Taller: Autodefensa Feminista

El dissabte 4 de juny dins el marc de les Jornades Feministes 2016 vaig impartir un petit talleret d’autodefensa feminista.

Aquest no era un taller físic, volia fer entre totes les assistents quelcom molt més profund que penso que vam aconseguir. No desvetllaré ni els exercicis que vam fer ni part del contingut ja que si voleu saber-ne més… contacteu amb mi i el fem!! El que sí que faré és fer quatre ratlles breus de la base d’aquest, quatre ratlles que em comprometo a anar desenvolupant per escrit més endavant, ara que ja vaig baixant el ritme ( estic en mode vacances ja quasi…)

tallerjf2016xbloc

Es tracta de que entre totes definim què ens passa i com responem. Perquè? doncs per què tot se’ns ha donat definit. Ens han dit què és autodefensa, què és una agressió, quines respostes hem de donar les dones etc. I una de les tàctiques més alienants que hi ha és que l’opressor digui a l’oprimida com s’ha de definir, que marqui els límits del que és una agressió i que li digui quines respostes està legitimada a donar. De la mateixa manera que la memòria històrica és una manera de fer un camí apoderador i referencial, el poder de definició n’és un altre: som nosaltres les que ho patim, som nosaltres les que ho definim. I punt. Ens toca definir violència, violències, agressivitat, agressió, violència de gènere, violència domèstica, autodefensa, defensa, autodefensa femenina, resposta, autodefensa feminista etc. I nosaltres sabem fer-ho, i fem i ho vam fer…i ho anirem fent. Ens reapropiem dels conceptes i els significats que ens han robat, dels quals en han pres la capacitat de definir per a girar-los en contra nostra. La paraula és nostra, doncs.

Un cop definim el que ens passa també cal mirar si ens cal autodefensa feminista. I vull defugir parlar de casos flagrants en els que el coneixement de claus i qüestions físiques és genial. Sé que és super apoderador aprendre a colpejar, però anem a pams, el físic sempre el podem abordar però…i que passa amb les desautoritzacions diàries que vivim en els nostres espais de vida i de militància? I amb els xantatges emocionals? Quantes vegades hem sentit que som pesades, que no ens estan agredint, que exagerem, que precisament això que assenyalem no és masclisme, que ells no es comporten com els reis de la casa…i, en fi, un llarg etcètera??? Com ens sentim davant d’això, som capaces de reaccionar? No ens han educat, per acció o per omissió, en parlar de límits i posar-los, parlar de dir no i acceptar-lo, parlar de consentiment, parlar de que estimar no és asfixiar, de que voler no és implantar imposicions a casa, de que les quotes i les dones coartada no és canviar, no ens han parlat de transformacions quotidianes. Llavors, és l’autodefensa feminista només quelcom físic? és l’autodefensa feminista només quelcom individual?

En aquest punt val la pena recordar que l’heteropatriarcat és estructura. Així les violències de gènere, les violències exercides cap a les dones es donen perquè es pot, perquè estan tant naturalitzades i normalitzades que no fa falta que siguin justificades. Així, són brutals i són subtils. Erosionen. I són arreu: fàbriques, oficines, escoles, institucions, casa, organitzacions, moviments socials….Llavors, quina acció feminista no és autodefensa feminista? Omplim, doncs, aquest concepte de contingut polític. Penso que hi ha una línia clara que relaciona autodefensa feminista amb acció directa, sororitat amb suport mutu, autogestió feminista amb autogestió en general. Sí, partim de refusar qualsevol relació poder i això implica lluita i cuidar-se, implica resposta feminista al lloc de treball, contra el feixisme, a casa, en els nostres espais etc.

Aquí podem encetar, i vam encetar, dos debats. L’un sobre l’ús de violència. Aquesta com a eina no és exclusiva del masclisme i de fet trencar amb que aquest en tingui el monopoli és brillant. L’altre sobre com el masclisme dins els nostres espais fa que no sigui segurs. Per a nosaltres un espai segur no és un espai on ens fan de tutors, on ens diuen què hem de fer com a feministes i on ells ens protegeixen dels malvats masclistes de fora. No. NO. NOOO. Un espai segur és un en el que no haguem d’explicar què és un espai segur. Un espai segur és un espai on no haguem d’explicar per què un comportament masclista és masclisme. Un espai segur és un espai on NO es qüestionen les respostes a les agressions, sinó les agressions. I podria seguir, però no, perquè vull fer un article per a cada punt que aquí només estic assenyalant de manera superficial. No ens agrada que com el capitalisme fagocita conceptes dels moviments socials i els modela per a treure’n benefici i així bloquejar la lluita buidant de sentit el concepte fagocitat, feu el mateix amb els conceptes feministes. La gràcia d’un concepte és que no és una forma, no és un terme per a quedar bé ni un mot de moda, així guai. No. NO. NOOOO. Dir “em fas sentir malament o agredit” quan us assenyalem que sou masclistes és molt retorçat. Dir “cuidem-nos” i així evitar debats durs sobre qüestions de violències masclistes en els nostres espais de vida o de militància és simplement tenir molta barra. Els consensos mediocres als que ens permeteu arribar NO són cooperar i fer pedagogia, són això, consensos mediocres basats en una relació de poder. Dir “mira com et poses” quan ens posem flamenques després de que utilitzeu aquestes tàctiques és un esport de risc.

Parlar sobre tot això ens fa adonar-nos de com n’és d’important l’autodefensa feminista, de com va molt més enllà de quatre cops i un parell de casos anecdòtics.

I ara…pendent de profunditzar…qui de vosaltres NOIES s’anima a fer una taller així? qui de vosaltres COL·LECTIU MIXTE, s’anima a fer una taller, no així exactament, però adaptat per a aprendre’n?

Mireia Redondo Prat

Propera formació a Mataró/ Próxima formación en Mataró

El proper dissabte 18 de juny seré a Mataró compartint formació amb un munt de dones tremendes i compartint espai amb un munt de genteta endavantera. Parlarem de feminismes és clar…Us animeu? I de seguida en faré article per al blog!

……….

El próximo sábado 18 de junio estaré en Mataró compartiendo formación con unas mujeres tremendas y compartiendo espacio con un montón de gente “endavantera”. Hablaremos sobre feminismos claro…Os animáis? Haré un breve para el blog!!

 

13350360_1094318233987205_316229931664855070_o

Tapant vergonyes/Tapando verguenzas

Article publicat a Xarxa Penedès

Aquesta ha estat la setmana del món al revés. O potser tothom s’ha posicionat de manera conscient o inconscient ocasionant, així, una caiguda de màscares. O potser simplement es tracta de que hi havia una manca d’informació general que ha creat confusió, tot i que dubto d’aquesta tesi. Sembla més aviat fruit de la desídia i potser de quelcom més que per ara prefereixo no nombrar.

Hi ha moments en els que cal saber-hi estar, cal estar a l’alçada dels esdeveniments i saber donar la resposta política adient. De res serveix amagar el cap sota terra perquè així els problemes no deixen d’existir. Per molt que fugis, aquests et seguiran, seran allà quan tornis. No és gens correcte passar a les altres una patata calenta que no sabem com gestionar. I encara resulta menys positiu és q el senyor alcalde, a més a més,  culpabilitzi al veïnat de la porqueria feixista que fa temps que s’acumula a la comarca.
Abans de que el batlle comenci a fer gestos dramàtics potser cal que fem un recordatori dels esdeveniments i així ens situem totes.

Fa pocs dies saltava la notícia que una nova formació que es diu Respeto, fruit de la confluència entre PxC, PxL i España 2000, feia el seu primer congrés al Baix Penedès. De seguida vam reunir-nos per a donar resposta a aquest fet que consideràvem i considerem que va més enllà de la ofensa i de la provocació: és absolutament intolerable la seva presència. Qui sàpiga qui són aquestes formacions i què promouen hauria de tenir molt i molt clar que no haurien d’haver vingut, que no haurien d’haver tingut cap espai. Senyores i senyors dels consistoris del Baix Penedès: aquesta gent són nazis, feixistes, racistes, islamòfobs, masclistes, homòfobs i un llarg i llastimós etcètera. Dic llastimós perquè ho resulta, resulta llastimós veure com hi ha un silenci incomprensible davant el fet que dins els ajuntaments, dins els hotels i als carrers de la comarca, hi hagi persones i grups que promouen l’odi i fan propostes que se salten els drets humans bàsics com el dret a asil, el dret a assistència, el dret a l’empadronament, el dret a l’exercici de la pròpia cultura…

No poden tenir el mal gust de parlar de veïnatges i de cohesió quan tenen una actitud tan tèbia, per no dir nul.la, davant d’aquests grupuscles. La mala excusa de que fan servir eines pròpies de la democràcia no és cap justificació per a no deixar-los amb la paraula a la boca, recordem q Hitler va guanyar unes eleccions, és que no hem après res encara? Hem d’aprovar el feixisme i el racisme pel simple fet que es presenten a eleccions? Rotundament no.

Aquesta és, doncs, la seva idea de democràcia, doncs?

Aquestes idees no són un mal menor a obviar ni són una ideologia com qualsevol altra. Potser no els importa que hi siguin perquè ara no els afecta, però estan alimentant el monstre tant per omissió com per acció.

Parlant clar, què li passa pel cap al senyor Carnicer, flamant alcalde de El Vendrell, quan para un ple per uns simples papers però no el para mai davant el constant discurs tòxic i racista de PxC dins l’ajuntament?

Per a qui no en sàpiga res ho explico.

El dimarts 19 d’abril UCFR Baix Penedès va convocar al ple a la gent que tingués ganes de mostrar rebuig a la presència de Respeto. El ple és públic. Els assistents van fer quelcom molt senzill, mostrar un paper quan PxC va prendre la paraula al ple (recordem que hi ha tres regidors de PxC a El Vendrell). Al paperet hi posava: per respecte, feixistes ni al Baix Penedès ni a enlloc.

Aquests papers i aquesta frase van molestar molt al batlle que al moment va decidir parar el ple. Amb això vol dir el senyor Carnicer, del PSC, que li molesta que el públic aixequi uns papers? Uns simples paperets? Vol dir l’alcalde que no li agrada la frase? Que no la subscriu pas? Que li ofèn? Rellegim la frase: Per respecte, feixistes ni al Baix Penedès ni a enlloc. No hi està d’acord el consistori? No resulta prou demòcrata? És ofensiva?

Sincerament qui no subscrigui aquesta frase i qui se’n senti ofès potser que s’ho faci mirar. Segurament gran part dels grups que estaven aquell dia al ple haurien de revisar la seva reacció davant aquesta actuació tant poc invasiva.  Que m’expliquin perquè el ROM permet que els consistoris baix penedesencs puguin fer un ple, que és públic, a porta tancada per una simple i sana expressió política, en aquest cas contra la presència de nazis a la comarca. Això pot sonar una mica massa caciquil, oi? o potser estan mentint descaradament quan diuen que estan al servei de la gent, cosa que podria ben ser. Fem una cosa. Facin com altres ajuntaments, que han aprovat mocions en les que afirmen que no toleraran actes racistes i feixistes. Això sí que seria respectar la voluntat de les veïnes perquè per si no se n’havien assabentat encara, resulta que la seva sorprenent tolerància asèptica cap a PxC causa que moltes veïnes visquin amb patiment, amb por, amb recel i amb cert aïllament. Això no els molesta a les autoritats i representants? Doncs si això els és ben igual facin el favor a tothom de no parlar de toleràncies, democràcies, cohesions i decències.

De veritat no els causa mala consciència haver-se acostumat a PxC i explosionar incomprensiblement amb un paper contra el feixisme a casa nostra?

Seguim la setmana i caldria explorar quantes formacions polítiques han mostrat públicament rebuig a Respeto i al seu congrés. Al fet que el fessin a la comarca i precisament en 23 d’abril. Que aixequin la mà les que han dit que no els volen i les que han fet difusió dels actes o bé n’han participat. Millor que no mirem els resultats, no? Després brandaran orgulloses als ajuntaments i parlaments iniciatives de cara a la galeria que seran simple paper mullat. Doncs és en aquests moments en que s’ha de ser una mica valent i dir les coses pel seu nom.

Per exemple cal dir que PxC convida a Pegida a apadrinar el seu nou partit de confluències. Pegida organitza marxes de torxes per a recordar Hitler. Pegida fa proclames obertament islamòfobes i contra les refugiades. Pegida és extrema dreta i no se n’amaga del seu discurs antimusulmà i pro família cristiana com a model únic. Les mal anomenades autoritats sabien que això passaria a Coma-ruga. Sinó no s’explica l’exagerat dispositiu policial desplegat per a protegir als nazis i barrar el pas a les antifeixistes. Sí, vau omplir Coma-ruga de mossos i antiavalots amb una desproporció que només pot ser deguda a la por que pugueu tenir a que ens expressem i perdeu un control que, per cert, vista la comoditat amb que campa PxC, mai heu tingut. Ho sabíeu, sabíeu que vindria España 2000, que està farcida d’acusats d’agressions a menors, homòfobes, feixistes etc. Sabíeu que vindrien els de Partido por la Libertad con las Manos Limpias, amics de l’extorsió. Que per cert, quina mena de gent utilitza la paraula ‘sindicato’ (Manos Limpias) quan el que està fent bàsicament és donar oxigen a la ultradreta? Aquests i PxC compten amb ex militants de la dreta més casposa i imperialista (Fuerza Nueva, DN…) i també del GIL. El mateix Armengol era del GIL. Sabíeu qui són i sabíeu que venien i en comptes de posar el crit el cel vau callar i vau fer el ple a porta tancada. Vau permetre que identifiquessin a qui només havia aixecat un paper. Vau deixar que els nazis fessin un acte a la comarca i els vau protegir com si els antifeixistes tinguéssim idees fora de lloc, quan el que està fora de lloc és banalitzar el racisme.

I llavors perquè us indigneu tant? Si de fet sou més tolerants amb delictes d’odi i de sang que amb uns papers i una protesta antifeixista, no sou vosaltres els que hauríeu d’estar indignats. Però és clar, ja ho entenc. Deu crear certa sensació de culpa. Aquí no es tracta de vots, d’aquells rars equilibris de tu em dones i jo et dono. Es tracta de política amb majúscules i no la de semàfors i intercanvis en plens tancats.

Jo, nosaltres, en canvi, tenim la consciència ben tranquil.la, estic ben orgullosa del que penso i faig, del que pensem i fem. I vosaltres què?

Jo i nosaltres podem anar amb el cap ben alt i alegrement. Vosaltres crec que no. Potser hauríeu d’haver explicat a tots els votants que us és igual l’odi per raó de raça, per exemple. I llavors potser ja estaríem totes tranquil·les i no hi hauria confusions.

Que els dolents de la pel·lícula no eren els que portaven un paper el dia del ple ni els que estaven portant una pancarta contra el feixisme. Els dolents portaven les mans plenes de sang i corbata, vestits cars cosits per les barbaritats. I mentrestant vosaltres trucàveu a la policia i callàveu, fèieu paradeta i aquí no ha passat res. Potser us sembla que això és el millor pel poble però no ens enganyeu, no us enganyeu, és el millor pels feixistes i el menys compromès per a vosaltres. I mentrestant deixeu escampar la misèria i la barbàrie per la comarca.

…………………………………….

Artículo publicado en Xarxa Penedès

Ésta ha sido la semana del mundo al revés. O todo el mundo se ha posicionado de manera consciente o inconsciente ocasionando así que se caigan las máscaras. O quizás solo se trata de que haya tal falta de información general que se ha creado una gran confusión, aunque lo dudo. Todo esto parece más bien fruto de la desidia y quizás de algo más que prefiero no nombrar.

Hay momentos en los que hace falta saber estar, hay que estar a la altura de los acontecimientos y saber dar la respuesta política adecuada. De nada sirve esconder la cabeza debajo del suelo porque así los problemas no dejan de existir. Por mucho que huyas estos te seguirán, seguirán ahí cuando vuelvas. No es para nada correcto pasar a los demás la patata caliente que no sabemos cómo gestionar. I aún resulta menos positivo que el señor alcalde, además, culpe al vecindario de la basura fascista que se acumula en la comarca.

Antes de que el alcalde empiece con los gestos dramáticos quizás deberíamos recordar los acontecimientos y así nos situamos todas.

Hace unos días saltaba la noticia que una nueva formación que se llama respeto, fruto de la confluencia entre PxC, PxL y España 2000, hacía su primer congreso en el Baix Penedès. EN seguida nos reunimos para dar respuesta a este hecho que considerábamos y consideramos que va más allá de la ofensa y de la provocación: es absolutamente intolerable su presencia. Quien sepa quiénes son estas formaciones y lo que promueven debería de tener muy claro que no deberían haber puesto un pie aquí, que no deberían haber tenido ningún espacio. Señoras y señores de los consistorios del Baix Penedès: esta gente son nazis, fascistas, racistas, islamófobos, machistas, homófobos y un largo y lastimoso etcétera. Digo lastimoso porque lo es, resulta lastimoso ver cómo hay un silencio incomprensible ante el hecho que dentro de los ayuntamientos, dentro de los hoteles y las calles de la comarca, haya personas y grupos que promueven el odio y hacen propuestas que se saltan los derechos humanos básicos como el derecho al silo, el derecho a la asistencia, el derecho al empadronamiento, el derecho al ejercicio de la propia cultura…

No pueden tener el mal gusto de hablar de ser vecinos y vecinas, de cohesión, cuando tienen una actitud tan tibia, por no decir nula, ante estos grupúsculos. La mala excusa de que usan las herramientas propias de la democracia no es ni una justificación para no dejarlos con la palabra en la boca; recordemos que Hitler ganó unas elecciones, ¿es que no hemos aprendido nada aun? ¿Tenemos que aprobar el fascismo y el racismo por el simple hecho de que se presentan a elecciones? Rotundamente no.

¿Ésta es entonces su idea de democracia?

Estas ideas no son un mal menor a obviar ni son una ideología como cualquier otra. A lo mejor no les importa que están aquí porque de momento no les afecta, pero estan alimentando el monstruo por omisión o por acción.

Hablando claro, que le pasa por la cabeza al señor Carnicer, flamante alcalde del Vendrell, cuando para un pleno por unos simples papeles pero no lo para nunca ante el constante discurso tóxico y racista de PxC en el ayuntamiento?

Para quien no sepa nada lo explico.

El martes 19 de abril UCFR Baix Penedès convocó al pleno a toda la gente que quisiera mostrar rechazo a la presencia de Respeto. El pleno es público. Las asistentes hicieron algo muy sencillo: mostrar un papel cuando PxC tomó la palabra en el pleno (hay tres regidores de PxC en el Vendrell). EN el papelito ponía: por respeto, fascistas ni en el Baix Penedès ni en ningún sitio.

Estos papeles y esta frase molestaron mucho al alcalde que al momento decidió parar el pleno. ¿Con esto quiere decir el señor Carnicer, del PSC, que le molesta que el público levante unos papeles? ¿Unos simples papeles? ¿Quiere decir el alcalde que no le gusta la frase? ¿Que no la suscribe? ¿Qué le ofende? Releamos la frase: por respeto, fascistas ni en el Baix Penedès ni en ningún sitio. ¿No está de acuerdo el consistorio? ¿No resulta lo suficientemente demócrata? ¿Es ofensiva?

Sinceramente quien no suscriba esta frase y quien se sienta ofendido quizás debería hacérselo mirar. Seguramente gran parte de los grupos que estaban aquel día en el pleno deberían revisar su reacción ante esta actuación tan poco invasiva. Que me expliquen porque el ROM permite que los ayuntamientos de la comarca puedan hacer un  pleno, que es público, a puerta cerrada por una simple y sana expresión política, en este caso contra la presencia de nazis en la comarca. ¿Esto suena un poco caciquil no? O quizás están mintiendo descaradamente cuando dicen que están al servicio de la gente, que podría ser. Hagamos una cosa. Hagan como otros ayuntamientos que han aprobado mociones en las que afirman que no toleraran actos racistas y fascistas. Eso sí que sería respetar la voluntad de las vecinas porque, por si aún no se habían enterado, resulta que su sorprendente asepsia ante PxC causa que muchas vecinas vivan con sufrimiento, con miedo, con recelo y con cierto aislamiento. ¿Esto no molesta a las autoridades y representantes? Pues si esto les da igual hágannos un favor a todas y dejen de hablar de tolerancias, democracias, cohesiones y decencias.

¿De verdad no les causa mala consciencia haberse acostumbrado a PxC y explotar incomprensiblemente ante un papelito contra el fascismo en nuestra casa?

Seguimos la semana para bingo, y exploremos cuantas formaciones políticas han mostrado públicamente rechazo a Respeto y su congreso. Al hecho de que lo hiciesen en la comarca y precisamente el 23 de abril. Que levanten la mano los que han dicho que no los quieren, y las que han hecho difusión de los actos y han participado. ¿Mejor será no mirar los resultados, no? Después irán orgullosos a ayuntamientos y parlamentos alzando iniciativas de cara a la galería que serán solo papel mojado. Pues en estos momentos hay que ser un poco valiente y decir las cosas por su nombre.

Por ejemplo hay que decir que PxC invita a Pegida a apadrinar su nuevo partido de confluencias. Pegida organiza marchas de antorchas para recordar a Hitler. Pegida hace proclamas abiertamente islamófobas y contra las refugiadas. Pegida es extrema derecha y no esconde su discurso anti musulmán y pro familia cristiana como modelo único. Las mal nombradas autoridades sabían que esto pasaría en Comarruga. Sino no se explica el exagerado dispositivo policial desplegado para proteger a los nazis e impedir el paso a los antifascistas.

Sí, llenasteis Comarruga de mossos y antidisturbios con una desproporción que solo puede ser debida al miedo que tenéis a que nos expresemos y a que perdáis un control que, por cierto, vista la comodidad con la que campa PxC, nunca habéis tenido. Lo sabíais, sabíais que vendría España 2000 que está llena de acusados de agresiones a menores, homófobas, fascistas etc. Sabíais que vendrían los del PxL con las manos Limpias, amigos de la extorsión. Que por cierto, que tipo de gente usa la palabra ‘sindicato’ cuando lo que hace básicamente es dar oxígeno a la ultraderecha. Estos y PxC cuentan con es militantes de la derecha más casposa e imperialista (FN, DN…) i también del GIL. El mismo Armengol era del GIL.

Sabíais quienes son y sabíais que venían y en vez de poner el grito en el cielo os callasteis e hicisteis el pleno a puerta cerrada. Permitisteis que identificaran a quien simplemente levantó un papel. Dejasteis que los nazis hiciesen un acto en la comarca y los protegisteis como si las antifascistas tuviésemos ideas fuera de lugar, cuando lo que está fuera de lugar es banalizar el racismo.

I entonces ¿porque os indignáis tanto? Si de hecho sois más tolerantes con los delitos de odio y de sangre que con unos papeles y una protesta antifascista, no sois vosotros los que deberíais estar indignados. Pero claro, ya lo entiendo. Debe de crear cierta sensación de culpa. Aquí no se trata de votos, de esos raros equilibrios del tú me das y yo te doy. Se trata de política en mayúsculas y no de la de semáforos o intercambios en plenos cerrados.

Yo, nosotras, en cambio, tenemos la consciencia bien tranquila, estoy muy orgullosa de lo que pienso y hago, de lo que pensamos y hacemos. ¿Y vosotros que?

Yo, y nosotras, podemos ir con la cabeza bien alta y alegremente. Vosotros creo que no. Quizás deberíais haber explicado a todos vuestros votantes que os da igual el odio por razón de raza, por ejemplo. Y entonces quizás ya estaríamos todas tranquilas y no habría confusiones.

Que los malos de la película no eran los que llevaban un papel el día del pleno ni los que estaban llevando una pancarta contra el fascismo. Los malos llevaban las manos llenas de sangre y corbata, vestidos caros cosidos por las barbaridades. Y mientras vosotros llamabais a la policía y callabais, hacíais paradita y aquí no ha pasado nada. A lo mejor os parece que es lo mejor para el pueblo pero no nos engañáis, no os engañéis, esto es lo mejor para los fascistas y lo menos comprometido para vosotros. Y mientras tanto dejáis que se propáguela miseria y la barbarie por la comarca.

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

 

 

http://xarxapenedes.cat/20148-2/

Sensació agredolça. Les Jornades Feministes 2016

Article publicat a Xarxa Penedès

Diumenge tenia unes ganes tremendes de fer una mena de relat sobre les Jornades Feministes 2016 a les que vaig assistir, tant per a fer una petita aportació mitjançant un taller, com aprenent molt de les activitats on vaig tenir l’oportunitat d’anar. Sobretot per a trencar el silenci mediàtic i de gran part de l’activisme al voltant d’aquestes. I sabeu…va ser molt brutal!

Vaig anar als espais rebatejats per l’ocasió: la sala d’exposicions Hipàtia, l’Auditori Virginia Woolf, el pati Carmen Amaya, la Sala Chantal Akermann, la Sala Frida Kahlo… I és que hi érem moltes amb elles, la sala Rose Parks, la Safo, la Hildegarda de Bingen, la ArtemisiaGentileschi, la Roig, la Skolodowska-Curie… Vaig respirar pancartes on es deia que no volíem assetjadors, que les dones sostenim el món, que visca la nostra lluita, que Calladetes no estem més maques…N’érem moltes mirant i aplaudint els castells fets només per dones i noies i nenes. I també n’érem moltes les que miràvem com les dones racialitzades ens alertaven dels nostres privilegis i desplegaven una pancarta que deia “Els feminismes catalans també són racistes”.

La quantitat de taules i xerrades era tal que feia pena haver d’escollir: trans, lesbianes, treball sexual, coeducació, treball social, TTIP, migracions, amor, guerres, salut, violència obstètrica, còmics, memes, racisme de gènere, menstruació, medi ambient, la PAHC de Sabadell, les Kurdes, les gitanes, les musulmanes, les llatines, el treball, el teatre, l’autodefensa, la colonització, les violències de gènere… i me’n deixo moltes. Si tenies un forat podies anar a veure les exposicions ( la de Mujeres Libres, la de la Presó de Dones de Les Corts, la de la Montserrat Abelló, la de la caterina Albert, la de On l’amor és il·legal…), l’espai de creació ( com la de com dones de diversos indrets fan rituals de benvingudes, on participaven col·lectius com EQUIS MGF o E Waiso Pola, espectacles de dansa i teatre, màgia…), o l’espai de vídeo loop. Si volies passejar tenies tot un seguit de tenderols de diversos col·lectius i de dones creatives on a més de veure materials t’hi paraves a signar, a debatre, a xerrar…a aprendre.

Va ser emocionant veure la pancarta amb el lema de les jornades feministes anteriors, les del 2006: “Les dones sabem fer i fem saber”. De fet en repartien llibres amb les ponències que n’havien sortit. Dic que va ser emocionant perquè recordo perfectament el dia que vaig anar a Ca La Dona a buscar un exemplar del llibre acabat de sortir del forn, si en fa d’anys d’això. Un llibre d’aquests que en diríem totxana, però gratuït ple de coneixement i de debat, que encara guardo quasi intacte en la meva humil biblioteca, a l’apartat de dones i feminismes. Va ser com una mena de flaix: si ja aquell lema em parlava de les nostres àvies i de la nostra potència present i futura, veure la pancarta i els llibres em va fer pensar, “nena, et vas fent gran”, però no amb recança sinó amb certa alegria orgullosa. Era una mena de “Mireia, has arribat fins aquí, hem arribat fins aquí, som valentes, som sàvies, aprenem i aportem, som la sal i el pebre!!”.

Aquella trobada des del minut u estava tenint aquell efecte energètic agradable. Érem milers de dones. Era un espai on segur que hi ha moltes mancances i moltes ens ho van assenyalar com ja he comentat abans. Però disculpeu, quin gust estar en un espai on no era jutjada pel meu aspecte, ni pel meu cos, jo no era un objecte. Quin gust un lloc on no he de fer tasques de cura i “domèstiques” pel fet de ser dona o de manera alienant perquè sinó ningú les fa. Quin gust un espai on en una xerrada les criatures no són excloses i on si es vol hi ha un espai infantil habilitat, on treure’s el pit per a alletar no és més que una normalitat. Quin gust un espai on els detalls humans, no només cap a les criatures i la maternitat, també cap a la necessitat d’accessibilitat i rampes, estan cuidats. Aquests detalls que fan que tot sigui molt més revolucionari que en d’altres espais. Aquell espai realment vital en tots els significats de la paraula. Quin gust un espai només de dones encara que sigui un parell de dies. Que sí, que amb molts grups que hi eren si hi hagués tingut un debat no ens haguéssim posat gens d’acord. Però amb molts d’altres sí. Era com estar una mica més segura del que me’n sento quotidianament.

Personalment vaig fer una petita aportació, un taller de menys de dues hores d’autodefensa, però sobretot enfocat en definir tot allò que ens han volgut prendre ( definir autodefensa feminista, agressió, violència de gènere…) i les eines que tenim o podem tenir per a afrontar les situacions quotidianes i de violència de baixa intensitat (xantatges emocionals, negació de la violència, falta d’escolta activa, desautoritzacions, condescendències etc). Vam riure, i molt. Encara que sembli mentida vam fer-ho. I també vaig assistir a les exposicions i l’espai de creació, el taller sobre vulnerabilitats i resistències feministes i el de maternitat, violència obstètrica i lactància. Vaig fer torns al tenderol de Dones Llibertàries, tenint l’oportunitat de xerrar amb les dones de la marxa de Matagalpa, generacions de Dones Llibertàries que encara no coneixia, el treball incansable de Tamaia i ACATHI, el retrobament amb dones de Mujeresp’alante…Vaja, un no parar.

Diumenge estava jo fora de joc, descansant, repensant, assimilant també tots els retrobaments i les desvirtualitzacions.

I avui dilluns volia redactar una crònica més exhaustiva dels tallers però he tingut un matí terrible. Al tren, a primera hora, hem viscut una agressió masclista. De tota la gent que érem al vagó només ens hem aixecat un noi i jo per a evitar-la. La resta de persones primer miraven malament a la noia perquè aquesta estava pujant el to de veu, però cap d’aquestes persones ha provat d’evitar que l’agressor l’agafés dels cabells, o que tornés a seure tranquil·lament al seient. No, els ha molestat més la dona pujant la veu, la dona que a la seva manera ja s’estava defensant d’una situació que era hostil. I no he pogut evitar donar voltes tot el matí a la situació, que ja d’inici m’ha fet venir ganes de plorar, de donar cops, de girar cua i de tornar al llit per a no sortir-ne.

Em ressonava tota l’estona una frase que vaig utilitzar al taller de dissabte. “Les violències de gènere són estructurals, són una relació de poder que lluny de ser només la bufetada, és la normalització de la relació vertical que per a ser exercida no li fa falta cap mena de justificació”. A ell no li ha calgut justificar-se, a ella sí des del minut zero. Ella estava essent mirada amb desaprovació per parlar més fort del que ho hauria de fer, ell no ha estat aturat per pegar-li. Ell té el monopoli de l’ús de la violència, ella no en té permès ni l’ús de la verbal o ambiental. La ira, el cabreig, no són per a nosaltres o, si ho són, ho són en forma de tòpic deformat. Hem de parlar-vos bé, hem d’explicar-vos bé, hem de procurar que, hem de poder cooperar amb la situació, hem d’arribar a consensos mediocres als que ens permeteu arribar, hem de comprendre i fer entendre, hem de complaure, hem de servir, hem de crear un ambient agradable…HEM. Ens mirareu malament quan us apugem el to, quan us diguem amb fermesa el que pensem, i rebrem un càstig perquè estarem transgredint i us estarem qüestionant.

Avui he fet un exercici curiós. He agafat tot el discurs (terrible) contra els okupes del Banc Expropiat que estaven fent als mitjans i l’he reescrit substituint paraules ( policies per homes, okupes per dones…) i la cosa ha quedat així:

“Quan una dona utilitza la violència és un fracàs perquè no serveix de res. Començant per la violència verbal. Una dona que usa la violència ho fa per a aconseguir alguna cosa més i perd tota la raó que pugui tenir. N’hi ha que usen la paraula autodefensa com a excusa, però ni el sistema és tant violent com abans ni els homes actuen si abans no se’ls ha posat nerviosos. Totes les dones que no condemnen l’ús femení de la violència perden raó, també. Haurien d’assenyalar a les violentes perquè els fan un flac favor. Mai hi ha excusa ni per a parlar malament. No és propi històricament de les dones respondre amb violència. Això incomoda.”

I reblava preguntant:

“Val. Ara. Exercici de reflexió. Quants heu parlat així (o heu pensat això de) a la vostra companya de vida, de llit o de militància? Fins a quin punt reproduïu discursos de poder? Fins a quin punt no us qüestioneu? Així s’entén que tothom avui mirés malament a la noia agredida al tren. Mirades de desaprovació quan ella cridava que jo també he rebut i rebo si crido.”

Escric això amb les xapetes que he portat aquest cap de setmana sobre l’escriptori, la de les jornades i la de Dones Llibertàries que diu Feminisme o barbàrie, mentre rebo una trucada per a comentar el meu taller i una dona em diu que vaig apuntar idees meravelloses. I així, en aquest context tant profundament contradictori, em pregunto… quants de vosaltres sou conscients que vivim i reproduïu una barbàrie?

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/sensacio-agredolca-les-jornades-feministes-2016/