Poema Antipedagògic

Avui he llegit la frase de la senyora Valenciano responent a les meravelloses intervencions de Cañete. Deia que si ell guanya les eleccions europees, perden les dones i els homes “que creeis en  las mujeres”…

!!!

Com? Encara estem en aquest punt en el que estem valorant si es pot creure o no en les dones? És un comentari desafortunat?

stella-46-cake-bomb-lg

Jo penso que no, que entra en una de les dinàmiques més emprenyadores en la que es té més facilitat per caure: pensar que nosaltres hem de ser, sempre dels sempres, megapedagògiques. És a dir, si jo veig un interès per a saber, per a canviar dinàmiques, debatre o plantejar la qüestió, és evident que compartiré el que penso i el que sé. Això és obvi. Però, delimitem: això significa que he de ser, sempre, sempre, sempre, una profe de les que molen? Tu ho faries? No, segur que no.

Doncs jo tampoc. Més enllà del que em vingui o no de gust, es tracta d’entendre que la pedagogia és una eina que usarem sempre i quan faci falta, no és una meta. S’ha d’aplicar amb un sentit i un objectiu, no com a un final. El final és canviar l’estat de les coses, no la recerca de la perfecció didàctica angelical. Perquè se suposa que, un cop canviem les regles del joc, aquesta perspectiva sobre la necessitat ( o no ) de ser més o menys pedagògiques, canviarà del tot!

Bé, és important, encara que d’entrada no caigui gaire bé el tema, pensar-hi, perquè?

Perquè:

– No ser sempre pedagògica significa renunciar a un rol que ens cossifica dins la passivitat i reafirma la falsa naturalesa pacífica que s’atribueix a les dones. Pot ser una petita trampa: els privilegis es mantenen perquè no puc sortir del meu paper.

– No ser l’eterna pedagògica, signfica tenir accés a múltiples llenguatges que se’ns han expropiat i, per tant, prendre partit, ser activa. No buscaré patrocini personal ni polític.

-No ser constantment pedagògica, permet prendre consciència del que visc i el que sento perquè no poso el focus en l’altre masculí ( que és el que s’espera de mi), poso el focus en mi mateixa com a subjecte polític i actiu.

– No ser pedagògica minut a minut, em permet decidir què vull explicar i quan ho vull fer. Per tant, em permet tenir la seguretat que puc aportar molt i que, quan ho faig, no és per que toca o de cara a la galeria. Prenc la paraula perquè sé fer i ho faig saber.

– No ser sempre pedagògica em permet desenvolupar una estratègia política i d’autodefensa molt millor, pretendré explicar la meva situació estructural i no buscar l’aprovació. Això últim resta molt a la lluita feminista.

– No ser pedagògica eternament és saber quan, exactament, estan traspassant els meus límits i quins són els meus aliats polítics ( i personals ).

-No ser pedagògica pels segles dels segles, m’ajuda a saber jutjar com en són de políticament injustificables les col·laboracions amb el sistema patriarcal, perquè:

– No ser pedagògica, com sempre es demana a les dones, significa ser conscient que, al final, les relacions de poder s’acaben quan qui té privilegis hi renuncia i qui no els té se’n reapropia sense demanar permís.

En fi, hauria de ser suficient dir que el patriarcat ens mata des de fa segles, però sempre és bonic fer un manifest al voltant de la necessitat de desmitificar la pedagogia femenina i posar-la en el lloc que correspon: és un mitjà més que hem d’aprendre a utilitzar i a no utilitzar, ja que d’aquesta manera podem deixar aquest malestar que ens genera haver de donar constants explicacions com si la culpa fos sempre nostra.

Si ens movem, sentim les nostres cadenes!!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s