Parlar de presons

Quan parlem de presó i d’encausades, com quan ara parlem de l’Alfon o de les penes que els demanen a les encausades del Cas Expert per exemple, diem aquesta paraula que ens pot sonar tan llunyana o tan angoixant. Presó. Per aquelles coses de la vida he conegut bastant de prop la presó, i per això avui intentaré deixar de banda les raons d’assaig per a fer suport a totes les persones que últimament ens sonen i ressonen. Em centraré en un relat més de primera persona per a apropar-me molt més a per què és necessària la solidaritat antirepressiva, a per què ens cal obrir debats sobre què són aquests centres.

Abans de tot aclariré que he conegut la presó en qualitat d’entorn, d’aquelles persones que tenen algú a dins. També diré que estem parlant d’un pres dels que s’anomenen socials. I, tot i que ara no és el que vull, trobo que seria molt interessant obrir un espai en el qual parlar d’aquesta separació que de vegades es fa entre preses polítiques socials, atès que, fins a quin punt una separació tan definida entre aquests dos tipus de preses pot ser una arma boomerang?

Bé, com que em conec i m’enfilo, millor segueixo amb el que tenia pensat fer.

Sabeu, la presó té una olor especial.

Quan mires cara a cara un pres o una presa és quan te n’adones que fins i tot per a nosaltres són els sense nom, sense veu, sense res. Són les que estan tancades tot i que no sabem que hi són. Omplen a vessar uns edificis apartats, aquells murs que quan hi passem per davant només ens fan venir silenci. Allà hi són els oblidats socials en un món petit i concret, tan real per a ells com desconegut i molest per a nosaltres. La presó fa olor de la nafra de tot allò que no és funcional, no és estètic, no està adaptat i no ha estat gestionat. La presó és el dit al qual mirem mentre aquest assenyala a la lluna. I suposo que és per això que produeix vergonya, que és una taca, que ens obre les venes i les artèries socials i personals.

Aquella nàusea emocional que produeix en l’entorn, sobretot el del pres social que no té pedigrí, aquesta circumstància més o menys transitòria no deixa de ser una experiència traumàtica. I us ben asseguro que per a cap entorn és fàcil, ni de bon gust. Al contrari.

Les primeres vegades que vaig entrar a la presó era per a fer comunicacions, i eren lamentables i sublims a la vegada. Ser forta, gestionar la barreja de tristor i alegria, tapar-me el nas en veure el tracte rebut per part d’algunes funcionàries…. Les sortides eren desoladores: tota la setmana esperant per vint minuts o una hora i fora. Tornar a la rutina, una rutina aliena, diferent a la de molta gent, amb una altra mirada, tan important per a aferrar-s’hi com estúpida. Tot allò normal esdevé tragicòmic, somort, lleu.

A les sales d’espera hi ha cares de vergonya, de resignació i de culpa, la maleïda culpa. Als passadissos s’olora espessa l’enorme quantitat de relacions de poder: un micro-món hostil i solidari on aquests dos conceptes s’enllacen de manera pesant i ridícula de vegades.

Fa olor d’impunitat i verticalitat en tota la seva esplendor. O és que saps què hi passa a dins?

No diria que és exactament la panxa de la bèstia, diria que n’és el fetge o els ronyons, allà on hi regna la fel i on hi som filtrades. Així m’ho va demostrar aquella treballadora social quan em va dir: “tu el que has de fer és passar per l’aro com tothom”.

La presó xucla i arrossega. El pres pot canviar, tu pots canviar, les relacions poden canviar, les experiències, les emocions, les mentalitats etc. El malestar se’t torna culpa, empasses un i altre cop impotència i la solitud és tant una molèstia com un refugi.

La presó fa olor de ferides obertes que llepes i et llepe,s i no saps mai si estàs fent massa o massa poc. Fa olor de límits traspassats tot i que soni a ironia de mal gust.

Com diria la meva àvia, “la culpa és molt lletja” i en aquestes circumstàncies aquesta és líquida, tot ho abasta i esdevé ampla i capgirada. I aquesta olor se t’enganxa i no l’oblides. Simplement assumeixes que la resistència és tan heroica com ho és la teva quotidianitat.

Aquest sentir és precisament la raó en majúscules per a fomentar l’acció col·lectiva de suport a presos i preses, als seus entorns i, naturalment, a cuidar-nos entre totes. És la raó en majúscules, perquè la presó és per a la presa i per a les persones que l’envolten una vivència literal, un dia a dia, i no un relat, i entenc que és el factor humà el que ens mou.

Parlar de presons és molt més que parlar de martirologis i de murs, de fantàstiques poesies i recaptes. Parlar de la presó és parlar de dolor agut, de patiment i de desgast emocional. Per això parlar de presons és parlar, un i altre cop, de solidaritat, de suport i de la política de cuidar-nos. Hem de ser capaces de teixir-ho, de teixir-nos, perquè parlar de presons vol dir sovint parlar de perdre el fil.

En fi.

De tot això fa olor la presó. D’allò que es para, allò que es trenca. I sí, de desinfectant, insecticida, xinos, porros, tabac, menjar de merda i colònies barates.
Fem tot el possible per a construir el suport mutu.

http://xarxapenedes.cat/parlar-de-presons/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s