Les dones i la guerra: imatges, militarisme i reraguarda

Hem vist com les reformes legals i civils republicanes representaven una millora i que les dones, sobretot obreres, ja feien ús de l’espai públic i social. Podriem dir que s’obrien moltes i noves possibilitats però, al mateix temps, que les realitats no eren tan diferents.  Durant els anys trenta, especialment durant la guerra, s’obren escletxes i s’ofereixen imatges rupturistes de les dones, però a la vegada es mantenen els imaginaris de gènere. Podriem plantejar-ho, plàsticament, com un moment de clars-obscurs. Es podria dir que la guerra funcionà com a catalitzadora de la mobilització de les dones i que donà lloc a un inici de canvi o de perspectiva de canvi d’actituds encara que a llarg termini i a la pràtica no es qüestionessin els rols.

Dones com Lina Ódena o Rosario Sánchez la Dinamitera eren icones de l’heroicitat femenina durant la guerra Però l’ús que sovint es feia de les seves imatges, que eren efectivament subversives, era el d’exhortar el deure heroic dels homes. Com a mostra d’això tenim el mític cartell  de la miliciana amb la granota blava i el fusell ( imatge molt destacada per Orwell). De fet era molt subversiu en aquell moment que les dones portessin la granota i el fusell, i això explica que en diversos articles de publicacions revolucionàries se les titllés de frívoles, coquetes, poc serioses o “tobilleras” ( sobretot si portaven falda-pantaló i descobrien les cames ). Però, les imatges de milicianes i heroines s’usaven per a cridar els homes a files.

miliciesusnecessiten

Una altra imatge trencadora era la de la dona oradora, però novament s’utilitzava les oradores per a cridar els homes a files amb l’efectiu discurs sobre les mares i esposes heroïnes de la reraguarda. Cartells de mares amb criatures cridant les dones a la reraguarda, cridant a la solidaritat europea, cridant a les feines de reraguarda i de suport als combatents i, sobretot, animant els homes al combat. Discursos i revistes, com els de la AMA, la Pasionaria o Companya feien referències directes a la virilitat masculina (“llora como mujer lo que no has defendido como hombre”) o a la necessitat de “desenganxar” els fills de les mares (“nosaltres no som mares de covards”, “dóna el teu fill a les files antifeixistes”).
Les filles eren invisibles.

donestreballeu

També Mujeres Libres feia crides similars tot i que no incidí en la idea de l’àngel de la llar.

La mare a la reraguarda fou molt més important socialment que la de la miliciana en armes. Així i tot trencaren barreres: sortiren al carrer sense acompanyant i participaren en activitats de guerra. Les funcions que assumien no sortien, en general, de l’imaginari de segregació, però serviren per obrir horitzons i per a que es tornessin més combatives. El cert és que la visió històrica, molt centrada en la masculina, ha transmès que feien feines residuals (perque això creien ells, els homes revolucionaris posaven el focus en el que ells feien i pensaven). En canvi elles tenien perspectives i veien l’inici de quelcom diferent, sobretot ML, que eren molt optimistes. És important recalcar que, tot i que la història només ens parla d’algunes dones, com casos residuals o representatius, el que visqueren les anònimes fou molt millor i molt més important.

El fet que les dones militants fessin crides per a que totes es mantinguessin a la reraguarda no té res a veure amb un programa antimilitarista. Com ja hem dit, era part de l’estratègia de resistència antifeixista ( i de reclutament masculí), però també era una qüestió de gènere.
Fins i tot arribaren a fer de policies: detectant i delatant a aquells homes que es negaven a anar al front, els quintacolumnistes i els espies. Mujeres Libres denuncià aquest to i estratègia i optà per a la crida a la mobilització popular i a la petició de millorar l’armament popular i femení. La tradició antimilitarista anarquista influí en aquesta postura de ML però entre les dones anarquistes n’hi havia que defensaven que la dona era intrinsecament pacifista o que la guerra era una guerra pacifista ( Federica Montseny).

Les dones que s’uniren al front participaren, sobretot, a Aragó, Guadalajara, les muntanyes basques, la serra madrilenya, Mallorca, Andalusia, la Maestranza… Hi anaren com a resposta immediata i sense pensar si era o no convenient per una dona ( Conchita Perez Collado, Rosario Sanchez la Dinamitera, Casilda Méndez, Lena Imbert, Mika Etchebéhère…) . Al principi molt homes es mostraren sorpresos, però, a l’inici tot semblava en calma. Moltes anaven per consciència i soles, i moltes per consciència i amb els companys. I, segurament hi havia un component romàntic d’idealització de la lluita, com també, per part dels nois, existia aquest romanticisme de l’heroi combatent (i de la dolça infermera).

loladinamitera

Al voltant de les dones al front hi havia diferents discursos. Per una banda n’hi havia que consideraven les dones com un recolzament espiritual, d’altres com a recolzament logístic i moltes no eren admeses per ser dones, o no les enrolaven, o les convencien i increpaven per a que anessin a la reraguarda. Els testimonis de les dones milicianes ens parlen de que moltes es quedaren a les portes de les cues per a enrolar-se i que, de les poques que aconseguiren arribar al front, hi havia de tot. Algunes, com Anita Carrillo, eren conselleres polítiques i moltes eren combatents.  Però, malauradament, van haver de lluitar per a evitar , al front, la divisió sexual del treball. Per exemple: dues milicianes abandonaren el Quinto Regimiento i anaren a la columna del POUM capitanejada per Etchebéhère per que hi havia el rumor que en aquesta les dones no estaven obligades a cuinar i rentar; la realitat era que els homes de la columna del POUM s’havien negat a fer la feina que consideraven de dones per que deien que al Quinto Regimiento les dones feien feines de dones. I així van estar discutint fins que elles els van convèncer.
D’altres dones testimonien que tot va anar bé i les feines es repartien. Cada columna i regiment era un món.
Al cap d’uns mesos de combat la cosa va començar a emptitjorar per les milicianes.Com que, tot i la crida a que les dones es repleguessin a la reraguarda, moltes no en van fer cas, es va passar a la ridiculització i el descrèdit per a forçar-ne la retirada com bé planificarien Largo Caballero, el PSUC, entre d’altres. Les organitzacions de dones seguiren aquesta consigna assegurant que el front no era el seu lloc.

Després seguí l’acusació de que totes les milicianes eren prostitutes.
S’escampà la brama que eren putes infiltrades que buscaven clients. Sí que hi havia putes al front, allistades com a milicianes, perque ML havia tractat de polititzar-les . De la mateixa manera que hi havia putes, també hi havia lladres excarcerats al front, però sobre aquests no hi haguè ni judicis ni sospites. No podem saber quantes eren prostitutes però si que tenim els testimonis de les milicianes que diuen que no van veure prostitució al front. Si de cas, si hi havia temps, hi havia parelles i més laxitud en alguns comportaments, però sense mercantilització. La veritat és que la prostitució era a la reraguarda.
Lligat a la prostitució, les alertes contra les malaties de transmissió sexual contribuïren al descrèdit femení.  Els cartells alertaven els homes i culpabilitzaven les dones. L’eugenèsia era per a les dones.
Tot i que no sabem si era molt freqüent hi ha registrats casos d’abusos sexuals o descrèdits quan les dones refusaven les proposicions masculines.

ajutinfantilera

Les dones esdevingueren madrines de guerra, les organitzacions de dones feien campanyes per enviar subministres als soldats.  Però la seva gran missió era pujar la moral als soldats amb visites i escrivint cartes.  Les madrines de guerra eren les noies que s’oferien per escriure cartes als soldats. Ells demanaven que elles fossin boniques i encantadores o bé decents i intel·ligents.
A part de les Milicies Culturals, en que algunes dones feren de mestres, moltes treballaren a les fàbriques, als hospitals els tallers… eren les “heroínas de la producción”. Algunes dones cregueren que seria una manera de tenir una feina, però seria només una circumstància. Ni tant sols en les fàbriques colectivitzades hi havia igualtat entre homes i dones. Les organitzacions es val limitar a adaptar el treball remunerat i la capacitació professional a les exigències de la guerra.
Les organitzacipns femenines, la UM, la AMA, i el PSUC, deien coses com aquesta per a calmar els homes: “no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros, solo queremos saber, aprender, por si algun dia la guerra os exigiera ir a las trincheras, poder ocupar vuestros puestos e impedir la paralización industrial”.
ML prengué una postura més clara i parlava del dret al treball remunerat i de la necessitat d’independència econòmica per a l’emancipació femenina.  També moltes obreres comunistes, com Maria Vendrell, creien que el treball remunerat femení havia de continuar després de la guerra. Les que en feren propaganda trobaren un llarg silenci a la premsa, fins ben avançada la guerra la premsa no se’n faria ressò. Tot i que crearen estructures per a repartir la feina, fer guarderies i socialitzar els àpats, el que elles buscaven era una consideració social que no van rebre.

Les dones afiliades a CNT i UGT se sentien frustrades per no poder utilitzar els canals per trobar feina o tenir accés a programes de capacitació. Tampoc hi havia, al si de les organitzacions, mecanismes per a impedir les burles i els abusos.  Oficialment , fins el 1938 no s’incorporà al programa el treball femení, però se seguia acceptant la segregació laboral. L’avenç implacable de la guerra feu estranys companys de llit discursivament parlant, doncs la poca cura que es posava en temes de gènere deixà d’utilitzar-se. El 8 d’octubre del 1938 el ple nacional de regionals de la CNT acordà definir com a activitats prohibides a les dones “aquellas que fueran biologicamente inadecuadas para su condición y temperamento y pudieran dar lugar a una degeneración de la raza”. Això és la mostra de la opinió majoritària respecte el treball remnerat femení. Només el promocionat Institut d’Adaptació Professional de la Dona aconseguí capacitar les dones, molt més que molts programes revolucionaris, però sempre destacant que el treball femení era circumstancial.

Durant la guerra els sindicats i industries colectivitzades quasi no escolliren representants femenines. De 922 indústries catalanes colectivitzades en triaren 2854 representants, 188 dels quals eren dones. D’aquestes nomès 18 eren supervisores delegades.
Tampoc aconseguiren una igualtat salarial, de fet l’anarquista Miguel Chueca fixà una diferència salarial de deu pessetes entre homes i dones de les granjes colectivitzades de l’Aragó.

Tot i la dificultat de trobar dades, se sap que les dones durant la guerra teballaren en industries de guerra, metall, transports públics, alumini, hospitals, indústries químiques, elèctriques, calçats, pells, farineres, alimentàries, mecàniques, abastiment, ensenyament, confecció i servei civil.

mujeres en el trabajo

Amb tot, les segregacions i abusos, la temporalitat del treball remunerat a la reraguarda, la reraguarda fou una altra escletxa oberta i una tasca crucial de supervivència.

L’altra cara de la reraguarda fou la misèria, l’atur, la manca d’aliments, els preus abusius, la inflació , la manca d’habitatges per bombardejos, la falta de subministrament energètic i mèdic i el desànim. Aquesta circumstància serví per a potenciar el rol de cuidadora i abastidora de la dona.
Les cues de racionament i els restaurants no funcionaven bé i, al final, van organitzar mercats negres, intercanvis, fabricació d’artesanies per canviar per menjar etc. Les dones de Madrid, per exemple, agafaven el “tren del hambre” per buscar menjar als pobles del voltant.  Les que no tenien res per canviar robaven. Com deia una dona de Granollers “la meva vida en aquesta època era buscar menjar…. de vegades ens requisaven el menjar o trobàvem bombardejos…el racionament no donava per més, erem moltes les que feiem això”. Assaltaven botigues i mercats per a protestar per la fata de menjar i sabó, al Prat arribaren a incendiar l’ajuntament i linxar l’alcalde. Quan després del 36 entraren més d’un milió de refugiats a la zona republicana, l’accés a la vivenda i els subministres fou quasi impossible i s’acollia la gent a les cases i fàbriques.
El gruix de la feina assistencial recaigué en les dones. Van haver de fer d’infermeres en condicions terribles, ocupar-se d’orfes i nens abandonats, dels refugis….

miseria

Tornava a planejar el discurs sobre la prostitució i les ETS. El discurs continuava essent paternalista i culpava les dones, se sobreentenia que eren les dones les que transmetien les malalties, només cal mirar els cartells. La imatge de dona caiguda i el fet de titllar les ETS de “feixisme de la natura” no creaven una bona imatge de les dones i les prostitutes. ML, que veieren que augmentà la prostitució perque moltes dones no tenien res, incidí en la doble moral dels moviments revolucionaris, però adoptà una pràctica paternalista, doncs pretenien reeducar les prostitutes. A nivell discursiu relacionaven prostitució amb capitalisme i introduïen el concepte de dona que es busca la vida, no tant sols eren una víctima social. ML trencà amb el concepte de la indecència de les putes i ridiculitzava la doble moral burgesa i la lamentable educació sexual del moment.

veneras

La mateixa doble moral s’aplicava als avortaments. No fou un tema gaire tractat, només el SFPOUM en feu la suficient menció. Segurament perquè es feia de totes maneres i perquè en temps de guerra no fou una prioritat mèdica. Al mateix temps, els avenços legals eren simplement legals i hi havia molts metges que no volien realitzar avortaments. La majoria d’organitzacions es centraren, com ML, en anticoncepció i educació sexual.

La guerra i les organitzacions antifeixistes no suposaren cap evolució èpica per les dones, però sí que fou una obertura. El sotrac del franquisme, la obligatorietat del servei femení a la Sección Femenina falangista, les dones represaliades, executades i preses, crearen una parada important del procés.
I tot i així la lluita continuà, clandestinament o a l’exili, amb els ulls als anys trenta i les mateixes dificultats amb els companys.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s