La clase también nos atraviesa

Estamos acostumbradas a hablar en términos como que hay diferentes feminismos y no solo uno, que tenemos que saber ver aquello que nos atraviesa (las intersecciones, como por ejemplo la raza), que lo personal es político…Pero yo me pregunto, no será que hay términos que hemos olvidado y que otros se han convertido en mantras o mainstream?

mujeres-trabajando

Parece ser que hablar de clase duele a la vista, hay quien piensa que está pasado de moda. Yo digo, una cosa es que resulte oxidado e incompleto decir que todo se soluciona con la lucha de clases, i la otra es substituir palabras, hablar de desigualdades o precariados, de las injusticias, sin decir las cosas por su nombre. Verdad que da rabia cuando le sacan cafeína a los feminicidios? Mucha. Pues a mí también me duele sacarle contenido a la clase social y teorizar en tal exceso que acabamos aceptando condiciones de vida muy muy esclavas. Y sí, chicas y chicos, la clase nos atraviesa de mala manera. Y no me es posible obviar eso en mi práctica y en la teoría feminista.

Antes de ponerme a teorizar, que no siempre me sale porque con que no pude acabar de pagar los estudios el autodidactismo llega donde puede, y que coño que no tengo ganas, utilizaré esto de que lo personal es político. Y es que no me sale de otra manera:

La señora que se mofaba de mi padre ( ella no sabía que era mi padre) porque él no es tan locuaz como ella en catalán, aunque lo habla mucho con acento andaluz, y también porque fruto de la escasa formación tiene una letra jeroglífica, esta señora clasista, llevaba puesta una chapa contra la violencia de género.

El señor que se reía de mi madre por que hace faltas cuando escribe en catalán porque ella tiene estudios pero no tiene formación super superior ni es de las que ejerció una profesión liberal (él no sabía que ella era mi madre) es de estos progres que te los encuentras en las manis  contra las guerras, contra el racismo y las del 25N en Barcelona.

La señora que me dijo que debía ir al psicólogo por que llevaba cresta, botas y fumaba porros en la puerta del colegio de un barrio de clase media alta que no era mi barrio  (aunque yo tenía una media de notas brutal) era mi tutora y nos enseñaba que las mujeres podíamos hacer lo que quisiéramos, supongo que se refería a las de su barrio, no a las del mío. En esta misma escuela uno de los profesores consideraba que mi barrio era peligroso, un profe que nos enseñaba lo guay que era la economía cooperativa.

Cada día tengo que planchar la ropa a la gente, hombres y mujeres, que son progres, que van a manis, que llevan chapas contra las violencias, contra la penalización del aborto, las guerras etc. I estas mismas me tratan como si fuera la criada a su servicio. Algunas llevan rastas y los pelos a lo progre, la ropa progre, algunas hasta se pasaron por el 15M, o están en movidas vecinales…pero ei, yo tengo que cumplir mi función porque estoy a su servicio.

Dentro de las que trabajamos fuerte, sí, hay niveles. Hay quien no ha vivido tantas y tantas veces como yo el hacer todas fuerza des de pequeñas en casa, mirando ofertas de trabajo en los periódicos ( La Vanguardia, El Segundamano…) porque mi padre, otra vez, había quedado en el paro. Eso sí, he sido muy feliz. O el tener que vivir en 20 metros cuadrados a la fuerza. O en un barrio más abajo en el que la policía no entra y te suben los olores y las cucarachas de los bajantes del edificio cada día. O bien explota el contador del edificio. O cualquier cosa infumable.

Hay quien no ha vivido el discursillo clasista benevolente y piadoso, de quien viene a traerte montañas de ropa, mientras la noche anterior has tenido que hacer guardia porque a una vecina adicta a la cocaína y maltratada le quieren quitar el hijo, o a la otra el ex la amenaza con un hacha, o vienen a buscar a los chavales sin papeles del parque para expulsarlos, o resulta que no tenías dinero para el butano o para la luz y has tenido que tirar cable de la vecina, o pasar un frío del diablo por que justo ese año nieva. Eh y sonríe.

Hay quien no ha pasado meses cenando arroz hervido o pasta sin nada. I mientras, verdad, las señoras con la chapita del símbolo feminista apretando para tener la ropa a punto, o rápido, o perfecta o vaya usted a saber. Ah, sí! y hablándome en castellano.

Hay quien no ha tenido que escuchar el discurso clasista de las encargadas de los presos de la cárcel. Aquella señora tan formada en cosas sociales que me quería hacer pasar por el aro textualmente, y que se pensaba que soy sumisa, tan lista y liberada ella.

I la verdad es que yo sí. Y estoy harta. No son mis compañeras, como tampoco lo son las que están organizadas en espacios donde se le lame el culo al empresario cuando los/las trabajadores/as mueren en las fábricas, o que consideran que un aspirador o una escobilla para el baño es un regalo precioso para las trabajadoras. Ni con las que se piensan que el sistema de turnos que enferma al compañero, a los compañeros, no está tan mal, o aquella que…da igual. Para mí la cosa es fácil, o se desclasa o no hay diálogo, que no. Que no tengo por qué compartir nada con el machista que no quiere dejar de serlo pero tampoco me siento afín para nada con quien ejerce poder de clase. Ya sé que esto me acota mucho el campo de acción y que queda feo decirlo pero es así.

Y es que no le daré más vueltas. Si tenemos que contemplar y señalar todo lo que nos atraviesa no nos olvidemos la clase, que también es vieja, mata y crea sumisiones. La sororidad también la quiero escoger y no bebérmela como un dogma. Llamadme selectiva.

Mireia Redondo Prat

La classe també ens travessa

Estem acostumades a parlar en termes com que hi ha diversos feminisme i no només un, que hem de saber veure tot allò que ens travessa ( les interseccions, com per exemple les de raça), que allò personal és polític… Però jo em pregunto, no serà que hi ha termes que hem oblidat i que d’altres s’han convertit en mantres o mainstream?

 

mujeres-trabajando

 

Sembla ser que parlar de classe fa mal als ulls, hi ha qui ho troba passat de moda. Jo dic, una cosa és que resulti rovellat i incomplet dir que tot se soluciona amb la lluita de classes, i l’altra és substituir termes, parlar de desigualtats o precariats, de les injustícies, sense dir la cosa pel seu nom. Oi que fa ràbia quan li treuen cafeïna al feminicidis? Molta. Doncs a mi també em dol treure-li contingut a la classe social i teoritzar en tal excés que acabem acceptant condicions de vida molt i molt meselles. I sí, noies i nois, la classe ens travessa de mala manera. I no m’és possible obviar això en la meva pràctica i en la teoria feminista.

Abans de posar-me a teoritzar, que no sempre em surt perquè com que no em vaig poder acabar de pagar els estudis l’autodidactisme arriba on pot, i que coi que no en tinc ganes, faré servir això de que allò personal és polític. I és que no em surt d’una altra manera:

La senyora que se’n fotia del meu pare (ella no sabia que aquell era mon pare) perquè ell no és tant loquaç en català com ella, tot i parlar-lo molt amb accent andalús, i també perquè fruit de l’escassa formació té una lletra jeroglífica, aquesta senyora classista, portava posada una xapa contra la violència de gènere.

El senyor que se’n fotia de ma mare perquè fa faltes quan escriu en català perquè ella té estudis però no té formació super superior ni és de les que va tenir professió liberal (ell no sabia que era ma mare) és d’aquests progres que te’ls trobes a les manis contra les guerres, contra el racisme i les del 25N a Barcelona.

La senyora que em va dir que havia d’anar al psicòleg perquè portava cresta, botes, fumava porros a la porta de l’escola d’un barri de classe mitja alta que no era el meu barri, (tot i tenir jo una mitja de notes brutal) era la meva tutora i ens ensenyava que les dones podíem fer el que volguéssim, suposo que es referia a les del seu barri, no a les del meu. En aquesta mateixa escola un dels professors considerava que el meu barri era perillós, un profe que ens ensenyava que guai era l’economia de cooperació.

Cada dia he de planxar la roba a gent, homes i dones, que són progres, que van a manis, que porten xapes contra les violències, contra la penalització de l’avortament, les guerres etc. I aquestes mateixes em tracten com si fos la minyona al seu servei. Algunes porten rastes i els cabells progres, la roba progre, algunes fins i tot es passaren pel 15M, o estan en mogudes veïnals…però ei, jo he d’acomplir la meva funció doncs estic al seu servei.

Dins de les que treballem fort, sí, hi ha nivells. Hi ha qui no ha viscut tantes i tantes vegades com jo el fer totes pinya, des de menudes, a casa, mirant les ofertes de feina dels diaris ( La Vanguardia, EL Segundamano…) perquè el pare altre cop havia quedat a l’atur. Això sí, he estat molt feliç. O el viure en 20 metres quadrats per força. O en un barri de més avall en el que la policia no hi entra i et pugen les ferums i les cuques dels baixants de l’edifici cada dia. O bé explota el comptador de l’edifici. O bé qualsevol cosa infumable.

Hi ha qui no ha viscut el discurset classista benvolent i pietós, de qui ve a portar-te piles de roba, mentre la nit anterior has hagut de fer guàrdia perquè una veïna addicta a la cocaïna i maltractada li volen prendre el fill, o a l’altra l’ex l’amenaça amb una destral, o venen a buscar els nanos sense papers del parc per expulsar-los, o resulta que no tenies diners pel butà o per la llum i has hagut de tirar cable de la veïna, o passar un fred del dimoni ja que just aquell any neva. Ep i somriu.

Hi ha qui no ha passat mesos sopant arròs bullit o pasta sense res. I mentrestant, oi, les senyores amb la xapeta amb el símbol feminista aprestant per tenir la roba a punt, o ràpid, o perfecte o ves a saber. Ah, sí! i parlant-me en castellà.

Hi ha qui no ha hagut de sentir el discurs classista de les encarregades dels presos de la presó. Aquella senyora tant formada en coses socials que em volia fer passar per l’aro textualment, i que es pensava que sóc submisa, tant llesta i alliberada ella.

I la veritat és que jo sí. I n’estic ben farta. No són les meves companyes, com tampoc ho són les que estan organitzades en llocs on es llepa el cul de l’empresari quan els treballadors moren a les fàbriques, o que consideren que un aspirador o una escombreta pel bany es un regal preciós per a les treballadores. Ni amb les que pensen que el sistema de torns que fa posar malalt al company, als companys, no està tant malament, ni amb aquella que… és igual. Per a mi la cosa és fàcil, o es desclassa o no hi ha diàleg, que no. Que no tinc perquè compartir res amb al masclista que no vol deixar de ser-ho però tampoc em sento gens afí ni agermanada amb qui exerceix poder de classe. Ja sé que això m’acota molt el camp d’acció i que queda lleig dir-ho, però és així.

I és que no li donaré més voltes. Si hem de contemplar i assenyalar tot els que ens travessa no ens oblidem de la classe, que també és vella, mata i crea submissions. La sororitat també la vull escollir jo i no pas beure-me-la com un dogma. Digueu-me selectiva.

Mireia Redondo Prat

Tapant vergonyes/Tapando verguenzas

Article publicat a Xarxa Penedès

Aquesta ha estat la setmana del món al revés. O potser tothom s’ha posicionat de manera conscient o inconscient ocasionant, així, una caiguda de màscares. O potser simplement es tracta de que hi havia una manca d’informació general que ha creat confusió, tot i que dubto d’aquesta tesi. Sembla més aviat fruit de la desídia i potser de quelcom més que per ara prefereixo no nombrar.

Hi ha moments en els que cal saber-hi estar, cal estar a l’alçada dels esdeveniments i saber donar la resposta política adient. De res serveix amagar el cap sota terra perquè així els problemes no deixen d’existir. Per molt que fugis, aquests et seguiran, seran allà quan tornis. No és gens correcte passar a les altres una patata calenta que no sabem com gestionar. I encara resulta menys positiu és q el senyor alcalde, a més a més,  culpabilitzi al veïnat de la porqueria feixista que fa temps que s’acumula a la comarca.
Abans de que el batlle comenci a fer gestos dramàtics potser cal que fem un recordatori dels esdeveniments i així ens situem totes.

Fa pocs dies saltava la notícia que una nova formació que es diu Respeto, fruit de la confluència entre PxC, PxL i España 2000, feia el seu primer congrés al Baix Penedès. De seguida vam reunir-nos per a donar resposta a aquest fet que consideràvem i considerem que va més enllà de la ofensa i de la provocació: és absolutament intolerable la seva presència. Qui sàpiga qui són aquestes formacions i què promouen hauria de tenir molt i molt clar que no haurien d’haver vingut, que no haurien d’haver tingut cap espai. Senyores i senyors dels consistoris del Baix Penedès: aquesta gent són nazis, feixistes, racistes, islamòfobs, masclistes, homòfobs i un llarg i llastimós etcètera. Dic llastimós perquè ho resulta, resulta llastimós veure com hi ha un silenci incomprensible davant el fet que dins els ajuntaments, dins els hotels i als carrers de la comarca, hi hagi persones i grups que promouen l’odi i fan propostes que se salten els drets humans bàsics com el dret a asil, el dret a assistència, el dret a l’empadronament, el dret a l’exercici de la pròpia cultura…

No poden tenir el mal gust de parlar de veïnatges i de cohesió quan tenen una actitud tan tèbia, per no dir nul.la, davant d’aquests grupuscles. La mala excusa de que fan servir eines pròpies de la democràcia no és cap justificació per a no deixar-los amb la paraula a la boca, recordem q Hitler va guanyar unes eleccions, és que no hem après res encara? Hem d’aprovar el feixisme i el racisme pel simple fet que es presenten a eleccions? Rotundament no.

Aquesta és, doncs, la seva idea de democràcia, doncs?

Aquestes idees no són un mal menor a obviar ni són una ideologia com qualsevol altra. Potser no els importa que hi siguin perquè ara no els afecta, però estan alimentant el monstre tant per omissió com per acció.

Parlant clar, què li passa pel cap al senyor Carnicer, flamant alcalde de El Vendrell, quan para un ple per uns simples papers però no el para mai davant el constant discurs tòxic i racista de PxC dins l’ajuntament?

Per a qui no en sàpiga res ho explico.

El dimarts 19 d’abril UCFR Baix Penedès va convocar al ple a la gent que tingués ganes de mostrar rebuig a la presència de Respeto. El ple és públic. Els assistents van fer quelcom molt senzill, mostrar un paper quan PxC va prendre la paraula al ple (recordem que hi ha tres regidors de PxC a El Vendrell). Al paperet hi posava: per respecte, feixistes ni al Baix Penedès ni a enlloc.

Aquests papers i aquesta frase van molestar molt al batlle que al moment va decidir parar el ple. Amb això vol dir el senyor Carnicer, del PSC, que li molesta que el públic aixequi uns papers? Uns simples paperets? Vol dir l’alcalde que no li agrada la frase? Que no la subscriu pas? Que li ofèn? Rellegim la frase: Per respecte, feixistes ni al Baix Penedès ni a enlloc. No hi està d’acord el consistori? No resulta prou demòcrata? És ofensiva?

Sincerament qui no subscrigui aquesta frase i qui se’n senti ofès potser que s’ho faci mirar. Segurament gran part dels grups que estaven aquell dia al ple haurien de revisar la seva reacció davant aquesta actuació tant poc invasiva.  Que m’expliquin perquè el ROM permet que els consistoris baix penedesencs puguin fer un ple, que és públic, a porta tancada per una simple i sana expressió política, en aquest cas contra la presència de nazis a la comarca. Això pot sonar una mica massa caciquil, oi? o potser estan mentint descaradament quan diuen que estan al servei de la gent, cosa que podria ben ser. Fem una cosa. Facin com altres ajuntaments, que han aprovat mocions en les que afirmen que no toleraran actes racistes i feixistes. Això sí que seria respectar la voluntat de les veïnes perquè per si no se n’havien assabentat encara, resulta que la seva sorprenent tolerància asèptica cap a PxC causa que moltes veïnes visquin amb patiment, amb por, amb recel i amb cert aïllament. Això no els molesta a les autoritats i representants? Doncs si això els és ben igual facin el favor a tothom de no parlar de toleràncies, democràcies, cohesions i decències.

De veritat no els causa mala consciència haver-se acostumat a PxC i explosionar incomprensiblement amb un paper contra el feixisme a casa nostra?

Seguim la setmana i caldria explorar quantes formacions polítiques han mostrat públicament rebuig a Respeto i al seu congrés. Al fet que el fessin a la comarca i precisament en 23 d’abril. Que aixequin la mà les que han dit que no els volen i les que han fet difusió dels actes o bé n’han participat. Millor que no mirem els resultats, no? Després brandaran orgulloses als ajuntaments i parlaments iniciatives de cara a la galeria que seran simple paper mullat. Doncs és en aquests moments en que s’ha de ser una mica valent i dir les coses pel seu nom.

Per exemple cal dir que PxC convida a Pegida a apadrinar el seu nou partit de confluències. Pegida organitza marxes de torxes per a recordar Hitler. Pegida fa proclames obertament islamòfobes i contra les refugiades. Pegida és extrema dreta i no se n’amaga del seu discurs antimusulmà i pro família cristiana com a model únic. Les mal anomenades autoritats sabien que això passaria a Coma-ruga. Sinó no s’explica l’exagerat dispositiu policial desplegat per a protegir als nazis i barrar el pas a les antifeixistes. Sí, vau omplir Coma-ruga de mossos i antiavalots amb una desproporció que només pot ser deguda a la por que pugueu tenir a que ens expressem i perdeu un control que, per cert, vista la comoditat amb que campa PxC, mai heu tingut. Ho sabíeu, sabíeu que vindria España 2000, que està farcida d’acusats d’agressions a menors, homòfobes, feixistes etc. Sabíeu que vindrien els de Partido por la Libertad con las Manos Limpias, amics de l’extorsió. Que per cert, quina mena de gent utilitza la paraula ‘sindicato’ (Manos Limpias) quan el que està fent bàsicament és donar oxigen a la ultradreta? Aquests i PxC compten amb ex militants de la dreta més casposa i imperialista (Fuerza Nueva, DN…) i també del GIL. El mateix Armengol era del GIL. Sabíeu qui són i sabíeu que venien i en comptes de posar el crit el cel vau callar i vau fer el ple a porta tancada. Vau permetre que identifiquessin a qui només havia aixecat un paper. Vau deixar que els nazis fessin un acte a la comarca i els vau protegir com si els antifeixistes tinguéssim idees fora de lloc, quan el que està fora de lloc és banalitzar el racisme.

I llavors perquè us indigneu tant? Si de fet sou més tolerants amb delictes d’odi i de sang que amb uns papers i una protesta antifeixista, no sou vosaltres els que hauríeu d’estar indignats. Però és clar, ja ho entenc. Deu crear certa sensació de culpa. Aquí no es tracta de vots, d’aquells rars equilibris de tu em dones i jo et dono. Es tracta de política amb majúscules i no la de semàfors i intercanvis en plens tancats.

Jo, nosaltres, en canvi, tenim la consciència ben tranquil.la, estic ben orgullosa del que penso i faig, del que pensem i fem. I vosaltres què?

Jo i nosaltres podem anar amb el cap ben alt i alegrement. Vosaltres crec que no. Potser hauríeu d’haver explicat a tots els votants que us és igual l’odi per raó de raça, per exemple. I llavors potser ja estaríem totes tranquil·les i no hi hauria confusions.

Que els dolents de la pel·lícula no eren els que portaven un paper el dia del ple ni els que estaven portant una pancarta contra el feixisme. Els dolents portaven les mans plenes de sang i corbata, vestits cars cosits per les barbaritats. I mentrestant vosaltres trucàveu a la policia i callàveu, fèieu paradeta i aquí no ha passat res. Potser us sembla que això és el millor pel poble però no ens enganyeu, no us enganyeu, és el millor pels feixistes i el menys compromès per a vosaltres. I mentrestant deixeu escampar la misèria i la barbàrie per la comarca.

…………………………………….

Artículo publicado en Xarxa Penedès

Ésta ha sido la semana del mundo al revés. O todo el mundo se ha posicionado de manera consciente o inconsciente ocasionando así que se caigan las máscaras. O quizás solo se trata de que haya tal falta de información general que se ha creado una gran confusión, aunque lo dudo. Todo esto parece más bien fruto de la desidia y quizás de algo más que prefiero no nombrar.

Hay momentos en los que hace falta saber estar, hay que estar a la altura de los acontecimientos y saber dar la respuesta política adecuada. De nada sirve esconder la cabeza debajo del suelo porque así los problemas no dejan de existir. Por mucho que huyas estos te seguirán, seguirán ahí cuando vuelvas. No es para nada correcto pasar a los demás la patata caliente que no sabemos cómo gestionar. I aún resulta menos positivo que el señor alcalde, además, culpe al vecindario de la basura fascista que se acumula en la comarca.

Antes de que el alcalde empiece con los gestos dramáticos quizás deberíamos recordar los acontecimientos y así nos situamos todas.

Hace unos días saltaba la noticia que una nueva formación que se llama respeto, fruto de la confluencia entre PxC, PxL y España 2000, hacía su primer congreso en el Baix Penedès. EN seguida nos reunimos para dar respuesta a este hecho que considerábamos y consideramos que va más allá de la ofensa y de la provocación: es absolutamente intolerable su presencia. Quien sepa quiénes son estas formaciones y lo que promueven debería de tener muy claro que no deberían haber puesto un pie aquí, que no deberían haber tenido ningún espacio. Señoras y señores de los consistorios del Baix Penedès: esta gente son nazis, fascistas, racistas, islamófobos, machistas, homófobos y un largo y lastimoso etcétera. Digo lastimoso porque lo es, resulta lastimoso ver cómo hay un silencio incomprensible ante el hecho que dentro de los ayuntamientos, dentro de los hoteles y las calles de la comarca, haya personas y grupos que promueven el odio y hacen propuestas que se saltan los derechos humanos básicos como el derecho al silo, el derecho a la asistencia, el derecho al empadronamiento, el derecho al ejercicio de la propia cultura…

No pueden tener el mal gusto de hablar de ser vecinos y vecinas, de cohesión, cuando tienen una actitud tan tibia, por no decir nula, ante estos grupúsculos. La mala excusa de que usan las herramientas propias de la democracia no es ni una justificación para no dejarlos con la palabra en la boca; recordemos que Hitler ganó unas elecciones, ¿es que no hemos aprendido nada aun? ¿Tenemos que aprobar el fascismo y el racismo por el simple hecho de que se presentan a elecciones? Rotundamente no.

¿Ésta es entonces su idea de democracia?

Estas ideas no son un mal menor a obviar ni son una ideología como cualquier otra. A lo mejor no les importa que están aquí porque de momento no les afecta, pero estan alimentando el monstruo por omisión o por acción.

Hablando claro, que le pasa por la cabeza al señor Carnicer, flamante alcalde del Vendrell, cuando para un pleno por unos simples papeles pero no lo para nunca ante el constante discurso tóxico y racista de PxC en el ayuntamiento?

Para quien no sepa nada lo explico.

El martes 19 de abril UCFR Baix Penedès convocó al pleno a toda la gente que quisiera mostrar rechazo a la presencia de Respeto. El pleno es público. Las asistentes hicieron algo muy sencillo: mostrar un papel cuando PxC tomó la palabra en el pleno (hay tres regidores de PxC en el Vendrell). EN el papelito ponía: por respeto, fascistas ni en el Baix Penedès ni en ningún sitio.

Estos papeles y esta frase molestaron mucho al alcalde que al momento decidió parar el pleno. ¿Con esto quiere decir el señor Carnicer, del PSC, que le molesta que el público levante unos papeles? ¿Unos simples papeles? ¿Quiere decir el alcalde que no le gusta la frase? ¿Que no la suscribe? ¿Qué le ofende? Releamos la frase: por respeto, fascistas ni en el Baix Penedès ni en ningún sitio. ¿No está de acuerdo el consistorio? ¿No resulta lo suficientemente demócrata? ¿Es ofensiva?

Sinceramente quien no suscriba esta frase y quien se sienta ofendido quizás debería hacérselo mirar. Seguramente gran parte de los grupos que estaban aquel día en el pleno deberían revisar su reacción ante esta actuación tan poco invasiva. Que me expliquen porque el ROM permite que los ayuntamientos de la comarca puedan hacer un  pleno, que es público, a puerta cerrada por una simple y sana expresión política, en este caso contra la presencia de nazis en la comarca. ¿Esto suena un poco caciquil no? O quizás están mintiendo descaradamente cuando dicen que están al servicio de la gente, que podría ser. Hagamos una cosa. Hagan como otros ayuntamientos que han aprobado mociones en las que afirman que no toleraran actos racistas y fascistas. Eso sí que sería respetar la voluntad de las vecinas porque, por si aún no se habían enterado, resulta que su sorprendente asepsia ante PxC causa que muchas vecinas vivan con sufrimiento, con miedo, con recelo y con cierto aislamiento. ¿Esto no molesta a las autoridades y representantes? Pues si esto les da igual hágannos un favor a todas y dejen de hablar de tolerancias, democracias, cohesiones y decencias.

¿De verdad no les causa mala consciencia haberse acostumbrado a PxC y explotar incomprensiblemente ante un papelito contra el fascismo en nuestra casa?

Seguimos la semana para bingo, y exploremos cuantas formaciones políticas han mostrado públicamente rechazo a Respeto y su congreso. Al hecho de que lo hiciesen en la comarca y precisamente el 23 de abril. Que levanten la mano los que han dicho que no los quieren, y las que han hecho difusión de los actos y han participado. ¿Mejor será no mirar los resultados, no? Después irán orgullosos a ayuntamientos y parlamentos alzando iniciativas de cara a la galería que serán solo papel mojado. Pues en estos momentos hay que ser un poco valiente y decir las cosas por su nombre.

Por ejemplo hay que decir que PxC invita a Pegida a apadrinar su nuevo partido de confluencias. Pegida organiza marchas de antorchas para recordar a Hitler. Pegida hace proclamas abiertamente islamófobas y contra las refugiadas. Pegida es extrema derecha y no esconde su discurso anti musulmán y pro familia cristiana como modelo único. Las mal nombradas autoridades sabían que esto pasaría en Comarruga. Sino no se explica el exagerado dispositivo policial desplegado para proteger a los nazis e impedir el paso a los antifascistas.

Sí, llenasteis Comarruga de mossos y antidisturbios con una desproporción que solo puede ser debida al miedo que tenéis a que nos expresemos y a que perdáis un control que, por cierto, vista la comodidad con la que campa PxC, nunca habéis tenido. Lo sabíais, sabíais que vendría España 2000 que está llena de acusados de agresiones a menores, homófobas, fascistas etc. Sabíais que vendrían los del PxL con las manos Limpias, amigos de la extorsión. Que por cierto, que tipo de gente usa la palabra ‘sindicato’ cuando lo que hace básicamente es dar oxígeno a la ultraderecha. Estos y PxC cuentan con es militantes de la derecha más casposa e imperialista (FN, DN…) i también del GIL. El mismo Armengol era del GIL.

Sabíais quienes son y sabíais que venían y en vez de poner el grito en el cielo os callasteis e hicisteis el pleno a puerta cerrada. Permitisteis que identificaran a quien simplemente levantó un papel. Dejasteis que los nazis hiciesen un acto en la comarca y los protegisteis como si las antifascistas tuviésemos ideas fuera de lugar, cuando lo que está fuera de lugar es banalizar el racismo.

I entonces ¿porque os indignáis tanto? Si de hecho sois más tolerantes con los delitos de odio y de sangre que con unos papeles y una protesta antifascista, no sois vosotros los que deberíais estar indignados. Pero claro, ya lo entiendo. Debe de crear cierta sensación de culpa. Aquí no se trata de votos, de esos raros equilibrios del tú me das y yo te doy. Se trata de política en mayúsculas y no de la de semáforos o intercambios en plenos cerrados.

Yo, nosotras, en cambio, tenemos la consciencia bien tranquila, estoy muy orgullosa de lo que pienso y hago, de lo que pensamos y hacemos. ¿Y vosotros que?

Yo, y nosotras, podemos ir con la cabeza bien alta y alegremente. Vosotros creo que no. Quizás deberíais haber explicado a todos vuestros votantes que os da igual el odio por razón de raza, por ejemplo. Y entonces quizás ya estaríamos todas tranquilas y no habría confusiones.

Que los malos de la película no eran los que llevaban un papel el día del pleno ni los que estaban llevando una pancarta contra el fascismo. Los malos llevaban las manos llenas de sangre y corbata, vestidos caros cosidos por las barbaridades. Y mientras vosotros llamabais a la policía y callabais, hacíais paradita y aquí no ha pasado nada. A lo mejor os parece que es lo mejor para el pueblo pero no nos engañáis, no os engañéis, esto es lo mejor para los fascistas y lo menos comprometido para vosotros. Y mientras tanto dejáis que se propáguela miseria y la barbarie por la comarca.

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

 

 

http://xarxapenedes.cat/20148-2/

Sensació agredolça. Les Jornades Feministes 2016

Article publicat a Xarxa Penedès

Diumenge tenia unes ganes tremendes de fer una mena de relat sobre les Jornades Feministes 2016 a les que vaig assistir, tant per a fer una petita aportació mitjançant un taller, com aprenent molt de les activitats on vaig tenir l’oportunitat d’anar. Sobretot per a trencar el silenci mediàtic i de gran part de l’activisme al voltant d’aquestes. I sabeu…va ser molt brutal!

Vaig anar als espais rebatejats per l’ocasió: la sala d’exposicions Hipàtia, l’Auditori Virginia Woolf, el pati Carmen Amaya, la Sala Chantal Akermann, la Sala Frida Kahlo… I és que hi érem moltes amb elles, la sala Rose Parks, la Safo, la Hildegarda de Bingen, la ArtemisiaGentileschi, la Roig, la Skolodowska-Curie… Vaig respirar pancartes on es deia que no volíem assetjadors, que les dones sostenim el món, que visca la nostra lluita, que Calladetes no estem més maques…N’érem moltes mirant i aplaudint els castells fets només per dones i noies i nenes. I també n’érem moltes les que miràvem com les dones racialitzades ens alertaven dels nostres privilegis i desplegaven una pancarta que deia “Els feminismes catalans també són racistes”.

La quantitat de taules i xerrades era tal que feia pena haver d’escollir: trans, lesbianes, treball sexual, coeducació, treball social, TTIP, migracions, amor, guerres, salut, violència obstètrica, còmics, memes, racisme de gènere, menstruació, medi ambient, la PAHC de Sabadell, les Kurdes, les gitanes, les musulmanes, les llatines, el treball, el teatre, l’autodefensa, la colonització, les violències de gènere… i me’n deixo moltes. Si tenies un forat podies anar a veure les exposicions ( la de Mujeres Libres, la de la Presó de Dones de Les Corts, la de la Montserrat Abelló, la de la caterina Albert, la de On l’amor és il·legal…), l’espai de creació ( com la de com dones de diversos indrets fan rituals de benvingudes, on participaven col·lectius com EQUIS MGF o E Waiso Pola, espectacles de dansa i teatre, màgia…), o l’espai de vídeo loop. Si volies passejar tenies tot un seguit de tenderols de diversos col·lectius i de dones creatives on a més de veure materials t’hi paraves a signar, a debatre, a xerrar…a aprendre.

Va ser emocionant veure la pancarta amb el lema de les jornades feministes anteriors, les del 2006: “Les dones sabem fer i fem saber”. De fet en repartien llibres amb les ponències que n’havien sortit. Dic que va ser emocionant perquè recordo perfectament el dia que vaig anar a Ca La Dona a buscar un exemplar del llibre acabat de sortir del forn, si en fa d’anys d’això. Un llibre d’aquests que en diríem totxana, però gratuït ple de coneixement i de debat, que encara guardo quasi intacte en la meva humil biblioteca, a l’apartat de dones i feminismes. Va ser com una mena de flaix: si ja aquell lema em parlava de les nostres àvies i de la nostra potència present i futura, veure la pancarta i els llibres em va fer pensar, “nena, et vas fent gran”, però no amb recança sinó amb certa alegria orgullosa. Era una mena de “Mireia, has arribat fins aquí, hem arribat fins aquí, som valentes, som sàvies, aprenem i aportem, som la sal i el pebre!!”.

Aquella trobada des del minut u estava tenint aquell efecte energètic agradable. Érem milers de dones. Era un espai on segur que hi ha moltes mancances i moltes ens ho van assenyalar com ja he comentat abans. Però disculpeu, quin gust estar en un espai on no era jutjada pel meu aspecte, ni pel meu cos, jo no era un objecte. Quin gust un lloc on no he de fer tasques de cura i “domèstiques” pel fet de ser dona o de manera alienant perquè sinó ningú les fa. Quin gust un espai on en una xerrada les criatures no són excloses i on si es vol hi ha un espai infantil habilitat, on treure’s el pit per a alletar no és més que una normalitat. Quin gust un espai on els detalls humans, no només cap a les criatures i la maternitat, també cap a la necessitat d’accessibilitat i rampes, estan cuidats. Aquests detalls que fan que tot sigui molt més revolucionari que en d’altres espais. Aquell espai realment vital en tots els significats de la paraula. Quin gust un espai només de dones encara que sigui un parell de dies. Que sí, que amb molts grups que hi eren si hi hagués tingut un debat no ens haguéssim posat gens d’acord. Però amb molts d’altres sí. Era com estar una mica més segura del que me’n sento quotidianament.

Personalment vaig fer una petita aportació, un taller de menys de dues hores d’autodefensa, però sobretot enfocat en definir tot allò que ens han volgut prendre ( definir autodefensa feminista, agressió, violència de gènere…) i les eines que tenim o podem tenir per a afrontar les situacions quotidianes i de violència de baixa intensitat (xantatges emocionals, negació de la violència, falta d’escolta activa, desautoritzacions, condescendències etc). Vam riure, i molt. Encara que sembli mentida vam fer-ho. I també vaig assistir a les exposicions i l’espai de creació, el taller sobre vulnerabilitats i resistències feministes i el de maternitat, violència obstètrica i lactància. Vaig fer torns al tenderol de Dones Llibertàries, tenint l’oportunitat de xerrar amb les dones de la marxa de Matagalpa, generacions de Dones Llibertàries que encara no coneixia, el treball incansable de Tamaia i ACATHI, el retrobament amb dones de Mujeresp’alante…Vaja, un no parar.

Diumenge estava jo fora de joc, descansant, repensant, assimilant també tots els retrobaments i les desvirtualitzacions.

I avui dilluns volia redactar una crònica més exhaustiva dels tallers però he tingut un matí terrible. Al tren, a primera hora, hem viscut una agressió masclista. De tota la gent que érem al vagó només ens hem aixecat un noi i jo per a evitar-la. La resta de persones primer miraven malament a la noia perquè aquesta estava pujant el to de veu, però cap d’aquestes persones ha provat d’evitar que l’agressor l’agafés dels cabells, o que tornés a seure tranquil·lament al seient. No, els ha molestat més la dona pujant la veu, la dona que a la seva manera ja s’estava defensant d’una situació que era hostil. I no he pogut evitar donar voltes tot el matí a la situació, que ja d’inici m’ha fet venir ganes de plorar, de donar cops, de girar cua i de tornar al llit per a no sortir-ne.

Em ressonava tota l’estona una frase que vaig utilitzar al taller de dissabte. “Les violències de gènere són estructurals, són una relació de poder que lluny de ser només la bufetada, és la normalització de la relació vertical que per a ser exercida no li fa falta cap mena de justificació”. A ell no li ha calgut justificar-se, a ella sí des del minut zero. Ella estava essent mirada amb desaprovació per parlar més fort del que ho hauria de fer, ell no ha estat aturat per pegar-li. Ell té el monopoli de l’ús de la violència, ella no en té permès ni l’ús de la verbal o ambiental. La ira, el cabreig, no són per a nosaltres o, si ho són, ho són en forma de tòpic deformat. Hem de parlar-vos bé, hem d’explicar-vos bé, hem de procurar que, hem de poder cooperar amb la situació, hem d’arribar a consensos mediocres als que ens permeteu arribar, hem de comprendre i fer entendre, hem de complaure, hem de servir, hem de crear un ambient agradable…HEM. Ens mirareu malament quan us apugem el to, quan us diguem amb fermesa el que pensem, i rebrem un càstig perquè estarem transgredint i us estarem qüestionant.

Avui he fet un exercici curiós. He agafat tot el discurs (terrible) contra els okupes del Banc Expropiat que estaven fent als mitjans i l’he reescrit substituint paraules ( policies per homes, okupes per dones…) i la cosa ha quedat així:

“Quan una dona utilitza la violència és un fracàs perquè no serveix de res. Començant per la violència verbal. Una dona que usa la violència ho fa per a aconseguir alguna cosa més i perd tota la raó que pugui tenir. N’hi ha que usen la paraula autodefensa com a excusa, però ni el sistema és tant violent com abans ni els homes actuen si abans no se’ls ha posat nerviosos. Totes les dones que no condemnen l’ús femení de la violència perden raó, també. Haurien d’assenyalar a les violentes perquè els fan un flac favor. Mai hi ha excusa ni per a parlar malament. No és propi històricament de les dones respondre amb violència. Això incomoda.”

I reblava preguntant:

“Val. Ara. Exercici de reflexió. Quants heu parlat així (o heu pensat això de) a la vostra companya de vida, de llit o de militància? Fins a quin punt reproduïu discursos de poder? Fins a quin punt no us qüestioneu? Així s’entén que tothom avui mirés malament a la noia agredida al tren. Mirades de desaprovació quan ella cridava que jo també he rebut i rebo si crido.”

Escric això amb les xapetes que he portat aquest cap de setmana sobre l’escriptori, la de les jornades i la de Dones Llibertàries que diu Feminisme o barbàrie, mentre rebo una trucada per a comentar el meu taller i una dona em diu que vaig apuntar idees meravelloses. I així, en aquest context tant profundament contradictori, em pregunto… quants de vosaltres sou conscients que vivim i reproduïu una barbàrie?

Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès

http://xarxapenedes.cat/sensacio-agredolca-les-jornades-feministes-2016/

El pou/ El pozo

pou

Tota lluita més que èpica és difícil, cruenta. Però la constant i pacient misèria i repetició quotidiana que envolta la lluita contra les violències de gènere és d’aquelles que et fa conèixer el pou.

El pou, aquell indret que se’ns fa hostil perquè el líquid i el fang se’ns filtren pell endins.

Aquell indret on ja no puc escapar més del que sento, hi sóc fins la cintura i més amunt. I aquí estic, mirant un cop més el fangar i tocant-lo amb les mans, amb la resignació conscient que provar d’escapar no és correcte ja sigui perquè les parets rellisquen, ja sigui perquè al cap i a la fi el pou forma part entranyable de casa meva.

Cala, allò que ens fa mal cala. I només nosaltres sabem com se’ns arruga la pell dels dits quan portem massa temps remullades.

El pou. Aquell lloc on veig llumetes des de baix, des de dins. I mesuro mentre medito, amb el silenci del meu propi degoteig, la distància que em queda per a arribar a la calidesa. A través d’un forat que és la mida exacta del meu dolor i el que trigo en saludar-lo. Aquell lloc tant petit com immens en el que paro i veig com les arrels de les herbes traspassen les parets.

El pou. Allà on algú em mira des del broc i em diu que surti però no m’atansa la corda.

El pou. Allà on per trampes de les llums i les ombres la corda em sembla massa amunt.

El pou. Allà on penso que on és l’esperança sense regalar-me-la a mi mateixa.

El pou. Allà on ploro còmode entre aigües, sense ventades, sense incendis, sense sismes.

El pou de l’estar cara a cara amb el meu (nostre oi noies?) malestar.

El pou en el que maleeixo un i altre cop la desgraciada manca d’afecte i cures a que ens té acostumades l’heteropatriarcat. La duresa, encara que amb dolor, es desintegra, per sort, en aquest lloc tant meu, tant meu com qualsevol altre.

El pou. Sort en tinc. Que em recorda tot el que tinc a dins i em deixa pensar en el que em traspassa sense deixar-ho escapar sota la inèrcia de les relacions de poder enquistades.

El pou. La corda hi és i sé que sempre la utilitzo per a pujar, però ostres, deixeu-me temps per a plorar-me les carns.

………………………

pou

Toda lucha más que épica es difícil, cruda. Pero la constante y paciente miseria, y la repetición cotidiana que envuelve la lucha contra las violencias de género son esas que te hacen conocer el pozo.

El pozo, ese lugar que se nos hace hostil porque el líquido y el barro se nos filtran piel adentro.

Ese lugar donde ya no puedo escapar de lo que siento, estoy hasta la cintura y más. Y estoy aquí, mirando otra vez este lodazal y tocándolo con las manos, con la resignación consciente que intentar escapar no es lo correcto, y sea porque las paredes resbalan, ya sea porque al fin y al cabo el pozo ya es una parte entrañable de mi casa.

Cala, todo lo que nos duele cala. Y solo nosotras sabemos cómo se nos arruga la piel de los dedos cuando llevamos demasiado tiempo en remojo.

El pozo, ese lugar donde veo las lucecitas desde abajo, desde dentro. Y mido mientras medito, con el silencio de mi propio goteo, la distancia que me queda para llegar a la calidez. A través de un agujero que es la distancia exacta entre mi dolor y lo que tardo en saludarlo. Ese lugar tan pequeño como inmenso en el que paro y veo como las raíces de las hierbas traspasan las paredes.

El pozo. Allí donde alguien me mira desde el margen y me dice que salga pero no me tira la cuerda.

El pozo. Allí donde por trampas de las luces y las sombras la cuerda parece demasiado elevada.

El pozo. Allí donde pienso donde está la esperanza sin regalármela a mí misma.

El pozo. Allí donde lloro cómoda, entre aguas, sin vientos, sin incendios, sin terremotos.

El pozo del estar cara a casa con mi (nuestro) malestar.

El pozo en el que maldigo una y otra vez la maldita falta de afecto y cuidados a la que nos tiene acostumbradas el heteropatriarcado. La dureza, aunque con dolor, se desintegra, por suerte, en este lugar tan mío, tan de cualquiera.

El pozo. Que suerte. Que me recuerda todo lo que tengo dentro y me deja pensar en lo que me traspasa sin dejarlo escapar por la inercia de las relaciones enquistadas.

El pozo. La cuerda está y sé que siempre la uso para subir, pero joder, dejadme tiempo para llorarme las carnes.

 

Mireia Redondo: “Fa segles que les dones utilitzen la vaga com a eina de protesta”

“El 8M és un relat mal explicat, una altra víctima de la història androcèntrica”, segons la feminista vendrellenca i membre de la CGT, Mireia Redondo. El passat 27 de febrer va redibuixar l’origen dels fets del 8 de març en una xerrada al local de la CGT al Vendrell, un acte organitzat des del sindicat i Dones Llibertàries, emmarcat en el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Per què parlar del 8M?

Parlar dels orígens de la celebració del 8 de març és una excusa magnífica per a parlar de com la història s’ha escrit només des del punt de vista androcèntric. És terrible la sensació de que com a dones sempre comencem de zero, que fins la modernitat no ens hem mogut per a millorar la situació, perquè això ens fa sentir com ésser passius i les víctimes eternes. Però encara és pitjor tenir la certesa que no és ben bé això, sinó que les dones i les nostres accions han estat deliberadament ocultades en el relat històric ( i en tots els relats, també que es refereixen a allò públic, acadèmic, intel∙lectual etc). Fer­-nos créixer en aquesta orfenesa és una manera de bloquejar­nos, és una relació vertical i de poder terrible perquè el que no es diu, no existeix. I així, els imaginaris col∙lectius es comformen al voltant d’idees errònies i tendencioses.

Gràcies a la feina de recerca de moltes feministes es replantejaren els criteris de selecció de textos i autors importants a l’hora de fer relats històrics i es resuscitaren personatges femenins enterrats, però també moviments sencers de dones que havien estat obviats. Desafiaren, doncs, la tradició acadèmica, canviant la mirada, el relat i la criba. A partir d’aquestes recerques sabem que les dones es revolten des dels temps de les polítiques bèliques de natalitat gregues, passant per la Querella de les Dones i arribant fins a dia d’avui, dibuixant un fil de continuïtat de revoltes, lluites i xarxes de suport mutu i sororitat que han estat silenciades, però que existeixen.

El 8M és un d’aquests relats mal explicats, quin és el seu veritable origen?

A la tradició europea es diu que el 8M se celebra perquè va haver un incendi en una fàbrica el dia 8 de març de 1908, en les versions més benignes es diu que les dones estaven en vaga. En el relat nord americà es diu que el 8 M se celebra per commemorar manifestacions de dones obreres durament reprimides ( el 8M de 1857 o de 1908 ). El cert és que el famós incendi va ser un 25 de març de 1911, a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, i fou molt recordat per l’elevada mortalitat que s’hi produí, i també perquè les noies havien estat protagonistes de la vaga de dones coneguda com a Uprising of the 20.00 o Uprising of the 30.000. La vaga es va iniciar en aquest taller el 1909, s’hi uniren 40.000 treballadores del sector textil i van paralitzar tot el sector del país. Acabà el 1910. Però no hi ha commemoracions posteriors de l’incendi o de la vaga. Hem d’anar als moviments de dones obreres per saber per què se celebra el 8M.

Com i on esclaten els moviments de dones obreres?

Primer, al moviment de dones alemanyes, organitzades de manera autònoma però amb afinitat amb el partit socialista. Dones com Baader, Braun, Juchacz i, sobretot, Clara Zetkin, impulsen el discurs feminista de classe, el moviment de dones alemanyes ( frauenbewegung) per a parlar d’avortament, divorci, coeducació etc, el secretariat de dones, i el dret de vot de les dones com a eina de lluita, no com a objectiu final. A la Conferència Internacional de Dones Socialistes recullen i defensen la proposta nord americana de crear un Dia Internacional de les Dones.

Segon, al moviment de dones nord americanes. Elles celebraven el Woman’s Day des del 1908, per a reclamar el vot femení. El moviment sufragista va tenir molt de pes i un sector d’aquest va decidir aliar­se, ni que fos de manera puntual, amb el potentissim moviment de dones americanes que girava al voltant del partit socialista americà. Aquests Woman’s day van aconseguir donar veu a totes les lluites obreres de les dones treballadores americanes i se celebrava el darrer diumenge de febrer, cada any. El contacte de les dones obreres amb dones com Clara Zetkin van afavorir que aquesta celebració es passés a Europa també. A la Segona Conferència de Dones Socialistes es conclou que es farà aquesta celebració cada any però sense data concreta. La primera notícia de celebració del Dia Internacional de la Dona a Europa és el dia 19 de març de 1911. La majoria se celebraren a Suècia, Suïssa, Alemanya o Dinamarca i s’escull el març perquè el març té una càrrega revolucionària important ( la comuna de París, les revoltes de 1848 ) i perquè es vol coordinar amb el fet que a nord amèrica es tria el final del febrer.

El primer 8M celebrat a tota Europa com a data fixa, data del 1914, a Rússia, Alemanya i Suècia. Tercer, als moviments de dones russes. Per a acabar d’entendre perquè s’estableix el dia vuit hem de conèixer les agitadores bolxevics. Krupskaya, Elizarova, Zinovieva, Armand i Alexandra Kollotai impulsen el discurs més potent en quant a contingut de classe i d’alliberament sexual, i a través de les revistes Pravda i Rabotnitsa, i del secretariat de dones ( Zenothdel) impulsen la celebració del Dia Internacional de les Dones el dia 23 de febrer ( data definitiva ). EL 23 de febrer en el calendari rus, és el dia 8 de març en el calendari europeu. A Rússia ja està instaurada aquesta data abans del 1914. EL 1913 se celebrà a diverses ciutats i les càrregues policials van ser terribles. Es celebrà cada anys fins el 1917. Aquell anys, quan els obrers, el dia 7 demarç ( calendari europeu) troben tancades les fàbriques, les dones, fartes de les condicions de vida i les guerres, surten al carrer. EL dia 8, 190.000 dones s’acantonen als ponts del que seria Petrograd i incien el primer soviet i la vaga general. A partir d’aquell dia a tot europa el Dia Internacional de les Dones Treballadores seria el 8M.

Després de la Segona Guerra mundial es buida de contingut la diada?

La majoria de revoltes i vagues han estat iniciades per dones o fetes per dones i s’ha obviat totalment, com la vaga de la Constància, les vagues socials de subsistència de 1913, les vagues anticolonials africanes dels anys vint, les vagues de ventre, les vagues d’amor turques etc. I la història del moviment feminista i de les dones treballadores també ha estat silenciat aquí. Coneixem Durruti i Fanelli, però no a Teresa Mañé o Teresa Claramunt, que organitzaven assemblees només de dones que reunien més de trenta mil treballadores, sense excloure les mestresses de casa ( no separaven entre vida reproductiva i productiva). Tampoc coneixem el moviment o història feminista d’aquí, amb una forta càrrega llibertària, tret d’algunes dones que seria massa descarat amagar. Què ens ensenya això:

– que les dones no veiem passar la història per la finestra, i que som agents socials actius des de sempre

– que la mirada feminista de la història és essencial per a no quedar òrfenes o ofegades per la tradició patriarcal

– que no comencem de zero i no estem soles

– que podem trencar els tòpics fàcilment

– que els mateixos debats i problemes que tenim dins els col∙lectius actualment ja els tenien les nostres àvies dins els partits, sindicats etc. I que també veien la necessitat d’organitzar­se de manera autònoma.

– que fa segles que les dones s’autogestionen, boicotegen i utilitzen la vaga com a eina de protesta de subsistència.

En definitiva, que fem i som la història i el món.

http://xarxapenedes.cat/mireia-redondo-fa-segles-que-les-dones-sautogestionen-boicotegen-i-utilitzen-la-vaga-com-a-eina-de-protesta-de-subsistencia/