Fem….via?

Com més hi penso, més m’impressiona la capacitat sistèmica que les altes instàncies, i altres poltrones, tenen per a fagocitar, remugar i buidar de contingut termes que ni els haurien d’agradar ni tampoc acompanyar.
Ara ens parlen de desobediència.
D’entrada, veure’ls parlar de la legitimitat de l’ús de la desobediència em crea una mena de vertígen que em transporta, com a través d’un forat de cuc, a uns recents passats de desallotjaments, repressió a les desobediències, d’imputacions i legislacions diverses que il·luminen l’escenari polític amb una lucidesa que esparvera.

És a dir, que potser estem en un punt en el que hi ha categories també en la desobediència. D’acord, imaginem que estem en aquest moment. Llavors la conclusió seria molt fàcil: la desobediència atiada des d’algunes instàncies és la única legítima i la resta no, car la resta es dediquen, com a moscardons, a tocar el vora viu a les mateixes instàncies que ens faciliten les instruccions per a desobeïr.
Llavors, només quan els partits i satèl·lits, sobiranistes oficials i formals, i apologetes i acompanyants del frontnacionalisme, mal resumit, fan crides a la desobediència, és quan és vàlida i és lògica.
Pregunto jo, és la desobediència patrimoni, per exemple, del frontnacionalisme?
No. Doncs perquè han d’establir una categorització de la desobediència? Encara més, quina legitimitat gracial s’autoatorguen per a fer i desfer crides?
Seria interessant veure quina és la definició que li dónen a la paraula aquells i aquelles que volen fer obeïr i obeeixen.

Desobeïr és un acte conscient. Podem cossificar la desobediència a la rebel·lia espontània i a la supervivència que respon. Està bé. Totes dues són genials. Però desobediència té aquesta accepció especial que fa que cobri un sentit alhora racional i passional. El sentit de l’acte conscient. No té perquè ser prudent, ni serè. Conscient pel fet d’haver pensat què significa desobeïr.

Dir no, encarar-se, qüestionar, la tossuderia que resisteix, la mirada fixa a qui, o que, et limita o t’oprimeix. Molt bé, però anem més enllà perquè desobeïr és crear. És aquell tipus de creació en el que has d’excloure i llençar tot allò que et segueix tibant cap a la obediència. És complicada, doncs has de saber perquè la fas. Perquè qualsevol acte de desobediència hauria de portar a un trencar i avançar. L’acte no és l’objectiu, però no és només una eina, és una actitud que, indefectiblement ens fa avançar. Sempre i quan el nostre horitzó sigui seguir mirant l’horitzó, és a dir, seguir qüestionant qualsevol relació de poder, qualsevol rastre de poder en ell mateix. Hauria de ser així si tenim clar que no val pensar que l’enemic és a fora.

Quan no hi ha la intenció de deixar enrera qualsevol relació autoritària, la desobediència esdevé una acció lúdica i puntual, o en el pitjor dels casos una mascarada política que serveix per guanyar punts en una cursa electoral concreta.
Resulta malaltís que qui no posa en qüestió el poder i el seu exercici faci crides a la desobediència. Seran els mateixos que en el futur condemnaran la meva desobediència, com ho han fet abans i com ho fan ara, classificant a les persones en bones i males ciutadanes segons el seu grau de legalitat, legitimitat i, és clar, obediència.

Deia que desobeïr és una actitud i que és crear, perquè és exercir. Demanar permís, exigir, buscar padrins….tot això no és res més que reconèixer l’autoritat i l’exercici del poder de l’altre. No suposa cap moviment. Només suposa fer una educada i políticament correcta protesta que entra dins els cànons que imposa el qui els redacta.

Això no és desobeïr.
Cap dret es demana, per a cap es busquen suports exteriors. L’exercici del dret, que és propi, és el que trasbalsa l’ordre social, perquè no només el desafia, el trenca, el relativitza, el fa fluix, s’exterioritza el seu poc sentit.
Qui no cerqui trasbalsar aquest aparador, no podrà ni voldrà desobeïr…no crearà.

A partir d’aquí podem parlar de com s’ha fet d’una sèrie de performances, a les diades, un objectiu per a comunicar al món exterior el cas dels catalans, demanant suport per la causa, per a poder votar en un referèndum en el que s’escull entre estat i estat.
No hauria de resultar extrany que la performance s’hagi convertit en objectiu, perquè no es busca res més que un canvi de local i no la transformació del barri sencer. No és possible, al menys en aquest cas, separar el significat de l’acte puntual, de la mentalitat que l’envolta o el prepara.
Per això el missatge general és quiets, aixequeu les mans i deixeu-ho tot a mans de l’organització.
I aquí també se sortirà de la foto qui es mogui.

Però per què parlar de la desobediència així de cop? Perquè és un bon fil des d’on començar a estirar tot el que ve a continuació…

L’actitud desobedient i l’excercir tenen una relació directissima amb els mitjans, els objectius i el projecte, sinó, a que treu cap…..

Continuarà…..

Anuncis

La gota que fa vessar el got

Us faig arribar un llibret que ja fa uns anys que està fet, però que és una més de les reflexions que s’han fet al voltant de les agressions i de com es podrien gestionar. És una material molt interessant i del que se’n pot aprendre molt, així com debatre. 

 

feminismo-red

 

Al menys és una de les eines que van sorgir quan quasi no n’hi havia.

file:///C:/Documents%20and%20Settings/pc05/Mis%20documentos/Downloads/La%20Gota_catala_dina4%20(1).pdf