Abstenció Activa!

Parlem de la UE, parlem de la Troika. Llavors, parlem de campanya política: i jo tinc molt clar que la meva opció és l’abstenció, com a anarquista i, també, des de la meva manera d’entendre.i viure el feminisme. anar més enllà de dir que l’abstenció significa posicionar-se contra el sistema i no legitimar-lo, i explicaré per què per a mi l’abstenció és una postura política feminista necessària cent per cent. Perquè penso que de vegades tendim a posar la qüestió del gènere com un afegitó que toca fer, però no articulem un discurs  feminista que promogui l’abstenció com a opció protagonista i conscient.

Image

Anem pas a pas. El nostre context és el següent: estem en plena campanya per les eleccions europees. I parlem molt d’aturar la Troika.  La Troika posa cares concretes a la ofensiva, mal anomenada crisi, que a base de retallades, privatitzacions i normalitzar la precarietat, està imposant el mode de vida més agressiu que pot mostrar el capitalisme.Les conseqüències dels seus pactes i les seves directrius són ben visibles ( segur que me’n deixo moltes).
Una és l’augment de la precarietat laboral. A part de les xifres d’atur, Europa ha decidit, un cop més,  donar sabó i ales als interessos empresarials i això significa sous cada cop més miserables, contractes laborals molt més precaris, condicions de treball que beneficien al patró, major marge d’acomiadament, menys protecció, i un llarg i penós etcètera. Les mesures de retrocés en drets i condicions laborals van acompanyades d’una permissivitat total vers les grans empreses i entitats bancàries. L’aliança, interdependent i mesella, entre poders econòmics i polítics continua fent passos per a centralitzar decisions i crear-copar el poder.
Naturalment, les decisions que es prenen dins la UE en aquestes matèries estan fortament influïdes per les condicions geoestratègiques, vaja que seria força naïf pensar que tot això és una il·luminació momentània.
Per a reblar el clau, l’educació i la sanitat passen per processos d’elitització i privatització, les pensions i els ajuts són quasi testimonials, es reforcen les fronteres a sang i foc, augmenta (i es burocratitza/normalitza) la repressió, es carrega el pes del fantasma del -suposadament- necessari esforç general a les persones més precàries…I, sobretot, es fa la vista grossa davant el creixent feixisme; recordem q aquest, històricament, ha arribat a la població amb la mateixa impunitat que ara, doncs els que callen prefereixen posar els cadàvers en silenciosa quarantena per a poder seguir desplegant amb tranquil·litat els seus plans.
això se li suma una política impositiva més agressiva, major cobertura a la corrupció de les elits i un empobriment informatiu i cultural. Vaja, un desastre absolut que no fa més que visualitzar quin és el lloc de cada una en aquest món de barbàrie.
Totes aquestes mesures, que no són ni casualitats ni circumstàncies,  es porten a terme per a crear i reforçar una macroestructura (un macroestat si voleu) sota el paraigües ideològic d’una mena d’identitat col·lectiva que se suposa que ens uneix (aquí si no escoltem l’Himne de l’Alegria de fons és que som unes descregudes). El problema és que aquesta casa de totes no garanteix, ni molt menys, l’autogestió i autonomia dels pobles i les persones, doncs, com a macroestructura demana obediència política i econòmica a canvi de protecció (contra què?) i prosperitat (la de qui?). És una construcció artificial i, com a tal, les seves normes són per a autoconservar-se, no per a ajudar a ningú. Suposo que, en tot cas, depèn del que cada una entengui per llibertat, però el comportament de la UE no és diferent del de qualsevol estat: els pobles/territoris són simples àrees estratègiques a les que s’assignarà una funció o una altra (amb la filosofia utilitarista que fomenta trinxar i espatllar el medi); i les persones són aquella massa de consumidors i votants que faràn rutllar la maquinària i que hi posaràn la vida, si cal.
Com que jo no m’hi veig gaire reflectida en aquesta manera de viure l’europeïsme, no tinc cap mena d’interès en participar-hi. I encara més: trobo políticament i humanament necessari posicionar-se en contra de ser còmplices de les actuacions i intencions europees arreu del món ( i dins del continent ). Això és crucial, pèrquè sinó estarem oblidant d’on venim, qui som i què fem.
Però bé, és evident que cal parlar sobre la troica -sempre amb la perspectiva que això ha de ser extensible a la unió europea com a tal, a tots els estats membres etc-. La troica deixa marge d’actuació local sota zero i ens subjuga a condicions de les que no és fàcil escapar. La sensació de desempar i de dependència de les persones cap a les institucions facilita el consentiment col·lectiu cap a la situació. I també desperta les ganes de participar-ne per a evitar passar per aquesta vida sense pena ni glòria.
La troica té la vis còmica de prendre decisions extremadament importants per les nostres vides en total silenci informatiu, però vendre la necessitat de la implicació de tothom en la presa de decisions.
La troica estableix un nord i un sud europeus ( i ja sabem el que això implica) que, al mateix temps, reforça la dicotomia mundial nord-sud.
La troica cap aquí, la troica cap allà, que si la troica…

Això fa molts anys que es gesta, no és nou. Com tampoc és nou com ens situen aquí a les dones. Cap conseqüència sectorial es pot deslligar de la tònica general: la reafirmació del sistema capitalista i l’organització estatalista, com a opcions econòmica i política, en un moment de cruïlla ( per saturació de certs mercats, canvis en geopolítica etc ). No accepto que això és una evolució natural perquè sabem que tot era econòmicament previsible. No accepto que no hi hagués més solució perquè és obvi que el camí pres interessa, casualment, als de sempre, i de camins n’hi ha tants com se’ns acudeixin. No està passant res que no hagi passat en altres moments històrics: s’estan tancant files al voltant d’una manera d’entendre el món.
Així, les conseqüències per a les dones van orientades a reforçar el paper d’aquestes en una societat d’aquest tipus.
La qüestió és desvaloritzar encara més els treballs de cura i retornar les dones a l’espai domèstic. Reforçant la idea que el sou de la dona és un complement, s’empitjoren molt més les seves condicions laborals i contractuals. La impunitat empresarial davant els abusos serà cada cop major (acomiadaments per embaràs, agressions…). Si preval la mentalitat que certes feines les fan les dones, serà més fàcil assumir, socialment, que les retallades en serveis assistencials les cobriràn les dones (ells diuen famílies, però ja saben de què va la cosa). Sabem del cert que el que ens passa a les dones no és interessant, per això restaran inversions en mesures contra la violència de gènere o la investigació de malalties que ens afecten directament nosmalitzant, així, la violència contra nosaltres i la nostra salut. Patologitzaran els nostres cossos per a treure benefici farmacèutic, les atencions ginecològiques, sexològiques i reproductives seran fantàstiques a la privada però precàries a la pública. Les dones més precàries no podràn pagar l’accés a l’educació superior, cosa que a nivell laboral i vital tindrà repercussions serioses.
L’augment del control estatal (i econòmic) sobre les famílies amb deutes, impostos i taxes no farà res més que dificultar la supervivència, fixar la dependència de moltes dones cap al marit o l’estat, i el conseqüent augment de la violència.
Els masclismes a petita escala ja no seràn ni analitzables, hi haurà assumptes més importants a tractar.I la pobresa, cada cop més feminitzada, serà una bola cada cop més grossa.

“>Image

Tornem als anys vint… Al mateix punt: l’avenç silenciós, prèviament preparat, cap al control absolut per part del pare-estat. En fi, que tot això és sistèmic.I aquí ve el pes de l’argument. No només es tracta de refusar les polítiques patriarcals de la troica. Es tracta de veure què és i significa la UE, i enfrontar-s’hi. No només no em representen, perquè el sistema parlamentari és una eina perversa que permet fer la llei i la trampa, tolerar el feixisme i SEMPRE exclou algú ( esclaus, dones, migrants…). No només no em representen perquè és una manera d’organitzar i gestionar impulsada per unes elits no gens filantròpiques. No només no vull participar d’un estúpid joc de poders i jerarquies que emana d’una imatge d’allò comú atravessada per una ideologia inhumana.
És que la base de l’ èxit de funcionament de macroestructures, estats i capitalisme és la dependència sagnant.  I això no significa que qui depèn sigui culpable. El que significa és que qui depèn estarà en un estat de submissió i victimització constants que és rotundament essencial per a evitar l’exercici de la seva llibretat i autonomia. Creant dones dependents es maten dos ocells d’un tret: la seva explotació serà garantida i controlada i la seva posició de víctima necessària no la deixarà prendre partit.
La qüestió és girar la truita. No vull estar condemnada tota l’eternitat a anar darrera d’uns suposats representants per a recordar-los quina situació més horrible estic vivint cada dia, perquè això seria demanar-los permís. No vull estar analitzant com milloren o empitjoren lleument les meves condicions, ni exigir dia rera dia a una altra persona fins a quedar-me afònica, perquè això implicaria que algú altre controla el que em pot passar. No vull pensar que puc estar anys i panys donant-me cops de cap contra una paret esperant a fer-hi un forat, donant l’esquena a tot un món possible. No vull assumir que el meu paper en aquest món és el de la víctima eterna perquè, precisament, el que vull és no ser-ho. No vull ser tutoritzada per a ningú: ni pel company, ni per l’estat, ni per l’empresari, ni pel representant.

Image

I, com sempre, no significa no.
No votaré perquè no reconec ni legitimo la figura de la representativitat estatalista, aquest concepte d’àgora vetada, de macro espais on s’entrellacen patriarcat, patrimoni i propietat. Perquè no sóc tant innocent com per creure que la bèstia es pot domesticar. No col·laboraré en vots útils (qui decideix què és útil?) ni propostes que insinuen una necessitat estratègica en participar-ne, perquè és massa arriscat. No em vull veure legitimant polítiques i relacions jeràrquiques i antifeministes.
Ens han repetit fins a la sacietat que aquesta és la única manera de relacionar-nos, de fer política i de gestionar l’economia. Ens han insistit que l’abstenció és infantil. Però ja sabem que les mentides i les pors es construeixen.
Jo estic molt més interessada en construïr que no pas en participar del que ja sé que em farà mal. Per a mi el feminisme és la voluntat de ser i fer de les dones, i maquinàries com aquesta me la volen expropiar, perquè, llavors, m’hauria d’interessar participar-ne? No té cap mena de sentit…

Sabent d’on vénen, sabent que volen controlar els nostres cossos, les nostres economies i les nostres vides, no em queda més remei que pensar que la única opció per a la meva idea del feminisme, i per a crear noves dinàmiques és…..l’abstenció activa!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s