Bruixa, metzinera… un pèl de poesia

tanitalga's Blog

Metzinera, metzinera

Escric
empeltada
pel foc
i em moc
esberlada
pel crim.

(…)

De fit a fit,
et sento
cremar el meu pit.
De fit a fit,
t’observo
escapçar els meus dits

De nit…de nit
escupo sobre el teu delit…
Assassí
ASSASSÍ!

eva

Et desafio

No existeix el pur silenci
sinó sordesa infinita,
tradicions colgades d’oblits,
rastres de l’anciana lluita
entre recança desfeta
i una esperança sobre els dits;
sóc colònia d’orfenesa,
una fúria balconera,
una puta infanticida:
tant vampírica com Lilith,
tant pagana com Medea.
Trenco la llança jordiana.

Amb la retina fixada
als sentinelles de l’ordre
converteixo en pedres mortes
als prohoms de llargues ombres.
Perquè sóc eterna, hi era:
quan la bandera groguenca
fou sang de conqueridors
i em dèieu que era meva;
quan el Mossèn patriota
plantà la Creu al Canigó
i a cop de campana i guerra
expulsà germanes sàvies

del seu alegre panteó;
quan l’Espill…

View original post 400 more words

Anuncis

Escrivint als marges …orfeneses?

Lletraferida i devorallibres. Amant de les troballes de le fires de llibres i del Mercat de Sant Antoni, de l’olor de les pàgines, dels cruixits esmorteïts de les biblioteques.

Humil, molt humil, aficionada a escriure i llegir. I a poar de les dones que escriuen. Quan comences a descobrir tot esdevé difícil: la meva mirada, la d’elles, la mirada de la literatura, el canvi de visió sobre els que ara se’m fan mascles invasius…

Qui m’ha ferrat/qui m’ha fixat damunt dels ossos/ a cops/ aquesta pell/aquesta pell de dona/que tot i despullant-me m’ha vestit?
Felícia Fuster

orestes

Quan Maria-Mercè Marçal intentava escriure al voltant de la idea de la relació entre la dona i l’escriptura hi trobava un obstacle important, el patriarcat: quants mil·lenis fa que tenim a sobre el pes del patriarcat. I s’aferrava a una frase d’Anna Akhmàtova “Com l’esdevenidor madura en el passat/el passat es nodreix en l’esdevenidor”.
La madeixa embolicada d’intentar parlar de dona i escriptura: la cambra pròpia de Virginia Woolf, la sala d’estar comuna de Jane Austen, Harriet Beecher Stowe escrivint a la cuina, l’interrogant d’on escrivia Clementina Arderiu mentre feia de guardiana de l’escriptori de Carles Riba.

Diu Marçal, com és que hi ha dones ensenyant i aprenent a les escoles i segueix havent un flagrant oblit al voltant de les dones en l’art, la ciència, la història o la literatura?
Com gestionar el canvi, el moment en que passes de sentir que ets de les que comences, a saber que no ets de les primeres, i que hi ha un implacable mecanisme de selecció androcèntric en el que, com apunten Roig o Capmany, la Literatura/Cultura com a institucions admeten només dones coartada, de mostra… i les altres a l’oblit. Però la tradició existeix.

I que hem de fer….demanar que siguin totes fetes a la nostra manera? A les perifèriques de la perifèria? Us adoneu de la dificultat, els tòpics, les barreges… poar requereix sempre un esforç.

Marçal parla de la mudesa, de com n’és de complex començar a parlar de dona i escriptura. L’obstacle per a poder parlar és l’Erínia, la Fúria. Personatges mitològics horribles, vampírics, violents, incapaces de parlar amb lírica o raó, restant en latent silenci o xisclant amb un esgarip bàrbar. Perseguint Apol·lo. Intentar fer una genealogia femenina en literatura requereix trobar-se amb les Fúries, seguir el fil del matricidi original al que apunta Luce Irigaray. I Marçal ens posa un exemple perfecte per explicar aquest concepte que ens condiciona a totes a nivell històric. Marguerite Yourcenar escriu un conte en el que tres germans intenten construïr una torre i mai els surt bé. Llavors recorden una llegenda que deia que calia posar un cadàver que aguantés, amb el seu esquelet, la nova construcció. Els germans fan un sorteig i una de les dones és escollida. Ella demana que l’emparedin amb dues obertures, una pels pits, per poder alletar el seu petit, i una pels ulls, per a poder veure com li fa bé la seva llet. La llegenda explica que fins i tot quan les conques dels ulls eren buides, li sortia llet dels pits. Closa, espectadora i nodridora fins i tot en la mort.

medusa

Phyllis Chesler, en el seu estudi sobre les dones i la bogeria, i Adrienne Rich, apunten a l’orfenesa en la tradició.

I així s’anul·la el poder creador de les dones, doncs la genealogia de la Cultura és la genealogia del mascle on les dones i les seves creacions han estat oblidades o adoptades, trencant la relació entre elles.
Si pensem que la història li dóna sentit al passat, direm que només hi ha el punt de vista masculí tot i que l’autor s’escudi en l’omniscència o la objectivitat.

Cara a cara davant la fúria, apel·lant directament a aquesta Atenea que neix del cap del Pare vestida i armada. Aquella Atenea de la Raó fruit d’un part a la inversa: Zeus s’empassa la mare, antiga dea de la saviesa femenina, i d’aquest fet neix Atenea, sense part, sense sang, sense mare. Atravessada de dalt a baix per l’ordre simbòlic masculí, agafant el cap de Medusa, aquella que petrifica els homes.

Però en els marges i les escletxes hem anat subvertint, i ens hem d’anar coneixent.
Per que tants pocs han vist les fúries latents de les novel·les de Rodoreda? Quin significat té, si no, la frase Contra la vida, literatura? Contra, de revolta, sense banalitats. I la Infanticida de Caterina Albert, les relacions crues i violentes. El xiscle, l’abandonar les filigranes de la raó i parlar amb el llenguatge bàrbar i inhòspid de Medea i Medusa.

Per què seguir pensant en que és una mena de fat el que fa l’oblit? Com en el cas de les violacions? La violència antifemenina és la base del patriarcat. Atenea s’avergonyeix. I les Fúries s’obren pas, com en el cas de la malaurada Anna Dodas, violada i assassinada. I quina era la fúria de Dodas?:

Sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror.

Fúries. I com a millor exemple Sylvia Plath.

Sóc la vostra
obra magna
Herr Déu, Herr Lucifer
Alerta, alerta
Jo m’alço de les cendres
Amb el meu cabell roig
i menjo homes com l’aire.

Montserrat Abelló, la millor traductora de Plath diu que no sap si escriure és necessitat de supervivència o passió, Tillie Olsen ens diu que les escriptores són supervivents.
Maria-Antònia Salvà escriu:

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’estranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent solellada. (..)
i al cap del temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrissat.

pluma

Les obres no són simples paraules, hi ha barrejada l’experiència, els desitjos, la visió, la memòria. Al menys així és a la perifèria.
Sense genealogies, amb feminitats construïdes, petrificades, inarticulades, en un caos que no deixa lligar les baules. Allò que no existeix, que diria Luisa Muraro. I al costat d’això hi ha el mestratge que anem garbellant, entre nosaltres, mirant les notes dels marges, rellegint.
Fent calidoscopis i mosaics de la pretesa fragmentació, desfent les condicions dels encaixos difícils, canviant les percepcions dels subjectes i les obres.
Als límits de l’orfenesa i la tradició mirem que hem fet, com dialoguem a nivell literari i anem bastint la nostra pròpia genealogia de les escriptures.