Sobren raons. Cap excusa contra el feixisme

Article publicat a Xarxa Penedès

Com a feminista tinc moltissimes raons contra el feixisme, que quan passi aquesta voràgine militant ja exposaré. De moment, una visió general.

El proper dissabte 23 d’abril, com moltes ja sabreu, ens visiten una colla de feixistes. De fet, seria correcte dir que als que ja tenim aquí se’ls sumaran uns quants, molts, més. Massa, sempre ens són masses. Diuen que s’han batejat Respeto, a mi em sembla una broma de mal gust.

Vénen a presentar en públic el seu nou projecte i ho fan sense complexes ni vergonyes, cosa que ja d’entrada és digna d’anàlisi. Resulta preocupant que a la seva pròpia notícia de l’acte apuntin que ho fan a Calafell perquè la comarca i la província són còmodes feus del feixisme. Podríem estar hores donant-hi voltes, sobre el que s’ha fet i el que no s’ha fet. Ara, però, no és el moment encara de pensar únicament en perquè es produeix aquesta situació, més aviat és el moment d’encarar la immediatesa, o sigui, l’acte. Si això no s’afronta, si no hi ha una resposta a aquesta barbaritat, serà, com a mínim, un error polític poc justificable. De fet seria una mena de suïcidi.

Fa més de dues dècades de l’assassinat d’en Guillem Agulló a mans d’elements feixistes. La mateixa púrria que li va llevar la vida i va ser absolta o bé condemnada a mínims, ja que no es va reconèixer com a crim d’odi, és la que vol venir el dia 23. I aquests assetjaren la família d’en Guillem. I se’n reien de la seva mort. Aquests són els que venen. Aquests són amb els que el sempre elegant provincià August Armengol ha fet confluència. I això no només ho hem d’explicar, n’hem de poder fer justícia social, que on ells encara criden ‘Dónde están los amigos de Guillem?’ nosaltres retronem ‘Guillem Agulló ni oblit ni perdó!’. I aquesta és la meva primera raó per a respondre’ls, en Guillem i tots els que han mort a mans del feixistes. Som nosaltres les que hem de portar-los a la memòria i a la dignitat que aquests energúmens els volen prendre, així doncs, no els permetem fer-ho nosaltres que encara hi som.

Fa poc vaig sentir de boca d’una mare: si no fem guerra als carrers no ens sentim cuidats, no fer res és sempre un error, així doncs encara que ja no hi siguin, cuidem-los.

La meva segona raó, com sempre escombro cap a casa meva, és que aquests grups en ser feixistes són inevitablement masclistes. El seu model de dona ideal és aquella que està lligada als designis i voluntats de la pàtria i dels que la ostenten que no són ningú més que els homes. La filosofia nauseabunda envolta aquests models femenins basats en l’exaltació de la domesticitat de la pacient i invisible esposa i de la defensa de la pàtria, ja sigui cuidant soldats, parint-los o fent d’amazona amb limitacions imposades. Fins i tot, veuen bellesa en que les dones defensin el bel·licisme, que animi els homes a lluitar i a matar, un bel·licisme que per essència és doblement cruel amb les dones. Anem més lluny: són contraris a models no tradicionals de parelles, per tant, a part de tot, són homòfobs i transfobs. Com a feminista, com a dona, no puc estar més que horroritzada davant la presència d’un sol d’aquests feixistes. Si ja vénen més i pretenen implantar-se sé que la nostra seguretat, integritat i lluita estan en perill i toca defensar-les. Això forma part també de l’autodefensa feminista, l’atac i la resposta a grups polítics que ens agredeixin i amenacin.

La meva tercera raó és mostrar-los que intentar dividir la classe treballadora entre autòctons i els ‘de fora’ no és una bona idea a deixar escampar, no és un argument amb el que jugar, és ras i curt una barbaritat que condueix a dues situacions complementàries: el triomf de les classes que pretenen dominar l’estat de les coses i la batalla inhumana entre treballadores i entre pobles. En tenim precedents històrics, no estic descobrint la sopa d’all, i per això em resulta tant seriosa la necessitat de respondre. Cada cop que deixem passar que algú digui que el nostre veí ens treu la feina perquè es diu Saïd mirem cap a una altra banda i trepitgem de mala manera conceptes tant estimats com solidaritat, suport mutu o consciència de classe. Imagineu si per ‘a’ o per ‘b’ deixem passar que vinguin uns centenars a vociferar estupideses populistes com aquestes: les agressions, per omissió, també són agressions, donem-hi respostes. Que cap veïna, que cap treballadora se senti sola ni amenaçada, que sapiguem portar a la pràctica això de que els llaços humans són molt més potents que els cants de sirena de la barbàrie. Que res passi per sobre de la necessitat constructiva de no deixar a l’estacada de la pitjor humiliació cap de les nostres companyes explotades i precàries.

La meva quarta raó és menys concreta, simplement és la voluntat d’encarar qualsevol forma d’autoritat i poder, i el feixisme, encara que el vulguin amagar sota eufemismes com ‘identitaris’ per a no donar la cara massa directament, és tirànic. És una raó de pes per a fer-los saber que no són benvinguts.

Sabem què és el feixisme, sabem què és el racisme. Ara també sabem que el senyor August Armengol, que es ratifica com la joia de la corona de la província, té tractes i projectes polítics amb grupuscles, i personatges, relacionats amb crims molt seriosos, discursos obertament ultres i cares fosques que per sort són fàcils de trobar quan busques una mica per les xarxes. Heus aquí una altra raó: explicar a la gent i explicar al Doctor que sabem quines males companyies freqüenta.

I potser no acabaria de dir raons fins que acabessin aquestes formes de faltar-nos a totes al respecte. Per totes aquestes poques raons que he apuntat, no hi ha excuses per a dir ben alt, el dia 23, que ells no poden fer servir la paraula Respeto, que ells no tenen la carretera ampla en aquests contrades, que el que fem nosaltres sí que és motiu d’orgull i que ni el dia 23 ni cap altre no se l’apropiarà un grup feixista, ni aquí ni enlloc. No estar el dia 23 a Calafell, ja li diguis diada, ja li diguis equinocci, ja sigui el dia que mires llibres i proves de subvertir, és igual, som-hi, perquè no anar-hi seria sobretot fallar-nos a nosaltres mateixes i aquesta vegada potser no ens ho podem permetre. Si els deixem un respir ens ofegaran a nosaltres.

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/sobren-raons-cap-excusa-contra-el-feixisme/

Anuncis

Taula rodona a Vilafranca i xerrada a L’Arboç!/ Mesa redonda en Vilafranca y charla en Arboç!

En el marc de les activitats del 8 de març, els organitzats per la Comissió penedesenca…la taula rodona de Vilafranca i la xerrada a L’Arboç sobre les dones organitzades! Super potent!!

 

S’ha de repetir això!

 

………..

 

En el marco de las actividades del 8 de Marzo, los organizados por la Comissió del 8M penedesenca… una mesa redonda en Vilafranca y una charla en L’Arboç sobre mujeres organizadas! Super potente!!

 

Hay que repetir!

 

manifest8mcomissiopenedes cartell xerrada arboç 8 de març

El pou/ El pozo

pou

Tota lluita més que èpica és difícil, cruenta. Però la constant i pacient misèria i repetició quotidiana que envolta la lluita contra les violències de gènere és d’aquelles que et fa conèixer el pou.

El pou, aquell indret que se’ns fa hostil perquè el líquid i el fang se’ns filtren pell endins.

Aquell indret on ja no puc escapar més del que sento, hi sóc fins la cintura i més amunt. I aquí estic, mirant un cop més el fangar i tocant-lo amb les mans, amb la resignació conscient que provar d’escapar no és correcte ja sigui perquè les parets rellisquen, ja sigui perquè al cap i a la fi el pou forma part entranyable de casa meva.

Cala, allò que ens fa mal cala. I només nosaltres sabem com se’ns arruga la pell dels dits quan portem massa temps remullades.

El pou. Aquell lloc on veig llumetes des de baix, des de dins. I mesuro mentre medito, amb el silenci del meu propi degoteig, la distància que em queda per a arribar a la calidesa. A través d’un forat que és la mida exacta del meu dolor i el que trigo en saludar-lo. Aquell lloc tant petit com immens en el que paro i veig com les arrels de les herbes traspassen les parets.

El pou. Allà on algú em mira des del broc i em diu que surti però no m’atansa la corda.

El pou. Allà on per trampes de les llums i les ombres la corda em sembla massa amunt.

El pou. Allà on penso que on és l’esperança sense regalar-me-la a mi mateixa.

El pou. Allà on ploro còmode entre aigües, sense ventades, sense incendis, sense sismes.

El pou de l’estar cara a cara amb el meu (nostre oi noies?) malestar.

El pou en el que maleeixo un i altre cop la desgraciada manca d’afecte i cures a que ens té acostumades l’heteropatriarcat. La duresa, encara que amb dolor, es desintegra, per sort, en aquest lloc tant meu, tant meu com qualsevol altre.

El pou. Sort en tinc. Que em recorda tot el que tinc a dins i em deixa pensar en el que em traspassa sense deixar-ho escapar sota la inèrcia de les relacions de poder enquistades.

El pou. La corda hi és i sé que sempre la utilitzo per a pujar, però ostres, deixeu-me temps per a plorar-me les carns.

………………………

pou

Toda lucha más que épica es difícil, cruda. Pero la constante y paciente miseria, y la repetición cotidiana que envuelve la lucha contra las violencias de género son esas que te hacen conocer el pozo.

El pozo, ese lugar que se nos hace hostil porque el líquido y el barro se nos filtran piel adentro.

Ese lugar donde ya no puedo escapar de lo que siento, estoy hasta la cintura y más. Y estoy aquí, mirando otra vez este lodazal y tocándolo con las manos, con la resignación consciente que intentar escapar no es lo correcto, y sea porque las paredes resbalan, ya sea porque al fin y al cabo el pozo ya es una parte entrañable de mi casa.

Cala, todo lo que nos duele cala. Y solo nosotras sabemos cómo se nos arruga la piel de los dedos cuando llevamos demasiado tiempo en remojo.

El pozo, ese lugar donde veo las lucecitas desde abajo, desde dentro. Y mido mientras medito, con el silencio de mi propio goteo, la distancia que me queda para llegar a la calidez. A través de un agujero que es la distancia exacta entre mi dolor y lo que tardo en saludarlo. Ese lugar tan pequeño como inmenso en el que paro y veo como las raíces de las hierbas traspasan las paredes.

El pozo. Allí donde alguien me mira desde el margen y me dice que salga pero no me tira la cuerda.

El pozo. Allí donde por trampas de las luces y las sombras la cuerda parece demasiado elevada.

El pozo. Allí donde pienso donde está la esperanza sin regalármela a mí misma.

El pozo. Allí donde lloro cómoda, entre aguas, sin vientos, sin incendios, sin terremotos.

El pozo del estar cara a casa con mi (nuestro) malestar.

El pozo en el que maldigo una y otra vez la maldita falta de afecto y cuidados a la que nos tiene acostumbradas el heteropatriarcado. La dureza, aunque con dolor, se desintegra, por suerte, en este lugar tan mío, tan de cualquiera.

El pozo. Que suerte. Que me recuerda todo lo que tengo dentro y me deja pensar en lo que me traspasa sin dejarlo escapar por la inercia de las relaciones enquistadas.

El pozo. La cuerda está y sé que siempre la uso para subir, pero joder, dejadme tiempo para llorarme las carnes.

 

Encara no hi ha res a celebrar

Avui recordo això sobre el feixisme al Baix Penedès

tanitalga's Blog

Exacte, parlo del 12 d’octubre, aquesta data molesta. I és que és feridor veure com encara hi ha tres regidors de Plataforma x Catalunya a El Vendrell. És molt cert que amb un esforç s’ha pogut reduir el nombre de plataformeros a l’Ajuntament de cinc a tres, i això és bo, és clar. Però no reposem, que encara n’hi ha tres i no n’hi hauria d’haver cap ni un. I el que és més greu és que el senyor Armengol va ser escollit, per unanimitat, capitost de PxC; suposo que deuria ser perquè a El Vendrell és on tenen el seu últim bastió fort.

Sí. August Armengol, aquest home que va tenir la poca vergonya de dir públicament que el seu partit no assistiria a la reunió per a parlar sobre les mesures de suport als refugiats perquè són riades d’immigrants descontrolades i possibles jihadistes, és regidor vendrellenc, conseller comarcal…

View original post 572 more words