Osama, Thammi, Mohamed i Ayoub

Ja fa un any que Osama, Thammi, Mohamed i Ayoub van perdre la vida i ens sembla mentida. Eren els nostres veïns, eren criatures, i trobem a faltar que se’n faci un dia de dol o algun minut de silenci. Un record.

L’incendi, i les seves conseqüències, van ser un cop dur per a totes, per al barri de Pisos Planas i per al Vendrell. I encara és més colpidor quan recordem que la precarietat va tenir-hi molt a veure.

No podem culpabilitzar ni la família ni els bombers. En el primer cas, hem de pensar que la família havia estat malauradament desnonada i que formaven part d’una comunitat i un barri a qui es precaritza cada cop més, per tant, que intentaven viure en les millors condicions possibles per als seus fills. En el segon cas, ja és públic i notori que les retallades afecten i molt serveis com els bombers.

Tot i que aquest cas podria haver sigut un punt de partida, tot segueix igual. Segueix havent la mateixa pobresa, segueix existint l’austericidi i segueix planant el silenci sobre els drames, també els quotidians, que pateix la comunitat que no és considerada catalana sinó que és tractada, encara, com els immigrants ( explotables i silenciables ).

Eren nens, eren noms, eren persones. Mereixen el mateix respecte i condol. Seguir obviant els dolors i realitats de les nostres veïnes només contribuirà a crear més dolor i menys dignitat col·lectiva.

Aquests dies ens queda transmetre una abraçada afectuosa a familiars, amics, amigues i companys, i pensar que encara som a temps de fer-ne un punt de partida.

Mireia Redondo. Precària visiblement feminista i afiliada de la CGT del Baix Penedès.

http://xarxapenedes.cat/osama-thammi-mohamed-i-ayoub/

Anuncis

Rote Zora

Les Rote Zora van ser un grup armat alemany format per dones. Sorgeix en un context d’agitació social i de gran repressió. Des dels anys seixanta fins als setanta, Rote Zora i altres grups armats es formen i es legitimen per l’alt grau de restricció dels drets i la llibertat.

El moviment autònom és, en aquell moment, un conjunt de persones i col·lectius amb punts en comú i també contradiccions, però porten a terme el que ells anomenen “accions militants” contra els responsables de l’opressió i l’explotació, refusant la negociació i sota un paraigües antiestatal i internacionalista.

rotezora

Neixen les Revolutionare Zellen ( cèl·lules revolucionàries) que, utilitzant referències marxistes i autogestionàries, es declaren anticapitalistes, antiestatals, antipatriarcals i internacionalistes. Fent diverses accions, en les seves jornades de Ràbia Revolucionària, es varen crear més cèl·lules.
El grup de dones Rote Zora és d’aquest brou. Dones feministes autònomes s’hi organitzaren de forma independent de les Cèl·lules, però compartint objectius, mètodes, idees etc. Estructurades en xarxes incontrolables per l’estat feren accions pròpies i accions amb grups mixtes o altres grups armats de dones. Les accions anaven des de vagues, okupacions i campanyes, a segrestos, sabotatges i accions armades. Alguns exemples són: L’explosiu a la Cort federal a Karlsruhe per la restricció a l’avortament, el 1974 La bomba a la Casa de Metges el 1977 pel mateix motiu i per les esterilitzacions forçoses Les onze bombes a Adler, com a Rote Zora, i la crema de deu centres de la mateixa empresa, amb el grup Amazones. Aquesta era una important empresa tèxtil que explotava treballadores. Aquestes accions sumades a les vagues de les treballadores a tallers d’Adler a llocs com Corea, aconseguiren que l’empresa cedís a les demandes de les dones.

Les RZ varen fer campanyes contra bancs, empreses informàtiques i d’armament, farmacèutiques i d’investigació, traficants de dones, metges, violadors, mercaders de porno, serveis socials, empresaris etc essent Schering, Adler, Nixdorf i Siemens alguns dels seus objectius més coneguts.

Tant reprimides i perseguides com els grups mixtes, al final les Rote Zora acaben la seva activitat, però marquen un punt de referència que les fa també formar part de les imprescindibles.

WFB, Wimmin’s Fire Brigade

Les Wimmin’s Fire Brigade, seguint amb les imprescindibles, van ser el que es pot dir una guerrilla anarquista i antipatriarcal que utilitzà la lluita armada com a forma més concreta d’acció directa.

Les hem de situar a inicis dels anys vuitanta al Canadà, més concretament a Vancouver. En aquesta ciutat una cadena de videoclubs anomenada Red Hot Video, obrí diversos establiments. Era una cadena que oferia pornografia especialment violenta i degradant on les imatges de dones violades, torturades, vexades i colpejades eren habituals.
Diversos grups de dones de la zona van estar fent una intensa campanya contra aquesta empresa. Sis mesos després, la resposta estatal vers la protesta era el silenci i la inacció, així que un nombre de dones decideix confrontar i atacar directament aquesta barbaritat.
Les tres botigues de Vancouver són destruïdes amb bombes incendiàries. Després la resta de les franquícies van tancar per por a rebre atacs.
En una sola setmana es va aconseguir molt més que en sis mesos.

wfb-patch

Els atacs són reivindicats per WFB, que estan disposades a atacar la societat patriarcal i capitalista sota la idea llibertària. Eren dones del barri que realitzaven atacs i després es dispersaven. No feien vida clandestina, no feia falta, estaven barrejades amb la gent del barri, però ningú sabia qui eren.
L’any 1983 es detenen a cinc persones a Vancouver, totes membres de WFB i Direct Action, acusades de sabotejar la indústria porno i la indústria armamentística. Després d’un dur període de persecució cap al moviment anarquista, les 5 de Vancouver són jutjades i condemnades. Ann Hansen, per exemple, és condemnada a cadena perpètua. Tot i que aconseguí la llibertat condicional, al 2012 li fou suspesa per la seva militància contra el sistema penitenciari.

WFB, exemple d’acció directa i lluita feminista, q, essent de les que marcaren un camí, segurament begueren d’altres predecessores que restaven tant històricament ocultes com elles…seguirem explorant les imprescindibles.

WITCH, Women International Terrorist Conspiracy from Hell

Les WITCH, un dels grups de dones que m’era imprescindible apuntar al blog, formen part important de la herstory, de les sororitats, de l’empoderament i de l’acció.

Aquelles feréstegues i temudes, precursores als anys seixanta (1968-1970) a Nova York d’una manera de fer diferent. Crítiques amb l’esquerra radical, de curta existència, eren un grup de dones autònomes que cridaven “quan s’enfronten a una de nosaltres, s’enfronten a totes!”. Escandaloses, hiperactives. Utilitzaren l’acció, el conjur, la performance, l’acció directa, el boicot, les okupacions…

witch

Diverses cèl·lules feministes en recolliren el missatge i les sigles WITCH anaren passant de cèl·lula en cèl·lula. I aquest fou el seu missatge, la millor manera d’explicar qui eren:

Manifest WITCH

“WITCH som totes les dones. És el teatre, la revolució, la màgia, la por, la felicitat, l’encant. És la consciència de que les bruixes van ser les primeres combatents i guerrilleres contra l’opressió, en particular l’opressió de les dones al llarg dels segles.
Les bruixes van ser dones sense por a existir, ser valentes, agressives, intel·ligents, incomformistes, curioses, independents, alliberades, revolucionàries (potser per això en van cremar nou milions). Les bruixes van ser les primeres en practicar el control de la natalitat i l’avortament, les primeres alquimistes (transformar pedres en or, quin perill pel capital!), elles no s’agenollaven davant de cap home, eren supervivents de la més antiga cultura, abans que la repressió espiritual i sexual, econòmica i mortal, de la societat fàl·lica i imperialista fos severa, destruïnt les societats humanes i la natura.
WITCH viu en cada dona. És la part lliure de cada una de nosaltres, sota somriures tímids, l’aprovació de l’absurda dominació masculina, el maquillatge, la roba asfixiant per la pell que la nostra societat malalta ens exigeix portar.
No pots simular ser bruixa perque ets dona i només mirant dins teu saps que ets bruixa.
Construeix les teves normes, sigues lliure i rebel, forma el teu cercle de germanes i construeix les teves utopies. Els enemics: allò repressiu, autoritari, masclista. Les armes: el teatre, la sàtira, la poesia, la màgia, els cartells, les enganxines, l’escombra, les pistoles, les nines vudú. Tota la imaginació sense límits perque el teu poder radica en que ets dona i ets més forta treballant amb altres dones.

Ets bruixa essent dona insubmisa, furiosa, feliç i immortal!”

I com elles dirien…passa la paraula, germana!

Dones, treball reproductiu, capitalisme i estat

Seguint el fil de l’article en el que enllaçava les tesis de la Federicci i altes lectures, continuaré aparcada en l’Edat Mitjana que tant m’agrada. Per a entendre la meva passió per aquesta època haureu d’esperar a veure altres articles que parlaran amb  més concreció de la situació de les dones en aquells moments, de les dones que participaren i fundaren heretgies, de les dones metgesses i curanderes… vaja, una constel·lació preciosa de rols que es van aconseguir trencar i potenciar des de la ruptura de les fronteres imperials, i que, combinades amb les revoltes de classe, configuren uns segles apassionants de dura, però latent encara, lluita de poder. Crec que dues de les àrees en les que es veu més fàcilment això de la lluita de poder és l’educació ( que potser n’hauria de dir monopoli del coneixement sanitari, metafísic, social etc ) i en les formes de treball i organització social econòmica.

Tenim la sort que en el post d’abans he explicat una mica per sobre la qüestió de l’acumulació capitalista i del canvi de perspectiva que fa falta, a nivell teòric, per a entendre perquè les dones han estat ocultes del relat històric i del seu anàlisi corresponent. Així, sabem que el treball reproductiu que realitzen les dones, que no està remunerat, suposa una de les bases més importants per a l’explotació dels treballadors i, al mateix temps, aquesta cura de les persones és la que explica la seva productivitat.  Tal com apuntàvem, la diferència de poder entre homes i dones no és només causada per un desprestigi de les feines domèstiques ( desprestigi no cultural, és clar ), és l’efecte d’un sistema social de producció que sap quina és la importància del treball reproductiu gratuït i invisible per al seu propi manteniment, i que li assigna la categoria de “natural per a les dones” per a justificar que sigui tractat com a servei personalitzat.

Image

Hem de poder explicar històricament el procés pel qual això va acabar essent d’aquesta manera, per què s’ha passat per alt la manera com es va gestar l’origen del treball reproductiu com a separat del productiu, la salarització dels treballadors, el desprestigi de les dones, i el punt que aclareix d’una vegada per totes que les jerarquies sexuals estàn sempre en consonància amb un projecte de dominació. Dèiem que els segles finals de l’Edat Mitjana són el relat de la reorganització sistèmica i sistemàtica de la reproducció social i de la força de treball, de la tipologia econòmica i les tècniques de dominació i  repressió. I, naturalment, tots aquests processos comporten desobediències, insurgències i resistències. La reorganització que es va fent paulatinament ( els temps històrics no sempre són iguals ) consisteix en la mecanització dels treballadors, i en el cas de les dones dels seus cossos perquè són les que reprodueixen la mà d’obra, una divisió de treball en que la dona seria relegada  al treball reproductiu i exclosa del treball assalariat, l’expropiació de terres, drets sobre els cossos etc.El que se’ns ensenya a les escoles és que hi ha una progressió positiva en la que se suposa que les persones passen menys necessitats i en que la tecnologia evoluciona i ens fa un favor. El problema és que la cara real de la situació és la implantació de la idea que les dones i la natura estan al servei de l’economia i els homes i, per tant, de la seva explotació. Així cobra més sentit una de les afirmacions que feia en el text anterior: el capitalisme  no és una determinista i natural evolució de l’antic règim, és una resposta a les insurreccions populars, que no volien deixar les seves vides en mans de quatre poderosos. El nostre sistema econòmic fou una contra, doncs si ens posem a pensar fredament i abandonem els postulats deterministes o les coses que ens han explicat a les escoles, durant l’Edat Mitjana hi havia dues alternatives ( bàsicament ): potenciar la cultura comunal ja present o potenciar la cultura d’explotació incipient. Un cop haguem estat capaces de tornar-nos a mirar amb les ulleres de ser subjectes actives de la història, podrem continuar.

Igual que avui, en aquell moment les persones s’organitzaven i protestaven contra els impostos, els preus abusius dels aliments i els serveis, les rendes, els delmes, la repressió, la obligació de treballar per al feudal… I tal com passa actualment, en aquests moviments hi havia dones. Com és de suposar, van saber desenvolupar maneres de fer que s’oposaven a la servitud, a les relacions comercials a gran escala, a l’explotació excessiva de l’entorn, a les normes sexuals, les jerarquies i l’autoritarisme. Per a entendre les lluites dels serfs, com per exemple les lluites dels remences ( que van tenir lloc a tot Europa ), cal veure què va passar quan les fronteres de l’Imperi romà van cedir a les revoltes del esclaus cimarrons i a les incursions dels altres pobles europeus ( no, no diré bàrbars ). El propi imperi estava a les acaballes per les revoltes internes i el desintegrament del sistema esclavista, i el que després seria el mosaic europeu d’imperis, com el germànic, van haver d’enfrontar-se a la mateixa revolta;lògic, els explotats, un cop havien aconseguit establir-se en viles, terres comunals o aldees, fugint de l’imperi, ja no es doblegarien més. Així que, per evitar un mal i una fuga majors, se’ls donà dret a parcel·la i dret a família pròpies. Això només canviaven les condicions d’explotació: la servitud. El serf estava lligat en tots els aspectes a la terra, el treball i  l’amo. Potser no vivia a l’ergàstula, no tenia les manilles posades i no el castigaven tant, però estava regit pels usos i costums, força cruels per cert.  La part positiva fou que amb el fet de comptar amb més control sobre els mitjans de producció van poder ser més autònoms en la seva autodefensa col·lectiva i tenir molt més potencial polític: serien capaços de paralitzar la producció i, per tant, la riquesa. Tindiren un marge de moviment que, si bé no era excel·lent, era prou com per començar a articular-se.  És ben fàcil: en poder tenir un cert lligam amb la terra que teballaven, els arguments i les resistències contra els abusos feudals eren molt més fàcils d’articular i interioritzar.

Image

El que passa de manera simultània, i lligada a tot aquest procés, es que les terres i els recursos es comencen a utilitzar de manera col·lectiva i l’ús dels espais comuns ( boscos. llacs, prats…) és més cooperatiu i permet una major cohesió, doncs aquest recursos són totalment imprescindibles per a la vida al camp ( la llenya, el pasturatge, l’aigua…).  Aquests no eren uns espais idíl·lics en que les dones estiguessin en una posició iguals als homes, ni molt menys, però usaven i treballaven la terra i els espais comuns al mateix nivell que els homes; així la divisió sexual del treball no era tant pronunciada i , en tot cas, no es desprestigiava el treball femení ni es devaluava el treball domèstic perquè era un treball necessari per la supervivència de la comunitat. Cal dir que la noció d’espai comú fa que les relacions socials que tenien les dones fossin les mateixes que podien tenir els homes:  estem parlant d’una època en que les relacions socials són part de la supervivència i en que les dones tenien més facilitat per a cooperar entre elles i formar les seves pròpies xarxes i resistències quotidianes contra aquelles desigualtats i agressions que, com he dit, també s’hi donaven.

Aquesta forma d’organització social no era rentable per a feudals i patricis, així doncs la ofensiva fou in crescendo fins a convertir-se en una lluita implacable: els sefs i camperols volien preservar  l’excedent de treball i productes, tenir més drets polítics i econòmics, més autonomia, menys discriminació jurídica… Les lluites contra l’obligatorietat dels serveis i càrregues laborals es traduí en vagues i boicots. El mateix passà en les revoltes contra la obligatorietat del servei militar, els impostos ( cada cop més surrealistes, com per exemple haver de pagar per casar-se o per minoria ). Davant l’arbitrarietat, l’acció directa, quotidiana i col·lectiva, era una constant, llavors els feudals i patricis tenien moltes dificultats per a fer complir el contracte social que pretenien imposar.

La primera conseqüència de les lluites fou la concessió de furs que  donava més autonomia i era sinònim de menys repressió, però es començà a substituïr la capacitat de ser lliure dels usos per diners i, és clar, això només beneficiava als camperols més rics, els altres van anar perdent terres a mesura que demanaven crèdits per a pagar la seva total llibertat, L’organització social comunal es va dissolent poc a poc, es salaritzen els treballs, i s’alienen més els treballadors, es monetaritzen les relacions, es fomenta l’economia de mercat i no es resol la divisió sexual del treball, és més, s’accentua.  Les dones perden la capacitat que tenien de ser autònomes al camp, però guanyen terreny a la ciutat fins que se les va apartant dels treballs que realitzaven.  En aquests canvis les classes baixes prenen molta més consciència de les diferències entre ells i les classes benestants i, lluny d’apropar-se a la imatge d’estament estàtic i submís que ens ensenyen els llibres de text, s’aixequen, com en l’Aixecament Camperol anglès ( amb el conegut John Ball ) el 1381, a Bruges, França, el nord d’Itàlia, Castella, Barcelona. La rebel·lió fou tal que  l’any 1382, per exemple, més de 26.000 assalariats rebels perdien la vida a Roosebecque en la seva batalla contra els poders feudals. Excepte en algunes excepcions, com Flandes, en la majoria dels indrets les revoltes van acabar essent sufocades després de segles i segles de lluita. No perdem de vista que  els documents de l’època parlen de “la plaga de la insurrecció”, i això ens ha d’obrir moltes portes analítiques.

Image

Quins exemples tenim de revoltes i resistències que ens ajudin a entendre la importància de la plaga insurreccional? Durant i després de la pesta negra, els treballadors es reapropiaren de terres abandonades, es negaven amb més força a pagar lloguers i impostos, ignoraven completament els usos i costums i les exigències feudals… A finals del segle XIV era un fenòmen generalitzat i pobles sencers s’organitzaven per a no pagar, i defensar-se de les conseqüències, per a no reconèixer el poder feudal i per a contestar qualsevol intent de reafirmació feudal. A París, per exemple, l’any 1413 s’estableix la “democràcia dels treballadors”, els remences i camperols se subleven en massa i s’autogestionen a Catalunya, Castella i Alemanya, a Itàlia es coneixerien com a ciompis italians… No volien ni sentir a parlar de negociació i fomenten així la desaparició de l’emfiteusi.

Així, burgesos i patricis s’alien amb nobles i feudals per a poder respondre a tota aquesta autogestió i, amb cada cop més violència, posen les bases per al futur capitalisme. L’expropiació de terres, el foment de les enclosures, l’augment dels sense terra, la repressió impositiva, el trencament de la comunalitat ( si cal per mitjà de la terra cremada )… tot això genera, intencionadament, una dependència de les classes més baixes tal que  necessiten acceptar el treball assalariat per a poder sobreviure. Els i les sense terra acaben depenent del sou que l’empresari els vol pagar i de l’horari que vol imposar.  Això fou imposat amb sang i foc. En el cas de les dones fou pitjor per què van exterminar-ne a moltes i per què la ofensiva es basava en tancar-les a casa -sota el pretext que la seva feina natural era parir i cuidar del marit i els fills-. Com que només la producció dins els mercat era important, la feina reproductiva seria desvaloritzada. Les dones entrarien en un llarg i penós cicle de precarització i dependència. La pobresa, quasi crònica, de les dones les faria molt més invisibles i faria que el seu producte, les criatures futures mà d’obra, fossin també devaluades. La política orientada al desprestigi de les activitats comuns i socials com els banys públics, les tavernes, les danses, les celebracions, el joc, i les lleis que privaven les dones de controlar el seu cos i els seus moviments, varen fomentar que les dones quedessin cada cop més aïllades ( no sense resistències que es van traduïr en massacres i la política del terror com ja sabem… ja parlarem de les resistències, ja. ). La complicitat masculina en la dependència femenina, la intervenció estatal i religiosa en els seus cossos i la seva autonomia, i el discurs intel·lectual misògin i maliciós fomentà que, al final, les dones siguin relegades al treball reproductiu forçós, gratuït i en condicions precàries.

Image

Què significa aquesta modificació de les relacions entre les persones, especialment les dones, i la producció i reproducció social?

Les dones tindrien un paper fonamental, no només perquè produeixen mà d’obra de manera gratuïta, mantenen i eduquen a marits i fills sense que, ni l’empresari que els explota, ni l’estat que els aixafa es responsablitzin de res. Si recordem, per exemple, els conceptes de plusvàlua que generen els treballadors i d’acumulació capitalisme que ens desenvolupa Marx, podrem arribar a la conclusió que el treball reproductiu, que el mateix sistema s’esforça en convertir en gratuït i invisible, és un dels pilars del seu èxit. La divisió sexual del treball sagnant que es dóna dins del capitalisme no es pot entendre sense el concpte que els cossos de les dones són simples incubadores de la mà d’obra que vindrà, són les enfermeres i cuineres dels assalariats, són el consol dels explotats, la seva petita parcel·la de dominació sobre la que descansa la passivitat i la jerarquia, són les que tindrien la missió d’inculcar en les ments de les criatures quin és el seu paper en el món i en disciplinar la moral obrera. Això permetria al capitalisme i els estats acumular una gran quantitat de recursos i riquesa: mà d’obra que els manté.

El treball reproductiu és invisible i és l’aliment necessari del sistema capitalista i és el que necessita un estat ( per allò de parir soldats i patriotes), ja que no oblidem que el cos de les dones esdevé una màquina, però també una terra susceptible de ser abonada pels estats o bé violada pels enemics: la dona i els seu cos són, per als estats i el capitalisme, un espai comú del qual fer-ne ús. Es pot fer servir com a cavall de batalla cultural, com a camp de lluita que cal envaïr ( llegeixi’s violar ) perquè és una manera d’envaïr el terreny enemic…. S’aliena la dona del seu cos d’una manera molt més acarnissada del que es fa amb els homes i els seus cossos assalariats.

Image

Parlant dels tasques reproductives, de la seva assignació a les dones com una obligació i de la seva caiguda en desgràcia invisible i sense valor, el debat està servit. Hi ha qui pensa que la remuneració és una opció. I, en realitat, pot ser una sortida o una eina, ja sigui per a guanyar autonomia a curt i mig termini, ja sigui per a poder organitzar-se més políticament. És a dir, parlar de remunerar el treball reproductiu seria, efectivament, parlar més enllà del mer concepte de sou ( i, evidentment, ni parlar de rebre un “sou” del marit ). Seria provar una estratègia que ens alguns contextos podria funcionar. També hem vist, però, que la possiblitat de les dones tenir un treball fora de casa no acaba amb el patriarcat ni les agressions, i sabem que no és només una qüestió de treball assalariat,  encara que naturalment ajudi ( recordem la cambra pròpia de Virginia Wolf ). El debat està servit: la remuneració del treball reproductiu és una eina vàlida en tots els contextos? o bé és arriscada per que pot fossilitzar les dones en aquest tipus de tasques? es revaloritzaria la feina de cures amb la remuneració?

Hem de pensar: què és el treball de cures? és a dir, perquè no tothom cuida igual les persones amb les que es relaciona o conviu? o els espais on es mou? I si el que seria correcte fos plantejar-se que les feines de cures no són una qüestió de sous i convenis o pactes socials? És a dir, si podem buscar una altra manera de viure el treball “productiu”, perquè no podem buscar una manera diferent de viure el treball “reproductiu” i de cures que trenqui amb la dinàmica?

Per què ML relacionava feminisme amb burgesia?

Per a respondre aquesta pregunta ens hem de traslladar a finals del segle XIX i inicis del XX. La situació de les dones era molt complicada: segregació de gènere, desigualtats polítiques, educatives, legals i laborals, restriccions culturals, econòmiques i socials… Aquesta situació era justificada per la suposada inclinació natural i divina de les dones a la domesticitat i, per tant, per la conseqüent supremacia masculina.
Aquests factors no haurien de fer l’anàlisi gaire diferent al d’altres llocs d’Europa però en el nostre cas s’han de fer apunts importants que ajudaran a entendre perque aquí no hi va haver un moviment feminista sufragista o fort abans dels anys trenta.

El primer que hem de tenir en compte és que el pas del que es coneix com a Antic Règim a un estat liberal fou molt més lent i irregular comparat amb altres indrets. A més la burgesia era molt més conservadora i els sectors més liberals d’aquesta classe no tenien gaire pes. Com a complement, les institucions religioses eren omnipresents i funcionaven encara com a instruments polítics i de manteniment de l’statu quo. Per tant, en aquesta etapa es van reforçar el valors tradicionals i el conservadurisme de les estructures socials.

Mirant el marc de l’estat espanyol, les situacions de cada zona eren nolt diferents, o sigui, no vivien les mateixes circumstàncies les dones dels latifundis andalusos, o les de les petites comunitats agràries gallegues o les de la industrial Catalunya. Però el que crida més l’atenció són les discontinuïtats en les modernitzacions i evolucions, doncs hi ha molts passos endavant i enrera en pocs espai de temps.
A això se sumà el fet que les modificacions legals de cara a la igualtat de les dones es feien des de la perspectiva de la necessitat de fer una revisió de les lleis vigents, no perquè es veiés la necessitat de plantejar la qüestió de la segregació de gènere ni perquè hi hagués hagut una revolta o pressió social i feminista al respecte. Així s’entén que les mentalitats no canviéssin i que les millores legals encara tinguéssin clàusules que insistissin en l’obediència al marit.

anysvint

El gran debat del moment fou al voltant de l’educació
Durant el segle XIX l’educació isabelina fou una de les principals culpables del reforç de la contrucció de gènere. I, tot i que el Sexenni Democràtic fou un parèntesi, la Restauració reprengué l’imaginari inicial, la de l’àngel de la llar.
Una dona amb voluntat formativa era tractada de marisabidilla, degenerada o egoista perquè la dona havia de servir a l’home i a la missió maternal. En realitat aquest concepte emana directament de la mentalitat burgesa: com que la casa ja no és la cèl·lula productiva, es produeix una divisió del treball i una especialització en la que l’home aporta el sou i la dona la reproducció i la cura. Així, també la separació entre espai públic i privat (i la diferent categoria i participació de i en cada un) s’accentúa.
La dona seria el descans de l’home i el treball de les dones fora de casa era considerat un mal necessari. La dona burgesa, doncs, estava apartada d’allò públic per destacar que no eren pobres i els homes obrers buscaven el seu àngel de la llar.

serveidomestic

Tornant a l’educació, la dona era tractada com una menor d’edat que necessitava la tutela masculina, doncs els filòsofs ja havien “demostrat” que era feble i no podia ser ni independent, ni sàvia, ni intelectual, ni poderosa perquè això minava la seva capacitat reproductiva. L’any 1888 s’acceptava que les dones rebessin ensenyament superior però a casa, doncs les classes mixtes eren indecoroses; fins el 1910 no s’aboliren les dificultats per entrar a la universitat, però, novament, les lleis eren més ràpides que les ments: el 1916 la titulada Pardo Bazán era boicotejada pels seus alumnes i exclosa del claustre pel fet de ser una dona.

vaja

Al llarg del segle XIX les tases d’analfabetisme femení no milloraren i no fou fins el 1901 que s’introduiren les ciències als llibres de les nenes i les mestres. Els estudis femenins eren acaparats per les escoles religioses i d'”adorno”  i, fins i tot, en algunes no recomenaven la lectura a les noies. Pel que fa a l’educació popular, a part de les religioses, també hi havia les públiques però comptaven amb un minso pressupost, mestres poc formats i la difícil situació del treball de les nenes: molts pares les posaven a treballar als dotze anys o abans.
La corrent higienista, força important en aquell moment, fou una de les que defensà la millora de la formació de les dones (mai universitària). Aquesta corrent de pensament posà sobre la taula altres qüestions com la negativitat dels matrimonis de conveniència o d’edats massa diferenciades, però també parlaven del mal de la masturbació. Tant les postures higienistes com les republicanes del segle XIX, relegaven la dona a la domesticitat i la reproducció, tot i les petites millores o concessions. Ja fos per llei divina o construïda en base a la naturalesa o la biologia, la dona tenia tots els deures però cap dret, se li treien les possibilitats i se les culpava de les conseqüències.
Així, comença a treure el cap la corrent kraussista que apostaria per la promoció de la dona a través de l’educació i comencen a fer-se públiques obres escrites per dones, però la Renaixença i el seu conservadurisme dificultaria més el canvi.
En aquest ambient, es comencen a sentir veus de pensadors i pensadores per a promocionar l’educació femenina i per a la celebració del Congrés Femení Nacional (entre Palma i Barcelona), molt encarat a drets formatius, i que havia de suposar un punt de partida, però intel·lectual únicament. Tot i que va ser programat pel 1883 no se celebrà, no sabem si per l’ofensiva conservadora o per causes logístiques. Aquest Congrés, però, era pensat per i desde les classes benestants. O sigui que les peticions i propostes de les dones obreres no hi cabien.

L’entrada de les influències kraussistes i progressistes promulgant l’educació racionalista propicià l’obertura del debat. Les postures proudhonianes, representades en més d’una ocasió per Pi i Margall, inauguraren el camí de la missió civilitzadora i educadora de la dona en la familia però sense connotacions religioses. Però refusaven el treball remunerat femení i l’emancipació política.
Altres tendències de pensament,  influenciades pel feminisme liberal europeu i per J.Stuart Mill, parlaven d’educació plena i drets sense vets a les dones, com deia De Labra, però eren veus molt minoritàries.
De moment les millores eren limitades, tot i que eren millores, perquè no es posava en dubte la subordinació femenina. Tot el discurs sobre l’educació girava al voltant del concepte que una dona culta és “el millor complement i companyia” i la millor mestressa de casa.

universitaries

Poc a poc es passà de la inferioritat a la complementarietat. I aquest era el discurs de moltes dones feministes burgeses com Dolors Monserdà, ja que  encara es dubtava de les capacitats femenines (déu condiciona, el cervell condiciona, la matriu condiciona ).
Aquestes feministes conservadores estaven en sintonia amb les teories com les de Gregorio Marañón que deien que les dones estaven destinades a ser esposes i mares.
Només algunes veus femenines com Pardo Bazán o Concepción Arenal no relacionaràn l’educació i els drets de les dones amb la domesticitat o la reproducció.
En un moment en que l’home era el representant de la dona i que la dona ni tant sols podia insultar el marit sense ser castigada (fins els anys trenta aquestes lleis no canviaren),  només aquestes poques dones ( junt amb Sánchez Saornil, Maria Cambrils o Berta Wilhelmi) desafiaren la missió domesticadora i domèstica de les dones. Per això les dones que al segle dinou s’agrupaven als voltants de la AIT i les dones obreres al segle XX no veien amb bons ulls el terme feminisme.
Si a això li sumem que moltes de les iniciatives que es van portar a terme estaven orientades a les noies de classe mitja i alta, entendrem perque les obreres no volien sentir a parlar de feminisme. Un exemple fou la revista Feminal, impulsada per Carme Karr i enfocada a les noies benestants, amb un discurs encara molt servil i mesell.
Aquestes iniciatives minoritàries i classistes l’únic que provocaren, a part del refús, fou que les tasses d’analfabetisme baixessin ben poc i que l’any 36 fossin poques les llicenciades que exercien o les noien que tenien estudis secundaris o superiors.

feminaluf

 Al mateix temps, dins el moviment obrer s’impulsava l’educació popular acompanyada de la renovació pedagògica, l’obertura d’ateneus i centres culturals populars que, tot i això, no saberen atendre les necessitats de les dones obreres, ja que hi rondaven també els prejudicis cap a la formació de les dones. A més, elles eren també les responsables del treball de casa, tot i treballar fora, i això volia dir que no tenien temps per a formar-se, i que no havien adaptat els horaris a elles.
El moviment llibertari fou el que dedicà més esforços a la formació femenina però no va tenir en compte factors com els anteriors citats i era un ensenyament massa esporàdic.
Elles es queixaven del tracte que rebien als ateneus (” a fregar las mandaba yo a estas” diria un militant sobre les companyes que assistien a l’ateneu).

Com ja veiem en altres textos, les dones burgeses només s’acostaren a les obreres per a intentar frenar les idees de lluita de classes i emancipació. Aquest còctel de despropòsits afavoriria que les obreres no veiéssin amb bons ulls utilitzar la paraula feminisme. I no els faltava raó.

Si l’eix principal de debat entre cercles intel·lectuals era l’educació…. què passa amb la qüestió del treball?
Hi havia una certa hostilitat cap al treball remunerat femení, i això influïa directament en les terribles condicions laborals de les dones: com que el tema estava oblidat perque generava rebuig, no hi havia manera de millorar.
La participació de les dones en el treball remunerat representava un perill per la família i, sobretot, qüestionava l’autoritat masculina i l’amor propi de l’home.
Només s’acceptava el treball femení en cas de necessitat.

dones-del-textil

Si bé la dona de classe mitja que aconseguia feina s’alliberava de la seva missió i era més selectiva a l’hora de triar marit, la dona de classe obrera era símbol de la degradació masculina.
La proletària acostumava a començar a treballar als dotze anys i cobrava entre un 50% i un 70% menys que els homes, i el seu salari es veia , dins i fora de la llar, com un complement del de l’home. No tenia dret a augment de sou, ni per millora de categoria ni per antiguitat.  A això se li sumaven els abusos sexuals i l’assetjament. Les primeres en denunciar aquests abusos (dins i fora de la fàbrica) van ser les dones organitzades dins la AIT. A diversos llocs de l’estat les dones acudien a les reunions de la AIT, com per exemple les treballadores tèxtils de Mallorca,  perquè se sentien més còmodes amb el discurs igualitari, de qüestionament de la domesticitat femenina, la lluita contra els patrons i els capellans etc. Les mateixes obreres, ja a l’any 1870,  parlaven d’una societat sense classes, però també de la parcialitat de la revolució burgesa, i s’avançaren als roussonians, higinistes, revisionistes i republicans. Al segle XIX les obreres ja es declaraven internacionalistes, escrivien a El Obrero i la Solidaridad i proposaven qüestionar els pares espirituals i corporals, els esposos i la figura del pater familias.

Dones com Josefa Sánchez de Mallorca, María Rodríguez Fernández de Madrid, Modesta Periu de Zaragoza, Narcisa de Paz i Moliu de Granada i Elisa Huigon de Barcelona, teixiren una xarxa de contactes i començaven a parlar del masclisme dels obrers i de la doble moral dins els moviments revolucionaris.
En aquests moviments, la raó de l’ambigüitat era que, sobretot, es veia les dones com a competidores pel lloc de treball i un retard per a la lluita obrera. Fins i tot l’any 1915 els homes d’una coneguda fàbrica de pastes de sopa van fer vaga per protestar per la contractació de dones. Aquesta hostilitat no feia res més que amagar una realitat: les dones sempre havien treballat fora de casa o per encàrrec i els arguments que aportaven els treballadors amagaven una enorme càrrega de segregació i divisió sexual del treball. Les xifres parlen soles. El sector tèxtil, el servei domèstic, l’agricultura, la venda al mercat, quasi sempre en mans de les dones, han estat ignorades a nivell històric, polític i analític. Per exemple, a Catalunya el 60%  del treball tèxtil realitzat al segle XIX, era realitzat per dones i infants. Les mateixes xifres s’apliquen al treball agrari a Galícia i Andalusia o als treballs de servei al sector miner d’Euskal Herria. A aquest 60% o 70% de treball assalariat no comptat al llarg de la història, li podem sumar el treball invisible de bugaderia, arranjaments de roba, planxat, emmidonat o treballs domèstics que han estat sempre invisibles.
Tampoc s’ha comptat mai amb al treball submergit o la venta ambulant.
Fins i tot, a tall informatiu, i per què puguem veure com es repeteix la història,  l’any 1916 Leonor Serrano de Xandri proposà que el treball domèstic es remunerés i es reconegués com a professió.

A la poca visibilitat històrica hi sumem  les pròpies contradiccions internes: no totes les obreres percebien el treball remunerat com un dret, era una necessitat. I aquest matís és important a tenir en compte a l’hora de veure fins on arriben els moviments de dones obreres.

Les dones obreres tenien relacions complexes amb l’espai públic i el privat, això cobra una vital importància a nivell històric i analític perque significa que no sempre adoptaren el paper de víctimes. De fet molts cops s’organitzaren col·lectivament i exerciren la violència, tant espontània com organitzada. Tot i l’evident manca de documents, tot indica que al segle XIX participaven en l’acció social més sovint del que sembla. Uns quants exemples són els següents:

revistablanca

El batalló de dones contra l’antic règim i en recolzament de Lacy.

Els esquadrons de dones barcelonines armades amb piques que el 1820 anaren a lluitar contra l’absolutisme.

El 1835 centenars de dones de Barcelona cremaren convents i assassinaren el representant de Madrid. Altres dones obreres cremaren la fàbrica El Vapor. Aquell mateix any les autoritats publicaren un ban dient que les dones que participessin en protestes públiques serien titllades de dones públiques (putes). Però elles seguiren.

Durant el Bienni Progressista protagonitzaren protestes demanant pa i llibertat arreu. Els avalots i incendis que tingueren lloc a Castella fóren per l’atur, l’augment dels preus dels aliments i la inflació.

L’any 1830 unes 3000 cigarreres de Madrid abandonaren el seu lloc de treball i atacaren la fàbrica i el seu director. .

Cap al 1870 ja hi havia 8000 dones al Sindicat de Manufactures, 5000 eren de la Federació Regional Española, que ja parlava de revolució social, anarquia i colectivisme. De la AIT ja hi havia llavors dos sectors de dones destacables a València i Palma i ja començava a tenir presència a Andalusia.

El 1891 les obreres de Barcelona ja s’organitzaven autònomament i per l’u de maig feien assemblees massives amb representacions de tots els rams. Totes les oradores eren dones: camiseres, enquadernadores, sabateres, criades, sastres, obreres textils… En assemblees prèvies, durant l’abril ja hi havia representats 47 grups diferents de treballadores, es parlava sobre anarquia i destacava Teresa Claramunt com a oradora coneguda:
Amb una mostra de consciència feminista, s’organitzaren expressament només dones per a evitar la incomoditat dels abusos i imposicions masculines.

Seguint la influència de Claramunt, una de les més
brillants anarquistes, entre 1905 i 1921 hi havia més dones vaguistes que homes.

El 1913 unes 13.000 obreres es declararen en vaga a Barcelona (vaga de la Constància) per demanar la jornada de nou hores, els torns de nit de vuit hores i augment de sou.

Durant la primera gran guerra traspassaren les demandes sindicals i obreres i obriren noves formes d’organització incloent a tota la comunitat: a Barcelona, Málaga, Córdoba, Vigo, Madrid i Alacant passaren a l’acció directa i assaltaren centres de distribució d’aliments perque escassejaven i eren molt cars. N’organitzaren la distribució a nivell local al mateix temps que organitzaven la lluita sindical.

Podem pensar, segurament encertadament, que el seu paper de mares i de cuidadores del benestar familiar podria ser el factor que engegués moltes de les protestes. Però també és cert que transgredien el seu rol cada cop que sortien. I, inevitablement, això feia avançar. poc a poc, les consciències .
Dues de les dones que segurament contribuí a la consciència feminista i de la necessitat d’unir lluita social amb lluita feminista, foren Teresa Claramunt i Teresa Mañé, però haurem d’esperar a la formació de ML per a que això comenci a cristalitzar.

La tardança en quallar del feminisme és possible que es degui a que les poques postures feministes, que eren aburgesades, que trobaven un petit lloc als fòrums de lliurepensadors, maçons, espiritistes i socialistes utòpics, no tenien gaires ganes de participar en un sistema vell, desgastat i massa antic. Així, ni tant sols el sufragisme tenia ganes de sorgir amb força.
Aquesta desidia, junt amb el difícil trencament amb els rols feu que el vot no fos el centre del discurs sobre les dones i la seva situació.
En el llibre Estudi Feminista (1909) Dolors Monserdà diu que el feminisme és la dignificació de la domesticitat femenina i que els feminismes foranis i obrers, laics, eren verinosos per la societat i les dones. Monserdà, com Maria de Echarri, proposaven un món catòlic que harmonitzava les relacions entre els de baix, que respecten els superiors, i els de dalt, que protegeixen els de baix. La doctrina de la reforma social catòlica, molt ben acompanyada dels nacionalismes, no posaven en dubte els rols de gènere i funcionaven de tap de les revoltes socials. La Lliga Patriòtica de dames, la revista Or i Grana i i altres iniciatives burgeses fundaven un nou patriotisme de gènere, conservador i catòlic que buscaria , mitjançant la caritat, absorvir les forces obreres. Naturalment estaven molt polaritzades pels partits conservadors.

Fins l’any 1931 no s’aconseguiria el vot femení sense restriccions, i fou l’altra gran discussió del moment. Si bé hi havia organitzacions de dones com Asociación Nacional de Mujeres, més clarament sufragistes, foren les dones a nivell individual (Clara Campoamor o Dolors Bargalló) les que el defenien. Els partits en van fer cavall de batalla i, fins i tot, dones com Nelken o Kent (Partit Socialista i Partit Radical ) van proposar posposar el dret al vot per considerar les dones massa conservadores.

Així, la paraula feminisme, centralitzada pels sectors més conservadors i retrògrads, va ser evitada sovint pels sectors obrers, però no per gaire temps.

Les dones i la guerra: imatges, militarisme i reraguarda

Hem vist com les reformes legals i civils republicanes representaven una millora i que les dones, sobretot obreres, ja feien ús de l’espai públic i social. Podriem dir que s’obrien moltes i noves possibilitats però, al mateix temps, que les realitats no eren tan diferents.  Durant els anys trenta, especialment durant la guerra, s’obren escletxes i s’ofereixen imatges rupturistes de les dones, però a la vegada es mantenen els imaginaris de gènere. Podriem plantejar-ho, plàsticament, com un moment de clars-obscurs. Es podria dir que la guerra funcionà com a catalitzadora de la mobilització de les dones i que donà lloc a un inici de canvi o de perspectiva de canvi d’actituds encara que a llarg termini i a la pràtica no es qüestionessin els rols.

Dones com Lina Ódena o Rosario Sánchez la Dinamitera eren icones de l’heroicitat femenina durant la guerra Però l’ús que sovint es feia de les seves imatges, que eren efectivament subversives, era el d’exhortar el deure heroic dels homes. Com a mostra d’això tenim el mític cartell  de la miliciana amb la granota blava i el fusell ( imatge molt destacada per Orwell). De fet era molt subversiu en aquell moment que les dones portessin la granota i el fusell, i això explica que en diversos articles de publicacions revolucionàries se les titllés de frívoles, coquetes, poc serioses o “tobilleras” ( sobretot si portaven falda-pantaló i descobrien les cames ). Però, les imatges de milicianes i heroines s’usaven per a cridar els homes a files.

miliciesusnecessiten

Una altra imatge trencadora era la de la dona oradora, però novament s’utilitzava les oradores per a cridar els homes a files amb l’efectiu discurs sobre les mares i esposes heroïnes de la reraguarda. Cartells de mares amb criatures cridant les dones a la reraguarda, cridant a la solidaritat europea, cridant a les feines de reraguarda i de suport als combatents i, sobretot, animant els homes al combat. Discursos i revistes, com els de la AMA, la Pasionaria o Companya feien referències directes a la virilitat masculina (“llora como mujer lo que no has defendido como hombre”) o a la necessitat de “desenganxar” els fills de les mares (“nosaltres no som mares de covards”, “dóna el teu fill a les files antifeixistes”).
Les filles eren invisibles.

donestreballeu

També Mujeres Libres feia crides similars tot i que no incidí en la idea de l’àngel de la llar.

La mare a la reraguarda fou molt més important socialment que la de la miliciana en armes. Així i tot trencaren barreres: sortiren al carrer sense acompanyant i participaren en activitats de guerra. Les funcions que assumien no sortien, en general, de l’imaginari de segregació, però serviren per obrir horitzons i per a que es tornessin més combatives. El cert és que la visió històrica, molt centrada en la masculina, ha transmès que feien feines residuals (perque això creien ells, els homes revolucionaris posaven el focus en el que ells feien i pensaven). En canvi elles tenien perspectives i veien l’inici de quelcom diferent, sobretot ML, que eren molt optimistes. És important recalcar que, tot i que la història només ens parla d’algunes dones, com casos residuals o representatius, el que visqueren les anònimes fou molt millor i molt més important.

El fet que les dones militants fessin crides per a que totes es mantinguessin a la reraguarda no té res a veure amb un programa antimilitarista. Com ja hem dit, era part de l’estratègia de resistència antifeixista ( i de reclutament masculí), però també era una qüestió de gènere.
Fins i tot arribaren a fer de policies: detectant i delatant a aquells homes que es negaven a anar al front, els quintacolumnistes i els espies. Mujeres Libres denuncià aquest to i estratègia i optà per a la crida a la mobilització popular i a la petició de millorar l’armament popular i femení. La tradició antimilitarista anarquista influí en aquesta postura de ML però entre les dones anarquistes n’hi havia que defensaven que la dona era intrinsecament pacifista o que la guerra era una guerra pacifista ( Federica Montseny).

Les dones que s’uniren al front participaren, sobretot, a Aragó, Guadalajara, les muntanyes basques, la serra madrilenya, Mallorca, Andalusia, la Maestranza… Hi anaren com a resposta immediata i sense pensar si era o no convenient per una dona ( Conchita Perez Collado, Rosario Sanchez la Dinamitera, Casilda Méndez, Lena Imbert, Mika Etchebéhère…) . Al principi molt homes es mostraren sorpresos, però, a l’inici tot semblava en calma. Moltes anaven per consciència i soles, i moltes per consciència i amb els companys. I, segurament hi havia un component romàntic d’idealització de la lluita, com també, per part dels nois, existia aquest romanticisme de l’heroi combatent (i de la dolça infermera).

loladinamitera

Al voltant de les dones al front hi havia diferents discursos. Per una banda n’hi havia que consideraven les dones com un recolzament espiritual, d’altres com a recolzament logístic i moltes no eren admeses per ser dones, o no les enrolaven, o les convencien i increpaven per a que anessin a la reraguarda. Els testimonis de les dones milicianes ens parlen de que moltes es quedaren a les portes de les cues per a enrolar-se i que, de les poques que aconseguiren arribar al front, hi havia de tot. Algunes, com Anita Carrillo, eren conselleres polítiques i moltes eren combatents.  Però, malauradament, van haver de lluitar per a evitar , al front, la divisió sexual del treball. Per exemple: dues milicianes abandonaren el Quinto Regimiento i anaren a la columna del POUM capitanejada per Etchebéhère per que hi havia el rumor que en aquesta les dones no estaven obligades a cuinar i rentar; la realitat era que els homes de la columna del POUM s’havien negat a fer la feina que consideraven de dones per que deien que al Quinto Regimiento les dones feien feines de dones. I així van estar discutint fins que elles els van convèncer.
D’altres dones testimonien que tot va anar bé i les feines es repartien. Cada columna i regiment era un món.
Al cap d’uns mesos de combat la cosa va començar a emptitjorar per les milicianes.Com que, tot i la crida a que les dones es repleguessin a la reraguarda, moltes no en van fer cas, es va passar a la ridiculització i el descrèdit per a forçar-ne la retirada com bé planificarien Largo Caballero, el PSUC, entre d’altres. Les organitzacions de dones seguiren aquesta consigna assegurant que el front no era el seu lloc.

Després seguí l’acusació de que totes les milicianes eren prostitutes.
S’escampà la brama que eren putes infiltrades que buscaven clients. Sí que hi havia putes al front, allistades com a milicianes, perque ML havia tractat de polititzar-les . De la mateixa manera que hi havia putes, també hi havia lladres excarcerats al front, però sobre aquests no hi haguè ni judicis ni sospites. No podem saber quantes eren prostitutes però si que tenim els testimonis de les milicianes que diuen que no van veure prostitució al front. Si de cas, si hi havia temps, hi havia parelles i més laxitud en alguns comportaments, però sense mercantilització. La veritat és que la prostitució era a la reraguarda.
Lligat a la prostitució, les alertes contra les malaties de transmissió sexual contribuïren al descrèdit femení.  Els cartells alertaven els homes i culpabilitzaven les dones. L’eugenèsia era per a les dones.
Tot i que no sabem si era molt freqüent hi ha registrats casos d’abusos sexuals o descrèdits quan les dones refusaven les proposicions masculines.

ajutinfantilera

Les dones esdevingueren madrines de guerra, les organitzacions de dones feien campanyes per enviar subministres als soldats.  Però la seva gran missió era pujar la moral als soldats amb visites i escrivint cartes.  Les madrines de guerra eren les noies que s’oferien per escriure cartes als soldats. Ells demanaven que elles fossin boniques i encantadores o bé decents i intel·ligents.
A part de les Milicies Culturals, en que algunes dones feren de mestres, moltes treballaren a les fàbriques, als hospitals els tallers… eren les “heroínas de la producción”. Algunes dones cregueren que seria una manera de tenir una feina, però seria només una circumstància. Ni tant sols en les fàbriques colectivitzades hi havia igualtat entre homes i dones. Les organitzacions es val limitar a adaptar el treball remunerat i la capacitació professional a les exigències de la guerra.
Les organitzacipns femenines, la UM, la AMA, i el PSUC, deien coses com aquesta per a calmar els homes: “no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros, solo queremos saber, aprender, por si algun dia la guerra os exigiera ir a las trincheras, poder ocupar vuestros puestos e impedir la paralización industrial”.
ML prengué una postura més clara i parlava del dret al treball remunerat i de la necessitat d’independència econòmica per a l’emancipació femenina.  També moltes obreres comunistes, com Maria Vendrell, creien que el treball remunerat femení havia de continuar després de la guerra. Les que en feren propaganda trobaren un llarg silenci a la premsa, fins ben avançada la guerra la premsa no se’n faria ressò. Tot i que crearen estructures per a repartir la feina, fer guarderies i socialitzar els àpats, el que elles buscaven era una consideració social que no van rebre.

Les dones afiliades a CNT i UGT se sentien frustrades per no poder utilitzar els canals per trobar feina o tenir accés a programes de capacitació. Tampoc hi havia, al si de les organitzacions, mecanismes per a impedir les burles i els abusos.  Oficialment , fins el 1938 no s’incorporà al programa el treball femení, però se seguia acceptant la segregació laboral. L’avenç implacable de la guerra feu estranys companys de llit discursivament parlant, doncs la poca cura que es posava en temes de gènere deixà d’utilitzar-se. El 8 d’octubre del 1938 el ple nacional de regionals de la CNT acordà definir com a activitats prohibides a les dones “aquellas que fueran biologicamente inadecuadas para su condición y temperamento y pudieran dar lugar a una degeneración de la raza”. Això és la mostra de la opinió majoritària respecte el treball remnerat femení. Només el promocionat Institut d’Adaptació Professional de la Dona aconseguí capacitar les dones, molt més que molts programes revolucionaris, però sempre destacant que el treball femení era circumstancial.

Durant la guerra els sindicats i industries colectivitzades quasi no escolliren representants femenines. De 922 indústries catalanes colectivitzades en triaren 2854 representants, 188 dels quals eren dones. D’aquestes nomès 18 eren supervisores delegades.
Tampoc aconseguiren una igualtat salarial, de fet l’anarquista Miguel Chueca fixà una diferència salarial de deu pessetes entre homes i dones de les granjes colectivitzades de l’Aragó.

Tot i la dificultat de trobar dades, se sap que les dones durant la guerra teballaren en industries de guerra, metall, transports públics, alumini, hospitals, indústries químiques, elèctriques, calçats, pells, farineres, alimentàries, mecàniques, abastiment, ensenyament, confecció i servei civil.

mujeres en el trabajo

Amb tot, les segregacions i abusos, la temporalitat del treball remunerat a la reraguarda, la reraguarda fou una altra escletxa oberta i una tasca crucial de supervivència.

L’altra cara de la reraguarda fou la misèria, l’atur, la manca d’aliments, els preus abusius, la inflació , la manca d’habitatges per bombardejos, la falta de subministrament energètic i mèdic i el desànim. Aquesta circumstància serví per a potenciar el rol de cuidadora i abastidora de la dona.
Les cues de racionament i els restaurants no funcionaven bé i, al final, van organitzar mercats negres, intercanvis, fabricació d’artesanies per canviar per menjar etc. Les dones de Madrid, per exemple, agafaven el “tren del hambre” per buscar menjar als pobles del voltant.  Les que no tenien res per canviar robaven. Com deia una dona de Granollers “la meva vida en aquesta època era buscar menjar…. de vegades ens requisaven el menjar o trobàvem bombardejos…el racionament no donava per més, erem moltes les que feiem això”. Assaltaven botigues i mercats per a protestar per la fata de menjar i sabó, al Prat arribaren a incendiar l’ajuntament i linxar l’alcalde. Quan després del 36 entraren més d’un milió de refugiats a la zona republicana, l’accés a la vivenda i els subministres fou quasi impossible i s’acollia la gent a les cases i fàbriques.
El gruix de la feina assistencial recaigué en les dones. Van haver de fer d’infermeres en condicions terribles, ocupar-se d’orfes i nens abandonats, dels refugis….

miseria

Tornava a planejar el discurs sobre la prostitució i les ETS. El discurs continuava essent paternalista i culpava les dones, se sobreentenia que eren les dones les que transmetien les malalties, només cal mirar els cartells. La imatge de dona caiguda i el fet de titllar les ETS de “feixisme de la natura” no creaven una bona imatge de les dones i les prostitutes. ML, que veieren que augmentà la prostitució perque moltes dones no tenien res, incidí en la doble moral dels moviments revolucionaris, però adoptà una pràctica paternalista, doncs pretenien reeducar les prostitutes. A nivell discursiu relacionaven prostitució amb capitalisme i introduïen el concepte de dona que es busca la vida, no tant sols eren una víctima social. ML trencà amb el concepte de la indecència de les putes i ridiculitzava la doble moral burgesa i la lamentable educació sexual del moment.

veneras

La mateixa doble moral s’aplicava als avortaments. No fou un tema gaire tractat, només el SFPOUM en feu la suficient menció. Segurament perquè es feia de totes maneres i perquè en temps de guerra no fou una prioritat mèdica. Al mateix temps, els avenços legals eren simplement legals i hi havia molts metges que no volien realitzar avortaments. La majoria d’organitzacions es centraren, com ML, en anticoncepció i educació sexual.

La guerra i les organitzacions antifeixistes no suposaren cap evolució èpica per les dones, però sí que fou una obertura. El sotrac del franquisme, la obligatorietat del servei femení a la Sección Femenina falangista, les dones represaliades, executades i preses, crearen una parada important del procés.
I tot i així la lluita continuà, clandestinament o a l’exili, amb els ulls als anys trenta i les mateixes dificultats amb els companys.