Eines contra les violències de gènere

Els passats dijous 19 i divendres 20 de novembre vam poder parlar de violència de gènere, i de les eines amb les quals podem respondre, a l’Ateneu Vilanoví i a l’Ateneu Arbocenc.

D’entrada, m’agradaria agrair l’afecte i la il·lusió rebudes en tots dos espais, tant abans com durant i després de les activitats realitzades. I precisament, amb aquesta dosi d’energia, m’agradaria explicar-vos una mica què hi va sortir.

Durant el taller d’autodefensa feminista a l’Ateneu Vilanoví vam aconseguir crear un espai de confiança en el qual parlar sobre què és per a nosaltres l’autodefensa feminista, quines mancances trobem en els nostres espais i com podem gestionar les nostres respostes individuals i col·lectives a situacions agressives. I fins aquí puc llegir, atès que no seré jo qui trenqui amb aquest espai de seguretat que vam començar a establir. Això sí, la necessitat d’encarar el debat i la defensa d’aquesta manera va ser destacada per a totes i, de fet, no hi ha res més lògic que siguin les dones les que esdevinguin subjectes polítics autònoms i apoderats dins el procés per a plantar cara a l’heteropatriarcat. Valoro especialment que vam saber tractar-nos totes amb molta cura i afecte, que ens vam saber respectar els temps i els espais propis, marcant així una diferència amb allò tan deshumanitzat i poc empàtic que marca l’estat de les coses. Aquest és un molt bon inici.

La taula rodona a l’Ateneu Arbocenc va començar amb una presentació de la Laia, la Marta i la Fatou i amb el passi del documental “La última gota” de la col·lectiva Las Tejedoras. Aquest amb prou feines dura uns quinze o vint minuts, però és pedagògicament terrible: es visualitza com els sistemes policial i judicial resulten violents i poc efectius a l’hora de tractar els casos de violències de gènere. Així, ja vam poder centrar el debat sobre quines eines podem utilitzar per a encarar la qüestió i quines mancances tenen. La Laia i la Marta, com a treballadores del circuit administratiu ( PIAD i SARA ) ens van exposar quina era la seva tasca d’atenció i derivació o recuperació, i ens van explicar tots els llocs on pot acudir una dona a informar-se o bé a acollir-se. Tot i així, durant la taula van deixar palès que les mancances són moltes, atès que no hi ha una formació adequada ni una articulació o coordinació que valorin els col·lectius que fan feina, i molta, d’acompanyament i pedagogia fora de les institucions. No hi ha una mirada de gènere, no hi ha una mirada feminista, per tant, existeixen molts punts dèbils.

Vam destacar que es produeix la paradoxa que existeixen diverses legislacions i documents que, tot i que podrien estar més complets, sí que fan referència a necessitats i obligacions, però aquestes no es cobreixen i, per tant, resten en paper mullat. Parlem tant de la Llei Integral contra la violència de gènere de l’estat espanyol, que data de l’any 2004 i que encara sembla que s’hagi d’aplicar bé. Parlem de la llei catalana contra aquesta violència, que té certes variacions amb l’estatal, que data de 2008 i que recull també la necessitat de gestió municipal dels casos i la prevenció, obligacions així com la revisió dels materials escolars o la publicitat, etc. Però sembla que continuem parlant d’articles que no s’apliquen. Més enllà, podem referir-nos al Protocol d’Istanbul o els documents de la CEDAW ( 1979 ), en els quals s’insta als estats signants a prevenir, a educar, a penalitzar i a protegir per una raó senzilla: les violències de gènere són una violació de drets humans tan bàsics com el dret a la vida, el dret a la decisió, a la seguretat, a la protecció etc. I si no desperta preocupació, vol dir que el problema és enorme.

Totes aquestes lleis i circuits institucionals i legals no s’apliquen o tenen tantes limitacions precisament perquè no s’han fet des de la visió feminista. La Fatou ens explicava com la seva tasca de sensibilització, prevenció, acompanyament i intervenció es veia dificultada quan des dels organismes que insisteixen en què les dones han de denunciar les agressions no es tenia cura de les agredides. La trista realitat per a les dones que fan aquesta feina és que es troben molt sovint amb excessos de burocràcia, persones amb zero empatia, prejudicis masclistes i racistes i altres factors que l’únic que aconsegueixen és tornar a agredir. També ens destacava que la feina que fan moltes vegades no són tingudes en compte per les administracions a l’hora d’actuar o de dissenyar plans coordinació, i aleshores, no hi ha manera de fer una feina ben feta. Al final, les perjudicades són, altre cop, les dones: afectades per les retallades en matèries assistencials i d’ajudes; afectades pel menyspreu rebut en les baules del procés de sortir d’una situació de violència; afectades per la poca educació i prevenció.

La sensació davant de tots aquests despropòsits, i després de debatre al voltant de molts altres temes com els micromasclismes, és que és molt important que les dones ens organitzem, ens acompanyem, practiquem l’escolta activa, ens apoderem i ens cuidem. És en aquestes circumstàncies que els processos resulten, si no menys dolorosos, més plens de contingut de tot allò que volem canviar.

I així, amb aquesta conclusió tan sana i volent reiterar l’agraïment per l’afecte rebut, m’agradaria recomanar-vos que visioneu el documental, que en feu debats, que organitzem més actes semblants, i que fem ja les passes per a acabar amb el feminicidi, perquè ens volem vives i no morim; ens maten.

http://xarxapenedes.cat/eines-contra-les-violencies-de-genere/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s