LA ACCIÓN DIRECTA COMO PEDAGOGÍA

La acción directa como pedagogía

 (Ponencia adaptada: I Jornadas de Educación Libertaria y Social a Almería)

(El día de la ponencia improvisé, siempre me pasa)

¿QUE ES LA ACCIÓN DIRECTA?

La acción directa como práctica revolucionaria y estrategia libertaria de cambio social (comprender-explicar-desarrollar)

Mujer bander nagra

La acción directa es uno de los conceptos que define la práctica anarquista desde sus inicios. Los grandes clásicos que escribían sobre la moral anarquista y sobre el apoyo mutuo también lo hacían sobre la acción directa. De hecho ésta es el pilar de la estrategia para conseguir crear ese cambio social y de consciencia del que habla el anarquismo.

Entiendo la acción directa como aquella iniciativa tanto individual como colectiva, que es organizada por quien sufre una situación concreta, y que responde a agresiones/situaciones concretas o busca crear unas condiciones x con los medios de los que se dispone.  Entiendo que por este principio son las afectadas las que hacen uso de la acción directa tanto en el caso de dar una respuesta y frenar la agresión o condición adversa, como si se trata de ir creando condiciones más favorables a su propia existencia y visión de futuro. Por tanto se oponen por definición a las opciones de mediación y representatividad o delegación política. Y por tanto se trata de una acción organizada (por las interesadas o sujetas de lucha) y que por ello conlleva la autoorganización. Cabe distinguir la acción directa de la propaganda por el hecho en el sentido que ésta es tan solo una de las formas que puede tomar la acción directa.

¿Por qué es importante que sea autoorganizada y que sean las que sufren una agresión/opresión las que ejerzan la acción directa?

Si no es así la acción directa pierde todo sentido y se convierte en cierto paternalismo cuando no representación. Así, no se crea la condición necesaria para un posible cambio en el funcionamiento, las relaciones y las dinámicas. Por lo tanto la acción directa hay que tomarla muy en serio y no sólo como una concatenación de acciones violentas sin objetivo ni organización previa.  Eso hay que tenerlo  muy claro y es la primera parte de la misma acción directa. ¿Por qué digo eso? Bien pues por que como bien aparece en el título de este primer capítulo la acción directa y la estrategia anarquista de la que ésta forma parte, consta de tres aspectos muy claros y el primero es comprender. Para poder desarrollar y para poder explicar es necesario comprender. Dicho de otra manera: si se quiere establecer un cambio social, desarrollar proyectos en condiciones distintas, hay que explicar y hay que hacer, y para ello todas las implicadas en ese cambio tienen que comprenderlo. SI queremos explicar tenemos que saber de qué estamos hablando, pues sino nadie nos va a comprender. Esta pescadilla que a veces se muerde la cola es una de las brechas más importantes por las que la pedagogía libertaria se puede colar. Pero el aspecto más importante es como ejercer esa pedagogía: ¿des de qué lugar ejerceremos la pedagogía, des de el adoctrinamiento puro y duro? NO.  ¿Des de las alturas de las que tienen  mucha formación y van a llevar la buena nueva? NO. En realidad si cogemos la esencia de la idea libertaria la pedagogía se ejerce des del feedback y siempre des de la empatía, pues cualquier principio dado des del paternalismo o des del autoritarismo causaría el efecto contrario. Y antes de ejercer la pedagogía hacia las demás debemos reflexionar y preguntarnos hasta que cierto punto estamos buscando aprender de la otra y crear algo?¿O quizás estamos pensando que sabemos mucho más que la que tenemos delante? ¿Tenemos ciertos tics clasistas/sexistas/racistas/autoritarios que pueden convertir el ejercicio de la pedagogía en un castillo de naipes? Bien, retomando la idea de que a la acción directa hay que tomarla muy en serio, éste debe ser uno de los puntos de partida.  EL segundo, pero que va intrínsecamente ligado a éste es si a veces lo que hacemos es decir as las demás como hay que hacer las cosas y hasta qué punto eso es en primer lugar absolutamente vertical y en segundo lugar totalmente bloqueante e invasivo.

Justamente estas reflexiones y esos necesarios desaprendizajes son los que hacen de la acción directa la gran escuela: es obvio que si no sufres una opresión solo la puedes comprender escuchando a quien la sufre y apoyando. Entonces hay que tener claro si se interviene des de ese punto o si se interviene des de arriba. Y quizás a veces no nos damos cuenta que actuamos des de arriba hasta que viene alguien que sufre una situación y nos pone la realidad delante. Poniendo ejemplos concretos:

1.-Ante la situación de precariedad extrema de las decenas de miles de mujeres que trabajaban en el Lower East Side de NY, ante los constantes abusos y con un incendio como colofón ( el presunto incendio del 8M), las representantes de todos los sindicatos textiles, que eran por cierto sindicatos de mujeres muy bien organizados, convocaron mítines. En estos intervenían ellas hablando de la lucha de clases y de las condiciones de trabajo etc. Hasta que al final intervino una mujer que según mi parecer hizo el mejor mitin de la historia. Clara Leimlich subió al escenario de manera espontánea, apartó a las representantes, cogió el micro i dijo: “Soy una de esas mujeres que trabaja en esas fábricas y estoy harta de las oradoras. Propongo una resolución para que se apruebe la huelga general ya”. Y se aprobó una huelga general des de ese momento que se conoció como la huelga de las veinte mil en algunos lugares o de las treinta mil en otros. Por qué es el mejor mitin de la historia? Porque ella lo sufre, ella le pone nombre, ella se organiza con sus compañeras y ella lo lucha, incluso lucha contra el paternalismo de las que venían a explicarle, muchas con grandes palabras, lo que tenía que hacer.

2.- Los talleres de autodefensa. Como tallerista tengo un montón de aprendizaje de todo lo que hago en todas las sesiones. El mayor aprendizaje es que es el grupo el que debe definir que es agresión, que respuestas dar o que es el consentimiento. Cuando yo me limito a hacer preguntas, a animar al debate, a destensar el ambiente y a dar a las que participan la palabra, todo fluye y es cuando no voy predispuesta a pensar que ellas no tienen idea y a ver si me comprenden, que las el resultado se multiplica y va en todas las direcciones.

No es solo el que, también el cómo, seguramente esta es la gracia de la pedagogía libertaria y también la potencia de aprendizaje que tiene el ejercicio de la acción directa.

 La acción directa feminista/autodefensa

La acción directa anarcofeminista, como la acción directa en general, es autoorganizada y des de quien sufre una situación concreta. A la que lo sufre nadie le puede enseñar qué es lo que sufre, ni se lo pueden definir des de fuera. ¿Puede alguien que no es clase obrera decir lo que sufre una obrera? Imposible, si un caso podrá escuchar a quien lo sufre, el comprenderlo y apoyarlo ya es otro tema.  Antes de ahondar en este paralelismo entre acción directa y la autodefensa feminista quisiera dar ejemplos de mujeres ejerciéndola y creando. Resulta esencial  tener estos ejemplos pues son parte de la historia de las mujeres, de las mujeres trabajadoras, que han sido deliberadamente ocultados por la historia oficial y que además resultan aun poco conocidos per la historia menos oficial.

Estos ejemplos nos remiten a la necesidad de saber nuestra historia ya que cualquier colectivo que no sepa de su historia se ve abocado a pensar que parte de cero, o que ha sido siempre un colectivo sumiso. Esto favorece el bloqueo y produce una gran desmovilización.  Como parte esencial de la pedagogía feminista, hay que recuperar todos estos pedacitos de la cadena que nos lleva hasta hoy, es esa parte de la pedagogía hacia dentro, hacia nosotras y nosotros, la del romper con una historia lineal y poco completa que nos define sin tenernos en cuenta.

1.- Las huelgas de vientre, ya des del imperio grecorromano y ejercidas por mujeres de más allá de Europa.

2.- Las huelgas y revueltas de subsistencia y las redes barriales que generaron. Apuntar que Bakunin llamaba a esto el apoyo entre mujeres y no apoyo mutuo, debemos pues revisar a los grandes teóricos que han hablado de la lucha de clases sin observar el trabajo reproductivo ni la explotación de la mujer por el hombre.

3.- Los grupos de alfabetización, por ejemplo los de las bolcheviques.

4.- las huelgas de las industrias indianas en las “colonias” en el siglo XIX

5.- Las guarderías autogestionadas, la Fabra i Coats

6.- La Huelga de la Constancia en Barcelona

7.- Las Beguinas

8.- Los sindicatos de mujeres y Teresa Claramunt. Mujeres Libres.

¿Qué es lo que une a todos estos casos? Ellas son explotadas tanto por los patrones como por los compañeros, o ninguneadas, ellas se organizan tanto para responder a la ofensa concreta como para crear redes. Ellas aprenden de su experiencia y aprenden de sus compañeras, el aprendizaje es autogestionado  igual que las acciones y el crecimiento en cuanto a conciencia y a organización es enorme. No se trataba en estos casos de ir a explicar a las pobres mujeres lo que debían hacer, se iba a hacer cosas con ellas y no se las subestimaba. El cómo es importante.

LA RELACIÓN ENTRE ACCIÓN  DIRECTA Y AUTODEFENSA ANARCOFEMINISTA

La autodefensa anarcofeminista va mucho más allá de la mera autodefensa física o de la acción espontánea. Dentro de la ADAF hay el mismo abanico que en la acción directa: responder, pero también explicar, escuchar, aprender y crear redes des del apoyo mutuo y la sororidad o solidaridad. Por lo tanto podemos decir que AD y ADAF son exactamente lo mismo con la diferencia que en el caso de la segunda estamos ante la respuesta concreta de las mujeres ante las diferentes violencias de género que sufren.

La pedagogía anarcofeminista pues tendría varios frentes. Uno de ellos sería el aprender no solo nuestra historia sino como defendernos, como organizar-nos y que nos pasa.

Volviendo a los talleres, la parte que más satisfacción genera entre las que asisten no es la parte más física, la parte que más emociona es la de sacar a la luz términos que por desgracia no aprendemos y que debemos deconstruir, reconstruir y definir como por ejemplo consentimiento, límites, la palabra no, agresión, seguridad, confianza etc. Entonces es la parte en la que realmente tenemos el papel de sujetas de lucha la que no hace sentir mejor y de la que más aprendemos.

En esa pedagogía hacia nosotras, el  ser las protagonistas de nuestra lucha aparte de ser las protagonistas de las agresiones, el definir que nos sucede y como darle respuesta es la parte que genera más potencial de creación de espacios, de cambios de comportamientos y de dinámicas. Pero es des de nosotras que llegamos a este punto y no cuando nos dicen que debemos hacer.

Haré un apunte para hablar de tres grupos de ADF:

1.- Las Rote Zora

2.- Las Wimmin Fire Brigade

3.- Las WITCH

Aun así tenemos patrones de pensamiento y de comportamiento plenamente heteropatriarcales que conducen a que esta acción directa se vea relegada a un nivel secundario, como algo no necesario. Incluso podríamos pensar que las violencias de género son aun tratadas como un mal menor. Por ejemplo:

1.- La constante demanda de que seamos pedagógicas y adoptemos posturas complacientes y pacíficas incluso ante las negligencias machistas y la explotación.

2.- La idea de que debe existir una jerarquía de luchas en la que la lucha de clases es la principal como si las otras se fueran a solucionar con igualdades económicas y como si fueran compartimentos apartados los unos de los otros.

3.- La idea de que somos los buenos, que nos juega mucho en contra y nos hace ciegos. Queremos vivir y hacer un mundo mejor pero no estamos libres de tener comportamientos verticales ya que el sistema no está fuera de nosotras.

 Aun así, con que lo que estamos haciendo ahora es acción directa, existe esa importante pedagogía hacia afuera (fuera de los grupos de mujeres organizados) que ejerce la ADAF que consiste justo en esto, en explicar para que se comprenda mejor y poder desarrollar ciertos cambios y mejorar las condiciones. Ese hacia afuera seria tanto hacia otras mujeres para ser cada vez más, como hacia todos, para explicar las violencias de género y sobretodo cuál es la parte de cada uno y el papel de cada uno en esto.

La manera de funcionar de la acción directa anarcofeminista, que yo equiparo a la autodefensa anarcofeminista, es igual a la de la acción directa como tal. Lo único que tiene de especial es que trata de una opresión en concreto y las afectadas se organizan por necesidad de hacerlo y como manera de autogestionarse y ser agentes políticos más allá de víctimas o tutorizadas.

Una vez situado el paralelismo:

LA PEDAGOGÍA ANARCOFEMINISTA DE MUJERES LIBRES

Para empezar hace falta explicar que ML no tenía mucho apego al término feminista pero eso es porque las mujeres burguesas se lo apropiaron y ejercían sobre las mujeres obreras un papel tanto de opresoras como de paternalistas flagrantes:

1.- Dolors Monserdà y las mujeres de la Lliga Regionalista

2.- La cuestión del voto y el abstencionismo de ML

Pero sus acciones eran plenamente feministas.

Podemos distinguir entre la pedagogía que hacían en casa, la que hacían entre las mujeres y la que hicieron hacia las feministas posteriores.

En casa. Se esforzaron en explicar al movimiento obrero la importancia de luchar contra la opresión de género. No podemos obviar la cantidad de artículos en las revistas de la época y la cantidad de intervenciones que hablaban de ello. Se esforzaron en luchar como muchas hacemos también en las paredes de sus hogares contra la explotación ejercida por sus compañeros, o contra el paternalismo con el que eran tratadas.  Entonces, ellas como ahora hacemos se esmeran en explicar e intentar hacer comprender. Y segura que se dieron y se dan pasos pero hay un límite muy importante a tener en cuenta que es la voluntad de querer escuchar y de querer aprender, así como reconocer que quizás la pedagogía tienen un límite: la voluntad del otro de querer establecer relaciones horizontales y sanas. Hay un momento en una relación de poder, y el patriarcado no sumerge a todas en una hostil y violenta verticalidad y dominación, nadie se libra solo por no querer, entonces hay que trabajar para querer desaprender y aprender. Y cuanta más consciencia política o social se le supone a uno más voluntad debería haber, la cuestión es si la hay.

Con otras mujeres. Remitiéndome al ejemplo concreto de las mujeres mallorquinas que se afiliaron a la AIT y que hablaban ya de derrocar a los patriarcas además de a los patrones me atrevería a decir que la pedagogía anarcofeminista entre mujeres funciona. Y funcionó. Cierto es que no todas creían en la necesidad de organizarse solo entre mujeres pero analicemos el papel de las mujeres en aquel momento dentro de la transformación.

Se despertó y es innegable aquello de “ah pues a mí esto en casa o en mi asamblea también me pasa” y eso es mucho más potente que cualquier otra cosa, pues a partir de ahí ya hay una claridad de visión y una consciencia de que tienes compañeras al lado que no se borra.  ML hablaron de contracepción, de aborto, de relaciones libres y sanas, de dinámicas asamblearias machistas, de prostitución, de higiene, de trabajo doméstico. De hecho valorizaron todo lo que no estaba valorado. Esa brecha que se abrió ya no se cerró.

Feministas posteriores. ML son unas pioneras y así son consideradas en muchos lugares. El hecho de que hayan sobrevivido y sean un referente hace que sean un pozo de aprendizaje, que sean nuestras abuelas y que sean una dosis brutal de pedagogía de la aprendemos todas y de la que en principio y en teoría todos tendríamos que tomar nota (el todos es adrede). Como dicen un colectivo chileno de anarcofeministas “yo no soy anarquista por Bakunin o Durruti, soy anarquista por nuestras abuelas”.

Qué es lo que más aprendemos de la experiencia de todas estas mujeres, de su acción directa y su capacidad de responder y sobretodo de crear redes y nuevos modelos de vida con su acción y su propia experiencia: el valor de la pedagogía como concepto amplio que tiene que ir mucho más allá de los centros educativos y mucho más allá de teorizar.  La pedagogía como uno de los pilares de la idea libertaria y por tanto del anarcofeminismo debe ser un codo a codo, tiene que contemplar la autogestión y el intercambio, el reconocimiento de la otra y el potencial de la experiencia para ser trasformadora.  Hasta que ML no empezaron a hacer el camino en vez de quedarse estancadas en el discurso y el debate del que hacer, fue cuando aprendieron y enseñaron, cuando aprendimos y fuimos enseñadas.

ML valorizó lo que no tenía valor, abrió una brecha que nunca se cerró y que nos dejaron a las que vinimos después. Fue su manera de hacer, la acción más allá de los discursos, el crear, lo que las hizo tan brillantes. Nos dejaron la importancia de la classe, abrieron debates como el de la prostitución, el del apoyo mutuo entre iguales, cuestiones como la diferencia, la individualidad y la comunidad. Todo esto abrieron e hicieron.

Para terminar copiaré un texto que resulta un ejemplo de lo que ellas eran y de todo lo que hemos aprendido:

“Vives en un pueblo grande donde las mujeres estuvieron relegadas a una vida oscura, insignificante, dedicadas solo al trabajo casero, al cuidado de la familia? No hay duda que muchas veces has pensado con disgusto en todo eso y cuando has visto la libertad de la que disfrutaban tus hermanos y el hombre de la casa has sentido un poco de pena de ser mujer. Pues contra todo eso que tanto te ha hecho sufrir va ML. Queremos que tengas la misma libertad que tus hermanos…Ahora ten en cuenta que eso requiere tu trabajo, que no se consiguen las cosas porque sí, necesitas el concurso de otras compañeras. Necesitas apoyarte en ellas y ellas en ti. Necesitas trabajar en comunidad.”

Mireia Redondo Prat

Anuncis

L’acció directa com a pedagogia

L’acció directa com a pedagogia

( ponència adaptada per a les I Jornadas d’Educación Libertaria y Social a Almería)

 ( el dia de la ponència vaig posar molts exemples pràctics, això seria un guió que vaig completar amb articles del bloc )

Què és l’acció directa?

L’acció directa com a pràctica revolucionària i estratègia llibertària de canvi social: comprendre-explicar-desenvolupar

Mujer bander nagra

L’acció directa és un dels conceptes que defineix la pràctica anarquista des dels seus inicis. Els grans clàssics que escriurien sobre la moral anarquista i sobre el suport mutu també ho farien sobre l’acció directa. De fet aquest és el pilar de l’estratègia per a aconseguir crear aquest canvi social i de consciència col·lectiva del que parla l’anarquisme. Entenc l’acció directa com aquella acció o iniciativa col·lectiva o individual que és organitzada per qui pateix una situació concreta. Respon a les agressions rebudes o a situacions concretes, o també cerca la creació d’unes condicions x, sempre amb els mitjans que es tenen a mà. Entenc que per aquest principi són les afectades les que fan ús de l’acció directa, ja sigui en el cas de donar una resposta o frenar una agressió, ja sigui per anar creant unes millors condicions de vida i de futur. Per tant s’oposa per definició a les opcions de la mediació i la representativitat o delegació política. Llavors, es tracta d’una acció organitzada per les interessades o subjectes de lluita que comporta autoorganització.

Caldria distingir acció directa de la propaganda pel fet ja que moltes vegades es pren la segona per la totalitat, i en canvi la segona és una part de la primera. Una part que es pot aplicar o no.

Per què és important que sigui autoorganitzada i que siguin les que pateixen una opressió/agressió les que exerceixin l’acció directa com a resposta?

Doncs perquè si no és així perd tot el sentit i es converteix en paternalisme, quant no representació. Així, no es crea la condició necessària per a un possible canvi en el funcionament, les relacions i les dinàmiques. L’acció directa l’hem de prendre molt seriosament i no només com una concatenació d’accions sense solta i sense organització. Això s’ha de tenir molt clar i és la primera part de la mateixa acció directa. Aquesta i l’estratègia anarquista de la qual forma part consta de tres aspectes molt clars i el primer és comprendre. Per a poder desenvolupar i per a poder explicar és necessari entendre. Dit d’una altra manera: si es vol afavorir un canvi social revolucionari, desenvolupar projectes en condicions diferents, s’ha d’explicar i fer i per a això totes les implicades han d’entendre. Al seu torn si no sabem explicar què volem fer no hi haurà qui ens entengui. Doncs en aquest peix que es mossega la cua s’obre l’escletxa més important per a la pedagogia llibertària.

Com exercim aquesta pedagogia és important per començar. És a dir, des de quin lloc o posició exercim aquesta educació, des de l’adoctrinament pur i dur? NO. Des de les alçades de les que tenen molta formació i van a portar la bona nova? No. En realitat si ens agafem a l’essència quasi artística de la pedagogia llibertària aquesta es fa des del feedback i sempre des de l’empatia. Qualsevol principi presentat des del paternalisme o des de l’autoritarisme causaria l’efecte contrari. I, sobretot, abans de voler educar cap enfora ens hem de preguntar fins a quin punt estem buscant aprendre de l’altra i crear quelcom. Estem pensant que sabem més que la que tenim al davant? Tenim certs tics classistes/racistes/sexistes/autoritaris que poden convertir la pedagogia en un miratge?

Bé, retornant a la idea que l’acció directa ha de ser presa molt seriosament, aquest podria ser el punt de partida. Sumem sempre el plantejar-nos si el que fem és dir a les altres què hem de fer i com resulta això de vertical, bloquejant i invasiu. Justament aquestes reflexions i aquest desaprendre necessari és el que fa de l’acció directa una gran escola. És obvi que si no pateixes una opressió només la pots comprendre escoltant a qui la pateix i donant suport. Fem això o intervenim des de les alçades? Si no ho tenim clar arribarà  un moment que ens ho faran saber. En aquest moment potser amb escoltar i no desautoritzar qui pateix i qui tenim al davant, per tant reconeixent-la, estaríem començant un bon camí.

Si hagués de posar un exemple de paternalisme agafaria el míting de Clara Leimlich, míting que ja sortirà quan parlem dels orígens del 8 de març. En aquest, aquesta dona el que fa és parlar i definir el que ella i les dones de la classe treballadora pateixen. Al mateix temps aparta del centre de l’escenari les dones que ocupaven massa espai. Un altre exemple, més aviat experiència, és tot el que porto acumulat a la motxilla a base de fer tallers. La gràcia d’aquests és que totes posem paraules i que no estic parlant des de cap taula o tribuna, només pregunto i escric. Creem un espai en el que sota el feedback el resultat es multiplica i va en totes les direccions.

No és només el que sinó el com i aquesta és la gràcia de la pedagogia llibertària i de la potencia d’aprenentatge que conté l’exercici de l’acció directa.

 

L’acció directa anarcofeminista i l’acció directa

L’acció directa anarcofeminista és també autoorganitzada i des de qui pateix la situació d’agressió, que són les dones en aquest cas. A qui ho pateix ningú li pot ensenyar què és el que pateix ni li poden ensenyar des de fora. Pot algú que no pertany a la classe obrera dir què pateix una persona obrera? Impossible, si de cas pot escoltar a qui ho pateix, el pot comprendre i recolzar si vol. Abans d’aprofundir  en el paral·lelisme entre acció directa i autodefensa feminista voldria donar exemples de dones exercint-la i creant. Resulta essencial tenir aquests exemples doncs són una part de la història de les dones, de les dones treballadores, que han estat deliberadament ocults per la història oficial i que encara resulten poc coneguts per la història menys oficial.

Aquests exemples ens remeten a la necessitat de saber la nostra història ja que qualsevol grup que no conegui la seva es veu abocat a pensar que acaba de començar, que el que viu és normal o que sempre ha estat un col·lectiu submís. Això bloqueja i desmobilitza. Com a part essencial de la pedagogia anarcofeminista, com bé començaria a fer Lucía Sánchez Saornil, s’han de recuperar totes les baules de la cadena que ens porten fins avui. Aquesta és part de la nostra autoeducació i que podem portar cap enfora: trencar amb la història lineal i poc completa que ens defineix sense tenir-nos en compte.

Les vagues de ventre, el no voler produir soldats, ja ve de temps grecoromans. La creació de xarxes de suport i supervivència en les revoltes per la subsistència, era cosa de les dones. La creació de grups d’alfabetització o lectura, de guarderies autogestionades, també ha estat cosa nostra. Les vagues, tant a les terres que van ser ocupades per europeus com a la mateixa Barcelona, eren nostres. La transmissió de coneixements sanitaris i d’higiene en moments, que duraren segles, en que ens estava prohibit exercir, era cosa nostra. Com també els sindicats de dones que de manera insistent impulsà Teresa Claramunt, els primers de maig en els que les assemblees de dones obreres ( camiseres, sabateres, mestresses de casa, cosidores, enquadernadores etc) feien assemblees de dones, manifestacions de dones, discursos de dones treballadores. I així hi ha un caminet fins a Mujeres Libres. Què les unia? Eren explotades pels patrons i pels companys, ignorades, menyspreades, elles es van organitzar tant per a respondre a l’ofensa com per a fer xarxes, Elles aprenen de la seva experiència i aprenen de les altres companyes: l’aprenentatge és autogestionat com ho són les accions i el creixement en quant a consciència i organització és enorme. No es tractava de dir a les dones què és el que han de fer, es feien coses colze a colze. El com és important.

 

La relació entre acció directa i autodefensa anarcofeminista

 

L’autodefensa anarcofeminista va molt més enllà de la mera autodefensa física o de l’acció espontània. Dins de l’ADAF hi trobem el mateix ventall: respondre, explicar, escoltar, aprendre i crear xarxes de suport mutu i sororitat o solidaritat. Podem dir, doncs, que AD i ADAF són el mateix amb la diferència que en el cas de la segona estem davant la resposta de les dones davant les diferents violències de gènere que pateixen.

La pedagogia anarcofeminista tindria diversos fronts. Un d’ells seria aprendre la nostra història com dèiem abans, però també a defensar-nos, a organitzar-nos i a definir. Aquesta última, definir, insisteixo, és la part més satisfactòria dels tallers ja que és en aquests moments en que ens adonem del paper de subjectes de lluita que tenim i, per tant, aprenem molt més.

En aquesta pedagogia cap a nosaltres en la que som les protagonistes de les nostres lluites i no només de les agressions que patim, definir què ens passa i com respondre, és la part que genera més potencial de creació d’espais, de canvis de dinàmiques, ja que és des de nosaltres mateixes que arribem.

Tot i així ens trobem amb patrons de pensament i de comportaments plenament heteropatriarcals que condueixen a que aquesta necessària acció directa es vegi relegada a un novell secundari i sospitós. Inclús ens trobem amb qui pensa que les violències de gènere són un mal secundari. Per exemple:

La constant demanda de que siguem pedagògiques i adoptem postures complaents i pacífiques inclús davant de les negligències masclistes o de l’explotació dins dels nostres espais.

La idea de que ha d’existir una jerarquia de lluites en la que la lluita de classes és la principal com si les altres es solucionessin amb les igualtats econòmiques i com si fossin compartiments apartats els uns dels altres

La idea de que som les bones, que no ho som. I això ens fa cegues. Volem un món millor però no estem fora de la reproducció de relacions de poder ja que el sistema no està allà a fora, sol i sense ningú que l’alimenti.

Com que això que estem fent és acció directa destacaré que justament això és pedagogia, o sigui que en fem constantment encara que se’ns reclami molta més. Es fa pedagogia cap a altres dones i també cap a fora en general explicant tant el que son les violències de gènere com les posicions des de la cada una parteix i el paper de cadascú en això. Així, acció directa anarcofeminista i autodefensa anarcofeminista són per mi el mateix. Bé, fem avançar la ponència.

 

 

La pedagogia anarcofeminista de Mujeres Libres

Com ja veiem en altres articles del recull algunes integrants de ML no tenien gaire estima al terme feminisme ja que van ser les dones com Dolors Monserdà les que se’l van apropiar. Per tant no s’agafarien exactament al que proposaven les seves opressores. D’altres sí que el feien servir. La qüestió és que les seves accions, els seus plantejaments i el seu discurs era plenament anarcofeminista. Podem distingir entre la pedagogia que feien a casa, la que feien entre les dones i la que van fer, sense saber-ho, cap a les feministes posteriors.

A casa es van esforçar per a explicar al moviment obrer, anarquista sobretot, la importància de lluitar contra l’opressió que patien com a dones. No podem obviar la gran quantitat de textos publicats en les revistes del moment. Es van esforçar com fem o hem fet moltes, dins de les parets de casa, en lluitar contra l’explotació exercida pels seus companys o contra el paternalisme amb el que eren tractades. Llavors, elles com moltes fem es van esmerçar en explicar i en fer entendre. I van arribar a un punt en el que acabem arribant moltes de nosaltres i és que la pedagogia té un límit molt clar: la voluntat de l’altre de voler establir relacions horitzontals i sanes. Hi ha un moment en una relació de poder, i cal recordar sempre que el patriarcat ens submergeix a totes en una hostil i violenta verticalitat i dominació, ningú se’n lliure per no voler, en el que o es desaprèn o malament. Van suposar que potser els seus companys serien més receptius per ser llibertaris, però no va ser així.

Amb les altres dones. Remuntant-me a que les dones illenques adherides a la AIT ja escrivien sobre enderrocar els patriarques a més dels patrons, podríem dir que la pedagogia anarcofeminista entre dones funciona i molt. I va funcionar. També es va despertar allò del “ah doncs a mi també em passa això a casa o a l’assemblea”. I això és molt més potent que qualsevol altra cosa, doncs a partir d’aquí la claredat és millor així com la forja de la confiança entre companyes. Van insistir en qüestions que toquem molt ara i que en aquell moment no es tocaven tant: la independència psicològica, la identitat femenina, l’autonomia personal, l’autoestima i el creixement. Van parlar de les dones més enllà de la maternitat i de la validesa de les mares que treballaven per a un món millor i feien les criatures éssers autònoms. Van fer completíssims programes de capacitació i educació en diverses matèries, també mecàniques, van organitzar guarderies i van fer grups de treball per a les fàbriques. Feien formacions d’organització sindical. Van parlar de sexe, de marits que no tenien cura dels sentiments i les desitjos de les dones. De convencions. Van denunciar amb exemples com els deien que anessin a casa a fregar o que eren boges. En fi, un llarg historial d’exemple.

ML va valoritzar el que no havia tingut valor. Va obrir una escletxa que mai es va tancar i per a això ha deixat tant a les que hem vingut després. És la seva manera de fer, l’acció més enllà dels discursos, les paraules i els fets pioners, el crear tant i el posar la seva experiència com a base el que les fa lluminoses. De fet van fer això tant llibertari que és portar l’educació a allò més ampli, fora dels centres i per a una transformació social total, amb el colze a colze, l’autogestió, l’intercanvi i el reconeixement com a bases. Tot això tant bèstia és el que ens han ensenyat. Ens van deixar ben clar la importància de la classe, ens van deixar oberts debats sobre prostitució, suport mutu entre dones però no amb totes, qüestions sobre diferència, diversitat, individualitat i comunitat. Ens van obrir molt de camí, tot i rebre les mateixes desconfiances, cap a la necessitat de fer grups de dones autònoms. Tot això tant gros van fer.

Per a acabar copiaré un text que exemplifica i molt el que eren i com n’és de cert que hem après moltíssim d’elles:

“Vives en un pueblo grande donde las mujeres estuvieron relegadas a una vida oscura, insignificante, dedicadas solo al trabajo casero, al cuidado de la familia? No hay duda que muchas veces has pensado con disgusto en todo eso y cuando has visto la libertad de la que disfrutaban tus hermanos y el hombre de la casa has sentido un poco de pena de ser mujer. Pues contra todo eso que tanto te ha hecho sufrir va ML. Queremos que tengas la misma libertad que tus hermanos…Ahora ten en cuenta que eso requiere tu trabajo, que no se consiguen las cosas porque sí, necesitas el concurso de otras compañeras. Necesitas apoyarte en ellas y ellas en ti. Necesitas trabajar en comunidad.”

Mireia Redondo Prat

Sensació agredolça. Les Jornades Feministes 2016

Article publicat a Xarxa Penedès

Diumenge tenia unes ganes tremendes de fer una mena de relat sobre les Jornades Feministes 2016 a les que vaig assistir, tant per a fer una petita aportació mitjançant un taller, com aprenent molt de les activitats on vaig tenir l’oportunitat d’anar. Sobretot per a trencar el silenci mediàtic i de gran part de l’activisme al voltant d’aquestes. I sabeu…va ser molt brutal!

Vaig anar als espais rebatejats per l’ocasió: la sala d’exposicions Hipàtia, l’Auditori Virginia Woolf, el pati Carmen Amaya, la Sala Chantal Akermann, la Sala Frida Kahlo… I és que hi érem moltes amb elles, la sala Rose Parks, la Safo, la Hildegarda de Bingen, la ArtemisiaGentileschi, la Roig, la Skolodowska-Curie… Vaig respirar pancartes on es deia que no volíem assetjadors, que les dones sostenim el món, que visca la nostra lluita, que Calladetes no estem més maques…N’érem moltes mirant i aplaudint els castells fets només per dones i noies i nenes. I també n’érem moltes les que miràvem com les dones racialitzades ens alertaven dels nostres privilegis i desplegaven una pancarta que deia “Els feminismes catalans també són racistes”.

La quantitat de taules i xerrades era tal que feia pena haver d’escollir: trans, lesbianes, treball sexual, coeducació, treball social, TTIP, migracions, amor, guerres, salut, violència obstètrica, còmics, memes, racisme de gènere, menstruació, medi ambient, la PAHC de Sabadell, les Kurdes, les gitanes, les musulmanes, les llatines, el treball, el teatre, l’autodefensa, la colonització, les violències de gènere… i me’n deixo moltes. Si tenies un forat podies anar a veure les exposicions ( la de Mujeres Libres, la de la Presó de Dones de Les Corts, la de la Montserrat Abelló, la de la caterina Albert, la de On l’amor és il·legal…), l’espai de creació ( com la de com dones de diversos indrets fan rituals de benvingudes, on participaven col·lectius com EQUIS MGF o E Waiso Pola, espectacles de dansa i teatre, màgia…), o l’espai de vídeo loop. Si volies passejar tenies tot un seguit de tenderols de diversos col·lectius i de dones creatives on a més de veure materials t’hi paraves a signar, a debatre, a xerrar…a aprendre.

Va ser emocionant veure la pancarta amb el lema de les jornades feministes anteriors, les del 2006: “Les dones sabem fer i fem saber”. De fet en repartien llibres amb les ponències que n’havien sortit. Dic que va ser emocionant perquè recordo perfectament el dia que vaig anar a Ca La Dona a buscar un exemplar del llibre acabat de sortir del forn, si en fa d’anys d’això. Un llibre d’aquests que en diríem totxana, però gratuït ple de coneixement i de debat, que encara guardo quasi intacte en la meva humil biblioteca, a l’apartat de dones i feminismes. Va ser com una mena de flaix: si ja aquell lema em parlava de les nostres àvies i de la nostra potència present i futura, veure la pancarta i els llibres em va fer pensar, “nena, et vas fent gran”, però no amb recança sinó amb certa alegria orgullosa. Era una mena de “Mireia, has arribat fins aquí, hem arribat fins aquí, som valentes, som sàvies, aprenem i aportem, som la sal i el pebre!!”.

Aquella trobada des del minut u estava tenint aquell efecte energètic agradable. Érem milers de dones. Era un espai on segur que hi ha moltes mancances i moltes ens ho van assenyalar com ja he comentat abans. Però disculpeu, quin gust estar en un espai on no era jutjada pel meu aspecte, ni pel meu cos, jo no era un objecte. Quin gust un lloc on no he de fer tasques de cura i “domèstiques” pel fet de ser dona o de manera alienant perquè sinó ningú les fa. Quin gust un espai on en una xerrada les criatures no són excloses i on si es vol hi ha un espai infantil habilitat, on treure’s el pit per a alletar no és més que una normalitat. Quin gust un espai on els detalls humans, no només cap a les criatures i la maternitat, també cap a la necessitat d’accessibilitat i rampes, estan cuidats. Aquests detalls que fan que tot sigui molt més revolucionari que en d’altres espais. Aquell espai realment vital en tots els significats de la paraula. Quin gust un espai només de dones encara que sigui un parell de dies. Que sí, que amb molts grups que hi eren si hi hagués tingut un debat no ens haguéssim posat gens d’acord. Però amb molts d’altres sí. Era com estar una mica més segura del que me’n sento quotidianament.

Personalment vaig fer una petita aportació, un taller de menys de dues hores d’autodefensa, però sobretot enfocat en definir tot allò que ens han volgut prendre ( definir autodefensa feminista, agressió, violència de gènere…) i les eines que tenim o podem tenir per a afrontar les situacions quotidianes i de violència de baixa intensitat (xantatges emocionals, negació de la violència, falta d’escolta activa, desautoritzacions, condescendències etc). Vam riure, i molt. Encara que sembli mentida vam fer-ho. I també vaig assistir a les exposicions i l’espai de creació, el taller sobre vulnerabilitats i resistències feministes i el de maternitat, violència obstètrica i lactància. Vaig fer torns al tenderol de Dones Llibertàries, tenint l’oportunitat de xerrar amb les dones de la marxa de Matagalpa, generacions de Dones Llibertàries que encara no coneixia, el treball incansable de Tamaia i ACATHI, el retrobament amb dones de Mujeresp’alante…Vaja, un no parar.

Diumenge estava jo fora de joc, descansant, repensant, assimilant també tots els retrobaments i les desvirtualitzacions.

I avui dilluns volia redactar una crònica més exhaustiva dels tallers però he tingut un matí terrible. Al tren, a primera hora, hem viscut una agressió masclista. De tota la gent que érem al vagó només ens hem aixecat un noi i jo per a evitar-la. La resta de persones primer miraven malament a la noia perquè aquesta estava pujant el to de veu, però cap d’aquestes persones ha provat d’evitar que l’agressor l’agafés dels cabells, o que tornés a seure tranquil·lament al seient. No, els ha molestat més la dona pujant la veu, la dona que a la seva manera ja s’estava defensant d’una situació que era hostil. I no he pogut evitar donar voltes tot el matí a la situació, que ja d’inici m’ha fet venir ganes de plorar, de donar cops, de girar cua i de tornar al llit per a no sortir-ne.

Em ressonava tota l’estona una frase que vaig utilitzar al taller de dissabte. “Les violències de gènere són estructurals, són una relació de poder que lluny de ser només la bufetada, és la normalització de la relació vertical que per a ser exercida no li fa falta cap mena de justificació”. A ell no li ha calgut justificar-se, a ella sí des del minut zero. Ella estava essent mirada amb desaprovació per parlar més fort del que ho hauria de fer, ell no ha estat aturat per pegar-li. Ell té el monopoli de l’ús de la violència, ella no en té permès ni l’ús de la verbal o ambiental. La ira, el cabreig, no són per a nosaltres o, si ho són, ho són en forma de tòpic deformat. Hem de parlar-vos bé, hem d’explicar-vos bé, hem de procurar que, hem de poder cooperar amb la situació, hem d’arribar a consensos mediocres als que ens permeteu arribar, hem de comprendre i fer entendre, hem de complaure, hem de servir, hem de crear un ambient agradable…HEM. Ens mirareu malament quan us apugem el to, quan us diguem amb fermesa el que pensem, i rebrem un càstig perquè estarem transgredint i us estarem qüestionant.

Avui he fet un exercici curiós. He agafat tot el discurs (terrible) contra els okupes del Banc Expropiat que estaven fent als mitjans i l’he reescrit substituint paraules ( policies per homes, okupes per dones…) i la cosa ha quedat així:

“Quan una dona utilitza la violència és un fracàs perquè no serveix de res. Començant per la violència verbal. Una dona que usa la violència ho fa per a aconseguir alguna cosa més i perd tota la raó que pugui tenir. N’hi ha que usen la paraula autodefensa com a excusa, però ni el sistema és tant violent com abans ni els homes actuen si abans no se’ls ha posat nerviosos. Totes les dones que no condemnen l’ús femení de la violència perden raó, també. Haurien d’assenyalar a les violentes perquè els fan un flac favor. Mai hi ha excusa ni per a parlar malament. No és propi històricament de les dones respondre amb violència. Això incomoda.”

I reblava preguntant:

“Val. Ara. Exercici de reflexió. Quants heu parlat així (o heu pensat això de) a la vostra companya de vida, de llit o de militància? Fins a quin punt reproduïu discursos de poder? Fins a quin punt no us qüestioneu? Així s’entén que tothom avui mirés malament a la noia agredida al tren. Mirades de desaprovació quan ella cridava que jo també he rebut i rebo si crido.”

Escric això amb les xapetes que he portat aquest cap de setmana sobre l’escriptori, la de les jornades i la de Dones Llibertàries que diu Feminisme o barbàrie, mentre rebo una trucada per a comentar el meu taller i una dona em diu que vaig apuntar idees meravelloses. I així, en aquest context tant profundament contradictori, em pregunto… quants de vosaltres sou conscients que vivim i reproduïu una barbàrie?

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/sensacio-agredolca-les-jornades-feministes-2016/

Taula rodona a Vilafranca i xerrada a L’Arboç!/ Mesa redonda en Vilafranca y charla en Arboç!

En el marc de les activitats del 8 de març, els organitzats per la Comissió penedesenca…la taula rodona de Vilafranca i la xerrada a L’Arboç sobre les dones organitzades! Super potent!!

 

S’ha de repetir això!

 

………..

 

En el marco de las actividades del 8 de Marzo, los organizados por la Comissió del 8M penedesenca… una mesa redonda en Vilafranca y una charla en L’Arboç sobre mujeres organizadas! Super potente!!

 

Hay que repetir!

 

manifest8mcomissiopenedes cartell xerrada arboç 8 de març

Mireia Redondo: “Fa segles que les dones utilitzen la vaga com a eina de protesta”

“El 8M és un relat mal explicat, una altra víctima de la història androcèntrica”, segons la feminista vendrellenca i membre de la CGT, Mireia Redondo. El passat 27 de febrer va redibuixar l’origen dels fets del 8 de març en una xerrada al local de la CGT al Vendrell, un acte organitzat des del sindicat i Dones Llibertàries, emmarcat en el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Per què parlar del 8M?

Parlar dels orígens de la celebració del 8 de març és una excusa magnífica per a parlar de com la història s’ha escrit només des del punt de vista androcèntric. És terrible la sensació de que com a dones sempre comencem de zero, que fins la modernitat no ens hem mogut per a millorar la situació, perquè això ens fa sentir com ésser passius i les víctimes eternes. Però encara és pitjor tenir la certesa que no és ben bé això, sinó que les dones i les nostres accions han estat deliberadament ocultades en el relat històric ( i en tots els relats, també que es refereixen a allò públic, acadèmic, intel∙lectual etc). Fer­-nos créixer en aquesta orfenesa és una manera de bloquejar­nos, és una relació vertical i de poder terrible perquè el que no es diu, no existeix. I així, els imaginaris col∙lectius es comformen al voltant d’idees errònies i tendencioses.

Gràcies a la feina de recerca de moltes feministes es replantejaren els criteris de selecció de textos i autors importants a l’hora de fer relats històrics i es resuscitaren personatges femenins enterrats, però també moviments sencers de dones que havien estat obviats. Desafiaren, doncs, la tradició acadèmica, canviant la mirada, el relat i la criba. A partir d’aquestes recerques sabem que les dones es revolten des dels temps de les polítiques bèliques de natalitat gregues, passant per la Querella de les Dones i arribant fins a dia d’avui, dibuixant un fil de continuïtat de revoltes, lluites i xarxes de suport mutu i sororitat que han estat silenciades, però que existeixen.

El 8M és un d’aquests relats mal explicats, quin és el seu veritable origen?

A la tradició europea es diu que el 8M se celebra perquè va haver un incendi en una fàbrica el dia 8 de març de 1908, en les versions més benignes es diu que les dones estaven en vaga. En el relat nord americà es diu que el 8 M se celebra per commemorar manifestacions de dones obreres durament reprimides ( el 8M de 1857 o de 1908 ). El cert és que el famós incendi va ser un 25 de març de 1911, a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, i fou molt recordat per l’elevada mortalitat que s’hi produí, i també perquè les noies havien estat protagonistes de la vaga de dones coneguda com a Uprising of the 20.00 o Uprising of the 30.000. La vaga es va iniciar en aquest taller el 1909, s’hi uniren 40.000 treballadores del sector textil i van paralitzar tot el sector del país. Acabà el 1910. Però no hi ha commemoracions posteriors de l’incendi o de la vaga. Hem d’anar als moviments de dones obreres per saber per què se celebra el 8M.

Com i on esclaten els moviments de dones obreres?

Primer, al moviment de dones alemanyes, organitzades de manera autònoma però amb afinitat amb el partit socialista. Dones com Baader, Braun, Juchacz i, sobretot, Clara Zetkin, impulsen el discurs feminista de classe, el moviment de dones alemanyes ( frauenbewegung) per a parlar d’avortament, divorci, coeducació etc, el secretariat de dones, i el dret de vot de les dones com a eina de lluita, no com a objectiu final. A la Conferència Internacional de Dones Socialistes recullen i defensen la proposta nord americana de crear un Dia Internacional de les Dones.

Segon, al moviment de dones nord americanes. Elles celebraven el Woman’s Day des del 1908, per a reclamar el vot femení. El moviment sufragista va tenir molt de pes i un sector d’aquest va decidir aliar­se, ni que fos de manera puntual, amb el potentissim moviment de dones americanes que girava al voltant del partit socialista americà. Aquests Woman’s day van aconseguir donar veu a totes les lluites obreres de les dones treballadores americanes i se celebrava el darrer diumenge de febrer, cada any. El contacte de les dones obreres amb dones com Clara Zetkin van afavorir que aquesta celebració es passés a Europa també. A la Segona Conferència de Dones Socialistes es conclou que es farà aquesta celebració cada any però sense data concreta. La primera notícia de celebració del Dia Internacional de la Dona a Europa és el dia 19 de març de 1911. La majoria se celebraren a Suècia, Suïssa, Alemanya o Dinamarca i s’escull el març perquè el març té una càrrega revolucionària important ( la comuna de París, les revoltes de 1848 ) i perquè es vol coordinar amb el fet que a nord amèrica es tria el final del febrer.

El primer 8M celebrat a tota Europa com a data fixa, data del 1914, a Rússia, Alemanya i Suècia. Tercer, als moviments de dones russes. Per a acabar d’entendre perquè s’estableix el dia vuit hem de conèixer les agitadores bolxevics. Krupskaya, Elizarova, Zinovieva, Armand i Alexandra Kollotai impulsen el discurs més potent en quant a contingut de classe i d’alliberament sexual, i a través de les revistes Pravda i Rabotnitsa, i del secretariat de dones ( Zenothdel) impulsen la celebració del Dia Internacional de les Dones el dia 23 de febrer ( data definitiva ). EL 23 de febrer en el calendari rus, és el dia 8 de març en el calendari europeu. A Rússia ja està instaurada aquesta data abans del 1914. EL 1913 se celebrà a diverses ciutats i les càrregues policials van ser terribles. Es celebrà cada anys fins el 1917. Aquell anys, quan els obrers, el dia 7 demarç ( calendari europeu) troben tancades les fàbriques, les dones, fartes de les condicions de vida i les guerres, surten al carrer. EL dia 8, 190.000 dones s’acantonen als ponts del que seria Petrograd i incien el primer soviet i la vaga general. A partir d’aquell dia a tot europa el Dia Internacional de les Dones Treballadores seria el 8M.

Després de la Segona Guerra mundial es buida de contingut la diada?

La majoria de revoltes i vagues han estat iniciades per dones o fetes per dones i s’ha obviat totalment, com la vaga de la Constància, les vagues socials de subsistència de 1913, les vagues anticolonials africanes dels anys vint, les vagues de ventre, les vagues d’amor turques etc. I la història del moviment feminista i de les dones treballadores també ha estat silenciat aquí. Coneixem Durruti i Fanelli, però no a Teresa Mañé o Teresa Claramunt, que organitzaven assemblees només de dones que reunien més de trenta mil treballadores, sense excloure les mestresses de casa ( no separaven entre vida reproductiva i productiva). Tampoc coneixem el moviment o història feminista d’aquí, amb una forta càrrega llibertària, tret d’algunes dones que seria massa descarat amagar. Què ens ensenya això:

– que les dones no veiem passar la història per la finestra, i que som agents socials actius des de sempre

– que la mirada feminista de la història és essencial per a no quedar òrfenes o ofegades per la tradició patriarcal

– que no comencem de zero i no estem soles

– que podem trencar els tòpics fàcilment

– que els mateixos debats i problemes que tenim dins els col∙lectius actualment ja els tenien les nostres àvies dins els partits, sindicats etc. I que també veien la necessitat d’organitzar­se de manera autònoma.

– que fa segles que les dones s’autogestionen, boicotegen i utilitzen la vaga com a eina de protesta de subsistència.

En definitiva, que fem i som la història i el món.

http://xarxapenedes.cat/mireia-redondo-fa-segles-que-les-dones-sautogestionen-boicotegen-i-utilitzen-la-vaga-com-a-eina-de-protesta-de-subsistencia/