Meloni i dones liderant el feixisme. No hi ha debat, al feixisme se’l destrueix (I)

(Abans de tot em vull disculpar per si les imatges del post ofenen a algú, a mi sí.)

La necessitat de combatre el feixisme de manera concreta des del feminisme és una qüestió que he tocat altres vegades. Per tant, hi haurà coses que diré en aquest text que ja hauré dit més d’un cop, o sigui, que em faré pesada. Però com que ara es torna a parlar del fet que sigui una dona la que estigui liderant un partit feixista (parlem, és clar, de Meloni i el feixisme italià que entra per la porta gran), voldria afegir alguns elements més a tot això. Afegeixo tals elements perquè estic imaginant com deuen estar blanquejant als mitjans aquest feixisme i, de pas, com es va fer amb Marine Le Pen per exemple, es deu estar parlant a les tertúlies sobre el fet que sigui una dona la que lideri el partit. Ho deuen estar dient en dues claus: la de la sorpresa i la de la satisfacció per la suposada modernització de la “dreta”. No veig la televisió la majoria dels dies, així que estic imaginant, però vaja, no crec que m’equivoqui massa.

Entenc el feminisme, de fet jo parlo marcadament des de l’anarcofeminisme i per això entenc així el feminisme, com una proposta que va molt més enllà d’allò del “com que una dona lidera tal partit o tal empresa és que ja té en compte les discriminacions/drets o del que sigui que parlem”. Dirigir un partit o empresa és simplement això tan literal: dirigir un partit o empresa. I això no produeix canvis en el sistema ni el fa menys masclista ni és garantia que tal partit o empresa siguin feministes o tinguin propostes raonables. Estic parlant molt pel broc gros, en soc conscient. Una figura femenina que dirigeix no es converteix automàticament en una figura feminista, ni tan sols amb una figura empàtica i conscient. Aquí sé que podem parlar de matisos, de noves formes de dirigir, de noves pràctiques, més liles o més benignes, però aquests matisos no canvien el que estic plantejant: un lideratge femení que no proposa un canvi de sistema no és antisistema.

També sé que podem dir que el fet que siguin dones les que dirigeixin i siguin més visibles, representa un canvi. Bé, parlem-ne. Entenem que és útil un lideratge femení feixista com a model? Ho entenem realment com a símptoma d’algun progrés? Segons el meu parer no, el feminisme no és això.

En el cas de les dones feixistes, que és el que ens ocupa, el fet que siguin les que lideren i les visibles, quin canvi exactament representa en l’àmbit polític i el social? La seva proposta política no és transformadora, és retrògrada. Per tant, és obvi que el fet que una dona lideri i sigui visible serà transformador quan la seva proposta ho sigui, i que el que elles proposen no és un canvi de sistema, sinó una exacerbació del pitjor del sistema que vivim. Sabem que els feixismes sorgeixen en moments en els quals el sistema capitalista passa per algun sotrac, i sabem que això li és útil, així que poca novetat ens aporten les propostes d’aquestes dones feixistes, que a més no són només seves, sinó de tot un engranatge. Són propostes malauradament velles i conegudes.

El que resulta evident quan es debat sobre els lideratges de les dones feixistes és la trampa de les quotes, la imatgeria i de tot allò simbòlic. Elles són visibles, sí, però tal visibilitat femenina no significa cap avenç i amaga que la proposta que fan no és una barbaritat. I ho és també per les dones. Els rols i estereotips que acostumen a mostrar les dones feixistes actuals, les que dirigeixen actualment, es basen en el que ja deien als anys trenta del segle passat les dones feixistes i nazis: les dones com a guardianes de l’essència cultural, una cultura essencialment cristiana, basada en la família heterosexual, on no es posa en qüestió aquesta base, i en la que les dones són guardianes de la pàtria i de les tradicions, posicionant-se davant les dones que volen trencar amb això com a úniques bones dones. La diferència entre el que passava en els anys trenta i ara és que, precisament gràcies a aquestes males dones i propostes de “rojas y maleantes” que tant infamen, ara elles poden accedir a llocs de poder als que en aquell moment no podien accedir, només acompanyaven a un home-tutor, ja que no hi tenien dret. La paradoxa és preciosa.

Aquí també hi ha una qüestió de màrqueting (sense voler menysprear les vocacions feixistes i les oratòries de les protagonistes). I no és que la imatge d’una dona sigui més amable, no en aquest cas. Però sí que hi ha un aspecte, intrínsec en la relació que fa el feixisme entre dona i pàtria, que fa que la imatge d’una dona sigui la triada. Enllaçant amb el que deia abans, les dones com a guardianes de la pàtria, la seva cultura, les seves tradicions i altres bèsties, fan que la imatge d’una dirigent política, que a més reparteix bufetades a tort i a dret, sigui més que adequada. No s’allunya gaire de les Carmens Polos de torn, o de les propostes ultracatòliques d’aquelles dones, que mentre demanaven el sufragi femení, imbuïen a les dones una sagrada missió de transmissió d’una catalanitat, segons elles, essencialment catòlica, patriòtica i assenyada. Així, la construcció del llaç pàtria/nació-dona/mare-terra/frontera-tradició/cultura, lliga a les dones a un paper essencialista, però que també pot ser un paper de guerrera patriota incansable. O sigui, de l’essència al bel·licisme. I són iconografies que apuntalen i poden aixecar passions.

Sí que és cert, perquè negar-ho, que fa molta ràbia veure una dona defensant el patriarcat i plantant-se ella com a bona i correcta, ja que se situa en un lloc trampós, però que fa que els patriarques i caçadors de triceratops (terme que no recordo on vaig sentir, però em va encantar, que em disculpi qui el va encunyar) les aplaudeixin amb energia i entusiasme. I, per descomptat, que diguin allò d'”aquesta dona és de les bones, no com tu que estàs boja, histèrica”. És clar que això passa a tot arreu oi? També quan es denuncien agressions en qualsevol espai, però això seria un altre text (llarg, per cert).

Reprenc el fil que em despisto. El lloc trampós des del qual parlen és aquell en el que elles diuen que no estan a favor de la suposada ideologia de gènere que sembla estar conquerint-ho tot des d’una mena de Mordor, FemiMordor. Diuen que no estan en aquesta lliga, que res d’ideologies de gènere, però, ah, amiga! Mira que en té d’ideologia de gènere el feixisme! Però, és clar, és una ideologia de gènere que apuntala el privilegi, poder i autoritat d’un sol gènere, d’una sola orientació i una sola identitat. Llavors, simplement estan essent complaents i estan agafant el bastó per a reprimir tota proposta que se surti del marc (en matèria de sexe, gènere, orientació, identitat, model familiar…).

Dins de tot el que suposa fer de guardianes de la pàtria o nació, de les tradicions, i les fronteres, òbviament utilitzen les agressions comeses per homes racialitzats com si aquests fossin els únics que agredeixen i utilitzar-les per a accentuar el to racista dels seus discursos, un to de vegades fins i tot higienista. Naturalment, no posen el crit al cel públicament quan un home de la pàtria agredeix a una dona racialitzada, es veu que això no passa, o potser és que hi ha una mena de dret de cuixa, o que òbviament, és més senzill ( i podrit ) instrumentalitzar les agressions per a rascar vots i coses pitjors. Però a més a més, construeixen un discurs que fa de les dones migrants i racialitzades, o bé simples i dòcils anyells als quals cal culturitzar per treure-les de l’opressió (que es veu que només les oprimeixen els seus compatriotes migrants i racialitzats, o no sé jo ja), o bé directament com a enemigues a expulsar. O les dues coses a la vegada. Encara hi ha qui se sorprèn que no mostrin empatia cap a elles, però a mi em sembla més que obvi, són feixistes, es creuen superiors, i a més a més, estan en plena cursa electoral. Qui es creu que pertany a una cultura millor, no empatitza. I no em refereixo al fet que no empatitzin en general amb ningú perquè no puguin o no en sàpiguen, no. No volen empatitzar amb qui creuen que no ho mereix, i això és profundament maliciós, i tornem al principi, és insolidari, excloent i violent, per tant, per molt que la imatge del seu partit feixista sigui una dona i no el típic home amb bigotet, no hi ha debat possible. No hi ha modernitat, ni progrés, ni canvi, ni res de transformador en això.

També resulta molt útil, prenent el fil del paper de dones bones/correctes, el fet que ataquin obertament el feminisme i tot allò que fa tremolar al patriarcat. Quantes de nosaltres no hem sentit allò de “bé, si és una dona la que et diu que el teu feminisme/reacció és massa extrem, és que potser no ets tan feminista o t’has de revisar el feminisme/sororitat”. Quantes? Sí! Moltes! Doncs això funciona igual: al final són escuts rere el qual el patriarcat riu satisfet. S’hi escuda, mai millor dit. I no vull dir que siguin pobres manipulades, no. O no ho sé, potser sí, però no té per què ser així.

Vull apuntar, abans d’acabar aquesta part, que precisament en un moment en el qual hi ha hagut moltes accions i propostes contra el patriarcat, o potser les hem fet més visibles, no em resulta estrany que el sistema tregui aquesta cavalleria: dones antifeministes que dirigeixen partits feixistes amb propostes absolutament patriarcals, cridant a l’ordre social. Així que, al final, el que em resulta més interessant és, a part de tornar a reiterar la necessitat de plantar sempre al feixisme amb totes les eines necessàries des del feminisme, preguntar-me si tenim un què fer, una concreció, una proposta a posar en marxa que abraci des del suport mutu i l’autodefensa a un discurs i un atac directe contra tota aquesta puixança del feixisme i el nazisme. Des del feminisme, és clar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s