Disciplinant els cossos de les dones: capital i estat, història d’una expropiació

Recordo que quan vivia a Barcelona i estudiava humanitats vaig fer un treball sobre l’Edat Mitjana que va obrir-me moltes portes. Es tractava de llançar una hipòtesi sobre la qual es desplegaria tota la història medieval, o bé explicar només un camp específic d’aquell moment històric. Així de general i sense bibliografia concreta. Vaig voler començar explicant les lluites en els limes desgastats de l’imperi romà i la caiguda de l’esclavisme,el pas cap a la servitud i la lluita de classes. Però mentre llegia trobava informacions interessants que em van fer modificar la feina: el meu treball demostraria que l’Edat Mitjana fou una lluita de poder en tots els camps (educació, salut, propietat, organització)entre dues maneres d’entendre el món, que aniria comfirmant, poc a poc, la victòria, malaurada, de l’estat com a forma administrativa i organitzativa, el capitalisme i el treball assalariat com a objectius i criteris, i la domesticació de les dones com a premissa necessària. Primer em van suspendre….. després, rebaixant el discurs, vaig aconseguir un nou i mig. Visca!

La qüestió és que fent aquest treball vaig descobrir tantes coses que vaig decidir continuar investigant. Em passava tardes i tardes a la Biblioteca medieval del carrer Egipcíaques, llegint i llegint, enredant al bibliotecari amb l’excusa que havia de fer molts treballs. Això ho vaig complementar amb una fruïció per llegir teoria feminista. Em vaig trobar així amb dones com Sílvia Federici. I aprofitant que ve de gira aquesta setmana, he pensat escriure una mica en base a la meva formació, allò après a les biblioteques especialitzades i les tesis de Federici.

El periode medieval és important per diversos motius. El primer és que és un impass massa llarg com per a categoritzar-lo i cossificar-lo de la manera que s’ha fet durant anys. Així, els processos de canvi que s’hi dónen s’analitzen poc i s’amaguen rera dates o personatges destacats, i no tenim ni idea de la quantitat de revoltes i diversitats de pensament que hi havia. Ens han fet creure que la Alta Edat Mitjana, els primers segles, eren foscos, i que la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement eren lluminosos i racionals, i res d’això és cert.
El segon és que és un moment en el que hi ha una agitació social brutal. La quantitat de comunes, revoltes, insurgències, autogestions i desobediències que hi trobem (i que no ens expliquen) no s’entenen sinó es té la consciència de que hi ha un continuum de lluites per a desfer-se de l’esclavitud, els usos i costums, la servitud, els intents de control de població, les pujades de preus i impostos etc. Aquesta continuïtat prové d’abans del món feudal i medieval. Seguint amb el continu: la Baixa Edat Mitjana, el periode més tardà, és una clara aposta per orientar l’economia i la política cap al capitalisme i l’estatisme.
El tercer és la poca teorització econòmica i política al voltant de la cacera de bruixes, que ens ha de fer pensar si, com sempre, s’ha desvinculat el que els passa a les dones del seu context, buidant de contingut la violència i la jerarquia de gènere i fent de les manifestacions sistèmiques i polítiques del patriarcat una anècdota, un folclore o una desgràcia momentània.

bruixdos

Comencem mirant la gran tesi sobre protocapitalisme, la marxista. En aquesta, l’explotació de les dones es veu i es tracta de manera residual, per tant, no se li dóna al patriarcat un contingut històric específic, ni es posa en relació classe i gènere amb profunditat. Sorprenentment no es té en compte que durant l’Edat Mitjana i els segles anteriors a la definitiva implantació del capitalisme, la mercaderia més important fou la mà d’obra i les dones eren la principal font de producció i reproducció d’aquesta. El treball reproductiu seria la base de l’explotació i productivitat assalariades. La diferència de poders entre home i dona dins el capitalisme rau en que la reproducció del treball és una font d’acumulació de capital, és una activitat socioeconòmica de la que el sistema en treu profit, però està articulat com un recurs natural o servei personal i, per tant, no és considerat productiu.

No s’ha fet un anàlisi prou acurat del moment de pas cap al capitalisme, ja que si mirem la història de les dones hem de mirar com canvien els processos de reproducció social i de reproducció de la força de treball, ja que així és com sovint la dona és explotada i/o categoritzada. Cal observar, doncs, les reorganitzacions del treball domèstic, la vida familiar, la criança, la sexualitat, les relacions entre homes i dones, entre producció i reproducció etc. I això comporta necessàriament mirar què els passà als cossos de les dones, la relació és dramàticament directa.

Sense voler allargar-me gaire en aquest punt, doncs ja veurem aquest procés en un text a part, al que Marx anomena “acumulació primitiva” (procés polític en el que es construeixen les bases de les relacions capitalistes ) cal afegir que durant els segles medievals es desenvolupa una nova divisió sexual del treball, un nou ordre sexista que aparta la dona del treball productiu i la subordina a l’home, la mecanització del proletariat i, per tant, dels cossos productors de les dones; el paralelisme entre expropiació de terres comuns i expropiació del control del cos a les dones mitjançant la campanya de terror que fou la cacera de bruixes. Amb el procés d’implantació progressiu, però violent, del capitalisme i l’estatisme, a les dones no se les allibera de la necessitat, ans al contrari, seran invisibilitzades, utilitzades i inferioritzades paulatinament.

Cal situar la formació dels grans estats i el protocapitalisme, no com si fos una lògica evolució de l’antic règim, sinó com una ofensiva de bisbes, feudals, nobles, patricis, burgesos i comerciants per a ofegar els conflictes seculars llargs i amenaçants que no els permetien acabar de subjugar les classes treballadores. Aquestes insurgències s’han d’enllaçar amb les revoltes dels esclaus de l’Imperi Romà, l’establiment de la servitud i les seves lluites, sempre col·lectives. Podem seguir la tesi que la societat medieval era estàtica o podem explorar la gran quantitat de revoltes en una societat més avesada a l’autodefensa i la supervivència, individual i colectiva.
En aquest context, cal aclarir que els espais col·lectius no eren igualitaris, de fet les dones eren una segona classe però l’organització social permetia a aquestes defensar-se, guanyar drets, autogestionar els seus cossos, tenir accés als recursos i al treball, i el treball reproductiu no estava devaluat perquè era una feina més de la comunitat.
Les primeres conseqüències de la lluita contra els feudals fou la concessió de furs i el canvi d’obligacions laborals per a pagaments amb diners. Tots aquells que no podien pagar la seva llibertat de no haver de treballar dos cops, s’endeutaren, vengueren terres i el camp es proletaritzà, les viles es van desintegrant poc a poc. Les relacions es monetaritzen. Si les dones tenien accés a recursos i terres però no a sou o a certes herències, aquesta situació les precaritza i emigren a ciutat. En aquest moment ja fan de carnisseres, cerveseres, ferreres, curtidores, cirurgianes, mestres…
La qüestió en els primers segles medievals respecte les lleis i les dones és que eren molt diferents segons les zones. Si prenem el cas de les dones de la corona aragonesa i del principat, podem veure que poden ser propietàries, que tenen béns elles soles, que poden ser caps d’assemblees veïnals i de rompuda de terres… a nivell europeu, si bé no tenen el mateix estatus que els homes, si que tenen accés a molts recursos que després perdran.
En aquest punt hi podem identificar la proliferació de sermons i discursos brutalment misògins: comença la coneguda com a “guerra dels pantalons” dels homes contra el treball de les dones. A grans trets, que ja anirem descobrint poc a poc, podem dir que durant l’Alta Edat Mitjana hi ha moltes més possibilitats per les dones que en la Baixa Edat Mitjana i la malanomenada Edat de la Raó, encara que ens hagin fet creure el contrari.

brujas

Si parlem dels cossos, ja som conscients que el cristianisme va començar a intentar controlar la conducta sexual, sobretot s’encarregà de plantejar que les dones i el desig eren diabòlics. Apartant les dones de la litúrgia i silenciant l’embaràs i el part, acabarien d’arrodonir el concepte de sexe no reproductiu com a vergonya. Atacaren l’homosexualitat, les relacions no matrimonials… en fi van fer-ne catecisme. Amb el discurs fatídic que relacionava luxúria amb les heretgies i les bruixes la sexualitat esdevindria una qüestió d’estat. Mirant els documents Penitencials podrem advertir una evolució: al principi l’església acceptà l’avortament i els anticonceptius en cas de precarietat o risc. Després els condemnaria. El mateix passa amb la màgia o les heretgies.

Haurem d’esperar a la gran fam i la pesta negra per a veure els canvis. La gran mortalitat causà vagues de pagaments, un augment de rebels que no buscaven negociar sinó posar fi al poder dels feudals i els patricis burgesos. Els governs opten per a fer canvis legals durissims per a aixafar les revoltes. Quines mesures afectaren directament a les dones?

Les administracions portaren a terme una política sexual maliciosa per a intentar apaivagar els ànims dels revoltats. Es deixà de castigar la violació de les dones de classe de baixa i treballadora, també les violacions colectives. Les autoritats preferien que les violacions al carrer fossin una pràctica més que habitual -sempre ajudant a escampar el rumor que les treballadores feien favors sexuals als amos- que haver de calmar una insurrecció. La reputació de les violades queia en picat i moltes migraven o es prostituïen. Però la pitjor conseqüència fou la gradual indiferència cap a la violència contra les dones i la misogínia. La divisió, l’esquerda, entre homes i dones seria cada cop més gran i la solidaritat entre classes baixes es disseminaria. (Cal destacar que legalitzar la violació obrí pas a que els joves pobres es cobréssin la seva venjança, doncs es casaven més tard que els rics. Violar era el peatge).
En la mateixa línia es van construïr una gran quantitat de prostíbuls finançats amb impostos municipals i avalats per l’església pet evitar l’homosexualitat, conservar la “pau” familiar i també la pau política.
Tot i així les revoltes continuen. Ja en la Baixa Edat Mitjana es comença a implantar el capitalisme després d’aixafar les desobediències. Per no tornar a la comunalitat es porta a terme la política terra cremada, l’expropiació de recursos i de noves fonts de riquesa i la subjugació sistèmica del major nombre de treballadors.
Com a contraofensiva fou sagnant i brutal, la violència fou el mitjà utilitzat: aquí s’emmarca la febre misògina, l’expropiativa i l’atac contra tots aquells que es negaven a realitzar treball assalariat( pena de mort, correccionals, cases de treball forçós, xifres enormes de tràfic d’esclaus…).
En el primer moment de la ofensiva la reacció fou igual de forta ja que les administracions volien crear una relació de dependència entre classes baixes i estat o contractant i això contrariava la forma de viure i els drets prèviament assolits. Com era d’esperar, les dones tenien la mateixa presència que els homes en les protestes: vagues, linxaments de representants administratius, atacs a les enclosures…

revoi

Com ja explicaré en una altra ocasió, les dones tingueren cada cop més dificultats per trobar feina i varen ser relegades a l’espai privat, depenent cada cop més dels homes o de l’assistència estatal: la dona i la reproducció esdevingueren invisibles, es devaluaren. De retruc, el seu producte també es devaluà.
Al mateix temps s’inicien programes d’assistència social a les ciutats , sempre debatent qui en feia ús i qui parasitava ( criminalitzant, com ara, als que ells expropiaven i depauperaven). Amb una economia a punt de colapsar-se, entra en els debats intel·lectuals i polítics la relació entre treball, població i riquesa, llavors es comencen a canviar les normes reproductives i a castigar a qui no s’hi avenia. Tant els protestans, els catòlics com els economistes es referien a la demografia com a ciència al servei de l’estat i a les polítiques assistencials com a forma de control de qui quedava “penjat”.

Encarant-nos cap al segles XVI i XVII, la sexualitat i la reproducció eren estudiades, eren causa i objectiu.
Les lleis respecte avortament o contracepció s’enduriren fins el punt que el primer només s’acceptava si el nen estava mort ( i no sempre ) dins el ventre matern, i la segona es prohibí. El càstig era la pena de mort. Si la criatura moria abans del bateig també es condemnava a mort a la mare. S’establí l’obligació de registrar els embarassos, es creà una xarxa real d’espies que vigilaven si hi havia mares solteres, era il·legal hostatjar dones prenyades. Durant aquests dos segles s’executaren massivament a dones que avortaven, tantes com les d’acusades de bruixeria -que de fet eren executades pels mateixos motius-, es va marginar la figura de la llevadora, que esdevingué sospitosa, i el doctor home seria el dador de vida antiavortista. Es castigava físicament a les dones que no “s’esforçaven” prou en el part o les que no mostraven prou amor als bebès. Es feien crides a vigilar les dones: qui les visitava, si parlava amb homes, si tenia signes de lactància… s’esclavitzava les dones a la procreació, a la maternitat, convertint els seus úters en camps de batalla i servint a l’acumulació capitalista.

La criminalització del control de les dones sobre la procreació va provocar que el llarg catàleg d’anticonceptius naturals i herbes avortives fos oblidat. Tot i la transmissió clandestina de coneixements, tot el saber es va anar perdent. Es perdé gran part de tota una cultura cooperativa i especial. També canvià el concepte de maternitat, que esdevé un treball forçós i en condicions terribles.
A això se li sumà el retrocés de les dones en l’educació i el treball ( els burgesos i mercaders feien campanya per a no donar importància al treball de les dones ). La dona depenia cada cop més econòmicament dels homes, doncs si cada cop hi havia més treball assalariat al que elles no podien accedir però els preus i els impostos pujaven, es veien cada cop més acorralades. El poc treball al que accedien estava exageradament mal pagat.

Veient la massificació de la prostitució, i en consonància amb l’enduriment del discurs moral, es tancaren els prostíbuls que abans havien finançat les arques, les putes eren torturades i la seva violació fou legalitzada.
D’aquesta època són lleis contra la presència de les dones al carrer, a la porta de casa seva, a les finestres de casa seva, no podien viure soles, ni amb altres dones, ni parir només en presència de dones, ni quedar amb amigues….
Així va sorgint la figura de la mestressa de casa i la delegació de la dona al treball reproductiu.

S’inaugura la concepció de la dona com a bé comú, com a recurs natural al servei i gaudi de l’home, aquest tindria lliure i exclusiu accés al seu cos, el seu treball i els seus fills. Bé, totes eren bé comú menys les burgeses.

Elles no es quedaren de braços plegats i mostraren la seva insubordinació i per això s’establí l’ofensiva verbal i física contra les dones. De fet la literatura n’és plena d’exemples. Però donada la rebel·lia femenina, van prohibir que realitzessin treballs pel seu compte, fer contractes, autorepresentar-se per a denunciar els abusos, se les tutelava quan enviudaven….
El debat intelectual acabà guanyant-lo la misogínia, que va concloure que les dones eren poc raonables, de llengua insubordinada, esposes desobedients i unes “bronques”. D’aquestes fantàstiques conclusions se’n va fer llei: si la dona esbroncava el marit se li posava un morrió i se la passejava, com un gos, pels carrers.

Aquesta fou l’edat de la raó, i en aquesta es fa la massacre de dones: la cacera de bruixes. El concepte de bruixeria com la coneixem és ja de la Baixa Edat Mitjana, del final. Tot i que abans del segle XV hi havia el concepte de màgia i es castigava en cas de fer mal a algú, els judicis i les execucions van ser tardans. En aquest segle s’escriuen molts tractats de bruixeria com a quelcom satànic, femení i criminal. El més conegut seria el Malleus Malleficarum. La cacera té el seu punt àlgid entre el 1580 i el 1630, quan ja s’estava mercantilitzant tot, i és l’estat el qui li pren el relleu a la Inquisició perquè la bruixeria es declara crim capital i s’anima a la delació. Al contrari del que es creu, la delació no fou un procés de pànic que anà de baix a dalt, fou un procés d’adoctrinament de poble en poble amb la col·aboració de jutges i juristes. Al final fou un procés totalment burocràtic. L’església hi aportà la mística i començà a apuntar, però el màxim apogeu fou secular, el de l’estat-església.

L’important de la cacera era la conducta femenina, doncs esdevingué una acusació semblant a l’actual acusació de terrorisme, la qüestió era la repressió de la insuborfinació i el foment de la sospita quotidiana. El fet que només quan hi havia molt de pànic social eren pobres els que denunciaven ens ha de fer reflexionar. I el fet que les víctimes de les sàdiques tortures sexuals, les bruixes, fossin majoritàriament dones soles, putes o curanderes, acusades d’infanticidi i sexe no reproductiu també.
Però el que ens ha de fer encaixar les peces és que moltes denunciades havien participat dècades abans en revoltes populars, en reunions nocturnes de serfs i camperols (anomenades conjuratio) i continuaren mostrant hostilitat a unes autoritats que no reconeixien.
Com bé diria Jean Bodin “n’hem de castigar a moltes per a poder convèncer algunes”. I el càstig seria corporal, sexual.
Què dir de les pires on les cremaven, formades també per cossos d’homosexuals morts barrejats amb les fustes, i el fet de posar les filles de les condemnades ( no els fills ) davant la foguera mentre eren assotades. Havien d’aprendre que s’havien de comportar, que no podrien controlar el seu cos ni els seus drets.

La càrrega de la mortalitat infantil, la reproducció i els plans estatals recaigueren en les dones. Amb els cossos ocupats ja no decidirien, havien de produïr disciplinadament la submisa mà d’obra i treballar en silenci per a cuidar-la gratuïtament pel capital. Sense cossos envaïts i alienats el capital no pot existir.
Així actuen els estats: necessiten que les dones siguin submisses a les seves exigències.
Dues iniciatives fora del capitalisme i el seu procés de formació ens ho expliquen:

Durant l’apogeu de l’imperi romà se succeïren les campanyes animant a les dones a parir soldats per a l’imperi i es perseguí a les que no en feiem cas o protestaven en manifestació.

A la Rússia dels plans quinquennals s’abolí l’avortament i s’instà les dones a produïr futura mà d’obra.

Actualment no hi ha tanta diferència: dones gitanes esterilitzades a Europa sense consentiment, com es fa amb les dones indígenes, com es controla la natalitat africana, com s’endureixen les lleis sobre avortament o es parla de l’embaràs de menors com a vergonya. L’ordre mundial, el gran pare estat requereix que siguem disciplinades.
Així, necessiten fer dels nostres genitals i el nostre poder de decisió una incubadora, una màquina, un recurs, un espai domesticat. Tant silenciós i dependent, tant aliè, alienant i secundari com el treball reproductiu. Però això són figues d’un altre paner…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s