Apunts sobre la odissea del vot de les dones

 Hem de tornar al leit motiv: no trobem aquí un moviment feminista sufragista que faci campanya en favor del vot femení com trobem a la resta d’Europa i al continent americà.
Com he dit en altres ocasions, les dones que començaren a parlar sobre feminisme, amb aquesta paraula, i buidar-la de significat, van ser dones burgeses conservadores que volien impulsar una reforma social catòlica. Estaven molt vinculades als cercles catalanistes i s’acostaren a les classes obreres com a conseqüència de la idea de la reforma: calia evitar les revoltes socials i retornar les dones obreres al seu lloc, la llar. Dolors Monserdà, amb obres con Estudi feminista o El Feminisme a Catalunya, situarà el feminisme a les antípodes del sufragisme anglosaxó i europeu i, de pas, fundarà “sindicats” femenins per a apartar les dones de les “perilloses idees anarquitzants”.

monserfà

Aquesta idea paternalista tenia precisament la funció de captar l’obrerisme femení per què, de la mateixa manera que la burgesia ha de vetllar pels pobres, les dones han de vetllar per la correcció moral d’elles, els marits i fills. Per tant havien de reorientar les accions i comportaments de les dones obreres.

Però com que les dones burgeses havien d’estar un pas enrera dels seus marits, no les havien de treure l’espai públic. Institucions com l’Institut Cultural de la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison el 1909, obrien portes a la formació però tancaven les dones en un espai de vida social burgesa. I així també, el que s’ensenyava en institucions com aquestes acabaven retornant les dones al seu espai domèstic. El treball fora de casa era considerat abandonament dels fills per al feminisme burgès.
És lògic, doncs, que les dones burgeses no tinguéssin massa presència als partits o la vida política; seguint el que diu Eugeni d’Ors en La Ben Plantada, la dona era el “bon silenci, l’obediència, la perpetuadora de la raça”. I amb això ja ho hem dit tot: de moment el vot no era tractable o aconsellable.

16bonnemaison01

Amb la Constitució del 1931, el vot femení era complet i real. El sufragi universal s’acompanyà de reformes civils i jurídiques ( divorci, matrimoni civil, avortament…). En paral·lel es treballava en l’Estatut del 1932. Sense moviment sufragista, les dones entraven de cop i volta en el mercat del vot.

Al principat el debat ( tot i que és polaritzable al debat estatal ) es dóna sobretot entre ERC i la Lliga Regionalista perquè eren els que tenien la batalla electoral més dura. El debat es va articular al voltant de l’entrada de la dona en l’escena política i el sentit del seu vot. I les postures que l’arena política mostrava al respecte un desconeixement total de la realitat de les dones i un alt grau de desconcert.

Mercè Loperena d’ERC, deia que l’impediment més esgrimit per a negar el vot era la falta de preparació intel·lectual. De fet , entre el 1931 i el 1936 partits i col·lectius ( parlem dels ens parlamentaris ) es van esmerar en intentar formar les dones i intentar solucionar anys de segregació i despropòsits. Aquest argument l’utilitzaven tots els partits, i tots pensaven que les dones, com que no estavent prou preparades, votarien el rival. També deien altres coses: els conservadors pensaven que el caràcter extrem de les dones les portaria a votar les esquerres parlamentàries i, aquestes creien que el confessor tenia massa poder sobre les dones i que aquestes votarien les dretes. Tot aquesta barreja només demostrava que no hi havia cap pensament polític o analític amb cap i peus al voltant de les dones i la seva realitat. Després hi havia una tercera via (sempre hi ha una tercera via) que demanava un temps d’adaptació de les dones a la seva nova condició i situar-se al nivell de l’home.

claracampo

Bé. Entre el 1932 i 1933 la pugna electoral fou més cruenta. ERC, veient que les dones podien votar les dretes, va retardar el dret al vot argumentant que no s’havien pogut fer els censos . I, és clar, la Lliga aprofità per dir que les esquerres no volien el vot de les dones. Fins i tot les seccions femenines conservadores, encapçalades per Bonnemaison, enviaren cartes a Macià per a que acceptés el vot femení.

Els Comicis a Corts del 1933 van ser complicats per les esquerres parlamentàries perquè havien arribat a alts graus de divisió i desgast: s’havia impulsat l’Estatut i la Reforma Agrària, s’havia laicitzat bastant la política … I guanyaren les dretes. Quina va ser la lectura de la derrota de les esquerres? Que les dones havien votat a la dreta! La situació no va ser contemplada.

Fins el 1936 les culpables de la derrota serien les dones.
ERC optà per col·locar dones, “poques i bones”, a les candidatures i sempre en càrrecs d’educació, assistència social o d’instrucció pública. Entre les militants d’ERC tampoc tenien la mateixa opinió, algunes defensaven una incorporació més pausada ( Teresa Gibert, Anna Murià, Núria Oromí…)
Com ERC, la resta de partits, catalans i espanyols, es veieren obligats a incorporar discurs sobre la dona i dones als seus partits. I així sorgiren les seccions femenines.

A ERC destacaren Dolors Bargalló, Isolina
Viladot, Angelina Colubret o Teresa Gibert. Tot i el tacticisme polític, eren més autònomes que les lligueres ( per exemple recolliren signatures pel tema de l’Estatut quan saberen que les dones encara no podien votar).

dolors bargalló

Per la Lliga, Bonnemaison era la cara visible. Les activitats estaven controlades pel partit, per exemple: hi havia la Pàgina Femenina a la revista lliguera La Veu, però els articles els escrivien homes. En canvi els articles que les dones republicanes escrivien a Opinió eren més destacables.
Si a ERC hi havia debat al voltant de la supeditació de les seccions femenines (Arquimbau) a la Lliga, segons Paulina Pi de la Serra “la tasca política ha de tenir en compte que la nostra missió és ajudar l’ànima dels homes per arribar a la plena consecució dels nostres ideals”. La relació entre elles era complicada, Aurora Bertrana (ERC) les anomenava les “dones de Tal” i per les lligueres ser dona i d’esquerres era “immoral”.
També van fer seccions femenines Estat Català i JEREC.

Si la presència de la dona primer fou ignorada i després instrumentalitzada, el colofó arribà quan se la va fer transmissora i preservadora de la catalanitat. Aquest argument empastifava tots els nacionalismes, sobretot el conservador. La dona, la mare, transmetia la llengua, els costums, la fe, la dona era la que creava futurs patriotes ( i això no era exclusiu de la dreta). És més, havien de convèncer els homes del seu voltant que havien de defensar Catalunya (o Espanya) i déu. I havien de convèncer a les dones obreres que la lluita per Catalunya era molt més important que les lluites socials. En aquest punt el que diferenciava ERC de la Lliga era que ERC dignificava més les feines de la llar, però els dos partits parlaven de la creació de patriotes .

Com sempre, no tot és tancat, per exemple dins ERC algunes dones, com Bertrana, deien que el treball fora de casa era indigne, però Arquimbau reclamava el dret a estar sola. En aquests debats es confonien els termes ( feminitat i feminisme, independència i egoisme…)

220px-N15_nina

La pugna entre ERC i la Lliga al voltant del tema del vot i de les dones era campanya política ( deixant a part que moltes de les dones militants d’ERC tenien un interès real en poder votar ). Així crearen diverses revistes ( dretanes com La Dona Catalana, Or i Grana o les Pàgines abans esmentades, i més suaus com La Humanitat) per a seguir perpetuant la seva pugna. Però al final s’oblidaren de les dones i les seves necessitats…..

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s