Agressions, consentiment i respostes

Sabem que es produeixen agressions masclistes molt sovint, massa. Sabem que això passa perque vivim en una societat masclista i que cal treballar per a superar-la d’una vegada per totes perquè el patriarcat mata.
Tenir un compromís de lluita antipatriarcal ens exigeix que creem eines teòriques i d’anàlisi que siguin fermes i contundents. Ens és necessari perquè sabem que existeixen resistències (conscients i inconscients) al canvi que s’han d’encarar de manera clara; hem d’aprendre a afrontar el patriarcat i totes les seves manifestacions.

bocamà

El patriarcat és un tipus d’organització social que produeix i reprodueix sexisme però que sobrepassa el fet de tenir prejudicis individuals o sistèmica cap a les dones. Estableix una falsa divisió entre les categories rígides d’home i dona. Aquestes dues categories són considerades naturals i resulten moralment justificables. Així, qualsevol persona que no encaixi en el binarisme de gènere, i/o en els rols que se suposen per a cada una, serà violentada o aïllada.
Aquest sistema destrueix físicament, psiquicament i socialment a qui no s’hi adapta.I això no ho podem perdre de vista.

Com que les activitats i les característiques que van relacionades amb privilegi, autoritat o poder, acompanyen l’home, el patriarcat confereix quasi exclusivament a l’home el dret d’ús i monopoli de la violència. A canvi, la no violència, la passivitat, l’aguantar el patiment i la debilitat es relaciona amb les dones. Aquesta monopolització de l’ús de la violència, acompanyada d’altres mecanismes, fomenta relacions personals i estructurals completament perverses i violentes però quotidianes i silenciades o normalitzades.

El patriarcat no està sostingut per una elit de poderosos, és fomentat per tothom. Per tant, el concepte de qui té el poder, o quina és la distribució del poder, és una qüestió més complexa i difusa, com en el cas del racisme. És obvi que hi ha institucions i persones que són símbols i representatives de la virilitat o el poder masculí (l’exèrcit, l’església…) però el que està clar és que l’abús el pot exercir també amb tota cruesa i impunitat, el meu veí, el meu amic, el meu company…

En aquest sentit, com altre cop en el de la raça,  qüestionar les respostes a les agressions, o les formes de resposta a les agressions, fixa el poder de l’acció en l’home i legitima la idea que les dones tenen més vocació de patiment.

Les opressions, com la patriarcal, no són quelcom extern a nosaltres, teixexen una xarxa quotidiana i interioritzada de relacions jeràrquiques. Dir que no ens agrada no ens allibera d’agredir o ser agredides.

El patriarcat té com a funció mantenir l’estat i les seves estructures polítiques, econòmiques, simbòliques i socials. Així, es pot dividir la societat en petites i aïllades cèl·lules de producció econòmica anomenades família. Aquestes són fàcils de condicionar i controlar; els homes produeixen fora de l’esfera privada i domèstica, i les dones porten, encara, la càrrega de cuidar gratuïtament la mà d’obra present i futura i, també, educar-la en el manteniment i funcionament del sistema.
Per a que això funcioni cal marcar una diferència entre esfera pública i privada i, naturalment, definir que la pública és productiva i important, per tant, masculina, i la privada és la reproductiva, domèstica i invisible, per tant femenina.

Seguint aquesta línia, cal destacar que la bipolaritat de gèneres és bàsica per a refermar que l’home hetero és el referent . Sense això la desigualtat, i l’heterosexualitat obligatòria, no serien possibles. Que els rols siguin construïts no significa que siguin naturals o reals, però per a deconstruïr-los i combatre’ls cal molt més que bones intencions. Ser conscients que els rols d’homes i dones tenen una categoria social diferent, i analitzar bé si a nivell micro i més pròxim es reprodueixen tics com: una divisió sexual de les tasques, una filosofia competitiva, ocupar massa espai, pujar el to de veu per a refermar postures, no escoltar…. També cal reflexionar sobre qüestions clau com el diferent accés dels homes i les dones a l’autoconfiança, o sobre si fem intercanvis reals de coneixements.

balamachismo

Les agressions es dónen en tots els espais perquè el patriarcat és omnipresent, no és pas un ens aliè. Si no se’ls sap donar una resposta, les dones d’aquests espais s’hi poden sentir incòmodes i excloses. Per tant, si no hi parem atenció estarem excloent i desprotegint les persones per omissió o passivitat.
Si parlem, per exemple, d’agressions sexuals, hem de parar-nos a pensar si el mite de l’home sexualment actiu o el d’equiparar llibertat sexual amb sexualitat expansiva i invasiva, provoca incomoditats i agressions. Hi fem alguna cosa? Diem alguna cosa quan passa això?
És molt possible que molts homes no se n’adonin del que passa al seu voltant perque per a ells no és una amenaça. Per tant, s’ha prendre consciència dels privilegis, però cal anar més enllà i cal treballar per a créixer individualment, cal fer-ho per consciència pròpia, per satisfacció individual i col·lectiva de crear una societat sense jerarquies. No només cal solidaritat amb les dones.
Fa falta un procés d’autoqüestionar-se i repensar els rols, perquè no serveix de res tenir un discurs profeminista ben après i ja està; si només fem això podriem caure en la simple correcció política.

Davant les agressions es tendeix a tenir desconcert i confusió, sobretot si coneixem les persones o espais implicats. Això comptant que ho sapiguem, cosa que no és la tònica. Certs discursos desafortunats encara confonen més. Un exemple és el de considerar que les agressions d’homes i les de dones són iguals. Aquesta tesi desvia l’atenció del focus i li treu contingut polític a les agressions. La realitat és que en un món patriarcal, que és el nostre, l’agressió comesa per l’home té un pes molt diferent a la que pugui cometre una dona. A més la lògica i les dades diuen que la majoria de les agressions són comeses per homes i amb la clara potència que els dóna la facilitat o normalitat de l’abús de poder ( desafortunada expressió, per cert ). Intentar equiparar circumstàncies no equiparables invisibilitza el problema i despolititza la qüestió, i això és un mecanisme de perpetuació de les relacions de poder bastant imprescindible.

machete

L’home té un rol que la dona no té, la dona no té un coixí perqué no representa una posició d’opressora o d’autoritat. Quan la dona usa la violència per a relacionar-se, se surt del seu rol i serà doblement prejutjada, però si el cas del que parlem és el de la dona respon amb violència a un abús o agressió, és molt probable que no trobi suport. El seu rol és el de víctima.
Com que se’ns ensenya que , com a dones, el pitjor que ens pot passar és l’agressió i la violació, caminem i reaccionem amb més por, més trauma o més culpa. És clar, davant d’una agressió tothom opina: l’has provocat, les dones fortes se saben defensar, cridant així sembles una boja, responent amb òsties perpetues la seva violència…. I totes aquestes opinions pressuposen que la dona sempre té la culpa de l’abús, o de la falta d’eines per a l’autodefensa, de respondre amb ràbia…. L’ull de l’huracà sempre està en el mateix lloc.

La paraula agressió fa venir mal de ventre, crea disgustos, silencis o urticàries. Com podem definir aquesta paraula? Una agressió és un traspàs de límits, fer sentir malament a l’altra amb mirades, paraules, descuits, actes… És quelcom quotidià perque no hem après a conviure sense fer-nos mal, ja que la nostra societat funciona segons la barbàrie capitalista. Esquivar la paraula o el debat és enganyar-se.
És cert que hi ha diferents tipus d’agressions però totes tenen el mateix origen i, per tant, no podem escudar-nos en la quotidianitat perqué això ens fa cómplices.

El poder de definició és una eina molt útil i fonamental. La agredida té el poder de definir què ha passat, i això és important perque és un dret que no té habitualment. El poder de definició és una alternativa clara al sistema judicial. Aquest no només obliga a la dona a retornar continuament al moment de l’agressió, reforçant així el malestar o trauma. Aquest sistema jurídic equipara les versions dels homes i les dones obviant les desigualtats i jerarquies sistèmiques del patriarcat. Comparar o equiparar agredida i agressor és un greu error polític de greus conseqüències socials i colectives. Intentar recopilar versions i buscar la pura (i relativa) objectivitat reprodueix el que passa en un jutjat i en  el sistema patriarcal en general.
Pot ser, i és, un nou traspàs de límits i pot suposar una nova agressió. En aquest punt ens hauriem de preguntar: per què ens costa creure la versió de la dona?

La objectivitat i la racionalitat són atribuïdes, pel patriarcat, a l’home i a la dona se li atribueix allò emocional i subjectiu, que té menys prestigi i, per tant, menys credibilitat.
La decisió, doncs, de prendre partit per l’agredida és un pas per a començar a desmuntar l’estructura jeràrquica de gènere. Demanar objevctivitat en una agressió és tant perillós com intentar obligar a una altra persona a que actui segons els límits dels altres, dubtar de l’agredida té com a conseqüència tornar a treure-li poder de decisió sobre el seu cos i els seus límits.
El poder de definició és una eina , per tant, que no té com a meta ni origen la objectivitat, sino que reconeix que la versió de l’agredida és vàlida i realment rellevant. A més, també posa de manifest que s’ha de tenir cura de l’agredida: es crea un espai segur per a ella on pugui trobar confiança i pugui parlar-ne, afrontar-ho i deixar que el col·lectiu o entorn li tregui una mica de pes de sobre. Protegir a l’agredida és protegir totes les dones.

destruye

Una de les conseqüències o solucions pot ser l’expulsió de l’agressor de l’espai, però no com un càstig per ell, sinó com una mesura de protecció i defensa per a ella i les altres dones. De manera contrària, en no poder protegir les dones, se les exclou, llavors hem de decidir a qui excloem: a les dones o als agressors? Aquesta és, naturalment, una decisió política.

Qui pensi que això dóna massa poder a les dones i que poden abusar i difamar gratuïtament als homes, ha de pensar que aquesta manera de malpensar i de considerar a qui se li dóna credibilitat, és un pensament de privilegiat. A més, donat el grau d’exposició al que se sotmet la dona quan fa pública l’agressió, el risc de mentida és obviament mínim i, en tot cas, això no és argument per a no tirar endavant amb una bona postura política. Sense això som còmplices, amb això ens posicionem i rebutgem.

No hi ha un perfil d’agressor tot i l’imaginari col·lectiu i mediàtic que es forma al seu voltant.  Un agressor no és un sociòpata que ens assalta de nit, que també n’hi ha, no és el groller borratxo de classe baixa, que també. No hi ha perfil perquè estem parlant d’un sistema de poder, no d’un tant per cent d’amoralitat o de malaltia. Aquest imaginari, sumat a la anecdotització de les agressions, contribueix a amagar el caràcter estructural de les agressions.
Així s’oculta que la major part de les agressions, maltractaments i abusos es dónen en cercles de confiança.  Quan ens arriba que un amic o conegut és un agressor o maltractador de vegades hem de sentir com, automàticament, es dubta o minimitza del relat de la dona i es tanquen files al voltant d’ell. Es diu que ell no seria capaç, o ha estat per un malentès, per que estava de festa, o que són coses entre dos…De fet es genera un corporativisme masculí i la difamació de la dona: ella exagera, està histèrica… Per art de màgia ella esdevé el problema.

Les agressions es dónen en relacions i espais de confiança perquè l’agressor ho és més fàcil per agredir. No esperes, ni vols viure esperant que el teu amic, amant, familiar o company, t’agredeixi. No estàs en guàrdia, no penses que ho hagis d’estar. Et confons i bloqueges més fàcilment perquè no pots creure, ni assumir, que això està passant. El moment i les emocions són molt difícils de gestionar.
D’altra banda, aprofitar-se de l’espai i relació de confiança, així com de la privacitat, per a agredir, o no admetre que s’ha traspassat un límit, és un atemptat als esforços per canviar o millorar els nostres espais i contextos.
És molt important tenir una base sobre què fer en cas d’agressió sense deixar-nos portar per amiguismes o relativismes, perquè l’error que cometriem seria més que terrible. Prendre partit per la dona és el mínim per la coherència. Ella i la seva integritat són el punt de partida.
Òbviament, s’ha de fer un treball amb l’agressor però sota uns mínims , com que ell reconegui el que ha passat,  i tenint en compte que ell no és ni el centre ni la víctima.

Per a treballar sobre les agressions hem de treballar sobre els límits i el consentiment. Aquest és bàsic en les nostres relacions. No ens han ensenyat per igual a posar límits ni tampoc a dir que no, o a verbalitzar què volem o no volem. I encara menys en moments molt íntims en els que estem molt més exposades.
La verbalització és tant important com l’empatia. Un silenci no té perque significar un sí. Hem d’aprendre a assegurar-nos que totes estem a gust per evitar invasions. D’altra banda, hem d’aprendre a dir i escoltar No. I que no vol dir no.

Tampoc podem qüestionar les respostes a les agressions, com no qüestionem les respostes a agressions feixistes. Les respostes a les agressions serveixen per a crear espais segurs i també per a que la dona pugui prendre partit i trencar amb el seu rol. Cal pensar que ni els agressors ni els que recolzen les agressions són aliats de qui vol un canvi. Qüestionar les respostes a les agressions individualitza els casos i amaga, novament, el rerafons polític.

fucking serious

La reconstrucció dels rols i la superació del trauma, la construcció de relacions saludables és molt important en la lluita antipatriarcal però no ha de ser incompatible amb l’autodefensa i l’atac a institucions econòmiques i socials que són responsables de manifestacions brutals del patriarcat. La manca de resposta individual i colectiva a les agressions pot contribuïr a a fossilitzar la idea, sexista, que la dona és més patidora i dèbil o que aguanta més. Quan la dona respon, i ho fa amb contundència , irromp en la unilateralitat de l’ús masculí privilegiat de la violència i es reapropia del seu dret i capacitat.  La major part de la feina antipatriarcal serà de construcció però no podem oblidar altres tàctiques i accions i deixar, així, al descobert a tantes persones. L’acció directa no exclou la construcció.

No és extrany sentir que l’ús da la violència és una manera de perpetuar el patriarcat, de fet la idea que l’ús de l’acció exclou a les dones és absurda i un imposible. Enllaçar moralment, tàcticament o metafísicament a les dones, o el feminisme, amb la no violència dóna corda al constrenyiment i a la definició patriarcal dels recursos, els rols i els valors. Aquesta tesi serveix tant per l’autodefensa individual com a la col·lectiva. Admetrem la defensa individual contra un violador i no acceptarem la defensa col·lectiva contra una fàbrica que explota les dones o un grup de soldats que viola dones?
Sempre ha resultat immoral que les dones es defensin o ataquin, encara més si són accions colectives.

rote_zora_02

Però les dones i els altres colectius que no encaixen, com els trans o bisexuals o lesbianes o gays, som receptores de la violència quotidiana, així, calen respostes que vagin més enllà d’esperar pacientment a que una gran part de la societat es mobilitzi per oposar-se a aquesta situació pacíficament.
És l’ús de la violència sexista per se? El cert és que “la masculinització de la violència, amb la seva velada concomitància sexista i feminització de la passivitat, es deu realment més a aquelles persones que tenen una noció del canvi que no inclou la revolució real o la aniquilació de l’estat”. “Una dona pot desfer-se d’un atacant per ella mateixa…no és qüestió de qui és més fort, és una qüestió d’entrenament”.

Resulta estúpid que hi hagi organitzacions que donguin suport a dones violades o maltractades però no es treballi en prevenció real i diària d’aquestes situacions. Així cal pensar en com ens torna a sotmetre el masclisme a la idea i imaginari que som víctimes.

La idea que l’ús de la violència és masculina i masclista en essència, i altres premisses de la no violència, es basa en un oblit històric. Hem de recordar dones nigerianes sabotejant jaciments de petroli, les Rote Zora, les intifadistes palestines, les del Black Panthers, les queer i trans de l’Stonewall Rebellion, les dones natives de la resistència a nord amèrica, les dones de Mujeres Creando a Bolívia, les integrants de Direct Action i Wimmings Fire Brigade, les Weather Underground…

Podem comparar casos. Mujeres Creando utilitza l’acció directa i apunten “como mujeres feministas queremos revolución, un cambio real del sistema…he dicho antes y quiero repetir que no somos anarquistas por Bakunin o la CNT, sinó más bien por nuestras abuelas, y ésta és una hermosa escuela de anarquismo”. Per altra banda, sabem que un conegut pacifista, Luther King, digué que el rol de les dones és la maternitat i expulsà a Rustin del seu moviment per ser gay.
Pensem-hi.

“Hi ha moltes formes d’acció directa, algunes més efectives que altres en diferents moments històrics, però en conjunció amb altres formes pot ser més efectiu el moviment pel canvi, obrint camins de resistència que no són fàcilment absorvits ni controlables per l’estat. Desgraciadament la gent debilita les seves accions quan fracassa la comprensió i el suport a diverses tàctiques disponibles…ens hem tornat pacífics.”

Per acabar, cal pensar en la magnitut del patriarcat i la necessitat de posar-hi fre. Una manera de començar és mirar com és el nostre discurs i la nostra pràctica, afrontar problemes i mancances i construïr espais i relacions noves.
Però, crear protocols, visualitzar les agressions, no individualitzar-les i, sobretot, tractar-ho al nivell polític que es mereix, és essencial. Sinó es reproduirà i reforçarà, sobretot en moments com els actuals, en que es torna enrera en molts drets reapropiats i s’amaga la silenciosa ofensiva del capital sota el nom de crisi reforçant els poders estatals, interestatals i, de retruc, patriarcals.
Les agressions són una manifestació més de tot el que hem de treballar.

Anuncis

Un pensament sobre “Agressions, consentiment i respostes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s