Propera formació a Mataró/ Próxima formación en Mataró

El proper dissabte 18 de juny seré a Mataró compartint formació amb un munt de dones tremendes i compartint espai amb un munt de genteta endavantera. Parlarem de feminismes és clar…Us animeu? I de seguida en faré article per al blog!

……….

El próximo sábado 18 de junio estaré en Mataró compartiendo formación con unas mujeres tremendas y compartiendo espacio con un montón de gente “endavantera”. Hablaremos sobre feminismos claro…Os animáis? Haré un breve para el blog!!

 

13350360_1094318233987205_316229931664855070_o

Anuncis

Taula rodona a Vilafranca i xerrada a L’Arboç!/ Mesa redonda en Vilafranca y charla en Arboç!

En el marc de les activitats del 8 de març, els organitzats per la Comissió penedesenca…la taula rodona de Vilafranca i la xerrada a L’Arboç sobre les dones organitzades! Super potent!!

 

S’ha de repetir això!

 

………..

 

En el marco de las actividades del 8 de Marzo, los organizados por la Comissió del 8M penedesenca… una mesa redonda en Vilafranca y una charla en L’Arboç sobre mujeres organizadas! Super potente!!

 

Hay que repetir!

 

manifest8mcomissiopenedes cartell xerrada arboç 8 de març

Mireia Redondo: “Fa segles que les dones utilitzen la vaga com a eina de protesta”

“El 8M és un relat mal explicat, una altra víctima de la història androcèntrica”, segons la feminista vendrellenca i membre de la CGT, Mireia Redondo. El passat 27 de febrer va redibuixar l’origen dels fets del 8 de març en una xerrada al local de la CGT al Vendrell, un acte organitzat des del sindicat i Dones Llibertàries, emmarcat en el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Per què parlar del 8M?

Parlar dels orígens de la celebració del 8 de març és una excusa magnífica per a parlar de com la història s’ha escrit només des del punt de vista androcèntric. És terrible la sensació de que com a dones sempre comencem de zero, que fins la modernitat no ens hem mogut per a millorar la situació, perquè això ens fa sentir com ésser passius i les víctimes eternes. Però encara és pitjor tenir la certesa que no és ben bé això, sinó que les dones i les nostres accions han estat deliberadament ocultades en el relat històric ( i en tots els relats, també que es refereixen a allò públic, acadèmic, intel∙lectual etc). Fer­-nos créixer en aquesta orfenesa és una manera de bloquejar­nos, és una relació vertical i de poder terrible perquè el que no es diu, no existeix. I així, els imaginaris col∙lectius es comformen al voltant d’idees errònies i tendencioses.

Gràcies a la feina de recerca de moltes feministes es replantejaren els criteris de selecció de textos i autors importants a l’hora de fer relats històrics i es resuscitaren personatges femenins enterrats, però també moviments sencers de dones que havien estat obviats. Desafiaren, doncs, la tradició acadèmica, canviant la mirada, el relat i la criba. A partir d’aquestes recerques sabem que les dones es revolten des dels temps de les polítiques bèliques de natalitat gregues, passant per la Querella de les Dones i arribant fins a dia d’avui, dibuixant un fil de continuïtat de revoltes, lluites i xarxes de suport mutu i sororitat que han estat silenciades, però que existeixen.

El 8M és un d’aquests relats mal explicats, quin és el seu veritable origen?

A la tradició europea es diu que el 8M se celebra perquè va haver un incendi en una fàbrica el dia 8 de març de 1908, en les versions més benignes es diu que les dones estaven en vaga. En el relat nord americà es diu que el 8 M se celebra per commemorar manifestacions de dones obreres durament reprimides ( el 8M de 1857 o de 1908 ). El cert és que el famós incendi va ser un 25 de març de 1911, a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, i fou molt recordat per l’elevada mortalitat que s’hi produí, i també perquè les noies havien estat protagonistes de la vaga de dones coneguda com a Uprising of the 20.00 o Uprising of the 30.000. La vaga es va iniciar en aquest taller el 1909, s’hi uniren 40.000 treballadores del sector textil i van paralitzar tot el sector del país. Acabà el 1910. Però no hi ha commemoracions posteriors de l’incendi o de la vaga. Hem d’anar als moviments de dones obreres per saber per què se celebra el 8M.

Com i on esclaten els moviments de dones obreres?

Primer, al moviment de dones alemanyes, organitzades de manera autònoma però amb afinitat amb el partit socialista. Dones com Baader, Braun, Juchacz i, sobretot, Clara Zetkin, impulsen el discurs feminista de classe, el moviment de dones alemanyes ( frauenbewegung) per a parlar d’avortament, divorci, coeducació etc, el secretariat de dones, i el dret de vot de les dones com a eina de lluita, no com a objectiu final. A la Conferència Internacional de Dones Socialistes recullen i defensen la proposta nord americana de crear un Dia Internacional de les Dones.

Segon, al moviment de dones nord americanes. Elles celebraven el Woman’s Day des del 1908, per a reclamar el vot femení. El moviment sufragista va tenir molt de pes i un sector d’aquest va decidir aliar­se, ni que fos de manera puntual, amb el potentissim moviment de dones americanes que girava al voltant del partit socialista americà. Aquests Woman’s day van aconseguir donar veu a totes les lluites obreres de les dones treballadores americanes i se celebrava el darrer diumenge de febrer, cada any. El contacte de les dones obreres amb dones com Clara Zetkin van afavorir que aquesta celebració es passés a Europa també. A la Segona Conferència de Dones Socialistes es conclou que es farà aquesta celebració cada any però sense data concreta. La primera notícia de celebració del Dia Internacional de la Dona a Europa és el dia 19 de març de 1911. La majoria se celebraren a Suècia, Suïssa, Alemanya o Dinamarca i s’escull el març perquè el març té una càrrega revolucionària important ( la comuna de París, les revoltes de 1848 ) i perquè es vol coordinar amb el fet que a nord amèrica es tria el final del febrer.

El primer 8M celebrat a tota Europa com a data fixa, data del 1914, a Rússia, Alemanya i Suècia. Tercer, als moviments de dones russes. Per a acabar d’entendre perquè s’estableix el dia vuit hem de conèixer les agitadores bolxevics. Krupskaya, Elizarova, Zinovieva, Armand i Alexandra Kollotai impulsen el discurs més potent en quant a contingut de classe i d’alliberament sexual, i a través de les revistes Pravda i Rabotnitsa, i del secretariat de dones ( Zenothdel) impulsen la celebració del Dia Internacional de les Dones el dia 23 de febrer ( data definitiva ). EL 23 de febrer en el calendari rus, és el dia 8 de març en el calendari europeu. A Rússia ja està instaurada aquesta data abans del 1914. EL 1913 se celebrà a diverses ciutats i les càrregues policials van ser terribles. Es celebrà cada anys fins el 1917. Aquell anys, quan els obrers, el dia 7 demarç ( calendari europeu) troben tancades les fàbriques, les dones, fartes de les condicions de vida i les guerres, surten al carrer. EL dia 8, 190.000 dones s’acantonen als ponts del que seria Petrograd i incien el primer soviet i la vaga general. A partir d’aquell dia a tot europa el Dia Internacional de les Dones Treballadores seria el 8M.

Després de la Segona Guerra mundial es buida de contingut la diada?

La majoria de revoltes i vagues han estat iniciades per dones o fetes per dones i s’ha obviat totalment, com la vaga de la Constància, les vagues socials de subsistència de 1913, les vagues anticolonials africanes dels anys vint, les vagues de ventre, les vagues d’amor turques etc. I la història del moviment feminista i de les dones treballadores també ha estat silenciat aquí. Coneixem Durruti i Fanelli, però no a Teresa Mañé o Teresa Claramunt, que organitzaven assemblees només de dones que reunien més de trenta mil treballadores, sense excloure les mestresses de casa ( no separaven entre vida reproductiva i productiva). Tampoc coneixem el moviment o història feminista d’aquí, amb una forta càrrega llibertària, tret d’algunes dones que seria massa descarat amagar. Què ens ensenya això:

– que les dones no veiem passar la història per la finestra, i que som agents socials actius des de sempre

– que la mirada feminista de la història és essencial per a no quedar òrfenes o ofegades per la tradició patriarcal

– que no comencem de zero i no estem soles

– que podem trencar els tòpics fàcilment

– que els mateixos debats i problemes que tenim dins els col∙lectius actualment ja els tenien les nostres àvies dins els partits, sindicats etc. I que també veien la necessitat d’organitzar­se de manera autònoma.

– que fa segles que les dones s’autogestionen, boicotegen i utilitzen la vaga com a eina de protesta de subsistència.

En definitiva, que fem i som la història i el món.

http://xarxapenedes.cat/mireia-redondo-fa-segles-que-les-dones-sautogestionen-boicotegen-i-utilitzen-la-vaga-com-a-eina-de-protesta-de-subsistencia/

Reescriure Sant Jordi des d’una mirada feminista/ Reescribir Sant Jordi desde una mirada feminista

Ja arribem a Sant Jordi, ja estem entrant en aquests dies en què es comença a confirmar el canvi d’estació; es fan les festes de primavera, les fires al carrer, activitats exteriors. Ja arribem a aquell dia en què cadascuna se’l reapropia i el resignifica a la seva manera: diada de Sant Jordi, diada del llibre, del llibre en català, de la cultura, dels enamorats…En fi, aquell dia que ens encanta per la vida que el travessa: bon temps ( normalment ), llibres, flors, olors. I les recomanacions de llibres. Jo us recomano que busqueu Les tres mares: les arrels matriarcals dels pobles catalans d’Esther Borrell, que cerqueu qualsevol text de l’arqueòloga Marija Gimbutas i que complementeu amb Sota el signe del drac de Maria Mercè Marçal. D’aquesta manera entendreu millor això que us intento explicar.

I és que algunes de nosaltres trobem que hem de destacar el rerefons sexista que té aquesta jornada i que té molta visibilitat en dos punts: el ritual d’intercanvi de regals i la llegenda de Sant Jordi.

dragon

Ull, no vull dir que les flors em facin ràbia; de fet les flors, tenir-ne, olorar-les, que me les regalin o regalar-ne ho trobo fantàstic, tant fantàstic com les espelmes d’olor, els àpats compartits o les sorpreses. Vull dir, totes aquestes moixaines entren dins del fet de cuidar-me o cuidar-nos, cosa que és preciosa. Però el fet de regalar flors a les dones i llibres als homes és el que fa ràbia, ja que fomenta i es basa en el sistema sexe-gènere en el qual estem embolicades. No m’equivoco si totes hem pensat ( i parlat ) sobre això. Com que sé que moltes hi hem barrinat, voldria anar una mica més enllà i començaré preguntant-me d’on ve aquest ritual per a entrar en això tant complicat dels símbols.

Qüestionar les relacions de poder , com ho són les patriarcals, requereix, també, explorar els mites i les llegendes en què hem crescut tant com a col·lectiu com de manera personal. Els mites ens condueixen al nucli de l’univers dels significats, les mentalitats i els símbols, i el fet de parlar del poder simbòlic és essencial: és la base, el ciment, de les estructures de l’heteropatriarcat ( i de qualsevol model social desigual ) i per això és tan difícil d’afrontar, perquè estem dins l’imaginari social construït al llarg de segles i segles. I en casos com Sant Jordi ens trobem amb un factor afegit que és el de la conformació d’una identitat col·lectiva. Els símbols, encara que sigui residualment, retenen una certa autoritat perquè provenen -i emanen- del coneixement del medi i la societat, retenen identificacions i classificacions. Al llarg de la història humana s’han explicat fenòmens o configurat conductes a través dels mites i les paràboles, és a dir, les moralines i els coneixements previs que transmeten, han calat després de segles i segles de ser presents entre nosaltres. No oblidem que fins i tot les, muntanyes, els rius, ciutats o pobles tenen els seu propi mite fundacional. Sant Jordi, doncs, no podria escapar d’aquesta aparatositat de significats.

El màrtir

No començaré pel principi sinó que ho faré pel segon capítol, la cristianització de la festa. Sant Jordi és una festa cristiana que se celebra des de fa segles. Es commemorava el martiri de Sant Jordi el 23 d’abril del 303 després de Crist. Aquest màrtir morí a Palestina, assassinat pel fet de ser un romà palestí convers. Precisament en les societats cristianes primerenques orientals fou un màrtir molt estimat i no arribà a la part occidental cristiana fins el temps de les croades. Sant Jordi fou declarat patró dels croats i d’altres ordes militars religioses com els Templers, i sota el fervor de les croades el seu mite s’estengué com la pólvora. L’ambient causat per les croades i el fet que l’església dedicada a ell al lloc on fou martiritzat fos derruïda i reconstruïda diversos cops, van fer que moltíssims creients l’estiméssim, i molt. Així esdevingué patró de ciutats i corones senceres, com fou el cas de la corona catalanoaragonesa. Però què hi té a veure això amb els llibres i les roses?

Ja durant el segle XV es festejava el martiri de Sant Jordi cada 23 d’abril, coincidint amb la fira de la flor i la rosa que es feia a Barcelona també anualment per aquelles dates. A les dones que sortien de la missa pel patró que es feia a la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat se’ls hi regalava una rosa com a símbol de virtuositat i respecte. Era un obsequi només per a les dones que es podien permetre assistir a aquell acte en aquella capella. Per tant no era un regal transversal ni popular, ni ho fou durant molts segles. Ja comencem malament, regalant roses només a les senyores de classe alta. Pel que fa als llibres, no fou fins a finals del segle XIX i inicis del XX, dates en què es començà a commemorar la mort, el dia 23, de Cervantes, Shakespeare i Garcilaso de la Vega, que es regalaven llibres als homes, atès que les dones estaven, en teoria, excloses de tot allò que fos Cultura i espai públic. Els llibres només eren pels prohoms. Elles eren educades en l’adorno, que es deia. No hem continuat gaire bé, aleshores. Fins aquí, tenim costums classistes i masclistes. Però seguim, a veure què més trobem. Explorant els símbols i el significat de la llegenda, les flors, els colors i els personatges, trobarem el seu significat.

La llegenda

Totes recordem la llegenda que ens expliquen des que som ben petites, però és que resulta que aquesta no és exclusiva de la corona catalanoaragonesa; si viatgem a la Capadòcia abans de la cristianització de la zona, ja trobarem llegendes molt semblants. Les faules de la zona ens expliquen que un drac seia sobre la font que abastia d’aigua les poblacions i que només portant un animal per al monstre el podien convèncer perquè és mogués. Va arribar un moment que l’escassetat d’aliments era tal que havien de portar-li també persones. En algunes versions trobem revoltes populars, atès que estaven fartes que ningú de la família reial es sacrifiqués, que assaltaven el palau i portaven la princesa davant el drac. En altres versions totes les classes socials se sotmeten a un sorteig i li toca a la princesa ser l’àpat del drac. En allò que les versions es posen d’acord és que apareix Sant Jordi sobre un cavall blanc i salva la princesa matant la mala bèstia. El rei “dóna” la mà de la princesa a l’heroi i, en alguns llocs, s’erigeix una església jordiana on hi ha la deu, que esdevé curativa.
En totes les versions conegudes el cavaller apareix en un cavall blanc, com el colom de l’esperit sant. Així doncs, el cavall simbolitzaria la fe, el cavaller, el predicador. I el drac, el paganisme. Aquest tres, aquest número màgic, apareixerà en tot aquell relat on el significat és important.

Els personatges

La princesa. Ella és, com les altres donzelles devorades pel drac, verge. L’única diferència és que cap cavaller acudeix a rescatar les dones de la terra baixa i sí sembla que val la pena rescatar la dona de sang reial. Però el que crida més l’atenció és que no té veu, no sabem què vol, no decideix, no la coneixem. Passa de pare a príncep. Hi ha, doncs, una voluntat de fer prevaler la línia paterna i masculina com a línia de reproducció, autoritat i patrimonialitat. Sabem coses d’ella a través del seu trànsit de pare a marit i, de fet, abans d’això només en sabem la por, la indefensió i la dependència. No sé si m’atreviria a dir que és un personatge passiu o estàtic perquè no la conec, però sí que sembla que hi ha la intenció de que sigui vista com a tal.

Hi ha personatges molt actius, sobretot el cavaller, Sant Jordi i la figura del pare com a ens o institució poderosa i decisòria és molt present també. Però vull analitzar el drac. Aquest és malvat, és l’assot d’un poble i devora donzelles i acaba sagnant ferit de mort. Però, perquè un drac?

Doncs tornem a veure que aquest mite no és l’únic en el qual ens apareix un monstre rèptil assassinat per un guerrer. De fet, esdevé una constant: Perseu allibera a l’etíop Andròmeda de la dona serp Medusa; Lancelot assassina al drac per a accedir a la Dama; Apol·lo mata la gran serp de la dea Gaia com ho fa el ferrer basc per a esdevenir Senyor; la deessa mare babilònica representada per un drac ( Tiamat ) fou assassinada per Marduk; la Seth egípcia fou convertida en drac, masculinitzada i esborrada; Mithra de Susa fa el mateix amb la deessa Anahita… Hi ha un fil conductor molt clar: una pila de societats patriarcals tenen com a mites fundacionals o importants l’assassinat del monstre/drac que, curiosament, era una dona o era el guardià d’una dona. Molts d’aquests relats continuen amb casaments amb aquestes deesses domesticades i vençudes, violacions o substitucions ( la més evident és la de la mare dea palestina, coneguda com a Iahu o la Coloma, que és substituïda per Iahvé, i la coloma asexuada i convertida en símbol de l’esperit sant ). En resum, aquestes heroiques gestes guerreres ens estan explicant la fi d’un sistema social concret i l’adveniment d’un de nou, el del guerrer, el del patriarcat. Aquest és el rerefons de Sant Jordi també.

Els canvis són fins i tot visibles en les representacions i la literatura. Si primer Cybele era acompanyada per dues lleones, al final està custodiada per dos lleons; si en principi els braus eren venerats com a símbol de fertilitat i muntats en curses, després foren torejats i sacrificats. Si primerament es tenia en compte el cicle lunar després s’imposaria el solar. I així successivament. Res en el relat de Sant Jordi és innocent ni fortuït. L’aparició de la sang del drac, és sang de mort, cosa que trenca el sentit que se li donava prèviament a la sang. Abans apareixia la trinitat (el pare, el cavall, el guerrer) i ara la reprenc atès que, si en un començament es funcionava amb el cicle de vida anomenat positiu, la trinitat era diferent, basada en les tres fases de la lluna (la lluna nova no es considerava fase) i identificada en els tres estadis de les dones: la jove (relacionada amb la llet i el blanc), la madura (relacionada amb la sang i el vermell) i la gran (relacionada amb el negre i la saviesa). Tot esdeveniment tenia a veure amb creació, part, sang o vida. Això queda substituït per divinitats masculines que són creadores sense embarassos ni parts. Els símbols que eren vistos de manera positiva amb anterioritat com les serps, les granotes, els gats o els dragons, acaben essent caracteritzats de maneres horribles i plenes de tabús.

Pensareu, sí, estàs parlant de deesses romanes, babilòniques o palestines però, que hi té a veure amb nosaltres?

Abans de l’arribada de fenicis, grecs i romans, a la major part de la península ibèrica es rendia culte a la deessa Astarte-Tanit per part dels celtes, els ibers i els lígurs. Era la gran deessa. Es representava amb corbes, amb els pits descoberts dels quals brollaven llet o aigua, atès que era la deessa de l’aigua, la llet , la fertilitat, la pluja, el foc….També s’acompanyava amb unes onades a la part inferior molt semblants als faralaes flamencs que porten les dones a la festa de primavera, la Feria de Abril. Durant les festes de la primavera i la fertilitat en què els camps eren beneïts per la sang menstrual de les dones, aquestes portaven vestits de lli amb roses vermelles (com les de Sant Jordi) o palmes (com les de la lunar Setmana Santa) cosides a les robes, atès que aquests vegetals eren els símbols d’allò femení en les cultures iberes i celtes, lígurs i romanes. Amb el vestit blanc com la lluna i la llet, i les rosetes vermelles com la sang, celebraven l’abundor de la terra. Així, ja podem trobar algun rastre entre nosaltres de roses i dones, de deesses que van quedar abandonades pels grans prohoms i que van ser convertides en princeses silenciades. Si volem explorar una mica més en els nostres símbols que denoten la victòria del patriarcat, trobarem que en el mite fundacional català, el de les quatre barres, la sang que unifica i dóna sentit a la comunitat, és la del guerrer que combat l’infidel; o també podem llegir bé un reforç d’aquest mite, que és el Canigó de Verdaguer, en què les goges i fades són expulsades d’aquest mont, el tradicional lloc d’estada de les criatures paganes de la mitologia catalana. I així podríem rellegir usos, costums, danses i llegendes, poant com diria la Marçal dels escrits als marges per a endevinar la nostra història com a dones, la nostra herstory i els símbols que la oculten.

Sant Jordi és el relat romàntic en què el protagonista assassina el drac i s’emporta de premi una princesa cedida pel seu pare, figura d’autoritat màxima. I és antic i internacional, repetit i reproduït com a història positiva i referencial col·lectiva. Potser podríem proposar-nos canviar els rituals i reescriure aquest mite perquè les resignificacions que fem d’aquest festa de la primavera siguin completes. Seguim amb les flors i els llibres, doncs estem celebrant la primavera, però treballem per a donar al drac la importància que té, com ho feu la Marçal.

http://xarxapenedes.cat/reescriure-sant-jordi-des-duna-mirada-feminista/

………………………………

Ya llegamos a Sant Jordi, ya estamos entrando en estos días en los que se empieza a confirmar el cambio de estación; se celebran las fiestas de primavera, las fiestas en la calle, actividades exteriores. Ya llegamos a ese día en el que cada una se lo reapropia y se lo resignifica a su manera: Diada de Sant Jordi, Día del libro, de la cultura, de lxs enamoradxs…En fin, ese día que nos encanta por la vida que lo atraviesa: buen tiempo (normalmente), libros, flores, olores. Y las recomendaciones de libros. Yo os recomiendo que busquéis Les tres mares: les arrels matriarcals dels pobles catalans, de Esther Borrell, que busquéis cualquier texto de la arqueóloga Marija Gimbutas y que lo complementéis con Sota el signe del drac, de Maria Mercè Marçal. Así podréis entender mejor lo que os intento explicar.

Y es que algunas de nosotras pensamos que se debe destacar el trasfondo sexista que tiene esta jornada y que se visualiza en dos puntos: el ritual de intercambio de regalos y la leyenda de Sant Jordi.

dragon

Ojo, no quiero decir que las flores me den rabia: de hecho las flores, tenerlas, olerlas, que me las regalen o regalarlas me parece genial, tan genial como las velitas de olor, las comidas compartidas o las sorpresas. Quiero decir, todos los mimos entran dentro del cuidarme y el cuidarnos, cosa preciosa. Pero el hecho de regalar flores a las mujeres y libros a los hombres es lo que da rabia, ya que fomenta y se basa en el sistema sexo-género en el que estamos liadas. No me equivoco si digo que todas hemos pensado y hablado sobre esto. Como sé que muchas lo hemos hecho quiero ir un poco más allá y preguntarme de donde viene este ritual para entrar en esto tan complicado de los símbolos.

Cuestionar las relaciones de poder, como lo son las patriarcales, requiere también explorar los mitos y las leyendas con las que hemos crecido tanto como colectivo como a nivel individual. Los mitos nos conducen al universo de los significados, las mentalidades y los símbolos, y el hecho de hablar de poder simbólico es esencial: es la base, los cimientos, de las estructuras del heteropatriarcado (y de cualquier modelo de sociedad desigual) y por eso es tan difícil de afrontar. Porque estamos dentro del imaginario social construido a lo largo de siglos y siglos. Y en casos como Sant Jordi nos encontramos con un valor añadido ya que en cierto modo conforma una identidad colectiva. Los símbolos, aunque sea de manera residual, retienen cierta autoridad porque provienen –y emanan- del conocimiento/explicación  del medio y de la sociedad, retienen identificaciones y clasificaciones. A lo largo de la historia humana se han explicado fenómenos o configurado conductas a través de los mitos y las parábolas, o sea, las moralinas y los conocimientos previos que transmiten han calado después de siglos y siglos de estar entre nosotrxs. No debemos olvidar que incluso las montañas, los ríos, las ciudades o pueblos, tienen sus propios mitos fundacionales. Sant Jordi, entonces, no puede escapar de esta aparatosidad de significados.

El mártir

No empezaré por el principio, lo haré por el segundo capítulo: la cristianización de la fiesta. Sant Jordi es una fiesta cristiana que se celebra desde hace siglos. Se conmemoraba el martirio de Sant Jordi el 23 de abril del 303 después de Cristo. Este mártir murió en Palestina asesinado por el hecho de ser un romano palestino converso. Precisamente en las primeras sociedades cristianas orientales fue un mártir muy querido y no llegó a la parte occidental cristiana hasta tiempo después de las cruzadas. Sant Jordi fue declarado patrón de los cruzados y de órdenes militares religiosas como los Templarios, y bajo el fervor de las cruzadas su mito se extendió como la pólvora. El ambiente causado por las cruzadas y el hecho que la iglesia dedicada a él en el lugar de su martirio fuese derruida y reconstruida varias veces, hicieron que muchas creyentes profesaran un enorme amor por él. Así se le hizo patrón de muchas ciudades y coronas como fue el caso de la corona catalano-aragonesa. ¿Pero que tiene que ver esto con los libros y las rosas?

Ya durante el siglo XV se festejaba el martirio de Sant Jordi casa 23de abril coincidiendo con la feria de la flor y la rosa que se hacía cada año por esas fechas en Barcelona. A las mujeres que salían de la misa del patrón que se hacía en la Capilla de Sant Jordi del Palau de la Generalitat se les regalaba una rosa como símbolo de su virtuosidad y respeto. Era un obsequio solo para las mujeres que se podían permitir asistir a aquel acto en aquella capilla. Por lo tanto no era un regalo ni transversal ni popular, ni lo fue durante muchos siglos. Ya empezamos mal: regalando rosas solamente a las señoras de clase alta. Lo de regalar libros a los señores no fue hasta el siglo XIX y el XX, fechas en las que se empezó a conmemorar la muerte, el día 23, de Cervantes, Shakespeare y Garcilaso de la Vega, que se empezó con el regalo a los hombres, ya que las mujeres estaban excluidas, en teoría, de todo lo que fuera Cultura y espacio público. Naturalmente los libros eran solo para los hombres de clase alta. Ellas eran educadas en el adorno. No hemos continuado demasiado bien con esta celebración, hasta aquí tenemos costumbres clasistas y machistas. Pero sigamos a ver que más encontramos explorando los símbolos y el significado de la leyenda, las flores, los colores y los personajes. Así encontraremos su significado.

La leyenda

Todas recordamos la leyenda que nos explican desde que somos pequeñas, pero resulta que ésta no es exclusiva de la corona catalano-aragonesa: si viajamos a la Capadocia antes de la cristianización de la zona ya encontramos leyendas muy parecidas. La fábulas de la zona nos explican que un dragón yacía sobre la fuente que daba agua a las poblaciones de la zona y que solo llevando un animal en sacrificio al dragón lo podían convencer para que se moviera. Llegó un día que la escasez de alimentos era tal que tuvieron que llevarle personas al monstruo. En algunas versiones en este punto podemos encontrar revueltas populares que forzaron a la familia real a sacrificar a la princesa hartas de que solo el pueblo fuese llevado ante el dragón. En otras versiones se hacen sorteos con todas las personas de todas las clases sociales y un día le toca a la princesa entrar en el menú. En lo que todas las versiones se ponen de acuerdo es en que aparece Sant Jordi sobre un caballo blanco y salva a la princesa matando a la bestia. Entonces el rey “da” la mano de la princesa al héroe y, en algunas versiones, se erige una iglesia de Sant Jordi en el lugar de la fuente (fuente que se convierte en curativa).

Decíamos que siempre aparece el caballo blanco, pues es un paralelismo con la paloma blanca del Espíritu Santo. Así pues el caballo simbolizaría la fe y el caballero el portador de la fe/salvación o predicador. El dragón entonces es el paganismo. Tres: el número mágico, número que se ve en todo relato importante ( la Trinidad, las Tres madres etc).

Los personajes

La princesa. Ella es, como las doncellas devoradas por el Dragón, virgen. La única diferencia es que ningún caballero acude al rescate de las mujeres de la tierra baja y parece que solo vale la pena rescatar a la mujer de sangre real. Pero lo que más llama la atención es que no tiene voz, no sabemos que quiere, no decide, no la conocemos. Pasa de padre a príncipe. Hay, pues, una voluntad de hacer prevalecer la línea paterna y masculina como línea de reproducción, autoridad y patrimonialidad. Sabemos cosas de ella a través de su tránsito del padre al marido, y de hecho antes de esto solo sabemos de su miedo, indefensión y dependencia. No sé si osaría decir que es un personaje pasivo o estático porque no la conozco, pero sí que me parece que haya intención de que así sea percibida.

Hay personajes muy activos, sobretodo el caballero, Sant Jordi, y la figura del padre como ente o institución poderosa y decisiva también. Pero quiero analizar el Dragón. Éste es malvado, el azote de un pueblo, el devora doncellas, y acaba herido de muerte. Pero, ¿porque un dragón?

Pues volvemos a ver que este mito no es el único en el que aparece un monstruo reptil asesinado por un guerrero. De hecho hay una constante: Perseo libera a la etíope Andrómeda de la mujer serpiente Medusa; Lancelot asesina al dragón para acceder a la Dama; Apolo mata a la gran serpiente de la diosa Gaia como lo hace el Señor Herrero vasco para hacerse Señor; la diosa madre babilónica representada por un dragón (Tiamat) fue asesinada por Marduk; la Seth egipcia fue convertida en dragón, masculinizada y borrada; Mithra de Susa hace lo mismo con la diosa Anahita…El hilo conductor es claro: un gran número de sociedades patriarcales tienen como mitos fundacionales o importantes el asesinato del mosntruo/dragón que, curiosamente, era una mujer o el guardián de una mujer. Muchos de estos relatos continúan con las bodas de estas diosas, domesticadas y vencidas, en violaciones o substituciones (la más evidente es la de la madre diosa palestina, conocida como Iahu o La Paloma, que será sustituida por Iahvé, y la paloma asexuada será convertida en símbolo del Espíritu Santo). En resumen, estas heroicas gestas guerreras nos están explicando el fin de un sistema social concreto y el advenimiento de uno nuevo, el del guerrero, el del patriarcado. Este es el fondo de Sant Jordi también.

Los cambios son incluso visibles en las representaciones y la literatura. Si primero Cibeles era acompañada por dos leonas, al final será custodiada por dos leones; si en principio los toros eran venerados como símbolos de fertilidad y montados en carreras, después fueros toreados y sacrificados. Si primero se tenía en cuenta el ciclo lunar después se impondría el solar. Nada en el relato de Sant Jordi es inocente o fortuito. La aparición de la sangre del dragón es sangre de muerte, algo que rompre con el sentido previo de la sangre.

Antes aparecía la trinidad (el padre, el caballo, el guerrero) y ahora la retomo. Si antes de funcionaba con un ciclo de vida llamado positivo la trinidad era diferente, basada en las tres fases de la luna (la luna nueva no se consideraba fase) e identificada en los tres estadios de las mujeres (la joven relacionada con la leche y el blanco, la madura relacionada con la sangre y el rojo, y la mayor relacionada con la sabiduría y el negro), luego todo cambia. Todo acontecimiento tenía que ver con creación, parto, sangre o vida. Todo esto queda sustituido por deidades masculinas que son creadores sin embarazos ni partos. Los símbolos que eran vistos de manera positiva como las serpientes, las ranas, los gatos o los dragones, acaban siendo caracterizados de maneras horribles y llenos de tabús.

Pensareis, sí, estás hablando de diosas romanas, babilónicas o palestinas, pero ¿que tiene eso que ver con nosotras?

Antes de la llegada de fenicios, griegos y romanos, en la mayor parte de la Península Ibérica se rendía culto a la diosa Astarte-Tanit por parte de los celtas, íberos y ligures. Era la gran diosa. Se representaba con curvas, los pechos al descubierto de los que manaba agua o leche y era la diosa de la leche, el agua, la fertilidad, la lluvia, el fuego…También era acompañada por unas olas en la parte inferior de las imágenes muy parecidas a los volantes de los vestidos de gitana, los mismos vestidos de las fiestas de primavera y la Feria de Abril. Durante las fiestas de la primavera y la fertilidad en las que los campos eran bendecidos por la sangre menstrual de las mujeres, éstas llevaban vestidos de lino con rositas rojas (como las de Sant Jordi) o palmas (como las de la lunar Semana Santa) cosidas a las ropas ya que estos vegetales eran símbolos de lo femenino en las culturas íberas, celtas, ligures y romanas. Con el vestido blanco como la luna y la leche, con las rositas rojas como la sangre, celebraban a la tierra. Así ya encontramos el rastro entre nosotrxs de rosas con mujeres, de las diosas que fueron abandonadas en pro de los hombres destacados y que fueron convertidas en princesas silenciadas. Si queremos ahondar un poco más en nuestros símbolos que denotan la victoria del patriarcado, encontramos que en el mito fundacional catalán, el de las cuatro barras, la sangre que unifica y da sentido a la comunidad es la del guerrero que combate el “infiel”; o también podemos leer como se refuerza este mito en Canigó de Verdaguer, en el que las encantadas y las hadas son expulsadas de ese monte, el Canigó, tradicional lugar de vida de las criaturas paganas de la mitología catalana. Y así podríamos releer usos, costumbres, danzas y leyendas, sacándolas del pozo, como diría Marçal, de los escritos de los márgenes para adivinar nuestra historia como mujeres, nuestra herstory y los símbolos que la ocultan

Sant Jordi es el relato romántico en el que el protagonista asesina al dragón y se lleva de premio a una princesa cedida por su padre, figura de máxima autoridad. Y es antiguo e internacional, repetido y reproducida como historia positiva y referencial colectiva. A lo mejor podríamos proponernos cambiar los rituales y reescribir este mito para que las resignificaciones que hacemos de esta fiesta de la primavera sean completas. Seguimos con las flores y los libros, pues estamos celebrando la primavera, pero trabajemos para dar al dragón la importancia que tiene, como hizo la Marçal.

http://xarxapenedes.cat/reescriure-sant-jordi-des-duna-mirada-feminista/

Rote Zora

Les Rote Zora van ser un grup armat alemany format per dones. Sorgeix en un context d’agitació social i de gran repressió. Des dels anys seixanta fins als setanta, Rote Zora i altres grups armats es formen i es legitimen per l’alt grau de restricció dels drets i la llibertat.

El moviment autònom és, en aquell moment, un conjunt de persones i col·lectius amb punts en comú i també contradiccions, però porten a terme el que ells anomenen “accions militants” contra els responsables de l’opressió i l’explotació, refusant la negociació i sota un paraigües antiestatal i internacionalista.

rotezora

Neixen les Revolutionare Zellen ( cèl·lules revolucionàries) que, utilitzant referències marxistes i autogestionàries, es declaren anticapitalistes, antiestatals, antipatriarcals i internacionalistes. Fent diverses accions, en les seves jornades de Ràbia Revolucionària, es varen crear més cèl·lules.
El grup de dones Rote Zora és d’aquest brou. Dones feministes autònomes s’hi organitzaren de forma independent de les Cèl·lules, però compartint objectius, mètodes, idees etc. Estructurades en xarxes incontrolables per l’estat feren accions pròpies i accions amb grups mixtes o altres grups armats de dones. Les accions anaven des de vagues, okupacions i campanyes, a segrestos, sabotatges i accions armades. Alguns exemples són: L’explosiu a la Cort federal a Karlsruhe per la restricció a l’avortament, el 1974 La bomba a la Casa de Metges el 1977 pel mateix motiu i per les esterilitzacions forçoses Les onze bombes a Adler, com a Rote Zora, i la crema de deu centres de la mateixa empresa, amb el grup Amazones. Aquesta era una important empresa tèxtil que explotava treballadores. Aquestes accions sumades a les vagues de les treballadores a tallers d’Adler a llocs com Corea, aconseguiren que l’empresa cedís a les demandes de les dones.

Les RZ varen fer campanyes contra bancs, empreses informàtiques i d’armament, farmacèutiques i d’investigació, traficants de dones, metges, violadors, mercaders de porno, serveis socials, empresaris etc essent Schering, Adler, Nixdorf i Siemens alguns dels seus objectius més coneguts.

Tant reprimides i perseguides com els grups mixtes, al final les Rote Zora acaben la seva activitat, però marquen un punt de referència que les fa també formar part de les imprescindibles.

WFB, Wimmin’s Fire Brigade

Les Wimmin’s Fire Brigade, seguint amb les imprescindibles, van ser el que es pot dir una guerrilla anarquista i antipatriarcal que utilitzà la lluita armada com a forma més concreta d’acció directa.

Les hem de situar a inicis dels anys vuitanta al Canadà, més concretament a Vancouver. En aquesta ciutat una cadena de videoclubs anomenada Red Hot Video, obrí diversos establiments. Era una cadena que oferia pornografia especialment violenta i degradant on les imatges de dones violades, torturades, vexades i colpejades eren habituals.
Diversos grups de dones de la zona van estar fent una intensa campanya contra aquesta empresa. Sis mesos després, la resposta estatal vers la protesta era el silenci i la inacció, així que un nombre de dones decideix confrontar i atacar directament aquesta barbaritat.
Les tres botigues de Vancouver són destruïdes amb bombes incendiàries. Després la resta de les franquícies van tancar per por a rebre atacs.
En una sola setmana es va aconseguir molt més que en sis mesos.

wfb-patch

Els atacs són reivindicats per WFB, que estan disposades a atacar la societat patriarcal i capitalista sota la idea llibertària. Eren dones del barri que realitzaven atacs i després es dispersaven. No feien vida clandestina, no feia falta, estaven barrejades amb la gent del barri, però ningú sabia qui eren.
L’any 1983 es detenen a cinc persones a Vancouver, totes membres de WFB i Direct Action, acusades de sabotejar la indústria porno i la indústria armamentística. Després d’un dur període de persecució cap al moviment anarquista, les 5 de Vancouver són jutjades i condemnades. Ann Hansen, per exemple, és condemnada a cadena perpètua. Tot i que aconseguí la llibertat condicional, al 2012 li fou suspesa per la seva militància contra el sistema penitenciari.

WFB, exemple d’acció directa i lluita feminista, q, essent de les que marcaren un camí, segurament begueren d’altres predecessores que restaven tant històricament ocultes com elles…seguirem explorant les imprescindibles.