I will survive (también castellano)

molles

No us ha passat mai que després d’estar molt de temps en estat de supervivència ja només us queda un fil d’energia?

No us ha passat mai que ni tant sols sabeu que fer-ne amb aquest fil per a no gastar-lo, per a no trencar-lo?

Al final no m’és gens afable aquesta èpica de la que es nodreix el mon (també el mon militant) en la que tot és resistir i aguantar. De vegades en aquest resistir en la vida, en amar, en lluitar, hi ha una simple perpetuació de l’estat de les coses. De vegades en aquest aguantar se’t van trencant les fibres de la pell.

La supervivència, l’anar tirant per no parar, l’anar fent estoicament fins arribar al cim no sempre comporta victòria. De vegades hi arribes estellada.

I com baixo estellada? El com. El com es sobreviu marca la fita i marca el repòs.

Si no fos tan tossuda potser ja seria sota l’aigua, però la més cabuda de totes necessita treves, i calma, i les roses que acompanyen un pa que no sempre t’ajuda a empassar-te la vida ni t’omple la panxa de somriures. Les molles en la vida, en tot els camps no alimenten, no són prou.

El coratge no és tirar. No. No us enganyeu. El coratge té a veure amb estimar i no amb èpiques barates. Amb pensar que construeix i cuidar-ho. El coratge són les roses. I les roses no són supervivència rasa, són vivència, són aquí i són ara. Quan hi són.

Mireia Redondo Prat

…………………………

molles

¿No os ha pasado nunca que después de estar mucho tiempo en estado de supervivencia ya solo os queda un hilo de energía?

¿No os ha pasado nunca que ni siquiera sabéis que hacer con este hilo para no gastarlo, para no romperlo?

Al final no mo es afable esta épica de la que se nutre el mundo (también el mundo  militante) en la que todo es resistir y aguantar. A veces en este resistir en la vida, en amar, en luchar, hay una simple perpetuación del estado de las cosas. A veces en este aguantar se te van rompiendo las fibras de la piel.

La supervivencia, el ir tirando para no parar, el ir haciendo estoicamente hasta llegar a la cima no siempre comporta la victoria. A veces llegas rota.

Y ¿cómo bajo rota? El cómo. El cómo se sobrevive marca la meta y marca el reposo.

Si no fuera tan tozuda quizás ya estaría debajo del agua, pero hasta la más cabezona necesita treguas, y calma, y las rosas que acompañan a un pan que no siempre ayuda a tragarte la vida ni te llena la barriga de sonrisas. Las migas en la vida, en todos los campos, no alimentas, no bastan.

El coraje no es tirar. No. No os engañéis. El coraje tiene que ver con amar y no con épicas baratas. Con pensar que construir y cuidarlo. El coraje son las rosas. Y las rosas no son supervivencia rasa, son vivencia, son aquí y son ahora. Cuando están.

Mireia Redondo Prat

Monstres/Monstruos

​Tinc fantasmes. Que no em deixen. Un formigueig a la panxa. Un pes sota els ulls.

Demano atenció. O potser és que la necessito. Per la que he estat donant. Pels límits que no he establert. Per la corrent que emporta. Perquè necessito un espai de confiança on dir què sento. Perquè sóc impacient o pacient, ara no ho sé. Per la por a l’abandó i al rebuig.
Tinc plorera. Perquè les expectatives són verinoses i destrossen. Perquè no sé com treure-me-les del cap. Perquè sembla que venen i van. Perquè feia massa temps que no escrivia per a mi i pels meus monstres.

monstre

Perquè tinc l’ala tocada. Perquè necessito i no sé si és massa. No sé si demano poc o massa. No sé si demanar. Perquè em fa mal mirar-me. Perquè és més fàcil mirar l’altre. Perquè hauria de deixar de pensar.
Vull unes vacances i calma. I no puc. I em fa ràbia no tenir sempre empenta. I em fa ràbia no poder-me ocupar de mi. I em fa ràbia que no sigui tot més fàcil.
Vull tantes coses que no arriben. Tantes que no puc demanar ni exigir. Tinc tant poca força que resisteixo i camino poquet a poquet. I vull volar per sobre de tot. Tancar els ulls. Respirar. Perquè l’afecte és una tasca titànica. Perquè la pràctica és duríssima. Perquè el món és implacable.

………..

Tengo fantasmas. Que no me dejan. Un hormigueo en la barriga. Un peso bajo los ojos.

Pido atención. O a lo mejor es que la necesito. Por la que he estado dando. Por los límites que no he establecido. Por la corriente que se me lleva. Porque necesito un espacio de confianza en el que decir cómo me siento. Porque soy impaciente o paciente, ahora no lo sé. Por el miedo al abandono y al rechazo.

Tengo llorera. Porque las expectativas son venenosas y destrozan. Porque no sé cómo sacármelas de la cabeza. Porque parece que vienen y van. Porque hacía tiempo que no escrivía para mí y mis monstruos.

 

monstre

 

Porque tengo el ala tocada. Porque necesito y no sé si es demasiado. No sé si pido poco o mucho. No sé si pedir. Porque me duele mirarme. Porque es más fácil mirar al otro. Porque tendría que dejar de pensar.

Quiero unas vacaciones y calma. Y no puedo. Y me da rabia no tener siempre energía. Y me da rabia no poder ocuparme de mí. Y me da rabia que no sea todo más fácil.

Quiero tantas cosas que no llegan. Tantas que no puedo pedir ni exigir. Tengo tan poca fuerza que resisto y camino poquito a poquito.  Y quiero volar por encima de todo. Cerrar los ojos. Respirar. Porque el afecto es una tarea titánica. Porque la práctica es durísima. Porque el mundo es implacable.

“No vindrà ningú”/”No vendrá nadie”

Sento que no he deixat anar prou llast i que em cal buidar encara, sobretot per fer lloc a una motxilla que augura de nou viatges fantàstics.

I aquesta setmana se m’han remogut records. Que, ostres, com couen encara.

Recordo la primera vegada que ell, que era company de militància i també parella, em va dir: “no vindrà ningú a ajudar-te”. Just feia poc que ja estava encaminada la causa que de manera conscient i solidària algunes havíem assumit. S’havia de fer campanya. Ell, no s’hi va implicar mai. Ell quan estàvem soles em deia que ho havíem fet molt malament. Que jo ho havia fet malament. Que m’havia deixat prendre el pèl. Que no m’apreciaven, simplement m’utilitzaven. Que qui em pensava que era assumint costos legals per a aquella gent. Que jo no era especial. Que jo era arrogant i que volia cridar l’atenció, no pas militar i ser solidària.

Això un dia.

I un altre.

I un altre.

Això sense deixar espai a preguntar-me pel meu estat. Mai.

ofegarse

Ningú vindrà a ajudar-te. La llàstima és que entre totes no ho vam fer bé. Però això no té més importància que l’aprenentatge. Però ell bé que es va reafirmar. Ningú et dóna suport.

Ningú vindrà a ajudar-te.

Totes teníem mil coses a fer. Totes, a més, estàvem recuperant-nos, refent-nos. Ell simplement em mirava fred i em repetia que malament ho havia fet, que poc havia pensat, que creguda era, i que ningú m’ajudaria. Que estava sola. Que estaria sola.

I ell ni tant sols va venir al judici. Ni em va trucar per saber què tal. Va arribar de treballar i va començar a parlar de les seves coses, que eren les importants.

Ell, ufà, gèlid, tens, satisfet de comprovar que jo ja nedava enmig d’oceans de solitud sense lloc on agafar-me, ni barca on descansar, ni rumb, ni repòs.

Ell. El militant. L’activista. El maltractador. El torturador.

Encara em queda una mica d’aquesta sensació de solitud atenalladora. Supura ara plena de pors. I em murmura…deixa anar llast. Deixa’l. Que algú vindrà a ajudar-te.

…………

Siento que no he dejado ir suficiente lastre y que aún tengo que vaciar, sobre todo para dejar sitio en esta mochila que augura de nuevo viajes fantásticos.

Y esta semana se me han removido recuerdos. Que, joder, como escuecen aun.

Recuerdo la primera vez que él, que era compañero de militancia y pareja, me dijo: “no vendrá nadie a ayudarte”. Hacía poco tiempo que ya estaba encaminada la causa que algunas habíamos asumido de manera consciente y solidaria. Teníamos que hacer campaña. Él nunca se implicó en ella. Él cuando estábamos solas me decía que lo habíamos hecho todo muy mal. Que yo lo había hecho mal. Que me había dejado tomar el pelo. Que no me apreciaban, simplemente me utilizaban. Que quien me creía que era asumiendo costes legales para esa gente. Que yo no era especial. Que yo era arrogante y quería llamar la atención, que no quería militar ni ser solidaria.

Esto, un día.

Y otro.

Y otro.

Esto sin dejar un espacio para preguntarme por mi estado. Nunca.

ofegarse

Nadie vendrá a ayudarte. La lástima es que entre todas no lo hicimos bien. Pero esto no tiene más importancia ahora que el aprendizaje. Pero él se reafirmó. Nadie te apoyará.

Nadie vendrá a ayudarte.

Todas teníamos mil cosas por hacer. Todas, además, nos estábamos rehaciendo. Nos estábamos recuperando. Él simplemente me miraba frío y me repetía lo mal que lo había hecho, lo poco que había pensado, lo creída que era, y que nadie me ayudaría. Que estaría sola. Que estaba sola.

Y él ni siquiera vino al juicio. Ni me llamó para ver que tal. Llegó de trabajar y se puso a hablar de sus cosas, que eran las realmente importantes.

Él, ufano, gélido, tenso, satisfecho al comprobar que yo ya nadaba en océanos de soledad sin un sitio en que agarrarme, ni barco en el que descansar, ni rumbo, ni reposo.

Él. El militante. El activista. El maltratador. El torturador.

Aún me queda un poco de esa sensación de atenazadora soledad. Supura ahora llena de miedos. Y me murmura…suelta lastre. Suéltalo. Que alguien vendrá a ayudarte.

Doncs sí…/Pues sí…

Doncs sí. També tinc pensaments negatius. I molts no poden sortir. D’altres no en saben, o potser porten tant de temps amagats darrera la finestra, esperant que s’obri, que s’ofeguen.

cova

Sí. Encara em queda una mica d’aquella sensació aterradora de solitud. Sigui o no cert, tingui més o menys base, sigui quin sigui el detonant, de vegades, a dies, a hores, em sembla que estic sola. I tot fa por. I tot és cansat. I tancaria els ulls. I voldria aire, aigua, llum, silenci, carícies. Volaria….

Però sí. Fa lleig no estar sempre feliç i suau. Sobretot perquè sóc una dona, i com a tal se’m suposa una resistència sobrehumana, un humor etern, un afecte sempre brollant. I jo faig vaga de positivisme forçat infinit, perquè vull estar una mica a les fosques.

Sí. A les fosques, per a transitar tranquil·la, sense pressions, per aquestes sensacions tan poc valorades. A les fosques. Una mica. En silenci. Una mica sola. Una mica amb mi.

I què? Al cap i a la fi en aquest món, a part de dir-nos que les dones hem d’aguantar, tampoc ens ensenyen a parlar d’aquestes emocions. I no se’n pot parlar. I doncs, al menys, hi vull transitar.

……..

Pues sí. También tengo pensamientos negativos. Y muchos no pueden salir. Otros no saben hacerlo, o a lo mejor llevan tanto tiempo escondidos tras las ventanas, esperando que se abran, que se ahogan.

cova

Sí. Aun me queda un poco de esa sensación aterradora de soledad. Sea cierto o no, tenga más o menos base, sea cual sea el detonante, a veces, a días, a horas, me parece que estoy sola. Y todo da miedo. Y todo es cansado. Y cerraría los ojos. Y querría aire, agua, luz, silencio, caricias. Volaría…

Pero sí. Queda feo no estar siempre feliz y suave. Sobre todo porque soy mujer y se me supone una resistencia sobrehumana, un humor eterno, un afecto que siempre emana. Y yo hago huelga de positivismo forzado infinito, porque quiero estar un poco a oscuras.

Sí. A oscuras para transitar tranquila, sin presiones, por estas sensaciones tan poco valoradas. A oscuras. Un poco. En silencio. Un poco sola. Un poco conmigo.

Y qué? Al fin y al cabo en este mundo, a parte de decirnos a las mujeres que tenemos que aguantar, no nos enseñan a hablar de estas emociones. Y no se puede hablar de ellas. Y al menos, quiero transitar por ellas.

Tapant vergonyes/Tapando verguenzas

Article publicat a Xarxa Penedès

Aquesta ha estat la setmana del món al revés. O potser tothom s’ha posicionat de manera conscient o inconscient ocasionant, així, una caiguda de màscares. O potser simplement es tracta de que hi havia una manca d’informació general que ha creat confusió, tot i que dubto d’aquesta tesi. Sembla més aviat fruit de la desídia i potser de quelcom més que per ara prefereixo no nombrar.

Hi ha moments en els que cal saber-hi estar, cal estar a l’alçada dels esdeveniments i saber donar la resposta política adient. De res serveix amagar el cap sota terra perquè així els problemes no deixen d’existir. Per molt que fugis, aquests et seguiran, seran allà quan tornis. No és gens correcte passar a les altres una patata calenta que no sabem com gestionar. I encara resulta menys positiu és q el senyor alcalde, a més a més,  culpabilitzi al veïnat de la porqueria feixista que fa temps que s’acumula a la comarca.
Abans de que el batlle comenci a fer gestos dramàtics potser cal que fem un recordatori dels esdeveniments i així ens situem totes.

Fa pocs dies saltava la notícia que una nova formació que es diu Respeto, fruit de la confluència entre PxC, PxL i España 2000, feia el seu primer congrés al Baix Penedès. De seguida vam reunir-nos per a donar resposta a aquest fet que consideràvem i considerem que va més enllà de la ofensa i de la provocació: és absolutament intolerable la seva presència. Qui sàpiga qui són aquestes formacions i què promouen hauria de tenir molt i molt clar que no haurien d’haver vingut, que no haurien d’haver tingut cap espai. Senyores i senyors dels consistoris del Baix Penedès: aquesta gent són nazis, feixistes, racistes, islamòfobs, masclistes, homòfobs i un llarg i llastimós etcètera. Dic llastimós perquè ho resulta, resulta llastimós veure com hi ha un silenci incomprensible davant el fet que dins els ajuntaments, dins els hotels i als carrers de la comarca, hi hagi persones i grups que promouen l’odi i fan propostes que se salten els drets humans bàsics com el dret a asil, el dret a assistència, el dret a l’empadronament, el dret a l’exercici de la pròpia cultura…

No poden tenir el mal gust de parlar de veïnatges i de cohesió quan tenen una actitud tan tèbia, per no dir nul.la, davant d’aquests grupuscles. La mala excusa de que fan servir eines pròpies de la democràcia no és cap justificació per a no deixar-los amb la paraula a la boca, recordem q Hitler va guanyar unes eleccions, és que no hem après res encara? Hem d’aprovar el feixisme i el racisme pel simple fet que es presenten a eleccions? Rotundament no.

Aquesta és, doncs, la seva idea de democràcia, doncs?

Aquestes idees no són un mal menor a obviar ni són una ideologia com qualsevol altra. Potser no els importa que hi siguin perquè ara no els afecta, però estan alimentant el monstre tant per omissió com per acció.

Parlant clar, què li passa pel cap al senyor Carnicer, flamant alcalde de El Vendrell, quan para un ple per uns simples papers però no el para mai davant el constant discurs tòxic i racista de PxC dins l’ajuntament?

Per a qui no en sàpiga res ho explico.

El dimarts 19 d’abril UCFR Baix Penedès va convocar al ple a la gent que tingués ganes de mostrar rebuig a la presència de Respeto. El ple és públic. Els assistents van fer quelcom molt senzill, mostrar un paper quan PxC va prendre la paraula al ple (recordem que hi ha tres regidors de PxC a El Vendrell). Al paperet hi posava: per respecte, feixistes ni al Baix Penedès ni a enlloc.

Aquests papers i aquesta frase van molestar molt al batlle que al moment va decidir parar el ple. Amb això vol dir el senyor Carnicer, del PSC, que li molesta que el públic aixequi uns papers? Uns simples paperets? Vol dir l’alcalde que no li agrada la frase? Que no la subscriu pas? Que li ofèn? Rellegim la frase: Per respecte, feixistes ni al Baix Penedès ni a enlloc. No hi està d’acord el consistori? No resulta prou demòcrata? És ofensiva?

Sincerament qui no subscrigui aquesta frase i qui se’n senti ofès potser que s’ho faci mirar. Segurament gran part dels grups que estaven aquell dia al ple haurien de revisar la seva reacció davant aquesta actuació tant poc invasiva.  Que m’expliquin perquè el ROM permet que els consistoris baix penedesencs puguin fer un ple, que és públic, a porta tancada per una simple i sana expressió política, en aquest cas contra la presència de nazis a la comarca. Això pot sonar una mica massa caciquil, oi? o potser estan mentint descaradament quan diuen que estan al servei de la gent, cosa que podria ben ser. Fem una cosa. Facin com altres ajuntaments, que han aprovat mocions en les que afirmen que no toleraran actes racistes i feixistes. Això sí que seria respectar la voluntat de les veïnes perquè per si no se n’havien assabentat encara, resulta que la seva sorprenent tolerància asèptica cap a PxC causa que moltes veïnes visquin amb patiment, amb por, amb recel i amb cert aïllament. Això no els molesta a les autoritats i representants? Doncs si això els és ben igual facin el favor a tothom de no parlar de toleràncies, democràcies, cohesions i decències.

De veritat no els causa mala consciència haver-se acostumat a PxC i explosionar incomprensiblement amb un paper contra el feixisme a casa nostra?

Seguim la setmana i caldria explorar quantes formacions polítiques han mostrat públicament rebuig a Respeto i al seu congrés. Al fet que el fessin a la comarca i precisament en 23 d’abril. Que aixequin la mà les que han dit que no els volen i les que han fet difusió dels actes o bé n’han participat. Millor que no mirem els resultats, no? Després brandaran orgulloses als ajuntaments i parlaments iniciatives de cara a la galeria que seran simple paper mullat. Doncs és en aquests moments en que s’ha de ser una mica valent i dir les coses pel seu nom.

Per exemple cal dir que PxC convida a Pegida a apadrinar el seu nou partit de confluències. Pegida organitza marxes de torxes per a recordar Hitler. Pegida fa proclames obertament islamòfobes i contra les refugiades. Pegida és extrema dreta i no se n’amaga del seu discurs antimusulmà i pro família cristiana com a model únic. Les mal anomenades autoritats sabien que això passaria a Coma-ruga. Sinó no s’explica l’exagerat dispositiu policial desplegat per a protegir als nazis i barrar el pas a les antifeixistes. Sí, vau omplir Coma-ruga de mossos i antiavalots amb una desproporció que només pot ser deguda a la por que pugueu tenir a que ens expressem i perdeu un control que, per cert, vista la comoditat amb que campa PxC, mai heu tingut. Ho sabíeu, sabíeu que vindria España 2000, que està farcida d’acusats d’agressions a menors, homòfobes, feixistes etc. Sabíeu que vindrien els de Partido por la Libertad con las Manos Limpias, amics de l’extorsió. Que per cert, quina mena de gent utilitza la paraula ‘sindicato’ (Manos Limpias) quan el que està fent bàsicament és donar oxigen a la ultradreta? Aquests i PxC compten amb ex militants de la dreta més casposa i imperialista (Fuerza Nueva, DN…) i també del GIL. El mateix Armengol era del GIL. Sabíeu qui són i sabíeu que venien i en comptes de posar el crit el cel vau callar i vau fer el ple a porta tancada. Vau permetre que identifiquessin a qui només havia aixecat un paper. Vau deixar que els nazis fessin un acte a la comarca i els vau protegir com si els antifeixistes tinguéssim idees fora de lloc, quan el que està fora de lloc és banalitzar el racisme.

I llavors perquè us indigneu tant? Si de fet sou més tolerants amb delictes d’odi i de sang que amb uns papers i una protesta antifeixista, no sou vosaltres els que hauríeu d’estar indignats. Però és clar, ja ho entenc. Deu crear certa sensació de culpa. Aquí no es tracta de vots, d’aquells rars equilibris de tu em dones i jo et dono. Es tracta de política amb majúscules i no la de semàfors i intercanvis en plens tancats.

Jo, nosaltres, en canvi, tenim la consciència ben tranquil.la, estic ben orgullosa del que penso i faig, del que pensem i fem. I vosaltres què?

Jo i nosaltres podem anar amb el cap ben alt i alegrement. Vosaltres crec que no. Potser hauríeu d’haver explicat a tots els votants que us és igual l’odi per raó de raça, per exemple. I llavors potser ja estaríem totes tranquil·les i no hi hauria confusions.

Que els dolents de la pel·lícula no eren els que portaven un paper el dia del ple ni els que estaven portant una pancarta contra el feixisme. Els dolents portaven les mans plenes de sang i corbata, vestits cars cosits per les barbaritats. I mentrestant vosaltres trucàveu a la policia i callàveu, fèieu paradeta i aquí no ha passat res. Potser us sembla que això és el millor pel poble però no ens enganyeu, no us enganyeu, és el millor pels feixistes i el menys compromès per a vosaltres. I mentrestant deixeu escampar la misèria i la barbàrie per la comarca.

…………………………………….

Artículo publicado en Xarxa Penedès

Ésta ha sido la semana del mundo al revés. O todo el mundo se ha posicionado de manera consciente o inconsciente ocasionando así que se caigan las máscaras. O quizás solo se trata de que haya tal falta de información general que se ha creado una gran confusión, aunque lo dudo. Todo esto parece más bien fruto de la desidia y quizás de algo más que prefiero no nombrar.

Hay momentos en los que hace falta saber estar, hay que estar a la altura de los acontecimientos y saber dar la respuesta política adecuada. De nada sirve esconder la cabeza debajo del suelo porque así los problemas no dejan de existir. Por mucho que huyas estos te seguirán, seguirán ahí cuando vuelvas. No es para nada correcto pasar a los demás la patata caliente que no sabemos cómo gestionar. I aún resulta menos positivo que el señor alcalde, además, culpe al vecindario de la basura fascista que se acumula en la comarca.

Antes de que el alcalde empiece con los gestos dramáticos quizás deberíamos recordar los acontecimientos y así nos situamos todas.

Hace unos días saltaba la noticia que una nueva formación que se llama respeto, fruto de la confluencia entre PxC, PxL y España 2000, hacía su primer congreso en el Baix Penedès. EN seguida nos reunimos para dar respuesta a este hecho que considerábamos y consideramos que va más allá de la ofensa y de la provocación: es absolutamente intolerable su presencia. Quien sepa quiénes son estas formaciones y lo que promueven debería de tener muy claro que no deberían haber puesto un pie aquí, que no deberían haber tenido ningún espacio. Señoras y señores de los consistorios del Baix Penedès: esta gente son nazis, fascistas, racistas, islamófobos, machistas, homófobos y un largo y lastimoso etcétera. Digo lastimoso porque lo es, resulta lastimoso ver cómo hay un silencio incomprensible ante el hecho que dentro de los ayuntamientos, dentro de los hoteles y las calles de la comarca, haya personas y grupos que promueven el odio y hacen propuestas que se saltan los derechos humanos básicos como el derecho al silo, el derecho a la asistencia, el derecho al empadronamiento, el derecho al ejercicio de la propia cultura…

No pueden tener el mal gusto de hablar de ser vecinos y vecinas, de cohesión, cuando tienen una actitud tan tibia, por no decir nula, ante estos grupúsculos. La mala excusa de que usan las herramientas propias de la democracia no es ni una justificación para no dejarlos con la palabra en la boca; recordemos que Hitler ganó unas elecciones, ¿es que no hemos aprendido nada aun? ¿Tenemos que aprobar el fascismo y el racismo por el simple hecho de que se presentan a elecciones? Rotundamente no.

¿Ésta es entonces su idea de democracia?

Estas ideas no son un mal menor a obviar ni son una ideología como cualquier otra. A lo mejor no les importa que están aquí porque de momento no les afecta, pero estan alimentando el monstruo por omisión o por acción.

Hablando claro, que le pasa por la cabeza al señor Carnicer, flamante alcalde del Vendrell, cuando para un pleno por unos simples papeles pero no lo para nunca ante el constante discurso tóxico y racista de PxC en el ayuntamiento?

Para quien no sepa nada lo explico.

El martes 19 de abril UCFR Baix Penedès convocó al pleno a toda la gente que quisiera mostrar rechazo a la presencia de Respeto. El pleno es público. Las asistentes hicieron algo muy sencillo: mostrar un papel cuando PxC tomó la palabra en el pleno (hay tres regidores de PxC en el Vendrell). EN el papelito ponía: por respeto, fascistas ni en el Baix Penedès ni en ningún sitio.

Estos papeles y esta frase molestaron mucho al alcalde que al momento decidió parar el pleno. ¿Con esto quiere decir el señor Carnicer, del PSC, que le molesta que el público levante unos papeles? ¿Unos simples papeles? ¿Quiere decir el alcalde que no le gusta la frase? ¿Que no la suscribe? ¿Qué le ofende? Releamos la frase: por respeto, fascistas ni en el Baix Penedès ni en ningún sitio. ¿No está de acuerdo el consistorio? ¿No resulta lo suficientemente demócrata? ¿Es ofensiva?

Sinceramente quien no suscriba esta frase y quien se sienta ofendido quizás debería hacérselo mirar. Seguramente gran parte de los grupos que estaban aquel día en el pleno deberían revisar su reacción ante esta actuación tan poco invasiva. Que me expliquen porque el ROM permite que los ayuntamientos de la comarca puedan hacer un  pleno, que es público, a puerta cerrada por una simple y sana expresión política, en este caso contra la presencia de nazis en la comarca. ¿Esto suena un poco caciquil no? O quizás están mintiendo descaradamente cuando dicen que están al servicio de la gente, que podría ser. Hagamos una cosa. Hagan como otros ayuntamientos que han aprobado mociones en las que afirman que no toleraran actos racistas y fascistas. Eso sí que sería respetar la voluntad de las vecinas porque, por si aún no se habían enterado, resulta que su sorprendente asepsia ante PxC causa que muchas vecinas vivan con sufrimiento, con miedo, con recelo y con cierto aislamiento. ¿Esto no molesta a las autoridades y representantes? Pues si esto les da igual hágannos un favor a todas y dejen de hablar de tolerancias, democracias, cohesiones y decencias.

¿De verdad no les causa mala consciencia haberse acostumbrado a PxC y explotar incomprensiblemente ante un papelito contra el fascismo en nuestra casa?

Seguimos la semana para bingo, y exploremos cuantas formaciones políticas han mostrado públicamente rechazo a Respeto y su congreso. Al hecho de que lo hiciesen en la comarca y precisamente el 23 de abril. Que levanten la mano los que han dicho que no los quieren, y las que han hecho difusión de los actos y han participado. ¿Mejor será no mirar los resultados, no? Después irán orgullosos a ayuntamientos y parlamentos alzando iniciativas de cara a la galería que serán solo papel mojado. Pues en estos momentos hay que ser un poco valiente y decir las cosas por su nombre.

Por ejemplo hay que decir que PxC invita a Pegida a apadrinar su nuevo partido de confluencias. Pegida organiza marchas de antorchas para recordar a Hitler. Pegida hace proclamas abiertamente islamófobas y contra las refugiadas. Pegida es extrema derecha y no esconde su discurso anti musulmán y pro familia cristiana como modelo único. Las mal nombradas autoridades sabían que esto pasaría en Comarruga. Sino no se explica el exagerado dispositivo policial desplegado para proteger a los nazis e impedir el paso a los antifascistas.

Sí, llenasteis Comarruga de mossos y antidisturbios con una desproporción que solo puede ser debida al miedo que tenéis a que nos expresemos y a que perdáis un control que, por cierto, vista la comodidad con la que campa PxC, nunca habéis tenido. Lo sabíais, sabíais que vendría España 2000 que está llena de acusados de agresiones a menores, homófobas, fascistas etc. Sabíais que vendrían los del PxL con las manos Limpias, amigos de la extorsión. Que por cierto, que tipo de gente usa la palabra ‘sindicato’ cuando lo que hace básicamente es dar oxígeno a la ultraderecha. Estos y PxC cuentan con es militantes de la derecha más casposa e imperialista (FN, DN…) i también del GIL. El mismo Armengol era del GIL.

Sabíais quienes son y sabíais que venían y en vez de poner el grito en el cielo os callasteis e hicisteis el pleno a puerta cerrada. Permitisteis que identificaran a quien simplemente levantó un papel. Dejasteis que los nazis hiciesen un acto en la comarca y los protegisteis como si las antifascistas tuviésemos ideas fuera de lugar, cuando lo que está fuera de lugar es banalizar el racismo.

I entonces ¿porque os indignáis tanto? Si de hecho sois más tolerantes con los delitos de odio y de sangre que con unos papeles y una protesta antifascista, no sois vosotros los que deberíais estar indignados. Pero claro, ya lo entiendo. Debe de crear cierta sensación de culpa. Aquí no se trata de votos, de esos raros equilibrios del tú me das y yo te doy. Se trata de política en mayúsculas y no de la de semáforos o intercambios en plenos cerrados.

Yo, nosotras, en cambio, tenemos la consciencia bien tranquila, estoy muy orgullosa de lo que pienso y hago, de lo que pensamos y hacemos. ¿Y vosotros que?

Yo, y nosotras, podemos ir con la cabeza bien alta y alegremente. Vosotros creo que no. Quizás deberíais haber explicado a todos vuestros votantes que os da igual el odio por razón de raza, por ejemplo. Y entonces quizás ya estaríamos todas tranquilas y no habría confusiones.

Que los malos de la película no eran los que llevaban un papel el día del pleno ni los que estaban llevando una pancarta contra el fascismo. Los malos llevaban las manos llenas de sangre y corbata, vestidos caros cosidos por las barbaridades. Y mientras vosotros llamabais a la policía y callabais, hacíais paradita y aquí no ha pasado nada. A lo mejor os parece que es lo mejor para el pueblo pero no nos engañáis, no os engañéis, esto es lo mejor para los fascistas y lo menos comprometido para vosotros. Y mientras tanto dejáis que se propáguela miseria y la barbarie por la comarca.

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

 

 

http://xarxapenedes.cat/20148-2/

Sensació agredolça. Les Jornades Feministes 2016

Article publicat a Xarxa Penedès

Diumenge tenia unes ganes tremendes de fer una mena de relat sobre les Jornades Feministes 2016 a les que vaig assistir, tant per a fer una petita aportació mitjançant un taller, com aprenent molt de les activitats on vaig tenir l’oportunitat d’anar. Sobretot per a trencar el silenci mediàtic i de gran part de l’activisme al voltant d’aquestes. I sabeu…va ser molt brutal!

Vaig anar als espais rebatejats per l’ocasió: la sala d’exposicions Hipàtia, l’Auditori Virginia Woolf, el pati Carmen Amaya, la Sala Chantal Akermann, la Sala Frida Kahlo… I és que hi érem moltes amb elles, la sala Rose Parks, la Safo, la Hildegarda de Bingen, la ArtemisiaGentileschi, la Roig, la Skolodowska-Curie… Vaig respirar pancartes on es deia que no volíem assetjadors, que les dones sostenim el món, que visca la nostra lluita, que Calladetes no estem més maques…N’érem moltes mirant i aplaudint els castells fets només per dones i noies i nenes. I també n’érem moltes les que miràvem com les dones racialitzades ens alertaven dels nostres privilegis i desplegaven una pancarta que deia “Els feminismes catalans també són racistes”.

La quantitat de taules i xerrades era tal que feia pena haver d’escollir: trans, lesbianes, treball sexual, coeducació, treball social, TTIP, migracions, amor, guerres, salut, violència obstètrica, còmics, memes, racisme de gènere, menstruació, medi ambient, la PAHC de Sabadell, les Kurdes, les gitanes, les musulmanes, les llatines, el treball, el teatre, l’autodefensa, la colonització, les violències de gènere… i me’n deixo moltes. Si tenies un forat podies anar a veure les exposicions ( la de Mujeres Libres, la de la Presó de Dones de Les Corts, la de la Montserrat Abelló, la de la caterina Albert, la de On l’amor és il·legal…), l’espai de creació ( com la de com dones de diversos indrets fan rituals de benvingudes, on participaven col·lectius com EQUIS MGF o E Waiso Pola, espectacles de dansa i teatre, màgia…), o l’espai de vídeo loop. Si volies passejar tenies tot un seguit de tenderols de diversos col·lectius i de dones creatives on a més de veure materials t’hi paraves a signar, a debatre, a xerrar…a aprendre.

Va ser emocionant veure la pancarta amb el lema de les jornades feministes anteriors, les del 2006: “Les dones sabem fer i fem saber”. De fet en repartien llibres amb les ponències que n’havien sortit. Dic que va ser emocionant perquè recordo perfectament el dia que vaig anar a Ca La Dona a buscar un exemplar del llibre acabat de sortir del forn, si en fa d’anys d’això. Un llibre d’aquests que en diríem totxana, però gratuït ple de coneixement i de debat, que encara guardo quasi intacte en la meva humil biblioteca, a l’apartat de dones i feminismes. Va ser com una mena de flaix: si ja aquell lema em parlava de les nostres àvies i de la nostra potència present i futura, veure la pancarta i els llibres em va fer pensar, “nena, et vas fent gran”, però no amb recança sinó amb certa alegria orgullosa. Era una mena de “Mireia, has arribat fins aquí, hem arribat fins aquí, som valentes, som sàvies, aprenem i aportem, som la sal i el pebre!!”.

Aquella trobada des del minut u estava tenint aquell efecte energètic agradable. Érem milers de dones. Era un espai on segur que hi ha moltes mancances i moltes ens ho van assenyalar com ja he comentat abans. Però disculpeu, quin gust estar en un espai on no era jutjada pel meu aspecte, ni pel meu cos, jo no era un objecte. Quin gust un lloc on no he de fer tasques de cura i “domèstiques” pel fet de ser dona o de manera alienant perquè sinó ningú les fa. Quin gust un espai on en una xerrada les criatures no són excloses i on si es vol hi ha un espai infantil habilitat, on treure’s el pit per a alletar no és més que una normalitat. Quin gust un espai on els detalls humans, no només cap a les criatures i la maternitat, també cap a la necessitat d’accessibilitat i rampes, estan cuidats. Aquests detalls que fan que tot sigui molt més revolucionari que en d’altres espais. Aquell espai realment vital en tots els significats de la paraula. Quin gust un espai només de dones encara que sigui un parell de dies. Que sí, que amb molts grups que hi eren si hi hagués tingut un debat no ens haguéssim posat gens d’acord. Però amb molts d’altres sí. Era com estar una mica més segura del que me’n sento quotidianament.

Personalment vaig fer una petita aportació, un taller de menys de dues hores d’autodefensa, però sobretot enfocat en definir tot allò que ens han volgut prendre ( definir autodefensa feminista, agressió, violència de gènere…) i les eines que tenim o podem tenir per a afrontar les situacions quotidianes i de violència de baixa intensitat (xantatges emocionals, negació de la violència, falta d’escolta activa, desautoritzacions, condescendències etc). Vam riure, i molt. Encara que sembli mentida vam fer-ho. I també vaig assistir a les exposicions i l’espai de creació, el taller sobre vulnerabilitats i resistències feministes i el de maternitat, violència obstètrica i lactància. Vaig fer torns al tenderol de Dones Llibertàries, tenint l’oportunitat de xerrar amb les dones de la marxa de Matagalpa, generacions de Dones Llibertàries que encara no coneixia, el treball incansable de Tamaia i ACATHI, el retrobament amb dones de Mujeresp’alante…Vaja, un no parar.

Diumenge estava jo fora de joc, descansant, repensant, assimilant també tots els retrobaments i les desvirtualitzacions.

I avui dilluns volia redactar una crònica més exhaustiva dels tallers però he tingut un matí terrible. Al tren, a primera hora, hem viscut una agressió masclista. De tota la gent que érem al vagó només ens hem aixecat un noi i jo per a evitar-la. La resta de persones primer miraven malament a la noia perquè aquesta estava pujant el to de veu, però cap d’aquestes persones ha provat d’evitar que l’agressor l’agafés dels cabells, o que tornés a seure tranquil·lament al seient. No, els ha molestat més la dona pujant la veu, la dona que a la seva manera ja s’estava defensant d’una situació que era hostil. I no he pogut evitar donar voltes tot el matí a la situació, que ja d’inici m’ha fet venir ganes de plorar, de donar cops, de girar cua i de tornar al llit per a no sortir-ne.

Em ressonava tota l’estona una frase que vaig utilitzar al taller de dissabte. “Les violències de gènere són estructurals, són una relació de poder que lluny de ser només la bufetada, és la normalització de la relació vertical que per a ser exercida no li fa falta cap mena de justificació”. A ell no li ha calgut justificar-se, a ella sí des del minut zero. Ella estava essent mirada amb desaprovació per parlar més fort del que ho hauria de fer, ell no ha estat aturat per pegar-li. Ell té el monopoli de l’ús de la violència, ella no en té permès ni l’ús de la verbal o ambiental. La ira, el cabreig, no són per a nosaltres o, si ho són, ho són en forma de tòpic deformat. Hem de parlar-vos bé, hem d’explicar-vos bé, hem de procurar que, hem de poder cooperar amb la situació, hem d’arribar a consensos mediocres als que ens permeteu arribar, hem de comprendre i fer entendre, hem de complaure, hem de servir, hem de crear un ambient agradable…HEM. Ens mirareu malament quan us apugem el to, quan us diguem amb fermesa el que pensem, i rebrem un càstig perquè estarem transgredint i us estarem qüestionant.

Avui he fet un exercici curiós. He agafat tot el discurs (terrible) contra els okupes del Banc Expropiat que estaven fent als mitjans i l’he reescrit substituint paraules ( policies per homes, okupes per dones…) i la cosa ha quedat així:

“Quan una dona utilitza la violència és un fracàs perquè no serveix de res. Començant per la violència verbal. Una dona que usa la violència ho fa per a aconseguir alguna cosa més i perd tota la raó que pugui tenir. N’hi ha que usen la paraula autodefensa com a excusa, però ni el sistema és tant violent com abans ni els homes actuen si abans no se’ls ha posat nerviosos. Totes les dones que no condemnen l’ús femení de la violència perden raó, també. Haurien d’assenyalar a les violentes perquè els fan un flac favor. Mai hi ha excusa ni per a parlar malament. No és propi històricament de les dones respondre amb violència. Això incomoda.”

I reblava preguntant:

“Val. Ara. Exercici de reflexió. Quants heu parlat així (o heu pensat això de) a la vostra companya de vida, de llit o de militància? Fins a quin punt reproduïu discursos de poder? Fins a quin punt no us qüestioneu? Així s’entén que tothom avui mirés malament a la noia agredida al tren. Mirades de desaprovació quan ella cridava que jo també he rebut i rebo si crido.”

Escric això amb les xapetes que he portat aquest cap de setmana sobre l’escriptori, la de les jornades i la de Dones Llibertàries que diu Feminisme o barbàrie, mentre rebo una trucada per a comentar el meu taller i una dona em diu que vaig apuntar idees meravelloses. I així, en aquest context tant profundament contradictori, em pregunto… quants de vosaltres sou conscients que vivim i reproduïu una barbàrie?

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/sensacio-agredolca-les-jornades-feministes-2016/

Sobren raons. Cap excusa contra el feixisme

Article publicat a Xarxa Penedès

Com a feminista tinc moltissimes raons contra el feixisme, que quan passi aquesta voràgine militant ja exposaré. De moment, una visió general.

El proper dissabte 23 d’abril, com moltes ja sabreu, ens visiten una colla de feixistes. De fet, seria correcte dir que als que ja tenim aquí se’ls sumaran uns quants, molts, més. Massa, sempre ens són masses. Diuen que s’han batejat Respeto, a mi em sembla una broma de mal gust.

Vénen a presentar en públic el seu nou projecte i ho fan sense complexes ni vergonyes, cosa que ja d’entrada és digna d’anàlisi. Resulta preocupant que a la seva pròpia notícia de l’acte apuntin que ho fan a Calafell perquè la comarca i la província són còmodes feus del feixisme. Podríem estar hores donant-hi voltes, sobre el que s’ha fet i el que no s’ha fet. Ara, però, no és el moment encara de pensar únicament en perquè es produeix aquesta situació, més aviat és el moment d’encarar la immediatesa, o sigui, l’acte. Si això no s’afronta, si no hi ha una resposta a aquesta barbaritat, serà, com a mínim, un error polític poc justificable. De fet seria una mena de suïcidi.

Fa més de dues dècades de l’assassinat d’en Guillem Agulló a mans d’elements feixistes. La mateixa púrria que li va llevar la vida i va ser absolta o bé condemnada a mínims, ja que no es va reconèixer com a crim d’odi, és la que vol venir el dia 23. I aquests assetjaren la família d’en Guillem. I se’n reien de la seva mort. Aquests són els que venen. Aquests són amb els que el sempre elegant provincià August Armengol ha fet confluència. I això no només ho hem d’explicar, n’hem de poder fer justícia social, que on ells encara criden ‘Dónde están los amigos de Guillem?’ nosaltres retronem ‘Guillem Agulló ni oblit ni perdó!’. I aquesta és la meva primera raó per a respondre’ls, en Guillem i tots els que han mort a mans del feixistes. Som nosaltres les que hem de portar-los a la memòria i a la dignitat que aquests energúmens els volen prendre, així doncs, no els permetem fer-ho nosaltres que encara hi som.

Fa poc vaig sentir de boca d’una mare: si no fem guerra als carrers no ens sentim cuidats, no fer res és sempre un error, així doncs encara que ja no hi siguin, cuidem-los.

La meva segona raó, com sempre escombro cap a casa meva, és que aquests grups en ser feixistes són inevitablement masclistes. El seu model de dona ideal és aquella que està lligada als designis i voluntats de la pàtria i dels que la ostenten que no són ningú més que els homes. La filosofia nauseabunda envolta aquests models femenins basats en l’exaltació de la domesticitat de la pacient i invisible esposa i de la defensa de la pàtria, ja sigui cuidant soldats, parint-los o fent d’amazona amb limitacions imposades. Fins i tot, veuen bellesa en que les dones defensin el bel·licisme, que animi els homes a lluitar i a matar, un bel·licisme que per essència és doblement cruel amb les dones. Anem més lluny: són contraris a models no tradicionals de parelles, per tant, a part de tot, són homòfobs i transfobs. Com a feminista, com a dona, no puc estar més que horroritzada davant la presència d’un sol d’aquests feixistes. Si ja vénen més i pretenen implantar-se sé que la nostra seguretat, integritat i lluita estan en perill i toca defensar-les. Això forma part també de l’autodefensa feminista, l’atac i la resposta a grups polítics que ens agredeixin i amenacin.

La meva tercera raó és mostrar-los que intentar dividir la classe treballadora entre autòctons i els ‘de fora’ no és una bona idea a deixar escampar, no és un argument amb el que jugar, és ras i curt una barbaritat que condueix a dues situacions complementàries: el triomf de les classes que pretenen dominar l’estat de les coses i la batalla inhumana entre treballadores i entre pobles. En tenim precedents històrics, no estic descobrint la sopa d’all, i per això em resulta tant seriosa la necessitat de respondre. Cada cop que deixem passar que algú digui que el nostre veí ens treu la feina perquè es diu Saïd mirem cap a una altra banda i trepitgem de mala manera conceptes tant estimats com solidaritat, suport mutu o consciència de classe. Imagineu si per ‘a’ o per ‘b’ deixem passar que vinguin uns centenars a vociferar estupideses populistes com aquestes: les agressions, per omissió, també són agressions, donem-hi respostes. Que cap veïna, que cap treballadora se senti sola ni amenaçada, que sapiguem portar a la pràctica això de que els llaços humans són molt més potents que els cants de sirena de la barbàrie. Que res passi per sobre de la necessitat constructiva de no deixar a l’estacada de la pitjor humiliació cap de les nostres companyes explotades i precàries.

La meva quarta raó és menys concreta, simplement és la voluntat d’encarar qualsevol forma d’autoritat i poder, i el feixisme, encara que el vulguin amagar sota eufemismes com ‘identitaris’ per a no donar la cara massa directament, és tirànic. És una raó de pes per a fer-los saber que no són benvinguts.

Sabem què és el feixisme, sabem què és el racisme. Ara també sabem que el senyor August Armengol, que es ratifica com la joia de la corona de la província, té tractes i projectes polítics amb grupuscles, i personatges, relacionats amb crims molt seriosos, discursos obertament ultres i cares fosques que per sort són fàcils de trobar quan busques una mica per les xarxes. Heus aquí una altra raó: explicar a la gent i explicar al Doctor que sabem quines males companyies freqüenta.

I potser no acabaria de dir raons fins que acabessin aquestes formes de faltar-nos a totes al respecte. Per totes aquestes poques raons que he apuntat, no hi ha excuses per a dir ben alt, el dia 23, que ells no poden fer servir la paraula Respeto, que ells no tenen la carretera ampla en aquests contrades, que el que fem nosaltres sí que és motiu d’orgull i que ni el dia 23 ni cap altre no se l’apropiarà un grup feixista, ni aquí ni enlloc. No estar el dia 23 a Calafell, ja li diguis diada, ja li diguis equinocci, ja sigui el dia que mires llibres i proves de subvertir, és igual, som-hi, perquè no anar-hi seria sobretot fallar-nos a nosaltres mateixes i aquesta vegada potser no ens ho podem permetre. Si els deixem un respir ens ofegaran a nosaltres.

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/sobren-raons-cap-excusa-contra-el-feixisme/