Alerta feminista: Gerard Sesplugues maltractador perillós

Alerta feminista: Gerard Sesplugues maltractador perillós

Arrel d’un fil de tuiter en el que, novament, parlava del Gerard i que ha tingut molta més difusió del que pensava m’he decidit a escriure aquest comunicat. Val a dir que tenir dones meravelloses i companys que sé que em recolzen i cuiden ja m’anima més del que ho estava en el seu moment. També vull especificar que mai he amagat el maltractament al que em va sotmetre i de fet en parlo obertament, dient el seu nom, a tallers, xerrades i a xarxes. La qüestió és que aquest cop ha tingut més difusió i que ha arribat a moltes persones del barri que no ho sabien.
La meva relació amb el Gerard deuria durar uns dos anys, part d’aquests en convivència. Ens vam conèixer a Sants quan jo hi vaig anar a viure. Compartíem espais: Endavant, Casal Independentista, Can Vies, però ell també estava a d’altres als que jo no hi era (Negres Tempestes, Catarko i el KOP del Prat). Jo també estava en altres espais on ell no hi era (Assemblea de Joves i grups feministes i autodefensa). Bé la qüestió és que estàvem tot el dia per tots els locals “del rotllo” del barri, hi teníem amistats i companyes en comú i també espais propis. La relació ràpidament va ser de maltractament amb un nivell de violència altíssim. Estem parlant de violència psicològica, ambiental i sexual. Física en dues ocasions. Per posar exemples de situacions:
-Tenia un costum molt de les forces repressives quan torturen. Es quedava mirant internet per les nits, sovint bevent. Jo dormia. I llavors de cop irrompia obrint la porta i les llums, despertant-me i parlant-me de coses com per exemple el que a ell li produïa que jo hagués tingut tal o qual relació sexual (abans d’estar amb ell). Així repetidament durant tota la nit. I diverses nits seguides.
-Es va trencar ossos de la mà perquè va donar un cop de puny a la paret de l’habitació quan li vaig “confirmar” que abans d’estar amb ell jo havia estat enrotllada amb homes de Sants i que a més ell considerava que no estaven a l’alçada d’ell.
-En una de les moltes vegades que m’hi vaig encarar es va asseure a la finestra amenaçant de saltar.
-Una nit de les tantes que vam sortir amb la seva gent una companya i jo ens vam quedar força estona xerrant tranquil·lament a un pub de la Plaça Osca i quan vam anar on eren ell i la resta de la colla ell es va mostrar irat i agressiu i va marxar a casa indignat. Quan jo hi vaig arribar havia llençat la meva roba i altres coses personals al replà de l’escala.
– En una de les seves escenificacions de terror va entrar a l’habitació mentre jo era al llit mirant la televisió. Hi va entrar amb un ganivet gran a les mans i va dirigir-se a mi tranquil·lament. Fins a seure a la vora del llit, al meu costat. Jo vaig pensar que moriria així. Després de la tortura de l’escena silenciosa em va dir que agafés el ganivet i el matés.
-El dia abans del funeral del Marc de l’Assemblea de Joves em va agafar pel coll des de darrera, ni el vaig veure venir, després de molt discutir ja que ell considerava que llegir un text en memòria del meu amic Marc era cridar l’atenció com, segons ell, ho era cada cop que em visualitzava en alguna acció, assemblea o xerrada.
Amb aquestes dades us podeu fer a la idea del règim del terror al que em sotmetia el Gerard de manera quotidiana. La qüestió que em resulta més dolorosa ara mateix és que aquestes escenes i altres les vaig explicar a persones concretes del nostre entorn i que no vaig rebre ajuda. De fet sovint rebia silencis o expressions com “com pot ser que et passi això a tu, amb el caràcter que tens, tan forta i feminista”. Al final, doncs, estava sola davant el Gerard sense tenir res on agafar-me, ni espais segurs ni de confiança, encara menys, doncs, tenia ànims per a denunciar res. Amb el pas dels anys i després de : teràpia, estar en meravellosos grups feministes i autodefensa que em van ajudar molt, haver de marxar de Sants amb una mà al davant i l’altra al darrera i al final marxar de Barcelona, essent conscient que el Gerard és un perill he procurat dir el seu nom arreu per alertar com sigui.
Ara que s’ha difós més la cosa i que em consta que hi ha dones que no en sabien res i que com és normal estan alertades crec que cal aplicar totes les maneres d’afrontar que porto proposant i aplicant en totes les agressions on faig de persona de suport. Com sempre i sense variar una coma segons la meva manera d’entendre l’autodefensa feminista i l’acció directa:
-El Gerard Sesplugues Berengué ha de quedar fora de tots els espais i col·lectius no només per mi i per la meva seguretat i salut mental cada cop que vagi a Barcelona si no per totes i cada una dones que estan en aquests espais on ell pot militar o simplement estar. Entenc que volem espais segurs per a totes, espais de confiança on no hi siguin benvingudes les actituds autoritàries i l’abús.
-Penso que no només es trata de deixar el Gerard fora de Sants o de Barcelona, també cal alertar a totes les companyes que sigui possible ja que l’objectiu no és que ens el traguem de sobre sinó que no torni a agredir a cap dona. Per tant, difusió al màxim pels mitjans que siguin necessaris.
-Qualsevol acció o campanya contra el Gerard i la seva presència són maneres d’exercir el suport mutu i la sorortitat o sigui que segons el meu parer són benvingudes totes. És més, ell no va tenir miraments amb mi, així doncs ni m’importa com està, ni si ha millorat la seva actitud ni res. Cap mirament amb els maltractadors.
-En el mateix sentit voldria que es respectessin a totes i cada una de les companyes que proposin debatre la qüestió dins els seus col·lectius. I que aquests no imposin els seus temps o males dinàmiques a l’autodefensa i la sororitat.
-No vull ser arrossegada per tempos que no siguin els meus o per protocols (altra cosa és que cada col·lectiu vulgui aplicar-lo internament). Les meves postures davant els agressors sempre han sigut clares i ara no varien: fora agressors dels nostres espais. En aquest sentit tota conversa encarada al suport mutu i a ajudar-nos entre nosaltres sempre serà benvinguda (i així ja ho he expressat)
-M’agradaria emplaçar a la reflexió a totes aquelles persones i col·lectius que sabien dels episodis concrets o bé del maltractament i fugida del barri i no només no hi van fer res sinó que mai m’han preguntat com estic. I de pas extrapolar a la resta de col·lectius en cas que en casos d’agressions hagin reaccionat igual o pitjor. Esteu col·laborant a que les agressions es repeteixin.
-M’agradaria apuntar que no es tracta de rebre disculpes, o no només, i parlar de culpes valgui la redundància. No perquè no resulti terapèutic un “ho sento” sinó perquè la culpa no ens mou, el que ens mou a canviar les situacions és l’assumpció de responsabilitats.
-I de pas ja que hi sóc i sent conscient que això va passar en un moment en que no teníem tantes eines, cosa que explica però no justifica res, voldria fer una aposta clara i pública que espero que sigui una aposta de totes, per l’autodefensa feminista i l’acció directa com a eines de transformació real, des de l’autonomia, sense representacions, ni delegacions ni mediacions, i decidint nosaltres mateixes quan i com volem respondre. Al cap i a la fi se’ns ha espoliat la capacitat de definir el nostre present i el nostre futur i només des de l’autoorganització i l’acció directa ho recuperem.
Acabar dient que tot boicot al Gerard i a qui l’encobreixi és benvingut naturalment, com diem en altres lluites: per tots els mitjans que siguin necessaris!!
Visca l’Autodefensa Feminista!
A l’agressor, ni oblit ni perdó!

Mireia Redondo Prat  (molt ben acompanyada)

Anuncis

Defendiendo la Autodefensa (I)

Este texto consta de tres partes. En ésta se incluye la intro y la parte de análisis. Las siguientes hablarán del concepto de autodefensa/acción directa a no confundir con punitivismo ( autogestión, autoorganización, acción contra el sistema, construcción de espacios, que entendemos por pedagogía…); las herramientas que tenemos ( las limitaciones de los protocolos, la colectivización de la responsabilidad, la creación de prevención y educación, líneas de actuación contra la burocratización…); notas sobre los límites del lenguaje no violento, de los conceptos como sororidad o empatía, señalar a las malas feministas…

INTRO

Quería empezar diciendo “de un tiempo a esta parte estamos en una peligrosa, no diré deliberada porque espero que no, confusión entre autodefensa y punitivismo”, pero sobra el “de un tiempo a esta parte”. Desde que tengo memoria los machismos que sufrimos dentro de los MMSS y la manera de afrontarlos es uno de los debates por excelencia. El método de denuncia y la manera de encararlo, si es que se afronta, dentro de nuestros espacios es una discusión central. Paremos. Volvamos a leer la última frase. Si no os habéis dado cuenta de la tristeza que contiene es que efectivamente nos queda mucho por hacer: el debate SIGUE siendo el método de denuncia de las agresiones que se dan en nuestros espacios y no el hecho de que aun se den agresiones y silencios.

Se está poniendo una enorme cantidad de energía negativa en cuestionar los métodos y esto no es nuevo y ocurre cada cierto tiempo, cada cierto tiempo que uno o varios casos de agresiones salen a la palestra y se mantienen ahí ( y no se acaban de resolver ). Quizás alguien dirá que una respuesta agresiva o violenta a una agresión es funcionar como lo hace el patriarcado. Esto me parece bastante esencialista: plantear que el uso de la violencia es solamente una herramienta patriarcal cuando es precisamente la no respuesta habitual lo que reafirma el sistema. Plantear, por ejemplo, que las mujeres no usamos la violencia es directamente mentira, como lo es el decir que los feminismos no las usan ( solamente hace falta ojear la historia de las mujeres obreras, las mujeres antifascistas o las feministas autónomas ). Precisamente el sistema heteropatriarcal nos expropia de muchas herramientas, una de ellas es el uso de la violencia; nos dice que les mujeres debemos ser y somos pacíficas, inactivas, sumisas, pedagógicas, pacientes, sufridoras etc. Entiendo pues que seguir diciendo que el feminismo es igual a usar métodos no violentos, pacíficos y pedagógicos es seguir perpetuando una serie de estereotipos que se supone que queremos cuestionar.

Así también entiendo que las feministas tenemos más de una herramienta, no solamente una, y que cada herramienta es solo eso, una herramienta, no un objetivo. No nos basamos únicamente en la pedagogía y de hecho cuando hablamos de hacer pedagogía nos podríamos preguntar a quien exactamente necesitamos hacer y queremos hacer pedagogía, o sea, con quién queremos gastar más energía para nuestro objetivo que, salvando las múltiples diferencias, entiendo que sería nuestra liberación, dicho rápido y mal. ¿Haremos pedagogía hacia nosotras mismas? ¿Hacia otras mujeres que serian nuestras iguales ( mujeres precarias de clase trabajadora )? ¿Hacia nuestros compañeros y en espacios mixtos?¿Qué cantidad de energías destinaríamos a cada lugar?

Alguien dirá que después de tanto tiempo de proponer denuncias públicas y acción directa  o colectivización si no ha funcionado quizás tendremos que cambiar. Este argumento cae por su propio peso por el simple hecho que estos métodos casi ni se han puesto en práctica y porque las carencias son más profundas, anteriores y globales, y es eso precisamente lo que hay que abordar ( parecerá simple pero acabar con las opresiones será la única manera de evitar la aplicación de cualquier medida ).

Por último pensemos qué supone para las agredidas convivir con los agresores, o qué supone para muchas saber que tal o cual son unos babosos, machistas, etc y siguen en nuestros espacios. ¿Resultará que el hecho que, por ejemplo, en mi caso, cada vez que vaya al barrio de Sants tenga que preocuparme por si tendré síntomas de estrés post traumático es un sacrificio muy feminista para no dañar al agresor o a los colectivos. Ansiedad por la causa, muy bien, muy innovador no? Creo que utilizamos mucho el “cuidémonos” pero que luego no lo aplicamos o lo usamos de arma arrojadiza para, directamente, justificar la falta de responsabilidad colectiva en nuestras maneras de funcionar.

Alguien dirá que necesitamos construir y que por ese motivo las denuncias públicas y el no aceptar a los agresores en nuestros espacios está muy mal, que es punitivismo. Mantener a machistas y al machismo en nuestros espacios no cambia absolutamente nada ni nos diferencia de cómo va el mundo ni hace temblar las bases del sistema. Es más de lo mismo. Ahora bien, quizás el tema está en los ojos que miran: no aceptar machistas ni machismos en nuestros espacios  NO PARTE DE LA FILOSOFÍA DE CASTIGAR SI NO DE LA NECESIDAD DE CREAR ESPACIOS SEGUROS PARA TODAS. O sea que podemos poner el foco en el que siempre es importante, él, y lamentarnos de que se le pida que se vaya, o podemos desviar el foco, innovar por una vez, y considerar lamentable que una o varias compañeras están mal. A ver, ¿cómo miramos? ¿A quién miramos? Me parece mucho más saludable una gestión o mejor dicho un afrontamiento colectivo y me parece que herramientas mucho más veneradas, como los protocolos, fomentan más el punitivismo. ¿Por qué pienso que es más saludable? Porqué el grupo realmente lo trabaja, no se adhiere simplemente a una mecánica, y al trabajar la cuestión se va avanzando hacia la prevención y sensibilización. El objetivo no es protocolo ni es el taller pedagógico, el objetivo es cero agresiones.

Total que al final me he animado a escribir y esta chapa es solamente la primera parte. Antes de seguir solo quiero decir que sí que es cierto que se ha ido avanzando, que en algunos casos se han encarado las cosas con  mucha dignidad y honestidad, pero que la tónica general es una resistencia colectiva tremenda a usar métodos que no sean o bien legalistas o bien pedagógicos ( entendiendo pedagogía como silencio y sacrificio ), y al mismo tiempo, de manera inevitable, un montón de mujeres con un malestar tremendo y miedo a hacer nada público porque ya saben que las criticarán por haberlo hecho público. Houston tenemos un problema.

ANÁLISIS. VIOLENCIAS DE GÉNERO, ESPACIOS SEGUROS, CARENCIAS

Cuando damos propuestas pensadas para afrontar colectivamente las agresiones y los machismos dentro de nuestros espacios es porque estamos asumiendo que estamos espacios que nos parecen especiales. Se supone que son nuestros espacios de confianza y seguridad. Pensemos por un momento qué significa para nosotres emocionalmente nuestra asamblea/militancia. Nos identifica y mucho. Nos identifica porque es un espacio emocional, con relaciones fuertes, es una postura ante la vida, es lo que somos y el cómo somos. Es así porque queremos crear oasis y semillas de transformación pero también, aunque sea tácitamente, son espacios que por definición no deben tener nada que ver con el mundo hostil que nos rodea. Hemos asumido que no somos seres de luz (¿ lo hemos asumido?) y que no son espacios libres de agresiones, pero eso no significa que tengamos que dejar que ocurran o que tengamos que dejarnos llevar por las mismas dinámicas del mundo hostil. Son espacios muy nuestros en los que, no nos engañemos, depositamos grandes dosis de expectativas de que van a ser confiables, seguros, y donde encontraremos apoyo. Una expectativa que dado el discurso que damos hacia afuera debería de poder ser también exigible internamente. Por eso cuando se da una agresión machista es especialmente doloroso para la agredida y para muchas de nosotras, ya aun es más doloroso el hecho que de manera automática se usen todos los mecanismos de negación, juicio, duda etcétera que desembocan en no creer a la agredida, no admitir la respuesta de la agredida, no tomar medidas, o disciplinar continuamente a aquellas que perturban la “paz social”

Entiendo que también es doloroso, por el mismo significado que tiene para nosotras la militancia o el activismo, para el entorno del agresor que se le pida que abandone el espacio, ya que a menudo estos espacios son nuestra vida. Por eso aparece siempre el “pobre, estará excluido o vetado de un espacio que le encanta, qué hará”. Ah pero es que exactamente eso también le pasa a la agredida pero no nos exclamamos igual. Simplemente damos por supuesto que ella aguantará o que al final las mujeres se van, porque claro como hemos crecido en ambientes machistas y no sabemos exactamente cómo afrontar nada, y resulta que no vemos claro que ÉL tenga que marchar, ELLA al final desaparece. Pero claro, no duele igual que ellas abandonen porque no se lo hemos requerido, no nos escandaliza de la misma forma porque nos autoengañamos pensando que no ha formado parte de ninguna decisión. Pero sí que ha formado parte de una decisión, de un posicionamiento, el de no mover, ni remover, ni tomar determinaciones, todo a costa de las agredidas. Dolorosamente prescindibles por el bien de la paz social. No nos hemos tenido que responsabilizar, no hemos encarado ( ni nosotras ni el grupo ).

Al final la emocionalidad de él y de su entorno son lo importante y la emocionalidad de ella la reprobable. Se entra en la perversión de la imposición de emocionalidades ya que la respuesta emocional de ella no es bienvenida pues perjudica la emocionalidad de él. Y volvemos otra vez a tener que parar y reflexionar sobre  dónde ponemos el foco de la culpa, en quien ponemos el foco de la responsabilidad, en quién el de la permisividad, y entonces veremos cómo quizás estamos innovando muy poco. Hay una perversa imposición de emocionalidades, y digo imposición porque la cosa no está solo en que el agresor ha agredido primero y la agredida simplemente responde como cree adecuado. La cuestión está en quién ha perpetrado un abuso y quién no está en disposición de exigir una comprensión exquisita…Apelar a la emocionalidad del agresor post denuncia pública/respuesta como centro del enfoque mientras se desprecia la emocionalidad de la agredida es una imposición. Se sigue planteando que la agredida es cuestionable y el agresor cuidable. Y esto no significa que no haya carencias en, por ejemplo, como plantear el cuidado de las persones que son cercanas al agresor o al machista y lo quieren, y tienen que pasar un mal trago, pero estas carencias solo nos pueden llevar a pensar como las abordamos para poder completar la manera de colectivizar esto, y de ninguna manera nos debe llevar a dejar de usar todos los medios que tenemos a nuestro alcance, incluyendo la acción directa.

Me parece muy osado decir que no se hace suficiente pedagogía y creo que es un autoengaño más. Aquí tenemos que ser muy serias porque llevamos suficiente tiempo ya como para poder hacer un cómputo completo de todas las charlas, debates, talleres, gestalts, batucadas, exposiciones, documentales, cineforums, lecturas, webs, libros, artículos, jornadas, explicaciones, yo que sé que más. Nunca hemos dejado de hacer o de organizar para tratar el tema de los machismos. De todo hemos hecho y hacemos. Y que unas hagan más cosas de un tipo que de otro no es contradictorio, o sea de la misma manera que no se puede obligar a todas a usar la acción o a exponerse, tampoco se puede hacer lo contrario, y si nos toca reaprender a convivir, pues se reaprende. Y a ver, que después de tanta pedagogía, aun sabiendo que hemos avanzado, también sabemos que EL PROBLEMA sigue estando ahí. Lo que nos pasa es que no da una pereza tremenda y comprensible conflictuar hacia adentro.

Esto que nos pasa de que nos preocupa mucho qué será del agresor cuando nos abandone, mucho más de lo que nos preocupa qué será de la agredida, no es cosa exclusiva de los MMSS, pasa en todas partes. No podemos analizarlo como si lo pudiésemos desligar de todas las dinámicas que se dan cada vez que se señala una actitud machista o un agresor. Si lo miramos como algo anecdótico que nos pasa solo a nosotras lo estaremos vaciando de contenido. Resulta más benévolo y cómodo pero no nos saca del atolladero del que se supone que queremos salir.

Para empezar recordemos siempre que las violencias machistas dentro de las relaciones afectivas i/o sexuales tienen la particularidad de que son perversas porque se dan en espacios y momentos de intimidad y confianza. Por eso están más normalizadas e invisiblizadas, pero por eso son más peligrosas y más difíciles de afrontar. No solo se rompe un espacio/momento de confianza plena para cometer un abuso o traspasar de manera flagrante unos límites, sino que el hecho de que se dé en momentos generalmente íntimos nos hace entrar en el fango de “las versiones”. Ya entraré luego pero solo quiero apuntar que pensar en versiones es pensar en los términos de la justicia burguesa, y dudar de lo que dice la agredida es actuar como actúa el sistema entero, pensar en mediaciones cuando hay abuso o agresión significa poner a la misma altura y consideración a la agredida y al agresor, y esto también es lo que hace el sistema entero. Otra vez no innovamos.

Pero es que además cuando esto pasa en nuestro espacio de activismo o militancia son dos confianzas las que se rompen. Si el espacio no responde la ruptura es enorme. Dos pilares de tu vida, la persona en que confiabas y el espacio en el que confiabas, ya no solamente no son sitios donde agarrarte si te caes, es que directamente han traspasado tus límites y no te han apoyado. Eso no supone reparación ninguna. ¿Dónde está la reparación si no hay espacio de confianza? ¿Dónde está la reparación si es el espacio el que te exige a ti? Será quizás el dolor del grupo el que se verá reparado, pero si aun no entendemos que el dolor del grupo no es el único objetivo y nos olvidamos de reparar lo que ella ha pasado significa que tenemos que reflexionar mucho en qué entendemos por reparación. Y la reparación es uno de los pilares esenciales que no excluye otras herramientas como la Acción Directa.

Los mecanismos que se generan en las relaciones de violencia machista, los mecanismos que empapan nuestras actitudes ante las relaciones largas, cortas, casuales, da igual, tiene que ser observados y tenidos en cuenta cuando encaramos una denuncia por agresión dentro de nuestros espacios, si no estaremos fallando en los mismos puntos siempre. Obviamente si fallamos es porque lo intentamos, que ya es. Alguien dirá que por eso aun tenemos que centrarnos en la pedagogía interna. Pero precisamente porque sabemos que nos equivocamos, que no somos seres de luz, entonces tenemos que entender primero, mucho antes de presionar a la compañera que hace demasiado ruido, que no estamos libres de agresores ni de machismos, ni estamos libres de los miedos que nos generan los conflictos, ni estamos libres del miedo que nos hace aguantar para que el colectivo no nos haga el vacío. De lo que sí nos podríamos librar es de cuestionar de manera continuada a las compañeras que usen la Acción Directa y la denuncia pública, en redes, en colectivos mixtos…Y no es porque no se puedan hacer críticas o aportaciones, es porque poner bajo crítica precisamente a las mujeres que hacen acción y denuncia es simplemente ponerlas en la picota y lo sabemos. Los errores humanos no pueden ser siempre el escudo tras el cual nos escondemos y señalamos a las malas feministas, las del ruido, ni tampoco puede ser nunca una estrategia positiva o feminista. Más tarde entraré en los mecanismos que se dan por parte de los colectivos para no responsabilizarse y que acaban siendo armas contra las feministas ruidosas.

Llevamos trabajando el tema desde hace años desgraciadamente, acompañando a muchas en su resignación, miedo y silencio, a otras en total exposición pública. Y eso nos tendría que hacer reflexionar: aun hay agresiones y agresores. Las agredidas se van, enferman, hay literatura y experiencia para afrontar las agresiones que se ha leído o explicado poco, vemos claro lo que hacen en otros lugares ( las zapatistas o las kurdas ) pero no nos lo aplicamos. Seguramente ha habido una mala transmisión, agotamiento y abandono, y muchos dolores como para estar hablando de lo mismo durante años. También sabemos que son temas y literaturas que cuesta hablar colectivamente. Tenemos los mismos puntos muertos: publicar sí o no, anonimato sí o no ( ojo que no se considera igual que salga el nombre del agresor que el de la agredida, si ella no da el nombre se le resta credibilidad, si sale el nombre de él al pobre se le estropea la vida, vayamos con cuidado porque hay que masticar bien lo que nos pasa ), denunciar fuera o no…pero los casos siguen apareciendo. Confundimos sacar a los agresores con ser policías, dudar de la agredida con ser cuidadosas con el agresor y el grupo, confundimos el chantaje emocional con la sororidad y el cuidado de la integridad del grupo, confundimos herramientas con objetivos etc. Y no pasa nada por confundir siempre y cuando no se convierta en un estado permanente para evitar el conflicto. De hecho el conflicto ya existe, la cuestión es encararlo sin excusas.

Toda confusión, dolor o carencia tiene solución y es reparable, pero que ninguna solución pase por cuestionar la autodefensa y los espacios seguros.

Defensant l’autodefensa (i III)

Bé, doncs, enceto ja la última part d’aquesta defensa de l’autodefensa abordant tota la part de mecanismes, eines i dinàmiques que despleguem i/o podem posar en pràctica que em queda per assaltar.

Una altra de les bases de l’AD/ADF seria el Suport Mutu o Sororitat i entenc que hauria de ser la primera eina a posar en pràctica quan ens arriben notícies d’agressions. Ho entenc com a indiscutible com entenc com a indiscutible el Suport concret i real en cas de, per exemple, casos d’acomiadaments, vagues, desnonaments etc. Per què hauria de posar en dubte l’agredida, negar-li el suport o donar-li només amb la boca petita i petit comitè? Podem apagar els mecanismes misògins que se’ns desperten cada cop que surt un cas i donar la calidesa i el soroll que fan falta?

Segons el meu parer la Sororitat és un concepte plenament polític i el seu sentit no varia en funció de si l’agredida em cau bé o malament. Ni tant sols depèn de si jo hauria fet les coses d’una altra manera. El suport es practica i prou, ja que sense aquest és pràcticament impossible construir res de nou. Realment a algú se li acut construir sense les agredides, sense donar el suport necessari? És constructiu i innovador condicionar el suport a que elles es “comportin bé”? Ni és constructiu ni és innovador i de fet no se surt de cap dels cànons que se’ns imposen. Només hi ha certs supòsits en els que no donem suport, i són supòsits bàsics com no donar suport a feixistes, classistes, racistes, transfobes, homòfobes, explotadores i tota aquella que no sigui la nostra igual i que plantegi una societat vertical. És així perquè el suport mutu i la sororitat es dónen entre iguals i mai han de ser una excusa per apuntalar a qui explota o agredeix. Per la resta, el suport es practica i si no ho fas simplement estàs posicionant-te, per omissió. La sororitat no és romàntica, no és ser amigues, i sobretot, no és una excusa per no afrontar les agressions col.lectivament. I tot i així tenim certs problemes amb això.

El primer problema és últimament habitual i justificat amb voltes teòriques i és el posar en dubte les dones que denuncien públicament, esgrimint arguments ja gastats. Per moltes paraules boniques i ben sonants que hi posem, assenyalar públicament les dones que denuncien les agressions és reforçar els ja coneguts “els draps bruts es renten a casa” o “no diguis res pel bé de la família i del què diran”. Això no només no té res de sororal si no que a més té un alt component repressiu exemplificant: si fas pública l’agressió el grup t’aïlla o et difama o et fa una contracampanya. I això naturalment és un càstig a una que ja persuadeix a les altres que puguin estar pensant en fer públic res o mostrar suport incondicional. Un càstig és punitiu, per posar les coses al seu lloc ara que sona tant aquesta paraula. El mecanisme del càstig a la que fa pública l’agressió és nou? No. És una mostra de suport? No. És una manera més de bloquejar i anular qualsevol iniciativa d’encarar la gestió que no sigui la que el col.lectiu vol, i en casos en que es pressiona a l’agredida el que el col.lectiu vol és el silenci de l’agredida i procurar que l’agressor estigui bé. No només s’imposa l’emocionalitat post denúncia de l’agressor, no només el col.lectiu no s’ho treballa, el que resulta inquietant és que el grup veu un problema en l’agredida i no en l’agressor, no veu greu que una companya no hagi trobat suport i seguretat. I en comptes de frenar, la castiguen a ella.

Cada cop que veig articles, comunicats i tesis assenyalant companyes que opten per fer denúncia pública (cosa que ens ha de fer pensar en la quantitat de companyes que ho pateixen en silenci per por al que s’exposen si ho fan públic) penso que, a més, això és carnassa i la carnassa no construeix, destrueix. Destrueix perquè lluny de crear debats on es puguin compartir (que no imposar, ni unificar) estratègies el que es fa és invalidar les que no resulten còmodes. Destrueix perquè resulta altament competitiu i sistèmic erigir-se com a bona feminista que no qüestiona les dinàmiques. De fet destrueix perquè usa la mateixa semàntica patriarcal i cristiana de les bones i les dolentes. I fer-ho públicament pot ser utilitzat, que esperem que no, com una plataforma per ser ‘la’ o ‘les’ avantguardes de ves a saber què.

Si el feminisme ve per canviar d’arrel, que sigui real. És obvi que la sororitat no és frenar debats incòmodes dins els col.lectius per por a ser qüestionada jo també. I és obvi també que la sororitat no és evitar debats estratègics, però entenc que plantejar els debats no és sinònim d’exposar ni trepitjar les altres, i encara menys de renunciar a principis bàsics com el Suport o l’Acció Directa en tota la seva amplitud. Els debats es fan per fer xarxa i crear, no per trepitjar o erigir-se.

Per seguir avançant, voldria parlar una mica del ja mític ‘cuidem-nos’ i del llenguatge no violent entre nosaltres. Em semblen dos conceptes genials, però també em sembla que s’usen constantment com a coartada per no afrontar debats i directament per justificar agressions i agredir. Cuidar no significa ser l’esclava que reparteix empatia i comprensió a dojo sense plantejar els propis límits. Cuidar no significa deixar de dir el que molesta. Cuidar mai significa suportar i mai significa silenci a no ser que estiguem plenament d’acord amb el que ens diuen els anuncis del Corte Inglés. Si no podem debatre mai sobre agressions ni dir qui agredeix per què el col.lectiu pateix no ens estem cuidant, estem acumulant ferides. Si no vols entendre i respectar els meus límits és que el problema que tens és enorme. I si com a grup no ens escandalitza és que consentim a petits dictadors en comptes de fer espais segurs i obrir debats importants.

Cuidar-nos és lluitar i fer soroll perquè no dir res i no fer res és seguir sense moure’ns del lloc on som. I per cuidar de vegades cal ser valentes i posicionar-nos.

Que hem de buscar maneres de fer les coses millor? Obvi. Que això no ha de voler dir deixar de cuidar les agredides ni renunciar a allò bàsic? També. Quan la proposta és no cuidar a les agredides i no fer dels nostres espais uns espais segurs, estem renunciant a tot, també a posar la vida al centre. Que jo sàpiga com a feministes al primer que renunciem és a aguantar res per mandat social sobretot si per paciència cristiana i mariana resulta que hem d’emmalaltir, doncs no té sentit aguantar renúncies a casa nostra. Demanar paciència i compartir espais amb segons qui és un maleït càstig diví.

I què dir del parlar-nos bé o malament. Poca cosa excepte la base:

Hi ha mecanismes passius de sobra coneguts per nosaltres que serveixen per agredir amb total impunitat i intimitat i fer veure que l’altra és la rabiosa. Són els mateixos mecanismes que es poden aplicar a qualsevol comunicat i text ben escrit i ple de floritures i tecnicismes que acaben fent el mateix: bloquejar i difamar les respostes a les agressions. Es poden aplicar xantatges emocionals, pressions, llum de gas, menyspreus, amenaces de suicidi, i una infinitat de mecanismes amb un llenguatge de saló de te que espanta, i això és de primer curs sobre violències. Així que sí, cuidem-nos i parlem-nos bé però que ningú ens prengui el pèl. Una bona resposta a temps en el to que sigui ens salva de mesos i anys de malaltia.

Fer servir termes que espanten la nostra coherència llibertària i feminista (de voler canviar el món i explicar) pot impressionar a l’inici, però un cop hem sortit de l’escàndol hi podem pensar millor. Això ens passa amb el terme punitivisme que diuen que ha vingut per a quedar-se. Doncs benvingut sigui. Què és punitiu?

Comencem la llista. Punitiu és:

Castigar l’agredida per fer denúncia pública

Jugar al joc de les versions

Sotmetre a l’agredida i al grup de suport a un judici digne de la justícia burgesa i punitiva

Negar les agressions i de retruc difamar les agredides per a que la resta els aïlli

Negar la possibilitat de l’autogestió en casos d’agressions

Negar la quantitat de pedagogia que es fa des de fa anys i panys per pintar l’ADF com una enemiga

I podriem seguir, oi. Usar el terme punitivisme per qualificar d’Acció Directa no només és confús, també és deliberadament irreal, i segurament no ho consentiriem ni un pèl en altres lluites. Bàsicament per què d’afrontar, s’afronta ben poc i perquè no acceptar agressors i agressions és un mínim molt mínim vital. Des de quan anem a mínims tan mínims i li diem punitivisme? Primera notícia.

No em voldria allargar massa més ja que en les dues parts anteriors he apuntat ja el que em semblen molts altres aspectes de tot el tema de les agressions. Només voldria insistir en la idea de que proposar deixar de banda la única eina que tenim, l’AD/ADF és revisionisme pur i dur i és deixar-nos totalment nues i exposades, per tant més que una proposta és una condemna. Plantejar debats sobre la premissa que l’error són les respostes i no les agressions és exactament el mateix. Aprofitar les agressions i el mal afrontament col.lectiu per a carregar contra l’ADF té un nom, que ja trobareu vosaltres mateixes. Les propostes concretes sobre com afrontar les mancances són tan necessàries com el no fer de la nostra lluita una mera performance, un mer lema o una lluita d’avantguardes.

De debats se n’han obert molts i hem passat, per exemple, de dir consentiment a plantejar també la qüestió del desig sense que això ens hagi mogut un pam ni ens hagi obligat a renunciar a res. Així doncs la resta de debats els podem afrontar exactament igual, sense cedir un pam en allò bàsic, i exactament aquest és el nus de la qüestió.

Tot el text de defensa de l’autodefensa és una proposta concreta, per tant tornar a repetir el mateix resultaria cansat. He fet un repàs sobre la no necessitat de fomentar la presència d’agressors en els nostres espais, sobre com usar protocols o sobre com mirar els mecanismes que despleguem. Concretar més a nivell individual quan en som moltes que en parlem, en debatem i ho practiquem seria força poc real. Espero que aquest text sigui una eina més de les moltes que hi ha ni que sigui per a debatre. Però sobretot espero que de la mateixa manera que moltes hem après i seguit amb l’AD/ADF, ho feu moltes, cada vegada més, avançant juntes per acabar amb el capitalisme i l’heteropatriarcat per tots els mitjans possibles i necessaris!!

Contra tota autoritat Acció Directa i Autodefensa Feminista

Defensant l’autodefensa (II)

Acabava la primera part dient que abandonar l’Acció Directa és un error. Crec que en les argumentacions contràries a col.lectivitzar l’afrontar les agressions, es tendeix a crear certa confusió al voltant dels termes Acció Directa i Autodefensa Feminista i d’això va aquesta segona part. Diré abans d’aprofundir que també passa en altres lluites, no només la feminista, però que en aquesta la voluntat de confondre sembla ser major, i la resistència, tant a usar totes les eines que tenim a l’abast com a fer un canvi conscient col.lectiu, és major i es perllonga en el temps com una rèmora.

Entenc l’Autodefensa Feminista (ADF) com un reflex igual i concret de l’Acció Directa (AD). I entenc l’AD com totes aquelles accions i estratègies que, de manera autoorganitzada, realitzen les persones que pateixen una situació de discriminació/opressió i que la volen canviar. L’AD pot ser individual i/o col.lectiva i pretén respondre a les agressions immediates però també crear unes circumstàncies millors i de transformació a curt, mig i llarg termini. Així, l’ADF és precisament això: respondre a agressions masclistes concretes (siguin del tipus i intensitat que siguin) i canviar el sistema també. En aquest primer punt ja vull apuntar que considerar l’ADF com a punitivista seria acusar l’AD de ser-ho, i això a mi em fa pensar en que això significa, ras i curt, treure la capacitat i possibilitat de respondre i transformar les pròpies condicions. I això és molt pitjor perquè a la pràctica és fer directament la contra.

La lluita feminista ja té una tradició d’ús de l’AD/ADF, sobretot dins dels grups de dones autònoms, anticapitalistes i anarquistes. Aquesta tradició és profundament radical i integral en el sentit que planteja l’ADF com a mètode, com a estratègia, com a manera d’organitzar-se i com a manera de dinamitar el sistema, ja que es basa en qüestionar tota autoritat. Però el que li dóna més profunditat és que és la manera, l’eina, per retornar allò del què se’ns ha desposseït: la capacitat d’utilitzar totes les eines que siguin necessàries per a canviar la nostra realitat des del què i el com nosaltres volem/desitgem/necessitem. I aquí torno a fer un apunt: pressionar per a que es descarti l’AD/ADF com a pràctica, mètode o filosofia, acusant-la de punitivisme torna a ser fer la contra ja que es bloqueja la possibilitat de recuperar les nostres pròpies capacitats de canvi i d’agència política, social, històrica i personal.

Segons els meu parer l’ADF té molt a dir i molt a veure en tot això del ‘com afrontem les agressions dins els nostres espais’, simplement per definició. Només cal parar-nos a mirar com funcionen AD i ADF.

El primer pilar és l’AUTOORGANITZACIÓ. Un dels pilars és que són les persones que pateixen la opressió/agressió les s’organitzen entre elles de manera horitzontal. Així doncs des d’aquest punt de vista no resulta gens inadequada l’existència de grups no mixtes, com tampoc d’eines i estratègies pensades des de les agredides/oprimides per a confrontar les agressions. És clar i diàfan. Que sé que algú dirà que els homes també pateixen el patriarcat i que el sistema ens afecta a totes. Però el que està en discussió aquí no és això, que és obvi, si no la possibilitat i necessitat de que les principals i evidents afectades pel sistema heteropatriarcal siguin subjecte de lluita i s’autoorganitzin. Això, no és sinònim de cremar els espais mixtes, ni de que totes estiguem obligades a estar en espais no mixtes. Aquestes frases les veig en argumentacions contra el feminisme i em semblen pura demagògia que a més ningú ha suggerit. El que sí que produeixen aquestes afirmacions és posar a la picota moltes companyes i espais no mixtes.

Tornant al fil, l’autoorganització posa en qüestió la necessitat de delegació, representació, tutories o mediació. I això és especialment important per les que portem segles suportant que se’ns vulgui sotmetre a tutories constantment. L’autoorganització ens reconecta amb nosaltres mateixes i la nostra potència revolucionària col.lectiva perquè:

Ens retorna la capacitat de dir en veu alta, cap endins i cap enfora, què ens passa, què ens agredeix i com volem respondre. Ens dotem de significat i credibilitat sense demanar permís ni aval.

Ens retorna la capacitat de no ser tutoritzades. Que ningú considerat socialment més creible avali el que diem ni ho faci passar per cap filtre. Nosaltres ja en sabem, i ho fem saber.

Ens retorna la capacitat de triar les eines que ens resultin adequades per a sortir del paper de víctimes immòbils i ser actives. Això ens dóna la capacitat per a descartar l’ús obligatori i continuat d’eines que se’ns assignen com a úniques possibles per mandat social, com la paciència, la pedagogia o el pacifisme.

Totes aquestes capacitats no és que no les tinguem és que ens les han expoliat. Cal lluitar-les i no abandonar-les. Cal practicar-les.

Bé, doncs, tot això raonat ens condueix al segon pilar: l’AUTOGESTIÓ. Aplicat a la qüestió de les respostes a les agressions té relació directa amb NO fomentar l’ús de les eines que ens proposa el sistema ja sigui per malicioses ja sigui per limitades. La qüestió no és només respondre a una agressió concreta com si fos una anècdota, també cal anar posant les bases per a crear altres maneres de funcionar i relacionar-nos. Així doncs sense treball col.lectiu no hi ha passes endavant, i sense col.lectivitzar l’afrontament i la prevenció, tampoc. Malauradament hi ha eines i dinàmiques del sistema que es dónen i es proposen en els nostres espais, cosa que ens recorda que no som alienes al sistema ni som tant fantàstiques. Exemples en són:

Proposar mediacions en casos d’agressions. Mai en cas d’abús es pot aplicar una mediació ja que aquesta pressuposa que les dues parts són iguals. En un abús mai hi ha igualtat.

Sotmetre a l’agredida a un procés proto judicial o interrogatoris dignes de qualsevol sala de justícia burgesa.

Suposar que hem de funcionar, novament com la justícia burgesa, amb el xoc de versions igualant la credibilitat d’agressor i agredida.

Dubtar del que diu l’agredida. No sé si us heu adonat que casualment en els nostres espais elles sempre exageren o s’ho inventen. Pareu a pensar en això, no us recorda una mica a allò de les denúncies falses?

Quan l’agredida guarda l’ anonimat menysprear-la però a la vegada escandalitzar-se de que el nom de l’agressor sigui públic. Ell, pobret, ella, sospitosa. Aviam això és poc… innovador.

Fer passar l’agredida per processos eterns.

Simplement no fer res.

Destacar l’estat anímic de l’agressor després de què sigui denunciat. Però mai pensar en que quan va agredir ell no estava deprimit. I així sobreposar l’estat d’ell per sobre del de l’agredida, excusant l’agressió o bé provant se boicotejar el procés de denúncia.

Criticar l’autogestió de casos d’agressions des d’espais autogestionats. Això és ben curiós.

Demanar proves forenses i denúncies legals per creure l’agredida.

I un llarg etc.

Òbviament l’autogestió no només es refereix a les agressions, també és un terme ampli que toca tots els aspectes de les nostres vides però m’he centrat en això pel caràcter del text. Torno a fer l’apunt: proposar des dels MMSS que l’Autogestió oprimeix i divideix els col.lectius, a part de ser una curiositat digna d’estudi, torna a sonar a fer la contra.

Ha aparegut ja el terme PEDAGOGIA. L’ADF, i per tant l’AD, és pedagogia pura precisament pel que té d’aprenentatge autoorganitzar-se. És l’aprendre fent, creant i coneixent-se. Però encara hi ha més a dir. Per raons que encara desconec hi ha una tendència, sobretot quan es parla d’acció feminista, a contraposar ADF i pedagogia com si fóssin oposades i excloents. Això està bastant lluny de la realitat. Quan parlem d’ADF/AD parlem de molt més que propaganda pel fet i cops de puny. Del que parlem és del desplegament de totes les eines possibles de canvi radical, des de la pedagogia (si l’entenem com a explicació) al cop de puny. El ventall és enorme i no excloent, plantejar-les com a excloents és jugar amb foc. D’altra banda no entenc l’aversió cap a la propaganda pel fet o l’ús de la patada i l’empenta, i encara trobo menys interessants els arguments essencialistes que diuen que això ni ho hem fet ni ho hem de fer. Però això ja seria contingut per un altre text. Només volia apuntar que quan de manera explícita i pública es contraposen pedagogia i no pedagogia (categories sovint malicioses i subjectivades) assenyalant a les males feministes poc pedagògiques l’únic que s’aconsegueix és posar-les a la picota i crear mals precedents (també de cara a properes agressions: fomentes el silenci) . Això torna a ser fer la contra.

Ja que la pedagogia desperta tant interès (retòric, perquè a la pràctica a veure qui té tant interès real en aprendre) cal apuntar que l’ADF l’usa constantment:

Cap a nosaltres mateixes, explorant, reconstruint, destruint, proposant i creant.

Cap a les nostres iguals, compartint, explicant, recolzant.

Cap a enfora a tothom.

Ara bé, com que sé que el punt està en com ens dirigim als nostres companys, voldria convidar-vos a fer una llista de totes les xerrades, videofòrums, tallers, debats, converses de bar, etc hem organitzat. A quantes heu assistit, quantes recomanacions de lectura heu llegit, quan heu practicat l’escolta activa. Perquè el punt està aquí: la pedagogia és bona i efectiva quan hi ha feedback i escolta activa. Si la persona que tens al davant, o al costat, no vol escoltar llavors no és pedagogia. Jo a aquesta situació li dic donar-se cops de cap contra una paret, però segur que té un altre nom. La qüestió és que al final cal escollir on gastem energies, en cops de cap o en altres assumptes? I no tenim cap obligació de trencar-nos el cap a cops.

La voluntat sistemàtica de plantejar que l’ADF no és constructiva és dinamitar en primer lloc la nostra història (com a dones, com a treballadores, com a anticapitalistes i antifeixistes). I en segon lloc és dinamitar les nostres possibilitats de canvi social. És un tret al peu del que algunes no tenim perquè participar. De fet potser fins i tot, el no haver d’estar obligades a usar únicament un tipus d’eines, ens ho plantegem com una necessitat.

Ja que parlem d’eines voldria fer algun apunt breu sobre els protocols. Poden ser una bona eina i que en parlem i se’n fagin és un pas endavant. Però tenen uns límits. Segons el meu parer són un eina més dins un seguit de propostes o línies d’actuació més globals. Per mi és més interessant col.lectivitzar que protocolitzar ja que podem caure en pensar que el protocol ens salva de les agressions i no, el protocol respon a les agressions, no les evita. També em fan pensar en que si són molt rígids poden fer passar l’agredida per un procés altament estressant. O bé poden crear una separació total del grup i, per tant, fer-lo reflexionar poc o gens. Per tant els protocols no són els objectius, l’objectiu és acabar amb les agressions i per això cal reflexió, sensibilització, prevenció, autodefensa i mil eines més que haurien d’estar exposades de manera horitzontal juntament amb el protocol. També cal afinar molt ja que la protocolització sí que pot desembocar en burocràcia i punitivisme, així com també pot ser una manera de frenar la resposta directa i l’autodefensa, i no voldriem pas cavar-nos la nostra pròpia tomba. Fem línies, ajuntem eines.

Fins aquí la segona part, en breus abordaré la tercera i última.

Voldria acabar amb aquesta defensa de l’autodefensa dient que és essencial seguir i potenciar aquesta filosofia ja que dubtar-ne malauradament és dubtar també de l’autodefensa en totes les altres lluites. L’autocrítica i la crítica no només són essencials si no que fa anys i panys que les fem. Però repetiré el mateix: que tot allò que manca no requereixi disparar-nos un tret al peu.

Seguim.

Defensant l’autodefensa (II)

Acabava la primera part dient que abandonar l’Acció Directa és un error. Crec que en les argumentacions contràries a col.lectivitzar l’afrontar les agressions, es tendeix a crear certa confusió al voltant dels termes Acció Directa i Autodefensa Feminista i d’això va aquesta segona part. Diré abans d’aprofundir que també passa en altres lluites, no només la feminista, però que en aquesta la voluntat de confondre sembla ser major, i la resistència, tant a usar totes les eines que tenim a l’abast com a fer un canvi conscient col.lectiu, és major i es perllonga en el temps com una rèmora.

Entenc l’Autodefensa Feminista (ADF) com un reflex igual i concret de l’Acció Directa (AD). I entenc l’AD com totes aquelles accions i estratègies que, de manera autoorganitzada, realitzen les persones que pateixen una situació de discriminació/opressió i que la volen canviar. L’AD pot ser individual i/o col.lectiva i pretén respondre a les agressions immediates però també crear unes circumstàncies millors i de transformació a curt, mig i llarg termini. Així, l’ADF és precisament això: respondre a agressions masclistes concretes (siguin del tipus i intensitat que siguin) i canviar el sistema també. En aquest primer punt ja vull apuntar que considerar l’ADF com a punitivista seria acusar l’AD de ser-ho, i això a mi em fa pensar en que això significa, ras i curt, treure la capacitat i possibilitat de respondre i transformar les pròpies condicions. I això és molt pitjor perquè a la pràctica és fer directament la contra.

La lluita feminista ja té una tradició d’ús de l’AD/ADF, sobretot dins dels grups de dones autònoms, anticapitalistes i anarquistes. Aquesta tradició és profundament radical i integral en el sentit que planteja l’ADF com a mètode, com a estratègia, com a manera d’organitzar-se i com a manera de dinamitar el sistema, ja que es basa en qüestionar tota autoritat. Però el que li dóna més profunditat és que és la manera, l’eina, per retornar allò del què se’ns ha desposseït: la capacitat d’utilitzar totes les eines que siguin necessàries per a canviar la nostra realitat des del què i el com nosaltres volem/desitgem/necessitem. I aquí torno a fer un apunt: pressionar per a que es descarti l’AD/ADF com a pràctica, mètode o filosofia, acusant-la de punitivisme torna a ser fer la contra ja que es bloqueja la possibilitat de recuperar les nostres pròpies capacitats de canvi i d’agència política, social, històrica i personal.

Segons els meu parer l’ADF té molt a dir i molt a veure en tot això del ‘com afrontem les agressions dins els nostres espais’, simplement per definició. Només cal parar-nos a mirar com funcionen AD i ADF.

El primer pilar és l’AUTOORGANITZACIÓ. Un dels pilars és que són les persones que pateixen la opressió/agressió les s’organitzen entre elles de manera horitzontal. Així doncs des d’aquest punt de vista no resulta gens inadequada l’existència de grups no mixtes, com tampoc d’eines i estratègies pensades des de les agredides/oprimides per a confrontar les agressions. És clar i diàfan. Que sé que algú dirà que els homes també pateixen el patriarcat i que el sistema ens afecta a totes. Però el que està en discussió aquí no és això, que és obvi, si no la possibilitat i necessitat de que les principals i evidents afectades pel sistema heteropatriarcal siguin subjecte de lluita i s’autoorganitzin. Això, no és sinònim de cremar els espais mixtes, ni de que totes estiguem obligades a estar en espais no mixtes. Aquestes frases les veig en argumentacions contra el feminisme i em semblen pura demagògia que a més ningú ha suggerit. El que sí que produeixen aquestes afirmacions és posar a la picota moltes companyes i espais no mixtes.

Tornant al fil, l’autoorganització posa en qüestió la necessitat de delegació, representació, tutories o mediació. I això és especialment important per les que portem segles suportant que se’ns vulgui sotmetre a tutories constantment. L’autoorganització ens reconecta amb nosaltres mateixes i la nostra potència revolucionària col.lectiva perquè:

Ens retorna la capacitat de dir en veu alta, cap endins i cap enfora, què ens passa, què ens agredeix i com volem respondre. Ens dotem de significat i credibilitat sense demanar permís ni aval.

Ens retorna la capacitat de no ser tutoritzades. Que ningú considerat socialment més creible avali el que diem ni ho faci passar per cap filtre. Nosaltres ja en sabem, i ho fem saber.

Ens retorna la capacitat de triar les eines que ens resultin adequades per a sortir del paper de víctimes immòbils i ser actives. Això ens dóna la capacitat per a descartar l’ús obligatori i continuat d’eines que se’ns assignen com a úniques possibles per mandat social, com la paciència, la pedagogia o el pacifisme.

Totes aquestes capacitats no és que no les tinguem és que ens les han expoliat. Cal lluitar-les i no abandonar-les. Cal practicar-les.

Bé, doncs, tot això raonat ens condueix al segon pilar: l’AUTOGESTIÓ. Aplicat a la qüestió de les respostes a les agressions té relació directa amb NO fomentar l’ús de les eines que ens proposa el sistema ja sigui per malicioses ja sigui per limitades. La qüestió no és només respondre a una agressió concreta com si fos una anècdota, també cal anar posant les bases per a crear altres maneres de funcionar i relacionar-nos. Així doncs sense treball col.lectiu no hi ha passes endavant, i sense col.lectivitzar l’afrontament i la prevenció, tampoc. Malauradament hi ha eines i dinàmiques del sistema que es dónen i es proposen en els nostres espais, cosa que ens recorda que no som alienes al sistema ni som tant fantàstiques. Exemples en són:

Proposar mediacions en casos d’agressions. Mai en cas d’abús es pot aplicar una mediació ja que aquesta pressuposa que les dues parts són iguals. En un abús mai hi ha igualtat.

Sotmetre a l’agredida a un procés proto judicial o interrogatoris dignes de qualsevol sala de justícia burgesa.

Suposar que hem de funcionar, novament com la justícia burgesa, amb el xoc de versions igualant la credibilitat d’agressor i agredida.

Dubtar del que diu l’agredida. No sé si us heu adonat que casualment en els nostres espais elles sempre exageren o s’ho inventen. Pareu a pensar en això, no us recorda una mica a allò de les denúncies falses?

Quan l’agredida guarda l’ anonimat menysprear-la però a la vegada escandalitzar-se de que el nom de l’agressor sigui públic. Ell, pobret, ella, sospitosa. Aviam això és poc… innovador.

Fer passar l’agredida per processos eterns.

Simplement no fer res.

Destacar l’estat anímic de l’agressor després de què sigui denunciat. Però mai pensar en que quan va agredir ell no estava deprimit. I així sobreposar l’estat d’ell per sobre del de l’agredida, excusant l’agressió o bé provant se boicotejar el procés de denúncia.

Criticar l’autogestió de casos d’agressions des d’espais autogestionats. Això és ben curiós.

Demanar proves forenses i denúncies legals per creure l’agredida.

I un llarg etc.

Òbviament l’autogestió no només es refereix a les agressions, també és un terme ampli que toca tots els aspectes de les nostres vides però m’he centrat en això pel caràcter del text. Torno a fer l’apunt: proposar des dels MMSS que l’Autogestió oprimeix i divideix els col.lectius, a part de ser una curiositat digna d’estudi, torna a sonar a fer la contra.

Ha aparegut ja el terme PEDAGOGIA. L’ADF, i per tant l’AD, és pedagogia pura precisament pel que té d’aprenentatge autoorganitzar-se. És l’aprendre fent, creant i coneixent-se. Però encara hi ha més a dir. Per raons que encara desconec hi ha una tendència, sobretot quan es parla d’acció feminista, a contraposar ADF i pedagogia com si fóssin oposades i excloents. Això està bastant lluny de la realitat. Quan parlem d’ADF/AD parlem de molt més que propaganda pel fet i cops de puny. Del que parlem és del desplegament de totes les eines possibles de canvi radical, des de la pedagogia (si l’entenem com a explicació) al cop de puny. El ventall és enorme i no excloent, plantejar-les com a excloents és jugar amb foc. D’altra banda no entenc l’aversió cap a la propaganda pel fet o l’ús de la patada i l’empenta, i encara trobo menys interessants els arguments essencialistes que diuen que això ni ho hem fet ni ho hem de fer. Però això ja seria contingut per un altre text. Només volia apuntar que quan de manera explícita i pública es contraposen pedagogia i no pedagogia (categories sovint malicioses i subjectivades) assenyalant a les males feministes poc pedagògiques l’únic que s’aconsegueix és posar-les a la picota i crear mals precedents (també de cara a properes agressions: fomentes el silenci) . Això torna a ser fer la contra.

Ja que la pedagogia desperta tant interès (retòric, perquè a la pràctica a veure qui té tant interès real en aprendre) cal apuntar que l’ADF l’usa constantment:

Cap a nosaltres mateixes, explorant, reconstruint, destruint, proposant i creant.

Cap a les nostres iguals, compartint, explicant, recolzant.

Cap a enfora a tothom.

Ara bé, com que sé que el punt està en com ens dirigim als nostres companys, voldria convidar-vos a fer una llista de totes les xerrades, videofòrums, tallers, debats, converses de bar, etc hem organitzat. A quantes heu assistit, quantes recomanacions de lectura heu llegit, quan heu practicat l’escolta activa. Perquè el punt està aquí: la pedagogia és bona i efectiva quan hi ha feedback i escolta activa. Si la persona que tens al davant, o al costat, no vol escoltar llavors no és pedagogia. Jo a aquesta situació li dic donar-se cops de cap contra una paret, però segur que té un altre nom. La qüestió és que al final cal escollir on gastem energies, en cops de cap o en altres assumptes? I no tenim cap obligació de trencar-nos el cap a cops.

La voluntat sistemàtica de plantejar que l’ADF no és constructiva és dinamitar en primer lloc la nostra història (com a dones, com a treballadores, com a anticapitalistes i antifeixistes). I en segon lloc és dinamitar les nostres possibilitats de canvi social. És un tret al peu del que algunes no tenim perquè participar. De fet potser fins i tot, el no haver d’estar obligades a usar únicament un tipus d’eines, ens ho plantegem com una necessitat.

Ja que parlem d’eines voldria fer algun apunt breu sobre els protocols. Poden ser una bona eina i que en parlem i se’n fagin és un pas endavant. Però tenen uns límits. Segons el meu parer són un eina més dins un seguit de propostes o línies d’actuació més globals. Per mi és més interessant col.lectivitzar que protocolitzar ja que podem caure en pensar que el protocol ens salva de les agressions i no, el protocol respon a les agressions, no les evita. També em fan pensar en que si són molt rígids poden fer passar l’agredida per un procés altament estressant. O bé poden crear una separació total del grup i, per tant, fer-lo reflexionar poc o gens. Per tant els protocols no són els objectius, l’objectiu és acabar amb les agressions i per això cal reflexió, sensibilització, prevenció, autodefensa i mil eines més que haurien d’estar exposades de manera horitzontal juntament amb el protocol. També cal afinar molt ja que la protocolització sí que pot desembocar en burocràcia i punitivisme, així com també pot ser una manera de frenar la resposta directa i l’autodefensa, i no voldriem pas cavar-nos la nostra pròpia tomba. Fem línies, ajuntem eines.

Fins aquí la segona part, en breus abordaré la tercera i última.

Voldria acabar amb aquesta defensa de l’autodefensa dient que és essencial seguir i potenciar aquesta filosofia ja que dubtar-ne malauradament és dubtar també de l’autodefensa en totes les altres lluites. L’autocrítica i la crítica no només són essencials si no que fa anys i panys que les fem. Però repetiré el mateix: que tot allò que manca no requereixi disparar-nos un tret al peu.

Seguim.

Defensant l’autodefensa (I)

 

Aquest text consta de diferents parts. En aquesta només hi ha la intro i part d’anàlisi. Les següents parlaran del concepte d’autodefensa/acció directa a no confondre amb punitivisme ( autogestió, autoorganització, acció contra el sistema, construcció d’espais, què entenem per pedagogia…); les eines que tenim ( els límits dels protocols, la col·lectivització de la responsabilitat, la creació de prevenció i educació, línies d’actuació contra burocratització ); apunts al voltant dels límits del llenguatge no violent, els límits dels conceptes com sororitat o empatia, assenyalar les males feministes.

INTRO

Volia començar amb un “d’un temps ençà estem en una perillosa, no diré deliberada perquè espero que no, confusió entre autodefensa i punitivisme”, però sobra el “d’un temps ençà”. Des de que jo tinc memòria els masclismes que patim dins els MMSS i la manera d’afrontar-los és un dels debats per excel·lència. El mètode de denúncia i la manera d’afrontar-ho, si és que s’afronta, dins els nostres espais són el nus de la discussió. Parem. Tornem a llegir la darrera frase. Si no us heu adonat de la tristesa que conté és que efectivament ens queda molt per fer: el debat CONTINUA essent el mètode de denúncia de les agressions dins els nostres espais i no el fet que encara hi hagi agressions i silencis.

S’està posant una enorme quantitat d’energia negativa en qüestionar els mètodes i això no és nou i passa cada cert temps, cada cert temps que un o diversos casos d’agressions surten i es mantenen a la palestra (i no s’acaben de resoldre). Potser algú dirà que una resposta agressiva o violenta a una agressió és funcionar com el patriarcat. Això em sembla bastant essencialista, plantejar que l’ús de la violència és únicament una eina patriarcal quan resulta que la no resposta en general el que causa és una reafirmació del mateix sistema. Plantejar per exemple que les dones no usem la violència és directament una mentida, igual que ho és dir que els feministes no la usen ( només cal mirar la història de les dones obreres, les dones antifeixistes o les feministes autònomes ). Precisament el sistema heteropatriarcal ens expropia de moltes eines, entre elles l’ús de la violència, ens diu que les dones hem de ser i som pacífiques, inactives, submises, pedagògiques, pacients, patidores etc. Entenc doncs que seguir dient que el feminisme és igual a usar mètodes únicament no violents, pacífics i pedagògics és seguir perpetuant una sèrie d’estereotips que se suposa que volem qüestionar.

Així, també entenc que els feminismes tenim més d’una eina, no només una eina i que cada eina és només això, una eina i no pas un objectiu. No ens basem únicament en la pedagogia i, de fet, quan parlem de fer pedagogia podríem preguntar-nos a qui exactament necessitem i volem fer més pedagogia, o sigui, amb qui volem gastar més energia per al nostre objectiu que, tot i les múltiples diferències, entenc que vindria a ser el nostre alliberament dit ràpid i malament. Farem pedagogia cap a nosaltres mateixes? Cap a les altres dones que serien les nostres iguals ( dones precàries de classe treballadora etc )? Cap als nostres companys i en espais mixtes? O sigui, quines energies destinaríem a cada lloc?

Algú dirà que si després de tant de temps de proposar denúncies públiques i acció directa i col·lectivització, si no ha funcionat potser que canviem. Aquest argument cau pel seu propi pes pel simple fet que aquests mètodes quasi ni s’han posat a la pràctica i perquè les mancances són més profundes, anteriors i conjuntes, i aquestes són precisament el nus a abordar ( semblarà simple, però acabar amb les opressions serà la única manera d’evitar haver d’aplicar cap mesura ). Per últim, parem-nos a pensar què suposa per les agredides conviure amb els agressors, o què suposa per a moltes saber que tals o quals són bavosos, masclistes etc i que segueixen en els nostres espais. Resultarà que el fet que, per exemple, en el meu cas, cada cop que vagi al barri de Sants hagi de témer si tindré símptomes d’estrès post traumàtic, és un sacrifici molt feminista a fer per a no fer mal a l’agressor o als col·lectius. Ansietat per la causa, molt bé, molt innovador oi? Crec que utilitzem molt les expressions com “cuidem-nos”, però que després o no hi pensem o les usem d’arma llancívola per directament justificar la falta de responsabilitat col·lectiva en les nostres maneres de funcionar.

Finalment algú dirà que necessitem construir, i que per això les denúncies públiques i el no acceptar agressors als espais està molt malament, que és punitivisme. Mantenir els masclistes i el masclisme en els nostres espais no canvia absolutament res ni ens diferencia de com està el món ni fa tremolar els fonaments del sistema. És  més del mateix. Ara bé, potser el tema està en els ulls que miren: no acceptar masclistes ni masclismes als nostres espais NO PARTEIX DE LA FILOSOFIA DE CASTIGAR SI NO DE LA NECESSITAT DE CREAR ESPAIS SEGURS PER A TOTES. O sigui que podem posar el focus en que sempre és important, ell, i lamentar-nos de que se li demani que marxi, o podem desviar el focus, innovar per una vegada, i considerar lamentable que una o diverses companyes estiguin malament. O sigui, com mirem? A qui mirem? Trobo una mecànica molt més saludable la gestió col·lectiva o afrontament col·lectiu i trobo que eines massa venerades com els protocols realment fomenten més el punitivisme. Perquè trobo que és més saludable? Perquè el grup realment ho treballa, no s’adhereix simplement a una mecànica, i en treballar el tema avança cap a la prevenció i sensibilització. L’objectiu no és el protocol ni és el taller pedagògic, l’objectiu és zero agressions.

Total, que mira al final m’he animat a escriure i aquesta xapa és només la primera part. Abans de seguir només vull dir que sí que és cert que s’ha anat avançant, que en alguns casos s’han encarat les coses amb molta dignitat i honestedat, però que la tònica general és una resistència col·lectiva tremenda a usar mètodes que no siguin o bé legalistes o bé pedagògics ( entenent pedagogia com a silenci i sacrifici ), i al mateix temps, de manera inevitable, un  munt de dones amb un malestar i amb temors a fer públic el que tal o qual els ha fet perquè saben que les criticaran per haver-ho fet públic. Houston tenim un problema.

ANÀLISI. VIOLÈNCIES DE GÈNERE, ESPAIS SEGURS, MANCANCES

Quan donem propostes per a afrontar col·lectivament les agressions i els masclismes dins dels nostres espais és perquè estem assumint que estem en espais que ens són especials. Se suposa que són els nostres espais de confiança i seguretat. Pensem per un moment sobre què significa per nosaltres emocionalment la nostra assemblea/militància. Ens identifica i molt, ens identifica profundament perquè és un espai emocional, amb relacions fortes, és una postura davant de la vida, és el que som i el com som. És així perquè volem crear oasis i llavors de transformació però també, encara que sigui tàcitament, són espais que, per definició, no han de tenir res a veure amb el món hostil que ens envolta. Hem assumit que no som éssers de llum ( ho hem assumit? ) i que no són espais lliures d’agressions, però això no significa que haguem de deixar que succeeixin o que haguem de deixar-nos endur per les mateixes dinàmiques del món hostil. Són espais molt més nostres en els que, no ens enganyem, dipositem grans dosis d’expectatives de llocs confiables, segurs, on trobarem suport. Un expectativa que donat el discurs que traiem cap enfora hauria de ser també exigible internament. Per això quan s’hi dóna una agressió masclista és especialment dolorós per a l’agredida i per a moltes de nosaltres, encara és més dolorós que de manera automàtica es despleguen tots els mecanismes de negació, judici, dubte etc que desemboquen en no creure a l’agredida, no admetre la resposta de l’agredida, no prendre mesures, disciplinar contínuament aquelles que pertorben la pau social.

Entenc que és també dolorós, pel mateix significat que apuntava que és per nosaltres la nostra militància o activisme, per l’entorn de l’agressor que se li demani que abandoni l’espai, perquè molt sovint aquests espais són la nostra vida. Per això sense excepció apareix el “pobre, serà exclòs o vetat d’un espai que li agrada molt, què farà?”. Ah, però és que això li passa exactament a l’agredida, però no ens exclamem igual, simplement donem per suposat que ella aguantarà o que al final moltes dones marxen, perquè és clar, com que hem crescut en ambients masclistes i com que encara no sabem exactament com afrontar, i no veiem clar que ELL hagi de marxar, ELLA, al final desapareix. Però és clar, no ens fa el mateix mal que elles abandonin perquè no els hi hem requerit, no ens escandalitza de la mateixa manera perquè ens autoenganyem pensant que no ha format part de cap decisió. Però sí que ha format part d’una decisió, d’un posicionament, la de no moure, ni remoure, ni prendre determinacions a costa d’ella/elles. Dolorosament prescindibles pel bé de la pau social. No ens hem hagut de responsabilitzar, ni encarar ( ni amb el grup  ni amb nosaltres ).

Al final l’emocionalitat d’ell i del seu entorn és la important i l’emocionalitat d’ella la reprobable. S’entra en la perversió de la imposició d’emocionalitats, ja que la resposta emocional d’ella no és mai benvinguda ja que perjudica l’emocionalitat d’ell. I tornem altre cop a haver de parar i reflexionar sobre a qui posem el focus de la culpa, a qui posem el focus de la responsabilitat, a qui posem el focus de la permissivitat, i veurem que potser no som tan innovadores. Hi ha una preversa imposició d’emocionalitats,  i dic això d’imposició d’emocionalitats perquè la cosa no està només, que també, en que l’agressor ha agredit primer i l’agredida simplement respon com creu adequat. La qüestió està en qui ha perpetrat un abús i en qui NO està en disposició d’exigir una comprensió exquisita… Apelar a l’emocionalitat de l’agressor post denúncia pública/resposta com a centre de l’enfocament de la gestió, mentre es denosta l’emocionalitat de l’agredida és efectivament una imposició. Es continua plantejant que l’agredida és qüestionable i l’agressor cuidable. I això no significa que no hi hagi mancances, per exemple en com podem plantejar la cura de les persones que estan a prop de l’agressor o el masclisme i se l’estimen, i han de passar també per un mal tràngol, però aquestes mancances només ens poden portar a pensar com les abordem per a poder completar la manera de col·lectivitzar això, i en cap cas ens ha de portar a deixar d’usar totes les eines que tenim a l’abast, inclosa l’acció directa.

Em sembla molt agosarat dir que no es fa prou pedagogia i crec que és un autoengany més. Aquí hem de ser molt serioses ja que portem el temps suficient com per poder fer un còmput complet de totes les xerrades, debats, tallers, teatres, gestalts, batucades, exposicions, documentals, cineforums, lectures, webs, llibres, articles, jornades,explicacions, jo que sé que més ja etc que mai hem deixat de fer o organitzar per a tractar la qüestió dels masclismes. De tot hem fet i fem. I que unes ho facin més que altres no és contradictori, o sigui de la mateixa manera que no es pot obligar a totes a usar l’acció o a exposar-se, tampoc al revés, i si ens toca reaprendre a conviure, ens toca. I després de tant, sabent que sí, que hem avançat, també sabem que EL PROBLEMA, segueix estant aquí. L’únic que potser ens passa és que ens fa una pena i una mandra tremendes, comprensibles, el conflictualitzar cap endins.

Això que ens passa de què ens preocupa molt què serà de l’agressor quan ens abandoni, molt més del que ens preocupa què serà de l’agredida, no és cosa exclusiva nostra, passa arreu. No podem analitzar-ho com si ho puguéssim deslligar de totes les dinàmiques que en general es despleguen cada cop que hi ha una actitud masclista i un agressor assenyalats. Si ho mirem com una mena de cosa anecdòtica que ens passa a nosaltres simplement ho estarem buidant de contingut, que resulta més benèvol i còmode, però no ens treu pas de les zones de les que se suposa que volem sortir.

Per començar, recordem sempre que les violències masclistes dins de les relacions afectives i/o sexuals tenen la particularitat de que són perverses perquè es dónen dins els espais i moments de confiança i intimitat. Per això, per una banda, estan més normalitzades i invisibilitzades, però per això són més perilloses i més difícils d’afrontar. No només es trenca i s’aprofita un espai/moment de confiança plena per a cometre un abús o traspassar de manera flagrant uns límits, si no que el fet que sigui en moments generalment íntims entrem en el fang de “les versions”. Ja hi entraré després, però només apunto que pensar en versions és pensar en termes de justícia burgesa, i dubtar del que diu l’agredida és actuar com tot el sistema actúa, pensar en termes de mediacions quan hi ha abús o agressió vol dir que es posa a la mateixa consideració agressor i agredida, i això novament és el que fa el sistema sencer, per tant, novament no innovem.

Però és que a més a més quan això passa en el nostre espai d’activisme o militància són dos espais de confiança els que es trenquen. I si l’espai no respon, el trencament és enorme. Dos pilars de la teva vida, la persona en la que confiaves i l’espai en el que confiaves, simplement ja no només no són llocs on agafar-te quan caus, és que directament han traspassat els teus límits i no t’han recolzat. Això no és reparació ninguna per ella. On està la reparació si no hi ha espai de confiança? On està la reparació  si a sobre és l’espai el que t’exigeix a tu? Si de cas, serà el dolor del grup el que es veurà reparat, però si encara no entenem que no és l’únic objectiu i ens oblidem de reparar el que ella ha passat, és que hem de pensar molt en què entenem per reparació. I la reparació  és un dels pilars essencials que no exclou altres eines, com l’acció directa.

Els mecanismes que es generen en relacions de violència masclista, els mecanismes que amaren les nostres actituds davant les relacions llargues, curtes, casuals, és igual, han de ser observats i tinguts en compte quan ens encarem a una denúncia d’agressió dins els nostres espais, si no estarem fallant en els mateixos punts sempre. Òbviament si fallem és perquè hi intentem, que ja és. Algú dirà que per això encara hem de centrar-nos en la pedagogia interna. Però precisament perquè sabem que ens equivoquem, que no som éssers de llum, llavors el primer que hem d’entendre, molt abans de pressionar la companya per què fa massa soroll, és que no estem lliures d’agressors ni de masclistes, ni estem lliures de les pors que ens fa el conflicte, ni estem lliures de la por que ens fa aguantar que el col·lectiu ens faci el buit per fer massa soroll. Del que si podríem ser lliures és de qüestionar de manera continuada a les companyes que usen l’acció directa i la denúncia, pública, a xarxes, a col·lectius mixtes. I no és perquè no es puguin fer crítiques o aportacions, és perquè posar sota crítica les dones que fan acció i denúncia és simplement posar-les a la picota i ho sabem. L’errabilitat humana no pot ser sempre un escut rera el qual amagar-nos i l’assenyalar les males feministes, les del soroll, tampoc pot ser mai una estratègia ni positiva ni feminista. Més tard entraré en els mecanismes que ja han estat analitzats que es despleguen per part dels col·lectius per a no responsabilitzar-se i que acaben essent també armes contra les feministes sorolloses.

Portem treballant el tema des de fa anys, malauradament, acompanyant a moltes en resignació, por i silenci, i a altres en total exposició pública. I això ens hauria de fer reflexionar: encara hi ha agressors i agressions, les agredides marxen, emmalalteixen, hi ha literatura i experiències d’enfrontar les agressions que s’han explicat o llegit poc, veiem clar el que fan a altres indrets ( les zapatistes o les kurdes ) però no ens ho apliquem. Segurament hi ha hagut una manca de transmissió d’experiències, un esgotament i abandó, i molts dolors com per estar parlant del mateix durant anys. També sabem que és un tipus de temes i de literatura que costa dins els col·lectius. Tenim els mateixos punts morts de fa temps: publicar sí o no, anonimat sí o no ( ull, no es considera igual que surti el nom de l’agressor que el de l’agredida, si ella fa un manifest anònim no té credibilitat, si surt el nom d’ell, pobret que se li espatlla la vida, parem compte perquè en tots aquests assumptes cal mastegar bé tot el que passa ), fer-lo fora sí o no…però els casos segueixen apareixent. Confonem fer fora agressors amb ser policies, dubtar de l’agredida amb ser curosos amb l’agressor i el grup, confonem el xantatge emocional amb la sororitat i el cuidar el grup i la seva integritat, confonem eines amb objectius etc. I no passa res per confondre, sempre i quan això no sigui un estat permanent per evitar conflictuar. Bé, de fet el conflicte simplement ja hi és, la cosa és encarar sense excuses.

Tota confusió, dolor, mancança, és solucionable i reparable, però que cap solució passi per qüestionar l’autodefensa, els espais segurs.

Ha sido un placer, nos vemos en las calles

Me levanto de resaca post Huelga y despistada (en mi línea de desastre he programado mal la alarma y no tengo tiempo de ducharme antes de ir a trabajar). Es momento de cumplir promesas, hechas sobretodo a mi misma: desafiliarme de la CGT. Y esto no es un texto opinable ni debatible, no debatiré con nadie lo que expongo porque si me abro en canal no es para eso. Con que antes del Congreso algunos (no recuerdo si algunas) hicieron cartas públicas, he pensado que el formato me gusta y lo usaré, pero pensé “oye que pasen congresos y Huelga y ya te pones a ello”. Aunque por redes digo lo que me da la gana y siempre me han parecido absurdos los llamamientos al orden. Los motivos de la desafiliación son varios, los detalles escabrosos locales no espereis que los exponga aquí ya que en la Federación se quedan compañeros a los que quiero y con los que sé que seguiremos construyendo de una u otra manera, por lo tanto los quiero cuidar al máximo. De hecho entré en la Federación Comarcal del Baix Penedés por la faena dentro y fuera de los centros de trabajo que de forma honesta, radical y resiliente realizaban (y realizan) esos compañeros a quien me refiero. La verdad me parece incomprensible y despreciable porqué coño a todos ellos no se les cuida ni se les ha cuidado más. Alguien dirá que ya se sabe, estas cosas de dinámicas internas, y yo le contestaré que ni me interesa ni lo quiero saber y que de votos, porcentajes, fuerzas, energías, momentos, sinergias, arrastres, inercias, sumas y restas ya tuve bastantes que yo soy de letras. Bueno, de sobras sabemos, hablando de estos compañeros de la Federación, que lo que hemos tejido entre nosotras ahí está o sea que no vamos a hacer un drama de esto. De sobra saben que mordiéndome la lengua para preservar la faena que se haga en la Federación estoy haciendo un gran esfuerzo dada mi habitual inexistencia de filtro. Ellos se lo merecen.

Por lo demás se trata de que estoy hasta el coño de luchas de poder y guerras internas que me da igual que se siga negando pero que es evidente que afecta y mucho a todos los sindicatos y federaciones, o casi todos. Afecta colectivamente, claro. Como no va a afectar si precisamente lo que se busca es tener fuerzas y apoyos? Vamos, es obvio, nítido, claro, diáfano y un abc. Precisamente la manía de negarlo, de negar la mayor respecto a maneras de funcionar internas y también respecto a prácticas individuales, o sindicales o de pressing político son lo que más me ha dolido. Que me den la vuelta o me tomen por tonta me irrita profundamente y me hace cuestionarme con quien estoy currando. A cada una le irrita lo que le irrita.

Me parece que dado que no ha habido manera de encajar en debates de espacios del sindicato cosas que me parecen lógicas como el respeto al federalismo, el asamblearismo, al antiautoritarismo, al debate limpio, y una larga lista que me da hasta pereza escribir, pues es una absurdez gastar energía en seguir dandome cabezazos sin puedo gastar esas energías y ese curro en construir anarcosindicalismo y anarcofeminismo donde sea que lo haga.

Me quedo con mis compañeros y compañeras de comarca, que están y que no están, con los que el vínculo no se rompe, y con lo que le comentaba ayer al compañero del que aprendí todo lo he aprendido durante estos años cegeteros: cuando entré el tema del feminismo en la comarca lo llevabais fatal, hoy os preguntais que qué coño hace un hombre agarrando la pancarta del 8M. Pues creo que entre todas lo estamos haciendo bien.

Ha sido un placer, nos vemos en las redes, en el apoyo, en las calles.

Como ya he comentado a algunos compañeros y compañeras sigo estando disponible para aportar.

Abrazos y anarcofeminismo