I will survive (también castellano)

molles

No us ha passat mai que després d’estar molt de temps en estat de supervivència ja només us queda un fil d’energia?

No us ha passat mai que ni tant sols sabeu que fer-ne amb aquest fil per a no gastar-lo, per a no trencar-lo?

Al final no m’és gens afable aquesta èpica de la que es nodreix el mon (també el mon militant) en la que tot és resistir i aguantar. De vegades en aquest resistir en la vida, en amar, en lluitar, hi ha una simple perpetuació de l’estat de les coses. De vegades en aquest aguantar se’t van trencant les fibres de la pell.

La supervivència, l’anar tirant per no parar, l’anar fent estoicament fins arribar al cim no sempre comporta victòria. De vegades hi arribes estellada.

I com baixo estellada? El com. El com es sobreviu marca la fita i marca el repòs.

Si no fos tan tossuda potser ja seria sota l’aigua, però la més cabuda de totes necessita treves, i calma, i les roses que acompanyen un pa que no sempre t’ajuda a empassar-te la vida ni t’omple la panxa de somriures. Les molles en la vida, en tot els camps no alimenten, no són prou.

El coratge no és tirar. No. No us enganyeu. El coratge té a veure amb estimar i no amb èpiques barates. Amb pensar que construeix i cuidar-ho. El coratge són les roses. I les roses no són supervivència rasa, són vivència, són aquí i són ara. Quan hi són.

Mireia Redondo Prat

…………………………

molles

¿No os ha pasado nunca que después de estar mucho tiempo en estado de supervivencia ya solo os queda un hilo de energía?

¿No os ha pasado nunca que ni siquiera sabéis que hacer con este hilo para no gastarlo, para no romperlo?

Al final no mo es afable esta épica de la que se nutre el mundo (también el mundo  militante) en la que todo es resistir y aguantar. A veces en este resistir en la vida, en amar, en luchar, hay una simple perpetuación del estado de las cosas. A veces en este aguantar se te van rompiendo las fibras de la piel.

La supervivencia, el ir tirando para no parar, el ir haciendo estoicamente hasta llegar a la cima no siempre comporta la victoria. A veces llegas rota.

Y ¿cómo bajo rota? El cómo. El cómo se sobrevive marca la meta y marca el reposo.

Si no fuera tan tozuda quizás ya estaría debajo del agua, pero hasta la más cabezona necesita treguas, y calma, y las rosas que acompañan a un pan que no siempre ayuda a tragarte la vida ni te llena la barriga de sonrisas. Las migas en la vida, en todos los campos, no alimentas, no bastan.

El coraje no es tirar. No. No os engañéis. El coraje tiene que ver con amar y no con épicas baratas. Con pensar que construir y cuidarlo. El coraje son las rosas. Y las rosas no son supervivencia rasa, son vivencia, son aquí y son ahora. Cuando están.

Mireia Redondo Prat

Anuncis

Monstres/Monstruos

​Tinc fantasmes. Que no em deixen. Un formigueig a la panxa. Un pes sota els ulls.

Demano atenció. O potser és que la necessito. Per la que he estat donant. Pels límits que no he establert. Per la corrent que emporta. Perquè necessito un espai de confiança on dir què sento. Perquè sóc impacient o pacient, ara no ho sé. Per la por a l’abandó i al rebuig.
Tinc plorera. Perquè les expectatives són verinoses i destrossen. Perquè no sé com treure-me-les del cap. Perquè sembla que venen i van. Perquè feia massa temps que no escrivia per a mi i pels meus monstres.

monstre

Perquè tinc l’ala tocada. Perquè necessito i no sé si és massa. No sé si demano poc o massa. No sé si demanar. Perquè em fa mal mirar-me. Perquè és més fàcil mirar l’altre. Perquè hauria de deixar de pensar.
Vull unes vacances i calma. I no puc. I em fa ràbia no tenir sempre empenta. I em fa ràbia no poder-me ocupar de mi. I em fa ràbia que no sigui tot més fàcil.
Vull tantes coses que no arriben. Tantes que no puc demanar ni exigir. Tinc tant poca força que resisteixo i camino poquet a poquet. I vull volar per sobre de tot. Tancar els ulls. Respirar. Perquè l’afecte és una tasca titànica. Perquè la pràctica és duríssima. Perquè el món és implacable.

………..

Tengo fantasmas. Que no me dejan. Un hormigueo en la barriga. Un peso bajo los ojos.

Pido atención. O a lo mejor es que la necesito. Por la que he estado dando. Por los límites que no he establecido. Por la corriente que se me lleva. Porque necesito un espacio de confianza en el que decir cómo me siento. Porque soy impaciente o paciente, ahora no lo sé. Por el miedo al abandono y al rechazo.

Tengo llorera. Porque las expectativas son venenosas y destrozan. Porque no sé cómo sacármelas de la cabeza. Porque parece que vienen y van. Porque hacía tiempo que no escrivía para mí y mis monstruos.

 

monstre

 

Porque tengo el ala tocada. Porque necesito y no sé si es demasiado. No sé si pido poco o mucho. No sé si pedir. Porque me duele mirarme. Porque es más fácil mirar al otro. Porque tendría que dejar de pensar.

Quiero unas vacaciones y calma. Y no puedo. Y me da rabia no tener siempre energía. Y me da rabia no poder ocuparme de mí. Y me da rabia que no sea todo más fácil.

Quiero tantas cosas que no llegan. Tantas que no puedo pedir ni exigir. Tengo tan poca fuerza que resisto y camino poquito a poquito.  Y quiero volar por encima de todo. Cerrar los ojos. Respirar. Porque el afecto es una tarea titánica. Porque la práctica es durísima. Porque el mundo es implacable.

“No vindrà ningú”/”No vendrá nadie”

Sento que no he deixat anar prou llast i que em cal buidar encara, sobretot per fer lloc a una motxilla que augura de nou viatges fantàstics.

I aquesta setmana se m’han remogut records. Que, ostres, com couen encara.

Recordo la primera vegada que ell, que era company de militància i també parella, em va dir: “no vindrà ningú a ajudar-te”. Just feia poc que ja estava encaminada la causa que de manera conscient i solidària algunes havíem assumit. S’havia de fer campanya. Ell, no s’hi va implicar mai. Ell quan estàvem soles em deia que ho havíem fet molt malament. Que jo ho havia fet malament. Que m’havia deixat prendre el pèl. Que no m’apreciaven, simplement m’utilitzaven. Que qui em pensava que era assumint costos legals per a aquella gent. Que jo no era especial. Que jo era arrogant i que volia cridar l’atenció, no pas militar i ser solidària.

Això un dia.

I un altre.

I un altre.

Això sense deixar espai a preguntar-me pel meu estat. Mai.

ofegarse

Ningú vindrà a ajudar-te. La llàstima és que entre totes no ho vam fer bé. Però això no té més importància que l’aprenentatge. Però ell bé que es va reafirmar. Ningú et dóna suport.

Ningú vindrà a ajudar-te.

Totes teníem mil coses a fer. Totes, a més, estàvem recuperant-nos, refent-nos. Ell simplement em mirava fred i em repetia que malament ho havia fet, que poc havia pensat, que creguda era, i que ningú m’ajudaria. Que estava sola. Que estaria sola.

I ell ni tant sols va venir al judici. Ni em va trucar per saber què tal. Va arribar de treballar i va començar a parlar de les seves coses, que eren les importants.

Ell, ufà, gèlid, tens, satisfet de comprovar que jo ja nedava enmig d’oceans de solitud sense lloc on agafar-me, ni barca on descansar, ni rumb, ni repòs.

Ell. El militant. L’activista. El maltractador. El torturador.

Encara em queda una mica d’aquesta sensació de solitud atenalladora. Supura ara plena de pors. I em murmura…deixa anar llast. Deixa’l. Que algú vindrà a ajudar-te.

…………

Siento que no he dejado ir suficiente lastre y que aún tengo que vaciar, sobre todo para dejar sitio en esta mochila que augura de nuevo viajes fantásticos.

Y esta semana se me han removido recuerdos. Que, joder, como escuecen aun.

Recuerdo la primera vez que él, que era compañero de militancia y pareja, me dijo: “no vendrá nadie a ayudarte”. Hacía poco tiempo que ya estaba encaminada la causa que algunas habíamos asumido de manera consciente y solidaria. Teníamos que hacer campaña. Él nunca se implicó en ella. Él cuando estábamos solas me decía que lo habíamos hecho todo muy mal. Que yo lo había hecho mal. Que me había dejado tomar el pelo. Que no me apreciaban, simplemente me utilizaban. Que quien me creía que era asumiendo costes legales para esa gente. Que yo no era especial. Que yo era arrogante y quería llamar la atención, que no quería militar ni ser solidaria.

Esto, un día.

Y otro.

Y otro.

Esto sin dejar un espacio para preguntarme por mi estado. Nunca.

ofegarse

Nadie vendrá a ayudarte. La lástima es que entre todas no lo hicimos bien. Pero esto no tiene más importancia ahora que el aprendizaje. Pero él se reafirmó. Nadie te apoyará.

Nadie vendrá a ayudarte.

Todas teníamos mil cosas por hacer. Todas, además, nos estábamos rehaciendo. Nos estábamos recuperando. Él simplemente me miraba frío y me repetía lo mal que lo había hecho, lo poco que había pensado, lo creída que era, y que nadie me ayudaría. Que estaría sola. Que estaba sola.

Y él ni siquiera vino al juicio. Ni me llamó para ver que tal. Llegó de trabajar y se puso a hablar de sus cosas, que eran las realmente importantes.

Él, ufano, gélido, tenso, satisfecho al comprobar que yo ya nadaba en océanos de soledad sin un sitio en que agarrarme, ni barco en el que descansar, ni rumbo, ni reposo.

Él. El militante. El activista. El maltratador. El torturador.

Aún me queda un poco de esa sensación de atenazadora soledad. Supura ahora llena de miedos. Y me murmura…suelta lastre. Suéltalo. Que alguien vendrá a ayudarte.

Doncs sí…/Pues sí…

Doncs sí. També tinc pensaments negatius. I molts no poden sortir. D’altres no en saben, o potser porten tant de temps amagats darrera la finestra, esperant que s’obri, que s’ofeguen.

cova

Sí. Encara em queda una mica d’aquella sensació aterradora de solitud. Sigui o no cert, tingui més o menys base, sigui quin sigui el detonant, de vegades, a dies, a hores, em sembla que estic sola. I tot fa por. I tot és cansat. I tancaria els ulls. I voldria aire, aigua, llum, silenci, carícies. Volaria….

Però sí. Fa lleig no estar sempre feliç i suau. Sobretot perquè sóc una dona, i com a tal se’m suposa una resistència sobrehumana, un humor etern, un afecte sempre brollant. I jo faig vaga de positivisme forçat infinit, perquè vull estar una mica a les fosques.

Sí. A les fosques, per a transitar tranquil·la, sense pressions, per aquestes sensacions tan poc valorades. A les fosques. Una mica. En silenci. Una mica sola. Una mica amb mi.

I què? Al cap i a la fi en aquest món, a part de dir-nos que les dones hem d’aguantar, tampoc ens ensenyen a parlar d’aquestes emocions. I no se’n pot parlar. I doncs, al menys, hi vull transitar.

……..

Pues sí. También tengo pensamientos negativos. Y muchos no pueden salir. Otros no saben hacerlo, o a lo mejor llevan tanto tiempo escondidos tras las ventanas, esperando que se abran, que se ahogan.

cova

Sí. Aun me queda un poco de esa sensación aterradora de soledad. Sea cierto o no, tenga más o menos base, sea cual sea el detonante, a veces, a días, a horas, me parece que estoy sola. Y todo da miedo. Y todo es cansado. Y cerraría los ojos. Y querría aire, agua, luz, silencio, caricias. Volaría…

Pero sí. Queda feo no estar siempre feliz y suave. Sobre todo porque soy mujer y se me supone una resistencia sobrehumana, un humor eterno, un afecto que siempre emana. Y yo hago huelga de positivismo forzado infinito, porque quiero estar un poco a oscuras.

Sí. A oscuras para transitar tranquila, sin presiones, por estas sensaciones tan poco valoradas. A oscuras. Un poco. En silencio. Un poco sola. Un poco conmigo.

Y qué? Al fin y al cabo en este mundo, a parte de decirnos a las mujeres que tenemos que aguantar, no nos enseñan a hablar de estas emociones. Y no se puede hablar de ellas. Y al menos, quiero transitar por ellas.

El pou/ El pozo

pou

Tota lluita més que èpica és difícil, cruenta. Però la constant i pacient misèria i repetició quotidiana que envolta la lluita contra les violències de gènere és d’aquelles que et fa conèixer el pou.

El pou, aquell indret que se’ns fa hostil perquè el líquid i el fang se’ns filtren pell endins.

Aquell indret on ja no puc escapar més del que sento, hi sóc fins la cintura i més amunt. I aquí estic, mirant un cop més el fangar i tocant-lo amb les mans, amb la resignació conscient que provar d’escapar no és correcte ja sigui perquè les parets rellisquen, ja sigui perquè al cap i a la fi el pou forma part entranyable de casa meva.

Cala, allò que ens fa mal cala. I només nosaltres sabem com se’ns arruga la pell dels dits quan portem massa temps remullades.

El pou. Aquell lloc on veig llumetes des de baix, des de dins. I mesuro mentre medito, amb el silenci del meu propi degoteig, la distància que em queda per a arribar a la calidesa. A través d’un forat que és la mida exacta del meu dolor i el que trigo en saludar-lo. Aquell lloc tant petit com immens en el que paro i veig com les arrels de les herbes traspassen les parets.

El pou. Allà on algú em mira des del broc i em diu que surti però no m’atansa la corda.

El pou. Allà on per trampes de les llums i les ombres la corda em sembla massa amunt.

El pou. Allà on penso que on és l’esperança sense regalar-me-la a mi mateixa.

El pou. Allà on ploro còmode entre aigües, sense ventades, sense incendis, sense sismes.

El pou de l’estar cara a cara amb el meu (nostre oi noies?) malestar.

El pou en el que maleeixo un i altre cop la desgraciada manca d’afecte i cures a que ens té acostumades l’heteropatriarcat. La duresa, encara que amb dolor, es desintegra, per sort, en aquest lloc tant meu, tant meu com qualsevol altre.

El pou. Sort en tinc. Que em recorda tot el que tinc a dins i em deixa pensar en el que em traspassa sense deixar-ho escapar sota la inèrcia de les relacions de poder enquistades.

El pou. La corda hi és i sé que sempre la utilitzo per a pujar, però ostres, deixeu-me temps per a plorar-me les carns.

………………………

pou

Toda lucha más que épica es difícil, cruda. Pero la constante y paciente miseria, y la repetición cotidiana que envuelve la lucha contra las violencias de género son esas que te hacen conocer el pozo.

El pozo, ese lugar que se nos hace hostil porque el líquido y el barro se nos filtran piel adentro.

Ese lugar donde ya no puedo escapar de lo que siento, estoy hasta la cintura y más. Y estoy aquí, mirando otra vez este lodazal y tocándolo con las manos, con la resignación consciente que intentar escapar no es lo correcto, y sea porque las paredes resbalan, ya sea porque al fin y al cabo el pozo ya es una parte entrañable de mi casa.

Cala, todo lo que nos duele cala. Y solo nosotras sabemos cómo se nos arruga la piel de los dedos cuando llevamos demasiado tiempo en remojo.

El pozo, ese lugar donde veo las lucecitas desde abajo, desde dentro. Y mido mientras medito, con el silencio de mi propio goteo, la distancia que me queda para llegar a la calidez. A través de un agujero que es la distancia exacta entre mi dolor y lo que tardo en saludarlo. Ese lugar tan pequeño como inmenso en el que paro y veo como las raíces de las hierbas traspasan las paredes.

El pozo. Allí donde alguien me mira desde el margen y me dice que salga pero no me tira la cuerda.

El pozo. Allí donde por trampas de las luces y las sombras la cuerda parece demasiado elevada.

El pozo. Allí donde pienso donde está la esperanza sin regalármela a mí misma.

El pozo. Allí donde lloro cómoda, entre aguas, sin vientos, sin incendios, sin terremotos.

El pozo del estar cara a casa con mi (nuestro) malestar.

El pozo en el que maldigo una y otra vez la maldita falta de afecto y cuidados a la que nos tiene acostumbradas el heteropatriarcado. La dureza, aunque con dolor, se desintegra, por suerte, en este lugar tan mío, tan de cualquiera.

El pozo. Que suerte. Que me recuerda todo lo que tengo dentro y me deja pensar en lo que me traspasa sin dejarlo escapar por la inercia de las relaciones enquistadas.

El pozo. La cuerda está y sé que siempre la uso para subir, pero joder, dejadme tiempo para llorarme las carnes.

 

Poesia, matrona de la vida…

Libació

Maleït corc que em rossega.
Cor de fusta m’he despertat,
serradures amb el tallat.

Pols als llavis que em dessagna.
Carn despresa quan m’he llevat,
sang gelada per esmorzar.

Pell de suro, telèfon mut,
ulls de vidre, braços de llot.
Avui, sang i pols d’un sol glop.

libació

Plou

Plou.
I rellisco.
Rellisco
somicant…
Quan obri la finestra
podré parlar de tu.
Mentrestant…
va relliscant
la pluja
al meu davant.

plou

Dies muts

Dies muts, impaciència.
No sé teixir l’espera.
El silenci em pren la sang
i l’amor en una peixera.
Desitjo, encara.

dies muts

Bilingüisme?

Des de quan les paraules
que opaquen i trepitgen
són espècies perseguides
i no trampes protegides?

blablsa

Les lleis de la física

Més enllà de les dimensions
de la física, l’acció és,
sens dubte, la part més important
de la reacció.
Una acció brutalment fabulosa
que aconsegueixi acabar
amb la grandiloqüència
de la bèstgia de paper
deslegitima,
per tots els mitjans,
les paraules que reciten
que l’acció és negativa
i la reacció encara més.
I dormen tranquil·les,
les paraules, tot i ser
plenament conscients
que negar la reacció de l’acció
i l’acció de la reacció
desafia les lleis bàsiques
de la física
i la lògica pura
de la vida digna.

fisica

Horitzó

Quan el teu horitzó és desvirtuat
pel traç somort d’una mà invisible
tot allò que no fas et clausura,
i no seràs en tota plenitud.
No seràs.
Aberrant corredor de la mort
per on desfilen totes les boques
com una interrogació increïble
d’una vida que es pregunta on està
el seu lloc inicial i original.
Quatre línies delimiten allò
que la teva ment pot escudrinyar,
que els teus sentits poden vehicular
cap a rius i mars inabastables.
Som com carns i projectes gegantins
reduïts a càpsules, comprimits
diluïts en l’aigua poderosa
de la tèrbola i vital misèria.
I tot neix amb gemecs curts de mires
i mires amb lents curtes de vista.
No veus perque no mires.
No mires perque el gemec estàtic
és el timó de la teva vida.
Neixes i mors, però mai no creixes.
Això sí, sempre produeixes.
I, si pots, et reprodueixes.
Et desenvolupes, et deformes
i esdevens una vida del revés
que no viu sinó que sols contempla
com el sentit del seu ésser és mort
just abans de néixer. I vius en pau
en la teva pacífica història
en la que reps l’acidesa mortal
de l’homicidi de la pràctica vital.

horitzo

Puntes de coixí

Com si a les puntes
dels dits hi tingués
cinc tendres boixets
per a fer les meves
puntes de coixí,
escric les pautes.

A les meves mans
el món s’enreda;
faré malabars
amb la mà estesa,
cosiré els retalls
amb la pell encesa

puntes

Nord

El sud s’aixeca
i el nord observa:
uns ho celebren
i els altres pateixen.

Quins seran els malvats
després dels combats?

El nord. Amb un ull a Tahrir
i l’altre sobre el seu melic.

nord

Gentilesa de Mireia Redondo Prat

Bruixa, metzinera… un pèl de poesia

Metzinera, metzinera

Escric
empeltada
pel foc
i em moc
esberlada
pel crim.

(…)

De fit a fit,
et sento
cremar el meu pit.
De fit a fit,
t’observo
escapçar els meus dits

De nit…de nit
escupo sobre el teu delit…
Assassí
ASSASSÍ!

eva

Et desafio

No existeix el pur silenci
sinó sordesa infinita,
tradicions colgades d’oblits,
rastres de l’anciana lluita
entre recança desfeta
i una esperança sobre els dits;
sóc colònia d’orfenesa,
una fúria balconera,
una puta infanticida:
tant vampírica com Lilith,
tant pagana com Medea.
Trenco la llança jordiana.

Amb la retina fixada
als sentinelles de l’ordre
converteixo en pedres mortes
als prohoms de llargues ombres.
Perquè sóc eterna, hi era:
quan la bandera groguenca
fou sang de conqueridors
i em dèieu que era meva;
quan el Mossèn patriota
plantà la Creu al Canigó
i a cop de campana i guerra
expulsà germanes sàvies

del seu alegre panteó;
quan l’Espill esdevingué un clos
i Eiximenis un bon mestre
abillant una cacera,
fent del meu solc un mal congost;
quan jaumes i mercenaris,
herois i civilitzadors,
amb espases de cartílag
empalaren trobadores
i aboliren llengües vives;
quan els jutges d’Escriptura
van cosir-nos tots el llavis;

quan uixers de la Cultura
miraren escandalitzats
com ella trencà la ploma;
perquè el vot fou de silenci
i no fou dret electoral,
perquè aquelles flors armades
s’escarniren fins el final.
Dona entusiasta, divisa,
amazona desbocada
congriant l’hora violeta,
despertant les algues negres,
penso en la ferida oberta

i escric des de les entranyes:
estrangera dins de casa
amb la ràbia a les butxaques
faig del buit idea i faca.
Els meus cingles, accions lliures,
lliure imatge les meves mans.
Cara a cara et desafio
atzur tèrbol, mirall trencat.
No em xuclaràs l’alè vital!
A cada pas adobaré
aquell bes tan sensacional
que a les primeres se’ns darà.

pizane

A vosaltres

A vosaltres,
trovadores d’ales amples,
les poetes esquerdades,
agraeixo aquelles tardes
de dolors i de mestratges.
Els vostres mars indomables
tenen, en rimes i imatges,
mil baranes amagades
per poder nedar plegades.

peus

Equilibris

Deslligo tots els mots
i faig equilibris.
Corda sota els peus:
nus de subterfugis
Mur sobre els cabells:
ulls de prejudicis.
Buit entre les mans?
baules, ments, refugis…

Al marge de la pista
glossa, lliure de xarxes,
la veu funambulista.

La filadora

Cardant i cardant
la llana esquilada,
fila que fila
les meves entranyes.

Filant i filant
la corda tibada,
tiba que tiba
les meves migranyes.

Cotó,
agulla,
alcohol
i tisores…

Sana que sana
les meves històries

cosint

Sagnia

Cada pas punyia
amb aquell petit vidre
clavat a la sandàlia.
S’esmunyia, s’esmunyia…
Em trepitjava el somriure.

Lenta sagnia.

Li vaig guanyar la partida?
Vaig tancar la ferida,
amb la carn oberta
i la vida cosida.

c2FuZw==_247014_6586_1

Diccionari

Ja no parlo bé de tu.
Ja no en parlo malament.
Ja no et maleeixo.
Ni tant sols em ric de tu.
Ja no.
No ets la histèria dels meus actes.
No ets la línia entre els paràgrafs.
No t’endevino dins els meus ulls.
No em supures.
Ja no.
No ets el full que em talla la pàgina.
No ets el vidre que se’m clava a la sandàlia.
No ets el mirall que em trenca la cara.
Ja no.
Ja no ets part de la meva definició.
El meu diccionari l’escric jo.

diccio

Tots genitlesa de Mireia Redondo Prat