Poesia, matrona de la vida…

Libació

Maleït corc que em rossega.
Cor de fusta m’he despertat,
serradures amb el tallat.

Pols als llavis que em dessagna.
Carn despresa quan m’he llevat,
sang gelada per esmorzar.

Pell de suro, telèfon mut,
ulls de vidre, braços de llot.
Avui, sang i pols d’un sol glop.

libació

Plou

Plou.
I rellisco.
Rellisco
somicant…
Quan obri la finestra
podré parlar de tu.
Mentrestant…
va relliscant
la pluja
al meu davant.

plou

Dies muts

Dies muts, impaciència.
No sé teixir l’espera.
El silenci em pren la sang
i l’amor en una peixera.
Desitjo, encara.

dies muts

Bilingüisme?

Des de quan les paraules
que opaquen i trepitgen
són espècies perseguides
i no trampes protegides?

blablsa

Les lleis de la física

Més enllà de les dimensions
de la física, l’acció és,
sens dubte, la part més important
de la reacció.
Una acció brutalment fabulosa
que aconsegueixi acabar
amb la grandiloqüència
de la bèstgia de paper
deslegitima,
per tots els mitjans,
les paraules que reciten
que l’acció és negativa
i la reacció encara més.
I dormen tranquil·les,
les paraules, tot i ser
plenament conscients
que negar la reacció de l’acció
i l’acció de la reacció
desafia les lleis bàsiques
de la física
i la lògica pura
de la vida digna.

fisica

Horitzó

Quan el teu horitzó és desvirtuat
pel traç somort d’una mà invisible
tot allò que no fas et clausura,
i no seràs en tota plenitud.
No seràs.
Aberrant corredor de la mort
per on desfilen totes les boques
com una interrogació increïble
d’una vida que es pregunta on està
el seu lloc inicial i original.
Quatre línies delimiten allò
que la teva ment pot escudrinyar,
que els teus sentits poden vehicular
cap a rius i mars inabastables.
Som com carns i projectes gegantins
reduïts a càpsules, comprimits
diluïts en l’aigua poderosa
de la tèrbola i vital misèria.
I tot neix amb gemecs curts de mires
i mires amb lents curtes de vista.
No veus perque no mires.
No mires perque el gemec estàtic
és el timó de la teva vida.
Neixes i mors, però mai no creixes.
Això sí, sempre produeixes.
I, si pots, et reprodueixes.
Et desenvolupes, et deformes
i esdevens una vida del revés
que no viu sinó que sols contempla
com el sentit del seu ésser és mort
just abans de néixer. I vius en pau
en la teva pacífica història
en la que reps l’acidesa mortal
de l’homicidi de la pràctica vital.

horitzo

Puntes de coixí

Com si a les puntes
dels dits hi tingués
cinc tendres boixets
per a fer les meves
puntes de coixí,
escric les pautes.

A les meves mans
el món s’enreda;
faré malabars
amb la mà estesa,
cosiré els retalls
amb la pell encesa

puntes

Nord

El sud s’aixeca
i el nord observa:
uns ho celebren
i els altres pateixen.

Quins seran els malvats
després dels combats?

El nord. Amb un ull a Tahrir
i l’altre sobre el seu melic.

nord

Gentilesa de Mireia Redondo Prat

Escrivint als marges …orfeneses?

Lletraferida i devorallibres. Amant de les troballes de le fires de llibres i del Mercat de Sant Antoni, de l’olor de les pàgines, dels cruixits esmorteïts de les biblioteques.

Humil, molt humil, aficionada a escriure i llegir. I a poar de les dones que escriuen. Quan comences a descobrir tot esdevé difícil: la meva mirada, la d’elles, la mirada de la literatura, el canvi de visió sobre els que ara se’m fan mascles invasius…

Qui m’ha ferrat/qui m’ha fixat damunt dels ossos/ a cops/ aquesta pell/aquesta pell de dona/que tot i despullant-me m’ha vestit?
Felícia Fuster

orestes

Quan Maria-Mercè Marçal intentava escriure al voltant de la idea de la relació entre la dona i l’escriptura hi trobava un obstacle important, el patriarcat: quants mil·lenis fa que tenim a sobre el pes del patriarcat. I s’aferrava a una frase d’Anna Akhmàtova “Com l’esdevenidor madura en el passat/el passat es nodreix en l’esdevenidor”.
La madeixa embolicada d’intentar parlar de dona i escriptura: la cambra pròpia de Virginia Woolf, la sala d’estar comuna de Jane Austen, Harriet Beecher Stowe escrivint a la cuina, l’interrogant d’on escrivia Clementina Arderiu mentre feia de guardiana de l’escriptori de Carles Riba.

Diu Marçal, com és que hi ha dones ensenyant i aprenent a les escoles i segueix havent un flagrant oblit al voltant de les dones en l’art, la ciència, la història o la literatura?
Com gestionar el canvi, el moment en que passes de sentir que ets de les que comences, a saber que no ets de les primeres, i que hi ha un implacable mecanisme de selecció androcèntric en el que, com apunten Roig o Capmany, la Literatura/Cultura com a institucions admeten només dones coartada, de mostra… i les altres a l’oblit. Però la tradició existeix.

I que hem de fer….demanar que siguin totes fetes a la nostra manera? A les perifèriques de la perifèria? Us adoneu de la dificultat, els tòpics, les barreges… poar requereix sempre un esforç.

Marçal parla de la mudesa, de com n’és de complex començar a parlar de dona i escriptura. L’obstacle per a poder parlar és l’Erínia, la Fúria. Personatges mitològics horribles, vampírics, violents, incapaces de parlar amb lírica o raó, restant en latent silenci o xisclant amb un esgarip bàrbar. Perseguint Apol·lo. Intentar fer una genealogia femenina en literatura requereix trobar-se amb les Fúries, seguir el fil del matricidi original al que apunta Luce Irigaray. I Marçal ens posa un exemple perfecte per explicar aquest concepte que ens condiciona a totes a nivell històric. Marguerite Yourcenar escriu un conte en el que tres germans intenten construïr una torre i mai els surt bé. Llavors recorden una llegenda que deia que calia posar un cadàver que aguantés, amb el seu esquelet, la nova construcció. Els germans fan un sorteig i una de les dones és escollida. Ella demana que l’emparedin amb dues obertures, una pels pits, per poder alletar el seu petit, i una pels ulls, per a poder veure com li fa bé la seva llet. La llegenda explica que fins i tot quan les conques dels ulls eren buides, li sortia llet dels pits. Closa, espectadora i nodridora fins i tot en la mort.

medusa

Phyllis Chesler, en el seu estudi sobre les dones i la bogeria, i Adrienne Rich, apunten a l’orfenesa en la tradició.

I així s’anul·la el poder creador de les dones, doncs la genealogia de la Cultura és la genealogia del mascle on les dones i les seves creacions han estat oblidades o adoptades, trencant la relació entre elles.
Si pensem que la història li dóna sentit al passat, direm que només hi ha el punt de vista masculí tot i que l’autor s’escudi en l’omniscència o la objectivitat.

Cara a cara davant la fúria, apel·lant directament a aquesta Atenea que neix del cap del Pare vestida i armada. Aquella Atenea de la Raó fruit d’un part a la inversa: Zeus s’empassa la mare, antiga dea de la saviesa femenina, i d’aquest fet neix Atenea, sense part, sense sang, sense mare. Atravessada de dalt a baix per l’ordre simbòlic masculí, agafant el cap de Medusa, aquella que petrifica els homes.

Però en els marges i les escletxes hem anat subvertint, i ens hem d’anar coneixent.
Per que tants pocs han vist les fúries latents de les novel·les de Rodoreda? Quin significat té, si no, la frase Contra la vida, literatura? Contra, de revolta, sense banalitats. I la Infanticida de Caterina Albert, les relacions crues i violentes. El xiscle, l’abandonar les filigranes de la raó i parlar amb el llenguatge bàrbar i inhòspid de Medea i Medusa.

Per què seguir pensant en que és una mena de fat el que fa l’oblit? Com en el cas de les violacions? La violència antifemenina és la base del patriarcat. Atenea s’avergonyeix. I les Fúries s’obren pas, com en el cas de la malaurada Anna Dodas, violada i assassinada. I quina era la fúria de Dodas?:

Sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror.

Fúries. I com a millor exemple Sylvia Plath.

Sóc la vostra
obra magna
Herr Déu, Herr Lucifer
Alerta, alerta
Jo m’alço de les cendres
Amb el meu cabell roig
i menjo homes com l’aire.

Montserrat Abelló, la millor traductora de Plath diu que no sap si escriure és necessitat de supervivència o passió, Tillie Olsen ens diu que les escriptores són supervivents.
Maria-Antònia Salvà escriu:

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’estranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent solellada. (..)
i al cap del temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrissat.

pluma

Les obres no són simples paraules, hi ha barrejada l’experiència, els desitjos, la visió, la memòria. Al menys així és a la perifèria.
Sense genealogies, amb feminitats construïdes, petrificades, inarticulades, en un caos que no deixa lligar les baules. Allò que no existeix, que diria Luisa Muraro. I al costat d’això hi ha el mestratge que anem garbellant, entre nosaltres, mirant les notes dels marges, rellegint.
Fent calidoscopis i mosaics de la pretesa fragmentació, desfent les condicions dels encaixos difícils, canviant les percepcions dels subjectes i les obres.
Als límits de l’orfenesa i la tradició mirem que hem fet, com dialoguem a nivell literari i anem bastint la nostra pròpia genealogia de les escriptures.

Bruixa, metzinera… un pèl de poesia

Metzinera, metzinera

Escric
empeltada
pel foc
i em moc
esberlada
pel crim.

(…)

De fit a fit,
et sento
cremar el meu pit.
De fit a fit,
t’observo
escapçar els meus dits

De nit…de nit
escupo sobre el teu delit…
Assassí
ASSASSÍ!

eva

Et desafio

No existeix el pur silenci
sinó sordesa infinita,
tradicions colgades d’oblits,
rastres de l’anciana lluita
entre recança desfeta
i una esperança sobre els dits;
sóc colònia d’orfenesa,
una fúria balconera,
una puta infanticida:
tant vampírica com Lilith,
tant pagana com Medea.
Trenco la llança jordiana.

Amb la retina fixada
als sentinelles de l’ordre
converteixo en pedres mortes
als prohoms de llargues ombres.
Perquè sóc eterna, hi era:
quan la bandera groguenca
fou sang de conqueridors
i em dèieu que era meva;
quan el Mossèn patriota
plantà la Creu al Canigó
i a cop de campana i guerra
expulsà germanes sàvies

del seu alegre panteó;
quan l’Espill esdevingué un clos
i Eiximenis un bon mestre
abillant una cacera,
fent del meu solc un mal congost;
quan jaumes i mercenaris,
herois i civilitzadors,
amb espases de cartílag
empalaren trobadores
i aboliren llengües vives;
quan els jutges d’Escriptura
van cosir-nos tots el llavis;

quan uixers de la Cultura
miraren escandalitzats
com ella trencà la ploma;
perquè el vot fou de silenci
i no fou dret electoral,
perquè aquelles flors armades
s’escarniren fins el final.
Dona entusiasta, divisa,
amazona desbocada
congriant l’hora violeta,
despertant les algues negres,
penso en la ferida oberta

i escric des de les entranyes:
estrangera dins de casa
amb la ràbia a les butxaques
faig del buit idea i faca.
Els meus cingles, accions lliures,
lliure imatge les meves mans.
Cara a cara et desafio
atzur tèrbol, mirall trencat.
No em xuclaràs l’alè vital!
A cada pas adobaré
aquell bes tan sensacional
que a les primeres se’ns darà.

pizane

A vosaltres

A vosaltres,
trovadores d’ales amples,
les poetes esquerdades,
agraeixo aquelles tardes
de dolors i de mestratges.
Els vostres mars indomables
tenen, en rimes i imatges,
mil baranes amagades
per poder nedar plegades.

peus

Equilibris

Deslligo tots els mots
i faig equilibris.
Corda sota els peus:
nus de subterfugis
Mur sobre els cabells:
ulls de prejudicis.
Buit entre les mans?
baules, ments, refugis…

Al marge de la pista
glossa, lliure de xarxes,
la veu funambulista.

La filadora

Cardant i cardant
la llana esquilada,
fila que fila
les meves entranyes.

Filant i filant
la corda tibada,
tiba que tiba
les meves migranyes.

Cotó,
agulla,
alcohol
i tisores…

Sana que sana
les meves històries

cosint

Sagnia

Cada pas punyia
amb aquell petit vidre
clavat a la sandàlia.
S’esmunyia, s’esmunyia…
Em trepitjava el somriure.

Lenta sagnia.

Li vaig guanyar la partida?
Vaig tancar la ferida,
amb la carn oberta
i la vida cosida.

c2FuZw==_247014_6586_1

Diccionari

Ja no parlo bé de tu.
Ja no en parlo malament.
Ja no et maleeixo.
Ni tant sols em ric de tu.
Ja no.
No ets la histèria dels meus actes.
No ets la línia entre els paràgrafs.
No t’endevino dins els meus ulls.
No em supures.
Ja no.
No ets el full que em talla la pàgina.
No ets el vidre que se’m clava a la sandàlia.
No ets el mirall que em trenca la cara.
Ja no.
Ja no ets part de la meva definició.
El meu diccionari l’escric jo.

diccio

Tots genitlesa de Mireia Redondo Prat