Estimades companyes de l’EI

Estimades companyes de l’EI,

Us escric aquesta carta perquè vosaltres m’heu citat a mi, i a moltes altres, en la vostra intervenció de la roda de premsa. No sé, potser si no m’haguéssiu nomenat, a mi i a totes, potser no us escriuria, però ja que em sento al·ludida, faré ús del dret a rèplica.

Tant en la roda com en els articles posteriors apareguts en els mitjans més afins a l’EI o en les intervencions públiques posteriors en d’altres mitjans, dieu que no parleu només per a vosaltres, que també ho feu per la resta de dones, per alçar la veu de les dones lluitadores i les dones en general. Aquí és on em veig interpel·lada, és clar. No vull ficar-me en el debat fangós de definir què és una dona lluitadora o de com ho fem això, tot i que no deixa de ser essencial per diveses raons: no caure en paternalismes, no categoritzar, no caure en l’imaginari patriarcal de dones lluitadores etc. El que em fa barrinar és que si el que volem és que les dones parlin, parlem, potser el que hauria estat bonic és una altra cosa: una roda de premsa amb col·lectius de dones i dones. D’aquesta manera si que seria una elevació de veu de les dones i no només de les dones de l’EI parlant des del seu propi àmbit polític cap a i per als mitjans, els altres i les altres. No dic que fos intencional crear aquesta sensació però s’ha creat.

Crec que, si la intenció era parlar de tota la gran muntanya de merda que ens trobem totes arreu, hi haviem de ser totes, ni que fos per una qüestió de feedback de compis feministes, ja que la campanya contra els insults masclistes i misògins l’hem assumida totes les feministes ( i molts que són feministes de portes cap a enfora i no en les seves pràctiques quotidianes, o que ho són només per casos flagrants, o ho són només per les dones del seu àmbit etc ). Parlar per totes no, parlar totes millor. És així perquè parlar de lluita feminista fa necessari definir qui és el subjecte polític de lluita, i aquí les dones són el subjecte de lluita i no pas les organitzacions que no siguin de dones. I tampoc és subjecte de lluita feminista un conjunt d’organitzacions aplegades en un acte unitari, unitari de l’EI.

Dit això des del dolor que pot produïr sentir que hi ha coses que han passat per sobre meu, tot i haver-me citat, o per sobre de la meva idea de lluita feminista com un corró ( com pot ser que es percebi com a molt important que quedés marcat que era el posicionament de l’EI però alhora parlant per altres dones). Sí, no exagero, això fa mal. Perquè acabes pensant que potser ha estat una manera de referenciar-se i això pot contenir una patinada instrumentalitzadora. Sí, no exagero, fa mal que algú vulgui com….parlar per tu quan pot parlar amb tu al costat. Sí, no exagero, perquè sabem la gran quantitat de mascles d’esquerres que s’aferraran a la seva solidaritat amb les dones insultades pels altres però que a casa seva no fan esforços per a ser menys patriarcals, o titllen d’exagerades a les seves companyes quan es tracta de casos d’agressions dins el moviments socials. I sabem que combatre l’heteropatriarcat en condicions com aquestes és  molt cru i molt sagnant.

Dic això perquè som companyes de patiments patriarcals i perquè som companyes, de fet moltes de vosaltres i jo compartim sindicat. I penso que entre companyes aquests coses que ens poden ferir està bé dir-nos-les. Sobretot si es fa ús de la paraula en públic i en aquesta se’m cita. Està genial aprofitar amb criteri el fet que es tenen recursos per a parlar pels mitjans, fer campanyes i tenir molt de ressò, és clar. Però citeu-me a aquella hora per a parlar jo també i no pas en el text que vosaltres llegiu. Jo també sóc subjecte, i com vosaltres tampoc demano permís.

Dic això perquè som companyes de patiments patriarcals i perquè la lluita feminista fa anys que es desenvolupa dins i fora de l’EI, un exemple de feina feta que va partir d’altres feines fetes i així seguim les baules, és el protocol d’actuació en casos d’agressions que apareix en el llibret de La gota que fa vessar el got, que analitza dinàmiques de poder i violència dins els moviments socials a partir d’un cas concret, el de La Torna. El recorregut és molt i molt llarg i ve de tant lluny i de tants esforços anònims i feministes que de vegades penso que som nenes a espatlles de gegantes. Així percebo jo que l’espai polític feminista no és patrimoni de ningú ni té cap avantguarda, és inapropiable, perquè si fos així, flac favor estaria fent a les nostres àvies.

És obvi que no qüestiono de cap manera la necessitat de denunciar els insults rebuts. Ja es veu que no vaig per aquí. I donat que hi ha una mica de dolor, doncs tampoc veig clar fer un estudi dels punts en que no estigui d’acord políticament. Tot i que no puc estar-me de dir que vincular la lluita feminista al procés em fa venir cert vertígen i potser m’animo a fer un altre escrit.

De totes maneres, això és només una carta a totes les que us conec i a les que no. Perquè totes patim, totes aprenem de nosaltres i totes estavem  citades a la roda, encara que no se’ns hagi sentit la veu a totes….

Abraçades i que visca la lluita feminista!

 

Maneres de municipalitzar…llibertàriament

(Article publicat a Xarxa Penedès)

En algun moment o altre havia de passar, parlaré una mica sobre municipalisme. No és que en sàpiga gaire, però sí que després de retenir durant un temps les ganes d’escriure aquí sobre el processisme, les eleccions, el municipalisme i tot el que ho envolta, m’he dit….Mireia, anima’t.
No vull dir pas que durant tot aquest temps m’hagi estalviat de parlar sobre aquests assumptes, però sí que és veritat que no ho havia fet aquí ni de la manera que he estat barrinant. Certament durant mesos les xarxes han bullit i una part de les bombolles eren de les que no estem gaire a gust en el camp de les administracions, les eleccions i les –ions que se’ns acudeixin. Però és clar que els perquès no sempre queden al descobert més enllà del “ a mi no m’agrada això”. Parlant clar, vull reflexionar una mica sobre els municipis lliures o, com jo ho entenc, el municipalisme llibertari. Aquest no és un bloc homogeni, és a dir, hi ha diferències entre les propostes de Bookchin, les de Öcalan o les de diversos municipis europeus, però la meva intenció no és tant parlar de teories concretes com de quina és l’essència que diferencia el municipalisme llibertari del municipalisme “a seques”. Aquesta diferència és el punt on ens podem trobar o no.
El municipalisme llibertari penso que es fixa molt en les relacions, en les usos, en les dinàmiques, en l’espai comú i en totes aquelles maneres de funcionar que són sistèmiques però que no tenen perquè ser econòmiques a primera vista, és a dir, en les actituds generades per i per al bon funcionament de l’ordre establert. Per exemple, funcionar de manera competitiva conforma un espai molt diferent al que funciona de manera cooperativa; posar en valor les tasques de cures ( criança i educació, cura de malaltes, neteja i manteniment dels espais, alimentació etc ) genera unes relacions molt més horitzontals i vitals que no pas deixar-les amb el mal biaix de gènere o en mans del ferotge mercat del treball. Més exemples, és molt més viva i culta una comunitat en la que es decideix què i com aprendre, i que s’ho gestiona ella mateixa, que no pas una que espera que li diguin què ha d’encaixar dins el cervell. Una comunitat que espera. Esperar, és el concepte, o potser el dependre de. Podria dir que la meva idea llibertària de municipalisme és aquella que fomenta i es basa en una interdependència humana, pròxima i solidària, en comptes de continuar pel camí de crear dependències. Per tant, el camí cap als municipis lliures passa necessàriament per donar la volta als conceptes i les dinàmiques com si fossin un mitjó.
No es tracta de veure els ens municipals com un espai per a decidir coses a gestionar, ni tampoc de fer-los una institució que porta a dalt, des de baix, unes propostes o contrapropostes. Així no estaríem trencant amb res, simplement estaríem variant o remodelant. No n’hi ha prou, canviem els significats: els espais comuns són nostres, per tant la política municipal és la que fem nosaltres. És a dir, està molt bé que analitzem que és horrible que serveis com l’atenció a les dones, per exemple, estigui retalladíssim o bé gestionat per una empresa privada que dirà que es deu als ritmes de tals o quals mercats. I està molt bé pensar en la remunicipalització de serveis com aquest. Però, què passaria si anéssim una miqueta més enllà i veiéssim la possibilitat, paral·lela o no, de potenciar els grups autogestionats d’acompanyament a les dones, d’autodefensa física i legal, de formació contra la violència de gènere? És a dir, perquè no ens abracem a la idea que descentralitzar significa que no tots els serveis han de ser gestionats i absorbits per les administracions municipals?
Per mi el terme remunicipalització em fa pensar més en la recuperació de la nostra consciència de que som capaces d’autogestionar-nos que no pas en el fet de readministrar. De fet, penso que si no hi ha aquesta ruptura dins el mateix concepte de municipi i d’allò comú, no hi ha ruptura amb el concepte d’estat i, llavors, desfer-se d’aquesta xarxa de controls i dependències serà difícil. Suposo que m’agrada la idea de la reapropiació efectiva que n’hem de fer de tota aquesta capacitat usurpada, i de que a partir d’aquesta les participacions siguin realment directes i assembleàries. Així, des de fora, sense tutories, ni ariets, ni representants, ni eufemismes, és des d’on podrem dir què volem, com ho fem, amb qui ens relacionem etc. Així cap altre ens farà la feina.
Però encara diré més: els municipis autogestionats, els que estan més a fora que dins, els que fan servir les parets de recer i no de saló, han estat els que històricament han estat ingovernables, inesgotables, insubmisos i memorables. I ha estat així perquè quan les dinàmiques horitzontals s’exerceixen de manera real no hi ha lloc possible per a la verticalitat. Com deia Maquiavel, és més difícil conquerir ciutats que tinguin una història d’autogovern i llibertat que aquelles que ja estan acostumades a la dominació del príncep, i aquesta autonomia es treballa des de les nostres cases, des de les nostres mentalitats i amb les nostres veïnes tenint ben clar que és molt més saludable l’oxigen polític de l’exterior, que és vida, que no pas animar tothom a entrar.
Ja per a acabar aquest resum molt sintètic de tot el que voldria dir, vull destacar que el com fer les coses és també una important del què volem fer. Fixar-se en les dinàmiques, els temps, les relacions, les cures, els valors, els parlars i els respectes és construir. En canvi, basar la idea del municipi o l’espai comú en les mateixes maneres, ja siguin impositives, fredes, paternalistes o buròcrates, és reproduir. Segurament en aquest fil conductor rau el nus dels desacords i les dificultats que fan bullir l’olla que deia abans. Cal debatre-hi… Al cap i a la fi a mi mai m’ha agradat formar part d’algun projecte o estratègia aliena a mi, sense consentiment i sense decisió, i és en aquest punt tant simple on hi trobem la màxima potència.

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/maneres-de-municipalitzar-llibertariament/

AUTOGESTIONEM-NOS Notes al voltant de les dependències, independències i eines polítiques diverses

( Aquest article me l’ha publicat la bona gent de L’Observador, merci!!)

Portem un bon temps envoltades i immerses en debats sobre processos, municipalismes i governacions com a eines per a transformar i revolucionar. Seria innocent pensar que aquesta situació no està arrossegant, segurament salvant diferències territorials, els col·lectius i els calendaris, així com també seria un absurd negar que l’acció política està essent condicionada, a molts nivells, per les dinàmiques institucionals i electorals. Hi haurà qui en faci una lectura positiva, jo, en canvi no ho puc fer. No puc valorar pas bé aquesta consecució de frenades, de fer dependre del debat, ja que l’acció i l’organització col·lectiva no han d’estar conduïdes, per ens que, agradi o no agradi, miren des de dalt. I si tenen els recursos per a mirar des de les alçades és que tenen a les mans la possibilitat per a exercir un poder i això és perillós i poc, diguem-ne, canviant.
La qüestió és que a mesura que la cosa avança cada un dels posicionaments adoptats, o no adoptats, resulta extremadament important, sobretot quan es parla des dels mots revolució, transformació o canvi. S’ha de ser extremadament responsable i molt conscient a l’hora d’utilitzar aquests termes perquè si no l’únic que farem es treure’ls tot sentit polític per a desplaçar-los al paper de ganxos o eslògans. Cal actuar de manera que no se’n facin reapropiacions de significat per a convertir-les en quelcom superficial. Parlar de canvis profunds i sistèmics, d’arrel, és parlar de vides i per tant és extremadament important parlar-ne amb molta cura. Parlar de revolucions no hauria de ser barat.
Revolucionar és subvertir l’ordre establert i per a fer això no és un pas obligat entrar a les entranyes de la bèstia perquè pot ser, literalment, l’antítesi de la subversió. I, per tant, parlar de revolució des de dins o cap a dins ens pot grinyolar simplement per definició. Un cop fet l’apunt tocacampanes, podem dir que es pot mirar una administració com una eina des de la que, temporalment, fer feina cap a un canvi. Sí, té el seu procés lògic. El problema és que mentre ets a dins, jugant a les seves normes, dins els seus criteris, et pot semblar que condiciones certs punts del curs polític, però quan ets al carrer la impressió és la contrària: el curs condiciona, malauradament, el carrer, el debat, els temes, les agendes etc.
Quan parlo d’estar al carrer, de ser el carrer, no en parlo com a conjuntura ni tant sols com a àmbit. En parlo com aquell lloc, el LLOC, on passen les coses, on transcorren el temps i les converses, aquest espai que ens volen usurpar perquè saben que és un lloc on es crea i es fa. Llavors hem d’anar ben amb comte si la gent, paulatinament, el va deixant i substituint per les parets tancades a l’exterior. Sí, és possible que siguin els usurpadors els que estiguin més satisfets de que cada vegada s’usi menys el carrer o, si es fa, que sigui per les seves performances disuassòries, en fi, les molles inofensives.
Vull dir, al final és tant planer com, ja posades a contemplar possibilitats de fer una revolució social, contemplar-les totes i no enfocar-se en una de sola. Sobretot quan no totes són precisament un motor de canvi. És tant planer com l’entendre que les veritables transformacions socials no han vingut des de les administracions i que, en cas d’utilitzar-se com a eina, no hauria de ser la preferent ni la que requerís més energia o atencions. Si és que realment cal utilitzar-la. Torno a repetir, cada dia que els carrers callen guanya la banca i ho fa de la manera més silenciosa, sense embrutar-se i sense cansar-se.
Cal preguntar-se quins són els canvis, amb qui fer-los, com etc. Això ho fem totes, naturalment. Però és que qualsevol pas en fals en aquest punt pot transformar una intencionalitat de canvi en una batalla infructuosa per a no deixar-se emportar per la corrent, i aquí les bones intencions no hi tenen gaire a fer. Al final hem d’escollir molt bé quins són els nostres companys de camí si el que volem fer és canviar l’estat de les coses. I debatre sobre companys de camí en base a molts eixos lligats irònicament al fangós terrenys de les identitats o identificacions que han de ser especialment remirats ( classe, gènere, poble, raça…). Per exemple, puc com a feminista llibertària acceptar algunes imatges, alguns llenguatges o alguns conceptes lligats a la idea de nació o de pàtria? No. I a la idea d’estat? Potser encara menys.
Un altre punt al que donar voltes és també una qüestió de concepte: tractar les lluites com a sectorials i, en certa manera, domesticar-les o, al menys, córrer el risc de fer-ho. A l’hora de fer un canvi estarem d’acord amb que ha de ser total, amb la qual cosa no ens podem deixar res a la butxaca, sobretot tenint en compte que les nostres vides no estan fetes de compartiments estancs separats i aïllats. Però, cada un dels aspectes en els que el sistema es concreta no pot ser tractat com un camp on experimentar o controlar. Hem de tenir molt clar qui és cada agent de lluita i respectar-lo com a tal.
Aquests primers conceptes a pensar i repensar són, entre d’altres, els més visibles doncs s’emmarquen dins de l’essència de la postura i el posicionament. Si això falla tot trontolla, si això és descafeïnat, res canvia. Serà indiferent quina explicació se li doni a un error de base, perquè el resultat no variarà.
Cal crear. Crear mentre es desmunta o desmuntar per a crear, cada circumstància requerirà ballar a passos diferents. Si estic en aquest punt és perquè sé que això que anomenem sistema no és extern a nosaltres, no ens és innat. El fet que sigui una construcció desmuntable no significa que ens sigui extern o aliè. De la mateixa manera que tenim eines per a reproduir-lo, tenim maneres per a desballestar-lo. Per aquest mateix motiu cal estar molt atentes tant a les persones com a les eines que fem servir per a transformar. I no anestesiar la resta, no esquitxar, no estirar.
Som totes aquelles amb les que es conforma l’espai públic i el quotidià, el dels carrers, els de les cases i el del treball. És així perquè són nostres i és en aquests espais vitals on tot germina. I doncs, a quina banda de les relacions de poder establertes vol estar cada una de nosaltres?
En relacions verticals i de poder mai es pot tenir un peu a cada banda ja que és una quimera, un impossible, ja sigui perquè acabes preocupant-te de les ascensions i de guanyar petits permisos, ja sigui perquè acabes essent xuclada per les dinàmiques d’aquestes relacions. Al final, pot ser que es posin més obstacles als camí, pot ser que s’acabi funcionant de tap bloquejant iniciatives socials.
Llavors, amb què m’agrada treballar? Amb tot allò que sigui creador. Digueu-me sorruda, però hi ha certes eines que no són res més que la viva imatge del potencial destructor i destructiu, que no ens ofereixen res de nou i que ens infantilitzen i ens fan dependents ( com a persones i com a col·lectius ), no pas independents, ni autònomes. De la mateixa manera que cal saber si es pot evitar o no ser engolida per la bèstia, si és efectiu o no alimentar-la, també cal donar a cada eina la importància que es mereix. Potser el que caldria evitar és que tot s’aturi pel fet d’estar pendents de l’aparell i l’aparatositat. Cal tenir molt clar quina és la lluita, què s’entén per popular i, sobretot, qui és subjecte de lluita; si això és perverteix… malament.
Cal mirar bé quins són els mecanismes de control i de poder que ens fan dependents i són precisament aquests els que hem de desfer. Vivim i funcionem en un món on som dependents de monedes, de papers, de mercats, de vots i d’administracions i la millor manera de desfer-se de tota aquesta trama és crear noves maneres de funcionar, prendre el control de les nostres vides i autogestionar-nos. Crear de veritat perquè això és el que resulta realment revolucionari i subversiu juntament amb la pràctica de l’autodefensa i el suport mutu.
On realment decidim i fem és a les assemblees de barris i veïnes, a les assemblees de treballadores, a les assemblees de dones, els grups d’afinitat etc. On realment és possible crear una societat nova és a les places, a les avingudes, als carrerons i als locals on la gent es reuneix i s’aplega. Tot aquell grup, lloc o moment, que estigui lliure de qualsevol vigilància o protocol és llavor de canvi, és empoderador, elimina dependències i ens personalitza a totes i cada una de nosaltres. Per tant, perquè cal anar de fora cap a dins quan la quotidianitat, que és el fil de la vida i de la història, és a justament fora?
Sabem per altres referències històriques que l’únic que dóna fruits i resulta realment amenaçant perquè crea a la vegada que destrueix, és l’autogestió dels barris, de la criança, dels pobles, del treball, de les nostres vides.
Anant una mica més enllà, és impossible que un estat comporti un canvi precisament per la seva essència. Entre les seves funcions està la repressió, no se’l pot entendre sense cossos policials i militars. Però per a no posar-nos tràgiques no ens hi aturarem aquí. Una altra de les tasques que té és la de controlar: finances, fronteres, mercats, moviments, grups socials. És una creació, un aparat, una superestructura artificial que va ser pensada per ments imperials i amb esperit de dominació. Aquesta filosofia política no es pot entendre sense un alt nivell de dependència de les persones que hi estan encabides. I jo, sincerament, ni considero que aquesta forma de subjecció i submissió sigui una eina vàlida o útil, ja que és i neix immanentment vertical, i a més profundament heteropatriarcal, ni considero que mai pugui ser una eina d’alliberament. Ni ell ni cap de les seves estructures. I, de fet, no li desitjo al meu poble que estigui sotmès a aquesta tortura, seria terrible.

La meva mirada com a dona feminista i llibertària al voltant de les institucions

Feia referència abans a si com a feminista podria identificar-me amb aspectes essencials dels conceptes pàtria o estat, estat-nació etc. Responia que no i potser faria falta explicar-me un mica millor.
Tal com vaig llegir en un fanzine de Mujeres Creando, “jo no sóc anarquista per Bakunin o Durruti, jo sóc anarquista per les meves àvies” i en el meu cas també és així. Ho sóc per les meves àvies de feminisme ( no només anarquista ), no pas per les meves familiars, o bé, potser també. En fi, que vaig arribar a ser llibertària a través del feminisme. De fet segons el meu parer sense un funcionament col·lectiu llibertari, la possibilitat d’acabar amb l’heteropatriarcat em semblen mínimes justament perquè la idea llibertària es fixa, i molt, en les relacions de poder i les verticalitats més enllà del determinisme, l’economicisme o allò científic com a única veritat lògica i asèptica.
Les administracions. La seva funció i la seva raó de ser no són per vocació de servei, són per a registrar, apuntar, controlar, vigilar, i tots els infinitius que se us acudeixin. Des de la més gran a la més petita, totes elles van ser creades o usurpades per una necessitat no és res més que la de facilitar la dominació de les persones mitjançant el control del que fan, de l’on estan, del cap a on es mouen, què aprenen, els diners que tenen, els impostos que paguen. Neixen com a afany de control econòmic, censal, demogràfic, comercial i polític. Polític perquè sense un projecte al darrera de, per exemple, com es vol que funcioni la societat o s’exploti la terra o es posin els aranzels, sense una idea de per a que fer-ho i per a qui fomentar-ho no haurien nascut. En fi, sense un ideari, una filosofia o un pensament polític i social que les necessiti i les justifiqui no tenen raó de ser.
Tota aquesta trama d’espais de control van néixer heteropatriarcals. És així perquè van ser ideades i construïdes en un món patriarcal. Llavors van ser dissenyades i posades en pràctica des de la mirada única de la dominació masculina i amb els seus valors. Això significa que hem d’analitzar més enllà del moment en que les institucions cristal·litzen. Podem trobar mostres al llarg de la història de com aquestes es creen per a registrar poblacions o de com es van blindant a les dones. Perquè són dones, sí. Precisament perquè a ulls dels gestors del moment, dels dominadors de l’escena, les dones eren els elements a controlar ja que parien i s’encarregaven de transmetre en primer instància, i de manera quotidiana, les normes i les històries. Dones descontrolades seria sinònim de societat descontrolada. Una figura de Mare no normativa és una forma de dissidència primigènia. Una dona que sap quina és la herba a prendre i a qui no li caldrà que res consti en cap historial mèdic és una sexualitat autònomament perillosa. Una dona que no es vol registrar com a esposa de és una temerària. Aquest fil que sembla agafat una mica amb pinces és justament essencial: un estat necessita i es nodreix de dones que pareixin futurs soldats i treballadors i que fomentin certa submissió a aquesta estructura, per això mateix són terra cremada i de conquesta en contextos de guerra. Són un dels eixos de continuïtat de les estructures socials mitjançant allò reproductiu i són un camp de batalla.
Sense control de les dones i també de les formes de relacionar-nos afectivament i sexualment ( per tant ja entrem en termes d’heterosexualitat obligatòria ) no és possible un estat perquè el seu model de gestió es basa en el concepte de família nuclear heterosexual, monògama, que produeix i consumeix, en la que un mascle proveeix i una dona pareix, cuida i educa en valors ( a saber ). I aquí pau i després glòria. Aquest és un dels pilars simbòlics de l’estat i de tot el que d’ell emana. Sóc incapaç d’imaginar que una eina brutal de disciplinatge i submissió com és l’estat deixi de ser patriarcal perquè neix d’ell i per a ell.
Posant-nos encara més serioses i tocant temes espinosos, es pot reformar o retocar un estat per a que deixi de ser el que és? Pel fet de tenir una presidenta, dones soldat, unes lleis paritàries, podem assegurar que l’estat deixarà de ser una expressió del control? Rotundament no. No és que valori negativament el fet que hi hagi dones visibles en tots els àmbits, simplement apunto que l’àmbit és classista, és heteropatriarcal, és imperialista, és colonitzador. Repeteixo ho és perquè neix per a ser-ho, ergo si el que es vol és acabar amb aquests –ismes és totalment innecessari fomentar-lo o, a molt estirar, reformar-lo per a anar-lo difuminant. De fet el concepte de mantenir temporalment estructures estatals per a anar ensenyant a les persones a comportar-se revolucionàriament no deixa de ser una idea paternalista de les persones i del potencial que tenim en els processos revolucionaris, és igual que siguem paternalistes per por a perdre el control o a perdre preeminència. El paternalisme és un dels fills desitjats del patriarcat, és menys evident però crea la mateixa relació de dependència.
Deixant a part el fet que l’estat és del pare de família, del defensor del país i de l’estadista il·lustrat, podem pensar en allò que el concepte pàtria ens reserva a les dones. Pàtria prové de pàter, del cap de la considerada cèl·lula primera d’organització social. N’hi hauria d’haver prou amb aquesta referència: la pàtria és el lloc fundat i creat pel pare, on viuen els seus fills i ciutadans on, com es veu a primer cop d’ull, les dones no hi caben. És l’àmbit on Ell es desenvolupa, on creix i on s’organitza. Si fem un cop d’ull als mites fundacionals, als símbols i a altres elements que la pàtria, i també la nació, requereix per a crear un lligam col·lectiu identificador, les dones, quan hi són, són consorts, són malvades, són mares asexuades. Les dones són relatades amb tots i cada un dels estereotips i, per tant, ja són col·locades en el lloc corresponent, ben disciplinades. L’imaginari social no és pas neutre i precisament en aquest hi podem trobar les clavegueres. No és simbòlicament casual que la sang amb què Guifré el Pilós va fer les quatre barres no hagi estat sang de menstruació o de part ( o sigui de vida ) sinó sang del guerrer cristià que combat a “l’invasor” sarraí ( o sigui de mort ). No és casual que el misogin mite de Sant Jordi, mite que simbolitza el matricidi original, sigui símbol nacional a diverses zones. Com tampoc és casual que les administracions dissenyin ciutats on no hi cap, per exemple, el carro de la criatura, o d’anar a comprar al mercat, o bé un espai tranquil d’alletament. Res d’això és casual perquè estem en un espai pensat pel patriarcat a tots els nivells, des de la literatura èpica de la nació-estat fins als detalls més tècnics que s’encarreguen de desplegar les administracions més petites.
Bé, ja estem totes disciplinades: control de la sexualitat, de la natalitat, dels rols de gènere, d’allò simbòlic, de l’imaginari, dels moviments, de l’espai que ocupem cada una de nosaltres, de la producció… Depenem, per tant, de les decisions, les polítiques de torn o la benevolència de qui corri pels passadissos. En aquest punt deixarem de posar-nos teòriques i ens posarem més pràctiques. Tornarem a aferrar-nos al supòsit que un canvi en les administracions ( em refereixo al concepte de canvi profund ) pot resoldre això de l’heteropatriarcat. Parlaré d’un punt molt concret perquè és molt important: el circuit legal i administratiu que cal recórrer en casos de violència masclista. Partim del punt de vista que aquest circuit és una eina a utilitzar i que certament s’utilitza bastant, segurament perquè és la única que s’ha fomentat. No es pot obviar. Aquest circuit té moltes mancances ja que està configurat des d’un punt de vista que no és el feminista i, llavors, no té el necessari contingut de base. És, doncs, coix i de vegades massa enquadrat en paràmetres patriarcals. Per tant s’ha de millorar moltíssim. Però sense una feina barrial i local, comunitària, feminista, feta per i des de les dones, que fomenti l’acompanyament, l’escolta activa, l’autodefensa, l’acció directa, el respecte als desitjos de l’agredida i la difusió de la idea, el canvi no serà possible.
Puc valorar com a adequada una dinàmica paritària a les legislacions que ens faci visibles. Però, tot ho encamino cap al mateix punt: sense un canvi de xip això seguirà essent un còmput legal Si no és des de la creació d’un teixit social i d’una mentalitat diferent la base serà ben fluixa.
Polir i llimar allò que les administracions fan realment malament no és el motor de canvi de els mentalitats ni de les relacions de poder. De fet cal anar amb compte amb el fet de sentir-nos còmodes amb unes estructures que ja sabem d’on venen. És més, si fossin elements de canvi no estaríem escandalitzades del degoteig constant d’assassinats masclistes, de la hipersexualització o la asexualització de els noies, de l’encara invisible memòria històrica de les dones etc. Tot això segueix existint perquè sense l’acció directa no hi ha canvi possible.

Acció directa. És des de la pràctica individual i col·lectiva que encertarem

El concepte d’acció directa té un gran ventall de possibilitats. Es pot parlar de la propaganda pel fet o es pot parlar dels grups d’excursionisme. Acció directa és tot allò que ens treu de les interessants dissertacions intel·lectuals i ens situa cara a cara amb les persones que tenim al voltant, alhora que ens obliga a articular un discurs clar i bona aplicació pràctica, individual i col·lectiva, del que tenim al cap ( i als cors, és clar ). Això significa que ens hem de comportar com la teoria diu que ens hauríem de comportar per a deixar de parlar d’utopies i practicar realitats. Però també significa utilitzar la eina de la praxi que és , per mi, la més encertada ( els motius són diversos: no teoritzar sobre allò poc conegut, no caure en paternalismes ni guetos, no aturar-nos, aprendre fent etc ). I aquest hauria de ser la eina en majúscules per una raó ben senzilla: mitjançant la pràctica i la interacció som persones treballant amb, des de i per a les persones per a crear. Això si que és seriós i important, perquè és subversiu d’arrel.
És amb l’acció directa que toquem el voraviu a l’statu quo perquè se li escapa tot de les mans. És amb aquesta que serem creatives i podrem assentar les bases d’una veritable societat lliure de les opressions que vivim a diari. Les assemblees de barris i veïnes, les de treballadores, les d’aturades, les de dones, les de joves. Totes elles autònomes. Són una forma d’acció directa ja que es tracten aspectes concrets però, a més, les persones ens anem relacionant de manera quotidiana tant per a acabar amb allò que ens molesta com per a enfortir lligams humans. Sortir fora dels locals o obrir les seves portes a activitats que aportin i ens aportin, on explicar també mitjançant noves maneres de funcionar i de tractar-nos quina és aquesta idea que portem a dins. La creació d’espais de teixit i de suport, d’autodefensa local o d’aprenentatge fora dels circuits i les normes habituals amb un llenguatge que no sigui estratosfèric. Estar a atentes a cada una d’aquelles pràctiques quotidianes que fan tanta falta per a crear, ja sigui la organització de recollides d’aliments quan hi ha una vaga o okupacions de vivendes veïnals, ja sigui la creació d’un espai esportiu o d’esbarjo que permeti fer sortir de la desídia, ja sigui la recerca de recursos per a peculis, ja sigui tenir espais on les criatures estiguin bé… Explicar, sí, i fer.
L’acció directa ens obre les portes i els camins, és el motor real per a desfer, certament, i per a difondre i per a crear. Té la capacitat d’enfocar les diferències d’una altra manera ben diferent a l’habitual ja que parteix realment de la base, de nosaltres, del que sentim, del que pensem i del que volem. I ens podem articular des d’aquí, des de la quotidianitat. Aquest base és tant forta que per a això sempre ha resultat profundament perillosa. I és la que s’ha de fomentar. De fet en tenim exemples pràctics històrics dels quals aprendre i, a més, cada realitat local o col·lectiva també adaptarà i crearà noves maneres de fer.
No estic dient res de nou. Aquesta és la pràctica horitzontal i sense governacions de cap mena, és l’autogestió. Però l’apunt es fa necessari quan parlem de les eines a fer servir per a realitzar canvis profunds. Mentre l’ús de l’estat o de les administracions i institucions diverses ens arrossega a la seva pròpia continuïtat, i a la batalla per a no deixar-nos engolir, l’autogestió ens permet canviar i canviar-nos. Així, el canvi no és un conjunt de normes o passos a seguir fins a assolir objectius que algú ha marcat des de fora i de manera teòrica sinó que aconseguim que el canvi sigui com el pa i l’aigua que prenem cada dia, som nosaltres.
Per tant, ni amb una mirada general, ni amb una mirada més concreta com a feminista ni posant sobre una balança el valor de l’eina estatista i la eina de l’acció directa, no trobo sentit a reforçar altra cosa que no sigui la darrera. No podrem parlar de municipis ( barris o col·lectius ) lliures fins que aquests no s’autogestionin, i llavors aquests ja decidiran amb qui ballen. L’alliberament local seria una manera de desmantellar allò del que es nodreixen els poders i, llavors, aquests no farien cap falta. Un municipi lliure és un espai sense governacions que trenca amb qualsevol forma de control que sigui considerada una instància superior.

Identitats i institucions

Potser em caldria parar entrar en el terreny de les identitats i els arrelaments que és allò més complicat ja que entem a parlar de diferències, identitats, identificacions etc. És difícil perquè resulta impositiu negar o menysprear a algú la seva manera de sentir-se i de veure’s etc. En realitat, la idea llibertària no nega les diferències ni les identitats sinó més aviat al contrari. I a més pretén gestionar-les de manera no invasiva, o colonitzadora, comprenent que cada una s’organitza amb qui considera més afí o més proper per les raons que siguin, sense forçar situacions territorials, organitzatives o administratives. I també comprenent que el fet que cada col·lectivitat s’organitzi com més li plagui o necessiti el seu espai no suposa cap problema. Reconèixer els pobles que existeixen no hauria de ser cap problema doncs.
Aquí ens trobem amb diversos embolics però per a no fer sang, ja que parlem d’eines i institucions, simplement apuntaré a un: relacionar identitat col·lectiva amb la necessitat de crear o fomentar unes institucions pròpies que se suposa que seran més benèvoles o dòcils amb la voluntat popular. Aquí es dóna per suposat, doncs, que la manera correcta de funcionar és sota el paraigües de dependència d’aquestes administracions i, també, que les persones hi tenim alguna mena d’influència efectiva.
Donar com a raó per a arribar a una independència com a poble la necessitat de tenir institucions pròpies és, naturalment, voler sotmetre al poble al mateix jou però amb noms diferents. Això no és buscar la llibertat d’un poble. Ni les raons de la historicitat de les institucions pròpies, ni les raons financeres, ni les que un poble amb una sola identitat, són raons completes. No són ni tant sols raons polítiques. I amb les raons històriques hem de tenir la cura de fer-les passar pels sedassos de classe, de gènere etc. Tots aquests arguments són maneres de perpetrar però dins un altre marc territorial.
La única argumentació possible és la de la voluntat de lliure associació en una col·lectivitat basada en el suport mutu i la horitzontalitat i que per tant que estigui fora dels pensaments imperialistes i les fronteres físiques, culturals etc. Però també ha d’estar fora de formes de gestió que no sigui l’assemblea i aquesta llibertat d’associar-se ( digues-li federar-se o no) amb qui consideri. Així, els estats, els parlaments, el sistema de vots, el sistema democràtic, que estan al servei de potentats, adinerats i els que tenen afany de poder, no només no són eines vàlides sinó que no contemplen res més que dependències i subjeccions. No val demanar permisos a qui saps que no te’l donarà.
En fi, que resulta pervers i perillós associar identitats a institucions per a que aquestes puguin exercir les seves llibertats. Partir de que la llibertat és una conseqüència de les institucions de torn ens col·loca en una quimera ja que estarem afirmant que la llibertat depèn. I això és massa contradictori

Quimeres

Iniciava aquest text, que no pretenia ser tant llarg, dient que no puc fer pas una lectura positiva del fet que el calendari sembli arrossegat per les passes que fa el procés i la institucionalització de moviments socials de carrer. Perquè com a conseqüència en molts casos porta a la frenada d’acció social a nivell local i a nivell de discurs. I després de donar-hi voltes amb l’ajuda d’aquestes pàgines, més em reafirmo en que no puc.
No puc embolicar-me en quimeres i tenir un peu a cada banda i no tenir prou força per a caminar pels carrers que és on la vida se’ns obre pas. És on vull estar, on crec que s’ha de ser. Sabent que deixar els carrers és una victòria llargament desitjada per la banca, és possible que al final hi hagi moltes cruïlles on preguntar-se cap a on anar. La resposta segurament depengui de què s’entén per fer política i escollir allò de l’aparat o allò de la humanitat.
Després de mesos i anys de procés i debat, sabent que encara continua, i que encara és possible que condicioni ritmes i accions polítiques, sé que el camí es fa fent passets però que no només existeix una drecera, que cada cop prefereixo l’oxigen als aires condicionats I no puc deixar de preguntar-me…a hores d’ara, què està condicionant què?

Mireia Redondo Prat

L’entrevista

http://www.revistacatalunya.cat/wp-content/uploads/2015/12/pdf177.pdf

Us deixo l’enllaç amb el número 177 de la Revista Catalunya. En Txema Bofill, que ja no hi és, m’hi va fer una entrevista. Gràcies Txema….

 

Catalunya 177 (desembre 2015)

Mireia Redondo: “Fa segles que les dones utilitzen la vaga com a eina de protesta”

“El 8M és un relat mal explicat, una altra víctima de la història androcèntrica”, segons la feminista vendrellenca i membre de la CGT, Mireia Redondo. El passat 27 de febrer va redibuixar l’origen dels fets del 8 de març en una xerrada al local de la CGT al Vendrell, un acte organitzat des del sindicat i Dones Llibertàries, emmarcat en el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Per què parlar del 8M?

Parlar dels orígens de la celebració del 8 de març és una excusa magnífica per a parlar de com la història s’ha escrit només des del punt de vista androcèntric. És terrible la sensació de que com a dones sempre comencem de zero, que fins la modernitat no ens hem mogut per a millorar la situació, perquè això ens fa sentir com ésser passius i les víctimes eternes. Però encara és pitjor tenir la certesa que no és ben bé això, sinó que les dones i les nostres accions han estat deliberadament ocultades en el relat històric ( i en tots els relats, també que es refereixen a allò públic, acadèmic, intel∙lectual etc). Fer­-nos créixer en aquesta orfenesa és una manera de bloquejar­nos, és una relació vertical i de poder terrible perquè el que no es diu, no existeix. I així, els imaginaris col∙lectius es comformen al voltant d’idees errònies i tendencioses.

Gràcies a la feina de recerca de moltes feministes es replantejaren els criteris de selecció de textos i autors importants a l’hora de fer relats històrics i es resuscitaren personatges femenins enterrats, però també moviments sencers de dones que havien estat obviats. Desafiaren, doncs, la tradició acadèmica, canviant la mirada, el relat i la criba. A partir d’aquestes recerques sabem que les dones es revolten des dels temps de les polítiques bèliques de natalitat gregues, passant per la Querella de les Dones i arribant fins a dia d’avui, dibuixant un fil de continuïtat de revoltes, lluites i xarxes de suport mutu i sororitat que han estat silenciades, però que existeixen.

El 8M és un d’aquests relats mal explicats, quin és el seu veritable origen?

A la tradició europea es diu que el 8M se celebra perquè va haver un incendi en una fàbrica el dia 8 de març de 1908, en les versions més benignes es diu que les dones estaven en vaga. En el relat nord americà es diu que el 8 M se celebra per commemorar manifestacions de dones obreres durament reprimides ( el 8M de 1857 o de 1908 ). El cert és que el famós incendi va ser un 25 de març de 1911, a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, i fou molt recordat per l’elevada mortalitat que s’hi produí, i també perquè les noies havien estat protagonistes de la vaga de dones coneguda com a Uprising of the 20.00 o Uprising of the 30.000. La vaga es va iniciar en aquest taller el 1909, s’hi uniren 40.000 treballadores del sector textil i van paralitzar tot el sector del país. Acabà el 1910. Però no hi ha commemoracions posteriors de l’incendi o de la vaga. Hem d’anar als moviments de dones obreres per saber per què se celebra el 8M.

Com i on esclaten els moviments de dones obreres?

Primer, al moviment de dones alemanyes, organitzades de manera autònoma però amb afinitat amb el partit socialista. Dones com Baader, Braun, Juchacz i, sobretot, Clara Zetkin, impulsen el discurs feminista de classe, el moviment de dones alemanyes ( frauenbewegung) per a parlar d’avortament, divorci, coeducació etc, el secretariat de dones, i el dret de vot de les dones com a eina de lluita, no com a objectiu final. A la Conferència Internacional de Dones Socialistes recullen i defensen la proposta nord americana de crear un Dia Internacional de les Dones.

Segon, al moviment de dones nord americanes. Elles celebraven el Woman’s Day des del 1908, per a reclamar el vot femení. El moviment sufragista va tenir molt de pes i un sector d’aquest va decidir aliar­se, ni que fos de manera puntual, amb el potentissim moviment de dones americanes que girava al voltant del partit socialista americà. Aquests Woman’s day van aconseguir donar veu a totes les lluites obreres de les dones treballadores americanes i se celebrava el darrer diumenge de febrer, cada any. El contacte de les dones obreres amb dones com Clara Zetkin van afavorir que aquesta celebració es passés a Europa també. A la Segona Conferència de Dones Socialistes es conclou que es farà aquesta celebració cada any però sense data concreta. La primera notícia de celebració del Dia Internacional de la Dona a Europa és el dia 19 de març de 1911. La majoria se celebraren a Suècia, Suïssa, Alemanya o Dinamarca i s’escull el març perquè el març té una càrrega revolucionària important ( la comuna de París, les revoltes de 1848 ) i perquè es vol coordinar amb el fet que a nord amèrica es tria el final del febrer.

El primer 8M celebrat a tota Europa com a data fixa, data del 1914, a Rússia, Alemanya i Suècia. Tercer, als moviments de dones russes. Per a acabar d’entendre perquè s’estableix el dia vuit hem de conèixer les agitadores bolxevics. Krupskaya, Elizarova, Zinovieva, Armand i Alexandra Kollotai impulsen el discurs més potent en quant a contingut de classe i d’alliberament sexual, i a través de les revistes Pravda i Rabotnitsa, i del secretariat de dones ( Zenothdel) impulsen la celebració del Dia Internacional de les Dones el dia 23 de febrer ( data definitiva ). EL 23 de febrer en el calendari rus, és el dia 8 de març en el calendari europeu. A Rússia ja està instaurada aquesta data abans del 1914. EL 1913 se celebrà a diverses ciutats i les càrregues policials van ser terribles. Es celebrà cada anys fins el 1917. Aquell anys, quan els obrers, el dia 7 demarç ( calendari europeu) troben tancades les fàbriques, les dones, fartes de les condicions de vida i les guerres, surten al carrer. EL dia 8, 190.000 dones s’acantonen als ponts del que seria Petrograd i incien el primer soviet i la vaga general. A partir d’aquell dia a tot europa el Dia Internacional de les Dones Treballadores seria el 8M.

Després de la Segona Guerra mundial es buida de contingut la diada?

La majoria de revoltes i vagues han estat iniciades per dones o fetes per dones i s’ha obviat totalment, com la vaga de la Constància, les vagues socials de subsistència de 1913, les vagues anticolonials africanes dels anys vint, les vagues de ventre, les vagues d’amor turques etc. I la història del moviment feminista i de les dones treballadores també ha estat silenciat aquí. Coneixem Durruti i Fanelli, però no a Teresa Mañé o Teresa Claramunt, que organitzaven assemblees només de dones que reunien més de trenta mil treballadores, sense excloure les mestresses de casa ( no separaven entre vida reproductiva i productiva). Tampoc coneixem el moviment o història feminista d’aquí, amb una forta càrrega llibertària, tret d’algunes dones que seria massa descarat amagar. Què ens ensenya això:

– que les dones no veiem passar la història per la finestra, i que som agents socials actius des de sempre

– que la mirada feminista de la història és essencial per a no quedar òrfenes o ofegades per la tradició patriarcal

– que no comencem de zero i no estem soles

– que podem trencar els tòpics fàcilment

– que els mateixos debats i problemes que tenim dins els col∙lectius actualment ja els tenien les nostres àvies dins els partits, sindicats etc. I que també veien la necessitat d’organitzar­se de manera autònoma.

– que fa segles que les dones s’autogestionen, boicotegen i utilitzen la vaga com a eina de protesta de subsistència.

En definitiva, que fem i som la història i el món.

http://xarxapenedes.cat/mireia-redondo-fa-segles-que-les-dones-sautogestionen-boicotegen-i-utilitzen-la-vaga-com-a-eina-de-protesta-de-subsistencia/

Eines contra les violències de gènere

Els passats dijous 19 i divendres 20 de novembre vam poder parlar de violència de gènere, i de les eines amb les quals podem respondre, a l’Ateneu Vilanoví i a l’Ateneu Arbocenc.

D’entrada, m’agradaria agrair l’afecte i la il·lusió rebudes en tots dos espais, tant abans com durant i després de les activitats realitzades. I precisament, amb aquesta dosi d’energia, m’agradaria explicar-vos una mica què hi va sortir.

Durant el taller d’autodefensa feminista a l’Ateneu Vilanoví vam aconseguir crear un espai de confiança en el qual parlar sobre què és per a nosaltres l’autodefensa feminista, quines mancances trobem en els nostres espais i com podem gestionar les nostres respostes individuals i col·lectives a situacions agressives. I fins aquí puc llegir, atès que no seré jo qui trenqui amb aquest espai de seguretat que vam començar a establir. Això sí, la necessitat d’encarar el debat i la defensa d’aquesta manera va ser destacada per a totes i, de fet, no hi ha res més lògic que siguin les dones les que esdevinguin subjectes polítics autònoms i apoderats dins el procés per a plantar cara a l’heteropatriarcat. Valoro especialment que vam saber tractar-nos totes amb molta cura i afecte, que ens vam saber respectar els temps i els espais propis, marcant així una diferència amb allò tan deshumanitzat i poc empàtic que marca l’estat de les coses. Aquest és un molt bon inici.

La taula rodona a l’Ateneu Arbocenc va començar amb una presentació de la Laia, la Marta i la Fatou i amb el passi del documental “La última gota” de la col·lectiva Las Tejedoras. Aquest amb prou feines dura uns quinze o vint minuts, però és pedagògicament terrible: es visualitza com els sistemes policial i judicial resulten violents i poc efectius a l’hora de tractar els casos de violències de gènere. Així, ja vam poder centrar el debat sobre quines eines podem utilitzar per a encarar la qüestió i quines mancances tenen. La Laia i la Marta, com a treballadores del circuit administratiu ( PIAD i SARA ) ens van exposar quina era la seva tasca d’atenció i derivació o recuperació, i ens van explicar tots els llocs on pot acudir una dona a informar-se o bé a acollir-se. Tot i així, durant la taula van deixar palès que les mancances són moltes, atès que no hi ha una formació adequada ni una articulació o coordinació que valorin els col·lectius que fan feina, i molta, d’acompanyament i pedagogia fora de les institucions. No hi ha una mirada de gènere, no hi ha una mirada feminista, per tant, existeixen molts punts dèbils.

Vam destacar que es produeix la paradoxa que existeixen diverses legislacions i documents que, tot i que podrien estar més complets, sí que fan referència a necessitats i obligacions, però aquestes no es cobreixen i, per tant, resten en paper mullat. Parlem tant de la Llei Integral contra la violència de gènere de l’estat espanyol, que data de l’any 2004 i que encara sembla que s’hagi d’aplicar bé. Parlem de la llei catalana contra aquesta violència, que té certes variacions amb l’estatal, que data de 2008 i que recull també la necessitat de gestió municipal dels casos i la prevenció, obligacions així com la revisió dels materials escolars o la publicitat, etc. Però sembla que continuem parlant d’articles que no s’apliquen. Més enllà, podem referir-nos al Protocol d’Istanbul o els documents de la CEDAW ( 1979 ), en els quals s’insta als estats signants a prevenir, a educar, a penalitzar i a protegir per una raó senzilla: les violències de gènere són una violació de drets humans tan bàsics com el dret a la vida, el dret a la decisió, a la seguretat, a la protecció etc. I si no desperta preocupació, vol dir que el problema és enorme.

Totes aquestes lleis i circuits institucionals i legals no s’apliquen o tenen tantes limitacions precisament perquè no s’han fet des de la visió feminista. La Fatou ens explicava com la seva tasca de sensibilització, prevenció, acompanyament i intervenció es veia dificultada quan des dels organismes que insisteixen en què les dones han de denunciar les agressions no es tenia cura de les agredides. La trista realitat per a les dones que fan aquesta feina és que es troben molt sovint amb excessos de burocràcia, persones amb zero empatia, prejudicis masclistes i racistes i altres factors que l’únic que aconsegueixen és tornar a agredir. També ens destacava que la feina que fan moltes vegades no són tingudes en compte per les administracions a l’hora d’actuar o de dissenyar plans coordinació, i aleshores, no hi ha manera de fer una feina ben feta. Al final, les perjudicades són, altre cop, les dones: afectades per les retallades en matèries assistencials i d’ajudes; afectades pel menyspreu rebut en les baules del procés de sortir d’una situació de violència; afectades per la poca educació i prevenció.

La sensació davant de tots aquests despropòsits, i després de debatre al voltant de molts altres temes com els micromasclismes, és que és molt important que les dones ens organitzem, ens acompanyem, practiquem l’escolta activa, ens apoderem i ens cuidem. És en aquestes circumstàncies que els processos resulten, si no menys dolorosos, més plens de contingut de tot allò que volem canviar.

I així, amb aquesta conclusió tan sana i volent reiterar l’agraïment per l’afecte rebut, m’agradaria recomanar-vos que visioneu el documental, que en feu debats, que organitzem més actes semblants, i que fem ja les passes per a acabar amb el feminicidi, perquè ens volem vives i no morim; ens maten.

http://xarxapenedes.cat/eines-contra-les-violencies-de-genere/

Por. París-Raqqa-Zaatari

Em sento fatal, sí. Tinc una caparrassa que no marxa i ahir, ho confesso, vaig plorar.

Vaig plorar perquè durant moltes hores m’han fet pensar que no sóc prou bona, que sóc poc humana o que no faig bandera de la civilització. Les llàgrimes que em queien eren per fets que anaven més enllà dels de París.

Vaig plorar de tant tipa que estic de que ens expliquin sopars de duro sobre passaports ignífugs i casualitats al voltant del G20. Serà que sóc malaltissament conspiranoide i cruel?

Vaig plorar en veure dos coloms en una gàbia minúscula dins un camp de refugiats. Aquells coloms que tant cuiden en tants indrets àrabs i musulmans al capdamunt de les seves cases. Com abans es feia aquí.

Diuen que Damasc sempre estava plena de coloms i que Síria és un dels veritables bressols de la civilització. I això em venia al cap un i altre cop entre imatges de bombes, de caravanes pauperrimes i de sobreactuacions.

Aquesta barreja em va fer plorar com una nena al final d’un cap de setmana terrible. Petita i arraulida per la por.

Por de la confusió i la ferida que genera que hi hagi morts i mortes de diverses categories.

Por de la visualització del lloc que ocupa cadascuna, d’aquesta distribució de seients que queda al descobert quan les persones musulmanes senten que s’han de justificar.

Por de la gran quantitat de gent que se sent més segura quan es fa un bombardeig. Encara més: és un bombardeig sobre indrets ja bombardejats i esparracats.

Por de la certesa que es naturalitza i s’imprimeix la pràctica bèl·lica disfressada de resposta a un despropòsit geoestratègic.

Por de les ignoràncies i les sordeses tant còmodes que ens apuntalen en espais de confort sempre tant verticals i viciosos.

Por. Una por aterradora davant la bufetada: no abandonar privilegis individuals i col·lectius significa consentir. No n’hi ha prou amb tribunes, faristols i 140 caràcters.

Una por atenalladora de no voler utilitzar la paraula. Un alfabet de perversions i parcialitats construïdes al voltant de ‘dolor’, ‘humanitat’ i ‘tragèdia’ que em deixen amb ganes d’empassar-me la tinta i la llengua.

Una por que em fa sentir ridícula, em retorna a la meva responsabilitat i també a la meva petitesa.

Plorava de por. Però no de por a un possible atac que ves a saber. Sentia por de la defensa de la Civilització, la perversa, hostil, depressiva, atònita, poruga i malaurada paraula ‘civilització’. Sento por d’ella, en la que m’enquadren, en la que s’entesten en integrar-me. La temo perquè causa dolor, i tenir-li terror fa mal.

Mireia Redondo. Precària visiblement feminista i afiliada de la CGT del Baix Penedès.

http://xarxapenedes.cat/por-paris-raqqa-zaatari/