Els nostres propis vels

Aquí, al Baix Penedès, hi ha moltes “personalitats polítiques”, per no dir personatges, que tenen la voluntat de disciplinar els col·lectius que tenen una religió, cultura o color que no troben prou nostrat. Per a fer-ho, entre d’altres estratègies, opten per a parlar ( i en alguns casos legislar ) sobre la roba que les dones, naturalment,  poden o no poden portar al carrer. Sona bàrbar, oi?

M’entristeixo quan, de tant en tant, apareix a les notícies la intenció de partits o ajuntaments de prohibir els vels als espais públics. M’entristeix enormement que es vulgui legislar sobre la roba de més o de menys que les dones han de portar als espais públics.
A aquestes alçades aquests personatges encara no han estat capaços de fer un bon anàlisi de les conseqüències que aquestes iniciatives i comentaris comporten ( barreres socials, incomprensió, atemptat a la intimitat, marginació… )
No sé encara qui s’han cregut que són per a erigir-se com a missioners preocupats per les llibertats de les dones, que s’alcen per a alliçonar i colonitzar la “tribu ignorant”, pregonant la necessitat de treure el vel dels espais públics ( que suposo, segons les seves reflexions, que volen dir que els espais occidentals són espais més civilitzats que els altres espais públics del món ). Però…. qui són ells per a parlar de la llibertat si són ells mateixos els que no volen escoltar o deixar parlar les dones que el porten?

Ells, que diuen que els que no tenen papers no són legals i que els que no són legals no tenen drets, s’atreveixen a parlar de llibertat? Ells, que fomenten que s’escampi la brama que la immigració ens treu la feina, parlen de llibertat? Ells, que construeixen un mur invisible entre migrants i no migrants simplement per a aconseguir un vot més. Ells, que saben que tenen els mitjans i les eines per a crear opinió… A ells no els fa por escampar els tics i els discursos racistes ( que siguin políticament correctes ). Ells, s’atreveixen a parlar de llibertat!

Si no està bé obligar a usar el mocador, si no està bé obligar a no portar faldilla, tampoc és bo obligar a treure el vel. Abans d’escriure un llarg article sobre què és i no el vel, crec que cal començar per les coses que són més planeres. La qüestió no és si al blaquet de torn li agrada el mocador, si a mi o a tu ens horroritza o plau l’ús d’aquesta peça de roba. La qüestió no és aquesta perquè si a ningú li importa la roba que jo em poso, perquè m’ha de preocupar la que porta la veïna?
La intel.ligència emocional passa per a posar-se en el lloc de l’altre, en preguntar abans de donar ordres estúpides , en aprendre abans d’enfadar-se. La solidaritat passa per una entesa entre pobles diferents per a trobar l’afecte abans que la frontera. La justícia social passa per a encarar-se amb qui de veritat et colla i no castigar al més vulnerable i al més diferent. Per què hem d’aplicar la força o la ràbia contra el veí i no contra els culpables reals de la misèria social i econòmica actual? Ens hem de dedicar a colonitzar els cossos i les ments de les dones d’altres cultures?

burka

Els cossos i les ments de les dones sempre han estat un camp de batalla per a totes les civilitzacions. Sempre hi ha un fort judici sobre nosaltres, tant per part de la nostra cultura com des de cultures alienes. Alguns diràn que ens vestim poc i altres diràn que ens hem de destapar. Alguns diràn que treballem massa i altres que si no treballem som gandules i dependents. Alguns pensen que ens pintem massa i altres que no ens arreglem massa i que perquè no ens depilem més, quina cotxinada! Alguns clamen que estudiem o llegim massa i altres que encara no hem adquirit una excel·lència cultural suficient. Alguns no volen que pensem i altres volen que estem toooot el sant dia pensant. Alguns es molesten si parlem i altres es molesten si callem. Alguns apunten que si tenim massa fills i altres que si resulta que no en tenim, a què estem esperant. Uns ens veuen com a bones mares-germanes-filles-mullers i altres no. I qui ens veu simplement com a persones?

Uns jutgen, els altres també. I ens fan servir com a indicador de drets, democràcia o llibertat en contraposició amb l’altra banda.

Però enmig de tot aquest vitricoll a ningú se li ocorre preguntar-nos a les directament implicades en el mega judici: les dones, totes. Es millor cridar dins de l’àgora com gallets emprenyats. És molt més fàcil ignorar-nos perquè així s’ignora un problema o assumpte social, perquè preguntar les coses directament i una a una és afrontar directament un problema, un problema complicat.

Per quins set sous hem de permetre actituds imperialistes i colonitzadores un cop més? És que per ser europeus i europees ens creiem més feministes? ens pensem que no tenim contradiccions, ni errors fatals de racismes interns no estudiats i masclismes no percebuts? Qui es creu millor sempre és la metròpoli, que assumeix, vilment, que la colònia és a tots nivells i aspectes inferior.

És que ja arriba un moment que ser un cavall de batalla per a demostrar no sé quina mena de militància feminista occidental em cansa: els polítics han arribat a un nivell de mediocritat lamentable.

Perquè la llibertat de les dones no es mesura per la seva ocupació ni pel seu nivell d’estudis ni per la roba que porta, ni tant sols per la seva astúcia. La llibertat d’una dona és la SEVA VOLUNTAT INEXPROPIABLE D’EXISTIR, DE SER I DE FER, COM ELLA VULGUI, ON VULGUI I QUAN VULGUI, de seguir un programa o de no seguir-lo, de treballar o no fer-ho, de posar-se un vel o no posar-se’l. LA LLIBERTAT DE LES DONES ÉS ASSUMPTE DE LA VOLUNTAT DE LES DONES DE SER ( O NO ) GOBERNABLES NOMÉS PER LES NORMES QUE ELLES DESITGIN PER A LES SEVES VIDES.

I que no ens enganyin: parlar de prohibir el vel no és parlar de llibertat de les dones, és parlar de colonització.
Si volen parlar de la llibertat de les dones “de fora” que tanquin els CIE, que marxin de terres enllà, que retirin tropes, que parin d’explotar les dones en les fàbriques i treballs ( d’aquí i d’allà ), i que mirin quantes mares i filles moren sense poder veure els seus fills i familiars perquè estan atrapats ens altres països ( que s’autoanomenen desenvolupats ), atrapats en la voràgine burocràtica dels papers i les fronteres. I recordem com les tropes europees quan entraren a colonitzar el Magreb, feien mofa i befa de les dones que portaven vel i els hi arrencaven a la força davant de tothom per a reforçar la idea de que qui vexa la dona de l’enemic, ja entra en dret i terra i de conquesta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s