Ens maten…

Avui seré una mica impopular, vull reflexionar al voltant una mica al voltant de la gran manifestació del passat dissabte 5 de novembre a Tarragona. M’agradaria molt que no se’m sotmetés a la crossa-xantatge de que ens maten per a fer-me sentir culpable o bé per a dissuadir-me de parlar. Bé estem acostumades a afrontar i a plantejar debats dolorosos i arriscats o sigui que penso que això també cal. 

D’inici, per a clarificar les coses, a mi les grans manifestacions em semblen bé, tant bé com qualsevol altra eina de visibilització o lluita. Potser puc considerar que jo personalment posaria energies en una altra mena de tasca (la qual moltes dones que estaven a la manifestació ja fan), però més enllà d’això, res a dir.

obrresfabrica

Segons el meu parer l’assumpte a debatre és un altre: amb qui es fa aquesta manifestació. A mi em resulta complicat organitzar o anar de bracet o considerar germana de lluita a altres dones o grups de dones que no tenen discurs de classe obrera ni pràctiques antiautoritàries. No crec sincerament que totes siguem iguals, ni que realment siguem germanes de lluita. Ni molt menys patim el mateix. No és que no sigui capaç de veure com funciona el patriarcat i no és que vulgui que a ningú li passi res, la cosa és més senzilla: el suport i la solidaritat no es creen del no res, per tant si no importa que a les obreres ens maten (més o menys lentament) per ser obreres jo no m’alio.

Em sembla bastant anhistòric i perillós diluir la qüestió de classe fins a deixar-la quasi invisible ja que sota una pàtina de presumpta transversalitat del moviment feminista s’hi amaga la instrumentalització política i electoralista de la qüestió ( des del fer-se la foto al voler ser l’avantguarda); la progressiva rebaixa del discurs i de la perillositat de la idea; el foment de la dependència de les dones d’altres estructures (purament heteropatriarcals) com els estats, les administracions, el sistema judicial, la policia etc; el reforç a les que exerceixen d’explotadores, o bé d’esquiroles i traïdores, i per suposat un abandonament de la radicalitat. Aquesta deriva ja parteix dels finals de la coneguda com a Segona Guerra Mundial. La senyora Eleanor Roosevelt ja va expressar en el seu discurs a les Nacions Unides que les dones havíem de ser les garants de la pau mundial i social tot buidant de contingut de classe la celebració del 8 de març. A partir d’aquest moment ha anat quallant, al menys en el món blanc occidental, la idea de la transversalitat i en comptes de seguir picant pedra per a canviar la recepta del pastís sembla que encara li donem voltes als trossets i les molles del que queda ara.

El moviment feminista en plural no ha sigut històricament transversal, i era així per delimitar de manera molt encertada on estava cada una en aquest món. Les sufragistes existien demanant drets per a les dones dins aquest mateix sistema, demanant el vot i drets legals, però sempre dins aquest marc, apostant per pactes de país, campanyes polítiques i electorals que havien de garantir no sé quins canvis…No és una filosofia gaire diferent a la de moltes demandes actuals. Però és que a part de les sufragistes i legalistes que eren burgeses (per no parlar en el cas català de les catòliques burgeses racistes que s’autoanomenaven feministes) existien les dones obreres organitzades i aquestes tenien no bones relacions amb les burgeses. En molts indrets ni es saludaven. En alguns llocs es relacionaven molt poc i malament ja que si unes veien el vot com a objectiu d’altres el veien com a possible eina més però sense perdre la perspectiva de classe obrera i de la importància de l’organització de les dones obreres. Les altres, les anarquistes, directament anaven a la seva. Això vol dir que el moviment feminista serà el que les dones vulguin que sigui i que per suposat aquest no és de manera innata interclassista ni transversal ni buit de contingut de classe. Tenim exemples històrics a grapats d’obreres fartes d’oradores, de treballadores de casa sindicades i lluitant al costat de les proletàries…i també de burgeses provant d’aliar-se amb les obreres amb el discurs de que totes som iguals. No dic res de nou, i això és el que resulta feridor, que no és nou.

I jo, que dec ser de les avorrides i antigues que tenen a flor de pell això de la lluita de classes (per què me la menjo amb patates cada dia) , no tinc ganes de deixar-me arrossegar per la “necessitats” momentànies i d’última hora de partits que volen ser l’avantguarda feminista per a tenir camp/vot/sectorial/referencialitat, o de sindicats de pa sucat amb oli a qui els importa un rave que ens vulguin domesticar i matar a les dones i a la classe treballadora, ni penso que sigui adient gastar energies en conformar un moviment feminista que vingui a ser una mena de front nacional que sovint fomenta la idea absurda de que “allà són més nosequé” com si aquí no ho fossin, ni un llarg etcètera. No crec que sigui correcte que necessitem tot això i que ens hi quedem lligades per al final ser absorbides. No crec que sigui inevitable. I no crec que sigui una manera de fer inclusiva, de fet és profundament excloent: s’exclou a les obreres.

No crec que hi hagi cap opció més que no siguin l’acció directa i l’autogestió, idees que no neixen pas del discurs burgès, ni del buit de contingut obrer, ni del dependent del mateix sistema. I això del suport, de la sororitat…amb això filem prim i no el fem barat ja que només es dóna en relacions entre iguals. 

Mireia Redondo Prat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s