Defensant l’autodefensa (II)

Acabava la primera part dient que abandonar l’Acció Directa és un error. Crec que en les argumentacions contràries a col.lectivitzar l’afrontar les agressions, es tendeix a crear certa confusió al voltant dels termes Acció Directa i Autodefensa Feminista i d’això va aquesta segona part. Diré abans d’aprofundir que també passa en altres lluites, no només la feminista, però que en aquesta la voluntat de confondre sembla ser major, i la resistència, tant a usar totes les eines que tenim a l’abast com a fer un canvi conscient col.lectiu, és major i es perllonga en el temps com una rèmora.

Entenc l’Autodefensa Feminista (ADF) com un reflex igual i concret de l’Acció Directa (AD). I entenc l’AD com totes aquelles accions i estratègies que, de manera autoorganitzada, realitzen les persones que pateixen una situació de discriminació/opressió i que la volen canviar. L’AD pot ser individual i/o col.lectiva i pretén respondre a les agressions immediates però també crear unes circumstàncies millors i de transformació a curt, mig i llarg termini. Així, l’ADF és precisament això: respondre a agressions masclistes concretes (siguin del tipus i intensitat que siguin) i canviar el sistema també. En aquest primer punt ja vull apuntar que considerar l’ADF com a punitivista seria acusar l’AD de ser-ho, i això a mi em fa pensar en que això significa, ras i curt, treure la capacitat i possibilitat de respondre i transformar les pròpies condicions. I això és molt pitjor perquè a la pràctica és fer directament la contra.

 

punki

 

La lluita feminista ja té una tradició d’ús de l’AD/ADF, sobretot dins dels grups de dones autònoms, anticapitalistes i anarquistes. Aquesta tradició és profundament radical i integral en el sentit que planteja l’ADF com a mètode, com a estratègia, com a manera d’organitzar-se i com a manera de dinamitar el sistema, ja que es basa en qüestionar tota autoritat. Però el que li dóna més profunditat és que és la manera, l’eina, per retornar allò del què se’ns ha desposseït: la capacitat d’utilitzar totes les eines que siguin necessàries per a canviar la nostra realitat des del què i el com nosaltres volem/desitgem/necessitem. I aquí torno a fer un apunt: pressionar per a que es descarti l’AD/ADF com a pràctica, mètode o filosofia, acusant-la de punitivisme torna a ser fer la contra ja que es bloqueja la possibilitat de recuperar les nostres pròpies capacitats de canvi i d’agència política, social, històrica i personal.

Segons els meu parer l’ADF té molt a dir i molt a veure en tot això del ‘com afrontem les agressions dins els nostres espais’, simplement per definició. Només cal parar-nos a mirar com funcionen AD i ADF.

El primer pilar és l’AUTOORGANITZACIÓ. Un dels pilars és que són les persones que pateixen la opressió/agressió les s’organitzen entre elles de manera horitzontal. Així doncs des d’aquest punt de vista no resulta gens inadequada l’existència de grups no mixtes, com tampoc d’eines i estratègies pensades des de les agredides/oprimides per a confrontar les agressions. És clar i diàfan. Que sé que algú dirà que els homes també pateixen el patriarcat i que el sistema ens afecta a totes. Però el que està en discussió aquí no és això, que és obvi, si no la possibilitat i necessitat de que les principals i evidents afectades pel sistema heteropatriarcal siguin subjecte de lluita i s’autoorganitzin. Això, no és sinònim de cremar els espais mixtes, ni de que totes estiguem obligades a estar en espais no mixtes. Aquestes frases les veig en argumentacions contra el feminisme i em semblen pura demagògia que a més ningú ha suggerit. El que sí que produeixen aquestes afirmacions és posar a la picota moltes companyes i espais no mixtes.

Tornant al fil, l’autoorganització posa en qüestió la necessitat de delegació, representació, tutories o mediació. I això és especialment important per les que portem segles suportant que se’ns vulgui sotmetre a tutories constantment. L’autoorganització ens reconecta amb nosaltres mateixes i la nostra potència revolucionària col.lectiva perquè:

Ens retorna la capacitat de dir en veu alta, cap endins i cap enfora, què ens passa, què ens agredeix i com volem respondre. Ens dotem de significat i credibilitat sense demanar permís ni aval.

Ens retorna la capacitat de no ser tutoritzades. Que ningú considerat socialment més creible avali el que diem ni ho faci passar per cap filtre. Nosaltres ja en sabem, i ho fem saber.

Ens retorna la capacitat de triar les eines que ens resultin adequades per a sortir del paper de víctimes immòbils i ser actives. Això ens dóna la capacitat per a descartar l’ús obligatori i continuat d’eines que se’ns assignen com a úniques possibles per mandat social, com la paciència, la pedagogia o el pacifisme.

Totes aquestes capacitats no és que no les tinguem és que ens les han expoliat. Cal lluitar-les i no abandonar-les. Cal practicar-les.

Bé, doncs, tot això raonat ens condueix al segon pilar: l’AUTOGESTIÓ. Aplicat a la qüestió de les respostes a les agressions té relació directa amb NO fomentar l’ús de les eines que ens proposa el sistema ja sigui per malicioses ja sigui per limitades. La qüestió no és només respondre a una agressió concreta com si fos una anècdota, també cal anar posant les bases per a crear altres maneres de funcionar i relacionar-nos. Així doncs sense treball col.lectiu no hi ha passes endavant, i sense col.lectivitzar l’afrontament i la prevenció, tampoc. Malauradament hi ha eines i dinàmiques del sistema que es dónen i es proposen en els nostres espais, cosa que ens recorda que no som alienes al sistema ni som tant fantàstiques. Exemples en són:

Proposar mediacions en casos d’agressions. Mai en cas d’abús es pot aplicar una mediació ja que aquesta pressuposa que les dues parts són iguals. En un abús mai hi ha igualtat.

Sotmetre a l’agredida a un procés proto judicial o interrogatoris dignes de qualsevol sala de justícia burgesa.

Suposar que hem de funcionar, novament com la justícia burgesa, amb el xoc de versions igualant la credibilitat d’agressor i agredida.

Dubtar del que diu l’agredida. No sé si us heu adonat que casualment en els nostres espais elles sempre exageren o s’ho inventen. Pareu a pensar en això, no us recorda una mica a allò de les denúncies falses?

Quan l’agredida guarda l’ anonimat menysprear-la però a la vegada escandalitzar-se de que el nom de l’agressor sigui públic. Ell, pobret, ella, sospitosa. Aviam això és poc… innovador.

Fer passar l’agredida per processos eterns.

Simplement no fer res.

Destacar l’estat anímic de l’agressor després de què sigui denunciat. Però mai pensar en que quan va agredir ell no estava deprimit. I així sobreposar l’estat d’ell per sobre del de l’agredida, excusant l’agressió o bé provant se boicotejar el procés de denúncia.

Criticar l’autogestió de casos d’agressions des d’espais autogestionats. Això és ben curiós.

Demanar proves forenses i denúncies legals per creure l’agredida.

I un llarg etc.

Òbviament l’autogestió no només es refereix a les agressions, també és un terme ampli que toca tots els aspectes de les nostres vides però m’he centrat en això pel caràcter del text. Torno a fer l’apunt: proposar des dels MMSS que l’Autogestió oprimeix i divideix els col.lectius, a part de ser una curiositat digna d’estudi, torna a sonar a fer la contra.

 

utogestión

 

Ha aparegut ja el terme PEDAGOGIA. L’ADF, i per tant l’AD, és pedagogia pura precisament pel que té d’aprenentatge autoorganitzar-se. És l’aprendre fent, creant i coneixent-se. Però encara hi ha més a dir. Per raons que encara desconec hi ha una tendència, sobretot quan es parla d’acció feminista, a contraposar ADF i pedagogia com si fóssin oposades i excloents. Això està bastant lluny de la realitat. Quan parlem d’ADF/AD parlem de molt més que propaganda pel fet i cops de puny. Del que parlem és del desplegament de totes les eines possibles de canvi radical, des de la pedagogia (si l’entenem com a explicació) al cop de puny. El ventall és enorme i no excloent, plantejar-les com a excloents és jugar amb foc. D’altra banda no entenc l’aversió cap a la propaganda pel fet o l’ús de la patada i l’empenta, i encara trobo menys interessants els arguments essencialistes que diuen que això ni ho hem fet ni ho hem de fer. Però això ja seria contingut per un altre text. Només volia apuntar que quan de manera explícita i pública es contraposen pedagogia i no pedagogia (categories sovint malicioses i subjectivades) assenyalant a les males feministes poc pedagògiques l’únic que s’aconsegueix és posar-les a la picota i crear mals precedents (també de cara a properes agressions: fomentes el silenci) . Això torna a ser fer la contra.

Ja que la pedagogia desperta tant interès (retòric, perquè a la pràctica a veure qui té tant interès real en aprendre) cal apuntar que l’ADF l’usa constantment:

Cap a nosaltres mateixes, explorant, reconstruint, destruint, proposant i creant.

Cap a les nostres iguals, compartint, explicant, recolzant.

Cap a enfora a tothom.

Ara bé, com que sé que el punt està en com ens dirigim als nostres companys, voldria convidar-vos a fer una llista de totes les xerrades, videofòrums, tallers, debats, converses de bar, etc hem organitzat. A quantes heu assistit, quantes recomanacions de lectura heu llegit, quan heu practicat l’escolta activa. Perquè el punt està aquí: la pedagogia és bona i efectiva quan hi ha feedback i escolta activa. Si la persona que tens al davant, o al costat, no vol escoltar llavors no és pedagogia. Jo a aquesta situació li dic donar-se cops de cap contra una paret, però segur que té un altre nom. La qüestió és que al final cal escollir on gastem energies, en cops de cap o en altres assumptes? I no tenim cap obligació de trencar-nos el cap a cops.

La voluntat sistemàtica de plantejar que l’ADF no és constructiva és dinamitar en primer lloc la nostra història (com a dones, com a treballadores, com a anticapitalistes i antifeixistes). I en segon lloc és dinamitar les nostres possibilitats de canvi social. És un tret al peu del que algunes no tenim perquè participar. De fet potser fins i tot, el no haver d’estar obligades a usar únicament un tipus d’eines, ens ho plantegem com una necessitat.

Ja que parlem d’eines voldria fer algun apunt breu sobre els protocols. Poden ser una bona eina i que en parlem i se’n fagin és un pas endavant. Però tenen uns límits. Segons el meu parer són un eina més dins un seguit de propostes o línies d’actuació més globals. Per mi és més interessant col.lectivitzar que protocolitzar ja que podem caure en pensar que el protocol ens salva de les agressions i no, el protocol respon a les agressions, no les evita. També em fan pensar en que si són molt rígids poden fer passar l’agredida per un procés altament estressant. O bé poden crear una separació total del grup i, per tant, fer-lo reflexionar poc o gens. Per tant els protocols no són els objectius, l’objectiu és acabar amb les agressions i per això cal reflexió, sensibilització, prevenció, autodefensa i mil eines més que haurien d’estar exposades de manera horitzontal juntament amb el protocol. També cal afinar molt ja que la protocolització sí que pot desembocar en burocràcia i punitivisme, així com també pot ser una manera de frenar la resposta directa i l’autodefensa, i no voldriem pas cavar-nos la nostra pròpia tomba. Fem línies, ajuntem eines.

Fins aquí la segona part, en breus abordaré la tercera i última.

Voldria acabar amb aquesta defensa de l’autodefensa dient que és essencial seguir i potenciar aquesta filosofia ja que dubtar-ne malauradament és dubtar també de l’autodefensa en totes les altres lluites. L’autocrítica i la crítica no només són essencials si no que fa anys i panys que les fem. Però repetiré el mateix: que tot allò que manca no requereixi disparar-nos un tret al peu.

Seguim.

Defensant l’autodefensa (I)

 

Aquest text consta de diferents parts. En aquesta només hi ha la intro i part d’anàlisi. Les següents parlaran del concepte d’autodefensa/acció directa a no confondre amb punitivisme ( autogestió, autoorganització, acció contra el sistema, construcció d’espais, què entenem per pedagogia…); les eines que tenim ( els límits dels protocols, la col·lectivització de la responsabilitat, la creació de prevenció i educació, línies d’actuació contra burocratització ); apunts al voltant dels límits del llenguatge no violent, els límits dels conceptes com sororitat o empatia, assenyalar les males feministes.

INTRO

Volia començar amb un “d’un temps ençà estem en una perillosa, no diré deliberada perquè espero que no, confusió entre autodefensa i punitivisme”, però sobra el “d’un temps ençà”. Des de que jo tinc memòria els masclismes que patim dins els MMSS i la manera d’afrontar-los és un dels debats per excel·lència. El mètode de denúncia i la manera d’afrontar-ho, si és que s’afronta, dins els nostres espais són el nus de la discussió. Parem. Tornem a llegir la darrera frase. Si no us heu adonat de la tristesa que conté és que efectivament ens queda molt per fer: el debat CONTINUA essent el mètode de denúncia de les agressions dins els nostres espais i no el fet que encara hi hagi agressions i silencis.

S’està posant una enorme quantitat d’energia negativa en qüestionar els mètodes i això no és nou i passa cada cert temps, cada cert temps que un o diversos casos d’agressions surten i es mantenen a la palestra (i no s’acaben de resoldre). Potser algú dirà que una resposta agressiva o violenta a una agressió és funcionar com el patriarcat. Això em sembla bastant essencialista, plantejar que l’ús de la violència és únicament una eina patriarcal quan resulta que la no resposta en general el que causa és una reafirmació del mateix sistema. Plantejar per exemple que les dones no usem la violència és directament una mentida, igual que ho és dir que els feministes no la usen ( només cal mirar la història de les dones obreres, les dones antifeixistes o les feministes autònomes ). Precisament el sistema heteropatriarcal ens expropia de moltes eines, entre elles l’ús de la violència, ens diu que les dones hem de ser i som pacífiques, inactives, submises, pedagògiques, pacients, patidores etc. Entenc doncs que seguir dient que el feminisme és igual a usar mètodes únicament no violents, pacífics i pedagògics és seguir perpetuant una sèrie d’estereotips que se suposa que volem qüestionar.

 

blau

 

Així, també entenc que els feminismes tenim més d’una eina, no només una eina i que cada eina és només això, una eina i no pas un objectiu. No ens basem únicament en la pedagogia i, de fet, quan parlem de fer pedagogia podríem preguntar-nos a qui exactament necessitem i volem fer més pedagogia, o sigui, amb qui volem gastar més energia per al nostre objectiu que, tot i les múltiples diferències, entenc que vindria a ser el nostre alliberament dit ràpid i malament. Farem pedagogia cap a nosaltres mateixes? Cap a les altres dones que serien les nostres iguals ( dones precàries de classe treballadora etc )? Cap als nostres companys i en espais mixtes? O sigui, quines energies destinaríem a cada lloc?

Algú dirà que si després de tant de temps de proposar denúncies públiques i acció directa i col·lectivització, si no ha funcionat potser que canviem. Aquest argument cau pel seu propi pes pel simple fet que aquests mètodes quasi ni s’han posat a la pràctica i perquè les mancances són més profundes, anteriors i conjuntes, i aquestes són precisament el nus a abordar ( semblarà simple, però acabar amb les opressions serà la única manera d’evitar haver d’aplicar cap mesura ). Per últim, parem-nos a pensar què suposa per les agredides conviure amb els agressors, o què suposa per a moltes saber que tals o quals són bavosos, masclistes etc i que segueixen en els nostres espais. Resultarà que el fet que, per exemple, en el meu cas, cada cop que vagi al barri de Sants hagi de témer si tindré símptomes d’estrès post traumàtic, és un sacrifici molt feminista a fer per a no fer mal a l’agressor o als col·lectius. Ansietat per la causa, molt bé, molt innovador oi? Crec que utilitzem molt les expressions com “cuidem-nos”, però que després o no hi pensem o les usem d’arma llancívola per directament justificar la falta de responsabilitat col·lectiva en les nostres maneres de funcionar.

Finalment algú dirà que necessitem construir, i que per això les denúncies públiques i el no acceptar agressors als espais està molt malament, que és punitivisme. Mantenir els masclistes i el masclisme en els nostres espais no canvia absolutament res ni ens diferencia de com està el món ni fa tremolar els fonaments del sistema. És  més del mateix. Ara bé, potser el tema està en els ulls que miren: no acceptar masclistes ni masclismes als nostres espais NO PARTEIX DE LA FILOSOFIA DE CASTIGAR SI NO DE LA NECESSITAT DE CREAR ESPAIS SEGURS PER A TOTES. O sigui que podem posar el focus en que sempre és important, ell, i lamentar-nos de que se li demani que marxi, o podem desviar el focus, innovar per una vegada, i considerar lamentable que una o diverses companyes estiguin malament. O sigui, com mirem? A qui mirem? Trobo una mecànica molt més saludable la gestió col·lectiva o afrontament col·lectiu i trobo que eines massa venerades com els protocols realment fomenten més el punitivisme. Perquè trobo que és més saludable? Perquè el grup realment ho treballa, no s’adhereix simplement a una mecànica, i en treballar el tema avança cap a la prevenció i sensibilització. L’objectiu no és el protocol ni és el taller pedagògic, l’objectiu és zero agressions.

Total, que mira al final m’he animat a escriure i aquesta xapa és només la primera part. Abans de seguir només vull dir que sí que és cert que s’ha anat avançant, que en alguns casos s’han encarat les coses amb molta dignitat i honestedat, però que la tònica general és una resistència col·lectiva tremenda a usar mètodes que no siguin o bé legalistes o bé pedagògics ( entenent pedagogia com a silenci i sacrifici ), i al mateix temps, de manera inevitable, un  munt de dones amb un malestar i amb temors a fer públic el que tal o qual els ha fet perquè saben que les criticaran per haver-ho fet públic. Houston tenim un problema.

ANÀLISI. VIOLÈNCIES DE GÈNERE, ESPAIS SEGURS, MANCANCES

Quan donem propostes per a afrontar col·lectivament les agressions i els masclismes dins dels nostres espais és perquè estem assumint que estem en espais que ens són especials. Se suposa que són els nostres espais de confiança i seguretat. Pensem per un moment sobre què significa per nosaltres emocionalment la nostra assemblea/militància. Ens identifica i molt, ens identifica profundament perquè és un espai emocional, amb relacions fortes, és una postura davant de la vida, és el que som i el com som. És així perquè volem crear oasis i llavors de transformació però també, encara que sigui tàcitament, són espais que, per definició, no han de tenir res a veure amb el món hostil que ens envolta. Hem assumit que no som éssers de llum ( ho hem assumit? ) i que no són espais lliures d’agressions, però això no significa que haguem de deixar que succeeixin o que haguem de deixar-nos endur per les mateixes dinàmiques del món hostil. Són espais molt més nostres en els que, no ens enganyem, dipositem grans dosis d’expectatives de llocs confiables, segurs, on trobarem suport. Un expectativa que donat el discurs que traiem cap enfora hauria de ser també exigible internament. Per això quan s’hi dóna una agressió masclista és especialment dolorós per a l’agredida i per a moltes de nosaltres, encara és més dolorós que de manera automàtica es despleguen tots els mecanismes de negació, judici, dubte etc que desemboquen en no creure a l’agredida, no admetre la resposta de l’agredida, no prendre mesures, disciplinar contínuament aquelles que pertorben la pau social.

Entenc que és també dolorós, pel mateix significat que apuntava que és per nosaltres la nostra militància o activisme, per l’entorn de l’agressor que se li demani que abandoni l’espai, perquè molt sovint aquests espais són la nostra vida. Per això sense excepció apareix el “pobre, serà exclòs o vetat d’un espai que li agrada molt, què farà?”. Ah, però és que això li passa exactament a l’agredida, però no ens exclamem igual, simplement donem per suposat que ella aguantarà o que al final moltes dones marxen, perquè és clar, com que hem crescut en ambients masclistes i com que encara no sabem exactament com afrontar, i no veiem clar que ELL hagi de marxar, ELLA, al final desapareix. Però és clar, no ens fa el mateix mal que elles abandonin perquè no els hi hem requerit, no ens escandalitza de la mateixa manera perquè ens autoenganyem pensant que no ha format part de cap decisió. Però sí que ha format part d’una decisió, d’un posicionament, la de no moure, ni remoure, ni prendre determinacions a costa d’ella/elles. Dolorosament prescindibles pel bé de la pau social. No ens hem hagut de responsabilitzar, ni encarar ( ni amb el grup  ni amb nosaltres ).

Al final l’emocionalitat d’ell i del seu entorn és la important i l’emocionalitat d’ella la reprobable. S’entra en la perversió de la imposició d’emocionalitats, ja que la resposta emocional d’ella no és mai benvinguda ja que perjudica l’emocionalitat d’ell. I tornem altre cop a haver de parar i reflexionar sobre a qui posem el focus de la culpa, a qui posem el focus de la responsabilitat, a qui posem el focus de la permissivitat, i veurem que potser no som tan innovadores. Hi ha una preversa imposició d’emocionalitats,  i dic això d’imposició d’emocionalitats perquè la cosa no està només, que també, en que l’agressor ha agredit primer i l’agredida simplement respon com creu adequat. La qüestió està en qui ha perpetrat un abús i en qui NO està en disposició d’exigir una comprensió exquisita… Apelar a l’emocionalitat de l’agressor post denúncia pública/resposta com a centre de l’enfocament de la gestió, mentre es denosta l’emocionalitat de l’agredida és efectivament una imposició. Es continua plantejant que l’agredida és qüestionable i l’agressor cuidable. I això no significa que no hi hagi mancances, per exemple en com podem plantejar la cura de les persones que estan a prop de l’agressor o el masclisme i se l’estimen, i han de passar també per un mal tràngol, però aquestes mancances només ens poden portar a pensar com les abordem per a poder completar la manera de col·lectivitzar això, i en cap cas ens ha de portar a deixar d’usar totes les eines que tenim a l’abast, inclosa l’acció directa.

Em sembla molt agosarat dir que no es fa prou pedagogia i crec que és un autoengany més. Aquí hem de ser molt serioses ja que portem el temps suficient com per poder fer un còmput complet de totes les xerrades, debats, tallers, teatres, gestalts, batucades, exposicions, documentals, cineforums, lectures, webs, llibres, articles, jornades,explicacions, jo que sé que més ja etc que mai hem deixat de fer o organitzar per a tractar la qüestió dels masclismes. De tot hem fet i fem. I que unes ho facin més que altres no és contradictori, o sigui de la mateixa manera que no es pot obligar a totes a usar l’acció o a exposar-se, tampoc al revés, i si ens toca reaprendre a conviure, ens toca. I després de tant, sabent que sí, que hem avançat, també sabem que EL PROBLEMA, segueix estant aquí. L’únic que potser ens passa és que ens fa una pena i una mandra tremendes, comprensibles, el conflictualitzar cap endins.

Això que ens passa de què ens preocupa molt què serà de l’agressor quan ens abandoni, molt més del que ens preocupa què serà de l’agredida, no és cosa exclusiva nostra, passa arreu. No podem analitzar-ho com si ho puguéssim deslligar de totes les dinàmiques que en general es despleguen cada cop que hi ha una actitud masclista i un agressor assenyalats. Si ho mirem com una mena de cosa anecdòtica que ens passa a nosaltres simplement ho estarem buidant de contingut, que resulta més benèvol i còmode, però no ens treu pas de les zones de les que se suposa que volem sortir.

Per començar, recordem sempre que les violències masclistes dins de les relacions afectives i/o sexuals tenen la particularitat de que són perverses perquè es dónen dins els espais i moments de confiança i intimitat. Per això, per una banda, estan més normalitzades i invisibilitzades, però per això són més perilloses i més difícils d’afrontar. No només es trenca i s’aprofita un espai/moment de confiança plena per a cometre un abús o traspassar de manera flagrant uns límits, si no que el fet que sigui en moments generalment íntims entrem en el fang de “les versions”. Ja hi entraré després, però només apunto que pensar en versions és pensar en termes de justícia burgesa, i dubtar del que diu l’agredida és actuar com tot el sistema actúa, pensar en termes de mediacions quan hi ha abús o agressió vol dir que es posa a la mateixa consideració agressor i agredida, i això novament és el que fa el sistema sencer, per tant, novament no innovem.

Però és que a més a més quan això passa en el nostre espai d’activisme o militància són dos espais de confiança els que es trenquen. I si l’espai no respon, el trencament és enorme. Dos pilars de la teva vida, la persona en la que confiaves i l’espai en el que confiaves, simplement ja no només no són llocs on agafar-te quan caus, és que directament han traspassat els teus límits i no t’han recolzat. Això no és reparació ninguna per ella. On està la reparació si no hi ha espai de confiança? On està la reparació  si a sobre és l’espai el que t’exigeix a tu? Si de cas, serà el dolor del grup el que es veurà reparat, però si encara no entenem que no és l’únic objectiu i ens oblidem de reparar el que ella ha passat, és que hem de pensar molt en què entenem per reparació. I la reparació  és un dels pilars essencials que no exclou altres eines, com l’acció directa.

Els mecanismes que es generen en relacions de violència masclista, els mecanismes que amaren les nostres actituds davant les relacions llargues, curtes, casuals, és igual, han de ser observats i tinguts en compte quan ens encarem a una denúncia d’agressió dins els nostres espais, si no estarem fallant en els mateixos punts sempre. Òbviament si fallem és perquè hi intentem, que ja és. Algú dirà que per això encara hem de centrar-nos en la pedagogia interna. Però precisament perquè sabem que ens equivoquem, que no som éssers de llum, llavors el primer que hem d’entendre, molt abans de pressionar la companya per què fa massa soroll, és que no estem lliures d’agressors ni de masclistes, ni estem lliures de les pors que ens fa el conflicte, ni estem lliures de la por que ens fa aguantar que el col·lectiu ens faci el buit per fer massa soroll. Del que si podríem ser lliures és de qüestionar de manera continuada a les companyes que usen l’acció directa i la denúncia, pública, a xarxes, a col·lectius mixtes. I no és perquè no es puguin fer crítiques o aportacions, és perquè posar sota crítica les dones que fan acció i denúncia és simplement posar-les a la picota i ho sabem. L’errabilitat humana no pot ser sempre un escut rera el qual amagar-nos i l’assenyalar les males feministes, les del soroll, tampoc pot ser mai una estratègia ni positiva ni feminista. Més tard entraré en els mecanismes que ja han estat analitzats que es despleguen per part dels col·lectius per a no responsabilitzar-se i que acaben essent també armes contra les feministes sorolloses.

Portem treballant el tema des de fa anys, malauradament, acompanyant a moltes en resignació, por i silenci, i a altres en total exposició pública. I això ens hauria de fer reflexionar: encara hi ha agressors i agressions, les agredides marxen, emmalalteixen, hi ha literatura i experiències d’enfrontar les agressions que s’han explicat o llegit poc, veiem clar el que fan a altres indrets ( les zapatistes o les kurdes ) però no ens ho apliquem. Segurament hi ha hagut una manca de transmissió d’experiències, un esgotament i abandó, i molts dolors com per estar parlant del mateix durant anys. També sabem que és un tipus de temes i de literatura que costa dins els col·lectius. Tenim els mateixos punts morts de fa temps: publicar sí o no, anonimat sí o no ( ull, no es considera igual que surti el nom de l’agressor que el de l’agredida, si ella fa un manifest anònim no té credibilitat, si surt el nom d’ell, pobret que se li espatlla la vida, parem compte perquè en tots aquests assumptes cal mastegar bé tot el que passa ), fer-lo fora sí o no…però els casos segueixen apareixent. Confonem fer fora agressors amb ser policies, dubtar de l’agredida amb ser curosos amb l’agressor i el grup, confonem el xantatge emocional amb la sororitat i el cuidar el grup i la seva integritat, confonem eines amb objectius etc. I no passa res per confondre, sempre i quan això no sigui un estat permanent per evitar conflictuar. Bé, de fet el conflicte simplement ja hi és, la cosa és encarar sense excuses.

Tota confusió, dolor, mancança, és solucionable i reparable, però que cap solució passi per qüestionar l’autodefensa, els espais segurs.