Poema Antipedagògic

Avui he llegit la frase de la senyora Valenciano responent a les meravelloses intervencions de Cañete. Deia que si ell guanya les eleccions europees, perden les dones i els homes “que creeis en  las mujeres”…

!!!

Com? Encara estem en aquest punt en el que estem valorant si es pot creure o no en les dones? És un comentari desafortunat?

stella-46-cake-bomb-lg

Jo penso que no, que entra en una de les dinàmiques més emprenyadores en la que es té més facilitat per caure: pensar que nosaltres hem de ser, sempre dels sempres, megapedagògiques. És a dir, si jo veig un interès per a saber, per a canviar dinàmiques, debatre o plantejar la qüestió, és evident que compartiré el que penso i el que sé. Això és obvi. Però, delimitem: això significa que he de ser, sempre, sempre, sempre, una profe de les que molen? Tu ho faries? No, segur que no.

Doncs jo tampoc. Més enllà del que em vingui o no de gust, es tracta d’entendre que la pedagogia és una eina que usarem sempre i quan faci falta, no és una meta. S’ha d’aplicar amb un sentit i un objectiu, no com a un final. El final és canviar l’estat de les coses, no la recerca de la perfecció didàctica angelical. Perquè se suposa que, un cop canviem les regles del joc, aquesta perspectiva sobre la necessitat ( o no ) de ser més o menys pedagògiques, canviarà del tot!

Bé, és important, encara que d’entrada no caigui gaire bé el tema, pensar-hi, perquè?

Perquè:

– No ser sempre pedagògica significa renunciar a un rol que ens cossifica dins la passivitat i reafirma la falsa naturalesa pacífica que s’atribueix a les dones. Pot ser una petita trampa: els privilegis es mantenen perquè no puc sortir del meu paper.

– No ser l’eterna pedagògica, signfica tenir accés a múltiples llenguatges que se’ns han expropiat i, per tant, prendre partit, ser activa. No buscaré patrocini personal ni polític.

-No ser constantment pedagògica, permet prendre consciència del que visc i el que sento perquè no poso el focus en l’altre masculí ( que és el que s’espera de mi), poso el focus en mi mateixa com a subjecte polític i actiu.

– No ser pedagògica minut a minut, em permet decidir què vull explicar i quan ho vull fer. Per tant, em permet tenir la seguretat que puc aportar molt i que, quan ho faig, no és per que toca o de cara a la galeria. Prenc la paraula perquè sé fer i ho faig saber.

– No ser sempre pedagògica em permet desenvolupar una estratègia política i d’autodefensa molt millor, pretendré explicar la meva situació estructural i no buscar l’aprovació. Això últim resta molt a la lluita feminista.

– No ser pedagògica eternament és saber quan, exactament, estan traspassant els meus límits i quins són els meus aliats polítics ( i personals ).

-No ser pedagògica pels segles dels segles, m’ajuda a saber jutjar com en són de políticament injustificables les col·laboracions amb el sistema patriarcal, perquè:

– No ser pedagògica, com sempre es demana a les dones, significa ser conscient que, al final, les relacions de poder s’acaben quan qui té privilegis hi renuncia i qui no els té se’n reapropia sense demanar permís.

En fi, hauria de ser suficient dir que el patriarcat ens mata des de fa segles, però sempre és bonic fer un manifest al voltant de la necessitat de desmitificar la pedagogia femenina i posar-la en el lloc que correspon: és un mitjà més que hem d’aprendre a utilitzar i a no utilitzar, ja que d’aquesta manera podem deixar aquest malestar que ens genera haver de donar constants explicacions com si la culpa fos sempre nostra.

Si ens movem, sentim les nostres cadenes!!

Abstenció Activa!

Parlem de la UE, parlem de la Troika. Llavors, parlem de campanya política: i jo tinc molt clar que la meva opció és l’abstenció, com a anarquista i, també, des de la meva manera d’entendre.i viure el feminisme. anar més enllà de dir que l’abstenció significa posicionar-se contra el sistema i no legitimar-lo, i explicaré per què per a mi l’abstenció és una postura política feminista necessària cent per cent. Perquè penso que de vegades tendim a posar la qüestió del gènere com un afegitó que toca fer, però no articulem un discurs  feminista que promogui l’abstenció com a opció protagonista i conscient.

Image

Anem pas a pas. El nostre context és el següent: estem en plena campanya per les eleccions europees. I parlem molt d’aturar la Troika.  La Troika posa cares concretes a la ofensiva, mal anomenada crisi, que a base de retallades, privatitzacions i normalitzar la precarietat, està imposant el mode de vida més agressiu que pot mostrar el capitalisme.Les conseqüències dels seus pactes i les seves directrius són ben visibles ( segur que me’n deixo moltes).
Una és l’augment de la precarietat laboral. A part de les xifres d’atur, Europa ha decidit, un cop més,  donar sabó i ales als interessos empresarials i això significa sous cada cop més miserables, contractes laborals molt més precaris, condicions de treball que beneficien al patró, major marge d’acomiadament, menys protecció, i un llarg i penós etcètera. Les mesures de retrocés en drets i condicions laborals van acompanyades d’una permissivitat total vers les grans empreses i entitats bancàries. L’aliança, interdependent i mesella, entre poders econòmics i polítics continua fent passos per a centralitzar decisions i crear-copar el poder.
Naturalment, les decisions que es prenen dins la UE en aquestes matèries estan fortament influïdes per les condicions geoestratègiques, vaja que seria força naïf pensar que tot això és una il·luminació momentània.
Per a reblar el clau, l’educació i la sanitat passen per processos d’elitització i privatització, les pensions i els ajuts són quasi testimonials, es reforcen les fronteres a sang i foc, augmenta (i es burocratitza/normalitza) la repressió, es carrega el pes del fantasma del -suposadament- necessari esforç general a les persones més precàries…I, sobretot, es fa la vista grossa davant el creixent feixisme; recordem q aquest, històricament, ha arribat a la població amb la mateixa impunitat que ara, doncs els que callen prefereixen posar els cadàvers en silenciosa quarantena per a poder seguir desplegant amb tranquil·litat els seus plans.
això se li suma una política impositiva més agressiva, major cobertura a la corrupció de les elits i un empobriment informatiu i cultural. Vaja, un desastre absolut que no fa més que visualitzar quin és el lloc de cada una en aquest món de barbàrie.
Totes aquestes mesures, que no són ni casualitats ni circumstàncies,  es porten a terme per a crear i reforçar una macroestructura (un macroestat si voleu) sota el paraigües ideològic d’una mena d’identitat col·lectiva que se suposa que ens uneix (aquí si no escoltem l’Himne de l’Alegria de fons és que som unes descregudes). El problema és que aquesta casa de totes no garanteix, ni molt menys, l’autogestió i autonomia dels pobles i les persones, doncs, com a macroestructura demana obediència política i econòmica a canvi de protecció (contra què?) i prosperitat (la de qui?). És una construcció artificial i, com a tal, les seves normes són per a autoconservar-se, no per a ajudar a ningú. Suposo que, en tot cas, depèn del que cada una entengui per llibertat, però el comportament de la UE no és diferent del de qualsevol estat: els pobles/territoris són simples àrees estratègiques a les que s’assignarà una funció o una altra (amb la filosofia utilitarista que fomenta trinxar i espatllar el medi); i les persones són aquella massa de consumidors i votants que faràn rutllar la maquinària i que hi posaràn la vida, si cal.
Com que jo no m’hi veig gaire reflectida en aquesta manera de viure l’europeïsme, no tinc cap mena d’interès en participar-hi. I encara més: trobo políticament i humanament necessari posicionar-se en contra de ser còmplices de les actuacions i intencions europees arreu del món ( i dins del continent ). Això és crucial, pèrquè sinó estarem oblidant d’on venim, qui som i què fem.
Però bé, és evident que cal parlar sobre la troica -sempre amb la perspectiva que això ha de ser extensible a la unió europea com a tal, a tots els estats membres etc-. La troica deixa marge d’actuació local sota zero i ens subjuga a condicions de les que no és fàcil escapar. La sensació de desempar i de dependència de les persones cap a les institucions facilita el consentiment col·lectiu cap a la situació. I també desperta les ganes de participar-ne per a evitar passar per aquesta vida sense pena ni glòria.
La troica té la vis còmica de prendre decisions extremadament importants per les nostres vides en total silenci informatiu, però vendre la necessitat de la implicació de tothom en la presa de decisions.
La troica estableix un nord i un sud europeus ( i ja sabem el que això implica) que, al mateix temps, reforça la dicotomia mundial nord-sud.
La troica cap aquí, la troica cap allà, que si la troica…

Això fa molts anys que es gesta, no és nou. Com tampoc és nou com ens situen aquí a les dones. Cap conseqüència sectorial es pot deslligar de la tònica general: la reafirmació del sistema capitalista i l’organització estatalista, com a opcions econòmica i política, en un moment de cruïlla ( per saturació de certs mercats, canvis en geopolítica etc ). No accepto que això és una evolució natural perquè sabem que tot era econòmicament previsible. No accepto que no hi hagués més solució perquè és obvi que el camí pres interessa, casualment, als de sempre, i de camins n’hi ha tants com se’ns acudeixin. No està passant res que no hagi passat en altres moments històrics: s’estan tancant files al voltant d’una manera d’entendre el món.
Així, les conseqüències per a les dones van orientades a reforçar el paper d’aquestes en una societat d’aquest tipus.
La qüestió és desvaloritzar encara més els treballs de cura i retornar les dones a l’espai domèstic. Reforçant la idea que el sou de la dona és un complement, s’empitjoren molt més les seves condicions laborals i contractuals. La impunitat empresarial davant els abusos serà cada cop major (acomiadaments per embaràs, agressions…). Si preval la mentalitat que certes feines les fan les dones, serà més fàcil assumir, socialment, que les retallades en serveis assistencials les cobriràn les dones (ells diuen famílies, però ja saben de què va la cosa). Sabem del cert que el que ens passa a les dones no és interessant, per això restaran inversions en mesures contra la violència de gènere o la investigació de malalties que ens afecten directament nosmalitzant, així, la violència contra nosaltres i la nostra salut. Patologitzaran els nostres cossos per a treure benefici farmacèutic, les atencions ginecològiques, sexològiques i reproductives seran fantàstiques a la privada però precàries a la pública. Les dones més precàries no podràn pagar l’accés a l’educació superior, cosa que a nivell laboral i vital tindrà repercussions serioses.
L’augment del control estatal (i econòmic) sobre les famílies amb deutes, impostos i taxes no farà res més que dificultar la supervivència, fixar la dependència de moltes dones cap al marit o l’estat, i el conseqüent augment de la violència.
Els masclismes a petita escala ja no seràn ni analitzables, hi haurà assumptes més importants a tractar.I la pobresa, cada cop més feminitzada, serà una bola cada cop més grossa.

“>Image

Tornem als anys vint… Al mateix punt: l’avenç silenciós, prèviament preparat, cap al control absolut per part del pare-estat. En fi, que tot això és sistèmic.I aquí ve el pes de l’argument. No només es tracta de refusar les polítiques patriarcals de la troica. Es tracta de veure què és i significa la UE, i enfrontar-s’hi. No només no em representen, perquè el sistema parlamentari és una eina perversa que permet fer la llei i la trampa, tolerar el feixisme i SEMPRE exclou algú ( esclaus, dones, migrants…). No només no em representen perquè és una manera d’organitzar i gestionar impulsada per unes elits no gens filantròpiques. No només no vull participar d’un estúpid joc de poders i jerarquies que emana d’una imatge d’allò comú atravessada per una ideologia inhumana.
És que la base de l’ èxit de funcionament de macroestructures, estats i capitalisme és la dependència sagnant.  I això no significa que qui depèn sigui culpable. El que significa és que qui depèn estarà en un estat de submissió i victimització constants que és rotundament essencial per a evitar l’exercici de la seva llibretat i autonomia. Creant dones dependents es maten dos ocells d’un tret: la seva explotació serà garantida i controlada i la seva posició de víctima necessària no la deixarà prendre partit.
La qüestió és girar la truita. No vull estar condemnada tota l’eternitat a anar darrera d’uns suposats representants per a recordar-los quina situació més horrible estic vivint cada dia, perquè això seria demanar-los permís. No vull estar analitzant com milloren o empitjoren lleument les meves condicions, ni exigir dia rera dia a una altra persona fins a quedar-me afònica, perquè això implicaria que algú altre controla el que em pot passar. No vull pensar que puc estar anys i panys donant-me cops de cap contra una paret esperant a fer-hi un forat, donant l’esquena a tot un món possible. No vull assumir que el meu paper en aquest món és el de la víctima eterna perquè, precisament, el que vull és no ser-ho. No vull ser tutoritzada per a ningú: ni pel company, ni per l’estat, ni per l’empresari, ni pel representant.

Image

I, com sempre, no significa no.
No votaré perquè no reconec ni legitimo la figura de la representativitat estatalista, aquest concepte d’àgora vetada, de macro espais on s’entrellacen patriarcat, patrimoni i propietat. Perquè no sóc tant innocent com per creure que la bèstia es pot domesticar. No col·laboraré en vots útils (qui decideix què és útil?) ni propostes que insinuen una necessitat estratègica en participar-ne, perquè és massa arriscat. No em vull veure legitimant polítiques i relacions jeràrquiques i antifeministes.
Ens han repetit fins a la sacietat que aquesta és la única manera de relacionar-nos, de fer política i de gestionar l’economia. Ens han insistit que l’abstenció és infantil. Però ja sabem que les mentides i les pors es construeixen.
Jo estic molt més interessada en construïr que no pas en participar del que ja sé que em farà mal. Per a mi el feminisme és la voluntat de ser i fer de les dones, i maquinàries com aquesta me la volen expropiar, perquè, llavors, m’hauria d’interessar participar-ne? No té cap mena de sentit…

Sabent d’on vénen, sabent que volen controlar els nostres cossos, les nostres economies i les nostres vides, no em queda més remei que pensar que la única opció per a la meva idea del feminisme, i per a crear noves dinàmiques és…..l’abstenció activa!

Bruixa, metzinera… un pèl de poesia

Metzinera, metzinera

Escric
empeltada
pel foc
i em moc
esberlada
pel crim.

(…)

De fit a fit,
et sento
cremar el meu pit.
De fit a fit,
t’observo
escapçar els meus dits

De nit…de nit
escupo sobre el teu delit…
Assassí
ASSASSÍ!

eva

Et desafio

No existeix el pur silenci
sinó sordesa infinita,
tradicions colgades d’oblits,
rastres de l’anciana lluita
entre recança desfeta
i una esperança sobre els dits;
sóc colònia d’orfenesa,
una fúria balconera,
una puta infanticida:
tant vampírica com Lilith,
tant pagana com Medea.
Trenco la llança jordiana.

Amb la retina fixada
als sentinelles de l’ordre
converteixo en pedres mortes
als prohoms de llargues ombres.
Perquè sóc eterna, hi era:
quan la bandera groguenca
fou sang de conqueridors
i em dèieu que era meva;
quan el Mossèn patriota
plantà la Creu al Canigó
i a cop de campana i guerra
expulsà germanes sàvies

del seu alegre panteó;
quan l’Espill esdevingué un clos
i Eiximenis un bon mestre
abillant una cacera,
fent del meu solc un mal congost;
quan jaumes i mercenaris,
herois i civilitzadors,
amb espases de cartílag
empalaren trobadores
i aboliren llengües vives;
quan els jutges d’Escriptura
van cosir-nos tots el llavis;

quan uixers de la Cultura
miraren escandalitzats
com ella trencà la ploma;
perquè el vot fou de silenci
i no fou dret electoral,
perquè aquelles flors armades
s’escarniren fins el final.
Dona entusiasta, divisa,
amazona desbocada
congriant l’hora violeta,
despertant les algues negres,
penso en la ferida oberta

i escric des de les entranyes:
estrangera dins de casa
amb la ràbia a les butxaques
faig del buit idea i faca.
Els meus cingles, accions lliures,
lliure imatge les meves mans.
Cara a cara et desafio
atzur tèrbol, mirall trencat.
No em xuclaràs l’alè vital!
A cada pas adobaré
aquell bes tan sensacional
que a les primeres se’ns darà.

pizane

A vosaltres

A vosaltres,
trovadores d’ales amples,
les poetes esquerdades,
agraeixo aquelles tardes
de dolors i de mestratges.
Els vostres mars indomables
tenen, en rimes i imatges,
mil baranes amagades
per poder nedar plegades.

peus

Equilibris

Deslligo tots els mots
i faig equilibris.
Corda sota els peus:
nus de subterfugis
Mur sobre els cabells:
ulls de prejudicis.
Buit entre les mans?
baules, ments, refugis…

Al marge de la pista
glossa, lliure de xarxes,
la veu funambulista.

La filadora

Cardant i cardant
la llana esquilada,
fila que fila
les meves entranyes.

Filant i filant
la corda tibada,
tiba que tiba
les meves migranyes.

Cotó,
agulla,
alcohol
i tisores…

Sana que sana
les meves històries

cosint

Sagnia

Cada pas punyia
amb aquell petit vidre
clavat a la sandàlia.
S’esmunyia, s’esmunyia…
Em trepitjava el somriure.

Lenta sagnia.

Li vaig guanyar la partida?
Vaig tancar la ferida,
amb la carn oberta
i la vida cosida.

c2FuZw==_247014_6586_1

Diccionari

Ja no parlo bé de tu.
Ja no en parlo malament.
Ja no et maleeixo.
Ni tant sols em ric de tu.
Ja no.
No ets la histèria dels meus actes.
No ets la línia entre els paràgrafs.
No t’endevino dins els meus ulls.
No em supures.
Ja no.
No ets el full que em talla la pàgina.
No ets el vidre que se’m clava a la sandàlia.
No ets el mirall que em trenca la cara.
Ja no.
Ja no ets part de la meva definició.
El meu diccionari l’escric jo.

diccio

Tots genitlesa de Mireia Redondo Prat

Ni tant sols en la mort hi ha igualtat….

En un dels posts del blog parlàvem d’una de les pitjors i, potser, menys investigades conseqüències de l’expropiació dels cossos i dels drets de les dones: la normalització de la violència contra nosaltres.

Si ens posem a parlar seriosament sobre la violència masclista, el primer que haurem d’analitzar és perquè les morts de les dones susciten tant poc interès general, encara que la resposta no ens agradi.

Image

Si ens parem a reflexionar, com pot ser que l’extermini de dones suscités tan poques respostes dels seus companys masculins ( com a consol direm que si que hi va haver algunes respostes: individuals, per això també executaven i torturaven a molts homes, i col·lectives, com els pescadors bascos que es van revoltar quan van veure que les autoritats feudals pretenien emportar-se les dones del poble )?

Aquí hem de començar a tractar amb el gran tema, la misoginia. La por o odi cap a les dones serveix com a coixí per a evitar una resposta global contra la violència masclista. Si fem un paral·lelisme amb la islamofobia ( o la xenofòbia ) podrem veure com la implantació de la por o el rebuig cap a la les persones musulmanes i la seva cultura, fa que gran part de la societat no es mobilitzi contra les vexacions que pateixen pel simple fet de ser musulmans ( o africans o àrabs….). Si no hi ha una mentalitat preexistent que conviu amb l’exercici de la violència, és molt més fàcil que la gent s’escandalitzi i que procuri ajudar a qui pateix l’agressió. Quan a les ments de les persones hi  ha odi o por, això no passa: l’agressió es dóna i no hi ha respostes col·lectives. Es pot condemnar l’acció violenta en ella mateixa, però no per això hi haurà una confrontació col·lectiva amb l’estat de les coses. És aquell terreny pantanós i difícil de les mentalitats, però tant important per a entendre el què passa: l’odi i la por cap a un col·lectiu no només funciona com a tap que bloqueja les respostes contra la violència que rep, la xenofòbia i la misogínia contribueixen a aïllar i desactivar les persones del mateix col·lectiu, que poden arribar a percebre la seva situació com a inevitable de manera determinista o natural. No vull dir que de manera necessària i general s’entri en la dinàmica de la mentalitat de l’esclau ( que també ), sinó que es crea una jerarquització social -basada en la categorització, el prejudici, la tipificació, la discriminació i la distribució de funcions-, que causa un calidoscopi de situacions i efectes tant verinosos com normalitzats.

No és casual que durant l’etapa més misògina de l’imperi grec o la ofensiva més masclista de la Baixa Edat Mitjana, els discursos misògins fossin, precisament, tractats culturals o obres teatrals importants. Sense aquesta política de fer córrer la brama que les dones som diabòliques, que tenim un cos brut i enigmàtic o que els nostres caràcters son frígids o indomables, no hagués estat possible el que ens continua passant actualment: les dones són assassinades diàriament, i es tracta com si fos una mera anècdota.

Què ens desperta una imatge de la massacre nazi, o dels ossos amuntegats en les fosses comunes franquistes? I què ens desperta els milions de dones que van ser torturades i assassinades durant segles? O la quantitat de dones que són assassinades per les seves parelles i persones de confiança?

Quan sentim que una dona ha estat assassinada per la parella o ex parella, hem d’enfrontar-nos, en primer lloc, al filtre dels mitjans i dels titulars. Ens estem acostumant a sentir  ( i llegir ) q les dones “moren”, no que les maten. És a dir, sembla que les dones primer són escanyades, cremades o apunyalades i, després, moren. Així, mira, quines coses que fem les dones, que morim. Doncs no, les dones no moren, les dones són assassinades. Els motius, ja ens sonen, tristament: la gelosia, la possessivitat, el fet que la dona no parlés amb la “dolçor” que ha de parlar sempre, que la dona no respongués a les “expectatives” de l’home, que no fes el que ell digués, que hagi tingut altres relacions…. Són assassinades, sempre, perquè el que assassina posa el focus sobre ell mateix, sobre el que ell pensa que han de fer i ser les dones del seu voltant, especialment les dones del seu “clan”. Són assassinades perquè es pressuposa que ells no poden controlar els seus impulsos “de mascle” i que són les dones les que han de procurar no fer-los enfadar, no molestar-los. Sempre es tracta d’això: d’allò que les dones fan malament, d’allò que fan o allò que no fan. I sempre el mascle és la referència.

Els titulars passen de puntetes per sobre del rerafons polític de la qüestió. Sempre hi haurà allò de l’exageració femenina, la mala llet femenina, les dones cridaneres, les fresques, allò del “són coses de parelles”… Hi ha una mena de vel que entela tot el que envolta les morts de les dones i que és tant antic com recurrent.

Al llarg de la història les dones i els seus cossos han estat vistos com el camp a llaurar, com la propietat de l’home i de les administracions, Així, han esdevingut una mercaderia d’escàs valor, o de valor variable sota criteris masculins. Per tant, le seves violacions i assassinats són poc importants, es naturalitza una situació de desigualtat i abús, perquè es naturalitza que els cossos de les dones i els seus drets són aliens a elles mateixes.  Es fa invisible el contingut i el significat de feminicidi, perquè  és la màxima manifestació del funcionament del sistema en el que estem immerses.

Com a simples “peones” del sistema, només cal imaginar que les nostres mortes són xifres. Fins i tot en la mort som menys importants, la campanya de terror continua, el terrorisme d’estat encara funciona, i només l’autodefensa individual i col·lectiva i un anàlisi polític de la situació poden fer front a tot això…

gotas-de-sangre2

De quina manera s’exemplifica més l’equiparació dels cossos de les dones amb un camp de batalla? Doncs en cas de conflicte bèl·lic ( actiu o enquistat ). Ara mateix es parla molt dels centenars de noies que la organització Boko Haram ha segrestat per a fer-les esclaves sexuals i “domèstiques”. La mentalitat és clara: les noies ( segurament busquen noies verges ) són cossos violables, cossos que treballaran per a nosaltres, cossos en els què depositar la nostra “llavor” i escampar la nostra línia familiar o cognom. Però hi ha el toc pervers de que aquestes noies no són de les seves, per tant són territori de conquesta i moneda de canvi.
Aquesta és una història que es repeteix durant segles. Què passava durant les antigues guerres entre cristians i musulmans? que tots dos feien botins de guerra amb les dones del contrari i, naturalment, esdevenien esclaves sexuals.
Si mirem el tracte que rebien les dones esclaves a les plantacions nordamericanes, que molt bé ens rescata i relata Angela Davis, tenien un component especial: els seus cossos i genitals eren, pels amos, tant explotables i violables com la terra, i les criatures que tenien no eren de la mare, eren les seves possessions.
Durant la post-guerra, a l’Estat espanyol a les dones que se sabia que havien estat en favor de la república o el bàndol revolucionari, se les violava per haver cregut en l’amor lliure, per exemple. Això no es devia fer amb els homes heterosexuals que havien cregut en l’amor lliure, òbviament. Segurament, aquests homes que violaven les dones s’haguessin posat com unes feres incontrolades si haguessin violat a la seva filla o esposa o mare o germana. Perquè amb les “seves” no es fa.
No passarem per alt que durant guerres més contemporànies com la del Vietnam o la dels Balcans, la consigna era clara: violar les dones de l’enemic era una estratègia, les dones de l’enemic eren tant brutes com ell, conquerir les dones de l’enemic era conquerir el terreny de l’enemic. I si les violacions eren col·lectives i eren públiques encara més.

Així funciona la cosa: les dones del poble/grup/país pertanyen a ells i són les mateixes que pariran els gloriosos soldats i els pobres pàries treballadors. I elles els cuidaran. El seu cos està, doncs, al servei del grup, és un recurs seu només violable i esclavitzable per a ells. Les de l’altre clan són pitjors que les nostres, i sabem que per a ells, elles són el seu recurs natural explotable, per tant, són violables. Així marquem territori. Evidentment en el relat de les batalles això ni es menciona. No importa, és un detallet, una simple estratègia de conquesta o d’intimidació. Al final, què li importarà més a l’enemic, el fet de la violació, o que les dones agredides sexualment són una possessió seva que hem “deshonrat i manllevat”? De fet ja ho diu la dita que en l’amor i en la guerra tot està permès…

violacion-de-lucrecia

Aquest refrany conté molt més de sembla i ens permet retornar tota l’estona al mateix punt: la permissivitat que se li concedeix a la violència contra les dones. Si existeix una frase popular com aquesta significa que tenim enregistrada al cervell una idea molt nociva de l’amor. Què significa que tot està permès? que els xantatges emocionals, la possessió, la gelosia, la ira, el dolor i la manipulació dels cossos estan permeses. O normalitzades. No podem pensar que tot s’hi val. Sobretot quan això l’únic que crea són relacions tòxiques i dependències sistèmiques.
Però anem més enllà. Comparar l’amor i la guerra significa veure els cossos i les persones, en aquest cas les dones, com a territori de conquesta. I totes sabem que per a subjugar les resitències, si fa falta, farem servir la política de la terra cremada, el càstig.
Aquesta dita és simptomàtica.
Com a tal, ens obre les portes a entendre la naturalització del feminicidi. Com que són coses de passen, xacres en el millor dels discursos públics, llavors entenem que les dones, en els titulars, “moren” i no les maten. Si no comprenem que el patriarcat mata i que és una qüestió política, seguirem pensant que les dones “moren”, i seguirem sense saber com gestionar tot aquest degoteig constant de d’assassinats. Calen concentracions cada cop que una dona és assassinada, doncs quan aquestes coses ocorren, sabem que l’agressor compta amb el coixí de viure en un món patriarcal que li permet agredir a les persones amb qui té un lligam de confiança. Cal fer públiques totes les morts, i insistir en totes les mutilades, agredides ( vives ), esclavitzades, insultades i violades dia a dia. Si les sumem a les que ja no hi són, ens podrem sorprendre de la barbàrie en la que vivim.
I hem d’anar més enllà: hem de crear espais segurs, hem de crear espais diferents al que trobem dia a dia, hem de prevenir fomentant l’autodefensa individual i col·lectiva…. Hem de fer discursos, armes teòriques, hem de fer treball individual…
I hem de prendre molta, molta, molta consciència, doncs no venç el temps, venç la voluntat.

Gritos_thumb[3]

Sabem veure que la mort d’un obrer al seu lloc de treball, molt sovint, lamentablement, no apareix als mitjans, ni se li fan homenatges oficials ( ni tampoc oficiosos ), perquè no importa. Ens esgarrifen com les persones sense sostre són vexades i esborrades, en vida i en mort, pel fet de ser pobres. Se’ns posa la pell de gallina quan a les notícies tracten la mort de migrants sense la perspectiva i el respecte necessaris, perquè tampoc “moren”, els maten, ja sigui les circumstàncies econòmiques i polítiques o la policia a la frontera. Així doncs, no tenim excusa, podem fer el mateix amb les dones i aconseguir la dignitat tant en la vida com en la mort.
Nosaltres podem escollir què fem amb totes aquestes morts invisibles, tant silencioses com aquella deesa que els romans es van inventar, la Tàcita Muta, que, callada i apartada de tot allò transcendent, havia de ser l’ideal de dona de la civilització.

Dones, treball reproductiu, capitalisme i estat

Seguint el fil de l’article en el que enllaçava les tesis de la Federicci i altes lectures, continuaré aparcada en l’Edat Mitjana que tant m’agrada. Per a entendre la meva passió per aquesta època haureu d’esperar a veure altres articles que parlaran amb  més concreció de la situació de les dones en aquells moments, de les dones que participaren i fundaren heretgies, de les dones metgesses i curanderes… vaja, una constel·lació preciosa de rols que es van aconseguir trencar i potenciar des de la ruptura de les fronteres imperials, i que, combinades amb les revoltes de classe, configuren uns segles apassionants de dura, però latent encara, lluita de poder. Crec que dues de les àrees en les que es veu més fàcilment això de la lluita de poder és l’educació ( que potser n’hauria de dir monopoli del coneixement sanitari, metafísic, social etc ) i en les formes de treball i organització social econòmica.

Tenim la sort que en el post d’abans he explicat una mica per sobre la qüestió de l’acumulació capitalista i del canvi de perspectiva que fa falta, a nivell teòric, per a entendre perquè les dones han estat ocultes del relat històric i del seu anàlisi corresponent. Així, sabem que el treball reproductiu que realitzen les dones, que no està remunerat, suposa una de les bases més importants per a l’explotació dels treballadors i, al mateix temps, aquesta cura de les persones és la que explica la seva productivitat.  Tal com apuntàvem, la diferència de poder entre homes i dones no és només causada per un desprestigi de les feines domèstiques ( desprestigi no cultural, és clar ), és l’efecte d’un sistema social de producció que sap quina és la importància del treball reproductiu gratuït i invisible per al seu propi manteniment, i que li assigna la categoria de “natural per a les dones” per a justificar que sigui tractat com a servei personalitzat.

Image

Hem de poder explicar històricament el procés pel qual això va acabar essent d’aquesta manera, per què s’ha passat per alt la manera com es va gestar l’origen del treball reproductiu com a separat del productiu, la salarització dels treballadors, el desprestigi de les dones, i el punt que aclareix d’una vegada per totes que les jerarquies sexuals estàn sempre en consonància amb un projecte de dominació. Dèiem que els segles finals de l’Edat Mitjana són el relat de la reorganització sistèmica i sistemàtica de la reproducció social i de la força de treball, de la tipologia econòmica i les tècniques de dominació i  repressió. I, naturalment, tots aquests processos comporten desobediències, insurgències i resistències. La reorganització que es va fent paulatinament ( els temps històrics no sempre són iguals ) consisteix en la mecanització dels treballadors, i en el cas de les dones dels seus cossos perquè són les que reprodueixen la mà d’obra, una divisió de treball en que la dona seria relegada  al treball reproductiu i exclosa del treball assalariat, l’expropiació de terres, drets sobre els cossos etc.El que se’ns ensenya a les escoles és que hi ha una progressió positiva en la que se suposa que les persones passen menys necessitats i en que la tecnologia evoluciona i ens fa un favor. El problema és que la cara real de la situació és la implantació de la idea que les dones i la natura estan al servei de l’economia i els homes i, per tant, de la seva explotació. Així cobra més sentit una de les afirmacions que feia en el text anterior: el capitalisme  no és una determinista i natural evolució de l’antic règim, és una resposta a les insurreccions populars, que no volien deixar les seves vides en mans de quatre poderosos. El nostre sistema econòmic fou una contra, doncs si ens posem a pensar fredament i abandonem els postulats deterministes o les coses que ens han explicat a les escoles, durant l’Edat Mitjana hi havia dues alternatives ( bàsicament ): potenciar la cultura comunal ja present o potenciar la cultura d’explotació incipient. Un cop haguem estat capaces de tornar-nos a mirar amb les ulleres de ser subjectes actives de la història, podrem continuar.

Igual que avui, en aquell moment les persones s’organitzaven i protestaven contra els impostos, els preus abusius dels aliments i els serveis, les rendes, els delmes, la repressió, la obligació de treballar per al feudal… I tal com passa actualment, en aquests moviments hi havia dones. Com és de suposar, van saber desenvolupar maneres de fer que s’oposaven a la servitud, a les relacions comercials a gran escala, a l’explotació excessiva de l’entorn, a les normes sexuals, les jerarquies i l’autoritarisme. Per a entendre les lluites dels serfs, com per exemple les lluites dels remences ( que van tenir lloc a tot Europa ), cal veure què va passar quan les fronteres de l’Imperi romà van cedir a les revoltes del esclaus cimarrons i a les incursions dels altres pobles europeus ( no, no diré bàrbars ). El propi imperi estava a les acaballes per les revoltes internes i el desintegrament del sistema esclavista, i el que després seria el mosaic europeu d’imperis, com el germànic, van haver d’enfrontar-se a la mateixa revolta;lògic, els explotats, un cop havien aconseguit establir-se en viles, terres comunals o aldees, fugint de l’imperi, ja no es doblegarien més. Així que, per evitar un mal i una fuga majors, se’ls donà dret a parcel·la i dret a família pròpies. Això només canviaven les condicions d’explotació: la servitud. El serf estava lligat en tots els aspectes a la terra, el treball i  l’amo. Potser no vivia a l’ergàstula, no tenia les manilles posades i no el castigaven tant, però estava regit pels usos i costums, força cruels per cert.  La part positiva fou que amb el fet de comptar amb més control sobre els mitjans de producció van poder ser més autònoms en la seva autodefensa col·lectiva i tenir molt més potencial polític: serien capaços de paralitzar la producció i, per tant, la riquesa. Tindiren un marge de moviment que, si bé no era excel·lent, era prou com per començar a articular-se.  És ben fàcil: en poder tenir un cert lligam amb la terra que teballaven, els arguments i les resistències contra els abusos feudals eren molt més fàcils d’articular i interioritzar.

Image

El que passa de manera simultània, i lligada a tot aquest procés, es que les terres i els recursos es comencen a utilitzar de manera col·lectiva i l’ús dels espais comuns ( boscos. llacs, prats…) és més cooperatiu i permet una major cohesió, doncs aquest recursos són totalment imprescindibles per a la vida al camp ( la llenya, el pasturatge, l’aigua…).  Aquests no eren uns espais idíl·lics en que les dones estiguessin en una posició iguals als homes, ni molt menys, però usaven i treballaven la terra i els espais comuns al mateix nivell que els homes; així la divisió sexual del treball no era tant pronunciada i , en tot cas, no es desprestigiava el treball femení ni es devaluava el treball domèstic perquè era un treball necessari per la supervivència de la comunitat. Cal dir que la noció d’espai comú fa que les relacions socials que tenien les dones fossin les mateixes que podien tenir els homes:  estem parlant d’una època en que les relacions socials són part de la supervivència i en que les dones tenien més facilitat per a cooperar entre elles i formar les seves pròpies xarxes i resistències quotidianes contra aquelles desigualtats i agressions que, com he dit, també s’hi donaven.

Aquesta forma d’organització social no era rentable per a feudals i patricis, així doncs la ofensiva fou in crescendo fins a convertir-se en una lluita implacable: els sefs i camperols volien preservar  l’excedent de treball i productes, tenir més drets polítics i econòmics, més autonomia, menys discriminació jurídica… Les lluites contra l’obligatorietat dels serveis i càrregues laborals es traduí en vagues i boicots. El mateix passà en les revoltes contra la obligatorietat del servei militar, els impostos ( cada cop més surrealistes, com per exemple haver de pagar per casar-se o per minoria ). Davant l’arbitrarietat, l’acció directa, quotidiana i col·lectiva, era una constant, llavors els feudals i patricis tenien moltes dificultats per a fer complir el contracte social que pretenien imposar.

La primera conseqüència de les lluites fou la concessió de furs que  donava més autonomia i era sinònim de menys repressió, però es començà a substituïr la capacitat de ser lliure dels usos per diners i, és clar, això només beneficiava als camperols més rics, els altres van anar perdent terres a mesura que demanaven crèdits per a pagar la seva total llibertat, L’organització social comunal es va dissolent poc a poc, es salaritzen els treballs, i s’alienen més els treballadors, es monetaritzen les relacions, es fomenta l’economia de mercat i no es resol la divisió sexual del treball, és més, s’accentua.  Les dones perden la capacitat que tenien de ser autònomes al camp, però guanyen terreny a la ciutat fins que se les va apartant dels treballs que realitzaven.  En aquests canvis les classes baixes prenen molta més consciència de les diferències entre ells i les classes benestants i, lluny d’apropar-se a la imatge d’estament estàtic i submís que ens ensenyen els llibres de text, s’aixequen, com en l’Aixecament Camperol anglès ( amb el conegut John Ball ) el 1381, a Bruges, França, el nord d’Itàlia, Castella, Barcelona. La rebel·lió fou tal que  l’any 1382, per exemple, més de 26.000 assalariats rebels perdien la vida a Roosebecque en la seva batalla contra els poders feudals. Excepte en algunes excepcions, com Flandes, en la majoria dels indrets les revoltes van acabar essent sufocades després de segles i segles de lluita. No perdem de vista que  els documents de l’època parlen de “la plaga de la insurrecció”, i això ens ha d’obrir moltes portes analítiques.

Image

Quins exemples tenim de revoltes i resistències que ens ajudin a entendre la importància de la plaga insurreccional? Durant i després de la pesta negra, els treballadors es reapropiaren de terres abandonades, es negaven amb més força a pagar lloguers i impostos, ignoraven completament els usos i costums i les exigències feudals… A finals del segle XIV era un fenòmen generalitzat i pobles sencers s’organitzaven per a no pagar, i defensar-se de les conseqüències, per a no reconèixer el poder feudal i per a contestar qualsevol intent de reafirmació feudal. A París, per exemple, l’any 1413 s’estableix la “democràcia dels treballadors”, els remences i camperols se subleven en massa i s’autogestionen a Catalunya, Castella i Alemanya, a Itàlia es coneixerien com a ciompis italians… No volien ni sentir a parlar de negociació i fomenten així la desaparició de l’emfiteusi.

Així, burgesos i patricis s’alien amb nobles i feudals per a poder respondre a tota aquesta autogestió i, amb cada cop més violència, posen les bases per al futur capitalisme. L’expropiació de terres, el foment de les enclosures, l’augment dels sense terra, la repressió impositiva, el trencament de la comunalitat ( si cal per mitjà de la terra cremada )… tot això genera, intencionadament, una dependència de les classes més baixes tal que  necessiten acceptar el treball assalariat per a poder sobreviure. Els i les sense terra acaben depenent del sou que l’empresari els vol pagar i de l’horari que vol imposar.  Això fou imposat amb sang i foc. En el cas de les dones fou pitjor per què van exterminar-ne a moltes i per què la ofensiva es basava en tancar-les a casa -sota el pretext que la seva feina natural era parir i cuidar del marit i els fills-. Com que només la producció dins els mercat era important, la feina reproductiva seria desvaloritzada. Les dones entrarien en un llarg i penós cicle de precarització i dependència. La pobresa, quasi crònica, de les dones les faria molt més invisibles i faria que el seu producte, les criatures futures mà d’obra, fossin també devaluades. La política orientada al desprestigi de les activitats comuns i socials com els banys públics, les tavernes, les danses, les celebracions, el joc, i les lleis que privaven les dones de controlar el seu cos i els seus moviments, varen fomentar que les dones quedessin cada cop més aïllades ( no sense resistències que es van traduïr en massacres i la política del terror com ja sabem… ja parlarem de les resistències, ja. ). La complicitat masculina en la dependència femenina, la intervenció estatal i religiosa en els seus cossos i la seva autonomia, i el discurs intel·lectual misògin i maliciós fomentà que, al final, les dones siguin relegades al treball reproductiu forçós, gratuït i en condicions precàries.

Image

Què significa aquesta modificació de les relacions entre les persones, especialment les dones, i la producció i reproducció social?

Les dones tindrien un paper fonamental, no només perquè produeixen mà d’obra de manera gratuïta, mantenen i eduquen a marits i fills sense que, ni l’empresari que els explota, ni l’estat que els aixafa es responsablitzin de res. Si recordem, per exemple, els conceptes de plusvàlua que generen els treballadors i d’acumulació capitalisme que ens desenvolupa Marx, podrem arribar a la conclusió que el treball reproductiu, que el mateix sistema s’esforça en convertir en gratuït i invisible, és un dels pilars del seu èxit. La divisió sexual del treball sagnant que es dóna dins del capitalisme no es pot entendre sense el concpte que els cossos de les dones són simples incubadores de la mà d’obra que vindrà, són les enfermeres i cuineres dels assalariats, són el consol dels explotats, la seva petita parcel·la de dominació sobre la que descansa la passivitat i la jerarquia, són les que tindrien la missió d’inculcar en les ments de les criatures quin és el seu paper en el món i en disciplinar la moral obrera. Això permetria al capitalisme i els estats acumular una gran quantitat de recursos i riquesa: mà d’obra que els manté.

El treball reproductiu és invisible i és l’aliment necessari del sistema capitalista i és el que necessita un estat ( per allò de parir soldats i patriotes), ja que no oblidem que el cos de les dones esdevé una màquina, però també una terra susceptible de ser abonada pels estats o bé violada pels enemics: la dona i els seu cos són, per als estats i el capitalisme, un espai comú del qual fer-ne ús. Es pot fer servir com a cavall de batalla cultural, com a camp de lluita que cal envaïr ( llegeixi’s violar ) perquè és una manera d’envaïr el terreny enemic…. S’aliena la dona del seu cos d’una manera molt més acarnissada del que es fa amb els homes i els seus cossos assalariats.

Image

Parlant dels tasques reproductives, de la seva assignació a les dones com una obligació i de la seva caiguda en desgràcia invisible i sense valor, el debat està servit. Hi ha qui pensa que la remuneració és una opció. I, en realitat, pot ser una sortida o una eina, ja sigui per a guanyar autonomia a curt i mig termini, ja sigui per a poder organitzar-se més políticament. És a dir, parlar de remunerar el treball reproductiu seria, efectivament, parlar més enllà del mer concepte de sou ( i, evidentment, ni parlar de rebre un “sou” del marit ). Seria provar una estratègia que ens alguns contextos podria funcionar. També hem vist, però, que la possiblitat de les dones tenir un treball fora de casa no acaba amb el patriarcat ni les agressions, i sabem que no és només una qüestió de treball assalariat,  encara que naturalment ajudi ( recordem la cambra pròpia de Virginia Wolf ). El debat està servit: la remuneració del treball reproductiu és una eina vàlida en tots els contextos? o bé és arriscada per que pot fossilitzar les dones en aquest tipus de tasques? es revaloritzaria la feina de cures amb la remuneració?

Hem de pensar: què és el treball de cures? és a dir, perquè no tothom cuida igual les persones amb les que es relaciona o conviu? o els espais on es mou? I si el que seria correcte fos plantejar-se que les feines de cures no són una qüestió de sous i convenis o pactes socials? És a dir, si podem buscar una altra manera de viure el treball “productiu”, perquè no podem buscar una manera diferent de viure el treball “reproductiu” i de cures que trenqui amb la dinàmica?

Disciplinant els cossos de les dones: capital i estat, història d’una expropiació

Recordo que quan vivia a Barcelona i estudiava humanitats vaig fer un treball sobre l’Edat Mitjana que va obrir-me moltes portes. Es tractava de llançar una hipòtesi sobre la qual es desplegaria tota la història medieval, o bé explicar només un camp específic d’aquell moment històric. Així de general i sense bibliografia concreta. Vaig voler començar explicant les lluites en els limes desgastats de l’imperi romà i la caiguda de l’esclavisme,el pas cap a la servitud i la lluita de classes. Però mentre llegia trobava informacions interessants que em van fer modificar la feina: el meu treball demostraria que l’Edat Mitjana fou una lluita de poder en tots els camps (educació, salut, propietat, organització)entre dues maneres d’entendre el món, que aniria comfirmant, poc a poc, la victòria, malaurada, de l’estat com a forma administrativa i organitzativa, el capitalisme i el treball assalariat com a objectius i criteris, i la domesticació de les dones com a premissa necessària. Primer em van suspendre….. després, rebaixant el discurs, vaig aconseguir un nou i mig. Visca!

La qüestió és que fent aquest treball vaig descobrir tantes coses que vaig decidir continuar investigant. Em passava tardes i tardes a la Biblioteca medieval del carrer Egipcíaques, llegint i llegint, enredant al bibliotecari amb l’excusa que havia de fer molts treballs. Això ho vaig complementar amb una fruïció per llegir teoria feminista. Em vaig trobar així amb dones com Sílvia Federici. I aprofitant que ve de gira aquesta setmana, he pensat escriure una mica en base a la meva formació, allò après a les biblioteques especialitzades i les tesis de Federici.

El periode medieval és important per diversos motius. El primer és que és un impass massa llarg com per a categoritzar-lo i cossificar-lo de la manera que s’ha fet durant anys. Així, els processos de canvi que s’hi dónen s’analitzen poc i s’amaguen rera dates o personatges destacats, i no tenim ni idea de la quantitat de revoltes i diversitats de pensament que hi havia. Ens han fet creure que la Alta Edat Mitjana, els primers segles, eren foscos, i que la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement eren lluminosos i racionals, i res d’això és cert.
El segon és que és un moment en el que hi ha una agitació social brutal. La quantitat de comunes, revoltes, insurgències, autogestions i desobediències que hi trobem (i que no ens expliquen) no s’entenen sinó es té la consciència de que hi ha un continuum de lluites per a desfer-se de l’esclavitud, els usos i costums, la servitud, els intents de control de població, les pujades de preus i impostos etc. Aquesta continuïtat prové d’abans del món feudal i medieval. Seguint amb el continu: la Baixa Edat Mitjana, el periode més tardà, és una clara aposta per orientar l’economia i la política cap al capitalisme i l’estatisme.
El tercer és la poca teorització econòmica i política al voltant de la cacera de bruixes, que ens ha de fer pensar si, com sempre, s’ha desvinculat el que els passa a les dones del seu context, buidant de contingut la violència i la jerarquia de gènere i fent de les manifestacions sistèmiques i polítiques del patriarcat una anècdota, un folclore o una desgràcia momentània.

bruixdos

Comencem mirant la gran tesi sobre protocapitalisme, la marxista. En aquesta, l’explotació de les dones es veu i es tracta de manera residual, per tant, no se li dóna al patriarcat un contingut històric específic, ni es posa en relació classe i gènere amb profunditat. Sorprenentment no es té en compte que durant l’Edat Mitjana i els segles anteriors a la definitiva implantació del capitalisme, la mercaderia més important fou la mà d’obra i les dones eren la principal font de producció i reproducció d’aquesta. El treball reproductiu seria la base de l’explotació i productivitat assalariades. La diferència de poders entre home i dona dins el capitalisme rau en que la reproducció del treball és una font d’acumulació de capital, és una activitat socioeconòmica de la que el sistema en treu profit, però està articulat com un recurs natural o servei personal i, per tant, no és considerat productiu.

No s’ha fet un anàlisi prou acurat del moment de pas cap al capitalisme, ja que si mirem la història de les dones hem de mirar com canvien els processos de reproducció social i de reproducció de la força de treball, ja que així és com sovint la dona és explotada i/o categoritzada. Cal observar, doncs, les reorganitzacions del treball domèstic, la vida familiar, la criança, la sexualitat, les relacions entre homes i dones, entre producció i reproducció etc. I això comporta necessàriament mirar què els passà als cossos de les dones, la relació és dramàticament directa.

Sense voler allargar-me gaire en aquest punt, doncs ja veurem aquest procés en un text a part, al que Marx anomena “acumulació primitiva” (procés polític en el que es construeixen les bases de les relacions capitalistes ) cal afegir que durant els segles medievals es desenvolupa una nova divisió sexual del treball, un nou ordre sexista que aparta la dona del treball productiu i la subordina a l’home, la mecanització del proletariat i, per tant, dels cossos productors de les dones; el paralelisme entre expropiació de terres comuns i expropiació del control del cos a les dones mitjançant la campanya de terror que fou la cacera de bruixes. Amb el procés d’implantació progressiu, però violent, del capitalisme i l’estatisme, a les dones no se les allibera de la necessitat, ans al contrari, seran invisibilitzades, utilitzades i inferioritzades paulatinament.

Cal situar la formació dels grans estats i el protocapitalisme, no com si fos una lògica evolució de l’antic règim, sinó com una ofensiva de bisbes, feudals, nobles, patricis, burgesos i comerciants per a ofegar els conflictes seculars llargs i amenaçants que no els permetien acabar de subjugar les classes treballadores. Aquestes insurgències s’han d’enllaçar amb les revoltes dels esclaus de l’Imperi Romà, l’establiment de la servitud i les seves lluites, sempre col·lectives. Podem seguir la tesi que la societat medieval era estàtica o podem explorar la gran quantitat de revoltes en una societat més avesada a l’autodefensa i la supervivència, individual i colectiva.
En aquest context, cal aclarir que els espais col·lectius no eren igualitaris, de fet les dones eren una segona classe però l’organització social permetia a aquestes defensar-se, guanyar drets, autogestionar els seus cossos, tenir accés als recursos i al treball, i el treball reproductiu no estava devaluat perquè era una feina més de la comunitat.
Les primeres conseqüències de la lluita contra els feudals fou la concessió de furs i el canvi d’obligacions laborals per a pagaments amb diners. Tots aquells que no podien pagar la seva llibertat de no haver de treballar dos cops, s’endeutaren, vengueren terres i el camp es proletaritzà, les viles es van desintegrant poc a poc. Les relacions es monetaritzen. Si les dones tenien accés a recursos i terres però no a sou o a certes herències, aquesta situació les precaritza i emigren a ciutat. En aquest moment ja fan de carnisseres, cerveseres, ferreres, curtidores, cirurgianes, mestres…
La qüestió en els primers segles medievals respecte les lleis i les dones és que eren molt diferents segons les zones. Si prenem el cas de les dones de la corona aragonesa i del principat, podem veure que poden ser propietàries, que tenen béns elles soles, que poden ser caps d’assemblees veïnals i de rompuda de terres… a nivell europeu, si bé no tenen el mateix estatus que els homes, si que tenen accés a molts recursos que després perdran.
En aquest punt hi podem identificar la proliferació de sermons i discursos brutalment misògins: comença la coneguda com a “guerra dels pantalons” dels homes contra el treball de les dones. A grans trets, que ja anirem descobrint poc a poc, podem dir que durant l’Alta Edat Mitjana hi ha moltes més possibilitats per les dones que en la Baixa Edat Mitjana i la malanomenada Edat de la Raó, encara que ens hagin fet creure el contrari.

brujas

Si parlem dels cossos, ja som conscients que el cristianisme va començar a intentar controlar la conducta sexual, sobretot s’encarregà de plantejar que les dones i el desig eren diabòlics. Apartant les dones de la litúrgia i silenciant l’embaràs i el part, acabarien d’arrodonir el concepte de sexe no reproductiu com a vergonya. Atacaren l’homosexualitat, les relacions no matrimonials… en fi van fer-ne catecisme. Amb el discurs fatídic que relacionava luxúria amb les heretgies i les bruixes la sexualitat esdevindria una qüestió d’estat. Mirant els documents Penitencials podrem advertir una evolució: al principi l’església acceptà l’avortament i els anticonceptius en cas de precarietat o risc. Després els condemnaria. El mateix passa amb la màgia o les heretgies.

Haurem d’esperar a la gran fam i la pesta negra per a veure els canvis. La gran mortalitat causà vagues de pagaments, un augment de rebels que no buscaven negociar sinó posar fi al poder dels feudals i els patricis burgesos. Els governs opten per a fer canvis legals durissims per a aixafar les revoltes. Quines mesures afectaren directament a les dones?

Les administracions portaren a terme una política sexual maliciosa per a intentar apaivagar els ànims dels revoltats. Es deixà de castigar la violació de les dones de classe de baixa i treballadora, també les violacions colectives. Les autoritats preferien que les violacions al carrer fossin una pràctica més que habitual -sempre ajudant a escampar el rumor que les treballadores feien favors sexuals als amos- que haver de calmar una insurrecció. La reputació de les violades queia en picat i moltes migraven o es prostituïen. Però la pitjor conseqüència fou la gradual indiferència cap a la violència contra les dones i la misogínia. La divisió, l’esquerda, entre homes i dones seria cada cop més gran i la solidaritat entre classes baixes es disseminaria. (Cal destacar que legalitzar la violació obrí pas a que els joves pobres es cobréssin la seva venjança, doncs es casaven més tard que els rics. Violar era el peatge).
En la mateixa línia es van construïr una gran quantitat de prostíbuls finançats amb impostos municipals i avalats per l’església pet evitar l’homosexualitat, conservar la “pau” familiar i també la pau política.
Tot i així les revoltes continuen. Ja en la Baixa Edat Mitjana es comença a implantar el capitalisme després d’aixafar les desobediències. Per no tornar a la comunalitat es porta a terme la política terra cremada, l’expropiació de recursos i de noves fonts de riquesa i la subjugació sistèmica del major nombre de treballadors.
Com a contraofensiva fou sagnant i brutal, la violència fou el mitjà utilitzat: aquí s’emmarca la febre misògina, l’expropiativa i l’atac contra tots aquells que es negaven a realitzar treball assalariat( pena de mort, correccionals, cases de treball forçós, xifres enormes de tràfic d’esclaus…).
En el primer moment de la ofensiva la reacció fou igual de forta ja que les administracions volien crear una relació de dependència entre classes baixes i estat o contractant i això contrariava la forma de viure i els drets prèviament assolits. Com era d’esperar, les dones tenien la mateixa presència que els homes en les protestes: vagues, linxaments de representants administratius, atacs a les enclosures…

revoi

Com ja explicaré en una altra ocasió, les dones tingueren cada cop més dificultats per trobar feina i varen ser relegades a l’espai privat, depenent cada cop més dels homes o de l’assistència estatal: la dona i la reproducció esdevingueren invisibles, es devaluaren. De retruc, el seu producte també es devaluà.
Al mateix temps s’inicien programes d’assistència social a les ciutats , sempre debatent qui en feia ús i qui parasitava ( criminalitzant, com ara, als que ells expropiaven i depauperaven). Amb una economia a punt de colapsar-se, entra en els debats intel·lectuals i polítics la relació entre treball, població i riquesa, llavors es comencen a canviar les normes reproductives i a castigar a qui no s’hi avenia. Tant els protestans, els catòlics com els economistes es referien a la demografia com a ciència al servei de l’estat i a les polítiques assistencials com a forma de control de qui quedava “penjat”.

Encarant-nos cap al segles XVI i XVII, la sexualitat i la reproducció eren estudiades, eren causa i objectiu.
Les lleis respecte avortament o contracepció s’enduriren fins el punt que el primer només s’acceptava si el nen estava mort ( i no sempre ) dins el ventre matern, i la segona es prohibí. El càstig era la pena de mort. Si la criatura moria abans del bateig també es condemnava a mort a la mare. S’establí l’obligació de registrar els embarassos, es creà una xarxa real d’espies que vigilaven si hi havia mares solteres, era il·legal hostatjar dones prenyades. Durant aquests dos segles s’executaren massivament a dones que avortaven, tantes com les d’acusades de bruixeria -que de fet eren executades pels mateixos motius-, es va marginar la figura de la llevadora, que esdevingué sospitosa, i el doctor home seria el dador de vida antiavortista. Es castigava físicament a les dones que no “s’esforçaven” prou en el part o les que no mostraven prou amor als bebès. Es feien crides a vigilar les dones: qui les visitava, si parlava amb homes, si tenia signes de lactància… s’esclavitzava les dones a la procreació, a la maternitat, convertint els seus úters en camps de batalla i servint a l’acumulació capitalista.

La criminalització del control de les dones sobre la procreació va provocar que el llarg catàleg d’anticonceptius naturals i herbes avortives fos oblidat. Tot i la transmissió clandestina de coneixements, tot el saber es va anar perdent. Es perdé gran part de tota una cultura cooperativa i especial. També canvià el concepte de maternitat, que esdevé un treball forçós i en condicions terribles.
A això se li sumà el retrocés de les dones en l’educació i el treball ( els burgesos i mercaders feien campanya per a no donar importància al treball de les dones ). La dona depenia cada cop més econòmicament dels homes, doncs si cada cop hi havia més treball assalariat al que elles no podien accedir però els preus i els impostos pujaven, es veien cada cop més acorralades. El poc treball al que accedien estava exageradament mal pagat.

Veient la massificació de la prostitució, i en consonància amb l’enduriment del discurs moral, es tancaren els prostíbuls que abans havien finançat les arques, les putes eren torturades i la seva violació fou legalitzada.
D’aquesta època són lleis contra la presència de les dones al carrer, a la porta de casa seva, a les finestres de casa seva, no podien viure soles, ni amb altres dones, ni parir només en presència de dones, ni quedar amb amigues….
Així va sorgint la figura de la mestressa de casa i la delegació de la dona al treball reproductiu.

S’inaugura la concepció de la dona com a bé comú, com a recurs natural al servei i gaudi de l’home, aquest tindria lliure i exclusiu accés al seu cos, el seu treball i els seus fills. Bé, totes eren bé comú menys les burgeses.

Elles no es quedaren de braços plegats i mostraren la seva insubordinació i per això s’establí l’ofensiva verbal i física contra les dones. De fet la literatura n’és plena d’exemples. Però donada la rebel·lia femenina, van prohibir que realitzessin treballs pel seu compte, fer contractes, autorepresentar-se per a denunciar els abusos, se les tutelava quan enviudaven….
El debat intelectual acabà guanyant-lo la misogínia, que va concloure que les dones eren poc raonables, de llengua insubordinada, esposes desobedients i unes “bronques”. D’aquestes fantàstiques conclusions se’n va fer llei: si la dona esbroncava el marit se li posava un morrió i se la passejava, com un gos, pels carrers.

Aquesta fou l’edat de la raó, i en aquesta es fa la massacre de dones: la cacera de bruixes. El concepte de bruixeria com la coneixem és ja de la Baixa Edat Mitjana, del final. Tot i que abans del segle XV hi havia el concepte de màgia i es castigava en cas de fer mal a algú, els judicis i les execucions van ser tardans. En aquest segle s’escriuen molts tractats de bruixeria com a quelcom satànic, femení i criminal. El més conegut seria el Malleus Malleficarum. La cacera té el seu punt àlgid entre el 1580 i el 1630, quan ja s’estava mercantilitzant tot, i és l’estat el qui li pren el relleu a la Inquisició perquè la bruixeria es declara crim capital i s’anima a la delació. Al contrari del que es creu, la delació no fou un procés de pànic que anà de baix a dalt, fou un procés d’adoctrinament de poble en poble amb la col·aboració de jutges i juristes. Al final fou un procés totalment burocràtic. L’església hi aportà la mística i començà a apuntar, però el màxim apogeu fou secular, el de l’estat-església.

L’important de la cacera era la conducta femenina, doncs esdevingué una acusació semblant a l’actual acusació de terrorisme, la qüestió era la repressió de la insuborfinació i el foment de la sospita quotidiana. El fet que només quan hi havia molt de pànic social eren pobres els que denunciaven ens ha de fer reflexionar. I el fet que les víctimes de les sàdiques tortures sexuals, les bruixes, fossin majoritàriament dones soles, putes o curanderes, acusades d’infanticidi i sexe no reproductiu també.
Però el que ens ha de fer encaixar les peces és que moltes denunciades havien participat dècades abans en revoltes populars, en reunions nocturnes de serfs i camperols (anomenades conjuratio) i continuaren mostrant hostilitat a unes autoritats que no reconeixien.
Com bé diria Jean Bodin “n’hem de castigar a moltes per a poder convèncer algunes”. I el càstig seria corporal, sexual.
Què dir de les pires on les cremaven, formades també per cossos d’homosexuals morts barrejats amb les fustes, i el fet de posar les filles de les condemnades ( no els fills ) davant la foguera mentre eren assotades. Havien d’aprendre que s’havien de comportar, que no podrien controlar el seu cos ni els seus drets.

La càrrega de la mortalitat infantil, la reproducció i els plans estatals recaigueren en les dones. Amb els cossos ocupats ja no decidirien, havien de produïr disciplinadament la submisa mà d’obra i treballar en silenci per a cuidar-la gratuïtament pel capital. Sense cossos envaïts i alienats el capital no pot existir.
Així actuen els estats: necessiten que les dones siguin submisses a les seves exigències.
Dues iniciatives fora del capitalisme i el seu procés de formació ens ho expliquen:

Durant l’apogeu de l’imperi romà se succeïren les campanyes animant a les dones a parir soldats per a l’imperi i es perseguí a les que no en feiem cas o protestaven en manifestació.

A la Rússia dels plans quinquennals s’abolí l’avortament i s’instà les dones a produïr futura mà d’obra.

Actualment no hi ha tanta diferència: dones gitanes esterilitzades a Europa sense consentiment, com es fa amb les dones indígenes, com es controla la natalitat africana, com s’endureixen les lleis sobre avortament o es parla de l’embaràs de menors com a vergonya. L’ordre mundial, el gran pare estat requereix que siguem disciplinades.
Així, necessiten fer dels nostres genitals i el nostre poder de decisió una incubadora, una màquina, un recurs, un espai domesticat. Tant silenciós i dependent, tant aliè, alienant i secundari com el treball reproductiu. Però això són figues d’un altre paner…

Per què ML relacionava feminisme amb burgesia?

Per a respondre aquesta pregunta ens hem de traslladar a finals del segle XIX i inicis del XX. La situació de les dones era molt complicada: segregació de gènere, desigualtats polítiques, educatives, legals i laborals, restriccions culturals, econòmiques i socials… Aquesta situació era justificada per la suposada inclinació natural i divina de les dones a la domesticitat i, per tant, per la conseqüent supremacia masculina.
Aquests factors no haurien de fer l’anàlisi gaire diferent al d’altres llocs d’Europa però en el nostre cas s’han de fer apunts importants que ajudaran a entendre perque aquí no hi va haver un moviment feminista sufragista o fort abans dels anys trenta.

El primer que hem de tenir en compte és que el pas del que es coneix com a Antic Règim a un estat liberal fou molt més lent i irregular comparat amb altres indrets. A més la burgesia era molt més conservadora i els sectors més liberals d’aquesta classe no tenien gaire pes. Com a complement, les institucions religioses eren omnipresents i funcionaven encara com a instruments polítics i de manteniment de l’statu quo. Per tant, en aquesta etapa es van reforçar el valors tradicionals i el conservadurisme de les estructures socials.

Mirant el marc de l’estat espanyol, les situacions de cada zona eren nolt diferents, o sigui, no vivien les mateixes circumstàncies les dones dels latifundis andalusos, o les de les petites comunitats agràries gallegues o les de la industrial Catalunya. Però el que crida més l’atenció són les discontinuïtats en les modernitzacions i evolucions, doncs hi ha molts passos endavant i enrera en pocs espai de temps.
A això se sumà el fet que les modificacions legals de cara a la igualtat de les dones es feien des de la perspectiva de la necessitat de fer una revisió de les lleis vigents, no perquè es veiés la necessitat de plantejar la qüestió de la segregació de gènere ni perquè hi hagués hagut una revolta o pressió social i feminista al respecte. Així s’entén que les mentalitats no canviéssin i que les millores legals encara tinguéssin clàusules que insistissin en l’obediència al marit.

anysvint

El gran debat del moment fou al voltant de l’educació
Durant el segle XIX l’educació isabelina fou una de les principals culpables del reforç de la contrucció de gènere. I, tot i que el Sexenni Democràtic fou un parèntesi, la Restauració reprengué l’imaginari inicial, la de l’àngel de la llar.
Una dona amb voluntat formativa era tractada de marisabidilla, degenerada o egoista perquè la dona havia de servir a l’home i a la missió maternal. En realitat aquest concepte emana directament de la mentalitat burgesa: com que la casa ja no és la cèl·lula productiva, es produeix una divisió del treball i una especialització en la que l’home aporta el sou i la dona la reproducció i la cura. Així, també la separació entre espai públic i privat (i la diferent categoria i participació de i en cada un) s’accentúa.
La dona seria el descans de l’home i el treball de les dones fora de casa era considerat un mal necessari. La dona burgesa, doncs, estava apartada d’allò públic per destacar que no eren pobres i els homes obrers buscaven el seu àngel de la llar.

serveidomestic

Tornant a l’educació, la dona era tractada com una menor d’edat que necessitava la tutela masculina, doncs els filòsofs ja havien “demostrat” que era feble i no podia ser ni independent, ni sàvia, ni intelectual, ni poderosa perquè això minava la seva capacitat reproductiva. L’any 1888 s’acceptava que les dones rebessin ensenyament superior però a casa, doncs les classes mixtes eren indecoroses; fins el 1910 no s’aboliren les dificultats per entrar a la universitat, però, novament, les lleis eren més ràpides que les ments: el 1916 la titulada Pardo Bazán era boicotejada pels seus alumnes i exclosa del claustre pel fet de ser una dona.

vaja

Al llarg del segle XIX les tases d’analfabetisme femení no milloraren i no fou fins el 1901 que s’introduiren les ciències als llibres de les nenes i les mestres. Els estudis femenins eren acaparats per les escoles religioses i d'”adorno”  i, fins i tot, en algunes no recomenaven la lectura a les noies. Pel que fa a l’educació popular, a part de les religioses, també hi havia les públiques però comptaven amb un minso pressupost, mestres poc formats i la difícil situació del treball de les nenes: molts pares les posaven a treballar als dotze anys o abans.
La corrent higienista, força important en aquell moment, fou una de les que defensà la millora de la formació de les dones (mai universitària). Aquesta corrent de pensament posà sobre la taula altres qüestions com la negativitat dels matrimonis de conveniència o d’edats massa diferenciades, però també parlaven del mal de la masturbació. Tant les postures higienistes com les republicanes del segle XIX, relegaven la dona a la domesticitat i la reproducció, tot i les petites millores o concessions. Ja fos per llei divina o construïda en base a la naturalesa o la biologia, la dona tenia tots els deures però cap dret, se li treien les possibilitats i se les culpava de les conseqüències.
Així, comença a treure el cap la corrent kraussista que apostaria per la promoció de la dona a través de l’educació i comencen a fer-se públiques obres escrites per dones, però la Renaixença i el seu conservadurisme dificultaria més el canvi.
En aquest ambient, es comencen a sentir veus de pensadors i pensadores per a promocionar l’educació femenina i per a la celebració del Congrés Femení Nacional (entre Palma i Barcelona), molt encarat a drets formatius, i que havia de suposar un punt de partida, però intel·lectual únicament. Tot i que va ser programat pel 1883 no se celebrà, no sabem si per l’ofensiva conservadora o per causes logístiques. Aquest Congrés, però, era pensat per i desde les classes benestants. O sigui que les peticions i propostes de les dones obreres no hi cabien.

L’entrada de les influències kraussistes i progressistes promulgant l’educació racionalista propicià l’obertura del debat. Les postures proudhonianes, representades en més d’una ocasió per Pi i Margall, inauguraren el camí de la missió civilitzadora i educadora de la dona en la familia però sense connotacions religioses. Però refusaven el treball remunerat femení i l’emancipació política.
Altres tendències de pensament,  influenciades pel feminisme liberal europeu i per J.Stuart Mill, parlaven d’educació plena i drets sense vets a les dones, com deia De Labra, però eren veus molt minoritàries.
De moment les millores eren limitades, tot i que eren millores, perquè no es posava en dubte la subordinació femenina. Tot el discurs sobre l’educació girava al voltant del concepte que una dona culta és “el millor complement i companyia” i la millor mestressa de casa.

universitaries

Poc a poc es passà de la inferioritat a la complementarietat. I aquest era el discurs de moltes dones feministes burgeses com Dolors Monserdà, ja que  encara es dubtava de les capacitats femenines (déu condiciona, el cervell condiciona, la matriu condiciona ).
Aquestes feministes conservadores estaven en sintonia amb les teories com les de Gregorio Marañón que deien que les dones estaven destinades a ser esposes i mares.
Només algunes veus femenines com Pardo Bazán o Concepción Arenal no relacionaràn l’educació i els drets de les dones amb la domesticitat o la reproducció.
En un moment en que l’home era el representant de la dona i que la dona ni tant sols podia insultar el marit sense ser castigada (fins els anys trenta aquestes lleis no canviaren),  només aquestes poques dones ( junt amb Sánchez Saornil, Maria Cambrils o Berta Wilhelmi) desafiaren la missió domesticadora i domèstica de les dones. Per això les dones que al segle dinou s’agrupaven als voltants de la AIT i les dones obreres al segle XX no veien amb bons ulls el terme feminisme.
Si a això li sumem que moltes de les iniciatives que es van portar a terme estaven orientades a les noies de classe mitja i alta, entendrem perque les obreres no volien sentir a parlar de feminisme. Un exemple fou la revista Feminal, impulsada per Carme Karr i enfocada a les noies benestants, amb un discurs encara molt servil i mesell.
Aquestes iniciatives minoritàries i classistes l’únic que provocaren, a part del refús, fou que les tasses d’analfabetisme baixessin ben poc i que l’any 36 fossin poques les llicenciades que exercien o les noien que tenien estudis secundaris o superiors.

feminaluf

 Al mateix temps, dins el moviment obrer s’impulsava l’educació popular acompanyada de la renovació pedagògica, l’obertura d’ateneus i centres culturals populars que, tot i això, no saberen atendre les necessitats de les dones obreres, ja que hi rondaven també els prejudicis cap a la formació de les dones. A més, elles eren també les responsables del treball de casa, tot i treballar fora, i això volia dir que no tenien temps per a formar-se, i que no havien adaptat els horaris a elles.
El moviment llibertari fou el que dedicà més esforços a la formació femenina però no va tenir en compte factors com els anteriors citats i era un ensenyament massa esporàdic.
Elles es queixaven del tracte que rebien als ateneus (” a fregar las mandaba yo a estas” diria un militant sobre les companyes que assistien a l’ateneu).

Com ja veiem en altres textos, les dones burgeses només s’acostaren a les obreres per a intentar frenar les idees de lluita de classes i emancipació. Aquest còctel de despropòsits afavoriria que les obreres no veiéssin amb bons ulls utilitzar la paraula feminisme. I no els faltava raó.

Si l’eix principal de debat entre cercles intel·lectuals era l’educació…. què passa amb la qüestió del treball?
Hi havia una certa hostilitat cap al treball remunerat femení, i això influïa directament en les terribles condicions laborals de les dones: com que el tema estava oblidat perque generava rebuig, no hi havia manera de millorar.
La participació de les dones en el treball remunerat representava un perill per la família i, sobretot, qüestionava l’autoritat masculina i l’amor propi de l’home.
Només s’acceptava el treball femení en cas de necessitat.

dones-del-textil

Si bé la dona de classe mitja que aconseguia feina s’alliberava de la seva missió i era més selectiva a l’hora de triar marit, la dona de classe obrera era símbol de la degradació masculina.
La proletària acostumava a començar a treballar als dotze anys i cobrava entre un 50% i un 70% menys que els homes, i el seu salari es veia , dins i fora de la llar, com un complement del de l’home. No tenia dret a augment de sou, ni per millora de categoria ni per antiguitat.  A això se li sumaven els abusos sexuals i l’assetjament. Les primeres en denunciar aquests abusos (dins i fora de la fàbrica) van ser les dones organitzades dins la AIT. A diversos llocs de l’estat les dones acudien a les reunions de la AIT, com per exemple les treballadores tèxtils de Mallorca,  perquè se sentien més còmodes amb el discurs igualitari, de qüestionament de la domesticitat femenina, la lluita contra els patrons i els capellans etc. Les mateixes obreres, ja a l’any 1870,  parlaven d’una societat sense classes, però també de la parcialitat de la revolució burgesa, i s’avançaren als roussonians, higinistes, revisionistes i republicans. Al segle XIX les obreres ja es declaraven internacionalistes, escrivien a El Obrero i la Solidaridad i proposaven qüestionar els pares espirituals i corporals, els esposos i la figura del pater familias.

Dones com Josefa Sánchez de Mallorca, María Rodríguez Fernández de Madrid, Modesta Periu de Zaragoza, Narcisa de Paz i Moliu de Granada i Elisa Huigon de Barcelona, teixiren una xarxa de contactes i començaven a parlar del masclisme dels obrers i de la doble moral dins els moviments revolucionaris.
En aquests moviments, la raó de l’ambigüitat era que, sobretot, es veia les dones com a competidores pel lloc de treball i un retard per a la lluita obrera. Fins i tot l’any 1915 els homes d’una coneguda fàbrica de pastes de sopa van fer vaga per protestar per la contractació de dones. Aquesta hostilitat no feia res més que amagar una realitat: les dones sempre havien treballat fora de casa o per encàrrec i els arguments que aportaven els treballadors amagaven una enorme càrrega de segregació i divisió sexual del treball. Les xifres parlen soles. El sector tèxtil, el servei domèstic, l’agricultura, la venda al mercat, quasi sempre en mans de les dones, han estat ignorades a nivell històric, polític i analític. Per exemple, a Catalunya el 60%  del treball tèxtil realitzat al segle XIX, era realitzat per dones i infants. Les mateixes xifres s’apliquen al treball agrari a Galícia i Andalusia o als treballs de servei al sector miner d’Euskal Herria. A aquest 60% o 70% de treball assalariat no comptat al llarg de la història, li podem sumar el treball invisible de bugaderia, arranjaments de roba, planxat, emmidonat o treballs domèstics que han estat sempre invisibles.
Tampoc s’ha comptat mai amb al treball submergit o la venta ambulant.
Fins i tot, a tall informatiu, i per què puguem veure com es repeteix la història,  l’any 1916 Leonor Serrano de Xandri proposà que el treball domèstic es remunerés i es reconegués com a professió.

A la poca visibilitat històrica hi sumem  les pròpies contradiccions internes: no totes les obreres percebien el treball remunerat com un dret, era una necessitat. I aquest matís és important a tenir en compte a l’hora de veure fins on arriben els moviments de dones obreres.

Les dones obreres tenien relacions complexes amb l’espai públic i el privat, això cobra una vital importància a nivell històric i analític perque significa que no sempre adoptaren el paper de víctimes. De fet molts cops s’organitzaren col·lectivament i exerciren la violència, tant espontània com organitzada. Tot i l’evident manca de documents, tot indica que al segle XIX participaven en l’acció social més sovint del que sembla. Uns quants exemples són els següents:

revistablanca

El batalló de dones contra l’antic règim i en recolzament de Lacy.

Els esquadrons de dones barcelonines armades amb piques que el 1820 anaren a lluitar contra l’absolutisme.

El 1835 centenars de dones de Barcelona cremaren convents i assassinaren el representant de Madrid. Altres dones obreres cremaren la fàbrica El Vapor. Aquell mateix any les autoritats publicaren un ban dient que les dones que participessin en protestes públiques serien titllades de dones públiques (putes). Però elles seguiren.

Durant el Bienni Progressista protagonitzaren protestes demanant pa i llibertat arreu. Els avalots i incendis que tingueren lloc a Castella fóren per l’atur, l’augment dels preus dels aliments i la inflació.

L’any 1830 unes 3000 cigarreres de Madrid abandonaren el seu lloc de treball i atacaren la fàbrica i el seu director. .

Cap al 1870 ja hi havia 8000 dones al Sindicat de Manufactures, 5000 eren de la Federació Regional Española, que ja parlava de revolució social, anarquia i colectivisme. De la AIT ja hi havia llavors dos sectors de dones destacables a València i Palma i ja començava a tenir presència a Andalusia.

El 1891 les obreres de Barcelona ja s’organitzaven autònomament i per l’u de maig feien assemblees massives amb representacions de tots els rams. Totes les oradores eren dones: camiseres, enquadernadores, sabateres, criades, sastres, obreres textils… En assemblees prèvies, durant l’abril ja hi havia representats 47 grups diferents de treballadores, es parlava sobre anarquia i destacava Teresa Claramunt com a oradora coneguda:
Amb una mostra de consciència feminista, s’organitzaren expressament només dones per a evitar la incomoditat dels abusos i imposicions masculines.

Seguint la influència de Claramunt, una de les més
brillants anarquistes, entre 1905 i 1921 hi havia més dones vaguistes que homes.

El 1913 unes 13.000 obreres es declararen en vaga a Barcelona (vaga de la Constància) per demanar la jornada de nou hores, els torns de nit de vuit hores i augment de sou.

Durant la primera gran guerra traspassaren les demandes sindicals i obreres i obriren noves formes d’organització incloent a tota la comunitat: a Barcelona, Málaga, Córdoba, Vigo, Madrid i Alacant passaren a l’acció directa i assaltaren centres de distribució d’aliments perque escassejaven i eren molt cars. N’organitzaren la distribució a nivell local al mateix temps que organitzaven la lluita sindical.

Podem pensar, segurament encertadament, que el seu paper de mares i de cuidadores del benestar familiar podria ser el factor que engegués moltes de les protestes. Però també és cert que transgredien el seu rol cada cop que sortien. I, inevitablement, això feia avançar. poc a poc, les consciències .
Dues de les dones que segurament contribuí a la consciència feminista i de la necessitat d’unir lluita social amb lluita feminista, foren Teresa Claramunt i Teresa Mañé, però haurem d’esperar a la formació de ML per a que això comenci a cristalitzar.

La tardança en quallar del feminisme és possible que es degui a que les poques postures feministes, que eren aburgesades, que trobaven un petit lloc als fòrums de lliurepensadors, maçons, espiritistes i socialistes utòpics, no tenien gaires ganes de participar en un sistema vell, desgastat i massa antic. Així, ni tant sols el sufragisme tenia ganes de sorgir amb força.
Aquesta desidia, junt amb el difícil trencament amb els rols feu que el vot no fos el centre del discurs sobre les dones i la seva situació.
En el llibre Estudi Feminista (1909) Dolors Monserdà diu que el feminisme és la dignificació de la domesticitat femenina i que els feminismes foranis i obrers, laics, eren verinosos per la societat i les dones. Monserdà, com Maria de Echarri, proposaven un món catòlic que harmonitzava les relacions entre els de baix, que respecten els superiors, i els de dalt, que protegeixen els de baix. La doctrina de la reforma social catòlica, molt ben acompanyada dels nacionalismes, no posaven en dubte els rols de gènere i funcionaven de tap de les revoltes socials. La Lliga Patriòtica de dames, la revista Or i Grana i i altres iniciatives burgeses fundaven un nou patriotisme de gènere, conservador i catòlic que buscaria , mitjançant la caritat, absorvir les forces obreres. Naturalment estaven molt polaritzades pels partits conservadors.

Fins l’any 1931 no s’aconseguiria el vot femení sense restriccions, i fou l’altra gran discussió del moment. Si bé hi havia organitzacions de dones com Asociación Nacional de Mujeres, més clarament sufragistes, foren les dones a nivell individual (Clara Campoamor o Dolors Bargalló) les que el defenien. Els partits en van fer cavall de batalla i, fins i tot, dones com Nelken o Kent (Partit Socialista i Partit Radical ) van proposar posposar el dret al vot per considerar les dones massa conservadores.

Així, la paraula feminisme, centralitzada pels sectors més conservadors i retrògrads, va ser evitada sovint pels sectors obrers, però no per gaire temps.