Serrat, Kayak, el masclisme, el sexisme i altres herbes

Escric aquest article amb el vestit dels diumenges i les calces d’anar al metge, o sigui de gala, perquè no escric cada dia un article dedicat a un HONORABLE REGIDOR del poble de Cunit. No passa cada dia això, entendreu el meu estat de nervis. I de fet espero poder fer que el senyor Martín Grondona m’entengui, doncs potser el meu llenguatge no li sigui comprensible perquè potser no arribo a la seva alçada de regidor honorable i magnànim. Tot i així m’arriscaré i provaré de fer-me entendre, a veure si hi arribo eh! Va, som-hi!

Vaig tenir el gran honor de llegir un il·lustre article –que penso que el veïnat hauria de demanar que el guardessin a la biblioteca al costat dels incunables- en el que l’HR (d’ara endavant  el senyor Martín Grondona serà l’HR d’honorable regidor) parlava, no, no, desplegava un interessantíssim i format discurs sobre el masclisme i el sexisme. No hi ha res més didàctic i edificant que un home molt i molt informat i format sobre sexisme i masclisme parlant d’aquests. Segur que ell sap molt  bé què és això del mansplaining oi? No caldrà que li expliqui, doncs, que aquest terme es refereix a tots aquests homes que tendeixen a explicar-nos a les dones què hem de fer, què és masclisme i què no, què és feminisme i què no i quin és el bon feminisme i les bons comportaments femenins. Jo sé que vostè és tant magnànim que això ja ho sap i que sap discernir.

Em vaig preocupar molt i molt quan vaig veure que deia que li havien tret frases de context per acusar-lo, HR, de sexista. Suposo que no es referirà vostè a “deberías seguir haciendo gym y mucho Trabajo aeróbico, porque has engordado un montón!!!! (cares rient) pero te queda bien, porque si no las arrugas a tu edad se empiezan a notar”. O que no estarà parlant de “hermana de tal y cuñada de cual … desesperadamente, que con su peinado platinado, sus zapatos caros dorados, sus colgantes, su perfume barato y sus aros semirrefinados y un pantalón dos tallas menos, esta señora ya un poco mayor, se cree que puede ser” o a “maquillada como si tuviera 20 años”. Jo espero que no estigui vostè parlant d’aquestes frases que són dignes d’un debat d’alta política, que són arguments polítics de pes en un debat. Espero que no perquè com que jo sé que vostè il·lumina les consciències de les veïnes de Cunit sé que sap que això en qualsevol context és sexisme pur i dur. Si vostè es pensa que això és debat, que això demostra intel·ligència alguna, que això es una manera de deixar noquejat la rival s’equivoca. Això és fomentar els mandats estètics socialment establerts pels quals:

Una dona ha d’estar prima i/o tonificada. En fi que ha d’estar “bona” per a que els ulls masculins la contemplin

Una dona només es pot lluir de manera discreta quan ja té certes edats ( quines?) i a més és un home el que ens ha d’explicar a quines edats estem divines i a quines no

Una dona que porta roba ajustada l’ha de portar quan estigui com un figurí i/o jove ( en plan carn fresca i dona florera ) o aguantar les crítiques

Les crítiques al nostre físic ens han d’enfonsar a nivell intel·lectual o social perquè representa que les dones som només o sobretot un cos sobre el qual opinar. Sobretot si ets un home.

Ens interessen sobre manera les opinions dels homes sobre el nostre físic i les nostres edats. I que ens vestim i vivim per a complaure els homes.

A això se li diu pressió estètica, sé que vostè sap que existeix aquest terme. Jo crec que no pensaria mai, vostè, HR ja que és el més llest regidor del Baix, que les dones no tenim dret, a aquestes alçades de la pel·lícula, a vestir-nos com ens surti de la figa, potser volem tenir la figa apretada, o ample o a l’aire, però vaja, suposo que vostè suposa que anem al gimnàs si ens surt de l’arc del triomf i que no estem pendents de si vostè, honorable regidor, o un altre il·lustre personatge masculí, ens mira. Tot i així , miri HR, gràcies per aquests consells tan dignes de la molt alliberadora revista Cosmopolitan. De debò sense els seus consells no sabria com tirar endavant amb els mitxelins, les estries, arrugues i altres imperfeccions femenines corporals a eliminar de la faç de la terra amb una bona tonificació. Les cuixes que s’enceten al caminar són el nostre enemic.

Sé, però, ho sé, ho sé, que el problema el té la resta del món que no l’ha entès bé. Sé que no deu ser fàcil acceptar que un regidor de poble sigui tant excels. No deu ser fàcil.

Sé que quan salta d’un tema a l’altre utilitzant frases i tòpics fàcils per a explicar que vostè no ha fet comentaris sexistes sinó que la resta del món no capta les seves subtileses honorables, no ho fa per despistar ni per desviar l’atenció o fer una mena de populisme barat. No! Déu me’n guardi! Ho fa perquè ho puguem entendre ja que el populatxo no hi entén de certes coses.

Parla del Serrat i una cançó en la que xerra de magrejar una noia i que qualsevol dia es pot acusar al cantautor de masclista. I que quin embolic. Jo, de veritat, sé que vostè sap que des de fa molts i molts anys existeix un moviment feminista que és el que ha aconseguit fer avenços socials en matèria de drets de dones, per exemple. També és el que analitza i ens fa parar atenció al voltant de totes les coses que abans consideràvem normals i guais i que ara podem veure que són masclistes. Ens ensenyen també que la crítica és sana i necessària i que no hi ha cap personatge lliure de masclisme ja que ens hem educat en una societat masclista. I que si cal dir “aquest cantant/científic/il·lustre pensador/honorable regidor és masclista”, doncs es fa. I es fa perquè no hauria d’existir això del poder o autoritat absoluta i no poder criticar el masclisme d’un o l’altre. I es fa perquè, que punyetes, tenim tot el dret. Sobretot hi tenim tot el dret les que treballem des de fa anys el tema de les violències de gènere en silenci o fent soroll, i les que el vivim com a dones. Òbviament. I sense demanar permís ja que fer-ho seria de manses i submises. Però, bah, poso la mà al foc que vostè coneix els moviments de dones que han lluitat des dels temps dels grecs i romans, que sap què és el consentiment, com sap qui són aquests de la Manada que realitzen violacions col·lectives i representen només una petita part de la cultura de la violació implantada en aquest estat. Sé que no utilitzaria un nom com Manada sabent que pot ferir sensibilitats.

Sé que sap que denunciar actituds sexistes es pot fer de mil maneres, des de la legal a la crítica, el boicot, l’escrit, la manifestació, perquè sé que com a bon demòcrata vostè sap que de maneres de denunciar i acabar amb el masclisme n’hi ha moltíssimes més que la denuncia legal.

I sé que li importarà moltíssim no ser masclista, no fer comentaris masclistes ni tenir actituds masclistes ja que la regidoria d’Igualtat depèn de vostè. Sé que el consistori el faria rectificar en bloc. Que tot és molt correcte.

Sé que la feina que fem moltes dones de la comarca des de fa anys amb la prevenció i la sensibilització contra les violències de gènere no serà vostè que la tiri pel terra amb uns comentaris que podrien semblar sortits d’un ego que no cap enlloc.

I sé, per acabar, que segurament li importi un rave el que li digui ja que potser li molesta que sóc anarcofeminista, anarcosindicalista, que de vegades em deixo pèls a l’aixella o al bigoti, i que la feina o lluita que estigui portant a terme se la passa per la planta dels peus com es passa per allí la feina que han fet les dones al llarg de la història. Però a mi tampoc m’importa gaire. De fet no m’importa gens. No ens importa gens perquè estem divines de la muerte en la nostra dignitat suprema. Només estava esperant arribar al final de l’article per dir-li:

Ep! Espolsa’t una mica aquí, que t’hi ha quedat una mica de caspa!

Gràcies

 

Moralina:

Quien se matxopica, femiajos come

Guia d’Autodefensa Feminista/ Guia de Autodefensa Feminista

Document en PDF (Guia d’Autodefensa Feminista)

a través de Guia d’Autodefensa Feminista — Federació Comarcal CGT Baix Penedès

 

noia y gat

 

A la Federació Comarcal hem realitzat aquesta guia d’autodefensa!

……………………….

En la Federación Comarcal hemos hecho esta guia de autodefensa, la tenemos solo en catalán, cuando hagamos una traducción la colgaremos también!

 

Documents per al debat, masclismes/ Documentos para el debate, machismos

Document en PDF (“Masculinitats, Masclismes i Micromasclismes”)

a través de “Masculinitats, Masclismes i Micromasclismes” — Federació Comarcal CGT Baix Penedès

 

joder

 

A la  Federació Comarcal hem fet un recull de documents per a debatre!

…………………

En la Federación Comarcal hemos hecho una recopilación de textos para el debate! En la compilación hay muchos en castellano, cuando podamos traducimos y los colgamos todos en castellano!

 

Documents per al debat, agressions/ Documentos para el debate, agresiones

Document en PDF (Propostes per afrontar col·lectivament les agressions)

a través de Propostes per afrontar col·lectivament les agressions — Federació Comarcal CGT Baix Penedès

 

IMG_1735_3_Autodefensa-feminista

 

A la Federació Comarcal hem fet un document per a debatre sobre la gestió d’agressions!

……………………

En la Federación Comarcal hemos hecho un documento sobre la gestión de agresiones! Está en catalán aunque hay algun párrafo en castellano, cuando podamos traducimos y lo colgamos en castellano!

Nos matan…

Hoy voy a ser un poco impopular, quiero reflexionar un poco sobre la gran manifestación del pasado sábado 5 de noviembre en Tarragona. Me gustaría no ser sometida a la muleta-chantaje de que nos matan para hacerme sentir culpable o para disuadirme de hablar. Estamos acostumbradas a afrontar y a plantear debates dolorosos y arriesgados o sea que pienso que esto también es necesario. 

Para empezar, y para clarificar las cosas, a mí las grandes manifestaciones me parecen bien, tan bien como cualquier otra herramienta de visibilización o lucha. Quizás puedo considerar que yo personalmente pondría energía en otro tipo de tarea (tarea que muchas mujeres que estaban en la manifestación ya hacen), pero más allá de eso, nada más que decir.

obrresfabrica

Des de mi punto de vista el asunto es otro: con quien se hace esta manifestación. A mí me resulta complicado organizar o ir de la mano o considerar hermana de lucha a otras mujeres o grupos de mujeres que no tienen un discurso de clase obrera ni prácticas antiautoritarias. No creo sinceramente que todas seamos iguales, ni que realmente seamos hermanas de lucha. Ni mucho menos sufrimos lo mismo. No es que no sea capaz de ver cómo funciona el patriarcado y no es que quiera que le pase algo a alguien, la cosa es más sencilla: el apoyo y la solidaridad no se crean de la nada, por lo tanto si no importa que a las obreras nos matan (más o menos lentamente) por ser obreras, yo no creo alianzas.

Me parece bastante ahistórico y peligroso diluir la cuestión de la clase hasta dejarla casi invisible ya que bajo una capa de presunta transversalidad del movimiento feminista se esconde la instrumentalización política y electoralista de la cuestión (desde hacerse la foto hasta el querer ser la vanguardia); la progresiva rebaja del discurso y también de la peligrosidad de la idea; el fomentar la dependencia de las mujeres a otras estructuras (puramente heteropatriarcales) como los estados, las administraciones, el sistema judicial, la policía, etc; el reforzar a las que ejercen de explotadoras, o de esquirolas y traidoras; y por supuesto un abandono de la radicalidad. Esta deriva ya parte de finales de la conocida como Segunda Guerra Mundial. La señora Eleanor Roosevelt ya expresó en su discurso en las Naciones Unidas que las mujeres teníamos que ser las garantes de la paz mundial y social vaciando así de contenido de clase la celebración del 8M. A partir de ese momento ha ido cuajando, al menos en el mundo blanco occidental, la idea de la transversalidad y le seguimos dando vueltas aun a los trocitos y las migas del pastel que queda en vez de seguir picando piedra y cambiar la receta.

El movimiento feminista en plural no ha sido históricamente transversal, y era así para delimitar de manera muy acertada el lugar de cada una en este mundo. Las sufragistas existían pidiendo derechos para las mujeres dentro del mismo sistema, pidiendo el voto y derechos legales, pero siempre dentro de este marco, apostando por pactos de país, campañas políticas y electorales que tenían que garantizar no sé qué cambios…No es una filosofía muy distinta a la de muchas demandas actuales. Pero aparte de sufragistas y legalistas que eran burguesas (por no hablar del caso catalán que eran católicas, burguesas y racistas que se autodenominaban feministas) existían las mujeres obreras organizadas y éstas no tenían buenas relaciones con las burguesas. En muchos lugares ni se saludaban. En otros se relacionaban poco y mal, ya que si unas veían el voto como objetivo, las otras lo consideraban una posible herramienta más, pero no perdían la perspectiva de clase obrera y la importancia de la organización de las mujeres trabajadoras. Las otras, las anarquistas, directamente iban a lo suyo. Esto significa que el movimiento feminista será lo que las mujeres quieran que sea y que por supuesto éste no es de manera innata, ni interclasista ni transversal ni vacío de contenido de clase. Tenemos ejemplos a puñados de obreras hartas de oradoras, de trabajadoras de casa sindicadas luchando al lado de las proletarias…y de burguesas intentando aliarse con obreras con el discurso de que todas somos iguales. No digo nada nuevo y eso es lo que duele, que no es nuevo.

Y yo que debo ser de las antiguas aburridas que tienen a flor de piel eso de la lucha de clases porque me la como cada día con patatas, no tengo ganas de dejarme arrastrar por las “necesidades” momentáneas y de última hora de partidos que quieren ser la vanguardia feminista para tener campo/voto/sectorial/referencialidad, o de sindicatos de pacotilla a quienes les importa un bledo que nos quieran domesticar y matar a las mujeres y a la clase trabajadora, ni pienso que sea adecuado gastar energía en conformar un movimiento feminista que venga a ser una especie de frente nacional que muchas veces fomenta la idea absurda de que “allí son más nosequé” como si aquí no lo fueran, ni un largo etc. No creo que sea correcta la idea que necesitamos todo esto y que tenemos que ligarnos a esto para al final ser absorbidas. No creo que sea inevitable. I no creo que sea una manera inclusiva de hacer las cosas, de hecho es profundamente excluyente: se excluye a las obreras.

No creo que haya más opción que la acción directa y la autogestión, y estas ideas no nacen del discurso burgués, ni del vaciado del discurso de clase, ni de la dependencia del sistema. Y eso del apoyo y la sororidad…hilemos fino y no abaratemos la idea, eso se da en relaciones entre iguales.

Mireia Redondo Prat

Ens maten…

Avui seré una mica impopular, vull reflexionar al voltant una mica al voltant de la gran manifestació del passat dissabte 5 de novembre a Tarragona. M’agradaria molt que no se’m sotmetés a la crossa-xantatge de que ens maten per a fer-me sentir culpable o bé per a dissuadir-me de parlar. Bé estem acostumades a afrontar i a plantejar debats dolorosos i arriscats o sigui que penso que això també cal. 

D’inici, per a clarificar les coses, a mi les grans manifestacions em semblen bé, tant bé com qualsevol altra eina de visibilització o lluita. Potser puc considerar que jo personalment posaria energies en una altra mena de tasca (la qual moltes dones que estaven a la manifestació ja fan), però més enllà d’això, res a dir.

obrresfabrica

Segons el meu parer l’assumpte a debatre és un altre: amb qui es fa aquesta manifestació. A mi em resulta complicat organitzar o anar de bracet o considerar germana de lluita a altres dones o grups de dones que no tenen discurs de classe obrera ni pràctiques antiautoritàries. No crec sincerament que totes siguem iguals, ni que realment siguem germanes de lluita. Ni molt menys patim el mateix. No és que no sigui capaç de veure com funciona el patriarcat i no és que vulgui que a ningú li passi res, la cosa és més senzilla: el suport i la solidaritat no es creen del no res, per tant si no importa que a les obreres ens maten (més o menys lentament) per ser obreres jo no m’alio.

Em sembla bastant anhistòric i perillós diluir la qüestió de classe fins a deixar-la quasi invisible ja que sota una pàtina de presumpta transversalitat del moviment feminista s’hi amaga la instrumentalització política i electoralista de la qüestió ( des del fer-se la foto al voler ser l’avantguarda); la progressiva rebaixa del discurs i de la perillositat de la idea; el foment de la dependència de les dones d’altres estructures (purament heteropatriarcals) com els estats, les administracions, el sistema judicial, la policia etc; el reforç a les que exerceixen d’explotadores, o bé d’esquiroles i traïdores, i per suposat un abandonament de la radicalitat. Aquesta deriva ja parteix dels finals de la coneguda com a Segona Guerra Mundial. La senyora Eleanor Roosevelt ja va expressar en el seu discurs a les Nacions Unides que les dones havíem de ser les garants de la pau mundial i social tot buidant de contingut de classe la celebració del 8 de març. A partir d’aquest moment ha anat quallant, al menys en el món blanc occidental, la idea de la transversalitat i en comptes de seguir picant pedra per a canviar la recepta del pastís sembla que encara li donem voltes als trossets i les molles del que queda ara.

El moviment feminista en plural no ha sigut històricament transversal, i era així per delimitar de manera molt encertada on estava cada una en aquest món. Les sufragistes existien demanant drets per a les dones dins aquest mateix sistema, demanant el vot i drets legals, però sempre dins aquest marc, apostant per pactes de país, campanyes polítiques i electorals que havien de garantir no sé quins canvis…No és una filosofia gaire diferent a la de moltes demandes actuals. Però és que a part de les sufragistes i legalistes que eren burgeses (per no parlar en el cas català de les catòliques burgeses racistes que s’autoanomenaven feministes) existien les dones obreres organitzades i aquestes tenien no bones relacions amb les burgeses. En molts indrets ni es saludaven. En alguns llocs es relacionaven molt poc i malament ja que si unes veien el vot com a objectiu d’altres el veien com a possible eina més però sense perdre la perspectiva de classe obrera i de la importància de l’organització de les dones obreres. Les altres, les anarquistes, directament anaven a la seva. Això vol dir que el moviment feminista serà el que les dones vulguin que sigui i que per suposat aquest no és de manera innata interclassista ni transversal ni buit de contingut de classe. Tenim exemples històrics a grapats d’obreres fartes d’oradores, de treballadores de casa sindicades i lluitant al costat de les proletàries…i també de burgeses provant d’aliar-se amb les obreres amb el discurs de que totes som iguals. No dic res de nou, i això és el que resulta feridor, que no és nou.

I jo, que dec ser de les avorrides i antigues que tenen a flor de pell això de la lluita de classes (per què me la menjo amb patates cada dia) , no tinc ganes de deixar-me arrossegar per la “necessitats” momentànies i d’última hora de partits que volen ser l’avantguarda feminista per a tenir camp/vot/sectorial/referencialitat, o de sindicats de pa sucat amb oli a qui els importa un rave que ens vulguin domesticar i matar a les dones i a la classe treballadora, ni penso que sigui adient gastar energies en conformar un moviment feminista que vingui a ser una mena de front nacional que sovint fomenta la idea absurda de que “allà són més nosequé” com si aquí no ho fossin, ni un llarg etcètera. No crec que sigui correcte que necessitem tot això i que ens hi quedem lligades per al final ser absorbides. No crec que sigui inevitable. I no crec que sigui una manera de fer inclusiva, de fet és profundament excloent: s’exclou a les obreres.

No crec que hi hagi cap opció més que no siguin l’acció directa i l’autogestió, idees que no neixen pas del discurs burgès, ni del buit de contingut obrer, ni del dependent del mateix sistema. I això del suport, de la sororitat…amb això filem prim i no el fem barat ja que només es dóna en relacions entre iguals. 

Mireia Redondo Prat

Sensació agredolça. Les Jornades Feministes 2016

Article publicat a Xarxa Penedès

Diumenge tenia unes ganes tremendes de fer una mena de relat sobre les Jornades Feministes 2016 a les que vaig assistir, tant per a fer una petita aportació mitjançant un taller, com aprenent molt de les activitats on vaig tenir l’oportunitat d’anar. Sobretot per a trencar el silenci mediàtic i de gran part de l’activisme al voltant d’aquestes. I sabeu…va ser molt brutal!

Vaig anar als espais rebatejats per l’ocasió: la sala d’exposicions Hipàtia, l’Auditori Virginia Woolf, el pati Carmen Amaya, la Sala Chantal Akermann, la Sala Frida Kahlo… I és que hi érem moltes amb elles, la sala Rose Parks, la Safo, la Hildegarda de Bingen, la ArtemisiaGentileschi, la Roig, la Skolodowska-Curie… Vaig respirar pancartes on es deia que no volíem assetjadors, que les dones sostenim el món, que visca la nostra lluita, que Calladetes no estem més maques…N’érem moltes mirant i aplaudint els castells fets només per dones i noies i nenes. I també n’érem moltes les que miràvem com les dones racialitzades ens alertaven dels nostres privilegis i desplegaven una pancarta que deia “Els feminismes catalans també són racistes”.

La quantitat de taules i xerrades era tal que feia pena haver d’escollir: trans, lesbianes, treball sexual, coeducació, treball social, TTIP, migracions, amor, guerres, salut, violència obstètrica, còmics, memes, racisme de gènere, menstruació, medi ambient, la PAHC de Sabadell, les Kurdes, les gitanes, les musulmanes, les llatines, el treball, el teatre, l’autodefensa, la colonització, les violències de gènere… i me’n deixo moltes. Si tenies un forat podies anar a veure les exposicions ( la de Mujeres Libres, la de la Presó de Dones de Les Corts, la de la Montserrat Abelló, la de la caterina Albert, la de On l’amor és il·legal…), l’espai de creació ( com la de com dones de diversos indrets fan rituals de benvingudes, on participaven col·lectius com EQUIS MGF o E Waiso Pola, espectacles de dansa i teatre, màgia…), o l’espai de vídeo loop. Si volies passejar tenies tot un seguit de tenderols de diversos col·lectius i de dones creatives on a més de veure materials t’hi paraves a signar, a debatre, a xerrar…a aprendre.

Va ser emocionant veure la pancarta amb el lema de les jornades feministes anteriors, les del 2006: “Les dones sabem fer i fem saber”. De fet en repartien llibres amb les ponències que n’havien sortit. Dic que va ser emocionant perquè recordo perfectament el dia que vaig anar a Ca La Dona a buscar un exemplar del llibre acabat de sortir del forn, si en fa d’anys d’això. Un llibre d’aquests que en diríem totxana, però gratuït ple de coneixement i de debat, que encara guardo quasi intacte en la meva humil biblioteca, a l’apartat de dones i feminismes. Va ser com una mena de flaix: si ja aquell lema em parlava de les nostres àvies i de la nostra potència present i futura, veure la pancarta i els llibres em va fer pensar, “nena, et vas fent gran”, però no amb recança sinó amb certa alegria orgullosa. Era una mena de “Mireia, has arribat fins aquí, hem arribat fins aquí, som valentes, som sàvies, aprenem i aportem, som la sal i el pebre!!”.

Aquella trobada des del minut u estava tenint aquell efecte energètic agradable. Érem milers de dones. Era un espai on segur que hi ha moltes mancances i moltes ens ho van assenyalar com ja he comentat abans. Però disculpeu, quin gust estar en un espai on no era jutjada pel meu aspecte, ni pel meu cos, jo no era un objecte. Quin gust un lloc on no he de fer tasques de cura i “domèstiques” pel fet de ser dona o de manera alienant perquè sinó ningú les fa. Quin gust un espai on en una xerrada les criatures no són excloses i on si es vol hi ha un espai infantil habilitat, on treure’s el pit per a alletar no és més que una normalitat. Quin gust un espai on els detalls humans, no només cap a les criatures i la maternitat, també cap a la necessitat d’accessibilitat i rampes, estan cuidats. Aquests detalls que fan que tot sigui molt més revolucionari que en d’altres espais. Aquell espai realment vital en tots els significats de la paraula. Quin gust un espai només de dones encara que sigui un parell de dies. Que sí, que amb molts grups que hi eren si hi hagués tingut un debat no ens haguéssim posat gens d’acord. Però amb molts d’altres sí. Era com estar una mica més segura del que me’n sento quotidianament.

Personalment vaig fer una petita aportació, un taller de menys de dues hores d’autodefensa, però sobretot enfocat en definir tot allò que ens han volgut prendre ( definir autodefensa feminista, agressió, violència de gènere…) i les eines que tenim o podem tenir per a afrontar les situacions quotidianes i de violència de baixa intensitat (xantatges emocionals, negació de la violència, falta d’escolta activa, desautoritzacions, condescendències etc). Vam riure, i molt. Encara que sembli mentida vam fer-ho. I també vaig assistir a les exposicions i l’espai de creació, el taller sobre vulnerabilitats i resistències feministes i el de maternitat, violència obstètrica i lactància. Vaig fer torns al tenderol de Dones Llibertàries, tenint l’oportunitat de xerrar amb les dones de la marxa de Matagalpa, generacions de Dones Llibertàries que encara no coneixia, el treball incansable de Tamaia i ACATHI, el retrobament amb dones de Mujeresp’alante…Vaja, un no parar.

Diumenge estava jo fora de joc, descansant, repensant, assimilant també tots els retrobaments i les desvirtualitzacions.

I avui dilluns volia redactar una crònica més exhaustiva dels tallers però he tingut un matí terrible. Al tren, a primera hora, hem viscut una agressió masclista. De tota la gent que érem al vagó només ens hem aixecat un noi i jo per a evitar-la. La resta de persones primer miraven malament a la noia perquè aquesta estava pujant el to de veu, però cap d’aquestes persones ha provat d’evitar que l’agressor l’agafés dels cabells, o que tornés a seure tranquil·lament al seient. No, els ha molestat més la dona pujant la veu, la dona que a la seva manera ja s’estava defensant d’una situació que era hostil. I no he pogut evitar donar voltes tot el matí a la situació, que ja d’inici m’ha fet venir ganes de plorar, de donar cops, de girar cua i de tornar al llit per a no sortir-ne.

Em ressonava tota l’estona una frase que vaig utilitzar al taller de dissabte. “Les violències de gènere són estructurals, són una relació de poder que lluny de ser només la bufetada, és la normalització de la relació vertical que per a ser exercida no li fa falta cap mena de justificació”. A ell no li ha calgut justificar-se, a ella sí des del minut zero. Ella estava essent mirada amb desaprovació per parlar més fort del que ho hauria de fer, ell no ha estat aturat per pegar-li. Ell té el monopoli de l’ús de la violència, ella no en té permès ni l’ús de la verbal o ambiental. La ira, el cabreig, no són per a nosaltres o, si ho són, ho són en forma de tòpic deformat. Hem de parlar-vos bé, hem d’explicar-vos bé, hem de procurar que, hem de poder cooperar amb la situació, hem d’arribar a consensos mediocres als que ens permeteu arribar, hem de comprendre i fer entendre, hem de complaure, hem de servir, hem de crear un ambient agradable…HEM. Ens mirareu malament quan us apugem el to, quan us diguem amb fermesa el que pensem, i rebrem un càstig perquè estarem transgredint i us estarem qüestionant.

Avui he fet un exercici curiós. He agafat tot el discurs (terrible) contra els okupes del Banc Expropiat que estaven fent als mitjans i l’he reescrit substituint paraules ( policies per homes, okupes per dones…) i la cosa ha quedat així:

“Quan una dona utilitza la violència és un fracàs perquè no serveix de res. Començant per la violència verbal. Una dona que usa la violència ho fa per a aconseguir alguna cosa més i perd tota la raó que pugui tenir. N’hi ha que usen la paraula autodefensa com a excusa, però ni el sistema és tant violent com abans ni els homes actuen si abans no se’ls ha posat nerviosos. Totes les dones que no condemnen l’ús femení de la violència perden raó, també. Haurien d’assenyalar a les violentes perquè els fan un flac favor. Mai hi ha excusa ni per a parlar malament. No és propi històricament de les dones respondre amb violència. Això incomoda.”

I reblava preguntant:

“Val. Ara. Exercici de reflexió. Quants heu parlat així (o heu pensat això de) a la vostra companya de vida, de llit o de militància? Fins a quin punt reproduïu discursos de poder? Fins a quin punt no us qüestioneu? Així s’entén que tothom avui mirés malament a la noia agredida al tren. Mirades de desaprovació quan ella cridava que jo també he rebut i rebo si crido.”

Escric això amb les xapetes que he portat aquest cap de setmana sobre l’escriptori, la de les jornades i la de Dones Llibertàries que diu Feminisme o barbàrie, mentre rebo una trucada per a comentar el meu taller i una dona em diu que vaig apuntar idees meravelloses. I així, en aquest context tant profundament contradictori, em pregunto… quants de vosaltres sou conscients que vivim i reproduïu una barbàrie?

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/sensacio-agredolca-les-jornades-feministes-2016/