Apunts sobre la celebració del 8 de març

assemblea de dones

La celebració del 8 de març s’ha relacionat, tradicionalment, amb l’incendi d’una fàbrica de Nova York el vuit de març de 1908. S’explica que les treballadores es declararen en vaga, s’hi tancaren a dins i el propietari hauria decidit calar-hi foc.
Aquest relat no és del tot cert. El 8 de març de 1908 no es registrà cap incendi ni vaga (de fet era diumenge). Però, explorant aquest mite, trobarem els veritables orígens de la celebració, que són molt més significatius.
El vuit de març s’inscriu en un passat feminista immediat però enterrat…

Només mirant bé ens adonem d’un fet significatiu: en la historiografia feminista europea es vincula el vuit de març amb l’incendi, però en l’americana el mite gira al voltant d’ una manifestació de les obreres del sector tèxtil durament reprimida. Aquesta manifestació se situa en dues dates diferents, depenent de les versions: vuit de març del 1857 o vuit de març de 1908.

Si mirem el relat de l’incendi hem de dir que en aquella època aquesta mena d’incendis eren massa habituals, però el que es relaciona amb la celebració es produí el dia 25 de març de 1911. Fou a la fàbrica anomenada Triangle Shirtwaist Company, que estava ubicada al Lower East Side de NY, en els últims tres pisos dels deu que feia l’Asch Building ( erigit a la contonada de Green Street amb Washington Place).
La majoria d’empleats eren noies immigrants d’entre 16 i 24 anys.
L’edifici Asch Building no era pitjor que els altres de la zona: feia 41 metres d’alçada, tenia estructura de fusta, només tenia dues escales d’accés i només una arribava al terrat, les portes s’obrien cap a dins i els passadisos i escales eren estrets, a més no tenia dispositius antiincendi i les boques del carrer només arribaven a regar eficientment un màxim de set pisos d’alçada. En aquest context, apuntarem que el 99% dels tallers de la ciutat foren declarats insegurs.
Les persones que treballaven a la Triangle, la majoria dones, estaven encaixonades en tres pisos, amb una de les dues úniques portes d’accés al carrer tancada amb clau, 200 màquines de cosir en cada pis ordenades en files i amb una dona per a cada una d’elles, i una decadent instal·lació elèctrica. El dissabte 25 de març del 1911 a les 16:46 començà un incendi al vuitè pis que acabaria amb la vida de 146 persones, la majoria noies. Els testimonis presencials parlen d’un gran brogit, vidres trencats i noies saltant per les finestres. Els de les supervivents parlen de noies aixafant-se rera la porta tancada, intentant sortir i de la poca efectivitat de les xarxes dels bombers, doncs no estaven fetes per a salvar a algú que saltés des d’aquella alçada.
Les treballadores no tenien prou formació en llengua anglesa i no coneixien l’edifici, perque no era permès que es moguessin. No entenien els pocs cartells o mapes que indicaven la sortida i van entrar en estat de pànic de seguida.

L’incendi fou un dels més terribles per les xifres de víctimes.

incendio-tsc

La Women’s Trade Union League i la International Ladie’s Garement Workers Union, els sindicats textils més significatius, organitzaren actes de protesta. També alguns grups sufragistes.
El judici als propietaris, en el que no jutjaren les condicions de treball de les noies, ni les de l’edifici, fou una farsa. La defensa declarà que no hi havia proves de que la porta d’accés al carrer l’havien deixat tancada els propietaris ( tot i que se sabia que ho feien ells per a evitar que les noies escapessin o robessin). El jurat, format per homes perquè les dones no podien ser jurat, declarà innocents els propietaris.

El factor que va fer que es recordés fou que les víctimes eren conegudes, eren les protagonistes de la Uprising of the Twenty Thousand o The Uprising of the Thirty Thousand: una vaga general que durà tretze setmanes, la més important que, fins el moment, implicava exclusivament a dones. Aquesta vaga també fou una resposta als que pensaven que les dones no es podien organitzar ni portar a terme una lluita llarga i dura.
Els motius de la vaga van ser diversos. Les persones que vivien i treballaven al Lower East Side eren majoritàriament immigrants fàcilment explotables. Les dones eren majoria en el sector tèxtil. Treballaven un mínim de 56 hores setmanals, que podien ser 70 sumant les extres, sense protecció ni drets. Tot i l’existència de la sucursal 25 de la ILGWU, poques dones s’afiliaven ( moltes es regien per la moral catòlica, esperaven a casar-se per deixar la feina o , en el cas de les “autòctones”, creien que la seva avantatge racial i cultural no feia necessari afiliar-se ).

Reprenem el fil… la vaga, es va iniciar el setembre del 1909, precisament a la Triangle Shirtwaist Company. I s’hi unirien 40.000 treballadors a NY, Chicago, Rochester, Cleveland i Filadelfia. Paralitzarien el sector textil de tot el país. Demanaven millor salaris i condicions, acurtar la jornada laboral i les extres i el reconeixement dels drets sindicals.
El dia 22 de novembre s’organitzà un míting al Lower East Side on es començaria oficialment la vaga general gràcies, per cert, a la intervenció espontània de Clara Lemlich ( arrestada set cops per la policia). S’obrí pas entre la gentada que escoltava el míting, i digué “sóc una obrera, una d’aquestes que estan en vaga contra les intolerables condicions de treball. Estic cansada d’escoltar oradors…. pel que estem aquí és per decididir si anirem o no a la vaga. Presento una resolució a favor de declarar la vaga general ja.”

Al dia següent 15.000 dones ja estaven en vaga i la maquinària de la WTUL es posava en marxa: piquets, multes, fiances, pasquins… Foren tretze setmanes dures que combinaven la gana i el fred amb la repressió i els insults. El 15 de febrer de 1910 la ILGWU declarà el final. Algunes fàbriques pactaren i altres, com la Triangle, no arribaren a cap acord. Aquestes eren les dones del Lower i les protagonistes d’un malaurat incendi que passà a la història.

Però no trobem cap commemoració posterior, per tant no és l’origen del vuit de març.

Hem de visitar diversos llocs per a trobar-ne l’origen: els socialismes alemanys i americans, el sufragisme i la revolució russa.

200px-Frauentag_1914_Heraus_mit_dem_Frauenwahlrecht

La dona que promouria la celebració a escala internacional d’un dia de reivindicació per a les dones fou Clara Zetkin, una de les destacades integrants del moviment de dones socialistes alemany. Aquest moviment de dones estava sota els auspicis del Partit Socialdemòcrata Alemany ( molt destacat en la II Internacional Socialista).
Begué a nivell teòric, especialment, de Bebel i dels postulats de classe de Marx i Engels.
El SPD era l’orgull de la II Internacional perquè era el que tenia més afiliats, més disciplina i més discurs de classe. Era un dels més avançats en el discurs sobre els drets de les dones. Així, el 1914 comptava amb 175.000 afiliades i propicià la creació d’un poderós moviment de dones socialistes, el Frauenbewegung. Aquestes dones veien una esperança en el socialisme i tenien ben clar que no es volien aliar amb les burgeses per a aconseguir els seus drets. A més, les principals líders del moviment de dones tenien una forta consciència feminista. A part del discurs de classe parlaven de divorci, avortament, coeducació, iguals salaris, la socialització de les feines domèstiques… Però, com sempre, els seus companys no les veien amb bons ulls.
Zetkin impulsà també el diari Die Gleichheit per a instruïr les dones en qüestions de classe. A més, batallà pel dret al vot de les dones en la I Conferència Internacional de Dones Socialistes de 1907, que coincidia amb la II Internacional. Deixant clar que no treballarien amb el feminisme burgès perquè el vot no era la finalitat, sinó una eina, es va crear l’International Women’s Bureau.
A partir d’aquí Zetkin començà a discrepar de l’SPD que absorví i dissolgué les organitzacions de dones i donà suport a la guerra, en contra del que Zetkin i altres membres desitjaven. Es va clausurar Die Gleichheit. Zetkin acabà afiliant-se al Partit Comunista Alemany.

L’altra proposta destacable de Zetkin la presentà a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes del 1910. Fou la creació del dia internacional de la dona, però no fou una proposta original, venia del Woman’s Day que les socialistes americanes venien celebrant des del 1908 per a demanar el vot femení.

El moviment sufragista nordamericà aprengué dels mètodes del britànic. Amb la convenció abolicionista de Sèneca Falls, el 1848, dones com Lucretia Mott o Elisabeth Cady Stanton, impulsaren la vindicació del vot de les dones, ja que ni en els moviments abolicionistes es podia debatre amb igualtat. Successivament, es produïren diverses escisions dins el sufragisme. Algunes dones adquiriren un discurs racista quan s’aprovà el vot masculí per tothom però no per les dones, altres quedaren centrades en la missió civilitzadora de les dones i unes altres buscaren aliar-se amb les obreres.

votesforwomen

Així, les socialistes i un sector de sufragistes, tenien un cert contacte, tot i no treballar juntes. El Partit Socialista Americà no tractava amb molta atenció els drets de les dones, però les dones obreres socialistes sí. Les dones socialistes americanes s’organitzaren a part del partit i aquest, més tard, s’hi interessà veient el potencial d’afiliació que tenien. Les dones fundaren la revista Socialist Women i estaven en contacte amb Zetkin i les europees. El 1908, durant el congrés nacional del Partit Socialista Americà, proposaren la creació del Woman’s National Committe per a coordinar les dones i fer campanya pel sufragi, relacionant-lo amb la lluita de classes. També es va acordar que cada darrer diumenge de febrer se celebraria el Woman’s Day per a fer campanya pel sufragi i els drets de les dones. El 1909 ja se celebrava en diverses ciutats i coincidia amb les vagues del sector tèxtil. El PSA hi feia propaganda per a augmentar afiliació i, sobretot, per evitar que les dones anéssin a parar a organitzacions burgeses. De fet, en els Woman’s Day aconseguiren donar veu a les vaguistes de l’Uprising of the Twenty Thousand i unificar discurs de classe i drets de les dones.
Aquests últims diumenges de febrer , convertits en exitosos dies de la dona, van ser proposats per les americanes a la II Conferència i, auspiciada i defensada per Zetkin, la proposta seria acceptada: el Dia Internacional de la Dona o de les Dones.

Perquè el dia vuit?
Hem de tornar a la II Conferència on, entre altres coses, es volia potenciar el contacte entre dones socialistes a nivell internacional. Es conclou que s’ha de fer una jornada internacional de la dona, però sense data exacta, que es diria Dia Internacional de la Dona, amb un programa purament polític, de reivindicació de drets polítics de les dones, amb molt contingut de classe i d’empoderament de les obreres.
La primera celebració europea fou el 1911, en diferents països i dates, i tingué molt d’èxit. Així s’enfortiren els llaços realment.
No estava fixada la data en el 8 de març, però si que el març era el mes més utilitzat, ja sigui per la referència de finals de febrer americana o perque el març tenia una càrrega revolucionària, doncs la Revolució de 1848 i la de la Comuna de París de 1871 tenen el març com a referència.

Per a arribar al dia vuit hem de mirar cap a la revolució russa.
Ja a inicis del segle XX Nadezhda Krupskaya i la revista Iskra publiquen obres i articles parlant de les dones. Però fou Alexandra Kollontaj la líder proletària més destacable i que serà més llegida i escoltada pel que fa a la relació entre la lluita de les dones i la de classe a la Rússia del moment.
Estant primer amb els menxevics, el seu primer contacte amb la revolució fou durant el diumenge sagnant que desencadenaria la revolució de 1905. Però aquesta revolta no va millorar gaire les condicions de les dones.
Kollontaj treballà per a evitar que les sufragistes burgeses monopolitzessin el discurs sobre els drets de les dones. El 1908, al I Congrés de Totes les Dones Russes, va enviar una delegació d’obreres oposant-se a un moviment interclassista de dones i per a consolidar les organitzacions de dones proletàries.
Ferma defensora dels drets de les dones treballadores i de la necessitat de la independència femenina, escrigué articles que no van ser benvinguts entre els seus camarades.
A través de Pravda i Rabotnitsa ella, Inessa Armand, Anna Elizarova, Krupskaya i Lilina Zinovieva, impulsaren la celebració del Dia Internacional de la Dona el 23 de febrer , que en el calendari europeu coincideix amb el 8 de març.
A elles els passà el mateix que a Zetkin: quan denunciaren la burocratització i l’autoritatisme, foren relegades i les revistes, clausurades així com el Zenothdel( que vindria a ser el secretariat de dones ). Tot i la feina de treballar per la igualtat salarial i laboral, la coeducació, una bona educació sexual, el divorci, l’avortament… van ser apartades.

Soviet Soldiers

Un altre fet que coincideix amb el 23 de febrer rus ( 8 de març europeu) és l’inici de la revolució, fet que als congressos de dones socialistes es saluda i es destaca constantment. Les dones russes sortiren el dia 23 del 1917, febrer, a protestar contra la situació econòmica. Les obreres i mestresses arribaren a acantonar-se als ponts de Neva, eren més de 190.000 dones. El deu de març ja hi havia vaga general, i el dotze es constituí el primer soviet de Petrograd.

No està clar si va ser una revolta espontània o planificada i, per tant, no se sap si la revolució, plena de dones, va començar perquè s’estava celebrant el 8 de març rus, tot i que això és el que assegura Kollontaj en un article l’any 1921. I tampoc sabem del cert si la institució de la data és un homenatge a les revolucionàries russes o simplement és una coincidència, tot i que els textos dels congressos internacionals apunten a això, doncs s’hi veu la intenció d’homenatjar aquestes dones russes.
El cert és que els bolxevics van ser els millors organitzant les obreres i aquesta data.
La pena fou que posteriorment tot es perdé amb la creixent discrepància entre les dones dirigents del moviment de dones i el partit bolxevic. Acabaren per suspendre’s el dret a l’avortament i al divorci, i acabaren tornant tant enrera que la celebració del 8 de març esdevingué el dia de la mare.

Ja establerta la data fixa del vuit de març, aquesta commemoració de dia internacional de la dona se seguia celebrant durant la guerra. Però el nou-vell ordre fagocitaria el contingut polític, feminista i revolucionari del vuit de març:

L’any 1945, la senyora Roosevelt aprofità aquesta data per a anunciar un nou ordre mundial a través de l’assemblea General de les Nacions Unides i destacà el paper que se suposava que les dones havien de tenir en aquest nou statu quo. Va inaugurar el buidatge de contingut polític del vuit de març i la crida, no pas nova, a que les dones fossin guardianes de la pau, al preu que fos. El vuit de març quedava diluït i integrat en el marc ampli i difús del “desenvolupament” econòmic a escala mundial.

La celebració del vuit de març no prové d’un fet aïllat sinó d’un context social i polític molt més ampli que s’ha amagat i buidat. Novament trobem una continuïtat històrica a l’ombra que cal recuperar per a canviar la perspectiva, veure les contradiccions, però també ser conscients de la falsa orfenesa històrica i política que sempre envolta les dones i el feminisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s