Alerta feminista: Gerard Sesplugues maltractador perillós

Alerta feminista: Gerard Sesplugues maltractador perillós

Arrel d’un fil de tuiter en el que, novament, parlava del Gerard i que ha tingut molta més difusió del que pensava m’he decidit a escriure aquest comunicat. Val a dir que tenir dones meravelloses i companys que sé que em recolzen i cuiden ja m’anima més del que ho estava en el seu moment. També vull especificar que mai he amagat el maltractament al que em va sotmetre i de fet en parlo obertament, dient el seu nom, a tallers, xerrades i a xarxes. La qüestió és que aquest cop ha tingut més difusió i que ha arribat a moltes persones del barri que no ho sabien.
La meva relació amb el Gerard deuria durar uns dos anys, part d’aquests en convivència. Ens vam conèixer a Sants quan jo hi vaig anar a viure. Compartíem espais: Endavant, Casal Independentista, Can Vies, però ell també estava a d’altres als que jo no hi era (Negres Tempestes, Catarko i el KOP del Prat). Jo també estava en altres espais on ell no hi era (Assemblea de Joves i grups feministes i autodefensa). Bé la qüestió és que estàvem tot el dia per tots els locals “del rotllo” del barri, hi teníem amistats i companyes en comú i també espais propis. La relació ràpidament va ser de maltractament amb un nivell de violència altíssim. Estem parlant de violència psicològica, ambiental i sexual. Física en dues ocasions. Per posar exemples de situacions:
-Tenia un costum molt de les forces repressives quan torturen. Es quedava mirant internet per les nits, sovint bevent. Jo dormia. I llavors de cop irrompia obrint la porta i les llums, despertant-me i parlant-me de coses com per exemple el que a ell li produïa que jo hagués tingut tal o qual relació sexual (abans d’estar amb ell). Així repetidament durant tota la nit. I diverses nits seguides.
-Es va trencar ossos de la mà perquè va donar un cop de puny a la paret de l’habitació quan li vaig “confirmar” que abans d’estar amb ell jo havia estat enrotllada amb homes de Sants i que a més ell considerava que no estaven a l’alçada d’ell.
-En una de les moltes vegades que m’hi vaig encarar es va asseure a la finestra amenaçant de saltar.
-Una nit de les tantes que vam sortir amb la seva gent una companya i jo ens vam quedar força estona xerrant tranquil·lament a un pub de la Plaça Osca i quan vam anar on eren ell i la resta de la colla ell es va mostrar irat i agressiu i va marxar a casa indignat. Quan jo hi vaig arribar havia llençat la meva roba i altres coses personals al replà de l’escala.
– En una de les seves escenificacions de terror va entrar a l’habitació mentre jo era al llit mirant la televisió. Hi va entrar amb un ganivet gran a les mans i va dirigir-se a mi tranquil·lament. Fins a seure a la vora del llit, al meu costat. Jo vaig pensar que moriria així. Després de la tortura de l’escena silenciosa em va dir que agafés el ganivet i el matés.
-El dia abans del funeral del Marc de l’Assemblea de Joves em va agafar pel coll des de darrera, ni el vaig veure venir, després de molt discutir ja que ell considerava que llegir un text en memòria del meu amic Marc era cridar l’atenció com, segons ell, ho era cada cop que em visualitzava en alguna acció, assemblea o xerrada.
Amb aquestes dades us podeu fer a la idea del règim del terror al que em sotmetia el Gerard de manera quotidiana. La qüestió que em resulta més dolorosa ara mateix és que aquestes escenes i altres les vaig explicar a persones concretes del nostre entorn i que no vaig rebre ajuda. De fet sovint rebia silencis o expressions com “com pot ser que et passi això a tu, amb el caràcter que tens, tan forta i feminista”. Al final, doncs, estava sola davant el Gerard sense tenir res on agafar-me, ni espais segurs ni de confiança, encara menys, doncs, tenia ànims per a denunciar res. Amb el pas dels anys i després de : teràpia, estar en meravellosos grups feministes i autodefensa que em van ajudar molt, haver de marxar de Sants amb una mà al davant i l’altra al darrera i al final marxar de Barcelona, essent conscient que el Gerard és un perill he procurat dir el seu nom arreu per alertar com sigui.
Ara que s’ha difós més la cosa i que em consta que hi ha dones que no en sabien res i que com és normal estan alertades crec que cal aplicar totes les maneres d’afrontar que porto proposant i aplicant en totes les agressions on faig de persona de suport. Com sempre i sense variar una coma segons la meva manera d’entendre l’autodefensa feminista i l’acció directa:
-El Gerard Sesplugues Berengué ha de quedar fora de tots els espais i col·lectius no només per mi i per la meva seguretat i salut mental cada cop que vagi a Barcelona si no per totes i cada una dones que estan en aquests espais on ell pot militar o simplement estar. Entenc que volem espais segurs per a totes, espais de confiança on no hi siguin benvingudes les actituds autoritàries i l’abús.
-Penso que no només es trata de deixar el Gerard fora de Sants o de Barcelona, també cal alertar a totes les companyes que sigui possible ja que l’objectiu no és que ens el traguem de sobre sinó que no torni a agredir a cap dona. Per tant, difusió al màxim pels mitjans que siguin necessaris.
-Qualsevol acció o campanya contra el Gerard i la seva presència són maneres d’exercir el suport mutu i la sorortitat o sigui que segons el meu parer són benvingudes totes. És més, ell no va tenir miraments amb mi, així doncs ni m’importa com està, ni si ha millorat la seva actitud ni res. Cap mirament amb els maltractadors.
-En el mateix sentit voldria que es respectessin a totes i cada una de les companyes que proposin debatre la qüestió dins els seus col·lectius. I que aquests no imposin els seus temps o males dinàmiques a l’autodefensa i la sororitat.
-No vull ser arrossegada per tempos que no siguin els meus o per protocols (altra cosa és que cada col·lectiu vulgui aplicar-lo internament). Les meves postures davant els agressors sempre han sigut clares i ara no varien: fora agressors dels nostres espais. En aquest sentit tota conversa encarada al suport mutu i a ajudar-nos entre nosaltres sempre serà benvinguda (i així ja ho he expressat)
-M’agradaria emplaçar a la reflexió a totes aquelles persones i col·lectius que sabien dels episodis concrets o bé del maltractament i fugida del barri i no només no hi van fer res sinó que mai m’han preguntat com estic. I de pas extrapolar a la resta de col·lectius en cas que en casos d’agressions hagin reaccionat igual o pitjor. Esteu col·laborant a que les agressions es repeteixin.
-M’agradaria apuntar que no es tracta de rebre disculpes, o no només, i parlar de culpes valgui la redundància. No perquè no resulti terapèutic un “ho sento” sinó perquè la culpa no ens mou, el que ens mou a canviar les situacions és l’assumpció de responsabilitats.
-I de pas ja que hi sóc i sent conscient que això va passar en un moment en que no teníem tantes eines, cosa que explica però no justifica res, voldria fer una aposta clara i pública que espero que sigui una aposta de totes, per l’autodefensa feminista i l’acció directa com a eines de transformació real, des de l’autonomia, sense representacions, ni delegacions ni mediacions, i decidint nosaltres mateixes quan i com volem respondre. Al cap i a la fi se’ns ha espoliat la capacitat de definir el nostre present i el nostre futur i només des de l’autoorganització i l’acció directa ho recuperem.
Acabar dient que tot boicot al Gerard i a qui l’encobreixi és benvingut naturalment, com diem en altres lluites: per tots els mitjans que siguin necessaris!!
Visca l’Autodefensa Feminista!
A l’agressor, ni oblit ni perdó!

Mireia Redondo Prat  (molt ben acompanyada)

Anuncis

Defensant l’autodefensa (i III)

Bé, doncs, enceto ja la última part d’aquesta defensa de l’autodefensa abordant tota la part de mecanismes, eines i dinàmiques que despleguem i/o podem posar en pràctica que em queda per assaltar.

Una altra de les bases de l’AD/ADF seria el Suport Mutu o Sororitat i entenc que hauria de ser la primera eina a posar en pràctica quan ens arriben notícies d’agressions. Ho entenc com a indiscutible com entenc com a indiscutible el Suport concret i real en cas de, per exemple, casos d’acomiadaments, vagues, desnonaments etc. Per què hauria de posar en dubte l’agredida, negar-li el suport o donar-li només amb la boca petita i petit comitè? Podem apagar els mecanismes misògins que se’ns desperten cada cop que surt un cas i donar la calidesa i el soroll que fan falta?

Segons el meu parer la Sororitat és un concepte plenament polític i el seu sentit no varia en funció de si l’agredida em cau bé o malament. Ni tant sols depèn de si jo hauria fet les coses d’una altra manera. El suport es practica i prou, ja que sense aquest és pràcticament impossible construir res de nou. Realment a algú se li acut construir sense les agredides, sense donar el suport necessari? És constructiu i innovador condicionar el suport a que elles es “comportin bé”? Ni és constructiu ni és innovador i de fet no se surt de cap dels cànons que se’ns imposen. Només hi ha certs supòsits en els que no donem suport, i són supòsits bàsics com no donar suport a feixistes, classistes, racistes, transfobes, homòfobes, explotadores i tota aquella que no sigui la nostra igual i que plantegi una societat vertical. És així perquè el suport mutu i la sororitat es dónen entre iguals i mai han de ser una excusa per apuntalar a qui explota o agredeix. Per la resta, el suport es practica i si no ho fas simplement estàs posicionant-te, per omissió. La sororitat no és romàntica, no és ser amigues, i sobretot, no és una excusa per no afrontar les agressions col.lectivament. I tot i així tenim certs problemes amb això.

El primer problema és últimament habitual i justificat amb voltes teòriques i és el posar en dubte les dones que denuncien públicament, esgrimint arguments ja gastats. Per moltes paraules boniques i ben sonants que hi posem, assenyalar públicament les dones que denuncien les agressions és reforçar els ja coneguts “els draps bruts es renten a casa” o “no diguis res pel bé de la família i del què diran”. Això no només no té res de sororal si no que a més té un alt component repressiu exemplificant: si fas pública l’agressió el grup t’aïlla o et difama o et fa una contracampanya. I això naturalment és un càstig a una que ja persuadeix a les altres que puguin estar pensant en fer públic res o mostrar suport incondicional. Un càstig és punitiu, per posar les coses al seu lloc ara que sona tant aquesta paraula. El mecanisme del càstig a la que fa pública l’agressió és nou? No. És una mostra de suport? No. És una manera més de bloquejar i anular qualsevol iniciativa d’encarar la gestió que no sigui la que el col.lectiu vol, i en casos en que es pressiona a l’agredida el que el col.lectiu vol és el silenci de l’agredida i procurar que l’agressor estigui bé. No només s’imposa l’emocionalitat post denúncia de l’agressor, no només el col.lectiu no s’ho treballa, el que resulta inquietant és que el grup veu un problema en l’agredida i no en l’agressor, no veu greu que una companya no hagi trobat suport i seguretat. I en comptes de frenar, la castiguen a ella.

Cada cop que veig articles, comunicats i tesis assenyalant companyes que opten per fer denúncia pública (cosa que ens ha de fer pensar en la quantitat de companyes que ho pateixen en silenci per por al que s’exposen si ho fan públic) penso que, a més, això és carnassa i la carnassa no construeix, destrueix. Destrueix perquè lluny de crear debats on es puguin compartir (que no imposar, ni unificar) estratègies el que es fa és invalidar les que no resulten còmodes. Destrueix perquè resulta altament competitiu i sistèmic erigir-se com a bona feminista que no qüestiona les dinàmiques. De fet destrueix perquè usa la mateixa semàntica patriarcal i cristiana de les bones i les dolentes. I fer-ho públicament pot ser utilitzat, que esperem que no, com una plataforma per ser ‘la’ o ‘les’ avantguardes de ves a saber què.

Si el feminisme ve per canviar d’arrel, que sigui real. És obvi que la sororitat no és frenar debats incòmodes dins els col.lectius per por a ser qüestionada jo també. I és obvi també que la sororitat no és evitar debats estratègics, però entenc que plantejar els debats no és sinònim d’exposar ni trepitjar les altres, i encara menys de renunciar a principis bàsics com el Suport o l’Acció Directa en tota la seva amplitud. Els debats es fan per fer xarxa i crear, no per trepitjar o erigir-se.

Per seguir avançant, voldria parlar una mica del ja mític ‘cuidem-nos’ i del llenguatge no violent entre nosaltres. Em semblen dos conceptes genials, però també em sembla que s’usen constantment com a coartada per no afrontar debats i directament per justificar agressions i agredir. Cuidar no significa ser l’esclava que reparteix empatia i comprensió a dojo sense plantejar els propis límits. Cuidar no significa deixar de dir el que molesta. Cuidar mai significa suportar i mai significa silenci a no ser que estiguem plenament d’acord amb el que ens diuen els anuncis del Corte Inglés. Si no podem debatre mai sobre agressions ni dir qui agredeix per què el col.lectiu pateix no ens estem cuidant, estem acumulant ferides. Si no vols entendre i respectar els meus límits és que el problema que tens és enorme. I si com a grup no ens escandalitza és que consentim a petits dictadors en comptes de fer espais segurs i obrir debats importants.

Cuidar-nos és lluitar i fer soroll perquè no dir res i no fer res és seguir sense moure’ns del lloc on som. I per cuidar de vegades cal ser valentes i posicionar-nos.

Que hem de buscar maneres de fer les coses millor? Obvi. Que això no ha de voler dir deixar de cuidar les agredides ni renunciar a allò bàsic? També. Quan la proposta és no cuidar a les agredides i no fer dels nostres espais uns espais segurs, estem renunciant a tot, també a posar la vida al centre. Que jo sàpiga com a feministes al primer que renunciem és a aguantar res per mandat social sobretot si per paciència cristiana i mariana resulta que hem d’emmalaltir, doncs no té sentit aguantar renúncies a casa nostra. Demanar paciència i compartir espais amb segons qui és un maleït càstig diví.

I què dir del parlar-nos bé o malament. Poca cosa excepte la base:

Hi ha mecanismes passius de sobra coneguts per nosaltres que serveixen per agredir amb total impunitat i intimitat i fer veure que l’altra és la rabiosa. Són els mateixos mecanismes que es poden aplicar a qualsevol comunicat i text ben escrit i ple de floritures i tecnicismes que acaben fent el mateix: bloquejar i difamar les respostes a les agressions. Es poden aplicar xantatges emocionals, pressions, llum de gas, menyspreus, amenaces de suicidi, i una infinitat de mecanismes amb un llenguatge de saló de te que espanta, i això és de primer curs sobre violències. Així que sí, cuidem-nos i parlem-nos bé però que ningú ens prengui el pèl. Una bona resposta a temps en el to que sigui ens salva de mesos i anys de malaltia.

Fer servir termes que espanten la nostra coherència llibertària i feminista (de voler canviar el món i explicar) pot impressionar a l’inici, però un cop hem sortit de l’escàndol hi podem pensar millor. Això ens passa amb el terme punitivisme que diuen que ha vingut per a quedar-se. Doncs benvingut sigui. Què és punitiu?

Comencem la llista. Punitiu és:

Castigar l’agredida per fer denúncia pública

Jugar al joc de les versions

Sotmetre a l’agredida i al grup de suport a un judici digne de la justícia burgesa i punitiva

Negar les agressions i de retruc difamar les agredides per a que la resta els aïlli

Negar la possibilitat de l’autogestió en casos d’agressions

Negar la quantitat de pedagogia que es fa des de fa anys i panys per pintar l’ADF com una enemiga

I podriem seguir, oi. Usar el terme punitivisme per qualificar d’Acció Directa no només és confús, també és deliberadament irreal, i segurament no ho consentiriem ni un pèl en altres lluites. Bàsicament per què d’afrontar, s’afronta ben poc i perquè no acceptar agressors i agressions és un mínim molt mínim vital. Des de quan anem a mínims tan mínims i li diem punitivisme? Primera notícia.

No em voldria allargar massa més ja que en les dues parts anteriors he apuntat ja el que em semblen molts altres aspectes de tot el tema de les agressions. Només voldria insistir en la idea de que proposar deixar de banda la única eina que tenim, l’AD/ADF és revisionisme pur i dur i és deixar-nos totalment nues i exposades, per tant més que una proposta és una condemna. Plantejar debats sobre la premissa que l’error són les respostes i no les agressions és exactament el mateix. Aprofitar les agressions i el mal afrontament col.lectiu per a carregar contra l’ADF té un nom, que ja trobareu vosaltres mateixes. Les propostes concretes sobre com afrontar les mancances són tan necessàries com el no fer de la nostra lluita una mera performance, un mer lema o una lluita d’avantguardes.

De debats se n’han obert molts i hem passat, per exemple, de dir consentiment a plantejar també la qüestió del desig sense que això ens hagi mogut un pam ni ens hagi obligat a renunciar a res. Així doncs la resta de debats els podem afrontar exactament igual, sense cedir un pam en allò bàsic, i exactament aquest és el nus de la qüestió.

Tot el text de defensa de l’autodefensa és una proposta concreta, per tant tornar a repetir el mateix resultaria cansat. He fet un repàs sobre la no necessitat de fomentar la presència d’agressors en els nostres espais, sobre com usar protocols o sobre com mirar els mecanismes que despleguem. Concretar més a nivell individual quan en som moltes que en parlem, en debatem i ho practiquem seria força poc real. Espero que aquest text sigui una eina més de les moltes que hi ha ni que sigui per a debatre. Però sobretot espero que de la mateixa manera que moltes hem après i seguit amb l’AD/ADF, ho feu moltes, cada vegada més, avançant juntes per acabar amb el capitalisme i l’heteropatriarcat per tots els mitjans possibles i necessaris!!

Contra tota autoritat Acció Directa i Autodefensa Feminista

Defensant l’autodefensa (II)

Acabava la primera part dient que abandonar l’Acció Directa és un error. Crec que en les argumentacions contràries a col.lectivitzar l’afrontar les agressions, es tendeix a crear certa confusió al voltant dels termes Acció Directa i Autodefensa Feminista i d’això va aquesta segona part. Diré abans d’aprofundir que també passa en altres lluites, no només la feminista, però que en aquesta la voluntat de confondre sembla ser major, i la resistència, tant a usar totes les eines que tenim a l’abast com a fer un canvi conscient col.lectiu, és major i es perllonga en el temps com una rèmora.

Entenc l’Autodefensa Feminista (ADF) com un reflex igual i concret de l’Acció Directa (AD). I entenc l’AD com totes aquelles accions i estratègies que, de manera autoorganitzada, realitzen les persones que pateixen una situació de discriminació/opressió i que la volen canviar. L’AD pot ser individual i/o col.lectiva i pretén respondre a les agressions immediates però també crear unes circumstàncies millors i de transformació a curt, mig i llarg termini. Així, l’ADF és precisament això: respondre a agressions masclistes concretes (siguin del tipus i intensitat que siguin) i canviar el sistema també. En aquest primer punt ja vull apuntar que considerar l’ADF com a punitivista seria acusar l’AD de ser-ho, i això a mi em fa pensar en que això significa, ras i curt, treure la capacitat i possibilitat de respondre i transformar les pròpies condicions. I això és molt pitjor perquè a la pràctica és fer directament la contra.

La lluita feminista ja té una tradició d’ús de l’AD/ADF, sobretot dins dels grups de dones autònoms, anticapitalistes i anarquistes. Aquesta tradició és profundament radical i integral en el sentit que planteja l’ADF com a mètode, com a estratègia, com a manera d’organitzar-se i com a manera de dinamitar el sistema, ja que es basa en qüestionar tota autoritat. Però el que li dóna més profunditat és que és la manera, l’eina, per retornar allò del què se’ns ha desposseït: la capacitat d’utilitzar totes les eines que siguin necessàries per a canviar la nostra realitat des del què i el com nosaltres volem/desitgem/necessitem. I aquí torno a fer un apunt: pressionar per a que es descarti l’AD/ADF com a pràctica, mètode o filosofia, acusant-la de punitivisme torna a ser fer la contra ja que es bloqueja la possibilitat de recuperar les nostres pròpies capacitats de canvi i d’agència política, social, històrica i personal.

Segons els meu parer l’ADF té molt a dir i molt a veure en tot això del ‘com afrontem les agressions dins els nostres espais’, simplement per definició. Només cal parar-nos a mirar com funcionen AD i ADF.

El primer pilar és l’AUTOORGANITZACIÓ. Un dels pilars és que són les persones que pateixen la opressió/agressió les s’organitzen entre elles de manera horitzontal. Així doncs des d’aquest punt de vista no resulta gens inadequada l’existència de grups no mixtes, com tampoc d’eines i estratègies pensades des de les agredides/oprimides per a confrontar les agressions. És clar i diàfan. Que sé que algú dirà que els homes també pateixen el patriarcat i que el sistema ens afecta a totes. Però el que està en discussió aquí no és això, que és obvi, si no la possibilitat i necessitat de que les principals i evidents afectades pel sistema heteropatriarcal siguin subjecte de lluita i s’autoorganitzin. Això, no és sinònim de cremar els espais mixtes, ni de que totes estiguem obligades a estar en espais no mixtes. Aquestes frases les veig en argumentacions contra el feminisme i em semblen pura demagògia que a més ningú ha suggerit. El que sí que produeixen aquestes afirmacions és posar a la picota moltes companyes i espais no mixtes.

Tornant al fil, l’autoorganització posa en qüestió la necessitat de delegació, representació, tutories o mediació. I això és especialment important per les que portem segles suportant que se’ns vulgui sotmetre a tutories constantment. L’autoorganització ens reconecta amb nosaltres mateixes i la nostra potència revolucionària col.lectiva perquè:

Ens retorna la capacitat de dir en veu alta, cap endins i cap enfora, què ens passa, què ens agredeix i com volem respondre. Ens dotem de significat i credibilitat sense demanar permís ni aval.

Ens retorna la capacitat de no ser tutoritzades. Que ningú considerat socialment més creible avali el que diem ni ho faci passar per cap filtre. Nosaltres ja en sabem, i ho fem saber.

Ens retorna la capacitat de triar les eines que ens resultin adequades per a sortir del paper de víctimes immòbils i ser actives. Això ens dóna la capacitat per a descartar l’ús obligatori i continuat d’eines que se’ns assignen com a úniques possibles per mandat social, com la paciència, la pedagogia o el pacifisme.

Totes aquestes capacitats no és que no les tinguem és que ens les han expoliat. Cal lluitar-les i no abandonar-les. Cal practicar-les.

Bé, doncs, tot això raonat ens condueix al segon pilar: l’AUTOGESTIÓ. Aplicat a la qüestió de les respostes a les agressions té relació directa amb NO fomentar l’ús de les eines que ens proposa el sistema ja sigui per malicioses ja sigui per limitades. La qüestió no és només respondre a una agressió concreta com si fos una anècdota, també cal anar posant les bases per a crear altres maneres de funcionar i relacionar-nos. Així doncs sense treball col.lectiu no hi ha passes endavant, i sense col.lectivitzar l’afrontament i la prevenció, tampoc. Malauradament hi ha eines i dinàmiques del sistema que es dónen i es proposen en els nostres espais, cosa que ens recorda que no som alienes al sistema ni som tant fantàstiques. Exemples en són:

Proposar mediacions en casos d’agressions. Mai en cas d’abús es pot aplicar una mediació ja que aquesta pressuposa que les dues parts són iguals. En un abús mai hi ha igualtat.

Sotmetre a l’agredida a un procés proto judicial o interrogatoris dignes de qualsevol sala de justícia burgesa.

Suposar que hem de funcionar, novament com la justícia burgesa, amb el xoc de versions igualant la credibilitat d’agressor i agredida.

Dubtar del que diu l’agredida. No sé si us heu adonat que casualment en els nostres espais elles sempre exageren o s’ho inventen. Pareu a pensar en això, no us recorda una mica a allò de les denúncies falses?

Quan l’agredida guarda l’ anonimat menysprear-la però a la vegada escandalitzar-se de que el nom de l’agressor sigui públic. Ell, pobret, ella, sospitosa. Aviam això és poc… innovador.

Fer passar l’agredida per processos eterns.

Simplement no fer res.

Destacar l’estat anímic de l’agressor després de què sigui denunciat. Però mai pensar en que quan va agredir ell no estava deprimit. I així sobreposar l’estat d’ell per sobre del de l’agredida, excusant l’agressió o bé provant se boicotejar el procés de denúncia.

Criticar l’autogestió de casos d’agressions des d’espais autogestionats. Això és ben curiós.

Demanar proves forenses i denúncies legals per creure l’agredida.

I un llarg etc.

Òbviament l’autogestió no només es refereix a les agressions, també és un terme ampli que toca tots els aspectes de les nostres vides però m’he centrat en això pel caràcter del text. Torno a fer l’apunt: proposar des dels MMSS que l’Autogestió oprimeix i divideix els col.lectius, a part de ser una curiositat digna d’estudi, torna a sonar a fer la contra.

Ha aparegut ja el terme PEDAGOGIA. L’ADF, i per tant l’AD, és pedagogia pura precisament pel que té d’aprenentatge autoorganitzar-se. És l’aprendre fent, creant i coneixent-se. Però encara hi ha més a dir. Per raons que encara desconec hi ha una tendència, sobretot quan es parla d’acció feminista, a contraposar ADF i pedagogia com si fóssin oposades i excloents. Això està bastant lluny de la realitat. Quan parlem d’ADF/AD parlem de molt més que propaganda pel fet i cops de puny. Del que parlem és del desplegament de totes les eines possibles de canvi radical, des de la pedagogia (si l’entenem com a explicació) al cop de puny. El ventall és enorme i no excloent, plantejar-les com a excloents és jugar amb foc. D’altra banda no entenc l’aversió cap a la propaganda pel fet o l’ús de la patada i l’empenta, i encara trobo menys interessants els arguments essencialistes que diuen que això ni ho hem fet ni ho hem de fer. Però això ja seria contingut per un altre text. Només volia apuntar que quan de manera explícita i pública es contraposen pedagogia i no pedagogia (categories sovint malicioses i subjectivades) assenyalant a les males feministes poc pedagògiques l’únic que s’aconsegueix és posar-les a la picota i crear mals precedents (també de cara a properes agressions: fomentes el silenci) . Això torna a ser fer la contra.

Ja que la pedagogia desperta tant interès (retòric, perquè a la pràctica a veure qui té tant interès real en aprendre) cal apuntar que l’ADF l’usa constantment:

Cap a nosaltres mateixes, explorant, reconstruint, destruint, proposant i creant.

Cap a les nostres iguals, compartint, explicant, recolzant.

Cap a enfora a tothom.

Ara bé, com que sé que el punt està en com ens dirigim als nostres companys, voldria convidar-vos a fer una llista de totes les xerrades, videofòrums, tallers, debats, converses de bar, etc hem organitzat. A quantes heu assistit, quantes recomanacions de lectura heu llegit, quan heu practicat l’escolta activa. Perquè el punt està aquí: la pedagogia és bona i efectiva quan hi ha feedback i escolta activa. Si la persona que tens al davant, o al costat, no vol escoltar llavors no és pedagogia. Jo a aquesta situació li dic donar-se cops de cap contra una paret, però segur que té un altre nom. La qüestió és que al final cal escollir on gastem energies, en cops de cap o en altres assumptes? I no tenim cap obligació de trencar-nos el cap a cops.

La voluntat sistemàtica de plantejar que l’ADF no és constructiva és dinamitar en primer lloc la nostra història (com a dones, com a treballadores, com a anticapitalistes i antifeixistes). I en segon lloc és dinamitar les nostres possibilitats de canvi social. És un tret al peu del que algunes no tenim perquè participar. De fet potser fins i tot, el no haver d’estar obligades a usar únicament un tipus d’eines, ens ho plantegem com una necessitat.

Ja que parlem d’eines voldria fer algun apunt breu sobre els protocols. Poden ser una bona eina i que en parlem i se’n fagin és un pas endavant. Però tenen uns límits. Segons el meu parer són un eina més dins un seguit de propostes o línies d’actuació més globals. Per mi és més interessant col.lectivitzar que protocolitzar ja que podem caure en pensar que el protocol ens salva de les agressions i no, el protocol respon a les agressions, no les evita. També em fan pensar en que si són molt rígids poden fer passar l’agredida per un procés altament estressant. O bé poden crear una separació total del grup i, per tant, fer-lo reflexionar poc o gens. Per tant els protocols no són els objectius, l’objectiu és acabar amb les agressions i per això cal reflexió, sensibilització, prevenció, autodefensa i mil eines més que haurien d’estar exposades de manera horitzontal juntament amb el protocol. També cal afinar molt ja que la protocolització sí que pot desembocar en burocràcia i punitivisme, així com també pot ser una manera de frenar la resposta directa i l’autodefensa, i no voldriem pas cavar-nos la nostra pròpia tomba. Fem línies, ajuntem eines.

Fins aquí la segona part, en breus abordaré la tercera i última.

Voldria acabar amb aquesta defensa de l’autodefensa dient que és essencial seguir i potenciar aquesta filosofia ja que dubtar-ne malauradament és dubtar també de l’autodefensa en totes les altres lluites. L’autocrítica i la crítica no només són essencials si no que fa anys i panys que les fem. Però repetiré el mateix: que tot allò que manca no requereixi disparar-nos un tret al peu.

Seguim.

Defensant l’autodefensa (II)

Acabava la primera part dient que abandonar l’Acció Directa és un error. Crec que en les argumentacions contràries a col.lectivitzar l’afrontar les agressions, es tendeix a crear certa confusió al voltant dels termes Acció Directa i Autodefensa Feminista i d’això va aquesta segona part. Diré abans d’aprofundir que també passa en altres lluites, no només la feminista, però que en aquesta la voluntat de confondre sembla ser major, i la resistència, tant a usar totes les eines que tenim a l’abast com a fer un canvi conscient col.lectiu, és major i es perllonga en el temps com una rèmora.

Entenc l’Autodefensa Feminista (ADF) com un reflex igual i concret de l’Acció Directa (AD). I entenc l’AD com totes aquelles accions i estratègies que, de manera autoorganitzada, realitzen les persones que pateixen una situació de discriminació/opressió i que la volen canviar. L’AD pot ser individual i/o col.lectiva i pretén respondre a les agressions immediates però també crear unes circumstàncies millors i de transformació a curt, mig i llarg termini. Així, l’ADF és precisament això: respondre a agressions masclistes concretes (siguin del tipus i intensitat que siguin) i canviar el sistema també. En aquest primer punt ja vull apuntar que considerar l’ADF com a punitivista seria acusar l’AD de ser-ho, i això a mi em fa pensar en que això significa, ras i curt, treure la capacitat i possibilitat de respondre i transformar les pròpies condicions. I això és molt pitjor perquè a la pràctica és fer directament la contra.

La lluita feminista ja té una tradició d’ús de l’AD/ADF, sobretot dins dels grups de dones autònoms, anticapitalistes i anarquistes. Aquesta tradició és profundament radical i integral en el sentit que planteja l’ADF com a mètode, com a estratègia, com a manera d’organitzar-se i com a manera de dinamitar el sistema, ja que es basa en qüestionar tota autoritat. Però el que li dóna més profunditat és que és la manera, l’eina, per retornar allò del què se’ns ha desposseït: la capacitat d’utilitzar totes les eines que siguin necessàries per a canviar la nostra realitat des del què i el com nosaltres volem/desitgem/necessitem. I aquí torno a fer un apunt: pressionar per a que es descarti l’AD/ADF com a pràctica, mètode o filosofia, acusant-la de punitivisme torna a ser fer la contra ja que es bloqueja la possibilitat de recuperar les nostres pròpies capacitats de canvi i d’agència política, social, històrica i personal.

Segons els meu parer l’ADF té molt a dir i molt a veure en tot això del ‘com afrontem les agressions dins els nostres espais’, simplement per definició. Només cal parar-nos a mirar com funcionen AD i ADF.

El primer pilar és l’AUTOORGANITZACIÓ. Un dels pilars és que són les persones que pateixen la opressió/agressió les s’organitzen entre elles de manera horitzontal. Així doncs des d’aquest punt de vista no resulta gens inadequada l’existència de grups no mixtes, com tampoc d’eines i estratègies pensades des de les agredides/oprimides per a confrontar les agressions. És clar i diàfan. Que sé que algú dirà que els homes també pateixen el patriarcat i que el sistema ens afecta a totes. Però el que està en discussió aquí no és això, que és obvi, si no la possibilitat i necessitat de que les principals i evidents afectades pel sistema heteropatriarcal siguin subjecte de lluita i s’autoorganitzin. Això, no és sinònim de cremar els espais mixtes, ni de que totes estiguem obligades a estar en espais no mixtes. Aquestes frases les veig en argumentacions contra el feminisme i em semblen pura demagògia que a més ningú ha suggerit. El que sí que produeixen aquestes afirmacions és posar a la picota moltes companyes i espais no mixtes.

Tornant al fil, l’autoorganització posa en qüestió la necessitat de delegació, representació, tutories o mediació. I això és especialment important per les que portem segles suportant que se’ns vulgui sotmetre a tutories constantment. L’autoorganització ens reconecta amb nosaltres mateixes i la nostra potència revolucionària col.lectiva perquè:

Ens retorna la capacitat de dir en veu alta, cap endins i cap enfora, què ens passa, què ens agredeix i com volem respondre. Ens dotem de significat i credibilitat sense demanar permís ni aval.

Ens retorna la capacitat de no ser tutoritzades. Que ningú considerat socialment més creible avali el que diem ni ho faci passar per cap filtre. Nosaltres ja en sabem, i ho fem saber.

Ens retorna la capacitat de triar les eines que ens resultin adequades per a sortir del paper de víctimes immòbils i ser actives. Això ens dóna la capacitat per a descartar l’ús obligatori i continuat d’eines que se’ns assignen com a úniques possibles per mandat social, com la paciència, la pedagogia o el pacifisme.

Totes aquestes capacitats no és que no les tinguem és que ens les han expoliat. Cal lluitar-les i no abandonar-les. Cal practicar-les.

Bé, doncs, tot això raonat ens condueix al segon pilar: l’AUTOGESTIÓ. Aplicat a la qüestió de les respostes a les agressions té relació directa amb NO fomentar l’ús de les eines que ens proposa el sistema ja sigui per malicioses ja sigui per limitades. La qüestió no és només respondre a una agressió concreta com si fos una anècdota, també cal anar posant les bases per a crear altres maneres de funcionar i relacionar-nos. Així doncs sense treball col.lectiu no hi ha passes endavant, i sense col.lectivitzar l’afrontament i la prevenció, tampoc. Malauradament hi ha eines i dinàmiques del sistema que es dónen i es proposen en els nostres espais, cosa que ens recorda que no som alienes al sistema ni som tant fantàstiques. Exemples en són:

Proposar mediacions en casos d’agressions. Mai en cas d’abús es pot aplicar una mediació ja que aquesta pressuposa que les dues parts són iguals. En un abús mai hi ha igualtat.

Sotmetre a l’agredida a un procés proto judicial o interrogatoris dignes de qualsevol sala de justícia burgesa.

Suposar que hem de funcionar, novament com la justícia burgesa, amb el xoc de versions igualant la credibilitat d’agressor i agredida.

Dubtar del que diu l’agredida. No sé si us heu adonat que casualment en els nostres espais elles sempre exageren o s’ho inventen. Pareu a pensar en això, no us recorda una mica a allò de les denúncies falses?

Quan l’agredida guarda l’ anonimat menysprear-la però a la vegada escandalitzar-se de que el nom de l’agressor sigui públic. Ell, pobret, ella, sospitosa. Aviam això és poc… innovador.

Fer passar l’agredida per processos eterns.

Simplement no fer res.

Destacar l’estat anímic de l’agressor després de què sigui denunciat. Però mai pensar en que quan va agredir ell no estava deprimit. I així sobreposar l’estat d’ell per sobre del de l’agredida, excusant l’agressió o bé provant se boicotejar el procés de denúncia.

Criticar l’autogestió de casos d’agressions des d’espais autogestionats. Això és ben curiós.

Demanar proves forenses i denúncies legals per creure l’agredida.

I un llarg etc.

Òbviament l’autogestió no només es refereix a les agressions, també és un terme ampli que toca tots els aspectes de les nostres vides però m’he centrat en això pel caràcter del text. Torno a fer l’apunt: proposar des dels MMSS que l’Autogestió oprimeix i divideix els col.lectius, a part de ser una curiositat digna d’estudi, torna a sonar a fer la contra.

Ha aparegut ja el terme PEDAGOGIA. L’ADF, i per tant l’AD, és pedagogia pura precisament pel que té d’aprenentatge autoorganitzar-se. És l’aprendre fent, creant i coneixent-se. Però encara hi ha més a dir. Per raons que encara desconec hi ha una tendència, sobretot quan es parla d’acció feminista, a contraposar ADF i pedagogia com si fóssin oposades i excloents. Això està bastant lluny de la realitat. Quan parlem d’ADF/AD parlem de molt més que propaganda pel fet i cops de puny. Del que parlem és del desplegament de totes les eines possibles de canvi radical, des de la pedagogia (si l’entenem com a explicació) al cop de puny. El ventall és enorme i no excloent, plantejar-les com a excloents és jugar amb foc. D’altra banda no entenc l’aversió cap a la propaganda pel fet o l’ús de la patada i l’empenta, i encara trobo menys interessants els arguments essencialistes que diuen que això ni ho hem fet ni ho hem de fer. Però això ja seria contingut per un altre text. Només volia apuntar que quan de manera explícita i pública es contraposen pedagogia i no pedagogia (categories sovint malicioses i subjectivades) assenyalant a les males feministes poc pedagògiques l’únic que s’aconsegueix és posar-les a la picota i crear mals precedents (també de cara a properes agressions: fomentes el silenci) . Això torna a ser fer la contra.

Ja que la pedagogia desperta tant interès (retòric, perquè a la pràctica a veure qui té tant interès real en aprendre) cal apuntar que l’ADF l’usa constantment:

Cap a nosaltres mateixes, explorant, reconstruint, destruint, proposant i creant.

Cap a les nostres iguals, compartint, explicant, recolzant.

Cap a enfora a tothom.

Ara bé, com que sé que el punt està en com ens dirigim als nostres companys, voldria convidar-vos a fer una llista de totes les xerrades, videofòrums, tallers, debats, converses de bar, etc hem organitzat. A quantes heu assistit, quantes recomanacions de lectura heu llegit, quan heu practicat l’escolta activa. Perquè el punt està aquí: la pedagogia és bona i efectiva quan hi ha feedback i escolta activa. Si la persona que tens al davant, o al costat, no vol escoltar llavors no és pedagogia. Jo a aquesta situació li dic donar-se cops de cap contra una paret, però segur que té un altre nom. La qüestió és que al final cal escollir on gastem energies, en cops de cap o en altres assumptes? I no tenim cap obligació de trencar-nos el cap a cops.

La voluntat sistemàtica de plantejar que l’ADF no és constructiva és dinamitar en primer lloc la nostra història (com a dones, com a treballadores, com a anticapitalistes i antifeixistes). I en segon lloc és dinamitar les nostres possibilitats de canvi social. És un tret al peu del que algunes no tenim perquè participar. De fet potser fins i tot, el no haver d’estar obligades a usar únicament un tipus d’eines, ens ho plantegem com una necessitat.

Ja que parlem d’eines voldria fer algun apunt breu sobre els protocols. Poden ser una bona eina i que en parlem i se’n fagin és un pas endavant. Però tenen uns límits. Segons el meu parer són un eina més dins un seguit de propostes o línies d’actuació més globals. Per mi és més interessant col.lectivitzar que protocolitzar ja que podem caure en pensar que el protocol ens salva de les agressions i no, el protocol respon a les agressions, no les evita. També em fan pensar en que si són molt rígids poden fer passar l’agredida per un procés altament estressant. O bé poden crear una separació total del grup i, per tant, fer-lo reflexionar poc o gens. Per tant els protocols no són els objectius, l’objectiu és acabar amb les agressions i per això cal reflexió, sensibilització, prevenció, autodefensa i mil eines més que haurien d’estar exposades de manera horitzontal juntament amb el protocol. També cal afinar molt ja que la protocolització sí que pot desembocar en burocràcia i punitivisme, així com també pot ser una manera de frenar la resposta directa i l’autodefensa, i no voldriem pas cavar-nos la nostra pròpia tomba. Fem línies, ajuntem eines.

Fins aquí la segona part, en breus abordaré la tercera i última.

Voldria acabar amb aquesta defensa de l’autodefensa dient que és essencial seguir i potenciar aquesta filosofia ja que dubtar-ne malauradament és dubtar també de l’autodefensa en totes les altres lluites. L’autocrítica i la crítica no només són essencials si no que fa anys i panys que les fem. Però repetiré el mateix: que tot allò que manca no requereixi disparar-nos un tret al peu.

Seguim.

Ha sido un placer, nos vemos en las calles

Me levanto de resaca post Huelga y despistada (en mi línea de desastre he programado mal la alarma y no tengo tiempo de ducharme antes de ir a trabajar). Es momento de cumplir promesas, hechas sobretodo a mi misma: desafiliarme de la CGT. Y esto no es un texto opinable ni debatible, no debatiré con nadie lo que expongo porque si me abro en canal no es para eso. Con que antes del Congreso algunos (no recuerdo si algunas) hicieron cartas públicas, he pensado que el formato me gusta y lo usaré, pero pensé “oye que pasen congresos y Huelga y ya te pones a ello”. Aunque por redes digo lo que me da la gana y siempre me han parecido absurdos los llamamientos al orden. Los motivos de la desafiliación son varios, los detalles escabrosos locales no espereis que los exponga aquí ya que en la Federación se quedan compañeros a los que quiero y con los que sé que seguiremos construyendo de una u otra manera, por lo tanto los quiero cuidar al máximo. De hecho entré en la Federación Comarcal del Baix Penedés por la faena dentro y fuera de los centros de trabajo que de forma honesta, radical y resiliente realizaban (y realizan) esos compañeros a quien me refiero. La verdad me parece incomprensible y despreciable porqué coño a todos ellos no se les cuida ni se les ha cuidado más. Alguien dirá que ya se sabe, estas cosas de dinámicas internas, y yo le contestaré que ni me interesa ni lo quiero saber y que de votos, porcentajes, fuerzas, energías, momentos, sinergias, arrastres, inercias, sumas y restas ya tuve bastantes que yo soy de letras. Bueno, de sobras sabemos, hablando de estos compañeros de la Federación, que lo que hemos tejido entre nosotras ahí está o sea que no vamos a hacer un drama de esto. De sobra saben que mordiéndome la lengua para preservar la faena que se haga en la Federación estoy haciendo un gran esfuerzo dada mi habitual inexistencia de filtro. Ellos se lo merecen.

Por lo demás se trata de que estoy hasta el coño de luchas de poder y guerras internas que me da igual que se siga negando pero que es evidente que afecta y mucho a todos los sindicatos y federaciones, o casi todos. Afecta colectivamente, claro. Como no va a afectar si precisamente lo que se busca es tener fuerzas y apoyos? Vamos, es obvio, nítido, claro, diáfano y un abc. Precisamente la manía de negarlo, de negar la mayor respecto a maneras de funcionar internas y también respecto a prácticas individuales, o sindicales o de pressing político son lo que más me ha dolido. Que me den la vuelta o me tomen por tonta me irrita profundamente y me hace cuestionarme con quien estoy currando. A cada una le irrita lo que le irrita.

Me parece que dado que no ha habido manera de encajar en debates de espacios del sindicato cosas que me parecen lógicas como el respeto al federalismo, el asamblearismo, al antiautoritarismo, al debate limpio, y una larga lista que me da hasta pereza escribir, pues es una absurdez gastar energía en seguir dandome cabezazos sin puedo gastar esas energías y ese curro en construir anarcosindicalismo y anarcofeminismo donde sea que lo haga.

Me quedo con mis compañeros y compañeras de comarca, que están y que no están, con los que el vínculo no se rompe, y con lo que le comentaba ayer al compañero del que aprendí todo lo he aprendido durante estos años cegeteros: cuando entré el tema del feminismo en la comarca lo llevabais fatal, hoy os preguntais que qué coño hace un hombre agarrando la pancarta del 8M. Pues creo que entre todas lo estamos haciendo bien.

Ha sido un placer, nos vemos en las redes, en el apoyo, en las calles.

Como ya he comentado a algunos compañeros y compañeras sigo estando disponible para aportar.

Abrazos y anarcofeminismo

Al Baix Penedès tenim motius per la Vaga General Feminista del 8M

Com durant la Vaga de l’any passat, i durant les Vagues de Totes anteriors, toca escriure literatura sobre els nostres motius. Sembla mentida, però ens toca argumentar. I dic que sembla mentida perquè les nostres quotidianitats parlen per elles mateixes, el nostre dia a dia és un reguitzell de despropòsits, discriminacions, violències i estereotips. El primer despropòsit rau en que ens han explicat que el que ens passa és normal, o bé que no té massa solució, que ens hem de conformar amb les nostres condicions de dones treballadores, que les treballadores li deuen tot a la feina i a l’empresa i que les dones som més conservadores i més submises.

Segur?

La història és plena de dones, centenars, milers de dones obreres i precàries anònimes, que es van organitzar i van lluitar pels seus drets com a dones, com a obreres, com a migrades, sense empassar-se la història de que no podem, de que no hem, de que la pau social és bona encara que ho paguem amb violència quotidiana. La història no refuta la tesi de que les dones callem ja que aquesta tesi és un estereotip i punt.

Per què una Vaga General Feminista?

La Vaga és la eina, una de les eines més importants, de la classe treballadora per a lluitar pels seus propis drets. Parar la producció i deixar clar que no som nosaltres les i els que depenem dels patrons o del sistema, si no que són ells els que s’aprofiten de la nostra feina marca una diferència important: ja no ens pensem víctimes submises i dependents, ens pensem com a un col.lectiu amb força, que s’organitza en base la solidaritat i l’acció directa. I això és meravellosament perillós. No és negatiu ser perilloses, ans al contrari, és símptoma de que ens movem. Volem aturar la producció, parar tots els centres de treball, perquè el sistema capitalista és un dels principals culpables de la nostra precarietat juntament amb el patriarcat. Les violències econòmiques que patim estan íntimament lligades amb les violències simbòliques masclistes (i racistes) i s’entortolliguen de manera que no podrem acabar amb el patriarcat sense acabar amb el capitalisme i viceversa.

Volem i farem una Vaga General Feminista de 24 hores perquè les aturadetes i les accions simbòliques ens semblen una autèntica burla de mal gust: ens maten, ens violen, cobrem menys, som més pobres i encara hi ha qui pensa, des de la seva trona condescendent i mercenària, que no mereixem una bona Vaga General Feminista contundent. Vosaltres formeu part de tota la morralla sistèmica que ens condemna a la violenta paciència de sempre.

Per què a la comarca?

La Vaga és Internacional però també és necessari, ja que hem d’argumentar, explicar què ens passa a les dones a la comarca. El Baix Penedès és encara la comarca amb més atur, i precarietat, i continuen essent les dones les que superen als homes en atur. De fet, el sector serveis a la comarca encapçala el ranking de sectors amb més atur, i amb escreix. Recordem que aquest és un sector prou feminitzat i precari. L’impacte dr la precarietat sobre les dones de la comarca és enorme, i se suma a les condicions discriminatòries en el camp econòmic i laboral que ja patim les dones en general:

-Escletxa salarial

-Criteris de selecció masclistes

-Copar categories laborals més precàries i mal pagades

-Assumir el gruix de les tasques de cures

-Copar el gruix de contractes precaris (parcials i temporals)

-Menys cotització, per tant una vellesa més precària

-Més impacte impositiu pel fet d’ocupar el gruix de les rendes més baixes

-Taxa rosa

-Major dependència econòmica i menys possibilitat llavors de fugir de casos de violència

-Assetjament Sexual Laboral

I un llarg etcètera.

Però anem més enllà. La Vaga és laboral i també feminista perquè les xifres de violències masclistes no baixen. Augmenten. Tant les denúncies de violència en la parella o sexual han augmentat i encara estàn notmalitzades a nivell social. La convocatòria del 8M és també per dir prou i per exercir allò que sovint ens roben: el nostres dret a l’autodefensa, que la por canviï de bàndol. Nosaltres ho diem seriosament, ens defensarem on i quan faci falta sense buscar tutories ni que ens diguin què hem de fer, nosaltres ja ho sabem el que hem de fer.

Recordem que a la comarca no s’han reduït les xifres, al Vendrell per exemple l’any passat van ser ateses 49 dones, xifra semblant a la del 2017, i s’observa que no hi ha denuncies per part de noies joves. Tenim molta feina a fer en atenció, prevenció, acompanyament i sobretot en autoorganització i autodefensa.

És també una Vaga de consum i estudiantil. No té lògica ni solidaritat de classe consumir un dia de Vaga, però també cal dir que el no consum és i ha estat també una eina de boicot a les empreses important, fem-la servir.

Motius en sobren, com la solidaritat amb les companyes de @8MilMotius, represaliades per fer la Vaga de l’any passat. A nosaltres les treballadores ens ha de moure la solidaritat i no pas l’individualisme, així serem més fortes.

No oblidem que també ens serveix per plantar cara als feixismes i les seves propostes inhumanes. Fem el que van fer les nostres àvies antifeixistes i plantem cara!

De motius en tenim masses. I el que és més important és que la eina de la Vaga és nostra, fem-la servir, siguem combatives, capgirem el món, creem aquest nou món que portem a dins i destruim totes les relacions de poder i explotació. Nosaltres les treballadores ho hem fet abans, ara ho podem tornar a fer.

8M, Vaga General Feminista!

8M, debates abiertos (1)

La realización de la Huelga del 8M desde que se propuso visualiza, resucita y crea una serie de debates que a mi me resultan interesantes. Nos pone espejos delante para todo lo bueno que sale de ello y también para todo el trabajo que aun tenemos que hacer, que quizás hemos descuidado o al que por mil factores no hemos llegado.

Algunos no son nuevos, otros sí, y la verdad es que se están dando fuera del movimento estrictamente feminista. Eso nos obliga a todes a estrujarnos los sesos más allá de las consignas, más allá del hacer cosas sin más. Nos interpela a pensar si a parte de hacer creamos, si a parte de protestar luchamos etc. Nos lleva a desplegar todos los argumentos del feminismo de clase, por ejemplo, y nos lleva a pensar cuál es la relación del feminismo (así en su amplitud) con las mujeres trabajadoras, la de los sindicatos con el feminismo y a su vez con las mujeres trabajadoras, y todas las brechas, positivas y negativas, que ahí quedan al descubierto. Y eso es positivo, no podemos avanzar sin reflexión, ni debate, ni ganas de ver y superar escollos, no podemos hacer las cosas al modo capitalista: producir sin sentido, solo producir. Los debates son varios y por no hacer un artículo muy largo, lo iré publicando a cachitos.

Creo que es bueno mirar por las brechas porque si no se hace, si se ignoran, simplemente siguen ahí, no se solucionan e incluso se amplían. Y me gusta hacerlo desde la mirada que suma, es decir, desde la certeza que somos muchas, cada vez más, las que decimos sí a la Huelga y sabemos de sobras los porqués. A partir de ahí hay discrepancias, observaciones, para qués y comos que se discuten de manera más o menos encarnizada, y en dichos debates, como no, hay cierta tenedencia de las organizaciones, como pasa en mil y un temas, de meter cucharada, hacer cierto postureo o mirar la conveniencia estratégica a ver quien es más o menos vanguardia. Bien, creo que hace falta destacar que aquí les protagonistes somos nosotres y que todo el resto de ruido es eso, ruido. No necesitamos tutores ni consejeros ni favores, hace siglos que nos apañamos bastante bien pensando por nosotras mismas. Hace siglos que las mujeres trabajadoras nos hemos organizado en movimientos masivos para luchas tanto contra el capitalismo como contra el patriarcado y el fascismo.

Bien, ahí viene uno de los debates. Hay un movimiento de mujeres trabajadoras (destaco trabajadoras no sólo por la fecha de la que hablamos, no sólo por la herramienta de la Huelga, si no también por que es con quien yo me quiero organizar) sólido que vaya más allá de una fecha, que no solo salga a la calle a exigirle a alguien sus derechos y que vaya ya enfocado a crear un mundo distinto? El debate no es una pequeñez. Estamos creando algo a partir del 8M o solo estamos organizando 25Ns y 8Ms? Es más, la convocatoria viene de este movimiento de mujeres trabajadoras (incluyo el trabajo de cuidados cada vez que hablo de mujeres trabajadoras) o viene de un movimiento feminista muy diverso, en algunos momentos interclasista, y que tiene también sus brechas sobre las que mujeres precarias, racializadas, olvidadas tenemos mucho que decir?

Esto que parece una tontería, y a muchas da pereza, y que incumbe a la relación del feminismo en global con las mujeres trabajadoras, resulta a veces un primer debate al que no deberíamos temer si nuestro objetivo es crear un movimiento de mujeres trabajadoras fuerte, numeroso y combativo a imagen de los que se han articulado a lo largo de la historia. En realidad cuando hay mujeres que nos plantean este debate a las que tenemos más conexión directa y constante con los movimientos feministas, podemos tomar la postura de no contar con ellas aunque quieran hacer Huelga también porque no nos dicen que sí a todo, o mirar lo que nos señalan, escuchar la crítica y hacer una reflexión en base a las preguntas anteriores, no para desmobilizarnos si no al contrario, para movernos más, y crear más discurso propio, más movimiento etc. Nadie dijo que sería fácil, pero tenemos que preguntarnos si queremos sumar cada vez más compañeras y ser más fuertes o competir para ser las más visiblemente feministas del colectivo. En este punto me pregunto, entonces que entendemos por sororidad?

El anarcofeminismo y el feminismo de clase tienen en general mucho que aportar en este debate.

Otro debate que se plantea es cómo se transmite todo esto, con qué lenguaje. Hace falta hacer comunicados o argumentarios con palabras académicas, de acuñación reciente en círculos muy concretos, con tonos a veces paternalistas? Hay ritmos diferentes, hay interseccionalidades, y hay que ser consciente de ello para sumar y no para excluir. Pero más allá de eso hay algo mucho más sencillo: lo que nos pasa a diario y las consecuencias de futuro. Ahí están los argumentos llanos, perseverantes, horizontales y de peso. Ahí tiene mucho que ver si quien li explica lo sufre o lo teoriza. Y también tiene que ver si hay este codo a codo, cara a cara, cotidiano de ese movimiento de mujeres trabajadoras que con su vivencia empuja porque sí, sin más argumentos que el ya, el aquí y el ahora.

Para no alargar más esta primera parte y antes de empezar con otros debates (el uso de la Huelga, la accion-inacción de los sindicatos, el bloqueo machuno, las propuestas etc) , solo acabar diciendo que si bien es cierto que la Huelga es una herramienta que nos puede permitir construir ese movimiento año tras año, se vuelve a abrir el debate de que no sólo con la Huelga y de la construcción cotidiana. Seguramente sean debates difíciles y duros, pero se me ocurre que si no debato con mis compañeras con quien puñetas voy a debatir de esto? Tiene sentido, tiene mucho sentido que sea con ellas y no para competir si no para sumar, crear y avanzar.

Salud y anarcofeminismo