La classe també ens travessa

Estem acostumades a parlar en termes com que hi ha diversos feminisme i no només un, que hem de saber veure tot allò que ens travessa ( les interseccions, com per exemple les de raça), que allò personal és polític… Però jo em pregunto, no serà que hi ha termes que hem oblidat i que d’altres s’han convertit en mantres o mainstream?

 

mujeres-trabajando

 

Sembla ser que parlar de classe fa mal als ulls, hi ha qui ho troba passat de moda. Jo dic, una cosa és que resulti rovellat i incomplet dir que tot se soluciona amb la lluita de classes, i l’altra és substituir termes, parlar de desigualtats o precariats, de les injustícies, sense dir la cosa pel seu nom. Oi que fa ràbia quan li treuen cafeïna al feminicidis? Molta. Doncs a mi també em dol treure-li contingut a la classe social i teoritzar en tal excés que acabem acceptant condicions de vida molt i molt meselles. I sí, noies i nois, la classe ens travessa de mala manera. I no m’és possible obviar això en la meva pràctica i en la teoria feminista.

Abans de posar-me a teoritzar, que no sempre em surt perquè com que no em vaig poder acabar de pagar els estudis l’autodidactisme arriba on pot, i que coi que no en tinc ganes, faré servir això de que allò personal és polític. I és que no em surt d’una altra manera:

La senyora que se’n fotia del meu pare (ella no sabia que aquell era mon pare) perquè ell no és tant loquaç en català com ella, tot i parlar-lo molt amb accent andalús, i també perquè fruit de l’escassa formació té una lletra jeroglífica, aquesta senyora classista, portava posada una xapa contra la violència de gènere.

El senyor que se’n fotia de ma mare perquè fa faltes quan escriu en català perquè ella té estudis però no té formació super superior ni és de les que va tenir professió liberal (ell no sabia que era ma mare) és d’aquests progres que te’ls trobes a les manis contra les guerres, contra el racisme i les del 25N a Barcelona.

La senyora que em va dir que havia d’anar al psicòleg perquè portava cresta, botes, fumava porros a la porta de l’escola d’un barri de classe mitja alta que no era el meu barri, (tot i tenir jo una mitja de notes brutal) era la meva tutora i ens ensenyava que les dones podíem fer el que volguéssim, suposo que es referia a les del seu barri, no a les del meu. En aquesta mateixa escola un dels professors considerava que el meu barri era perillós, un profe que ens ensenyava que guai era l’economia de cooperació.

Cada dia he de planxar la roba a gent, homes i dones, que són progres, que van a manis, que porten xapes contra les violències, contra la penalització de l’avortament, les guerres etc. I aquestes mateixes em tracten com si fos la minyona al seu servei. Algunes porten rastes i els cabells progres, la roba progre, algunes fins i tot es passaren pel 15M, o estan en mogudes veïnals…però ei, jo he d’acomplir la meva funció doncs estic al seu servei.

Dins de les que treballem fort, sí, hi ha nivells. Hi ha qui no ha viscut tantes i tantes vegades com jo el fer totes pinya, des de menudes, a casa, mirant les ofertes de feina dels diaris ( La Vanguardia, EL Segundamano…) perquè el pare altre cop havia quedat a l’atur. Això sí, he estat molt feliç. O el viure en 20 metres quadrats per força. O en un barri de més avall en el que la policia no hi entra i et pugen les ferums i les cuques dels baixants de l’edifici cada dia. O bé explota el comptador de l’edifici. O bé qualsevol cosa infumable.

Hi ha qui no ha viscut el discurset classista benvolent i pietós, de qui ve a portar-te piles de roba, mentre la nit anterior has hagut de fer guàrdia perquè una veïna addicta a la cocaïna i maltractada li volen prendre el fill, o a l’altra l’ex l’amenaça amb una destral, o venen a buscar els nanos sense papers del parc per expulsar-los, o resulta que no tenies diners pel butà o per la llum i has hagut de tirar cable de la veïna, o passar un fred del dimoni ja que just aquell any neva. Ep i somriu.

Hi ha qui no ha passat mesos sopant arròs bullit o pasta sense res. I mentrestant, oi, les senyores amb la xapeta amb el símbol feminista aprestant per tenir la roba a punt, o ràpid, o perfecte o ves a saber. Ah, sí! i parlant-me en castellà.

Hi ha qui no ha hagut de sentir el discurs classista de les encarregades dels presos de la presó. Aquella senyora tant formada en coses socials que em volia fer passar per l’aro textualment, i que es pensava que sóc submisa, tant llesta i alliberada ella.

I la veritat és que jo sí. I n’estic ben farta. No són les meves companyes, com tampoc ho són les que estan organitzades en llocs on es llepa el cul de l’empresari quan els treballadors moren a les fàbriques, o que consideren que un aspirador o una escombreta pel bany es un regal preciós per a les treballadores. Ni amb les que pensen que el sistema de torns que fa posar malalt al company, als companys, no està tant malament, ni amb aquella que… és igual. Per a mi la cosa és fàcil, o es desclassa o no hi ha diàleg, que no. Que no tinc perquè compartir res amb al masclista que no vol deixar de ser-ho però tampoc em sento gens afí ni agermanada amb qui exerceix poder de classe. Ja sé que això m’acota molt el camp d’acció i que queda lleig dir-ho, però és així.

I és que no li donaré més voltes. Si hem de contemplar i assenyalar tot els que ens travessa no ens oblidem de la classe, que també és vella, mata i crea submissions. La sororitat també la vull escollir jo i no pas beure-me-la com un dogma. Digueu-me selectiva.

Mireia Redondo Prat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s