“La vida continua i s’està governant amb normalitat” Coses sobre l’1Oct que passen ara

Això deia avui el Turull….

Doncs aquí toca plantejar-se molt seriosament si el què volem és que ens governin amb normalitat, o que ens governin, sigui qui sigui. Potser volem autogestionar-nos, passant per sobre de consignes, i s’ha de dir més fort això. I per a això cal parlar de moltes coses que passen i es debaten, que sempre va bé, encara que no agradin gaire.

Resulta insuportable, escandalós i alhora ridícul tot el que està passant, tot el desplegament repressiu de l’estat espanyol entrant fins la cuina de les institucions catalanes. És tant feixista com ja sabíem que era, i la resposta és del tot necessària. Tant repressor com ja sabíem que era i com suposo que ja s’havia contemplat, perquè suposo que d’aquestes coses se’n parla als despatxos diversos: del que pot anar passant i del que es pot anar responent etc. I si no, no sabria dir què és pitjor. La repressió sabem que pot anar a més, a molt més i caldrà saber qui i fins quan aguantarà i respondrà. Ull, que el saber si això estava contemplat o no, qui respondrà i com, o no, és molt important perquè a la picota hi estem totes. Com també és important preguntar-se què es construeix o què passa a partir d’això, perquè jo doncs per suposat que això no es fa sense voluntat de crear quelcom nou. Que potser són detalls sense importància, però per a mi no. Respondre políticament a tot això amb un “votarem” quan estem plenes de guàrdies civils, ho sento però no hi estic feta. Tampoc crec que sigui el moment de ser políticament correcta i diu “ho sento” quan a les tertúlies  a algú se li escapa “feixista” quan parla un desesperat o desesperada del PP o Cs. Això seria aigualir l’impuls antifeixista sota la correcció política de la tertúlia de l’hora del te.

Em resulta insuportable tant d’estat de dret per totes bandes.

Entenc el discurs de la defensa dels drets civils però penso que aquest té un sostre pel que fa a la seva capacitat transformadora. I de fet no estic empatitzant gaire. A mi tot això de les institucions catalanes no em genera empatia ni impuls de cap de les maneres ni vull fer res a l’empara d’aquesta premissa. Que tingui ulls a la cara i vegi el que passa amb fàstic no significa que hagi de fer res per i des de i cap a les institucions catalanes ( o amb l’adjectiu que sigui). De fet ara és moment de tossudesa, de seguir amb orgull les premisses del suport mutu i solidaritat entre iguals ( d’altra manera no el conec perquè no ve de tornada, per tant és mesell i una presa de pèl), de l’autogestió i l’autodefensa etc. No puc ni vull fer les coses d’una altra  manera. I no tinc gaire més a dir.

Espero que no sigui una manera de tibar per a fer campanya, espero que no perquè a mi no m’agrada que em posin entre l’espasa de la guàrdia civil i la paret de les institucions catalanes. I a més provoca aquesta mena de filosofia per la qual acabem assumint que les institucions ens salven, o que unes són millors que les altres o ves a saber. Espero que no sigui cosa de campanya perquè a mi la guàrdia civil no em fa gràcia, la beatificació de la burgesia catalana tampoc, i encara menys l’entrega de clavells. No tinc cap mania a les flors, és que penso que el pacifisme és quelcom molt diferent. I que l’autodefensa està molt bé, és clar.

Jo, la veritat, no sé ben bé què dir sobre les opcions davant el referèndum perquè ni jo mateixa sé què fer. I de fet amb aquest text NO estic demanant una allau d’opinions al respecte ( no ho feu per favor, ja us llegeixo des de fa temps i ja en tinc més que prou). Sé que el “no” no és una opció per mi, la resta de possibilitats ballen al meu cap cada dia de manera desigual i desequilibrada. I tampoc vull que em digueu que em decidiré amb els fets que vagin succeint aquests dies perquè em semblaria massa paternalisme, més del que fa dies ja suporto. Ja sóc prou grandeta i espavilada per a decidir què faré, no us estic demanant encara més campanya. Per tant jo tampoc faré campanya. Confesso que en part no faré la campanya per l’abstenció per certa covardia: vistes les reaccions a les xarxes cap a qui la fa o la insinua no en tinc ganes. Ja és trist que parlar o insinuar l’abstenció per motius polítics, no espanyolistes ni estatistes, hi hagi qui aprofiti per dir coses (aplicades a tothom i totdon com un rodet) com:

  • El clàssic xantatge emocional del flac favor
  • Donar per suposat que no ets prou activista o prou de carrer, que no estàs amb la gent
  • El clàssic “ets espanyolista”
  • O el no estàs prou al cas del què vol la gent.

Jo voldria respirar fons però després penso en com fem sempre al·lusions als anys trenta del segle passat i em pregunto perquè ho fem si després som incapaces de tolerar tot tipus d’opcions a debat, com passava en aquells temps, com també ho és l’abstenció de classe i llibertària. Aquesta opció no és l’enemic, l’enemic és un altre. És clar que en aquell moment no hi havia unes xarxes socials que permeten repetir a cada minut postures i pressions de tot tipus. A mi personalment em sembla que si no podem suportar que es parli d’abstenció amb raons de pes, si no contemplem el dissens com a forma de relacionar-nos i sobre la qual treballar políticament, trobo que comencem malament aquest nou “el que surti” després del dia 1 d’octubre. I ho dic molt sincerament i des de l’interrogant següent: “sobre quines bases estem assentant això?”

Em passa que fa anys que em molesta que em facin tancar files al voltant de processos que no m’acaben de fer el pes. M’irrita que em vulguin forçar a cobrir unes etapes de canvi social que no són les que jo també he pensat o volgut. I és així perquè quan em forcen m’instrumentalitzen i no em tracten d’igual a igual. I em fa posar de cul que donin per fet que per ser solidària he d’estar d’acord amb, o encara pitjor, que sembli que si no estàs d’acord en temes/mètodes/objectius concrets es puguin posar en perill relacions o relats. Escolti, a mi no m’ha de felicitar ningú per ser solidària principalment perquè jo agrairé però no felicitaré. És que ni tant sols hem de combregar religiosament, ja que la solidaritat la pressuposo quan algú es defineix al voltant d’aquesta. Quan em sorprenc és quan no hi és. Agrair sí, deure no. Ull perquè aquestes maneres de relacionar-se poden fer pagar penyora.

Tampoc faré campanya pel sí. És que segueixo pensant que no m’agraden els estats, no em convenç el vot útil ni el de “això és millor que” com si no fóssim capaces de fer o imaginar altres maneres (i mira que recordem altres èpoques però ens subestimem a nosaltres mateixes en aquesta), segueixo sense tenir afecte ni ganes d’estratègia amb part de qui impulsa tot això…És així, no ho puc negar ni ho amagaré. M’és ben igual que us sembli repetitiu perquè diria que repetitives ho som totes ja a aquestes alçades o sigui que no val penjar la llufa de reiteratives a les altres quan, en tot cas, la portem totes. A no ser que pensem que una pesantor agrada més que l’altra, cosa que a mi em resultaria molt revisable com a moviment polític. I de fet em torna a sorgir el “en què estem basant tot això?”

Doncs a mi em resulta molt perillós com s’està validant i revalidant a les institucions catalanes en general. És obvi que per a que un estat funcioni això és necessari, i per tant si estàs d’acord amb un moviment pro-estatista això et semblarà molt bé. Amb matisos, però vaja, que serà el que sembli normal. Doncs jo ho observo i el que em plantejo tristament és com costarà posar-les en qüestió l’endemà de tot. Serem tan ingenus de pensar que primer ho muntem i després ja el qüestionarem o com va això? Això crec que no és un detall qualsevol dins d’unes etapes pensades (o si més no contemplades). Això que dic és un tot en el futur de lluites com la de classes, la de les alternatives socials, l’antirepressiva etc. Trobo que, mira, és normal que es facin planificacions, però el que no m’agrada –perquè m’agrada que em tractin amb respecte també en el camp de l’agència política i social- és que em contemplin com una peça estratègica o un element a qui pressionar. Jo no sóc la burgesia catalana ni fomento tebiors, a mi que no m’encasellin en un tauler estratègic a la mateixa alçada que altres elements que campen, o al menys no em feu sentir com si comptés només per a ocasions concretes que són profitoses. No val veure la lluita de classes com un sector, un camp, un braç, ja que així s’acaba per instrumentalitzar-la.

Em torno a preguntar en què estem assentant això quan hi ha qui a les xarxes se sorprèn o celebra que les anarquistes es posicionin contra la repressió de l’estat espanyol, com si fos nou. Disculpeu, però això és significatiu de com ens infantilitzeu i del paternalisme amb què ens mireu, per no dir que és no voler tenir gaire idea de les anarquistes. Per tant és indicatiu de la relació poc horitzontal que això implica. Amb la d’anys i panys que sabem qui està on ha d’estar….això és molt i molt sobrer i segons el meu parer pot fer pensar que hi ha certa voluntat homogeneïtzadora.

Encara un altre exemple de coses que es diuen, que no tenen perquè dir-se, i que arrosseguen i empenyen a la homogeneïtzació amb poc espai per a la crítica: “com pots dir que això ho porta la burgesia si això ho empeny el poble”. Anem a veure. Anem amb ull. Que jo pugui observar, així a l’atzar, el rèdit que en treu i en traurà la burgesia catalana, la legitimitat que està acumulant, el bonisme que l’està envoltant, els esforços que fa en centralitzar el discurs, el perill que això comporta, la facilitat amb que permea, la manera com això capgira les seves accions… perdoneu, això no és negar que hi hagi molta gent de diversos àmbits que vulgui la independència, això és dir coses que estan passant i que poden passar i estar alerta. Això no vol dir no baixar a la  plaça i no estar al costat del poble, segons el meu parer insistir en l’atenció sobre la burgesia és exactament estar amb el poble, o sigui, no avalar mai a qui de veritat no està al costat del poble. I em sembla de mal pair que hagi d’explicar-ho i em sembla un mal xantatge que no es pugui dir. Seria interessant parlar de “poble”, de qui considerem poble, sota quins paràmetres diem poble, sota paràmetres de “gent”, de nacionalitat, de cultura o de classe? Que igual sembla un detall sense importància, però és que a mi no i per això mastego tant tots els inputs que m’arriben.

Tot això, i coses que em deixo segur, només és una pinzellada al que voldria exposar que té a veure amb tots aquells discursos i bases en les que això es construeix i que em fan pensar en l’abstenció a l’hora del vot i en l’ús de l’acció directa i l’autoorganització com a formes molt més imaginatives de fomentar. I ho complementaré en què penso com a anarcofeminista del discurs al voltant de la república catalana i les dones.

  • Les crides a constituir una república catalana per a que sigui una república antipatriarcal. S’equipara el fet de sortir de l’estat espanyol amb una república antipatriarcal. Això conté un tel una mica perillós: és que el patriarcat és patrimoni d’España? És que ens pensem que per ser catalanes som més progressistes? I, per últim, per a que hi hagi un canvi real qui va davant les lleis noves o les mentalitats? I tot i així el que veig més perillós d’aquest discurs és que atorga un paper/poder de salvació a les institucions que ens infantilitza i ens fa dependents. I com ja he expressat en alguna ocasió a mi em sembla molt més pràctic apostar per l’autodefensa i deixar de banda els supòsits estatistes des del punt de vista anarcofeminista ja que els estats i institucions neixen del patriarca i el patriarcat.
  • L’abric còmode que suposa per a les burgeses aquesta mena d’interclassisme que, com sempre, instrumentalitzen els moviments de dones o els discursos del paper de les dones en el fet nacional i pacífic, per a promoure una pau social que només serveix per a elles. Així mateix confondre la feminització de la política amb calma i pacifisme és una altre reforç més de les institucions que seran les que donin ordres de quan, qui i com sortir al carrer, en quines condicions i amb quins motius.

Així doncs, a l’espera de més esdeveniments i més postures, i seguint amb la lluita quotidiana espero seguir poder escrivint per a que la vida continuï però sense que ens governi ningú. I ningú vol dir ningú més que nosaltres mateixes.

 

Anuncis

Documents per al debat, masclismes/ Documentos para el debate, machismos

Document en PDF (“Masculinitats, Masclismes i Micromasclismes”)

a través de “Masculinitats, Masclismes i Micromasclismes” — Federació Comarcal CGT Baix Penedès

 

joder

 

A la  Federació Comarcal hem fet un recull de documents per a debatre!

…………………

En la Federación Comarcal hemos hecho una recopilación de textos para el debate! En la compilación hay muchos en castellano, cuando podamos traducimos y los colgamos todos en castellano!

 

Documents per al debat, agressions/ Documentos para el debate, agresiones

Document en PDF (Propostes per afrontar col·lectivament les agressions)

a través de Propostes per afrontar col·lectivament les agressions — Federació Comarcal CGT Baix Penedès

 

IMG_1735_3_Autodefensa-feminista

 

A la Federació Comarcal hem fet un document per a debatre sobre la gestió d’agressions!

……………………

En la Federación Comarcal hemos hecho un documento sobre la gestión de agresiones! Está en catalán aunque hay algun párrafo en castellano, cuando podamos traducimos y lo colgamos en castellano!

Nos matan…

Hoy voy a ser un poco impopular, quiero reflexionar un poco sobre la gran manifestación del pasado sábado 5 de noviembre en Tarragona. Me gustaría no ser sometida a la muleta-chantaje de que nos matan para hacerme sentir culpable o para disuadirme de hablar. Estamos acostumbradas a afrontar y a plantear debates dolorosos y arriesgados o sea que pienso que esto también es necesario. 

Para empezar, y para clarificar las cosas, a mí las grandes manifestaciones me parecen bien, tan bien como cualquier otra herramienta de visibilización o lucha. Quizás puedo considerar que yo personalmente pondría energía en otro tipo de tarea (tarea que muchas mujeres que estaban en la manifestación ya hacen), pero más allá de eso, nada más que decir.

obrresfabrica

Des de mi punto de vista el asunto es otro: con quien se hace esta manifestación. A mí me resulta complicado organizar o ir de la mano o considerar hermana de lucha a otras mujeres o grupos de mujeres que no tienen un discurso de clase obrera ni prácticas antiautoritarias. No creo sinceramente que todas seamos iguales, ni que realmente seamos hermanas de lucha. Ni mucho menos sufrimos lo mismo. No es que no sea capaz de ver cómo funciona el patriarcado y no es que quiera que le pase algo a alguien, la cosa es más sencilla: el apoyo y la solidaridad no se crean de la nada, por lo tanto si no importa que a las obreras nos matan (más o menos lentamente) por ser obreras, yo no creo alianzas.

Me parece bastante ahistórico y peligroso diluir la cuestión de la clase hasta dejarla casi invisible ya que bajo una capa de presunta transversalidad del movimiento feminista se esconde la instrumentalización política y electoralista de la cuestión (desde hacerse la foto hasta el querer ser la vanguardia); la progresiva rebaja del discurso y también de la peligrosidad de la idea; el fomentar la dependencia de las mujeres a otras estructuras (puramente heteropatriarcales) como los estados, las administraciones, el sistema judicial, la policía, etc; el reforzar a las que ejercen de explotadoras, o de esquirolas y traidoras; y por supuesto un abandono de la radicalidad. Esta deriva ya parte de finales de la conocida como Segunda Guerra Mundial. La señora Eleanor Roosevelt ya expresó en su discurso en las Naciones Unidas que las mujeres teníamos que ser las garantes de la paz mundial y social vaciando así de contenido de clase la celebración del 8M. A partir de ese momento ha ido cuajando, al menos en el mundo blanco occidental, la idea de la transversalidad y le seguimos dando vueltas aun a los trocitos y las migas del pastel que queda en vez de seguir picando piedra y cambiar la receta.

El movimiento feminista en plural no ha sido históricamente transversal, y era así para delimitar de manera muy acertada el lugar de cada una en este mundo. Las sufragistas existían pidiendo derechos para las mujeres dentro del mismo sistema, pidiendo el voto y derechos legales, pero siempre dentro de este marco, apostando por pactos de país, campañas políticas y electorales que tenían que garantizar no sé qué cambios…No es una filosofía muy distinta a la de muchas demandas actuales. Pero aparte de sufragistas y legalistas que eran burguesas (por no hablar del caso catalán que eran católicas, burguesas y racistas que se autodenominaban feministas) existían las mujeres obreras organizadas y éstas no tenían buenas relaciones con las burguesas. En muchos lugares ni se saludaban. En otros se relacionaban poco y mal, ya que si unas veían el voto como objetivo, las otras lo consideraban una posible herramienta más, pero no perdían la perspectiva de clase obrera y la importancia de la organización de las mujeres trabajadoras. Las otras, las anarquistas, directamente iban a lo suyo. Esto significa que el movimiento feminista será lo que las mujeres quieran que sea y que por supuesto éste no es de manera innata, ni interclasista ni transversal ni vacío de contenido de clase. Tenemos ejemplos a puñados de obreras hartas de oradoras, de trabajadoras de casa sindicadas luchando al lado de las proletarias…y de burguesas intentando aliarse con obreras con el discurso de que todas somos iguales. No digo nada nuevo y eso es lo que duele, que no es nuevo.

Y yo que debo ser de las antiguas aburridas que tienen a flor de piel eso de la lucha de clases porque me la como cada día con patatas, no tengo ganas de dejarme arrastrar por las “necesidades” momentáneas y de última hora de partidos que quieren ser la vanguardia feminista para tener campo/voto/sectorial/referencialidad, o de sindicatos de pacotilla a quienes les importa un bledo que nos quieran domesticar y matar a las mujeres y a la clase trabajadora, ni pienso que sea adecuado gastar energía en conformar un movimiento feminista que venga a ser una especie de frente nacional que muchas veces fomenta la idea absurda de que “allí son más nosequé” como si aquí no lo fueran, ni un largo etc. No creo que sea correcta la idea que necesitamos todo esto y que tenemos que ligarnos a esto para al final ser absorbidas. No creo que sea inevitable. I no creo que sea una manera inclusiva de hacer las cosas, de hecho es profundamente excluyente: se excluye a las obreras.

No creo que haya más opción que la acción directa y la autogestión, y estas ideas no nacen del discurso burgués, ni del vaciado del discurso de clase, ni de la dependencia del sistema. Y eso del apoyo y la sororidad…hilemos fino y no abaratemos la idea, eso se da en relaciones entre iguales.

Mireia Redondo Prat

Ens maten…

Avui seré una mica impopular, vull reflexionar al voltant una mica al voltant de la gran manifestació del passat dissabte 5 de novembre a Tarragona. M’agradaria molt que no se’m sotmetés a la crossa-xantatge de que ens maten per a fer-me sentir culpable o bé per a dissuadir-me de parlar. Bé estem acostumades a afrontar i a plantejar debats dolorosos i arriscats o sigui que penso que això també cal. 

D’inici, per a clarificar les coses, a mi les grans manifestacions em semblen bé, tant bé com qualsevol altra eina de visibilització o lluita. Potser puc considerar que jo personalment posaria energies en una altra mena de tasca (la qual moltes dones que estaven a la manifestació ja fan), però més enllà d’això, res a dir.

obrresfabrica

Segons el meu parer l’assumpte a debatre és un altre: amb qui es fa aquesta manifestació. A mi em resulta complicat organitzar o anar de bracet o considerar germana de lluita a altres dones o grups de dones que no tenen discurs de classe obrera ni pràctiques antiautoritàries. No crec sincerament que totes siguem iguals, ni que realment siguem germanes de lluita. Ni molt menys patim el mateix. No és que no sigui capaç de veure com funciona el patriarcat i no és que vulgui que a ningú li passi res, la cosa és més senzilla: el suport i la solidaritat no es creen del no res, per tant si no importa que a les obreres ens maten (més o menys lentament) per ser obreres jo no m’alio.

Em sembla bastant anhistòric i perillós diluir la qüestió de classe fins a deixar-la quasi invisible ja que sota una pàtina de presumpta transversalitat del moviment feminista s’hi amaga la instrumentalització política i electoralista de la qüestió ( des del fer-se la foto al voler ser l’avantguarda); la progressiva rebaixa del discurs i de la perillositat de la idea; el foment de la dependència de les dones d’altres estructures (purament heteropatriarcals) com els estats, les administracions, el sistema judicial, la policia etc; el reforç a les que exerceixen d’explotadores, o bé d’esquiroles i traïdores, i per suposat un abandonament de la radicalitat. Aquesta deriva ja parteix dels finals de la coneguda com a Segona Guerra Mundial. La senyora Eleanor Roosevelt ja va expressar en el seu discurs a les Nacions Unides que les dones havíem de ser les garants de la pau mundial i social tot buidant de contingut de classe la celebració del 8 de març. A partir d’aquest moment ha anat quallant, al menys en el món blanc occidental, la idea de la transversalitat i en comptes de seguir picant pedra per a canviar la recepta del pastís sembla que encara li donem voltes als trossets i les molles del que queda ara.

El moviment feminista en plural no ha sigut històricament transversal, i era així per delimitar de manera molt encertada on estava cada una en aquest món. Les sufragistes existien demanant drets per a les dones dins aquest mateix sistema, demanant el vot i drets legals, però sempre dins aquest marc, apostant per pactes de país, campanyes polítiques i electorals que havien de garantir no sé quins canvis…No és una filosofia gaire diferent a la de moltes demandes actuals. Però és que a part de les sufragistes i legalistes que eren burgeses (per no parlar en el cas català de les catòliques burgeses racistes que s’autoanomenaven feministes) existien les dones obreres organitzades i aquestes tenien no bones relacions amb les burgeses. En molts indrets ni es saludaven. En alguns llocs es relacionaven molt poc i malament ja que si unes veien el vot com a objectiu d’altres el veien com a possible eina més però sense perdre la perspectiva de classe obrera i de la importància de l’organització de les dones obreres. Les altres, les anarquistes, directament anaven a la seva. Això vol dir que el moviment feminista serà el que les dones vulguin que sigui i que per suposat aquest no és de manera innata interclassista ni transversal ni buit de contingut de classe. Tenim exemples històrics a grapats d’obreres fartes d’oradores, de treballadores de casa sindicades i lluitant al costat de les proletàries…i també de burgeses provant d’aliar-se amb les obreres amb el discurs de que totes som iguals. No dic res de nou, i això és el que resulta feridor, que no és nou.

I jo, que dec ser de les avorrides i antigues que tenen a flor de pell això de la lluita de classes (per què me la menjo amb patates cada dia) , no tinc ganes de deixar-me arrossegar per la “necessitats” momentànies i d’última hora de partits que volen ser l’avantguarda feminista per a tenir camp/vot/sectorial/referencialitat, o de sindicats de pa sucat amb oli a qui els importa un rave que ens vulguin domesticar i matar a les dones i a la classe treballadora, ni penso que sigui adient gastar energies en conformar un moviment feminista que vingui a ser una mena de front nacional que sovint fomenta la idea absurda de que “allà són més nosequé” com si aquí no ho fossin, ni un llarg etcètera. No crec que sigui correcte que necessitem tot això i que ens hi quedem lligades per al final ser absorbides. No crec que sigui inevitable. I no crec que sigui una manera de fer inclusiva, de fet és profundament excloent: s’exclou a les obreres.

No crec que hi hagi cap opció més que no siguin l’acció directa i l’autogestió, idees que no neixen pas del discurs burgès, ni del buit de contingut obrer, ni del dependent del mateix sistema. I això del suport, de la sororitat…amb això filem prim i no el fem barat ja que només es dóna en relacions entre iguals. 

Mireia Redondo Prat

La clase también nos atraviesa

Estamos acostumbradas a hablar en términos como que hay diferentes feminismos y no solo uno, que tenemos que saber ver aquello que nos atraviesa (las intersecciones, como por ejemplo la raza), que lo personal es político…Pero yo me pregunto, no será que hay términos que hemos olvidado y que otros se han convertido en mantras o mainstream?

mujeres-trabajando

Parece ser que hablar de clase duele a la vista, hay quien piensa que está pasado de moda. Yo digo, una cosa es que resulte oxidado e incompleto decir que todo se soluciona con la lucha de clases, i la otra es substituir palabras, hablar de desigualdades o precariados, de las injusticias, sin decir las cosas por su nombre. Verdad que da rabia cuando le sacan cafeína a los feminicidios? Mucha. Pues a mí también me duele sacarle contenido a la clase social y teorizar en tal exceso que acabamos aceptando condiciones de vida muy muy esclavas. Y sí, chicas y chicos, la clase nos atraviesa de mala manera. Y no me es posible obviar eso en mi práctica y en la teoría feminista.

Antes de ponerme a teorizar, que no siempre me sale porque con que no pude acabar de pagar los estudios el autodidactismo llega donde puede, y que coño que no tengo ganas, utilizaré esto de que lo personal es político. Y es que no me sale de otra manera:

La señora que se mofaba de mi padre ( ella no sabía que era mi padre) porque él no es tan locuaz como ella en catalán, aunque lo habla mucho con acento andaluz, y también porque fruto de la escasa formación tiene una letra jeroglífica, esta señora clasista, llevaba puesta una chapa contra la violencia de género.

El señor que se reía de mi madre por que hace faltas cuando escribe en catalán porque ella tiene estudios pero no tiene formación super superior ni es de las que ejerció una profesión liberal (él no sabía que ella era mi madre) es de estos progres que te los encuentras en las manis  contra las guerras, contra el racismo y las del 25N en Barcelona.

La señora que me dijo que debía ir al psicólogo por que llevaba cresta, botas y fumaba porros en la puerta del colegio de un barrio de clase media alta que no era mi barrio  (aunque yo tenía una media de notas brutal) era mi tutora y nos enseñaba que las mujeres podíamos hacer lo que quisiéramos, supongo que se refería a las de su barrio, no a las del mío. En esta misma escuela uno de los profesores consideraba que mi barrio era peligroso, un profe que nos enseñaba lo guay que era la economía cooperativa.

Cada día tengo que planchar la ropa a la gente, hombres y mujeres, que son progres, que van a manis, que llevan chapas contra las violencias, contra la penalización del aborto, las guerras etc. I estas mismas me tratan como si fuera la criada a su servicio. Algunas llevan rastas y los pelos a lo progre, la ropa progre, algunas hasta se pasaron por el 15M, o están en movidas vecinales…pero ei, yo tengo que cumplir mi función porque estoy a su servicio.

Dentro de las que trabajamos fuerte, sí, hay niveles. Hay quien no ha vivido tantas y tantas veces como yo el hacer todas fuerza des de pequeñas en casa, mirando ofertas de trabajo en los periódicos ( La Vanguardia, El Segundamano…) porque mi padre, otra vez, había quedado en el paro. Eso sí, he sido muy feliz. O el tener que vivir en 20 metros cuadrados a la fuerza. O en un barrio más abajo en el que la policía no entra y te suben los olores y las cucarachas de los bajantes del edificio cada día. O bien explota el contador del edificio. O cualquier cosa infumable.

Hay quien no ha vivido el discursillo clasista benevolente y piadoso, de quien viene a traerte montañas de ropa, mientras la noche anterior has tenido que hacer guardia porque a una vecina adicta a la cocaína y maltratada le quieren quitar el hijo, o a la otra el ex la amenaza con un hacha, o vienen a buscar a los chavales sin papeles del parque para expulsarlos, o resulta que no tenías dinero para el butano o para la luz y has tenido que tirar cable de la vecina, o pasar un frío del diablo por que justo ese año nieva. Eh y sonríe.

Hay quien no ha pasado meses cenando arroz hervido o pasta sin nada. I mientras, verdad, las señoras con la chapita del símbolo feminista apretando para tener la ropa a punto, o rápido, o perfecta o vaya usted a saber. Ah, sí! y hablándome en castellano.

Hay quien no ha tenido que escuchar el discurso clasista de las encargadas de los presos de la cárcel. Aquella señora tan formada en cosas sociales que me quería hacer pasar por el aro textualmente, y que se pensaba que soy sumisa, tan lista y liberada ella.

I la verdad es que yo sí. Y estoy harta. No son mis compañeras, como tampoco lo son las que están organizadas en espacios donde se le lame el culo al empresario cuando los/las trabajadores/as mueren en las fábricas, o que consideran que un aspirador o una escobilla para el baño es un regalo precioso para las trabajadoras. Ni con las que se piensan que el sistema de turnos que enferma al compañero, a los compañeros, no está tan mal, o aquella que…da igual. Para mí la cosa es fácil, o se desclasa o no hay diálogo, que no. Que no tengo por qué compartir nada con el machista que no quiere dejar de serlo pero tampoco me siento afín para nada con quien ejerce poder de clase. Ya sé que esto me acota mucho el campo de acción y que queda feo decirlo pero es así.

Y es que no le daré más vueltas. Si tenemos que contemplar y señalar todo lo que nos atraviesa no nos olvidemos la clase, que también es vieja, mata y crea sumisiones. La sororidad también la quiero escoger y no bebérmela como un dogma. Llamadme selectiva.

Mireia Redondo Prat

La classe també ens travessa

Estem acostumades a parlar en termes com que hi ha diversos feminisme i no només un, que hem de saber veure tot allò que ens travessa ( les interseccions, com per exemple les de raça), que allò personal és polític… Però jo em pregunto, no serà que hi ha termes que hem oblidat i que d’altres s’han convertit en mantres o mainstream?

 

mujeres-trabajando

 

Sembla ser que parlar de classe fa mal als ulls, hi ha qui ho troba passat de moda. Jo dic, una cosa és que resulti rovellat i incomplet dir que tot se soluciona amb la lluita de classes, i l’altra és substituir termes, parlar de desigualtats o precariats, de les injustícies, sense dir la cosa pel seu nom. Oi que fa ràbia quan li treuen cafeïna al feminicidis? Molta. Doncs a mi també em dol treure-li contingut a la classe social i teoritzar en tal excés que acabem acceptant condicions de vida molt i molt meselles. I sí, noies i nois, la classe ens travessa de mala manera. I no m’és possible obviar això en la meva pràctica i en la teoria feminista.

Abans de posar-me a teoritzar, que no sempre em surt perquè com que no em vaig poder acabar de pagar els estudis l’autodidactisme arriba on pot, i que coi que no en tinc ganes, faré servir això de que allò personal és polític. I és que no em surt d’una altra manera:

La senyora que se’n fotia del meu pare (ella no sabia que aquell era mon pare) perquè ell no és tant loquaç en català com ella, tot i parlar-lo molt amb accent andalús, i també perquè fruit de l’escassa formació té una lletra jeroglífica, aquesta senyora classista, portava posada una xapa contra la violència de gènere.

El senyor que se’n fotia de ma mare perquè fa faltes quan escriu en català perquè ella té estudis però no té formació super superior ni és de les que va tenir professió liberal (ell no sabia que era ma mare) és d’aquests progres que te’ls trobes a les manis contra les guerres, contra el racisme i les del 25N a Barcelona.

La senyora que em va dir que havia d’anar al psicòleg perquè portava cresta, botes, fumava porros a la porta de l’escola d’un barri de classe mitja alta que no era el meu barri, (tot i tenir jo una mitja de notes brutal) era la meva tutora i ens ensenyava que les dones podíem fer el que volguéssim, suposo que es referia a les del seu barri, no a les del meu. En aquesta mateixa escola un dels professors considerava que el meu barri era perillós, un profe que ens ensenyava que guai era l’economia de cooperació.

Cada dia he de planxar la roba a gent, homes i dones, que són progres, que van a manis, que porten xapes contra les violències, contra la penalització de l’avortament, les guerres etc. I aquestes mateixes em tracten com si fos la minyona al seu servei. Algunes porten rastes i els cabells progres, la roba progre, algunes fins i tot es passaren pel 15M, o estan en mogudes veïnals…però ei, jo he d’acomplir la meva funció doncs estic al seu servei.

Dins de les que treballem fort, sí, hi ha nivells. Hi ha qui no ha viscut tantes i tantes vegades com jo el fer totes pinya, des de menudes, a casa, mirant les ofertes de feina dels diaris ( La Vanguardia, EL Segundamano…) perquè el pare altre cop havia quedat a l’atur. Això sí, he estat molt feliç. O el viure en 20 metres quadrats per força. O en un barri de més avall en el que la policia no hi entra i et pugen les ferums i les cuques dels baixants de l’edifici cada dia. O bé explota el comptador de l’edifici. O bé qualsevol cosa infumable.

Hi ha qui no ha viscut el discurset classista benvolent i pietós, de qui ve a portar-te piles de roba, mentre la nit anterior has hagut de fer guàrdia perquè una veïna addicta a la cocaïna i maltractada li volen prendre el fill, o a l’altra l’ex l’amenaça amb una destral, o venen a buscar els nanos sense papers del parc per expulsar-los, o resulta que no tenies diners pel butà o per la llum i has hagut de tirar cable de la veïna, o passar un fred del dimoni ja que just aquell any neva. Ep i somriu.

Hi ha qui no ha passat mesos sopant arròs bullit o pasta sense res. I mentrestant, oi, les senyores amb la xapeta amb el símbol feminista aprestant per tenir la roba a punt, o ràpid, o perfecte o ves a saber. Ah, sí! i parlant-me en castellà.

Hi ha qui no ha hagut de sentir el discurs classista de les encarregades dels presos de la presó. Aquella senyora tant formada en coses socials que em volia fer passar per l’aro textualment, i que es pensava que sóc submisa, tant llesta i alliberada ella.

I la veritat és que jo sí. I n’estic ben farta. No són les meves companyes, com tampoc ho són les que estan organitzades en llocs on es llepa el cul de l’empresari quan els treballadors moren a les fàbriques, o que consideren que un aspirador o una escombreta pel bany es un regal preciós per a les treballadores. Ni amb les que pensen que el sistema de torns que fa posar malalt al company, als companys, no està tant malament, ni amb aquella que… és igual. Per a mi la cosa és fàcil, o es desclassa o no hi ha diàleg, que no. Que no tinc perquè compartir res amb al masclista que no vol deixar de ser-ho però tampoc em sento gens afí ni agermanada amb qui exerceix poder de classe. Ja sé que això m’acota molt el camp d’acció i que queda lleig dir-ho, però és així.

I és que no li donaré més voltes. Si hem de contemplar i assenyalar tot els que ens travessa no ens oblidem de la classe, que també és vella, mata i crea submissions. La sororitat també la vull escollir jo i no pas beure-me-la com un dogma. Digueu-me selectiva.

Mireia Redondo Prat