“La vida continua i s’està governant amb normalitat” Coses sobre l’1Oct que passen ara

Això deia avui el Turull….

Doncs aquí toca plantejar-se molt seriosament si el què volem és que ens governin amb normalitat, o que ens governin, sigui qui sigui. Potser volem autogestionar-nos, passant per sobre de consignes, i s’ha de dir més fort això. I per a això cal parlar de moltes coses que passen i es debaten, que sempre va bé, encara que no agradin gaire.

Resulta insuportable, escandalós i alhora ridícul tot el que està passant, tot el desplegament repressiu de l’estat espanyol entrant fins la cuina de les institucions catalanes. És tant feixista com ja sabíem que era, i la resposta és del tot necessària. Tant repressor com ja sabíem que era i com suposo que ja s’havia contemplat, perquè suposo que d’aquestes coses se’n parla als despatxos diversos: del que pot anar passant i del que es pot anar responent etc. I si no, no sabria dir què és pitjor. La repressió sabem que pot anar a més, a molt més i caldrà saber qui i fins quan aguantarà i respondrà. Ull, que el saber si això estava contemplat o no, qui respondrà i com, o no, és molt important perquè a la picota hi estem totes. Com també és important preguntar-se què es construeix o què passa a partir d’això, perquè jo doncs per suposat que això no es fa sense voluntat de crear quelcom nou. Que potser són detalls sense importància, però per a mi no. Respondre políticament a tot això amb un “votarem” quan estem plenes de guàrdies civils, ho sento però no hi estic feta. Tampoc crec que sigui el moment de ser políticament correcta i diu “ho sento” quan a les tertúlies  a algú se li escapa “feixista” quan parla un desesperat o desesperada del PP o Cs. Això seria aigualir l’impuls antifeixista sota la correcció política de la tertúlia de l’hora del te.

Em resulta insuportable tant d’estat de dret per totes bandes.

Entenc el discurs de la defensa dels drets civils però penso que aquest té un sostre pel que fa a la seva capacitat transformadora. I de fet no estic empatitzant gaire. A mi tot això de les institucions catalanes no em genera empatia ni impuls de cap de les maneres ni vull fer res a l’empara d’aquesta premissa. Que tingui ulls a la cara i vegi el que passa amb fàstic no significa que hagi de fer res per i des de i cap a les institucions catalanes ( o amb l’adjectiu que sigui). De fet ara és moment de tossudesa, de seguir amb orgull les premisses del suport mutu i solidaritat entre iguals ( d’altra manera no el conec perquè no ve de tornada, per tant és mesell i una presa de pèl), de l’autogestió i l’autodefensa etc. No puc ni vull fer les coses d’una altra  manera. I no tinc gaire més a dir.

Espero que no sigui una manera de tibar per a fer campanya, espero que no perquè a mi no m’agrada que em posin entre l’espasa de la guàrdia civil i la paret de les institucions catalanes. I a més provoca aquesta mena de filosofia per la qual acabem assumint que les institucions ens salven, o que unes són millors que les altres o ves a saber. Espero que no sigui cosa de campanya perquè a mi la guàrdia civil no em fa gràcia, la beatificació de la burgesia catalana tampoc, i encara menys l’entrega de clavells. No tinc cap mania a les flors, és que penso que el pacifisme és quelcom molt diferent. I que l’autodefensa està molt bé, és clar.

Jo, la veritat, no sé ben bé què dir sobre les opcions davant el referèndum perquè ni jo mateixa sé què fer. I de fet amb aquest text NO estic demanant una allau d’opinions al respecte ( no ho feu per favor, ja us llegeixo des de fa temps i ja en tinc més que prou). Sé que el “no” no és una opció per mi, la resta de possibilitats ballen al meu cap cada dia de manera desigual i desequilibrada. I tampoc vull que em digueu que em decidiré amb els fets que vagin succeint aquests dies perquè em semblaria massa paternalisme, més del que fa dies ja suporto. Ja sóc prou grandeta i espavilada per a decidir què faré, no us estic demanant encara més campanya. Per tant jo tampoc faré campanya. Confesso que en part no faré la campanya per l’abstenció per certa covardia: vistes les reaccions a les xarxes cap a qui la fa o la insinua no en tinc ganes. Ja és trist que parlar o insinuar l’abstenció per motius polítics, no espanyolistes ni estatistes, hi hagi qui aprofiti per dir coses (aplicades a tothom i totdon com un rodet) com:

  • El clàssic xantatge emocional del flac favor
  • Donar per suposat que no ets prou activista o prou de carrer, que no estàs amb la gent
  • El clàssic “ets espanyolista”
  • O el no estàs prou al cas del què vol la gent.

Jo voldria respirar fons però després penso en com fem sempre al·lusions als anys trenta del segle passat i em pregunto perquè ho fem si després som incapaces de tolerar tot tipus d’opcions a debat, com passava en aquells temps, com també ho és l’abstenció de classe i llibertària. Aquesta opció no és l’enemic, l’enemic és un altre. És clar que en aquell moment no hi havia unes xarxes socials que permeten repetir a cada minut postures i pressions de tot tipus. A mi personalment em sembla que si no podem suportar que es parli d’abstenció amb raons de pes, si no contemplem el dissens com a forma de relacionar-nos i sobre la qual treballar políticament, trobo que comencem malament aquest nou “el que surti” després del dia 1 d’octubre. I ho dic molt sincerament i des de l’interrogant següent: “sobre quines bases estem assentant això?”

Em passa que fa anys que em molesta que em facin tancar files al voltant de processos que no m’acaben de fer el pes. M’irrita que em vulguin forçar a cobrir unes etapes de canvi social que no són les que jo també he pensat o volgut. I és així perquè quan em forcen m’instrumentalitzen i no em tracten d’igual a igual. I em fa posar de cul que donin per fet que per ser solidària he d’estar d’acord amb, o encara pitjor, que sembli que si no estàs d’acord en temes/mètodes/objectius concrets es puguin posar en perill relacions o relats. Escolti, a mi no m’ha de felicitar ningú per ser solidària principalment perquè jo agrairé però no felicitaré. És que ni tant sols hem de combregar religiosament, ja que la solidaritat la pressuposo quan algú es defineix al voltant d’aquesta. Quan em sorprenc és quan no hi és. Agrair sí, deure no. Ull perquè aquestes maneres de relacionar-se poden fer pagar penyora.

Tampoc faré campanya pel sí. És que segueixo pensant que no m’agraden els estats, no em convenç el vot útil ni el de “això és millor que” com si no fóssim capaces de fer o imaginar altres maneres (i mira que recordem altres èpoques però ens subestimem a nosaltres mateixes en aquesta), segueixo sense tenir afecte ni ganes d’estratègia amb part de qui impulsa tot això…És així, no ho puc negar ni ho amagaré. M’és ben igual que us sembli repetitiu perquè diria que repetitives ho som totes ja a aquestes alçades o sigui que no val penjar la llufa de reiteratives a les altres quan, en tot cas, la portem totes. A no ser que pensem que una pesantor agrada més que l’altra, cosa que a mi em resultaria molt revisable com a moviment polític. I de fet em torna a sorgir el “en què estem basant tot això?”

Doncs a mi em resulta molt perillós com s’està validant i revalidant a les institucions catalanes en general. És obvi que per a que un estat funcioni això és necessari, i per tant si estàs d’acord amb un moviment pro-estatista això et semblarà molt bé. Amb matisos, però vaja, que serà el que sembli normal. Doncs jo ho observo i el que em plantejo tristament és com costarà posar-les en qüestió l’endemà de tot. Serem tan ingenus de pensar que primer ho muntem i després ja el qüestionarem o com va això? Això crec que no és un detall qualsevol dins d’unes etapes pensades (o si més no contemplades). Això que dic és un tot en el futur de lluites com la de classes, la de les alternatives socials, l’antirepressiva etc. Trobo que, mira, és normal que es facin planificacions, però el que no m’agrada –perquè m’agrada que em tractin amb respecte també en el camp de l’agència política i social- és que em contemplin com una peça estratègica o un element a qui pressionar. Jo no sóc la burgesia catalana ni fomento tebiors, a mi que no m’encasellin en un tauler estratègic a la mateixa alçada que altres elements que campen, o al menys no em feu sentir com si comptés només per a ocasions concretes que són profitoses. No val veure la lluita de classes com un sector, un camp, un braç, ja que així s’acaba per instrumentalitzar-la.

Em torno a preguntar en què estem assentant això quan hi ha qui a les xarxes se sorprèn o celebra que les anarquistes es posicionin contra la repressió de l’estat espanyol, com si fos nou. Disculpeu, però això és significatiu de com ens infantilitzeu i del paternalisme amb què ens mireu, per no dir que és no voler tenir gaire idea de les anarquistes. Per tant és indicatiu de la relació poc horitzontal que això implica. Amb la d’anys i panys que sabem qui està on ha d’estar….això és molt i molt sobrer i segons el meu parer pot fer pensar que hi ha certa voluntat homogeneïtzadora.

Encara un altre exemple de coses que es diuen, que no tenen perquè dir-se, i que arrosseguen i empenyen a la homogeneïtzació amb poc espai per a la crítica: “com pots dir que això ho porta la burgesia si això ho empeny el poble”. Anem a veure. Anem amb ull. Que jo pugui observar, així a l’atzar, el rèdit que en treu i en traurà la burgesia catalana, la legitimitat que està acumulant, el bonisme que l’està envoltant, els esforços que fa en centralitzar el discurs, el perill que això comporta, la facilitat amb que permea, la manera com això capgira les seves accions… perdoneu, això no és negar que hi hagi molta gent de diversos àmbits que vulgui la independència, això és dir coses que estan passant i que poden passar i estar alerta. Això no vol dir no baixar a la  plaça i no estar al costat del poble, segons el meu parer insistir en l’atenció sobre la burgesia és exactament estar amb el poble, o sigui, no avalar mai a qui de veritat no està al costat del poble. I em sembla de mal pair que hagi d’explicar-ho i em sembla un mal xantatge que no es pugui dir. Seria interessant parlar de “poble”, de qui considerem poble, sota quins paràmetres diem poble, sota paràmetres de “gent”, de nacionalitat, de cultura o de classe? Que igual sembla un detall sense importància, però és que a mi no i per això mastego tant tots els inputs que m’arriben.

Tot això, i coses que em deixo segur, només és una pinzellada al que voldria exposar que té a veure amb tots aquells discursos i bases en les que això es construeix i que em fan pensar en l’abstenció a l’hora del vot i en l’ús de l’acció directa i l’autoorganització com a formes molt més imaginatives de fomentar. I ho complementaré en què penso com a anarcofeminista del discurs al voltant de la república catalana i les dones.

  • Les crides a constituir una república catalana per a que sigui una república antipatriarcal. S’equipara el fet de sortir de l’estat espanyol amb una república antipatriarcal. Això conté un tel una mica perillós: és que el patriarcat és patrimoni d’España? És que ens pensem que per ser catalanes som més progressistes? I, per últim, per a que hi hagi un canvi real qui va davant les lleis noves o les mentalitats? I tot i així el que veig més perillós d’aquest discurs és que atorga un paper/poder de salvació a les institucions que ens infantilitza i ens fa dependents. I com ja he expressat en alguna ocasió a mi em sembla molt més pràctic apostar per l’autodefensa i deixar de banda els supòsits estatistes des del punt de vista anarcofeminista ja que els estats i institucions neixen del patriarca i el patriarcat.
  • L’abric còmode que suposa per a les burgeses aquesta mena d’interclassisme que, com sempre, instrumentalitzen els moviments de dones o els discursos del paper de les dones en el fet nacional i pacífic, per a promoure una pau social que només serveix per a elles. Així mateix confondre la feminització de la política amb calma i pacifisme és una altre reforç més de les institucions que seran les que donin ordres de quan, qui i com sortir al carrer, en quines condicions i amb quins motius.

Així doncs, a l’espera de més esdeveniments i més postures, i seguint amb la lluita quotidiana espero seguir poder escrivint per a que la vida continuï però sense que ens governi ningú. I ningú vol dir ningú més que nosaltres mateixes.

 

Anuncis

Un pensament sobre ““La vida continua i s’està governant amb normalitat” Coses sobre l’1Oct que passen ara

  1. Gràcies per les teves reflexions. Com a dona feminista no sabia verbalitzar el que sentia, i m’has ajudat a posar ordre en els sentiments d’aquests dies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s