AUTOGESTIONEM-NOS Notes al voltant de les dependències, independències i eines polítiques diverses

( Aquest article me l’ha publicat la bona gent de L’Observador, merci!!)

Portem un bon temps envoltades i immerses en debats sobre processos, municipalismes i governacions com a eines per a transformar i revolucionar. Seria innocent pensar que aquesta situació no està arrossegant, segurament salvant diferències territorials, els col·lectius i els calendaris, així com també seria un absurd negar que l’acció política està essent condicionada, a molts nivells, per les dinàmiques institucionals i electorals. Hi haurà qui en faci una lectura positiva, jo, en canvi no ho puc fer. No puc valorar pas bé aquesta consecució de frenades, de fer dependre del debat, ja que l’acció i l’organització col·lectiva no han d’estar conduïdes, per ens que, agradi o no agradi, miren des de dalt. I si tenen els recursos per a mirar des de les alçades és que tenen a les mans la possibilitat per a exercir un poder i això és perillós i poc, diguem-ne, canviant.
La qüestió és que a mesura que la cosa avança cada un dels posicionaments adoptats, o no adoptats, resulta extremadament important, sobretot quan es parla des dels mots revolució, transformació o canvi. S’ha de ser extremadament responsable i molt conscient a l’hora d’utilitzar aquests termes perquè si no l’únic que farem es treure’ls tot sentit polític per a desplaçar-los al paper de ganxos o eslògans. Cal actuar de manera que no se’n facin reapropiacions de significat per a convertir-les en quelcom superficial. Parlar de canvis profunds i sistèmics, d’arrel, és parlar de vides i per tant és extremadament important parlar-ne amb molta cura. Parlar de revolucions no hauria de ser barat.
Revolucionar és subvertir l’ordre establert i per a fer això no és un pas obligat entrar a les entranyes de la bèstia perquè pot ser, literalment, l’antítesi de la subversió. I, per tant, parlar de revolució des de dins o cap a dins ens pot grinyolar simplement per definició. Un cop fet l’apunt tocacampanes, podem dir que es pot mirar una administració com una eina des de la que, temporalment, fer feina cap a un canvi. Sí, té el seu procés lògic. El problema és que mentre ets a dins, jugant a les seves normes, dins els seus criteris, et pot semblar que condiciones certs punts del curs polític, però quan ets al carrer la impressió és la contrària: el curs condiciona, malauradament, el carrer, el debat, els temes, les agendes etc.
Quan parlo d’estar al carrer, de ser el carrer, no en parlo com a conjuntura ni tant sols com a àmbit. En parlo com aquell lloc, el LLOC, on passen les coses, on transcorren el temps i les converses, aquest espai que ens volen usurpar perquè saben que és un lloc on es crea i es fa. Llavors hem d’anar ben amb comte si la gent, paulatinament, el va deixant i substituint per les parets tancades a l’exterior. Sí, és possible que siguin els usurpadors els que estiguin més satisfets de que cada vegada s’usi menys el carrer o, si es fa, que sigui per les seves performances disuassòries, en fi, les molles inofensives.
Vull dir, al final és tant planer com, ja posades a contemplar possibilitats de fer una revolució social, contemplar-les totes i no enfocar-se en una de sola. Sobretot quan no totes són precisament un motor de canvi. És tant planer com l’entendre que les veritables transformacions socials no han vingut des de les administracions i que, en cas d’utilitzar-se com a eina, no hauria de ser la preferent ni la que requerís més energia o atencions. Si és que realment cal utilitzar-la. Torno a repetir, cada dia que els carrers callen guanya la banca i ho fa de la manera més silenciosa, sense embrutar-se i sense cansar-se.
Cal preguntar-se quins són els canvis, amb qui fer-los, com etc. Això ho fem totes, naturalment. Però és que qualsevol pas en fals en aquest punt pot transformar una intencionalitat de canvi en una batalla infructuosa per a no deixar-se emportar per la corrent, i aquí les bones intencions no hi tenen gaire a fer. Al final hem d’escollir molt bé quins són els nostres companys de camí si el que volem fer és canviar l’estat de les coses. I debatre sobre companys de camí en base a molts eixos lligats irònicament al fangós terrenys de les identitats o identificacions que han de ser especialment remirats ( classe, gènere, poble, raça…). Per exemple, puc com a feminista llibertària acceptar algunes imatges, alguns llenguatges o alguns conceptes lligats a la idea de nació o de pàtria? No. I a la idea d’estat? Potser encara menys.
Un altre punt al que donar voltes és també una qüestió de concepte: tractar les lluites com a sectorials i, en certa manera, domesticar-les o, al menys, córrer el risc de fer-ho. A l’hora de fer un canvi estarem d’acord amb que ha de ser total, amb la qual cosa no ens podem deixar res a la butxaca, sobretot tenint en compte que les nostres vides no estan fetes de compartiments estancs separats i aïllats. Però, cada un dels aspectes en els que el sistema es concreta no pot ser tractat com un camp on experimentar o controlar. Hem de tenir molt clar qui és cada agent de lluita i respectar-lo com a tal.
Aquests primers conceptes a pensar i repensar són, entre d’altres, els més visibles doncs s’emmarquen dins de l’essència de la postura i el posicionament. Si això falla tot trontolla, si això és descafeïnat, res canvia. Serà indiferent quina explicació se li doni a un error de base, perquè el resultat no variarà.
Cal crear. Crear mentre es desmunta o desmuntar per a crear, cada circumstància requerirà ballar a passos diferents. Si estic en aquest punt és perquè sé que això que anomenem sistema no és extern a nosaltres, no ens és innat. El fet que sigui una construcció desmuntable no significa que ens sigui extern o aliè. De la mateixa manera que tenim eines per a reproduir-lo, tenim maneres per a desballestar-lo. Per aquest mateix motiu cal estar molt atentes tant a les persones com a les eines que fem servir per a transformar. I no anestesiar la resta, no esquitxar, no estirar.
Som totes aquelles amb les que es conforma l’espai públic i el quotidià, el dels carrers, els de les cases i el del treball. És així perquè són nostres i és en aquests espais vitals on tot germina. I doncs, a quina banda de les relacions de poder establertes vol estar cada una de nosaltres?
En relacions verticals i de poder mai es pot tenir un peu a cada banda ja que és una quimera, un impossible, ja sigui perquè acabes preocupant-te de les ascensions i de guanyar petits permisos, ja sigui perquè acabes essent xuclada per les dinàmiques d’aquestes relacions. Al final, pot ser que es posin més obstacles als camí, pot ser que s’acabi funcionant de tap bloquejant iniciatives socials.
Llavors, amb què m’agrada treballar? Amb tot allò que sigui creador. Digueu-me sorruda, però hi ha certes eines que no són res més que la viva imatge del potencial destructor i destructiu, que no ens ofereixen res de nou i que ens infantilitzen i ens fan dependents ( com a persones i com a col·lectius ), no pas independents, ni autònomes. De la mateixa manera que cal saber si es pot evitar o no ser engolida per la bèstia, si és efectiu o no alimentar-la, també cal donar a cada eina la importància que es mereix. Potser el que caldria evitar és que tot s’aturi pel fet d’estar pendents de l’aparell i l’aparatositat. Cal tenir molt clar quina és la lluita, què s’entén per popular i, sobretot, qui és subjecte de lluita; si això és perverteix… malament.
Cal mirar bé quins són els mecanismes de control i de poder que ens fan dependents i són precisament aquests els que hem de desfer. Vivim i funcionem en un món on som dependents de monedes, de papers, de mercats, de vots i d’administracions i la millor manera de desfer-se de tota aquesta trama és crear noves maneres de funcionar, prendre el control de les nostres vides i autogestionar-nos. Crear de veritat perquè això és el que resulta realment revolucionari i subversiu juntament amb la pràctica de l’autodefensa i el suport mutu.
On realment decidim i fem és a les assemblees de barris i veïnes, a les assemblees de treballadores, a les assemblees de dones, els grups d’afinitat etc. On realment és possible crear una societat nova és a les places, a les avingudes, als carrerons i als locals on la gent es reuneix i s’aplega. Tot aquell grup, lloc o moment, que estigui lliure de qualsevol vigilància o protocol és llavor de canvi, és empoderador, elimina dependències i ens personalitza a totes i cada una de nosaltres. Per tant, perquè cal anar de fora cap a dins quan la quotidianitat, que és el fil de la vida i de la història, és a justament fora?
Sabem per altres referències històriques que l’únic que dóna fruits i resulta realment amenaçant perquè crea a la vegada que destrueix, és l’autogestió dels barris, de la criança, dels pobles, del treball, de les nostres vides.
Anant una mica més enllà, és impossible que un estat comporti un canvi precisament per la seva essència. Entre les seves funcions està la repressió, no se’l pot entendre sense cossos policials i militars. Però per a no posar-nos tràgiques no ens hi aturarem aquí. Una altra de les tasques que té és la de controlar: finances, fronteres, mercats, moviments, grups socials. És una creació, un aparat, una superestructura artificial que va ser pensada per ments imperials i amb esperit de dominació. Aquesta filosofia política no es pot entendre sense un alt nivell de dependència de les persones que hi estan encabides. I jo, sincerament, ni considero que aquesta forma de subjecció i submissió sigui una eina vàlida o útil, ja que és i neix immanentment vertical, i a més profundament heteropatriarcal, ni considero que mai pugui ser una eina d’alliberament. Ni ell ni cap de les seves estructures. I, de fet, no li desitjo al meu poble que estigui sotmès a aquesta tortura, seria terrible.

La meva mirada com a dona feminista i llibertària al voltant de les institucions

Feia referència abans a si com a feminista podria identificar-me amb aspectes essencials dels conceptes pàtria o estat, estat-nació etc. Responia que no i potser faria falta explicar-me un mica millor.
Tal com vaig llegir en un fanzine de Mujeres Creando, “jo no sóc anarquista per Bakunin o Durruti, jo sóc anarquista per les meves àvies” i en el meu cas també és així. Ho sóc per les meves àvies de feminisme ( no només anarquista ), no pas per les meves familiars, o bé, potser també. En fi, que vaig arribar a ser llibertària a través del feminisme. De fet segons el meu parer sense un funcionament col·lectiu llibertari, la possibilitat d’acabar amb l’heteropatriarcat em semblen mínimes justament perquè la idea llibertària es fixa, i molt, en les relacions de poder i les verticalitats més enllà del determinisme, l’economicisme o allò científic com a única veritat lògica i asèptica.
Les administracions. La seva funció i la seva raó de ser no són per vocació de servei, són per a registrar, apuntar, controlar, vigilar, i tots els infinitius que se us acudeixin. Des de la més gran a la més petita, totes elles van ser creades o usurpades per una necessitat no és res més que la de facilitar la dominació de les persones mitjançant el control del que fan, de l’on estan, del cap a on es mouen, què aprenen, els diners que tenen, els impostos que paguen. Neixen com a afany de control econòmic, censal, demogràfic, comercial i polític. Polític perquè sense un projecte al darrera de, per exemple, com es vol que funcioni la societat o s’exploti la terra o es posin els aranzels, sense una idea de per a que fer-ho i per a qui fomentar-ho no haurien nascut. En fi, sense un ideari, una filosofia o un pensament polític i social que les necessiti i les justifiqui no tenen raó de ser.
Tota aquesta trama d’espais de control van néixer heteropatriarcals. És així perquè van ser ideades i construïdes en un món patriarcal. Llavors van ser dissenyades i posades en pràctica des de la mirada única de la dominació masculina i amb els seus valors. Això significa que hem d’analitzar més enllà del moment en que les institucions cristal·litzen. Podem trobar mostres al llarg de la història de com aquestes es creen per a registrar poblacions o de com es van blindant a les dones. Perquè són dones, sí. Precisament perquè a ulls dels gestors del moment, dels dominadors de l’escena, les dones eren els elements a controlar ja que parien i s’encarregaven de transmetre en primer instància, i de manera quotidiana, les normes i les històries. Dones descontrolades seria sinònim de societat descontrolada. Una figura de Mare no normativa és una forma de dissidència primigènia. Una dona que sap quina és la herba a prendre i a qui no li caldrà que res consti en cap historial mèdic és una sexualitat autònomament perillosa. Una dona que no es vol registrar com a esposa de és una temerària. Aquest fil que sembla agafat una mica amb pinces és justament essencial: un estat necessita i es nodreix de dones que pareixin futurs soldats i treballadors i que fomentin certa submissió a aquesta estructura, per això mateix són terra cremada i de conquesta en contextos de guerra. Són un dels eixos de continuïtat de les estructures socials mitjançant allò reproductiu i són un camp de batalla.
Sense control de les dones i també de les formes de relacionar-nos afectivament i sexualment ( per tant ja entrem en termes d’heterosexualitat obligatòria ) no és possible un estat perquè el seu model de gestió es basa en el concepte de família nuclear heterosexual, monògama, que produeix i consumeix, en la que un mascle proveeix i una dona pareix, cuida i educa en valors ( a saber ). I aquí pau i després glòria. Aquest és un dels pilars simbòlics de l’estat i de tot el que d’ell emana. Sóc incapaç d’imaginar que una eina brutal de disciplinatge i submissió com és l’estat deixi de ser patriarcal perquè neix d’ell i per a ell.
Posant-nos encara més serioses i tocant temes espinosos, es pot reformar o retocar un estat per a que deixi de ser el que és? Pel fet de tenir una presidenta, dones soldat, unes lleis paritàries, podem assegurar que l’estat deixarà de ser una expressió del control? Rotundament no. No és que valori negativament el fet que hi hagi dones visibles en tots els àmbits, simplement apunto que l’àmbit és classista, és heteropatriarcal, és imperialista, és colonitzador. Repeteixo ho és perquè neix per a ser-ho, ergo si el que es vol és acabar amb aquests –ismes és totalment innecessari fomentar-lo o, a molt estirar, reformar-lo per a anar-lo difuminant. De fet el concepte de mantenir temporalment estructures estatals per a anar ensenyant a les persones a comportar-se revolucionàriament no deixa de ser una idea paternalista de les persones i del potencial que tenim en els processos revolucionaris, és igual que siguem paternalistes per por a perdre el control o a perdre preeminència. El paternalisme és un dels fills desitjats del patriarcat, és menys evident però crea la mateixa relació de dependència.
Deixant a part el fet que l’estat és del pare de família, del defensor del país i de l’estadista il·lustrat, podem pensar en allò que el concepte pàtria ens reserva a les dones. Pàtria prové de pàter, del cap de la considerada cèl·lula primera d’organització social. N’hi hauria d’haver prou amb aquesta referència: la pàtria és el lloc fundat i creat pel pare, on viuen els seus fills i ciutadans on, com es veu a primer cop d’ull, les dones no hi caben. És l’àmbit on Ell es desenvolupa, on creix i on s’organitza. Si fem un cop d’ull als mites fundacionals, als símbols i a altres elements que la pàtria, i també la nació, requereix per a crear un lligam col·lectiu identificador, les dones, quan hi són, són consorts, són malvades, són mares asexuades. Les dones són relatades amb tots i cada un dels estereotips i, per tant, ja són col·locades en el lloc corresponent, ben disciplinades. L’imaginari social no és pas neutre i precisament en aquest hi podem trobar les clavegueres. No és simbòlicament casual que la sang amb què Guifré el Pilós va fer les quatre barres no hagi estat sang de menstruació o de part ( o sigui de vida ) sinó sang del guerrer cristià que combat a “l’invasor” sarraí ( o sigui de mort ). No és casual que el misogin mite de Sant Jordi, mite que simbolitza el matricidi original, sigui símbol nacional a diverses zones. Com tampoc és casual que les administracions dissenyin ciutats on no hi cap, per exemple, el carro de la criatura, o d’anar a comprar al mercat, o bé un espai tranquil d’alletament. Res d’això és casual perquè estem en un espai pensat pel patriarcat a tots els nivells, des de la literatura èpica de la nació-estat fins als detalls més tècnics que s’encarreguen de desplegar les administracions més petites.
Bé, ja estem totes disciplinades: control de la sexualitat, de la natalitat, dels rols de gènere, d’allò simbòlic, de l’imaginari, dels moviments, de l’espai que ocupem cada una de nosaltres, de la producció… Depenem, per tant, de les decisions, les polítiques de torn o la benevolència de qui corri pels passadissos. En aquest punt deixarem de posar-nos teòriques i ens posarem més pràctiques. Tornarem a aferrar-nos al supòsit que un canvi en les administracions ( em refereixo al concepte de canvi profund ) pot resoldre això de l’heteropatriarcat. Parlaré d’un punt molt concret perquè és molt important: el circuit legal i administratiu que cal recórrer en casos de violència masclista. Partim del punt de vista que aquest circuit és una eina a utilitzar i que certament s’utilitza bastant, segurament perquè és la única que s’ha fomentat. No es pot obviar. Aquest circuit té moltes mancances ja que està configurat des d’un punt de vista que no és el feminista i, llavors, no té el necessari contingut de base. És, doncs, coix i de vegades massa enquadrat en paràmetres patriarcals. Per tant s’ha de millorar moltíssim. Però sense una feina barrial i local, comunitària, feminista, feta per i des de les dones, que fomenti l’acompanyament, l’escolta activa, l’autodefensa, l’acció directa, el respecte als desitjos de l’agredida i la difusió de la idea, el canvi no serà possible.
Puc valorar com a adequada una dinàmica paritària a les legislacions que ens faci visibles. Però, tot ho encamino cap al mateix punt: sense un canvi de xip això seguirà essent un còmput legal Si no és des de la creació d’un teixit social i d’una mentalitat diferent la base serà ben fluixa.
Polir i llimar allò que les administracions fan realment malament no és el motor de canvi de els mentalitats ni de les relacions de poder. De fet cal anar amb compte amb el fet de sentir-nos còmodes amb unes estructures que ja sabem d’on venen. És més, si fossin elements de canvi no estaríem escandalitzades del degoteig constant d’assassinats masclistes, de la hipersexualització o la asexualització de els noies, de l’encara invisible memòria històrica de les dones etc. Tot això segueix existint perquè sense l’acció directa no hi ha canvi possible.

Acció directa. És des de la pràctica individual i col·lectiva que encertarem

El concepte d’acció directa té un gran ventall de possibilitats. Es pot parlar de la propaganda pel fet o es pot parlar dels grups d’excursionisme. Acció directa és tot allò que ens treu de les interessants dissertacions intel·lectuals i ens situa cara a cara amb les persones que tenim al voltant, alhora que ens obliga a articular un discurs clar i bona aplicació pràctica, individual i col·lectiva, del que tenim al cap ( i als cors, és clar ). Això significa que ens hem de comportar com la teoria diu que ens hauríem de comportar per a deixar de parlar d’utopies i practicar realitats. Però també significa utilitzar la eina de la praxi que és , per mi, la més encertada ( els motius són diversos: no teoritzar sobre allò poc conegut, no caure en paternalismes ni guetos, no aturar-nos, aprendre fent etc ). I aquest hauria de ser la eina en majúscules per una raó ben senzilla: mitjançant la pràctica i la interacció som persones treballant amb, des de i per a les persones per a crear. Això si que és seriós i important, perquè és subversiu d’arrel.
És amb l’acció directa que toquem el voraviu a l’statu quo perquè se li escapa tot de les mans. És amb aquesta que serem creatives i podrem assentar les bases d’una veritable societat lliure de les opressions que vivim a diari. Les assemblees de barris i veïnes, les de treballadores, les d’aturades, les de dones, les de joves. Totes elles autònomes. Són una forma d’acció directa ja que es tracten aspectes concrets però, a més, les persones ens anem relacionant de manera quotidiana tant per a acabar amb allò que ens molesta com per a enfortir lligams humans. Sortir fora dels locals o obrir les seves portes a activitats que aportin i ens aportin, on explicar també mitjançant noves maneres de funcionar i de tractar-nos quina és aquesta idea que portem a dins. La creació d’espais de teixit i de suport, d’autodefensa local o d’aprenentatge fora dels circuits i les normes habituals amb un llenguatge que no sigui estratosfèric. Estar a atentes a cada una d’aquelles pràctiques quotidianes que fan tanta falta per a crear, ja sigui la organització de recollides d’aliments quan hi ha una vaga o okupacions de vivendes veïnals, ja sigui la creació d’un espai esportiu o d’esbarjo que permeti fer sortir de la desídia, ja sigui la recerca de recursos per a peculis, ja sigui tenir espais on les criatures estiguin bé… Explicar, sí, i fer.
L’acció directa ens obre les portes i els camins, és el motor real per a desfer, certament, i per a difondre i per a crear. Té la capacitat d’enfocar les diferències d’una altra manera ben diferent a l’habitual ja que parteix realment de la base, de nosaltres, del que sentim, del que pensem i del que volem. I ens podem articular des d’aquí, des de la quotidianitat. Aquest base és tant forta que per a això sempre ha resultat profundament perillosa. I és la que s’ha de fomentar. De fet en tenim exemples pràctics històrics dels quals aprendre i, a més, cada realitat local o col·lectiva també adaptarà i crearà noves maneres de fer.
No estic dient res de nou. Aquesta és la pràctica horitzontal i sense governacions de cap mena, és l’autogestió. Però l’apunt es fa necessari quan parlem de les eines a fer servir per a realitzar canvis profunds. Mentre l’ús de l’estat o de les administracions i institucions diverses ens arrossega a la seva pròpia continuïtat, i a la batalla per a no deixar-nos engolir, l’autogestió ens permet canviar i canviar-nos. Així, el canvi no és un conjunt de normes o passos a seguir fins a assolir objectius que algú ha marcat des de fora i de manera teòrica sinó que aconseguim que el canvi sigui com el pa i l’aigua que prenem cada dia, som nosaltres.
Per tant, ni amb una mirada general, ni amb una mirada més concreta com a feminista ni posant sobre una balança el valor de l’eina estatista i la eina de l’acció directa, no trobo sentit a reforçar altra cosa que no sigui la darrera. No podrem parlar de municipis ( barris o col·lectius ) lliures fins que aquests no s’autogestionin, i llavors aquests ja decidiran amb qui ballen. L’alliberament local seria una manera de desmantellar allò del que es nodreixen els poders i, llavors, aquests no farien cap falta. Un municipi lliure és un espai sense governacions que trenca amb qualsevol forma de control que sigui considerada una instància superior.

Identitats i institucions

Potser em caldria parar entrar en el terreny de les identitats i els arrelaments que és allò més complicat ja que entem a parlar de diferències, identitats, identificacions etc. És difícil perquè resulta impositiu negar o menysprear a algú la seva manera de sentir-se i de veure’s etc. En realitat, la idea llibertària no nega les diferències ni les identitats sinó més aviat al contrari. I a més pretén gestionar-les de manera no invasiva, o colonitzadora, comprenent que cada una s’organitza amb qui considera més afí o més proper per les raons que siguin, sense forçar situacions territorials, organitzatives o administratives. I també comprenent que el fet que cada col·lectivitat s’organitzi com més li plagui o necessiti el seu espai no suposa cap problema. Reconèixer els pobles que existeixen no hauria de ser cap problema doncs.
Aquí ens trobem amb diversos embolics però per a no fer sang, ja que parlem d’eines i institucions, simplement apuntaré a un: relacionar identitat col·lectiva amb la necessitat de crear o fomentar unes institucions pròpies que se suposa que seran més benèvoles o dòcils amb la voluntat popular. Aquí es dóna per suposat, doncs, que la manera correcta de funcionar és sota el paraigües de dependència d’aquestes administracions i, també, que les persones hi tenim alguna mena d’influència efectiva.
Donar com a raó per a arribar a una independència com a poble la necessitat de tenir institucions pròpies és, naturalment, voler sotmetre al poble al mateix jou però amb noms diferents. Això no és buscar la llibertat d’un poble. Ni les raons de la historicitat de les institucions pròpies, ni les raons financeres, ni les que un poble amb una sola identitat, són raons completes. No són ni tant sols raons polítiques. I amb les raons històriques hem de tenir la cura de fer-les passar pels sedassos de classe, de gènere etc. Tots aquests arguments són maneres de perpetrar però dins un altre marc territorial.
La única argumentació possible és la de la voluntat de lliure associació en una col·lectivitat basada en el suport mutu i la horitzontalitat i que per tant que estigui fora dels pensaments imperialistes i les fronteres físiques, culturals etc. Però també ha d’estar fora de formes de gestió que no sigui l’assemblea i aquesta llibertat d’associar-se ( digues-li federar-se o no) amb qui consideri. Així, els estats, els parlaments, el sistema de vots, el sistema democràtic, que estan al servei de potentats, adinerats i els que tenen afany de poder, no només no són eines vàlides sinó que no contemplen res més que dependències i subjeccions. No val demanar permisos a qui saps que no te’l donarà.
En fi, que resulta pervers i perillós associar identitats a institucions per a que aquestes puguin exercir les seves llibertats. Partir de que la llibertat és una conseqüència de les institucions de torn ens col·loca en una quimera ja que estarem afirmant que la llibertat depèn. I això és massa contradictori

Quimeres

Iniciava aquest text, que no pretenia ser tant llarg, dient que no puc fer pas una lectura positiva del fet que el calendari sembli arrossegat per les passes que fa el procés i la institucionalització de moviments socials de carrer. Perquè com a conseqüència en molts casos porta a la frenada d’acció social a nivell local i a nivell de discurs. I després de donar-hi voltes amb l’ajuda d’aquestes pàgines, més em reafirmo en que no puc.
No puc embolicar-me en quimeres i tenir un peu a cada banda i no tenir prou força per a caminar pels carrers que és on la vida se’ns obre pas. És on vull estar, on crec que s’ha de ser. Sabent que deixar els carrers és una victòria llargament desitjada per la banca, és possible que al final hi hagi moltes cruïlles on preguntar-se cap a on anar. La resposta segurament depengui de què s’entén per fer política i escollir allò de l’aparat o allò de la humanitat.
Després de mesos i anys de procés i debat, sabent que encara continua, i que encara és possible que condicioni ritmes i accions polítiques, sé que el camí es fa fent passets però que no només existeix una drecera, que cada cop prefereixo l’oxigen als aires condicionats I no puc deixar de preguntar-me…a hores d’ara, què està condicionant què?

Mireia Redondo Prat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s