Sant Jordi i els símbols

Explorar el per què de les relacions de poder i de les jerarquies socials ens ha de portar, necessàriament, a l’univers de les mentalitats. I explorar l’univers de les mentalitats ens acabarà portant, inevitablement, al món dels significats, i al món dels símbols. No hi ha poder més socialment difícil de superar que el poder simbòlic perquè és immanent a l’imaginari i l’estructura, perquè és més difícil de concretar i més fàcil de legitimar o reproduïr. Però , sobretot, perquè el poder simbòlic i els símbols retenen, encara que sigui de manera residual, una certa autoritat: els símbols provenen i emanen coneixement humà, els símbols anomenen, classifiquen, identifiquen i signifiquen.
Al llarg de la història la pregunta i la resposta s’han articulat i conegut per i des dels símbols, i aquests han ajudat a explicar, originar i identificar pobles, conductes, estructures socials etc. De fet les paràboles, les faules, els mites, no són res més que transmissió d’idees i coneixements a través del símbols. Així s’expliquen també els orígens de les nacions i les ciutats, així s’explica que està bé i està malament, què fan les nenes maques i quin és el càstig per les nenes dolentes. I així llegim els contes i pensem que són realitat, perquè de petites busquem explicacions a la realitat però ens expliquen fantasies. I així les persones sovint cerquen símbols que les identifiquin com a col·lectivitat: una bandera, una història, uns mites fundacionals, unes diades, un màrtir…

Sense voler entrar en el debat sobre la importància del sentiment col·lectiu per a la supervivència, sense entrar en què és abans, el sentit col·lectiu o el símbol, abordaré un dels símbols més celebrats de la cultura catalana i principatina i em submergiré en tot el que amaga.

santjordi

Segurament la gràcia que té la festivitat de Sant Jordi és que és una festa de primavera i tot té més llum i més ànim. I no seria rar que abans de ser una festa cristiana fos una festa pagana de benvinguda a la primavera. Però el fet, és que és una festa cristiana que, en principi, celebrava la mort en martiri de Sant Jordi.
Sant Jordi morí a Palestina el 23 d’abril de l’any 303, tot i que fou un sant que despertà molta controversia posterior perquè no sabien si era real o fictici. Jordi era palestí, un romà cristianitzat i assassinat per les autoritats romanes per ser un cristià i, a sobre, convers. Jordi fou un sant molt estimat i conegut a la part oriental dels inicis cristians i arribà més tard a Europa. Fou durant les Croades, que esdevingué patró dels croats i, després, d’altres ordes militars religiosos, com els templaris, que s’escampà amb més fervor la llegenda àurea -o del drac- i que esdevingué patró de diversos pobles i corones com la catalanoaragonesa o l’anglesa. Segurament la destrucció de l’església de Sant Jordi a Palestina, diverses vegades, i l’ambient creat per les croades foren importants a l’hora de propagar el personatge. Però, que té a veure amb les roses i els llibres?

Essent patró de la corona d’Aragó, al segle XV ja se celebrava el seu martiri cada 23 d’abril. En aquelles dates era la fira de la flor i la rosa a Barcelona i a les dones que anaven a la missa del patró a la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, se’ls donava una rosa a la sortida. És obvi que era un obsequi a les virtuoses dames i matrones i que no era un regal o costum gaire interclassista ni transversal. Però, i els llibres?
Bé doncs als homes se’ls començà a regalar llibres quan van coincidir les morts de Cervantes, Shakespeare i Garcilaso de la Vega i les corresponents celebracions, el dia 23 d’abril. Obviament, a ningú li cabia al cap que a la dona se li podia regalar un llibre perquè en aquell moment (no fou fins finals del segle dinou i inicis del vint que s’instaurà aquest costum) les dones estaven excloses, més ben dit, vetades, d’allò públic i que fes olor de Cultura ( amb majúscules, és clar, el món dels prohoms).
A grosso modo, aquest és l’origen de la celebració, religiós, i de l’intercanvi d’obsequis, classista i sexista. Però, què hi pinta la llegenda del drac i la introducció sobre els símbols en tot aquest batibull?
Ara hi anem….

Parlem de la llegenda del drac. Des dels inicis es parla de que Sant Jordi mata un drac, però la llegenda inicial situa l’acció a la Capadòcia (hi ha qui parla de Líbia o altres indrets de la zona). Un poble del regne era atacat per un drac que, en general a totes les versions antigues, s’ajeia sobre la font o riu i privava la població de l’aigua. Per apartar-lo se l’havia de convèncer portant-li un animal perquè se’l mengés. Va arribar un moment que l’escassetat d’animals obligava a sacrificar un animal i una persona. Aquí hi ha dues versions del que segueix: una diu que va haver una revolta popular perquè només se sacrificava gent no reial i la gent n’estava farta, o sigui que anaren a palau a buscar la princesa,  i l’altra diu que ho feien mitjançant un sorteig. I, en les dues versions la princesa és presentada davant el drac. Apareix Sant Jordi, sobre un cavall blanc, mata el drac i, novament dues versions, una que diu que el rei li dóna la mà de la princesa i l’altra que diu que el poble es cristianitza. El tema és que en les dues es construeix una església en la que es troben aigües que curen totes les malalties.

En totes les versions Sant Jordi va sobre un cavall blanc, tant blanc com el colom, doncs està clar que el cavall seria la fe cristiana, Sant Jordi el predicador i el drac, el paganisme.
Parem aquí un moment abans d’arribar a la part més espessa de l’assumpte.

De moment tenim clares unes quantes coses sobre els personatges de la llegenda:

Fins que no arribem a la princesa ningú se salva, no apareix el cavaller fins que la dona rica i verge és la que perilla (en moltes versions es destaca la virginitat d’ella i de les anteriors sacrificades). I en altres versions el rei busca auxili només quan li toca a la princesa, no abans. Ens trobem davant del concepte clàssic de dones virtuoses ( virginals i, naturalment, no pas pobres). I, naturalment, d’una clara acceptació de privilegis.
El paper de la princesa és totalment estàtic: no es defensa, no té veu , no decideix amb qui es casa… Els dos homes pare i cavaller (marit) són els actius. És més, es fa visible la preeminència de la línia paterna i masculina com a línia de reproducció , decisió i patrimonialitat. El que resulta més trist és que la princesa és un personatge buit, al menys de cara enfora, no en sabem res. És tractada quasi com un objecte.

donabuida

Per últim, sabem que el drac és malvat i que, en alguna versió, de la sang de la matança en neix una rosa vermella.
O sigui, de fet tenim més privilegis i classes altes i masclisme…. i un dolent desconegut….

I aquí és on anirem més enllà.
Com he dit abans els símbols, els mites, les religions, no sorgeixen del no res, com tampoc els seus significats i significands. Tot això acostuma a tenir un origen palpable i terrenal, parlar del significat de les coses és parlar de visions del món i de maneres d’estructurar la societat i les relacions. I això quan parlem de gènere encara pesa, símbol-poder-comportament s’entrellacen, i per a desfer els nusos de vegades cal anar a l’inici.

Llegint el mite de Sant Jordi hi ha tres coses que se’m presenten importants: la sang, el drac, la línia de transmissió masculina. Aquí tot em sona però alguna cosa se m’escapa, al cap i a la fi Sant Jordi és una festa de primavera com la Feria d’abril o, en certa i antiga manera, la llunar Setmana Santa….
Buscant, buscant, resulta que aviat apareixen dos mites quasi iguals! El primer que trobo és l’alliberament que fa Perseu de l’etíop Andròmeda, assassinant a la gorgona Medusa ( aquella donota-serp que petrifica els homes quan els mira) , i l’assassinat del drac per part de Lancelot per a poder accedir a la Dama. Així, la clau per trobar respostes és la figura del drac.
I n’hi ha més. Apol·lo mata la serp de la dea Gaia, com el ferrer basc esdevé un dels grans senyors matant la gran serp, com Tiamat (la mare drac Babilònica) fou assassinada per Marduk, com l’egípcia Seth fou masculinitzada, convertida en drac i assassinada, com Mithra de Susa (Pèrsia) fa el mateix amb la deessa Anahita…. Val, això comença a ser sospitós: un munt de civilitzacions patriarcals narren com un guerrer mata un drac o serp que sempre es relaciona amb un element o personatge femení….

medusa

I què més?
Els assassinats poden acompanyar-se de casaments (la gran mare basca, Mari, es casa amb un dels senyors), o substitucions ( Anat, la dea mare palestina , coneguda com a Iahu o L’eminent coloma, és substituïda per Iahvé i la coloma esdevé l’assexuat esperit sant), violacions (Apolo, com Zeus i Hércules, presumeix de violacions i embarassos no desitjats ) .Però el que és observable és que en totes la dea o la gran mare esdevenen malvades i assassinades per un guerrer, com si aquest portés l’adveniment d’una nova estructura social.
Si fos així s’entendria per què en un primer moment els braus eren venerats i muntats en curses i després foren torejats i assassinats, s’entén per què Cybele portava dues lleones i no els dos lleons posteriors, per què Medusa portava dos serps abans de ser malvada, i així un llarg etcètera. Seria el vermell de la cultura minoica i cretense un culte a la sang?
Encara més…. és important fixar-se en que els protagonistes principals de la llegenda són tres?

Creta - sello minoico

Ah! Les trinitats…. El tres ha estat sempre un número  important. Les tres fases de la lluna, en societats matrilocals o matrilinials, són molt importants (la lluna nova es considera un renaixement o renovació i no una fase), com ho són les tres “fases de les dones”: la jove (color blanc), la madura (color vermell) i la gran (color negre). Aquesta trina, i el que d’ella se’n deriva, no té res a veure amb la trina del pare, el fill i l’esperit sant. El blanc (de llet i lluna) esdevé símbol de puresa virginal, el vermell ( de sang menstrual i de l’interior del ventre) esdevé el color de la passió i la sang de la batalla, i el negre esdevé el de la mort.
Les tres dones, la fertilitat, la menstruació, el part, la vagina, se substitueixen per déus creadors: Atenea neix del cap de Zeus, déu ho crea tot sense parts ni sexe…. la gènesi canvia, la trinitat es fa sexuadament patriacal. Així, les serps, granotes, braus i lleones se substitueixen i esdevenen, com la sang del cos femení, violents o fastigosos.  Així en el mite de Sant Jordi, ell, el pare i el cavall blanc són els principals. És clar, la princesa, com diria Moisès, ha de callar perquè tota aquella dona que no tingui un comportament sexualment patriarcal serà anomenada puta i condemnada a la cova (cova que abans era percebuda com el ventre de la mare).
Ara ja sé qui és el drac,  i perquè apareix sempre el protagonisme masculí.  Ara vull saber què passa amb la sang i les roses, i la primavera.
He parlat de mitologia d’altres indrets, alguns molt llunyans, però, que hi havia en aquella època per aquí?
Abans de l’arribada de fenicis, grecs i romans, hi havia el culte a Astarte-Tanit, molt i molt estimada per íbers, celtíbers i ligurs. Astarte Tanit es representava amb els pits descoberts dels que brollen aigua o llet. Ella era la deessa de l’aigua, la llet, la fertilitat, la guardiana del foc. També era acompanyada d’onades extremadament similars als faralaes que porten els vestits de les dones durant la Feria. Durant les celebracions de la primavera les dones íberes portaven vestits de lli amb rosetes vermelles i palmes, palmes com les de la Setmana Santa. I, casualment, les rosetes són un símbol d’allò femení en representacions celtes, íberes, ligurs i romanes.  El vermell de les rosetes no era casual: la menstruació fertilitzava els camps en molts rituals,  la sang era mort i vida (part), era un cicle positiu (com el cicle menstrual i llunar).

astarte

Però en la llegenda, la sang és de mort violenta, la rosa neix de l’assassinat.
Suposo que us passa com a mi…. massa casualitats.
Després la menstruació, la vagina i la llet dels pits fóren sinònim de dolor, silenci o constrenyiment, fins avui.

Parlem de símbols. Sant Jordi és molt probable que sigui la celebració del patriarcat, de la cultura del regne, de les callades, dones virtuoses i de la Cultura dels prohoms. Si serveix de consol, no tinc res contra els llibres, o les flors, i no sé què significa a la pràctica una societat matrilocal, no idealitzaré res. Només narro una història des d’una altra mirada, aquella mirada que sovint no apareix.
Al cap i a la fi tot lliga: no seria glamurós crear banderes nacionals amb sang menstrual ni diades culturals sense princeses desvalgudes que després pariran i educaran els futurs cavallers i soldats. I poca cosa més faran…. o no?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s