Sobren raons. Cap excusa contra el feixisme

Article publicat a Xarxa Penedès

Com a feminista tinc moltissimes raons contra el feixisme, que quan passi aquesta voràgine militant ja exposaré. De moment, una visió general.

El proper dissabte 23 d’abril, com moltes ja sabreu, ens visiten una colla de feixistes. De fet, seria correcte dir que als que ja tenim aquí se’ls sumaran uns quants, molts, més. Massa, sempre ens són masses. Diuen que s’han batejat Respeto, a mi em sembla una broma de mal gust.

Vénen a presentar en públic el seu nou projecte i ho fan sense complexes ni vergonyes, cosa que ja d’entrada és digna d’anàlisi. Resulta preocupant que a la seva pròpia notícia de l’acte apuntin que ho fan a Calafell perquè la comarca i la província són còmodes feus del feixisme. Podríem estar hores donant-hi voltes, sobre el que s’ha fet i el que no s’ha fet. Ara, però, no és el moment encara de pensar únicament en perquè es produeix aquesta situació, més aviat és el moment d’encarar la immediatesa, o sigui, l’acte. Si això no s’afronta, si no hi ha una resposta a aquesta barbaritat, serà, com a mínim, un error polític poc justificable. De fet seria una mena de suïcidi.

Fa més de dues dècades de l’assassinat d’en Guillem Agulló a mans d’elements feixistes. La mateixa púrria que li va llevar la vida i va ser absolta o bé condemnada a mínims, ja que no es va reconèixer com a crim d’odi, és la que vol venir el dia 23. I aquests assetjaren la família d’en Guillem. I se’n reien de la seva mort. Aquests són els que venen. Aquests són amb els que el sempre elegant provincià August Armengol ha fet confluència. I això no només ho hem d’explicar, n’hem de poder fer justícia social, que on ells encara criden ‘Dónde están los amigos de Guillem?’ nosaltres retronem ‘Guillem Agulló ni oblit ni perdó!’. I aquesta és la meva primera raó per a respondre’ls, en Guillem i tots els que han mort a mans del feixistes. Som nosaltres les que hem de portar-los a la memòria i a la dignitat que aquests energúmens els volen prendre, així doncs, no els permetem fer-ho nosaltres que encara hi som.

Fa poc vaig sentir de boca d’una mare: si no fem guerra als carrers no ens sentim cuidats, no fer res és sempre un error, així doncs encara que ja no hi siguin, cuidem-los.

La meva segona raó, com sempre escombro cap a casa meva, és que aquests grups en ser feixistes són inevitablement masclistes. El seu model de dona ideal és aquella que està lligada als designis i voluntats de la pàtria i dels que la ostenten que no són ningú més que els homes. La filosofia nauseabunda envolta aquests models femenins basats en l’exaltació de la domesticitat de la pacient i invisible esposa i de la defensa de la pàtria, ja sigui cuidant soldats, parint-los o fent d’amazona amb limitacions imposades. Fins i tot, veuen bellesa en que les dones defensin el bel·licisme, que animi els homes a lluitar i a matar, un bel·licisme que per essència és doblement cruel amb les dones. Anem més lluny: són contraris a models no tradicionals de parelles, per tant, a part de tot, són homòfobs i transfobs. Com a feminista, com a dona, no puc estar més que horroritzada davant la presència d’un sol d’aquests feixistes. Si ja vénen més i pretenen implantar-se sé que la nostra seguretat, integritat i lluita estan en perill i toca defensar-les. Això forma part també de l’autodefensa feminista, l’atac i la resposta a grups polítics que ens agredeixin i amenacin.

La meva tercera raó és mostrar-los que intentar dividir la classe treballadora entre autòctons i els ‘de fora’ no és una bona idea a deixar escampar, no és un argument amb el que jugar, és ras i curt una barbaritat que condueix a dues situacions complementàries: el triomf de les classes que pretenen dominar l’estat de les coses i la batalla inhumana entre treballadores i entre pobles. En tenim precedents històrics, no estic descobrint la sopa d’all, i per això em resulta tant seriosa la necessitat de respondre. Cada cop que deixem passar que algú digui que el nostre veí ens treu la feina perquè es diu Saïd mirem cap a una altra banda i trepitgem de mala manera conceptes tant estimats com solidaritat, suport mutu o consciència de classe. Imagineu si per ‘a’ o per ‘b’ deixem passar que vinguin uns centenars a vociferar estupideses populistes com aquestes: les agressions, per omissió, també són agressions, donem-hi respostes. Que cap veïna, que cap treballadora se senti sola ni amenaçada, que sapiguem portar a la pràctica això de que els llaços humans són molt més potents que els cants de sirena de la barbàrie. Que res passi per sobre de la necessitat constructiva de no deixar a l’estacada de la pitjor humiliació cap de les nostres companyes explotades i precàries.

La meva quarta raó és menys concreta, simplement és la voluntat d’encarar qualsevol forma d’autoritat i poder, i el feixisme, encara que el vulguin amagar sota eufemismes com ‘identitaris’ per a no donar la cara massa directament, és tirànic. És una raó de pes per a fer-los saber que no són benvinguts.

Sabem què és el feixisme, sabem què és el racisme. Ara també sabem que el senyor August Armengol, que es ratifica com la joia de la corona de la província, té tractes i projectes polítics amb grupuscles, i personatges, relacionats amb crims molt seriosos, discursos obertament ultres i cares fosques que per sort són fàcils de trobar quan busques una mica per les xarxes. Heus aquí una altra raó: explicar a la gent i explicar al Doctor que sabem quines males companyies freqüenta.

I potser no acabaria de dir raons fins que acabessin aquestes formes de faltar-nos a totes al respecte. Per totes aquestes poques raons que he apuntat, no hi ha excuses per a dir ben alt, el dia 23, que ells no poden fer servir la paraula Respeto, que ells no tenen la carretera ampla en aquests contrades, que el que fem nosaltres sí que és motiu d’orgull i que ni el dia 23 ni cap altre no se l’apropiarà un grup feixista, ni aquí ni enlloc. No estar el dia 23 a Calafell, ja li diguis diada, ja li diguis equinocci, ja sigui el dia que mires llibres i proves de subvertir, és igual, som-hi, perquè no anar-hi seria sobretot fallar-nos a nosaltres mateixes i aquesta vegada potser no ens ho podem permetre. Si els deixem un respir ens ofegaran a nosaltres.

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/sobren-raons-cap-excusa-contra-el-feixisme/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s