Dones, treball reproductiu, capitalisme i estat

Seguint el fil de l’article en el que enllaçava les tesis de la Federicci i altes lectures, continuaré aparcada en l’Edat Mitjana que tant m’agrada. Per a entendre la meva passió per aquesta època haureu d’esperar a veure altres articles que parlaran amb  més concreció de la situació de les dones en aquells moments, de les dones que participaren i fundaren heretgies, de les dones metgesses i curanderes… vaja, una constel·lació preciosa de rols que es van aconseguir trencar i potenciar des de la ruptura de les fronteres imperials, i que, combinades amb les revoltes de classe, configuren uns segles apassionants de dura, però latent encara, lluita de poder. Crec que dues de les àrees en les que es veu més fàcilment això de la lluita de poder és l’educació ( que potser n’hauria de dir monopoli del coneixement sanitari, metafísic, social etc ) i en les formes de treball i organització social econòmica.

Tenim la sort que en el post d’abans he explicat una mica per sobre la qüestió de l’acumulació capitalista i del canvi de perspectiva que fa falta, a nivell teòric, per a entendre perquè les dones han estat ocultes del relat històric i del seu anàlisi corresponent. Així, sabem que el treball reproductiu que realitzen les dones, que no està remunerat, suposa una de les bases més importants per a l’explotació dels treballadors i, al mateix temps, aquesta cura de les persones és la que explica la seva productivitat.  Tal com apuntàvem, la diferència de poder entre homes i dones no és només causada per un desprestigi de les feines domèstiques ( desprestigi no cultural, és clar ), és l’efecte d’un sistema social de producció que sap quina és la importància del treball reproductiu gratuït i invisible per al seu propi manteniment, i que li assigna la categoria de “natural per a les dones” per a justificar que sigui tractat com a servei personalitzat.

Image

Hem de poder explicar històricament el procés pel qual això va acabar essent d’aquesta manera, per què s’ha passat per alt la manera com es va gestar l’origen del treball reproductiu com a separat del productiu, la salarització dels treballadors, el desprestigi de les dones, i el punt que aclareix d’una vegada per totes que les jerarquies sexuals estàn sempre en consonància amb un projecte de dominació. Dèiem que els segles finals de l’Edat Mitjana són el relat de la reorganització sistèmica i sistemàtica de la reproducció social i de la força de treball, de la tipologia econòmica i les tècniques de dominació i  repressió. I, naturalment, tots aquests processos comporten desobediències, insurgències i resistències. La reorganització que es va fent paulatinament ( els temps històrics no sempre són iguals ) consisteix en la mecanització dels treballadors, i en el cas de les dones dels seus cossos perquè són les que reprodueixen la mà d’obra, una divisió de treball en que la dona seria relegada  al treball reproductiu i exclosa del treball assalariat, l’expropiació de terres, drets sobre els cossos etc.El que se’ns ensenya a les escoles és que hi ha una progressió positiva en la que se suposa que les persones passen menys necessitats i en que la tecnologia evoluciona i ens fa un favor. El problema és que la cara real de la situació és la implantació de la idea que les dones i la natura estan al servei de l’economia i els homes i, per tant, de la seva explotació. Així cobra més sentit una de les afirmacions que feia en el text anterior: el capitalisme  no és una determinista i natural evolució de l’antic règim, és una resposta a les insurreccions populars, que no volien deixar les seves vides en mans de quatre poderosos. El nostre sistema econòmic fou una contra, doncs si ens posem a pensar fredament i abandonem els postulats deterministes o les coses que ens han explicat a les escoles, durant l’Edat Mitjana hi havia dues alternatives ( bàsicament ): potenciar la cultura comunal ja present o potenciar la cultura d’explotació incipient. Un cop haguem estat capaces de tornar-nos a mirar amb les ulleres de ser subjectes actives de la història, podrem continuar.

Igual que avui, en aquell moment les persones s’organitzaven i protestaven contra els impostos, els preus abusius dels aliments i els serveis, les rendes, els delmes, la repressió, la obligació de treballar per al feudal… I tal com passa actualment, en aquests moviments hi havia dones. Com és de suposar, van saber desenvolupar maneres de fer que s’oposaven a la servitud, a les relacions comercials a gran escala, a l’explotació excessiva de l’entorn, a les normes sexuals, les jerarquies i l’autoritarisme. Per a entendre les lluites dels serfs, com per exemple les lluites dels remences ( que van tenir lloc a tot Europa ), cal veure què va passar quan les fronteres de l’Imperi romà van cedir a les revoltes del esclaus cimarrons i a les incursions dels altres pobles europeus ( no, no diré bàrbars ). El propi imperi estava a les acaballes per les revoltes internes i el desintegrament del sistema esclavista, i el que després seria el mosaic europeu d’imperis, com el germànic, van haver d’enfrontar-se a la mateixa revolta;lògic, els explotats, un cop havien aconseguit establir-se en viles, terres comunals o aldees, fugint de l’imperi, ja no es doblegarien més. Així que, per evitar un mal i una fuga majors, se’ls donà dret a parcel·la i dret a família pròpies. Això només canviaven les condicions d’explotació: la servitud. El serf estava lligat en tots els aspectes a la terra, el treball i  l’amo. Potser no vivia a l’ergàstula, no tenia les manilles posades i no el castigaven tant, però estava regit pels usos i costums, força cruels per cert.  La part positiva fou que amb el fet de comptar amb més control sobre els mitjans de producció van poder ser més autònoms en la seva autodefensa col·lectiva i tenir molt més potencial polític: serien capaços de paralitzar la producció i, per tant, la riquesa. Tindiren un marge de moviment que, si bé no era excel·lent, era prou com per començar a articular-se.  És ben fàcil: en poder tenir un cert lligam amb la terra que teballaven, els arguments i les resistències contra els abusos feudals eren molt més fàcils d’articular i interioritzar.

Image

El que passa de manera simultània, i lligada a tot aquest procés, es que les terres i els recursos es comencen a utilitzar de manera col·lectiva i l’ús dels espais comuns ( boscos. llacs, prats…) és més cooperatiu i permet una major cohesió, doncs aquest recursos són totalment imprescindibles per a la vida al camp ( la llenya, el pasturatge, l’aigua…).  Aquests no eren uns espais idíl·lics en que les dones estiguessin en una posició iguals als homes, ni molt menys, però usaven i treballaven la terra i els espais comuns al mateix nivell que els homes; així la divisió sexual del treball no era tant pronunciada i , en tot cas, no es desprestigiava el treball femení ni es devaluava el treball domèstic perquè era un treball necessari per la supervivència de la comunitat. Cal dir que la noció d’espai comú fa que les relacions socials que tenien les dones fossin les mateixes que podien tenir els homes:  estem parlant d’una època en que les relacions socials són part de la supervivència i en que les dones tenien més facilitat per a cooperar entre elles i formar les seves pròpies xarxes i resistències quotidianes contra aquelles desigualtats i agressions que, com he dit, també s’hi donaven.

Aquesta forma d’organització social no era rentable per a feudals i patricis, així doncs la ofensiva fou in crescendo fins a convertir-se en una lluita implacable: els sefs i camperols volien preservar  l’excedent de treball i productes, tenir més drets polítics i econòmics, més autonomia, menys discriminació jurídica… Les lluites contra l’obligatorietat dels serveis i càrregues laborals es traduí en vagues i boicots. El mateix passà en les revoltes contra la obligatorietat del servei militar, els impostos ( cada cop més surrealistes, com per exemple haver de pagar per casar-se o per minoria ). Davant l’arbitrarietat, l’acció directa, quotidiana i col·lectiva, era una constant, llavors els feudals i patricis tenien moltes dificultats per a fer complir el contracte social que pretenien imposar.

La primera conseqüència de les lluites fou la concessió de furs que  donava més autonomia i era sinònim de menys repressió, però es començà a substituïr la capacitat de ser lliure dels usos per diners i, és clar, això només beneficiava als camperols més rics, els altres van anar perdent terres a mesura que demanaven crèdits per a pagar la seva total llibertat, L’organització social comunal es va dissolent poc a poc, es salaritzen els treballs, i s’alienen més els treballadors, es monetaritzen les relacions, es fomenta l’economia de mercat i no es resol la divisió sexual del treball, és més, s’accentua.  Les dones perden la capacitat que tenien de ser autònomes al camp, però guanyen terreny a la ciutat fins que se les va apartant dels treballs que realitzaven.  En aquests canvis les classes baixes prenen molta més consciència de les diferències entre ells i les classes benestants i, lluny d’apropar-se a la imatge d’estament estàtic i submís que ens ensenyen els llibres de text, s’aixequen, com en l’Aixecament Camperol anglès ( amb el conegut John Ball ) el 1381, a Bruges, França, el nord d’Itàlia, Castella, Barcelona. La rebel·lió fou tal que  l’any 1382, per exemple, més de 26.000 assalariats rebels perdien la vida a Roosebecque en la seva batalla contra els poders feudals. Excepte en algunes excepcions, com Flandes, en la majoria dels indrets les revoltes van acabar essent sufocades després de segles i segles de lluita. No perdem de vista que  els documents de l’època parlen de “la plaga de la insurrecció”, i això ens ha d’obrir moltes portes analítiques.

Image

Quins exemples tenim de revoltes i resistències que ens ajudin a entendre la importància de la plaga insurreccional? Durant i després de la pesta negra, els treballadors es reapropiaren de terres abandonades, es negaven amb més força a pagar lloguers i impostos, ignoraven completament els usos i costums i les exigències feudals… A finals del segle XIV era un fenòmen generalitzat i pobles sencers s’organitzaven per a no pagar, i defensar-se de les conseqüències, per a no reconèixer el poder feudal i per a contestar qualsevol intent de reafirmació feudal. A París, per exemple, l’any 1413 s’estableix la “democràcia dels treballadors”, els remences i camperols se subleven en massa i s’autogestionen a Catalunya, Castella i Alemanya, a Itàlia es coneixerien com a ciompis italians… No volien ni sentir a parlar de negociació i fomenten així la desaparició de l’emfiteusi.

Així, burgesos i patricis s’alien amb nobles i feudals per a poder respondre a tota aquesta autogestió i, amb cada cop més violència, posen les bases per al futur capitalisme. L’expropiació de terres, el foment de les enclosures, l’augment dels sense terra, la repressió impositiva, el trencament de la comunalitat ( si cal per mitjà de la terra cremada )… tot això genera, intencionadament, una dependència de les classes més baixes tal que  necessiten acceptar el treball assalariat per a poder sobreviure. Els i les sense terra acaben depenent del sou que l’empresari els vol pagar i de l’horari que vol imposar.  Això fou imposat amb sang i foc. En el cas de les dones fou pitjor per què van exterminar-ne a moltes i per què la ofensiva es basava en tancar-les a casa -sota el pretext que la seva feina natural era parir i cuidar del marit i els fills-. Com que només la producció dins els mercat era important, la feina reproductiva seria desvaloritzada. Les dones entrarien en un llarg i penós cicle de precarització i dependència. La pobresa, quasi crònica, de les dones les faria molt més invisibles i faria que el seu producte, les criatures futures mà d’obra, fossin també devaluades. La política orientada al desprestigi de les activitats comuns i socials com els banys públics, les tavernes, les danses, les celebracions, el joc, i les lleis que privaven les dones de controlar el seu cos i els seus moviments, varen fomentar que les dones quedessin cada cop més aïllades ( no sense resistències que es van traduïr en massacres i la política del terror com ja sabem… ja parlarem de les resistències, ja. ). La complicitat masculina en la dependència femenina, la intervenció estatal i religiosa en els seus cossos i la seva autonomia, i el discurs intel·lectual misògin i maliciós fomentà que, al final, les dones siguin relegades al treball reproductiu forçós, gratuït i en condicions precàries.

Image

Què significa aquesta modificació de les relacions entre les persones, especialment les dones, i la producció i reproducció social?

Les dones tindrien un paper fonamental, no només perquè produeixen mà d’obra de manera gratuïta, mantenen i eduquen a marits i fills sense que, ni l’empresari que els explota, ni l’estat que els aixafa es responsablitzin de res. Si recordem, per exemple, els conceptes de plusvàlua que generen els treballadors i d’acumulació capitalisme que ens desenvolupa Marx, podrem arribar a la conclusió que el treball reproductiu, que el mateix sistema s’esforça en convertir en gratuït i invisible, és un dels pilars del seu èxit. La divisió sexual del treball sagnant que es dóna dins del capitalisme no es pot entendre sense el concpte que els cossos de les dones són simples incubadores de la mà d’obra que vindrà, són les enfermeres i cuineres dels assalariats, són el consol dels explotats, la seva petita parcel·la de dominació sobre la que descansa la passivitat i la jerarquia, són les que tindrien la missió d’inculcar en les ments de les criatures quin és el seu paper en el món i en disciplinar la moral obrera. Això permetria al capitalisme i els estats acumular una gran quantitat de recursos i riquesa: mà d’obra que els manté.

El treball reproductiu és invisible i és l’aliment necessari del sistema capitalista i és el que necessita un estat ( per allò de parir soldats i patriotes), ja que no oblidem que el cos de les dones esdevé una màquina, però també una terra susceptible de ser abonada pels estats o bé violada pels enemics: la dona i els seu cos són, per als estats i el capitalisme, un espai comú del qual fer-ne ús. Es pot fer servir com a cavall de batalla cultural, com a camp de lluita que cal envaïr ( llegeixi’s violar ) perquè és una manera d’envaïr el terreny enemic…. S’aliena la dona del seu cos d’una manera molt més acarnissada del que es fa amb els homes i els seus cossos assalariats.

Image

Parlant dels tasques reproductives, de la seva assignació a les dones com una obligació i de la seva caiguda en desgràcia invisible i sense valor, el debat està servit. Hi ha qui pensa que la remuneració és una opció. I, en realitat, pot ser una sortida o una eina, ja sigui per a guanyar autonomia a curt i mig termini, ja sigui per a poder organitzar-se més políticament. És a dir, parlar de remunerar el treball reproductiu seria, efectivament, parlar més enllà del mer concepte de sou ( i, evidentment, ni parlar de rebre un “sou” del marit ). Seria provar una estratègia que ens alguns contextos podria funcionar. També hem vist, però, que la possiblitat de les dones tenir un treball fora de casa no acaba amb el patriarcat ni les agressions, i sabem que no és només una qüestió de treball assalariat,  encara que naturalment ajudi ( recordem la cambra pròpia de Virginia Wolf ). El debat està servit: la remuneració del treball reproductiu és una eina vàlida en tots els contextos? o bé és arriscada per que pot fossilitzar les dones en aquest tipus de tasques? es revaloritzaria la feina de cures amb la remuneració?

Hem de pensar: què és el treball de cures? és a dir, perquè no tothom cuida igual les persones amb les que es relaciona o conviu? o els espais on es mou? I si el que seria correcte fos plantejar-se que les feines de cures no són una qüestió de sous i convenis o pactes socials? És a dir, si podem buscar una altra manera de viure el treball “productiu”, perquè no podem buscar una manera diferent de viure el treball “reproductiu” i de cures que trenqui amb la dinàmica?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s