Ni tant sols en la mort hi ha igualtat….

En un dels posts del blog parlàvem d’una de les pitjors i, potser, menys investigades conseqüències de l’expropiació dels cossos i dels drets de les dones: la normalització de la violència contra nosaltres.

Si ens posem a parlar seriosament sobre la violència masclista, el primer que haurem d’analitzar és perquè les morts de les dones susciten tant poc interès general, encara que la resposta no ens agradi.

Image

Si ens parem a reflexionar, com pot ser que l’extermini de dones suscités tan poques respostes dels seus companys masculins ( com a consol direm que si que hi va haver algunes respostes: individuals, per això també executaven i torturaven a molts homes, i col·lectives, com els pescadors bascos que es van revoltar quan van veure que les autoritats feudals pretenien emportar-se les dones del poble )?

Aquí hem de començar a tractar amb el gran tema, la misoginia. La por o odi cap a les dones serveix com a coixí per a evitar una resposta global contra la violència masclista. Si fem un paral·lelisme amb la islamofobia ( o la xenofòbia ) podrem veure com la implantació de la por o el rebuig cap a la les persones musulmanes i la seva cultura, fa que gran part de la societat no es mobilitzi contra les vexacions que pateixen pel simple fet de ser musulmans ( o africans o àrabs….). Si no hi ha una mentalitat preexistent que conviu amb l’exercici de la violència, és molt més fàcil que la gent s’escandalitzi i que procuri ajudar a qui pateix l’agressió. Quan a les ments de les persones hi  ha odi o por, això no passa: l’agressió es dóna i no hi ha respostes col·lectives. Es pot condemnar l’acció violenta en ella mateixa, però no per això hi haurà una confrontació col·lectiva amb l’estat de les coses. És aquell terreny pantanós i difícil de les mentalitats, però tant important per a entendre el què passa: l’odi i la por cap a un col·lectiu no només funciona com a tap que bloqueja les respostes contra la violència que rep, la xenofòbia i la misogínia contribueixen a aïllar i desactivar les persones del mateix col·lectiu, que poden arribar a percebre la seva situació com a inevitable de manera determinista o natural. No vull dir que de manera necessària i general s’entri en la dinàmica de la mentalitat de l’esclau ( que també ), sinó que es crea una jerarquització social -basada en la categorització, el prejudici, la tipificació, la discriminació i la distribució de funcions-, que causa un calidoscopi de situacions i efectes tant verinosos com normalitzats.

No és casual que durant l’etapa més misògina de l’imperi grec o la ofensiva més masclista de la Baixa Edat Mitjana, els discursos misògins fossin, precisament, tractats culturals o obres teatrals importants. Sense aquesta política de fer córrer la brama que les dones som diabòliques, que tenim un cos brut i enigmàtic o que els nostres caràcters son frígids o indomables, no hagués estat possible el que ens continua passant actualment: les dones són assassinades diàriament, i es tracta com si fos una mera anècdota.

Què ens desperta una imatge de la massacre nazi, o dels ossos amuntegats en les fosses comunes franquistes? I què ens desperta els milions de dones que van ser torturades i assassinades durant segles? O la quantitat de dones que són assassinades per les seves parelles i persones de confiança?

Quan sentim que una dona ha estat assassinada per la parella o ex parella, hem d’enfrontar-nos, en primer lloc, al filtre dels mitjans i dels titulars. Ens estem acostumant a sentir  ( i llegir ) q les dones “moren”, no que les maten. És a dir, sembla que les dones primer són escanyades, cremades o apunyalades i, després, moren. Així, mira, quines coses que fem les dones, que morim. Doncs no, les dones no moren, les dones són assassinades. Els motius, ja ens sonen, tristament: la gelosia, la possessivitat, el fet que la dona no parlés amb la “dolçor” que ha de parlar sempre, que la dona no respongués a les “expectatives” de l’home, que no fes el que ell digués, que hagi tingut altres relacions…. Són assassinades, sempre, perquè el que assassina posa el focus sobre ell mateix, sobre el que ell pensa que han de fer i ser les dones del seu voltant, especialment les dones del seu “clan”. Són assassinades perquè es pressuposa que ells no poden controlar els seus impulsos “de mascle” i que són les dones les que han de procurar no fer-los enfadar, no molestar-los. Sempre es tracta d’això: d’allò que les dones fan malament, d’allò que fan o allò que no fan. I sempre el mascle és la referència.

Els titulars passen de puntetes per sobre del rerafons polític de la qüestió. Sempre hi haurà allò de l’exageració femenina, la mala llet femenina, les dones cridaneres, les fresques, allò del “són coses de parelles”… Hi ha una mena de vel que entela tot el que envolta les morts de les dones i que és tant antic com recurrent.

Al llarg de la història les dones i els seus cossos han estat vistos com el camp a llaurar, com la propietat de l’home i de les administracions, Així, han esdevingut una mercaderia d’escàs valor, o de valor variable sota criteris masculins. Per tant, le seves violacions i assassinats són poc importants, es naturalitza una situació de desigualtat i abús, perquè es naturalitza que els cossos de les dones i els seus drets són aliens a elles mateixes.  Es fa invisible el contingut i el significat de feminicidi, perquè  és la màxima manifestació del funcionament del sistema en el que estem immerses.

Com a simples “peones” del sistema, només cal imaginar que les nostres mortes són xifres. Fins i tot en la mort som menys importants, la campanya de terror continua, el terrorisme d’estat encara funciona, i només l’autodefensa individual i col·lectiva i un anàlisi polític de la situació poden fer front a tot això…

gotas-de-sangre2

De quina manera s’exemplifica més l’equiparació dels cossos de les dones amb un camp de batalla? Doncs en cas de conflicte bèl·lic ( actiu o enquistat ). Ara mateix es parla molt dels centenars de noies que la organització Boko Haram ha segrestat per a fer-les esclaves sexuals i “domèstiques”. La mentalitat és clara: les noies ( segurament busquen noies verges ) són cossos violables, cossos que treballaran per a nosaltres, cossos en els què depositar la nostra “llavor” i escampar la nostra línia familiar o cognom. Però hi ha el toc pervers de que aquestes noies no són de les seves, per tant són territori de conquesta i moneda de canvi.
Aquesta és una història que es repeteix durant segles. Què passava durant les antigues guerres entre cristians i musulmans? que tots dos feien botins de guerra amb les dones del contrari i, naturalment, esdevenien esclaves sexuals.
Si mirem el tracte que rebien les dones esclaves a les plantacions nordamericanes, que molt bé ens rescata i relata Angela Davis, tenien un component especial: els seus cossos i genitals eren, pels amos, tant explotables i violables com la terra, i les criatures que tenien no eren de la mare, eren les seves possessions.
Durant la post-guerra, a l’Estat espanyol a les dones que se sabia que havien estat en favor de la república o el bàndol revolucionari, se les violava per haver cregut en l’amor lliure, per exemple. Això no es devia fer amb els homes heterosexuals que havien cregut en l’amor lliure, òbviament. Segurament, aquests homes que violaven les dones s’haguessin posat com unes feres incontrolades si haguessin violat a la seva filla o esposa o mare o germana. Perquè amb les “seves” no es fa.
No passarem per alt que durant guerres més contemporànies com la del Vietnam o la dels Balcans, la consigna era clara: violar les dones de l’enemic era una estratègia, les dones de l’enemic eren tant brutes com ell, conquerir les dones de l’enemic era conquerir el terreny de l’enemic. I si les violacions eren col·lectives i eren públiques encara més.

Així funciona la cosa: les dones del poble/grup/país pertanyen a ells i són les mateixes que pariran els gloriosos soldats i els pobres pàries treballadors. I elles els cuidaran. El seu cos està, doncs, al servei del grup, és un recurs seu només violable i esclavitzable per a ells. Les de l’altre clan són pitjors que les nostres, i sabem que per a ells, elles són el seu recurs natural explotable, per tant, són violables. Així marquem territori. Evidentment en el relat de les batalles això ni es menciona. No importa, és un detallet, una simple estratègia de conquesta o d’intimidació. Al final, què li importarà més a l’enemic, el fet de la violació, o que les dones agredides sexualment són una possessió seva que hem “deshonrat i manllevat”? De fet ja ho diu la dita que en l’amor i en la guerra tot està permès…

violacion-de-lucrecia

Aquest refrany conté molt més de sembla i ens permet retornar tota l’estona al mateix punt: la permissivitat que se li concedeix a la violència contra les dones. Si existeix una frase popular com aquesta significa que tenim enregistrada al cervell una idea molt nociva de l’amor. Què significa que tot està permès? que els xantatges emocionals, la possessió, la gelosia, la ira, el dolor i la manipulació dels cossos estan permeses. O normalitzades. No podem pensar que tot s’hi val. Sobretot quan això l’únic que crea són relacions tòxiques i dependències sistèmiques.
Però anem més enllà. Comparar l’amor i la guerra significa veure els cossos i les persones, en aquest cas les dones, com a territori de conquesta. I totes sabem que per a subjugar les resitències, si fa falta, farem servir la política de la terra cremada, el càstig.
Aquesta dita és simptomàtica.
Com a tal, ens obre les portes a entendre la naturalització del feminicidi. Com que són coses de passen, xacres en el millor dels discursos públics, llavors entenem que les dones, en els titulars, “moren” i no les maten. Si no comprenem que el patriarcat mata i que és una qüestió política, seguirem pensant que les dones “moren”, i seguirem sense saber com gestionar tot aquest degoteig constant de d’assassinats. Calen concentracions cada cop que una dona és assassinada, doncs quan aquestes coses ocorren, sabem que l’agressor compta amb el coixí de viure en un món patriarcal que li permet agredir a les persones amb qui té un lligam de confiança. Cal fer públiques totes les morts, i insistir en totes les mutilades, agredides ( vives ), esclavitzades, insultades i violades dia a dia. Si les sumem a les que ja no hi són, ens podrem sorprendre de la barbàrie en la que vivim.
I hem d’anar més enllà: hem de crear espais segurs, hem de crear espais diferents al que trobem dia a dia, hem de prevenir fomentant l’autodefensa individual i col·lectiva…. Hem de fer discursos, armes teòriques, hem de fer treball individual…
I hem de prendre molta, molta, molta consciència, doncs no venç el temps, venç la voluntat.

Gritos_thumb[3]

Sabem veure que la mort d’un obrer al seu lloc de treball, molt sovint, lamentablement, no apareix als mitjans, ni se li fan homenatges oficials ( ni tampoc oficiosos ), perquè no importa. Ens esgarrifen com les persones sense sostre són vexades i esborrades, en vida i en mort, pel fet de ser pobres. Se’ns posa la pell de gallina quan a les notícies tracten la mort de migrants sense la perspectiva i el respecte necessaris, perquè tampoc “moren”, els maten, ja sigui les circumstàncies econòmiques i polítiques o la policia a la frontera. Així doncs, no tenim excusa, podem fer el mateix amb les dones i aconseguir la dignitat tant en la vida com en la mort.
Nosaltres podem escollir què fem amb totes aquestes morts invisibles, tant silencioses com aquella deesa que els romans es van inventar, la Tàcita Muta, que, callada i apartada de tot allò transcendent, havia de ser l’ideal de dona de la civilització.

Anuncis

Un pensament sobre “Ni tant sols en la mort hi ha igualtat….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s