Alerta feminista: Gerard Sesplugues maltractador perillós

Alerta feminista: Gerard Sesplugues maltractador perillós

Arrel d’un fil de tuiter en el que, novament, parlava del Gerard i que ha tingut molta més difusió del que pensava m’he decidit a escriure aquest comunicat. Val a dir que tenir dones meravelloses i companys que sé que em recolzen i cuiden ja m’anima més del que ho estava en el seu moment. També vull especificar que mai he amagat el maltractament al que em va sotmetre i de fet en parlo obertament, dient el seu nom, a tallers, xerrades i a xarxes. La qüestió és que aquest cop ha tingut més difusió i que ha arribat a moltes persones del barri que no ho sabien.
La meva relació amb el Gerard deuria durar uns dos anys, part d’aquests en convivència. Ens vam conèixer a Sants quan jo hi vaig anar a viure. Compartíem espais: Endavant, Casal Independentista, Can Vies, però ell també estava a d’altres als que jo no hi era (Negres Tempestes, Catarko i el KOP del Prat). Jo també estava en altres espais on ell no hi era (Assemblea de Joves i grups feministes i autodefensa). Bé la qüestió és que estàvem tot el dia per tots els locals “del rotllo” del barri, hi teníem amistats i companyes en comú i també espais propis. La relació ràpidament va ser de maltractament amb un nivell de violència altíssim. Estem parlant de violència psicològica, ambiental i sexual. Física en dues ocasions. Per posar exemples de situacions:
-Tenia un costum molt de les forces repressives quan torturen. Es quedava mirant internet per les nits, sovint bevent. Jo dormia. I llavors de cop irrompia obrint la porta i les llums, despertant-me i parlant-me de coses com per exemple el que a ell li produïa que jo hagués tingut tal o qual relació sexual (abans d’estar amb ell). Així repetidament durant tota la nit. I diverses nits seguides.
-Es va trencar ossos de la mà perquè va donar un cop de puny a la paret de l’habitació quan li vaig “confirmar” que abans d’estar amb ell jo havia estat enrotllada amb homes de Sants i que a més ell considerava que no estaven a l’alçada d’ell.
-En una de les moltes vegades que m’hi vaig encarar es va asseure a la finestra amenaçant de saltar.
-Una nit de les tantes que vam sortir amb la seva gent una companya i jo ens vam quedar força estona xerrant tranquil·lament a un pub de la Plaça Osca i quan vam anar on eren ell i la resta de la colla ell es va mostrar irat i agressiu i va marxar a casa indignat. Quan jo hi vaig arribar havia llençat la meva roba i altres coses personals al replà de l’escala.
– En una de les seves escenificacions de terror va entrar a l’habitació mentre jo era al llit mirant la televisió. Hi va entrar amb un ganivet gran a les mans i va dirigir-se a mi tranquil·lament. Fins a seure a la vora del llit, al meu costat. Jo vaig pensar que moriria així. Després de la tortura de l’escena silenciosa em va dir que agafés el ganivet i el matés.
-El dia abans del funeral del Marc de l’Assemblea de Joves em va agafar pel coll des de darrera, ni el vaig veure venir, després de molt discutir ja que ell considerava que llegir un text en memòria del meu amic Marc era cridar l’atenció com, segons ell, ho era cada cop que em visualitzava en alguna acció, assemblea o xerrada.
Amb aquestes dades us podeu fer a la idea del règim del terror al que em sotmetia el Gerard de manera quotidiana. La qüestió que em resulta més dolorosa ara mateix és que aquestes escenes i altres les vaig explicar a persones concretes del nostre entorn i que no vaig rebre ajuda. De fet sovint rebia silencis o expressions com “com pot ser que et passi això a tu, amb el caràcter que tens, tan forta i feminista”. Al final, doncs, estava sola davant el Gerard sense tenir res on agafar-me, ni espais segurs ni de confiança, encara menys, doncs, tenia ànims per a denunciar res. Amb el pas dels anys i després de : teràpia, estar en meravellosos grups feministes i autodefensa que em van ajudar molt, haver de marxar de Sants amb una mà al davant i l’altra al darrera i al final marxar de Barcelona, essent conscient que el Gerard és un perill he procurat dir el seu nom arreu per alertar com sigui.
Ara que s’ha difós més la cosa i que em consta que hi ha dones que no en sabien res i que com és normal estan alertades crec que cal aplicar totes les maneres d’afrontar que porto proposant i aplicant en totes les agressions on faig de persona de suport. Com sempre i sense variar una coma segons la meva manera d’entendre l’autodefensa feminista i l’acció directa:
-El Gerard Sesplugues Berengué ha de quedar fora de tots els espais i col·lectius no només per mi i per la meva seguretat i salut mental cada cop que vagi a Barcelona si no per totes i cada una dones que estan en aquests espais on ell pot militar o simplement estar. Entenc que volem espais segurs per a totes, espais de confiança on no hi siguin benvingudes les actituds autoritàries i l’abús.
-Penso que no només es trata de deixar el Gerard fora de Sants o de Barcelona, també cal alertar a totes les companyes que sigui possible ja que l’objectiu no és que ens el traguem de sobre sinó que no torni a agredir a cap dona. Per tant, difusió al màxim pels mitjans que siguin necessaris.
-Qualsevol acció o campanya contra el Gerard i la seva presència són maneres d’exercir el suport mutu i la sorortitat o sigui que segons el meu parer són benvingudes totes. És més, ell no va tenir miraments amb mi, així doncs ni m’importa com està, ni si ha millorat la seva actitud ni res. Cap mirament amb els maltractadors.
-En el mateix sentit voldria que es respectessin a totes i cada una de les companyes que proposin debatre la qüestió dins els seus col·lectius. I que aquests no imposin els seus temps o males dinàmiques a l’autodefensa i la sororitat.
-No vull ser arrossegada per tempos que no siguin els meus o per protocols (altra cosa és que cada col·lectiu vulgui aplicar-lo internament). Les meves postures davant els agressors sempre han sigut clares i ara no varien: fora agressors dels nostres espais. En aquest sentit tota conversa encarada al suport mutu i a ajudar-nos entre nosaltres sempre serà benvinguda (i així ja ho he expressat)
-M’agradaria emplaçar a la reflexió a totes aquelles persones i col·lectius que sabien dels episodis concrets o bé del maltractament i fugida del barri i no només no hi van fer res sinó que mai m’han preguntat com estic. I de pas extrapolar a la resta de col·lectius en cas que en casos d’agressions hagin reaccionat igual o pitjor. Esteu col·laborant a que les agressions es repeteixin.
-M’agradaria apuntar que no es tracta de rebre disculpes, o no només, i parlar de culpes valgui la redundància. No perquè no resulti terapèutic un “ho sento” sinó perquè la culpa no ens mou, el que ens mou a canviar les situacions és l’assumpció de responsabilitats.
-I de pas ja que hi sóc i sent conscient que això va passar en un moment en que no teníem tantes eines, cosa que explica però no justifica res, voldria fer una aposta clara i pública que espero que sigui una aposta de totes, per l’autodefensa feminista i l’acció directa com a eines de transformació real, des de l’autonomia, sense representacions, ni delegacions ni mediacions, i decidint nosaltres mateixes quan i com volem respondre. Al cap i a la fi se’ns ha espoliat la capacitat de definir el nostre present i el nostre futur i només des de l’autoorganització i l’acció directa ho recuperem.
Acabar dient que tot boicot al Gerard i a qui l’encobreixi és benvingut naturalment, com diem en altres lluites: per tots els mitjans que siguin necessaris!!
Visca l’Autodefensa Feminista!
A l’agressor, ni oblit ni perdó!

Mireia Redondo Prat  (molt ben acompanyada)

Anuncis