Per què ML relacionava feminisme amb burgesia?

Per a respondre aquesta pregunta ens hem de traslladar a finals del segle XIX i inicis del XX. La situació de les dones era molt complicada: segregació de gènere, desigualtats polítiques, educatives, legals i laborals, restriccions culturals, econòmiques i socials… Aquesta situació era justificada per la suposada inclinació natural i divina de les dones a la domesticitat i, per tant, per la conseqüent supremacia masculina.
Aquests factors no haurien de fer l’anàlisi gaire diferent al d’altres llocs d’Europa però en el nostre cas s’han de fer apunts importants que ajudaran a entendre perque aquí no hi va haver un moviment feminista sufragista o fort abans dels anys trenta.

El primer que hem de tenir en compte és que el pas del que es coneix com a Antic Règim a un estat liberal fou molt més lent i irregular comparat amb altres indrets. A més la burgesia era molt més conservadora i els sectors més liberals d’aquesta classe no tenien gaire pes. Com a complement, les institucions religioses eren omnipresents i funcionaven encara com a instruments polítics i de manteniment de l’statu quo. Per tant, en aquesta etapa es van reforçar el valors tradicionals i el conservadurisme de les estructures socials.

Mirant el marc de l’estat espanyol, les situacions de cada zona eren nolt diferents, o sigui, no vivien les mateixes circumstàncies les dones dels latifundis andalusos, o les de les petites comunitats agràries gallegues o les de la industrial Catalunya. Però el que crida més l’atenció són les discontinuïtats en les modernitzacions i evolucions, doncs hi ha molts passos endavant i enrera en pocs espai de temps.
A això se sumà el fet que les modificacions legals de cara a la igualtat de les dones es feien des de la perspectiva de la necessitat de fer una revisió de les lleis vigents, no perquè es veiés la necessitat de plantejar la qüestió de la segregació de gènere ni perquè hi hagués hagut una revolta o pressió social i feminista al respecte. Així s’entén que les mentalitats no canviéssin i que les millores legals encara tinguéssin clàusules que insistissin en l’obediència al marit.

anysvint

El gran debat del moment fou al voltant de l’educació
Durant el segle XIX l’educació isabelina fou una de les principals culpables del reforç de la contrucció de gènere. I, tot i que el Sexenni Democràtic fou un parèntesi, la Restauració reprengué l’imaginari inicial, la de l’àngel de la llar.
Una dona amb voluntat formativa era tractada de marisabidilla, degenerada o egoista perquè la dona havia de servir a l’home i a la missió maternal. En realitat aquest concepte emana directament de la mentalitat burgesa: com que la casa ja no és la cèl·lula productiva, es produeix una divisió del treball i una especialització en la que l’home aporta el sou i la dona la reproducció i la cura. Així, també la separació entre espai públic i privat (i la diferent categoria i participació de i en cada un) s’accentúa.
La dona seria el descans de l’home i el treball de les dones fora de casa era considerat un mal necessari. La dona burgesa, doncs, estava apartada d’allò públic per destacar que no eren pobres i els homes obrers buscaven el seu àngel de la llar.

serveidomestic

Tornant a l’educació, la dona era tractada com una menor d’edat que necessitava la tutela masculina, doncs els filòsofs ja havien “demostrat” que era feble i no podia ser ni independent, ni sàvia, ni intelectual, ni poderosa perquè això minava la seva capacitat reproductiva. L’any 1888 s’acceptava que les dones rebessin ensenyament superior però a casa, doncs les classes mixtes eren indecoroses; fins el 1910 no s’aboliren les dificultats per entrar a la universitat, però, novament, les lleis eren més ràpides que les ments: el 1916 la titulada Pardo Bazán era boicotejada pels seus alumnes i exclosa del claustre pel fet de ser una dona.

vaja

Al llarg del segle XIX les tases d’analfabetisme femení no milloraren i no fou fins el 1901 que s’introduiren les ciències als llibres de les nenes i les mestres. Els estudis femenins eren acaparats per les escoles religioses i d'”adorno”  i, fins i tot, en algunes no recomenaven la lectura a les noies. Pel que fa a l’educació popular, a part de les religioses, també hi havia les públiques però comptaven amb un minso pressupost, mestres poc formats i la difícil situació del treball de les nenes: molts pares les posaven a treballar als dotze anys o abans.
La corrent higienista, força important en aquell moment, fou una de les que defensà la millora de la formació de les dones (mai universitària). Aquesta corrent de pensament posà sobre la taula altres qüestions com la negativitat dels matrimonis de conveniència o d’edats massa diferenciades, però també parlaven del mal de la masturbació. Tant les postures higienistes com les republicanes del segle XIX, relegaven la dona a la domesticitat i la reproducció, tot i les petites millores o concessions. Ja fos per llei divina o construïda en base a la naturalesa o la biologia, la dona tenia tots els deures però cap dret, se li treien les possibilitats i se les culpava de les conseqüències.
Així, comença a treure el cap la corrent kraussista que apostaria per la promoció de la dona a través de l’educació i comencen a fer-se públiques obres escrites per dones, però la Renaixença i el seu conservadurisme dificultaria més el canvi.
En aquest ambient, es comencen a sentir veus de pensadors i pensadores per a promocionar l’educació femenina i per a la celebració del Congrés Femení Nacional (entre Palma i Barcelona), molt encarat a drets formatius, i que havia de suposar un punt de partida, però intel·lectual únicament. Tot i que va ser programat pel 1883 no se celebrà, no sabem si per l’ofensiva conservadora o per causes logístiques. Aquest Congrés, però, era pensat per i desde les classes benestants. O sigui que les peticions i propostes de les dones obreres no hi cabien.

L’entrada de les influències kraussistes i progressistes promulgant l’educació racionalista propicià l’obertura del debat. Les postures proudhonianes, representades en més d’una ocasió per Pi i Margall, inauguraren el camí de la missió civilitzadora i educadora de la dona en la familia però sense connotacions religioses. Però refusaven el treball remunerat femení i l’emancipació política.
Altres tendències de pensament,  influenciades pel feminisme liberal europeu i per J.Stuart Mill, parlaven d’educació plena i drets sense vets a les dones, com deia De Labra, però eren veus molt minoritàries.
De moment les millores eren limitades, tot i que eren millores, perquè no es posava en dubte la subordinació femenina. Tot el discurs sobre l’educació girava al voltant del concepte que una dona culta és “el millor complement i companyia” i la millor mestressa de casa.

universitaries

Poc a poc es passà de la inferioritat a la complementarietat. I aquest era el discurs de moltes dones feministes burgeses com Dolors Monserdà, ja que  encara es dubtava de les capacitats femenines (déu condiciona, el cervell condiciona, la matriu condiciona ).
Aquestes feministes conservadores estaven en sintonia amb les teories com les de Gregorio Marañón que deien que les dones estaven destinades a ser esposes i mares.
Només algunes veus femenines com Pardo Bazán o Concepción Arenal no relacionaràn l’educació i els drets de les dones amb la domesticitat o la reproducció.
En un moment en que l’home era el representant de la dona i que la dona ni tant sols podia insultar el marit sense ser castigada (fins els anys trenta aquestes lleis no canviaren),  només aquestes poques dones ( junt amb Sánchez Saornil, Maria Cambrils o Berta Wilhelmi) desafiaren la missió domesticadora i domèstica de les dones. Per això les dones que al segle dinou s’agrupaven als voltants de la AIT i les dones obreres al segle XX no veien amb bons ulls el terme feminisme.
Si a això li sumem que moltes de les iniciatives que es van portar a terme estaven orientades a les noies de classe mitja i alta, entendrem perque les obreres no volien sentir a parlar de feminisme. Un exemple fou la revista Feminal, impulsada per Carme Karr i enfocada a les noies benestants, amb un discurs encara molt servil i mesell.
Aquestes iniciatives minoritàries i classistes l’únic que provocaren, a part del refús, fou que les tasses d’analfabetisme baixessin ben poc i que l’any 36 fossin poques les llicenciades que exercien o les noien que tenien estudis secundaris o superiors.

feminaluf

 Al mateix temps, dins el moviment obrer s’impulsava l’educació popular acompanyada de la renovació pedagògica, l’obertura d’ateneus i centres culturals populars que, tot i això, no saberen atendre les necessitats de les dones obreres, ja que hi rondaven també els prejudicis cap a la formació de les dones. A més, elles eren també les responsables del treball de casa, tot i treballar fora, i això volia dir que no tenien temps per a formar-se, i que no havien adaptat els horaris a elles.
El moviment llibertari fou el que dedicà més esforços a la formació femenina però no va tenir en compte factors com els anteriors citats i era un ensenyament massa esporàdic.
Elles es queixaven del tracte que rebien als ateneus (” a fregar las mandaba yo a estas” diria un militant sobre les companyes que assistien a l’ateneu).

Com ja veiem en altres textos, les dones burgeses només s’acostaren a les obreres per a intentar frenar les idees de lluita de classes i emancipació. Aquest còctel de despropòsits afavoriria que les obreres no veiéssin amb bons ulls utilitzar la paraula feminisme. I no els faltava raó.

Si l’eix principal de debat entre cercles intel·lectuals era l’educació…. què passa amb la qüestió del treball?
Hi havia una certa hostilitat cap al treball remunerat femení, i això influïa directament en les terribles condicions laborals de les dones: com que el tema estava oblidat perque generava rebuig, no hi havia manera de millorar.
La participació de les dones en el treball remunerat representava un perill per la família i, sobretot, qüestionava l’autoritat masculina i l’amor propi de l’home.
Només s’acceptava el treball femení en cas de necessitat.

dones-del-textil

Si bé la dona de classe mitja que aconseguia feina s’alliberava de la seva missió i era més selectiva a l’hora de triar marit, la dona de classe obrera era símbol de la degradació masculina.
La proletària acostumava a començar a treballar als dotze anys i cobrava entre un 50% i un 70% menys que els homes, i el seu salari es veia , dins i fora de la llar, com un complement del de l’home. No tenia dret a augment de sou, ni per millora de categoria ni per antiguitat.  A això se li sumaven els abusos sexuals i l’assetjament. Les primeres en denunciar aquests abusos (dins i fora de la fàbrica) van ser les dones organitzades dins la AIT. A diversos llocs de l’estat les dones acudien a les reunions de la AIT, com per exemple les treballadores tèxtils de Mallorca,  perquè se sentien més còmodes amb el discurs igualitari, de qüestionament de la domesticitat femenina, la lluita contra els patrons i els capellans etc. Les mateixes obreres, ja a l’any 1870,  parlaven d’una societat sense classes, però també de la parcialitat de la revolució burgesa, i s’avançaren als roussonians, higinistes, revisionistes i republicans. Al segle XIX les obreres ja es declaraven internacionalistes, escrivien a El Obrero i la Solidaridad i proposaven qüestionar els pares espirituals i corporals, els esposos i la figura del pater familias.

Dones com Josefa Sánchez de Mallorca, María Rodríguez Fernández de Madrid, Modesta Periu de Zaragoza, Narcisa de Paz i Moliu de Granada i Elisa Huigon de Barcelona, teixiren una xarxa de contactes i començaven a parlar del masclisme dels obrers i de la doble moral dins els moviments revolucionaris.
En aquests moviments, la raó de l’ambigüitat era que, sobretot, es veia les dones com a competidores pel lloc de treball i un retard per a la lluita obrera. Fins i tot l’any 1915 els homes d’una coneguda fàbrica de pastes de sopa van fer vaga per protestar per la contractació de dones. Aquesta hostilitat no feia res més que amagar una realitat: les dones sempre havien treballat fora de casa o per encàrrec i els arguments que aportaven els treballadors amagaven una enorme càrrega de segregació i divisió sexual del treball. Les xifres parlen soles. El sector tèxtil, el servei domèstic, l’agricultura, la venda al mercat, quasi sempre en mans de les dones, han estat ignorades a nivell històric, polític i analític. Per exemple, a Catalunya el 60%  del treball tèxtil realitzat al segle XIX, era realitzat per dones i infants. Les mateixes xifres s’apliquen al treball agrari a Galícia i Andalusia o als treballs de servei al sector miner d’Euskal Herria. A aquest 60% o 70% de treball assalariat no comptat al llarg de la història, li podem sumar el treball invisible de bugaderia, arranjaments de roba, planxat, emmidonat o treballs domèstics que han estat sempre invisibles.
Tampoc s’ha comptat mai amb al treball submergit o la venta ambulant.
Fins i tot, a tall informatiu, i per què puguem veure com es repeteix la història,  l’any 1916 Leonor Serrano de Xandri proposà que el treball domèstic es remunerés i es reconegués com a professió.

A la poca visibilitat històrica hi sumem  les pròpies contradiccions internes: no totes les obreres percebien el treball remunerat com un dret, era una necessitat. I aquest matís és important a tenir en compte a l’hora de veure fins on arriben els moviments de dones obreres.

Les dones obreres tenien relacions complexes amb l’espai públic i el privat, això cobra una vital importància a nivell històric i analític perque significa que no sempre adoptaren el paper de víctimes. De fet molts cops s’organitzaren col·lectivament i exerciren la violència, tant espontània com organitzada. Tot i l’evident manca de documents, tot indica que al segle XIX participaven en l’acció social més sovint del que sembla. Uns quants exemples són els següents:

revistablanca

El batalló de dones contra l’antic règim i en recolzament de Lacy.

Els esquadrons de dones barcelonines armades amb piques que el 1820 anaren a lluitar contra l’absolutisme.

El 1835 centenars de dones de Barcelona cremaren convents i assassinaren el representant de Madrid. Altres dones obreres cremaren la fàbrica El Vapor. Aquell mateix any les autoritats publicaren un ban dient que les dones que participessin en protestes públiques serien titllades de dones públiques (putes). Però elles seguiren.

Durant el Bienni Progressista protagonitzaren protestes demanant pa i llibertat arreu. Els avalots i incendis que tingueren lloc a Castella fóren per l’atur, l’augment dels preus dels aliments i la inflació.

L’any 1830 unes 3000 cigarreres de Madrid abandonaren el seu lloc de treball i atacaren la fàbrica i el seu director. .

Cap al 1870 ja hi havia 8000 dones al Sindicat de Manufactures, 5000 eren de la Federació Regional Española, que ja parlava de revolució social, anarquia i colectivisme. De la AIT ja hi havia llavors dos sectors de dones destacables a València i Palma i ja començava a tenir presència a Andalusia.

El 1891 les obreres de Barcelona ja s’organitzaven autònomament i per l’u de maig feien assemblees massives amb representacions de tots els rams. Totes les oradores eren dones: camiseres, enquadernadores, sabateres, criades, sastres, obreres textils… En assemblees prèvies, durant l’abril ja hi havia representats 47 grups diferents de treballadores, es parlava sobre anarquia i destacava Teresa Claramunt com a oradora coneguda:
Amb una mostra de consciència feminista, s’organitzaren expressament només dones per a evitar la incomoditat dels abusos i imposicions masculines.

Seguint la influència de Claramunt, una de les més
brillants anarquistes, entre 1905 i 1921 hi havia més dones vaguistes que homes.

El 1913 unes 13.000 obreres es declararen en vaga a Barcelona (vaga de la Constància) per demanar la jornada de nou hores, els torns de nit de vuit hores i augment de sou.

Durant la primera gran guerra traspassaren les demandes sindicals i obreres i obriren noves formes d’organització incloent a tota la comunitat: a Barcelona, Málaga, Córdoba, Vigo, Madrid i Alacant passaren a l’acció directa i assaltaren centres de distribució d’aliments perque escassejaven i eren molt cars. N’organitzaren la distribució a nivell local al mateix temps que organitzaven la lluita sindical.

Podem pensar, segurament encertadament, que el seu paper de mares i de cuidadores del benestar familiar podria ser el factor que engegués moltes de les protestes. Però també és cert que transgredien el seu rol cada cop que sortien. I, inevitablement, això feia avançar. poc a poc, les consciències .
Dues de les dones que segurament contribuí a la consciència feminista i de la necessitat d’unir lluita social amb lluita feminista, foren Teresa Claramunt i Teresa Mañé, però haurem d’esperar a la formació de ML per a que això comenci a cristalitzar.

La tardança en quallar del feminisme és possible que es degui a que les poques postures feministes, que eren aburgesades, que trobaven un petit lloc als fòrums de lliurepensadors, maçons, espiritistes i socialistes utòpics, no tenien gaires ganes de participar en un sistema vell, desgastat i massa antic. Així, ni tant sols el sufragisme tenia ganes de sorgir amb força.
Aquesta desidia, junt amb el difícil trencament amb els rols feu que el vot no fos el centre del discurs sobre les dones i la seva situació.
En el llibre Estudi Feminista (1909) Dolors Monserdà diu que el feminisme és la dignificació de la domesticitat femenina i que els feminismes foranis i obrers, laics, eren verinosos per la societat i les dones. Monserdà, com Maria de Echarri, proposaven un món catòlic que harmonitzava les relacions entre els de baix, que respecten els superiors, i els de dalt, que protegeixen els de baix. La doctrina de la reforma social catòlica, molt ben acompanyada dels nacionalismes, no posaven en dubte els rols de gènere i funcionaven de tap de les revoltes socials. La Lliga Patriòtica de dames, la revista Or i Grana i i altres iniciatives burgeses fundaven un nou patriotisme de gènere, conservador i catòlic que buscaria , mitjançant la caritat, absorvir les forces obreres. Naturalment estaven molt polaritzades pels partits conservadors.

Fins l’any 1931 no s’aconseguiria el vot femení sense restriccions, i fou l’altra gran discussió del moment. Si bé hi havia organitzacions de dones com Asociación Nacional de Mujeres, més clarament sufragistes, foren les dones a nivell individual (Clara Campoamor o Dolors Bargalló) les que el defenien. Els partits en van fer cavall de batalla i, fins i tot, dones com Nelken o Kent (Partit Socialista i Partit Radical ) van proposar posposar el dret al vot per considerar les dones massa conservadores.

Així, la paraula feminisme, centralitzada pels sectors més conservadors i retrògrads, va ser evitada sovint pels sectors obrers, però no per gaire temps.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s