Respondre a la violència

Ja està aquí el 25 de novembre i encara li donc voltes a dues idees:  la importància que té que les dones ens organitzem i responguem de manera individual i col·lectiva a les agressions masclistes, i el poc interès que tenen, en general , les nostres, diguem-ne, visiscituds.

Per a reflexionar-hi vull partir de dos articles que vaig publicar al blog i que voldria compartir (tanitalga.wordpress.com/2014/05/11/ni-tant-sols-en-la-mort-hi-ha-igualtat/  i tanitalga.wordpress.com/2014/08/26/cal-enfonsar-el-poder-de-la-cultura-de-la-violació/), que ajuden a complementar la idea que em té escandalitzada:

Hi ha morts que susciten una indignació i una resposta general i n’hi ha d’altres que, simplement, passen. Fa poc algú es preguntava en veu alta: què passaria si el constant degoteig d’assassinats fos de jugadors de futbol en comptes de dones?

Ens agradi o no, fins i tot en la mort hi ha categories; no té el mateix valor la mort d’un obrer, a causa d’anys d’empassar-se amiant, que la mort d’un membre de les elits. Els titulars seran diferents. I, malauradament, no xocarà tant l’assassinat d’una dona a mans de la seva parella o ex parella, que la d’un futbolista.  La tragèdia no es limita al fet que una dona hagi mort, va molt més enllà: cada any moltes són assassinades davant una estupefacta normalitat. El fet que les dones rebin tot tipus de violència ja esdevé visiblement una quotidianitat, per tant, cada cop que una dona és assassinada és una xifra més en un comptador. “Una altra”.  Aquest és el drama de veritat:  assumim que això és normal i sembla que tenim molt poca capacitat de donar una resposta costundent a aquesta situació que, al menys a mi, se’m fa insostenible per què ens maten i diuen que plou.

Costa parlar de feminicidi. Els titulars que llegim que fan referència a assassinats masclistes massa sovint utilitzen expressions com “un home se suïcida després de…” o “Una dona mor a mans de…”, i són expressions que, o bé posant l’agressor com a agent principal de la notícia o bé ometent la paraula assassinat, buiden totalment de contingut els fets i el fons de la qüestió. Semblarà una tonteria però no és el mateix. Les dones no morim després que ens clavin un ganivet, morim perquè ens claven un ganivet, i qui ens el clava és un agressor masclista. Els agressors no se suïciden després de matar una dona, les dones són assassinades per  agressors. El fet que el llenguatge que fa referència a les agressions sigui tant tebi i descafeïnat no és una casualitat, tornem al mateix punt: quan un assassinat és una anormalitat o és destacable els titulars així ens ho fan saber, quan una mort simplement forma part de la panoràmica les paraules així ho plasmen.

Aquest 25N vull reflexionar sobre com n’és de verinosa la poca resposta que es dóna a les agressions sexistes; perquè no resulta prou xocant la quantitat de dones assassinades, violades, agredides? Aquest és el nucli de la qüestió, això és el que em resulta inquietant. Ens maten i no passa res. En l’imaginari social en el que estem imerses totes, el mascle és qui té el monopoli de l’ús de la violència i l’autoritat i la dona resta en el paper de víctima, aquest paper tant tòxic de qui pateix per culpa dels altres i per culpa seva també, o això ens diuen.  Aquest esquema tant bàsic i parcial és un dels fonaments de la normalització de la violència contra les dones, i aquesta assimilació del fet que som receptores de violència, al seu torn, és el mur que cal trencar, perquè és el que impedeix donar respostes contundents a totes i cada una de les agressions. Se’m fan sempre igual d’urgents els espais només de dones des dels quals organitzar i redefinir què és una agressió, des d’on  replantejar-me per què he d’assumir sempre el rol de fer pedagogia complaent o des d’on no es qüestionin les reaccions a les agressions sinó les agressions. Aquesta urgència de rellegir i repetir el que tantes han fet durant anys segueix ben viva i és el que em fa pensar: què passaria si ja no es concentrés només en mans d’uns la capacitat de fer sentir por? Som capaces de fer servir la frase “que la por canvii de bàndol” quan parlem de violència de gènere? Podem veure amb la mateixa simpatia els Black Panthers i un grup de dones autònomes que actuin contra agressors, violadors, empreses explotadores, institucions antiavortistes?

Doncs aquesta és la base de la qüestió. Quan les dones actuem segons les nostres necessitats, amb les eines que considerem necessàries i amb la contundència que fa falta, és quan es posen a prova les ganes reals de canvi i és quan es comencen a crear esquerdes en l’estat de les coses. Quan no volem tutors  i assessors que ens diguin com hem d’afrontar els nostres dolors i pensaments, és quan realment les respostes són creatives perquè brollen de nosaltres mateixes i perquè som capaces de construïr sororitat.

Aquest 25N no vull posar el focus en els agressors, ni en els potencials agressors, ni tant sols en explicar que estic cansada d’explicar i que, de vegades, el que cal és deixar de tenir privilegis, i no pas demanar que et tornin a justificar per què aquests no et són necessaris. Aquest 25N el focus està en nosaltres i això és el primer pas per a parlar sobre què és una agressió, com en parlem i com hi responem. Nosaltres.

Mireia Redondo. Precària visiblement feminista i afiliada de la CGT del Baix Penedès.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s