Propera formació a Mataró/ Próxima formación en Mataró

El proper dissabte 18 de juny seré a Mataró compartint formació amb un munt de dones tremendes i compartint espai amb un munt de genteta endavantera. Parlarem de feminismes és clar…Us animeu? I de seguida en faré article per al blog!

……….

El próximo sábado 18 de junio estaré en Mataró compartiendo formación con unas mujeres tremendas y compartiendo espacio con un montón de gente “endavantera”. Hablaremos sobre feminismos claro…Os animáis? Haré un breve para el blog!!

 

13350360_1094318233987205_316229931664855070_o

Taula rodona a Vilafranca i xerrada a L’Arboç!/ Mesa redonda en Vilafranca y charla en Arboç!

En el marc de les activitats del 8 de març, els organitzats per la Comissió penedesenca…la taula rodona de Vilafranca i la xerrada a L’Arboç sobre les dones organitzades! Super potent!!

 

S’ha de repetir això!

 

………..

 

En el marco de las actividades del 8 de Marzo, los organizados por la Comissió del 8M penedesenca… una mesa redonda en Vilafranca y una charla en L’Arboç sobre mujeres organizadas! Super potente!!

 

Hay que repetir!

 

manifest8mcomissiopenedes cartell xerrada arboç 8 de març

Mireia Redondo: “Fa segles que les dones utilitzen la vaga com a eina de protesta”

“El 8M és un relat mal explicat, una altra víctima de la història androcèntrica”, segons la feminista vendrellenca i membre de la CGT, Mireia Redondo. El passat 27 de febrer va redibuixar l’origen dels fets del 8 de març en una xerrada al local de la CGT al Vendrell, un acte organitzat des del sindicat i Dones Llibertàries, emmarcat en el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Per què parlar del 8M?

Parlar dels orígens de la celebració del 8 de març és una excusa magnífica per a parlar de com la història s’ha escrit només des del punt de vista androcèntric. És terrible la sensació de que com a dones sempre comencem de zero, que fins la modernitat no ens hem mogut per a millorar la situació, perquè això ens fa sentir com ésser passius i les víctimes eternes. Però encara és pitjor tenir la certesa que no és ben bé això, sinó que les dones i les nostres accions han estat deliberadament ocultades en el relat històric ( i en tots els relats, també que es refereixen a allò públic, acadèmic, intel∙lectual etc). Fer­-nos créixer en aquesta orfenesa és una manera de bloquejar­nos, és una relació vertical i de poder terrible perquè el que no es diu, no existeix. I així, els imaginaris col∙lectius es comformen al voltant d’idees errònies i tendencioses.

Gràcies a la feina de recerca de moltes feministes es replantejaren els criteris de selecció de textos i autors importants a l’hora de fer relats històrics i es resuscitaren personatges femenins enterrats, però també moviments sencers de dones que havien estat obviats. Desafiaren, doncs, la tradició acadèmica, canviant la mirada, el relat i la criba. A partir d’aquestes recerques sabem que les dones es revolten des dels temps de les polítiques bèliques de natalitat gregues, passant per la Querella de les Dones i arribant fins a dia d’avui, dibuixant un fil de continuïtat de revoltes, lluites i xarxes de suport mutu i sororitat que han estat silenciades, però que existeixen.

El 8M és un d’aquests relats mal explicats, quin és el seu veritable origen?

A la tradició europea es diu que el 8M se celebra perquè va haver un incendi en una fàbrica el dia 8 de març de 1908, en les versions més benignes es diu que les dones estaven en vaga. En el relat nord americà es diu que el 8 M se celebra per commemorar manifestacions de dones obreres durament reprimides ( el 8M de 1857 o de 1908 ). El cert és que el famós incendi va ser un 25 de març de 1911, a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, i fou molt recordat per l’elevada mortalitat que s’hi produí, i també perquè les noies havien estat protagonistes de la vaga de dones coneguda com a Uprising of the 20.00 o Uprising of the 30.000. La vaga es va iniciar en aquest taller el 1909, s’hi uniren 40.000 treballadores del sector textil i van paralitzar tot el sector del país. Acabà el 1910. Però no hi ha commemoracions posteriors de l’incendi o de la vaga. Hem d’anar als moviments de dones obreres per saber per què se celebra el 8M.

Com i on esclaten els moviments de dones obreres?

Primer, al moviment de dones alemanyes, organitzades de manera autònoma però amb afinitat amb el partit socialista. Dones com Baader, Braun, Juchacz i, sobretot, Clara Zetkin, impulsen el discurs feminista de classe, el moviment de dones alemanyes ( frauenbewegung) per a parlar d’avortament, divorci, coeducació etc, el secretariat de dones, i el dret de vot de les dones com a eina de lluita, no com a objectiu final. A la Conferència Internacional de Dones Socialistes recullen i defensen la proposta nord americana de crear un Dia Internacional de les Dones.

Segon, al moviment de dones nord americanes. Elles celebraven el Woman’s Day des del 1908, per a reclamar el vot femení. El moviment sufragista va tenir molt de pes i un sector d’aquest va decidir aliar­se, ni que fos de manera puntual, amb el potentissim moviment de dones americanes que girava al voltant del partit socialista americà. Aquests Woman’s day van aconseguir donar veu a totes les lluites obreres de les dones treballadores americanes i se celebrava el darrer diumenge de febrer, cada any. El contacte de les dones obreres amb dones com Clara Zetkin van afavorir que aquesta celebració es passés a Europa també. A la Segona Conferència de Dones Socialistes es conclou que es farà aquesta celebració cada any però sense data concreta. La primera notícia de celebració del Dia Internacional de la Dona a Europa és el dia 19 de març de 1911. La majoria se celebraren a Suècia, Suïssa, Alemanya o Dinamarca i s’escull el març perquè el març té una càrrega revolucionària important ( la comuna de París, les revoltes de 1848 ) i perquè es vol coordinar amb el fet que a nord amèrica es tria el final del febrer.

El primer 8M celebrat a tota Europa com a data fixa, data del 1914, a Rússia, Alemanya i Suècia. Tercer, als moviments de dones russes. Per a acabar d’entendre perquè s’estableix el dia vuit hem de conèixer les agitadores bolxevics. Krupskaya, Elizarova, Zinovieva, Armand i Alexandra Kollotai impulsen el discurs més potent en quant a contingut de classe i d’alliberament sexual, i a través de les revistes Pravda i Rabotnitsa, i del secretariat de dones ( Zenothdel) impulsen la celebració del Dia Internacional de les Dones el dia 23 de febrer ( data definitiva ). EL 23 de febrer en el calendari rus, és el dia 8 de març en el calendari europeu. A Rússia ja està instaurada aquesta data abans del 1914. EL 1913 se celebrà a diverses ciutats i les càrregues policials van ser terribles. Es celebrà cada anys fins el 1917. Aquell anys, quan els obrers, el dia 7 demarç ( calendari europeu) troben tancades les fàbriques, les dones, fartes de les condicions de vida i les guerres, surten al carrer. EL dia 8, 190.000 dones s’acantonen als ponts del que seria Petrograd i incien el primer soviet i la vaga general. A partir d’aquell dia a tot europa el Dia Internacional de les Dones Treballadores seria el 8M.

Després de la Segona Guerra mundial es buida de contingut la diada?

La majoria de revoltes i vagues han estat iniciades per dones o fetes per dones i s’ha obviat totalment, com la vaga de la Constància, les vagues socials de subsistència de 1913, les vagues anticolonials africanes dels anys vint, les vagues de ventre, les vagues d’amor turques etc. I la història del moviment feminista i de les dones treballadores també ha estat silenciat aquí. Coneixem Durruti i Fanelli, però no a Teresa Mañé o Teresa Claramunt, que organitzaven assemblees només de dones que reunien més de trenta mil treballadores, sense excloure les mestresses de casa ( no separaven entre vida reproductiva i productiva). Tampoc coneixem el moviment o història feminista d’aquí, amb una forta càrrega llibertària, tret d’algunes dones que seria massa descarat amagar. Què ens ensenya això:

– que les dones no veiem passar la història per la finestra, i que som agents socials actius des de sempre

– que la mirada feminista de la història és essencial per a no quedar òrfenes o ofegades per la tradició patriarcal

– que no comencem de zero i no estem soles

– que podem trencar els tòpics fàcilment

– que els mateixos debats i problemes que tenim dins els col∙lectius actualment ja els tenien les nostres àvies dins els partits, sindicats etc. I que també veien la necessitat d’organitzar­se de manera autònoma.

– que fa segles que les dones s’autogestionen, boicotegen i utilitzen la vaga com a eina de protesta de subsistència.

En definitiva, que fem i som la història i el món.

http://xarxapenedes.cat/mireia-redondo-fa-segles-que-les-dones-sautogestionen-boicotegen-i-utilitzen-la-vaga-com-a-eina-de-protesta-de-subsistencia/

Reescriure Sant Jordi des d’una mirada feminista/ Reescribir Sant Jordi desde una mirada feminista

Ja arribem a Sant Jordi, ja estem entrant en aquests dies en què es comença a confirmar el canvi d’estació; es fan les festes de primavera, les fires al carrer, activitats exteriors. Ja arribem a aquell dia en què cadascuna se’l reapropia i el resignifica a la seva manera: diada de Sant Jordi, diada del llibre, del llibre en català, de la cultura, dels enamorats…En fi, aquell dia que ens encanta per la vida que el travessa: bon temps ( normalment ), llibres, flors, olors. I les recomanacions de llibres. Jo us recomano que busqueu Les tres mares: les arrels matriarcals dels pobles catalans d’Esther Borrell, que cerqueu qualsevol text de l’arqueòloga Marija Gimbutas i que complementeu amb Sota el signe del drac de Maria Mercè Marçal. D’aquesta manera entendreu millor això que us intento explicar.

I és que algunes de nosaltres trobem que hem de destacar el rerefons sexista que té aquesta jornada i que té molta visibilitat en dos punts: el ritual d’intercanvi de regals i la llegenda de Sant Jordi.

dragon

Ull, no vull dir que les flors em facin ràbia; de fet les flors, tenir-ne, olorar-les, que me les regalin o regalar-ne ho trobo fantàstic, tant fantàstic com les espelmes d’olor, els àpats compartits o les sorpreses. Vull dir, totes aquestes moixaines entren dins del fet de cuidar-me o cuidar-nos, cosa que és preciosa. Però el fet de regalar flors a les dones i llibres als homes és el que fa ràbia, ja que fomenta i es basa en el sistema sexe-gènere en el qual estem embolicades. No m’equivoco si totes hem pensat ( i parlat ) sobre això. Com que sé que moltes hi hem barrinat, voldria anar una mica més enllà i començaré preguntant-me d’on ve aquest ritual per a entrar en això tant complicat dels símbols.

Qüestionar les relacions de poder , com ho són les patriarcals, requereix, també, explorar els mites i les llegendes en què hem crescut tant com a col·lectiu com de manera personal. Els mites ens condueixen al nucli de l’univers dels significats, les mentalitats i els símbols, i el fet de parlar del poder simbòlic és essencial: és la base, el ciment, de les estructures de l’heteropatriarcat ( i de qualsevol model social desigual ) i per això és tan difícil d’afrontar, perquè estem dins l’imaginari social construït al llarg de segles i segles. I en casos com Sant Jordi ens trobem amb un factor afegit que és el de la conformació d’una identitat col·lectiva. Els símbols, encara que sigui residualment, retenen una certa autoritat perquè provenen -i emanen- del coneixement del medi i la societat, retenen identificacions i classificacions. Al llarg de la història humana s’han explicat fenòmens o configurat conductes a través dels mites i les paràboles, és a dir, les moralines i els coneixements previs que transmeten, han calat després de segles i segles de ser presents entre nosaltres. No oblidem que fins i tot les, muntanyes, els rius, ciutats o pobles tenen els seu propi mite fundacional. Sant Jordi, doncs, no podria escapar d’aquesta aparatositat de significats.

El màrtir

No començaré pel principi sinó que ho faré pel segon capítol, la cristianització de la festa. Sant Jordi és una festa cristiana que se celebra des de fa segles. Es commemorava el martiri de Sant Jordi el 23 d’abril del 303 després de Crist. Aquest màrtir morí a Palestina, assassinat pel fet de ser un romà palestí convers. Precisament en les societats cristianes primerenques orientals fou un màrtir molt estimat i no arribà a la part occidental cristiana fins el temps de les croades. Sant Jordi fou declarat patró dels croats i d’altres ordes militars religioses com els Templers, i sota el fervor de les croades el seu mite s’estengué com la pólvora. L’ambient causat per les croades i el fet que l’església dedicada a ell al lloc on fou martiritzat fos derruïda i reconstruïda diversos cops, van fer que moltíssims creients l’estiméssim, i molt. Així esdevingué patró de ciutats i corones senceres, com fou el cas de la corona catalanoaragonesa. Però què hi té a veure això amb els llibres i les roses?

Ja durant el segle XV es festejava el martiri de Sant Jordi cada 23 d’abril, coincidint amb la fira de la flor i la rosa que es feia a Barcelona també anualment per aquelles dates. A les dones que sortien de la missa pel patró que es feia a la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat se’ls hi regalava una rosa com a símbol de virtuositat i respecte. Era un obsequi només per a les dones que es podien permetre assistir a aquell acte en aquella capella. Per tant no era un regal transversal ni popular, ni ho fou durant molts segles. Ja comencem malament, regalant roses només a les senyores de classe alta. Pel que fa als llibres, no fou fins a finals del segle XIX i inicis del XX, dates en què es començà a commemorar la mort, el dia 23, de Cervantes, Shakespeare i Garcilaso de la Vega, que es regalaven llibres als homes, atès que les dones estaven, en teoria, excloses de tot allò que fos Cultura i espai públic. Els llibres només eren pels prohoms. Elles eren educades en l’adorno, que es deia. No hem continuat gaire bé, aleshores. Fins aquí, tenim costums classistes i masclistes. Però seguim, a veure què més trobem. Explorant els símbols i el significat de la llegenda, les flors, els colors i els personatges, trobarem el seu significat.

La llegenda

Totes recordem la llegenda que ens expliquen des que som ben petites, però és que resulta que aquesta no és exclusiva de la corona catalanoaragonesa; si viatgem a la Capadòcia abans de la cristianització de la zona, ja trobarem llegendes molt semblants. Les faules de la zona ens expliquen que un drac seia sobre la font que abastia d’aigua les poblacions i que només portant un animal per al monstre el podien convèncer perquè és mogués. Va arribar un moment que l’escassetat d’aliments era tal que havien de portar-li també persones. En algunes versions trobem revoltes populars, atès que estaven fartes que ningú de la família reial es sacrifiqués, que assaltaven el palau i portaven la princesa davant el drac. En altres versions totes les classes socials se sotmeten a un sorteig i li toca a la princesa ser l’àpat del drac. En allò que les versions es posen d’acord és que apareix Sant Jordi sobre un cavall blanc i salva la princesa matant la mala bèstia. El rei “dóna” la mà de la princesa a l’heroi i, en alguns llocs, s’erigeix una església jordiana on hi ha la deu, que esdevé curativa.
En totes les versions conegudes el cavaller apareix en un cavall blanc, com el colom de l’esperit sant. Així doncs, el cavall simbolitzaria la fe, el cavaller, el predicador. I el drac, el paganisme. Aquest tres, aquest número màgic, apareixerà en tot aquell relat on el significat és important.

Els personatges

La princesa. Ella és, com les altres donzelles devorades pel drac, verge. L’única diferència és que cap cavaller acudeix a rescatar les dones de la terra baixa i sí sembla que val la pena rescatar la dona de sang reial. Però el que crida més l’atenció és que no té veu, no sabem què vol, no decideix, no la coneixem. Passa de pare a príncep. Hi ha, doncs, una voluntat de fer prevaler la línia paterna i masculina com a línia de reproducció, autoritat i patrimonialitat. Sabem coses d’ella a través del seu trànsit de pare a marit i, de fet, abans d’això només en sabem la por, la indefensió i la dependència. No sé si m’atreviria a dir que és un personatge passiu o estàtic perquè no la conec, però sí que sembla que hi ha la intenció de que sigui vista com a tal.

Hi ha personatges molt actius, sobretot el cavaller, Sant Jordi i la figura del pare com a ens o institució poderosa i decisòria és molt present també. Però vull analitzar el drac. Aquest és malvat, és l’assot d’un poble i devora donzelles i acaba sagnant ferit de mort. Però, perquè un drac?

Doncs tornem a veure que aquest mite no és l’únic en el qual ens apareix un monstre rèptil assassinat per un guerrer. De fet, esdevé una constant: Perseu allibera a l’etíop Andròmeda de la dona serp Medusa; Lancelot assassina al drac per a accedir a la Dama; Apol·lo mata la gran serp de la dea Gaia com ho fa el ferrer basc per a esdevenir Senyor; la deessa mare babilònica representada per un drac ( Tiamat ) fou assassinada per Marduk; la Seth egípcia fou convertida en drac, masculinitzada i esborrada; Mithra de Susa fa el mateix amb la deessa Anahita… Hi ha un fil conductor molt clar: una pila de societats patriarcals tenen com a mites fundacionals o importants l’assassinat del monstre/drac que, curiosament, era una dona o era el guardià d’una dona. Molts d’aquests relats continuen amb casaments amb aquestes deesses domesticades i vençudes, violacions o substitucions ( la més evident és la de la mare dea palestina, coneguda com a Iahu o la Coloma, que és substituïda per Iahvé, i la coloma asexuada i convertida en símbol de l’esperit sant ). En resum, aquestes heroiques gestes guerreres ens estan explicant la fi d’un sistema social concret i l’adveniment d’un de nou, el del guerrer, el del patriarcat. Aquest és el rerefons de Sant Jordi també.

Els canvis són fins i tot visibles en les representacions i la literatura. Si primer Cybele era acompanyada per dues lleones, al final està custodiada per dos lleons; si en principi els braus eren venerats com a símbol de fertilitat i muntats en curses, després foren torejats i sacrificats. Si primerament es tenia en compte el cicle lunar després s’imposaria el solar. I així successivament. Res en el relat de Sant Jordi és innocent ni fortuït. L’aparició de la sang del drac, és sang de mort, cosa que trenca el sentit que se li donava prèviament a la sang. Abans apareixia la trinitat (el pare, el cavall, el guerrer) i ara la reprenc atès que, si en un començament es funcionava amb el cicle de vida anomenat positiu, la trinitat era diferent, basada en les tres fases de la lluna (la lluna nova no es considerava fase) i identificada en els tres estadis de les dones: la jove (relacionada amb la llet i el blanc), la madura (relacionada amb la sang i el vermell) i la gran (relacionada amb el negre i la saviesa). Tot esdeveniment tenia a veure amb creació, part, sang o vida. Això queda substituït per divinitats masculines que són creadores sense embarassos ni parts. Els símbols que eren vistos de manera positiva amb anterioritat com les serps, les granotes, els gats o els dragons, acaben essent caracteritzats de maneres horribles i plenes de tabús.

Pensareu, sí, estàs parlant de deesses romanes, babilòniques o palestines però, que hi té a veure amb nosaltres?

Abans de l’arribada de fenicis, grecs i romans, a la major part de la península ibèrica es rendia culte a la deessa Astarte-Tanit per part dels celtes, els ibers i els lígurs. Era la gran deessa. Es representava amb corbes, amb els pits descoberts dels quals brollaven llet o aigua, atès que era la deessa de l’aigua, la llet , la fertilitat, la pluja, el foc….També s’acompanyava amb unes onades a la part inferior molt semblants als faralaes flamencs que porten les dones a la festa de primavera, la Feria de Abril. Durant les festes de la primavera i la fertilitat en què els camps eren beneïts per la sang menstrual de les dones, aquestes portaven vestits de lli amb roses vermelles (com les de Sant Jordi) o palmes (com les de la lunar Setmana Santa) cosides a les robes, atès que aquests vegetals eren els símbols d’allò femení en les cultures iberes i celtes, lígurs i romanes. Amb el vestit blanc com la lluna i la llet, i les rosetes vermelles com la sang, celebraven l’abundor de la terra. Així, ja podem trobar algun rastre entre nosaltres de roses i dones, de deesses que van quedar abandonades pels grans prohoms i que van ser convertides en princeses silenciades. Si volem explorar una mica més en els nostres símbols que denoten la victòria del patriarcat, trobarem que en el mite fundacional català, el de les quatre barres, la sang que unifica i dóna sentit a la comunitat, és la del guerrer que combat l’infidel; o també podem llegir bé un reforç d’aquest mite, que és el Canigó de Verdaguer, en què les goges i fades són expulsades d’aquest mont, el tradicional lloc d’estada de les criatures paganes de la mitologia catalana. I així podríem rellegir usos, costums, danses i llegendes, poant com diria la Marçal dels escrits als marges per a endevinar la nostra història com a dones, la nostra herstory i els símbols que la oculten.

Sant Jordi és el relat romàntic en què el protagonista assassina el drac i s’emporta de premi una princesa cedida pel seu pare, figura d’autoritat màxima. I és antic i internacional, repetit i reproduït com a història positiva i referencial col·lectiva. Potser podríem proposar-nos canviar els rituals i reescriure aquest mite perquè les resignificacions que fem d’aquest festa de la primavera siguin completes. Seguim amb les flors i els llibres, doncs estem celebrant la primavera, però treballem per a donar al drac la importància que té, com ho feu la Marçal.

http://xarxapenedes.cat/reescriure-sant-jordi-des-duna-mirada-feminista/

………………………………

Ya llegamos a Sant Jordi, ya estamos entrando en estos días en los que se empieza a confirmar el cambio de estación; se celebran las fiestas de primavera, las fiestas en la calle, actividades exteriores. Ya llegamos a ese día en el que cada una se lo reapropia y se lo resignifica a su manera: Diada de Sant Jordi, Día del libro, de la cultura, de lxs enamoradxs…En fin, ese día que nos encanta por la vida que lo atraviesa: buen tiempo (normalmente), libros, flores, olores. Y las recomendaciones de libros. Yo os recomiendo que busquéis Les tres mares: les arrels matriarcals dels pobles catalans, de Esther Borrell, que busquéis cualquier texto de la arqueóloga Marija Gimbutas y que lo complementéis con Sota el signe del drac, de Maria Mercè Marçal. Así podréis entender mejor lo que os intento explicar.

Y es que algunas de nosotras pensamos que se debe destacar el trasfondo sexista que tiene esta jornada y que se visualiza en dos puntos: el ritual de intercambio de regalos y la leyenda de Sant Jordi.

dragon

Ojo, no quiero decir que las flores me den rabia: de hecho las flores, tenerlas, olerlas, que me las regalen o regalarlas me parece genial, tan genial como las velitas de olor, las comidas compartidas o las sorpresas. Quiero decir, todos los mimos entran dentro del cuidarme y el cuidarnos, cosa preciosa. Pero el hecho de regalar flores a las mujeres y libros a los hombres es lo que da rabia, ya que fomenta y se basa en el sistema sexo-género en el que estamos liadas. No me equivoco si digo que todas hemos pensado y hablado sobre esto. Como sé que muchas lo hemos hecho quiero ir un poco más allá y preguntarme de donde viene este ritual para entrar en esto tan complicado de los símbolos.

Cuestionar las relaciones de poder, como lo son las patriarcales, requiere también explorar los mitos y las leyendas con las que hemos crecido tanto como colectivo como a nivel individual. Los mitos nos conducen al universo de los significados, las mentalidades y los símbolos, y el hecho de hablar de poder simbólico es esencial: es la base, los cimientos, de las estructuras del heteropatriarcado (y de cualquier modelo de sociedad desigual) y por eso es tan difícil de afrontar. Porque estamos dentro del imaginario social construido a lo largo de siglos y siglos. Y en casos como Sant Jordi nos encontramos con un valor añadido ya que en cierto modo conforma una identidad colectiva. Los símbolos, aunque sea de manera residual, retienen cierta autoridad porque provienen –y emanan- del conocimiento/explicación  del medio y de la sociedad, retienen identificaciones y clasificaciones. A lo largo de la historia humana se han explicado fenómenos o configurado conductas a través de los mitos y las parábolas, o sea, las moralinas y los conocimientos previos que transmiten han calado después de siglos y siglos de estar entre nosotrxs. No debemos olvidar que incluso las montañas, los ríos, las ciudades o pueblos, tienen sus propios mitos fundacionales. Sant Jordi, entonces, no puede escapar de esta aparatosidad de significados.

El mártir

No empezaré por el principio, lo haré por el segundo capítulo: la cristianización de la fiesta. Sant Jordi es una fiesta cristiana que se celebra desde hace siglos. Se conmemoraba el martirio de Sant Jordi el 23 de abril del 303 después de Cristo. Este mártir murió en Palestina asesinado por el hecho de ser un romano palestino converso. Precisamente en las primeras sociedades cristianas orientales fue un mártir muy querido y no llegó a la parte occidental cristiana hasta tiempo después de las cruzadas. Sant Jordi fue declarado patrón de los cruzados y de órdenes militares religiosas como los Templarios, y bajo el fervor de las cruzadas su mito se extendió como la pólvora. El ambiente causado por las cruzadas y el hecho que la iglesia dedicada a él en el lugar de su martirio fuese derruida y reconstruida varias veces, hicieron que muchas creyentes profesaran un enorme amor por él. Así se le hizo patrón de muchas ciudades y coronas como fue el caso de la corona catalano-aragonesa. ¿Pero que tiene que ver esto con los libros y las rosas?

Ya durante el siglo XV se festejaba el martirio de Sant Jordi casa 23de abril coincidiendo con la feria de la flor y la rosa que se hacía cada año por esas fechas en Barcelona. A las mujeres que salían de la misa del patrón que se hacía en la Capilla de Sant Jordi del Palau de la Generalitat se les regalaba una rosa como símbolo de su virtuosidad y respeto. Era un obsequio solo para las mujeres que se podían permitir asistir a aquel acto en aquella capilla. Por lo tanto no era un regalo ni transversal ni popular, ni lo fue durante muchos siglos. Ya empezamos mal: regalando rosas solamente a las señoras de clase alta. Lo de regalar libros a los señores no fue hasta el siglo XIX y el XX, fechas en las que se empezó a conmemorar la muerte, el día 23, de Cervantes, Shakespeare y Garcilaso de la Vega, que se empezó con el regalo a los hombres, ya que las mujeres estaban excluidas, en teoría, de todo lo que fuera Cultura y espacio público. Naturalmente los libros eran solo para los hombres de clase alta. Ellas eran educadas en el adorno. No hemos continuado demasiado bien con esta celebración, hasta aquí tenemos costumbres clasistas y machistas. Pero sigamos a ver que más encontramos explorando los símbolos y el significado de la leyenda, las flores, los colores y los personajes. Así encontraremos su significado.

La leyenda

Todas recordamos la leyenda que nos explican desde que somos pequeñas, pero resulta que ésta no es exclusiva de la corona catalano-aragonesa: si viajamos a la Capadocia antes de la cristianización de la zona ya encontramos leyendas muy parecidas. La fábulas de la zona nos explican que un dragón yacía sobre la fuente que daba agua a las poblaciones de la zona y que solo llevando un animal en sacrificio al dragón lo podían convencer para que se moviera. Llegó un día que la escasez de alimentos era tal que tuvieron que llevarle personas al monstruo. En algunas versiones en este punto podemos encontrar revueltas populares que forzaron a la familia real a sacrificar a la princesa hartas de que solo el pueblo fuese llevado ante el dragón. En otras versiones se hacen sorteos con todas las personas de todas las clases sociales y un día le toca a la princesa entrar en el menú. En lo que todas las versiones se ponen de acuerdo es en que aparece Sant Jordi sobre un caballo blanco y salva a la princesa matando a la bestia. Entonces el rey “da” la mano de la princesa al héroe y, en algunas versiones, se erige una iglesia de Sant Jordi en el lugar de la fuente (fuente que se convierte en curativa).

Decíamos que siempre aparece el caballo blanco, pues es un paralelismo con la paloma blanca del Espíritu Santo. Así pues el caballo simbolizaría la fe y el caballero el portador de la fe/salvación o predicador. El dragón entonces es el paganismo. Tres: el número mágico, número que se ve en todo relato importante ( la Trinidad, las Tres madres etc).

Los personajes

La princesa. Ella es, como las doncellas devoradas por el Dragón, virgen. La única diferencia es que ningún caballero acude al rescate de las mujeres de la tierra baja y parece que solo vale la pena rescatar a la mujer de sangre real. Pero lo que más llama la atención es que no tiene voz, no sabemos que quiere, no decide, no la conocemos. Pasa de padre a príncipe. Hay, pues, una voluntad de hacer prevalecer la línea paterna y masculina como línea de reproducción, autoridad y patrimonialidad. Sabemos cosas de ella a través de su tránsito del padre al marido, y de hecho antes de esto solo sabemos de su miedo, indefensión y dependencia. No sé si osaría decir que es un personaje pasivo o estático porque no la conozco, pero sí que me parece que haya intención de que así sea percibida.

Hay personajes muy activos, sobretodo el caballero, Sant Jordi, y la figura del padre como ente o institución poderosa y decisiva también. Pero quiero analizar el Dragón. Éste es malvado, el azote de un pueblo, el devora doncellas, y acaba herido de muerte. Pero, ¿porque un dragón?

Pues volvemos a ver que este mito no es el único en el que aparece un monstruo reptil asesinado por un guerrero. De hecho hay una constante: Perseo libera a la etíope Andrómeda de la mujer serpiente Medusa; Lancelot asesina al dragón para acceder a la Dama; Apolo mata a la gran serpiente de la diosa Gaia como lo hace el Señor Herrero vasco para hacerse Señor; la diosa madre babilónica representada por un dragón (Tiamat) fue asesinada por Marduk; la Seth egipcia fue convertida en dragón, masculinizada y borrada; Mithra de Susa hace lo mismo con la diosa Anahita…El hilo conductor es claro: un gran número de sociedades patriarcales tienen como mitos fundacionales o importantes el asesinato del mosntruo/dragón que, curiosamente, era una mujer o el guardián de una mujer. Muchos de estos relatos continúan con las bodas de estas diosas, domesticadas y vencidas, en violaciones o substituciones (la más evidente es la de la madre diosa palestina, conocida como Iahu o La Paloma, que será sustituida por Iahvé, y la paloma asexuada será convertida en símbolo del Espíritu Santo). En resumen, estas heroicas gestas guerreras nos están explicando el fin de un sistema social concreto y el advenimiento de uno nuevo, el del guerrero, el del patriarcado. Este es el fondo de Sant Jordi también.

Los cambios son incluso visibles en las representaciones y la literatura. Si primero Cibeles era acompañada por dos leonas, al final será custodiada por dos leones; si en principio los toros eran venerados como símbolos de fertilidad y montados en carreras, después fueros toreados y sacrificados. Si primero se tenía en cuenta el ciclo lunar después se impondría el solar. Nada en el relato de Sant Jordi es inocente o fortuito. La aparición de la sangre del dragón es sangre de muerte, algo que rompre con el sentido previo de la sangre.

Antes aparecía la trinidad (el padre, el caballo, el guerrero) y ahora la retomo. Si antes de funcionaba con un ciclo de vida llamado positivo la trinidad era diferente, basada en las tres fases de la luna (la luna nueva no se consideraba fase) e identificada en los tres estadios de las mujeres (la joven relacionada con la leche y el blanco, la madura relacionada con la sangre y el rojo, y la mayor relacionada con la sabiduría y el negro), luego todo cambia. Todo acontecimiento tenía que ver con creación, parto, sangre o vida. Todo esto queda sustituido por deidades masculinas que son creadores sin embarazos ni partos. Los símbolos que eran vistos de manera positiva como las serpientes, las ranas, los gatos o los dragones, acaban siendo caracterizados de maneras horribles y llenos de tabús.

Pensareis, sí, estás hablando de diosas romanas, babilónicas o palestinas, pero ¿que tiene eso que ver con nosotras?

Antes de la llegada de fenicios, griegos y romanos, en la mayor parte de la Península Ibérica se rendía culto a la diosa Astarte-Tanit por parte de los celtas, íberos y ligures. Era la gran diosa. Se representaba con curvas, los pechos al descubierto de los que manaba agua o leche y era la diosa de la leche, el agua, la fertilidad, la lluvia, el fuego…También era acompañada por unas olas en la parte inferior de las imágenes muy parecidas a los volantes de los vestidos de gitana, los mismos vestidos de las fiestas de primavera y la Feria de Abril. Durante las fiestas de la primavera y la fertilidad en las que los campos eran bendecidos por la sangre menstrual de las mujeres, éstas llevaban vestidos de lino con rositas rojas (como las de Sant Jordi) o palmas (como las de la lunar Semana Santa) cosidas a las ropas ya que estos vegetales eran símbolos de lo femenino en las culturas íberas, celtas, ligures y romanas. Con el vestido blanco como la luna y la leche, con las rositas rojas como la sangre, celebraban a la tierra. Así ya encontramos el rastro entre nosotrxs de rosas con mujeres, de las diosas que fueron abandonadas en pro de los hombres destacados y que fueron convertidas en princesas silenciadas. Si queremos ahondar un poco más en nuestros símbolos que denotan la victoria del patriarcado, encontramos que en el mito fundacional catalán, el de las cuatro barras, la sangre que unifica y da sentido a la comunidad es la del guerrero que combate el “infiel”; o también podemos leer como se refuerza este mito en Canigó de Verdaguer, en el que las encantadas y las hadas son expulsadas de ese monte, el Canigó, tradicional lugar de vida de las criaturas paganas de la mitología catalana. Y así podríamos releer usos, costumbres, danzas y leyendas, sacándolas del pozo, como diría Marçal, de los escritos de los márgenes para adivinar nuestra historia como mujeres, nuestra herstory y los símbolos que la ocultan

Sant Jordi es el relato romántico en el que el protagonista asesina al dragón y se lleva de premio a una princesa cedida por su padre, figura de máxima autoridad. Y es antiguo e internacional, repetido y reproducida como historia positiva y referencial colectiva. A lo mejor podríamos proponernos cambiar los rituales y reescribir este mito para que las resignificaciones que hacemos de esta fiesta de la primavera sean completas. Seguimos con las flores y los libros, pues estamos celebrando la primavera, pero trabajemos para dar al dragón la importancia que tiene, como hizo la Marçal.

http://xarxapenedes.cat/reescriure-sant-jordi-des-duna-mirada-feminista/

Rote Zora

Les Rote Zora van ser un grup armat alemany format per dones. Sorgeix en un context d’agitació social i de gran repressió. Des dels anys seixanta fins als setanta, Rote Zora i altres grups armats es formen i es legitimen per l’alt grau de restricció dels drets i la llibertat.

El moviment autònom és, en aquell moment, un conjunt de persones i col·lectius amb punts en comú i també contradiccions, però porten a terme el que ells anomenen “accions militants” contra els responsables de l’opressió i l’explotació, refusant la negociació i sota un paraigües antiestatal i internacionalista.

rotezora

Neixen les Revolutionare Zellen ( cèl·lules revolucionàries) que, utilitzant referències marxistes i autogestionàries, es declaren anticapitalistes, antiestatals, antipatriarcals i internacionalistes. Fent diverses accions, en les seves jornades de Ràbia Revolucionària, es varen crear més cèl·lules.
El grup de dones Rote Zora és d’aquest brou. Dones feministes autònomes s’hi organitzaren de forma independent de les Cèl·lules, però compartint objectius, mètodes, idees etc. Estructurades en xarxes incontrolables per l’estat feren accions pròpies i accions amb grups mixtes o altres grups armats de dones. Les accions anaven des de vagues, okupacions i campanyes, a segrestos, sabotatges i accions armades. Alguns exemples són: L’explosiu a la Cort federal a Karlsruhe per la restricció a l’avortament, el 1974 La bomba a la Casa de Metges el 1977 pel mateix motiu i per les esterilitzacions forçoses Les onze bombes a Adler, com a Rote Zora, i la crema de deu centres de la mateixa empresa, amb el grup Amazones. Aquesta era una important empresa tèxtil que explotava treballadores. Aquestes accions sumades a les vagues de les treballadores a tallers d’Adler a llocs com Corea, aconseguiren que l’empresa cedís a les demandes de les dones.

Les RZ varen fer campanyes contra bancs, empreses informàtiques i d’armament, farmacèutiques i d’investigació, traficants de dones, metges, violadors, mercaders de porno, serveis socials, empresaris etc essent Schering, Adler, Nixdorf i Siemens alguns dels seus objectius més coneguts.

Tant reprimides i perseguides com els grups mixtes, al final les Rote Zora acaben la seva activitat, però marquen un punt de referència que les fa també formar part de les imprescindibles.

WFB, Wimmin’s Fire Brigade

Les Wimmin’s Fire Brigade, seguint amb les imprescindibles, van ser el que es pot dir una guerrilla anarquista i antipatriarcal que utilitzà la lluita armada com a forma més concreta d’acció directa.

Les hem de situar a inicis dels anys vuitanta al Canadà, més concretament a Vancouver. En aquesta ciutat una cadena de videoclubs anomenada Red Hot Video, obrí diversos establiments. Era una cadena que oferia pornografia especialment violenta i degradant on les imatges de dones violades, torturades, vexades i colpejades eren habituals.
Diversos grups de dones de la zona van estar fent una intensa campanya contra aquesta empresa. Sis mesos després, la resposta estatal vers la protesta era el silenci i la inacció, així que un nombre de dones decideix confrontar i atacar directament aquesta barbaritat.
Les tres botigues de Vancouver són destruïdes amb bombes incendiàries. Després la resta de les franquícies van tancar per por a rebre atacs.
En una sola setmana es va aconseguir molt més que en sis mesos.

wfb-patch

Els atacs són reivindicats per WFB, que estan disposades a atacar la societat patriarcal i capitalista sota la idea llibertària. Eren dones del barri que realitzaven atacs i després es dispersaven. No feien vida clandestina, no feia falta, estaven barrejades amb la gent del barri, però ningú sabia qui eren.
L’any 1983 es detenen a cinc persones a Vancouver, totes membres de WFB i Direct Action, acusades de sabotejar la indústria porno i la indústria armamentística. Després d’un dur període de persecució cap al moviment anarquista, les 5 de Vancouver són jutjades i condemnades. Ann Hansen, per exemple, és condemnada a cadena perpètua. Tot i que aconseguí la llibertat condicional, al 2012 li fou suspesa per la seva militància contra el sistema penitenciari.

WFB, exemple d’acció directa i lluita feminista, q, essent de les que marcaren un camí, segurament begueren d’altres predecessores que restaven tant històricament ocultes com elles…seguirem explorant les imprescindibles.

WITCH, Women International Terrorist Conspiracy from Hell

Les WITCH, un dels grups de dones que m’era imprescindible apuntar al blog, formen part important de la herstory, de les sororitats, de l’empoderament i de l’acció.

Aquelles feréstegues i temudes, precursores als anys seixanta (1968-1970) a Nova York d’una manera de fer diferent. Crítiques amb l’esquerra radical, de curta existència, eren un grup de dones autònomes que cridaven “quan s’enfronten a una de nosaltres, s’enfronten a totes!”. Escandaloses, hiperactives. Utilitzaren l’acció, el conjur, la performance, l’acció directa, el boicot, les okupacions…

witch

Diverses cèl·lules feministes en recolliren el missatge i les sigles WITCH anaren passant de cèl·lula en cèl·lula. I aquest fou el seu missatge, la millor manera d’explicar qui eren:

Manifest WITCH

“WITCH som totes les dones. És el teatre, la revolució, la màgia, la por, la felicitat, l’encant. És la consciència de que les bruixes van ser les primeres combatents i guerrilleres contra l’opressió, en particular l’opressió de les dones al llarg dels segles.
Les bruixes van ser dones sense por a existir, ser valentes, agressives, intel·ligents, incomformistes, curioses, independents, alliberades, revolucionàries (potser per això en van cremar nou milions). Les bruixes van ser les primeres en practicar el control de la natalitat i l’avortament, les primeres alquimistes (transformar pedres en or, quin perill pel capital!), elles no s’agenollaven davant de cap home, eren supervivents de la més antiga cultura, abans que la repressió espiritual i sexual, econòmica i mortal, de la societat fàl·lica i imperialista fos severa, destruïnt les societats humanes i la natura.
WITCH viu en cada dona. És la part lliure de cada una de nosaltres, sota somriures tímids, l’aprovació de l’absurda dominació masculina, el maquillatge, la roba asfixiant per la pell que la nostra societat malalta ens exigeix portar.
No pots simular ser bruixa perque ets dona i només mirant dins teu saps que ets bruixa.
Construeix les teves normes, sigues lliure i rebel, forma el teu cercle de germanes i construeix les teves utopies. Els enemics: allò repressiu, autoritari, masclista. Les armes: el teatre, la sàtira, la poesia, la màgia, els cartells, les enganxines, l’escombra, les pistoles, les nines vudú. Tota la imaginació sense límits perque el teu poder radica en que ets dona i ets més forta treballant amb altres dones.

Ets bruixa essent dona insubmisa, furiosa, feliç i immortal!”

I com elles dirien…passa la paraula, germana!

Dones, treball reproductiu, capitalisme i estat

Seguint el fil de l’article en el que enllaçava les tesis de la Federicci i altes lectures, continuaré aparcada en l’Edat Mitjana que tant m’agrada. Per a entendre la meva passió per aquesta època haureu d’esperar a veure altres articles que parlaran amb  més concreció de la situació de les dones en aquells moments, de les dones que participaren i fundaren heretgies, de les dones metgesses i curanderes… vaja, una constel·lació preciosa de rols que es van aconseguir trencar i potenciar des de la ruptura de les fronteres imperials, i que, combinades amb les revoltes de classe, configuren uns segles apassionants de dura, però latent encara, lluita de poder. Crec que dues de les àrees en les que es veu més fàcilment això de la lluita de poder és l’educació ( que potser n’hauria de dir monopoli del coneixement sanitari, metafísic, social etc ) i en les formes de treball i organització social econòmica.

Tenim la sort que en el post d’abans he explicat una mica per sobre la qüestió de l’acumulació capitalista i del canvi de perspectiva que fa falta, a nivell teòric, per a entendre perquè les dones han estat ocultes del relat històric i del seu anàlisi corresponent. Així, sabem que el treball reproductiu que realitzen les dones, que no està remunerat, suposa una de les bases més importants per a l’explotació dels treballadors i, al mateix temps, aquesta cura de les persones és la que explica la seva productivitat.  Tal com apuntàvem, la diferència de poder entre homes i dones no és només causada per un desprestigi de les feines domèstiques ( desprestigi no cultural, és clar ), és l’efecte d’un sistema social de producció que sap quina és la importància del treball reproductiu gratuït i invisible per al seu propi manteniment, i que li assigna la categoria de “natural per a les dones” per a justificar que sigui tractat com a servei personalitzat.

Image

Hem de poder explicar històricament el procés pel qual això va acabar essent d’aquesta manera, per què s’ha passat per alt la manera com es va gestar l’origen del treball reproductiu com a separat del productiu, la salarització dels treballadors, el desprestigi de les dones, i el punt que aclareix d’una vegada per totes que les jerarquies sexuals estàn sempre en consonància amb un projecte de dominació. Dèiem que els segles finals de l’Edat Mitjana són el relat de la reorganització sistèmica i sistemàtica de la reproducció social i de la força de treball, de la tipologia econòmica i les tècniques de dominació i  repressió. I, naturalment, tots aquests processos comporten desobediències, insurgències i resistències. La reorganització que es va fent paulatinament ( els temps històrics no sempre són iguals ) consisteix en la mecanització dels treballadors, i en el cas de les dones dels seus cossos perquè són les que reprodueixen la mà d’obra, una divisió de treball en que la dona seria relegada  al treball reproductiu i exclosa del treball assalariat, l’expropiació de terres, drets sobre els cossos etc.El que se’ns ensenya a les escoles és que hi ha una progressió positiva en la que se suposa que les persones passen menys necessitats i en que la tecnologia evoluciona i ens fa un favor. El problema és que la cara real de la situació és la implantació de la idea que les dones i la natura estan al servei de l’economia i els homes i, per tant, de la seva explotació. Així cobra més sentit una de les afirmacions que feia en el text anterior: el capitalisme  no és una determinista i natural evolució de l’antic règim, és una resposta a les insurreccions populars, que no volien deixar les seves vides en mans de quatre poderosos. El nostre sistema econòmic fou una contra, doncs si ens posem a pensar fredament i abandonem els postulats deterministes o les coses que ens han explicat a les escoles, durant l’Edat Mitjana hi havia dues alternatives ( bàsicament ): potenciar la cultura comunal ja present o potenciar la cultura d’explotació incipient. Un cop haguem estat capaces de tornar-nos a mirar amb les ulleres de ser subjectes actives de la història, podrem continuar.

Igual que avui, en aquell moment les persones s’organitzaven i protestaven contra els impostos, els preus abusius dels aliments i els serveis, les rendes, els delmes, la repressió, la obligació de treballar per al feudal… I tal com passa actualment, en aquests moviments hi havia dones. Com és de suposar, van saber desenvolupar maneres de fer que s’oposaven a la servitud, a les relacions comercials a gran escala, a l’explotació excessiva de l’entorn, a les normes sexuals, les jerarquies i l’autoritarisme. Per a entendre les lluites dels serfs, com per exemple les lluites dels remences ( que van tenir lloc a tot Europa ), cal veure què va passar quan les fronteres de l’Imperi romà van cedir a les revoltes del esclaus cimarrons i a les incursions dels altres pobles europeus ( no, no diré bàrbars ). El propi imperi estava a les acaballes per les revoltes internes i el desintegrament del sistema esclavista, i el que després seria el mosaic europeu d’imperis, com el germànic, van haver d’enfrontar-se a la mateixa revolta;lògic, els explotats, un cop havien aconseguit establir-se en viles, terres comunals o aldees, fugint de l’imperi, ja no es doblegarien més. Així que, per evitar un mal i una fuga majors, se’ls donà dret a parcel·la i dret a família pròpies. Això només canviaven les condicions d’explotació: la servitud. El serf estava lligat en tots els aspectes a la terra, el treball i  l’amo. Potser no vivia a l’ergàstula, no tenia les manilles posades i no el castigaven tant, però estava regit pels usos i costums, força cruels per cert.  La part positiva fou que amb el fet de comptar amb més control sobre els mitjans de producció van poder ser més autònoms en la seva autodefensa col·lectiva i tenir molt més potencial polític: serien capaços de paralitzar la producció i, per tant, la riquesa. Tindiren un marge de moviment que, si bé no era excel·lent, era prou com per començar a articular-se.  És ben fàcil: en poder tenir un cert lligam amb la terra que teballaven, els arguments i les resistències contra els abusos feudals eren molt més fàcils d’articular i interioritzar.

Image

El que passa de manera simultània, i lligada a tot aquest procés, es que les terres i els recursos es comencen a utilitzar de manera col·lectiva i l’ús dels espais comuns ( boscos. llacs, prats…) és més cooperatiu i permet una major cohesió, doncs aquest recursos són totalment imprescindibles per a la vida al camp ( la llenya, el pasturatge, l’aigua…).  Aquests no eren uns espais idíl·lics en que les dones estiguessin en una posició iguals als homes, ni molt menys, però usaven i treballaven la terra i els espais comuns al mateix nivell que els homes; així la divisió sexual del treball no era tant pronunciada i , en tot cas, no es desprestigiava el treball femení ni es devaluava el treball domèstic perquè era un treball necessari per la supervivència de la comunitat. Cal dir que la noció d’espai comú fa que les relacions socials que tenien les dones fossin les mateixes que podien tenir els homes:  estem parlant d’una època en que les relacions socials són part de la supervivència i en que les dones tenien més facilitat per a cooperar entre elles i formar les seves pròpies xarxes i resistències quotidianes contra aquelles desigualtats i agressions que, com he dit, també s’hi donaven.

Aquesta forma d’organització social no era rentable per a feudals i patricis, així doncs la ofensiva fou in crescendo fins a convertir-se en una lluita implacable: els sefs i camperols volien preservar  l’excedent de treball i productes, tenir més drets polítics i econòmics, més autonomia, menys discriminació jurídica… Les lluites contra l’obligatorietat dels serveis i càrregues laborals es traduí en vagues i boicots. El mateix passà en les revoltes contra la obligatorietat del servei militar, els impostos ( cada cop més surrealistes, com per exemple haver de pagar per casar-se o per minoria ). Davant l’arbitrarietat, l’acció directa, quotidiana i col·lectiva, era una constant, llavors els feudals i patricis tenien moltes dificultats per a fer complir el contracte social que pretenien imposar.

La primera conseqüència de les lluites fou la concessió de furs que  donava més autonomia i era sinònim de menys repressió, però es començà a substituïr la capacitat de ser lliure dels usos per diners i, és clar, això només beneficiava als camperols més rics, els altres van anar perdent terres a mesura que demanaven crèdits per a pagar la seva total llibertat, L’organització social comunal es va dissolent poc a poc, es salaritzen els treballs, i s’alienen més els treballadors, es monetaritzen les relacions, es fomenta l’economia de mercat i no es resol la divisió sexual del treball, és més, s’accentua.  Les dones perden la capacitat que tenien de ser autònomes al camp, però guanyen terreny a la ciutat fins que se les va apartant dels treballs que realitzaven.  En aquests canvis les classes baixes prenen molta més consciència de les diferències entre ells i les classes benestants i, lluny d’apropar-se a la imatge d’estament estàtic i submís que ens ensenyen els llibres de text, s’aixequen, com en l’Aixecament Camperol anglès ( amb el conegut John Ball ) el 1381, a Bruges, França, el nord d’Itàlia, Castella, Barcelona. La rebel·lió fou tal que  l’any 1382, per exemple, més de 26.000 assalariats rebels perdien la vida a Roosebecque en la seva batalla contra els poders feudals. Excepte en algunes excepcions, com Flandes, en la majoria dels indrets les revoltes van acabar essent sufocades després de segles i segles de lluita. No perdem de vista que  els documents de l’època parlen de “la plaga de la insurrecció”, i això ens ha d’obrir moltes portes analítiques.

Image

Quins exemples tenim de revoltes i resistències que ens ajudin a entendre la importància de la plaga insurreccional? Durant i després de la pesta negra, els treballadors es reapropiaren de terres abandonades, es negaven amb més força a pagar lloguers i impostos, ignoraven completament els usos i costums i les exigències feudals… A finals del segle XIV era un fenòmen generalitzat i pobles sencers s’organitzaven per a no pagar, i defensar-se de les conseqüències, per a no reconèixer el poder feudal i per a contestar qualsevol intent de reafirmació feudal. A París, per exemple, l’any 1413 s’estableix la “democràcia dels treballadors”, els remences i camperols se subleven en massa i s’autogestionen a Catalunya, Castella i Alemanya, a Itàlia es coneixerien com a ciompis italians… No volien ni sentir a parlar de negociació i fomenten així la desaparició de l’emfiteusi.

Així, burgesos i patricis s’alien amb nobles i feudals per a poder respondre a tota aquesta autogestió i, amb cada cop més violència, posen les bases per al futur capitalisme. L’expropiació de terres, el foment de les enclosures, l’augment dels sense terra, la repressió impositiva, el trencament de la comunalitat ( si cal per mitjà de la terra cremada )… tot això genera, intencionadament, una dependència de les classes més baixes tal que  necessiten acceptar el treball assalariat per a poder sobreviure. Els i les sense terra acaben depenent del sou que l’empresari els vol pagar i de l’horari que vol imposar.  Això fou imposat amb sang i foc. En el cas de les dones fou pitjor per què van exterminar-ne a moltes i per què la ofensiva es basava en tancar-les a casa -sota el pretext que la seva feina natural era parir i cuidar del marit i els fills-. Com que només la producció dins els mercat era important, la feina reproductiva seria desvaloritzada. Les dones entrarien en un llarg i penós cicle de precarització i dependència. La pobresa, quasi crònica, de les dones les faria molt més invisibles i faria que el seu producte, les criatures futures mà d’obra, fossin també devaluades. La política orientada al desprestigi de les activitats comuns i socials com els banys públics, les tavernes, les danses, les celebracions, el joc, i les lleis que privaven les dones de controlar el seu cos i els seus moviments, varen fomentar que les dones quedessin cada cop més aïllades ( no sense resistències que es van traduïr en massacres i la política del terror com ja sabem… ja parlarem de les resistències, ja. ). La complicitat masculina en la dependència femenina, la intervenció estatal i religiosa en els seus cossos i la seva autonomia, i el discurs intel·lectual misògin i maliciós fomentà que, al final, les dones siguin relegades al treball reproductiu forçós, gratuït i en condicions precàries.

Image

Què significa aquesta modificació de les relacions entre les persones, especialment les dones, i la producció i reproducció social?

Les dones tindrien un paper fonamental, no només perquè produeixen mà d’obra de manera gratuïta, mantenen i eduquen a marits i fills sense que, ni l’empresari que els explota, ni l’estat que els aixafa es responsablitzin de res. Si recordem, per exemple, els conceptes de plusvàlua que generen els treballadors i d’acumulació capitalisme que ens desenvolupa Marx, podrem arribar a la conclusió que el treball reproductiu, que el mateix sistema s’esforça en convertir en gratuït i invisible, és un dels pilars del seu èxit. La divisió sexual del treball sagnant que es dóna dins del capitalisme no es pot entendre sense el concpte que els cossos de les dones són simples incubadores de la mà d’obra que vindrà, són les enfermeres i cuineres dels assalariats, són el consol dels explotats, la seva petita parcel·la de dominació sobre la que descansa la passivitat i la jerarquia, són les que tindrien la missió d’inculcar en les ments de les criatures quin és el seu paper en el món i en disciplinar la moral obrera. Això permetria al capitalisme i els estats acumular una gran quantitat de recursos i riquesa: mà d’obra que els manté.

El treball reproductiu és invisible i és l’aliment necessari del sistema capitalista i és el que necessita un estat ( per allò de parir soldats i patriotes), ja que no oblidem que el cos de les dones esdevé una màquina, però també una terra susceptible de ser abonada pels estats o bé violada pels enemics: la dona i els seu cos són, per als estats i el capitalisme, un espai comú del qual fer-ne ús. Es pot fer servir com a cavall de batalla cultural, com a camp de lluita que cal envaïr ( llegeixi’s violar ) perquè és una manera d’envaïr el terreny enemic…. S’aliena la dona del seu cos d’una manera molt més acarnissada del que es fa amb els homes i els seus cossos assalariats.

Image

Parlant dels tasques reproductives, de la seva assignació a les dones com una obligació i de la seva caiguda en desgràcia invisible i sense valor, el debat està servit. Hi ha qui pensa que la remuneració és una opció. I, en realitat, pot ser una sortida o una eina, ja sigui per a guanyar autonomia a curt i mig termini, ja sigui per a poder organitzar-se més políticament. És a dir, parlar de remunerar el treball reproductiu seria, efectivament, parlar més enllà del mer concepte de sou ( i, evidentment, ni parlar de rebre un “sou” del marit ). Seria provar una estratègia que ens alguns contextos podria funcionar. També hem vist, però, que la possiblitat de les dones tenir un treball fora de casa no acaba amb el patriarcat ni les agressions, i sabem que no és només una qüestió de treball assalariat,  encara que naturalment ajudi ( recordem la cambra pròpia de Virginia Wolf ). El debat està servit: la remuneració del treball reproductiu és una eina vàlida en tots els contextos? o bé és arriscada per que pot fossilitzar les dones en aquest tipus de tasques? es revaloritzaria la feina de cures amb la remuneració?

Hem de pensar: què és el treball de cures? és a dir, perquè no tothom cuida igual les persones amb les que es relaciona o conviu? o els espais on es mou? I si el que seria correcte fos plantejar-se que les feines de cures no són una qüestió de sous i convenis o pactes socials? És a dir, si podem buscar una altra manera de viure el treball “productiu”, perquè no podem buscar una manera diferent de viure el treball “reproductiu” i de cures que trenqui amb la dinàmica?

Disciplinant els cossos de les dones: capital i estat, història d’una expropiació

Recordo que quan vivia a Barcelona i estudiava humanitats vaig fer un treball sobre l’Edat Mitjana que va obrir-me moltes portes. Es tractava de llançar una hipòtesi sobre la qual es desplegaria tota la història medieval, o bé explicar només un camp específic d’aquell moment històric. Així de general i sense bibliografia concreta. Vaig voler començar explicant les lluites en els limes desgastats de l’imperi romà i la caiguda de l’esclavisme,el pas cap a la servitud i la lluita de classes. Però mentre llegia trobava informacions interessants que em van fer modificar la feina: el meu treball demostraria que l’Edat Mitjana fou una lluita de poder en tots els camps (educació, salut, propietat, organització)entre dues maneres d’entendre el món, que aniria comfirmant, poc a poc, la victòria, malaurada, de l’estat com a forma administrativa i organitzativa, el capitalisme i el treball assalariat com a objectius i criteris, i la domesticació de les dones com a premissa necessària. Primer em van suspendre….. després, rebaixant el discurs, vaig aconseguir un nou i mig. Visca!

La qüestió és que fent aquest treball vaig descobrir tantes coses que vaig decidir continuar investigant. Em passava tardes i tardes a la Biblioteca medieval del carrer Egipcíaques, llegint i llegint, enredant al bibliotecari amb l’excusa que havia de fer molts treballs. Això ho vaig complementar amb una fruïció per llegir teoria feminista. Em vaig trobar així amb dones com Sílvia Federici. I aprofitant que ve de gira aquesta setmana, he pensat escriure una mica en base a la meva formació, allò après a les biblioteques especialitzades i les tesis de Federici.

El periode medieval és important per diversos motius. El primer és que és un impass massa llarg com per a categoritzar-lo i cossificar-lo de la manera que s’ha fet durant anys. Així, els processos de canvi que s’hi dónen s’analitzen poc i s’amaguen rera dates o personatges destacats, i no tenim ni idea de la quantitat de revoltes i diversitats de pensament que hi havia. Ens han fet creure que la Alta Edat Mitjana, els primers segles, eren foscos, i que la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement eren lluminosos i racionals, i res d’això és cert.
El segon és que és un moment en el que hi ha una agitació social brutal. La quantitat de comunes, revoltes, insurgències, autogestions i desobediències que hi trobem (i que no ens expliquen) no s’entenen sinó es té la consciència de que hi ha un continuum de lluites per a desfer-se de l’esclavitud, els usos i costums, la servitud, els intents de control de població, les pujades de preus i impostos etc. Aquesta continuïtat prové d’abans del món feudal i medieval. Seguint amb el continu: la Baixa Edat Mitjana, el periode més tardà, és una clara aposta per orientar l’economia i la política cap al capitalisme i l’estatisme.
El tercer és la poca teorització econòmica i política al voltant de la cacera de bruixes, que ens ha de fer pensar si, com sempre, s’ha desvinculat el que els passa a les dones del seu context, buidant de contingut la violència i la jerarquia de gènere i fent de les manifestacions sistèmiques i polítiques del patriarcat una anècdota, un folclore o una desgràcia momentània.

bruixdos

Comencem mirant la gran tesi sobre protocapitalisme, la marxista. En aquesta, l’explotació de les dones es veu i es tracta de manera residual, per tant, no se li dóna al patriarcat un contingut històric específic, ni es posa en relació classe i gènere amb profunditat. Sorprenentment no es té en compte que durant l’Edat Mitjana i els segles anteriors a la definitiva implantació del capitalisme, la mercaderia més important fou la mà d’obra i les dones eren la principal font de producció i reproducció d’aquesta. El treball reproductiu seria la base de l’explotació i productivitat assalariades. La diferència de poders entre home i dona dins el capitalisme rau en que la reproducció del treball és una font d’acumulació de capital, és una activitat socioeconòmica de la que el sistema en treu profit, però està articulat com un recurs natural o servei personal i, per tant, no és considerat productiu.

No s’ha fet un anàlisi prou acurat del moment de pas cap al capitalisme, ja que si mirem la història de les dones hem de mirar com canvien els processos de reproducció social i de reproducció de la força de treball, ja que així és com sovint la dona és explotada i/o categoritzada. Cal observar, doncs, les reorganitzacions del treball domèstic, la vida familiar, la criança, la sexualitat, les relacions entre homes i dones, entre producció i reproducció etc. I això comporta necessàriament mirar què els passà als cossos de les dones, la relació és dramàticament directa.

Sense voler allargar-me gaire en aquest punt, doncs ja veurem aquest procés en un text a part, al que Marx anomena “acumulació primitiva” (procés polític en el que es construeixen les bases de les relacions capitalistes ) cal afegir que durant els segles medievals es desenvolupa una nova divisió sexual del treball, un nou ordre sexista que aparta la dona del treball productiu i la subordina a l’home, la mecanització del proletariat i, per tant, dels cossos productors de les dones; el paralelisme entre expropiació de terres comuns i expropiació del control del cos a les dones mitjançant la campanya de terror que fou la cacera de bruixes. Amb el procés d’implantació progressiu, però violent, del capitalisme i l’estatisme, a les dones no se les allibera de la necessitat, ans al contrari, seran invisibilitzades, utilitzades i inferioritzades paulatinament.

Cal situar la formació dels grans estats i el protocapitalisme, no com si fos una lògica evolució de l’antic règim, sinó com una ofensiva de bisbes, feudals, nobles, patricis, burgesos i comerciants per a ofegar els conflictes seculars llargs i amenaçants que no els permetien acabar de subjugar les classes treballadores. Aquestes insurgències s’han d’enllaçar amb les revoltes dels esclaus de l’Imperi Romà, l’establiment de la servitud i les seves lluites, sempre col·lectives. Podem seguir la tesi que la societat medieval era estàtica o podem explorar la gran quantitat de revoltes en una societat més avesada a l’autodefensa i la supervivència, individual i colectiva.
En aquest context, cal aclarir que els espais col·lectius no eren igualitaris, de fet les dones eren una segona classe però l’organització social permetia a aquestes defensar-se, guanyar drets, autogestionar els seus cossos, tenir accés als recursos i al treball, i el treball reproductiu no estava devaluat perquè era una feina més de la comunitat.
Les primeres conseqüències de la lluita contra els feudals fou la concessió de furs i el canvi d’obligacions laborals per a pagaments amb diners. Tots aquells que no podien pagar la seva llibertat de no haver de treballar dos cops, s’endeutaren, vengueren terres i el camp es proletaritzà, les viles es van desintegrant poc a poc. Les relacions es monetaritzen. Si les dones tenien accés a recursos i terres però no a sou o a certes herències, aquesta situació les precaritza i emigren a ciutat. En aquest moment ja fan de carnisseres, cerveseres, ferreres, curtidores, cirurgianes, mestres…
La qüestió en els primers segles medievals respecte les lleis i les dones és que eren molt diferents segons les zones. Si prenem el cas de les dones de la corona aragonesa i del principat, podem veure que poden ser propietàries, que tenen béns elles soles, que poden ser caps d’assemblees veïnals i de rompuda de terres… a nivell europeu, si bé no tenen el mateix estatus que els homes, si que tenen accés a molts recursos que després perdran.
En aquest punt hi podem identificar la proliferació de sermons i discursos brutalment misògins: comença la coneguda com a “guerra dels pantalons” dels homes contra el treball de les dones. A grans trets, que ja anirem descobrint poc a poc, podem dir que durant l’Alta Edat Mitjana hi ha moltes més possibilitats per les dones que en la Baixa Edat Mitjana i la malanomenada Edat de la Raó, encara que ens hagin fet creure el contrari.

brujas

Si parlem dels cossos, ja som conscients que el cristianisme va començar a intentar controlar la conducta sexual, sobretot s’encarregà de plantejar que les dones i el desig eren diabòlics. Apartant les dones de la litúrgia i silenciant l’embaràs i el part, acabarien d’arrodonir el concepte de sexe no reproductiu com a vergonya. Atacaren l’homosexualitat, les relacions no matrimonials… en fi van fer-ne catecisme. Amb el discurs fatídic que relacionava luxúria amb les heretgies i les bruixes la sexualitat esdevindria una qüestió d’estat. Mirant els documents Penitencials podrem advertir una evolució: al principi l’església acceptà l’avortament i els anticonceptius en cas de precarietat o risc. Després els condemnaria. El mateix passa amb la màgia o les heretgies.

Haurem d’esperar a la gran fam i la pesta negra per a veure els canvis. La gran mortalitat causà vagues de pagaments, un augment de rebels que no buscaven negociar sinó posar fi al poder dels feudals i els patricis burgesos. Els governs opten per a fer canvis legals durissims per a aixafar les revoltes. Quines mesures afectaren directament a les dones?

Les administracions portaren a terme una política sexual maliciosa per a intentar apaivagar els ànims dels revoltats. Es deixà de castigar la violació de les dones de classe de baixa i treballadora, també les violacions colectives. Les autoritats preferien que les violacions al carrer fossin una pràctica més que habitual -sempre ajudant a escampar el rumor que les treballadores feien favors sexuals als amos- que haver de calmar una insurrecció. La reputació de les violades queia en picat i moltes migraven o es prostituïen. Però la pitjor conseqüència fou la gradual indiferència cap a la violència contra les dones i la misogínia. La divisió, l’esquerda, entre homes i dones seria cada cop més gran i la solidaritat entre classes baixes es disseminaria. (Cal destacar que legalitzar la violació obrí pas a que els joves pobres es cobréssin la seva venjança, doncs es casaven més tard que els rics. Violar era el peatge).
En la mateixa línia es van construïr una gran quantitat de prostíbuls finançats amb impostos municipals i avalats per l’església pet evitar l’homosexualitat, conservar la “pau” familiar i també la pau política.
Tot i així les revoltes continuen. Ja en la Baixa Edat Mitjana es comença a implantar el capitalisme després d’aixafar les desobediències. Per no tornar a la comunalitat es porta a terme la política terra cremada, l’expropiació de recursos i de noves fonts de riquesa i la subjugació sistèmica del major nombre de treballadors.
Com a contraofensiva fou sagnant i brutal, la violència fou el mitjà utilitzat: aquí s’emmarca la febre misògina, l’expropiativa i l’atac contra tots aquells que es negaven a realitzar treball assalariat( pena de mort, correccionals, cases de treball forçós, xifres enormes de tràfic d’esclaus…).
En el primer moment de la ofensiva la reacció fou igual de forta ja que les administracions volien crear una relació de dependència entre classes baixes i estat o contractant i això contrariava la forma de viure i els drets prèviament assolits. Com era d’esperar, les dones tenien la mateixa presència que els homes en les protestes: vagues, linxaments de representants administratius, atacs a les enclosures…

revoi

Com ja explicaré en una altra ocasió, les dones tingueren cada cop més dificultats per trobar feina i varen ser relegades a l’espai privat, depenent cada cop més dels homes o de l’assistència estatal: la dona i la reproducció esdevingueren invisibles, es devaluaren. De retruc, el seu producte també es devaluà.
Al mateix temps s’inicien programes d’assistència social a les ciutats , sempre debatent qui en feia ús i qui parasitava ( criminalitzant, com ara, als que ells expropiaven i depauperaven). Amb una economia a punt de colapsar-se, entra en els debats intel·lectuals i polítics la relació entre treball, població i riquesa, llavors es comencen a canviar les normes reproductives i a castigar a qui no s’hi avenia. Tant els protestans, els catòlics com els economistes es referien a la demografia com a ciència al servei de l’estat i a les polítiques assistencials com a forma de control de qui quedava “penjat”.

Encarant-nos cap al segles XVI i XVII, la sexualitat i la reproducció eren estudiades, eren causa i objectiu.
Les lleis respecte avortament o contracepció s’enduriren fins el punt que el primer només s’acceptava si el nen estava mort ( i no sempre ) dins el ventre matern, i la segona es prohibí. El càstig era la pena de mort. Si la criatura moria abans del bateig també es condemnava a mort a la mare. S’establí l’obligació de registrar els embarassos, es creà una xarxa real d’espies que vigilaven si hi havia mares solteres, era il·legal hostatjar dones prenyades. Durant aquests dos segles s’executaren massivament a dones que avortaven, tantes com les d’acusades de bruixeria -que de fet eren executades pels mateixos motius-, es va marginar la figura de la llevadora, que esdevingué sospitosa, i el doctor home seria el dador de vida antiavortista. Es castigava físicament a les dones que no “s’esforçaven” prou en el part o les que no mostraven prou amor als bebès. Es feien crides a vigilar les dones: qui les visitava, si parlava amb homes, si tenia signes de lactància… s’esclavitzava les dones a la procreació, a la maternitat, convertint els seus úters en camps de batalla i servint a l’acumulació capitalista.

La criminalització del control de les dones sobre la procreació va provocar que el llarg catàleg d’anticonceptius naturals i herbes avortives fos oblidat. Tot i la transmissió clandestina de coneixements, tot el saber es va anar perdent. Es perdé gran part de tota una cultura cooperativa i especial. També canvià el concepte de maternitat, que esdevé un treball forçós i en condicions terribles.
A això se li sumà el retrocés de les dones en l’educació i el treball ( els burgesos i mercaders feien campanya per a no donar importància al treball de les dones ). La dona depenia cada cop més econòmicament dels homes, doncs si cada cop hi havia més treball assalariat al que elles no podien accedir però els preus i els impostos pujaven, es veien cada cop més acorralades. El poc treball al que accedien estava exageradament mal pagat.

Veient la massificació de la prostitució, i en consonància amb l’enduriment del discurs moral, es tancaren els prostíbuls que abans havien finançat les arques, les putes eren torturades i la seva violació fou legalitzada.
D’aquesta època són lleis contra la presència de les dones al carrer, a la porta de casa seva, a les finestres de casa seva, no podien viure soles, ni amb altres dones, ni parir només en presència de dones, ni quedar amb amigues….
Així va sorgint la figura de la mestressa de casa i la delegació de la dona al treball reproductiu.

S’inaugura la concepció de la dona com a bé comú, com a recurs natural al servei i gaudi de l’home, aquest tindria lliure i exclusiu accés al seu cos, el seu treball i els seus fills. Bé, totes eren bé comú menys les burgeses.

Elles no es quedaren de braços plegats i mostraren la seva insubordinació i per això s’establí l’ofensiva verbal i física contra les dones. De fet la literatura n’és plena d’exemples. Però donada la rebel·lia femenina, van prohibir que realitzessin treballs pel seu compte, fer contractes, autorepresentar-se per a denunciar els abusos, se les tutelava quan enviudaven….
El debat intelectual acabà guanyant-lo la misogínia, que va concloure que les dones eren poc raonables, de llengua insubordinada, esposes desobedients i unes “bronques”. D’aquestes fantàstiques conclusions se’n va fer llei: si la dona esbroncava el marit se li posava un morrió i se la passejava, com un gos, pels carrers.

Aquesta fou l’edat de la raó, i en aquesta es fa la massacre de dones: la cacera de bruixes. El concepte de bruixeria com la coneixem és ja de la Baixa Edat Mitjana, del final. Tot i que abans del segle XV hi havia el concepte de màgia i es castigava en cas de fer mal a algú, els judicis i les execucions van ser tardans. En aquest segle s’escriuen molts tractats de bruixeria com a quelcom satànic, femení i criminal. El més conegut seria el Malleus Malleficarum. La cacera té el seu punt àlgid entre el 1580 i el 1630, quan ja s’estava mercantilitzant tot, i és l’estat el qui li pren el relleu a la Inquisició perquè la bruixeria es declara crim capital i s’anima a la delació. Al contrari del que es creu, la delació no fou un procés de pànic que anà de baix a dalt, fou un procés d’adoctrinament de poble en poble amb la col·aboració de jutges i juristes. Al final fou un procés totalment burocràtic. L’església hi aportà la mística i començà a apuntar, però el màxim apogeu fou secular, el de l’estat-església.

L’important de la cacera era la conducta femenina, doncs esdevingué una acusació semblant a l’actual acusació de terrorisme, la qüestió era la repressió de la insuborfinació i el foment de la sospita quotidiana. El fet que només quan hi havia molt de pànic social eren pobres els que denunciaven ens ha de fer reflexionar. I el fet que les víctimes de les sàdiques tortures sexuals, les bruixes, fossin majoritàriament dones soles, putes o curanderes, acusades d’infanticidi i sexe no reproductiu també.
Però el que ens ha de fer encaixar les peces és que moltes denunciades havien participat dècades abans en revoltes populars, en reunions nocturnes de serfs i camperols (anomenades conjuratio) i continuaren mostrant hostilitat a unes autoritats que no reconeixien.
Com bé diria Jean Bodin “n’hem de castigar a moltes per a poder convèncer algunes”. I el càstig seria corporal, sexual.
Què dir de les pires on les cremaven, formades també per cossos d’homosexuals morts barrejats amb les fustes, i el fet de posar les filles de les condemnades ( no els fills ) davant la foguera mentre eren assotades. Havien d’aprendre que s’havien de comportar, que no podrien controlar el seu cos ni els seus drets.

La càrrega de la mortalitat infantil, la reproducció i els plans estatals recaigueren en les dones. Amb els cossos ocupats ja no decidirien, havien de produïr disciplinadament la submisa mà d’obra i treballar en silenci per a cuidar-la gratuïtament pel capital. Sense cossos envaïts i alienats el capital no pot existir.
Així actuen els estats: necessiten que les dones siguin submisses a les seves exigències.
Dues iniciatives fora del capitalisme i el seu procés de formació ens ho expliquen:

Durant l’apogeu de l’imperi romà se succeïren les campanyes animant a les dones a parir soldats per a l’imperi i es perseguí a les que no en feiem cas o protestaven en manifestació.

A la Rússia dels plans quinquennals s’abolí l’avortament i s’instà les dones a produïr futura mà d’obra.

Actualment no hi ha tanta diferència: dones gitanes esterilitzades a Europa sense consentiment, com es fa amb les dones indígenes, com es controla la natalitat africana, com s’endureixen les lleis sobre avortament o es parla de l’embaràs de menors com a vergonya. L’ordre mundial, el gran pare estat requereix que siguem disciplinades.
Així, necessiten fer dels nostres genitals i el nostre poder de decisió una incubadora, una màquina, un recurs, un espai domesticat. Tant silenciós i dependent, tant aliè, alienant i secundari com el treball reproductiu. Però això són figues d’un altre paner…