L’acció directa com a pedagogia

L’acció directa com a pedagogia

( ponència adaptada per a les I Jornadas d’Educación Libertaria y Social a Almería)

 ( el dia de la ponència vaig posar molts exemples pràctics, això seria un guió que vaig completar amb articles del bloc )

Què és l’acció directa?

L’acció directa com a pràctica revolucionària i estratègia llibertària de canvi social: comprendre-explicar-desenvolupar

Mujer bander nagra

L’acció directa és un dels conceptes que defineix la pràctica anarquista des dels seus inicis. Els grans clàssics que escriurien sobre la moral anarquista i sobre el suport mutu també ho farien sobre l’acció directa. De fet aquest és el pilar de l’estratègia per a aconseguir crear aquest canvi social i de consciència col·lectiva del que parla l’anarquisme. Entenc l’acció directa com aquella acció o iniciativa col·lectiva o individual que és organitzada per qui pateix una situació concreta. Respon a les agressions rebudes o a situacions concretes, o també cerca la creació d’unes condicions x, sempre amb els mitjans que es tenen a mà. Entenc que per aquest principi són les afectades les que fan ús de l’acció directa, ja sigui en el cas de donar una resposta o frenar una agressió, ja sigui per anar creant unes millors condicions de vida i de futur. Per tant s’oposa per definició a les opcions de la mediació i la representativitat o delegació política. Llavors, es tracta d’una acció organitzada per les interessades o subjectes de lluita que comporta autoorganització.

Caldria distingir acció directa de la propaganda pel fet ja que moltes vegades es pren la segona per la totalitat, i en canvi la segona és una part de la primera. Una part que es pot aplicar o no.

Per què és important que sigui autoorganitzada i que siguin les que pateixen una opressió/agressió les que exerceixin l’acció directa com a resposta?

Doncs perquè si no és així perd tot el sentit i es converteix en paternalisme, quant no representació. Així, no es crea la condició necessària per a un possible canvi en el funcionament, les relacions i les dinàmiques. L’acció directa l’hem de prendre molt seriosament i no només com una concatenació d’accions sense solta i sense organització. Això s’ha de tenir molt clar i és la primera part de la mateixa acció directa. Aquesta i l’estratègia anarquista de la qual forma part consta de tres aspectes molt clars i el primer és comprendre. Per a poder desenvolupar i per a poder explicar és necessari entendre. Dit d’una altra manera: si es vol afavorir un canvi social revolucionari, desenvolupar projectes en condicions diferents, s’ha d’explicar i fer i per a això totes les implicades han d’entendre. Al seu torn si no sabem explicar què volem fer no hi haurà qui ens entengui. Doncs en aquest peix que es mossega la cua s’obre l’escletxa més important per a la pedagogia llibertària.

Com exercim aquesta pedagogia és important per començar. És a dir, des de quin lloc o posició exercim aquesta educació, des de l’adoctrinament pur i dur? NO. Des de les alçades de les que tenen molta formació i van a portar la bona nova? No. En realitat si ens agafem a l’essència quasi artística de la pedagogia llibertària aquesta es fa des del feedback i sempre des de l’empatia. Qualsevol principi presentat des del paternalisme o des de l’autoritarisme causaria l’efecte contrari. I, sobretot, abans de voler educar cap enfora ens hem de preguntar fins a quin punt estem buscant aprendre de l’altra i crear quelcom. Estem pensant que sabem més que la que tenim al davant? Tenim certs tics classistes/racistes/sexistes/autoritaris que poden convertir la pedagogia en un miratge?

Bé, retornant a la idea que l’acció directa ha de ser presa molt seriosament, aquest podria ser el punt de partida. Sumem sempre el plantejar-nos si el que fem és dir a les altres què hem de fer i com resulta això de vertical, bloquejant i invasiu. Justament aquestes reflexions i aquest desaprendre necessari és el que fa de l’acció directa una gran escola. És obvi que si no pateixes una opressió només la pots comprendre escoltant a qui la pateix i donant suport. Fem això o intervenim des de les alçades? Si no ho tenim clar arribarà  un moment que ens ho faran saber. En aquest moment potser amb escoltar i no desautoritzar qui pateix i qui tenim al davant, per tant reconeixent-la, estaríem començant un bon camí.

Si hagués de posar un exemple de paternalisme agafaria el míting de Clara Leimlich, míting que ja sortirà quan parlem dels orígens del 8 de març. En aquest, aquesta dona el que fa és parlar i definir el que ella i les dones de la classe treballadora pateixen. Al mateix temps aparta del centre de l’escenari les dones que ocupaven massa espai. Un altre exemple, més aviat experiència, és tot el que porto acumulat a la motxilla a base de fer tallers. La gràcia d’aquests és que totes posem paraules i que no estic parlant des de cap taula o tribuna, només pregunto i escric. Creem un espai en el que sota el feedback el resultat es multiplica i va en totes les direccions.

No és només el que sinó el com i aquesta és la gràcia de la pedagogia llibertària i de la potencia d’aprenentatge que conté l’exercici de l’acció directa.

 

L’acció directa anarcofeminista i l’acció directa

L’acció directa anarcofeminista és també autoorganitzada i des de qui pateix la situació d’agressió, que són les dones en aquest cas. A qui ho pateix ningú li pot ensenyar què és el que pateix ni li poden ensenyar des de fora. Pot algú que no pertany a la classe obrera dir què pateix una persona obrera? Impossible, si de cas pot escoltar a qui ho pateix, el pot comprendre i recolzar si vol. Abans d’aprofundir  en el paral·lelisme entre acció directa i autodefensa feminista voldria donar exemples de dones exercint-la i creant. Resulta essencial tenir aquests exemples doncs són una part de la història de les dones, de les dones treballadores, que han estat deliberadament ocults per la història oficial i que encara resulten poc coneguts per la història menys oficial.

Aquests exemples ens remeten a la necessitat de saber la nostra història ja que qualsevol grup que no conegui la seva es veu abocat a pensar que acaba de començar, que el que viu és normal o que sempre ha estat un col·lectiu submís. Això bloqueja i desmobilitza. Com a part essencial de la pedagogia anarcofeminista, com bé començaria a fer Lucía Sánchez Saornil, s’han de recuperar totes les baules de la cadena que ens porten fins avui. Aquesta és part de la nostra autoeducació i que podem portar cap enfora: trencar amb la història lineal i poc completa que ens defineix sense tenir-nos en compte.

Les vagues de ventre, el no voler produir soldats, ja ve de temps grecoromans. La creació de xarxes de suport i supervivència en les revoltes per la subsistència, era cosa de les dones. La creació de grups d’alfabetització o lectura, de guarderies autogestionades, també ha estat cosa nostra. Les vagues, tant a les terres que van ser ocupades per europeus com a la mateixa Barcelona, eren nostres. La transmissió de coneixements sanitaris i d’higiene en moments, que duraren segles, en que ens estava prohibit exercir, era cosa nostra. Com també els sindicats de dones que de manera insistent impulsà Teresa Claramunt, els primers de maig en els que les assemblees de dones obreres ( camiseres, sabateres, mestresses de casa, cosidores, enquadernadores etc) feien assemblees de dones, manifestacions de dones, discursos de dones treballadores. I així hi ha un caminet fins a Mujeres Libres. Què les unia? Eren explotades pels patrons i pels companys, ignorades, menyspreades, elles es van organitzar tant per a respondre a l’ofensa com per a fer xarxes, Elles aprenen de la seva experiència i aprenen de les altres companyes: l’aprenentatge és autogestionat com ho són les accions i el creixement en quant a consciència i organització és enorme. No es tractava de dir a les dones què és el que han de fer, es feien coses colze a colze. El com és important.

 

La relació entre acció directa i autodefensa anarcofeminista

 

L’autodefensa anarcofeminista va molt més enllà de la mera autodefensa física o de l’acció espontània. Dins de l’ADAF hi trobem el mateix ventall: respondre, explicar, escoltar, aprendre i crear xarxes de suport mutu i sororitat o solidaritat. Podem dir, doncs, que AD i ADAF són el mateix amb la diferència que en el cas de la segona estem davant la resposta de les dones davant les diferents violències de gènere que pateixen.

La pedagogia anarcofeminista tindria diversos fronts. Un d’ells seria aprendre la nostra història com dèiem abans, però també a defensar-nos, a organitzar-nos i a definir. Aquesta última, definir, insisteixo, és la part més satisfactòria dels tallers ja que és en aquests moments en que ens adonem del paper de subjectes de lluita que tenim i, per tant, aprenem molt més.

En aquesta pedagogia cap a nosaltres en la que som les protagonistes de les nostres lluites i no només de les agressions que patim, definir què ens passa i com respondre, és la part que genera més potencial de creació d’espais, de canvis de dinàmiques, ja que és des de nosaltres mateixes que arribem.

Tot i així ens trobem amb patrons de pensament i de comportaments plenament heteropatriarcals que condueixen a que aquesta necessària acció directa es vegi relegada a un novell secundari i sospitós. Inclús ens trobem amb qui pensa que les violències de gènere són un mal secundari. Per exemple:

La constant demanda de que siguem pedagògiques i adoptem postures complaents i pacífiques inclús davant de les negligències masclistes o de l’explotació dins dels nostres espais.

La idea de que ha d’existir una jerarquia de lluites en la que la lluita de classes és la principal com si les altres es solucionessin amb les igualtats econòmiques i com si fossin compartiments apartats els uns dels altres

La idea de que som les bones, que no ho som. I això ens fa cegues. Volem un món millor però no estem fora de la reproducció de relacions de poder ja que el sistema no està allà a fora, sol i sense ningú que l’alimenti.

Com que això que estem fent és acció directa destacaré que justament això és pedagogia, o sigui que en fem constantment encara que se’ns reclami molta més. Es fa pedagogia cap a altres dones i també cap a fora en general explicant tant el que son les violències de gènere com les posicions des de la cada una parteix i el paper de cadascú en això. Així, acció directa anarcofeminista i autodefensa anarcofeminista són per mi el mateix. Bé, fem avançar la ponència.

 

 

La pedagogia anarcofeminista de Mujeres Libres

Com ja veiem en altres articles del recull algunes integrants de ML no tenien gaire estima al terme feminisme ja que van ser les dones com Dolors Monserdà les que se’l van apropiar. Per tant no s’agafarien exactament al que proposaven les seves opressores. D’altres sí que el feien servir. La qüestió és que les seves accions, els seus plantejaments i el seu discurs era plenament anarcofeminista. Podem distingir entre la pedagogia que feien a casa, la que feien entre les dones i la que van fer, sense saber-ho, cap a les feministes posteriors.

A casa es van esforçar per a explicar al moviment obrer, anarquista sobretot, la importància de lluitar contra l’opressió que patien com a dones. No podem obviar la gran quantitat de textos publicats en les revistes del moment. Es van esforçar com fem o hem fet moltes, dins de les parets de casa, en lluitar contra l’explotació exercida pels seus companys o contra el paternalisme amb el que eren tractades. Llavors, elles com moltes fem es van esmerçar en explicar i en fer entendre. I van arribar a un punt en el que acabem arribant moltes de nosaltres i és que la pedagogia té un límit molt clar: la voluntat de l’altre de voler establir relacions horitzontals i sanes. Hi ha un moment en una relació de poder, i cal recordar sempre que el patriarcat ens submergeix a totes en una hostil i violenta verticalitat i dominació, ningú se’n lliure per no voler, en el que o es desaprèn o malament. Van suposar que potser els seus companys serien més receptius per ser llibertaris, però no va ser així.

Amb les altres dones. Remuntant-me a que les dones illenques adherides a la AIT ja escrivien sobre enderrocar els patriarques a més dels patrons, podríem dir que la pedagogia anarcofeminista entre dones funciona i molt. I va funcionar. També es va despertar allò del “ah doncs a mi també em passa això a casa o a l’assemblea”. I això és molt més potent que qualsevol altra cosa, doncs a partir d’aquí la claredat és millor així com la forja de la confiança entre companyes. Van insistir en qüestions que toquem molt ara i que en aquell moment no es tocaven tant: la independència psicològica, la identitat femenina, l’autonomia personal, l’autoestima i el creixement. Van parlar de les dones més enllà de la maternitat i de la validesa de les mares que treballaven per a un món millor i feien les criatures éssers autònoms. Van fer completíssims programes de capacitació i educació en diverses matèries, també mecàniques, van organitzar guarderies i van fer grups de treball per a les fàbriques. Feien formacions d’organització sindical. Van parlar de sexe, de marits que no tenien cura dels sentiments i les desitjos de les dones. De convencions. Van denunciar amb exemples com els deien que anessin a casa a fregar o que eren boges. En fi, un llarg historial d’exemple.

ML va valoritzar el que no havia tingut valor. Va obrir una escletxa que mai es va tancar i per a això ha deixat tant a les que hem vingut després. És la seva manera de fer, l’acció més enllà dels discursos, les paraules i els fets pioners, el crear tant i el posar la seva experiència com a base el que les fa lluminoses. De fet van fer això tant llibertari que és portar l’educació a allò més ampli, fora dels centres i per a una transformació social total, amb el colze a colze, l’autogestió, l’intercanvi i el reconeixement com a bases. Tot això tant bèstia és el que ens han ensenyat. Ens van deixar ben clar la importància de la classe, ens van deixar oberts debats sobre prostitució, suport mutu entre dones però no amb totes, qüestions sobre diferència, diversitat, individualitat i comunitat. Ens van obrir molt de camí, tot i rebre les mateixes desconfiances, cap a la necessitat de fer grups de dones autònoms. Tot això tant gros van fer.

Per a acabar copiaré un text que exemplifica i molt el que eren i com n’és de cert que hem après moltíssim d’elles:

“Vives en un pueblo grande donde las mujeres estuvieron relegadas a una vida oscura, insignificante, dedicadas solo al trabajo casero, al cuidado de la familia? No hay duda que muchas veces has pensado con disgusto en todo eso y cuando has visto la libertad de la que disfrutaban tus hermanos y el hombre de la casa has sentido un poco de pena de ser mujer. Pues contra todo eso que tanto te ha hecho sufrir va ML. Queremos que tengas la misma libertad que tus hermanos…Ahora ten en cuenta que eso requiere tu trabajo, que no se consiguen las cosas porque sí, necesitas el concurso de otras compañeras. Necesitas apoyarte en ellas y ellas en ti. Necesitas trabajar en comunidad.”

Mireia Redondo Prat