Serrat, Kayak, el masclisme, el sexisme i altres herbes

Escric aquest article amb el vestit dels diumenges i les calces d’anar al metge, o sigui de gala, perquè no escric cada dia un article dedicat a un HONORABLE REGIDOR del poble de Cunit. No passa cada dia això, entendreu el meu estat de nervis. I de fet espero poder fer que el senyor Martín Grondona m’entengui, doncs potser el meu llenguatge no li sigui comprensible perquè potser no arribo a la seva alçada de regidor honorable i magnànim. Tot i així m’arriscaré i provaré de fer-me entendre, a veure si hi arribo eh! Va, som-hi!

Vaig tenir el gran honor de llegir un il·lustre article –que penso que el veïnat hauria de demanar que el guardessin a la biblioteca al costat dels incunables- en el que l’HR (d’ara endavant  el senyor Martín Grondona serà l’HR d’honorable regidor) parlava, no, no, desplegava un interessantíssim i format discurs sobre el masclisme i el sexisme. No hi ha res més didàctic i edificant que un home molt i molt informat i format sobre sexisme i masclisme parlant d’aquests. Segur que ell sap molt  bé què és això del mansplaining oi? No caldrà que li expliqui, doncs, que aquest terme es refereix a tots aquests homes que tendeixen a explicar-nos a les dones què hem de fer, què és masclisme i què no, què és feminisme i què no i quin és el bon feminisme i les bons comportaments femenins. Jo sé que vostè és tant magnànim que això ja ho sap i que sap discernir.

Em vaig preocupar molt i molt quan vaig veure que deia que li havien tret frases de context per acusar-lo, HR, de sexista. Suposo que no es referirà vostè a “deberías seguir haciendo gym y mucho Trabajo aeróbico, porque has engordado un montón!!!! (cares rient) pero te queda bien, porque si no las arrugas a tu edad se empiezan a notar”. O que no estarà parlant de “hermana de tal y cuñada de cual … desesperadamente, que con su peinado platinado, sus zapatos caros dorados, sus colgantes, su perfume barato y sus aros semirrefinados y un pantalón dos tallas menos, esta señora ya un poco mayor, se cree que puede ser” o a “maquillada como si tuviera 20 años”. Jo espero que no estigui vostè parlant d’aquestes frases que són dignes d’un debat d’alta política, que són arguments polítics de pes en un debat. Espero que no perquè com que jo sé que vostè il·lumina les consciències de les veïnes de Cunit sé que sap que això en qualsevol context és sexisme pur i dur. Si vostè es pensa que això és debat, que això demostra intel·ligència alguna, que això es una manera de deixar noquejat la rival s’equivoca. Això és fomentar els mandats estètics socialment establerts pels quals:

Una dona ha d’estar prima i/o tonificada. En fi que ha d’estar “bona” per a que els ulls masculins la contemplin

Una dona només es pot lluir de manera discreta quan ja té certes edats ( quines?) i a més és un home el que ens ha d’explicar a quines edats estem divines i a quines no

Una dona que porta roba ajustada l’ha de portar quan estigui com un figurí i/o jove ( en plan carn fresca i dona florera ) o aguantar les crítiques

Les crítiques al nostre físic ens han d’enfonsar a nivell intel·lectual o social perquè representa que les dones som només o sobretot un cos sobre el qual opinar. Sobretot si ets un home.

Ens interessen sobre manera les opinions dels homes sobre el nostre físic i les nostres edats. I que ens vestim i vivim per a complaure els homes.

A això se li diu pressió estètica, sé que vostè sap que existeix aquest terme. Jo crec que no pensaria mai, vostè, HR ja que és el més llest regidor del Baix, que les dones no tenim dret, a aquestes alçades de la pel·lícula, a vestir-nos com ens surti de la figa, potser volem tenir la figa apretada, o ample o a l’aire, però vaja, suposo que vostè suposa que anem al gimnàs si ens surt de l’arc del triomf i que no estem pendents de si vostè, honorable regidor, o un altre il·lustre personatge masculí, ens mira. Tot i així , miri HR, gràcies per aquests consells tan dignes de la molt alliberadora revista Cosmopolitan. De debò sense els seus consells no sabria com tirar endavant amb els mitxelins, les estries, arrugues i altres imperfeccions femenines corporals a eliminar de la faç de la terra amb una bona tonificació. Les cuixes que s’enceten al caminar són el nostre enemic.

Sé, però, ho sé, ho sé, que el problema el té la resta del món que no l’ha entès bé. Sé que no deu ser fàcil acceptar que un regidor de poble sigui tant excels. No deu ser fàcil.

Sé que quan salta d’un tema a l’altre utilitzant frases i tòpics fàcils per a explicar que vostè no ha fet comentaris sexistes sinó que la resta del món no capta les seves subtileses honorables, no ho fa per despistar ni per desviar l’atenció o fer una mena de populisme barat. No! Déu me’n guardi! Ho fa perquè ho puguem entendre ja que el populatxo no hi entén de certes coses.

Parla del Serrat i una cançó en la que xerra de magrejar una noia i que qualsevol dia es pot acusar al cantautor de masclista. I que quin embolic. Jo, de veritat, sé que vostè sap que des de fa molts i molts anys existeix un moviment feminista que és el que ha aconseguit fer avenços socials en matèria de drets de dones, per exemple. També és el que analitza i ens fa parar atenció al voltant de totes les coses que abans consideràvem normals i guais i que ara podem veure que són masclistes. Ens ensenyen també que la crítica és sana i necessària i que no hi ha cap personatge lliure de masclisme ja que ens hem educat en una societat masclista. I que si cal dir “aquest cantant/científic/il·lustre pensador/honorable regidor és masclista”, doncs es fa. I es fa perquè no hauria d’existir això del poder o autoritat absoluta i no poder criticar el masclisme d’un o l’altre. I es fa perquè, que punyetes, tenim tot el dret. Sobretot hi tenim tot el dret les que treballem des de fa anys el tema de les violències de gènere en silenci o fent soroll, i les que el vivim com a dones. Òbviament. I sense demanar permís ja que fer-ho seria de manses i submises. Però, bah, poso la mà al foc que vostè coneix els moviments de dones que han lluitat des dels temps dels grecs i romans, que sap què és el consentiment, com sap qui són aquests de la Manada que realitzen violacions col·lectives i representen només una petita part de la cultura de la violació implantada en aquest estat. Sé que no utilitzaria un nom com Manada sabent que pot ferir sensibilitats.

Sé que sap que denunciar actituds sexistes es pot fer de mil maneres, des de la legal a la crítica, el boicot, l’escrit, la manifestació, perquè sé que com a bon demòcrata vostè sap que de maneres de denunciar i acabar amb el masclisme n’hi ha moltíssimes més que la denuncia legal.

I sé que li importarà moltíssim no ser masclista, no fer comentaris masclistes ni tenir actituds masclistes ja que la regidoria d’Igualtat depèn de vostè. Sé que el consistori el faria rectificar en bloc. Que tot és molt correcte.

Sé que la feina que fem moltes dones de la comarca des de fa anys amb la prevenció i la sensibilització contra les violències de gènere no serà vostè que la tiri pel terra amb uns comentaris que podrien semblar sortits d’un ego que no cap enlloc.

I sé, per acabar, que segurament li importi un rave el que li digui ja que potser li molesta que sóc anarcofeminista, anarcosindicalista, que de vegades em deixo pèls a l’aixella o al bigoti, i que la feina o lluita que estigui portant a terme se la passa per la planta dels peus com es passa per allí la feina que han fet les dones al llarg de la història. Però a mi tampoc m’importa gaire. De fet no m’importa gens. No ens importa gens perquè estem divines de la muerte en la nostra dignitat suprema. Només estava esperant arribar al final de l’article per dir-li:

Ep! Espolsa’t una mica aquí, que t’hi ha quedat una mica de caspa!

Gràcies

 

Moralina:

Quien se matxopica, femiajos come

Anuncis

Debats del 8M d’enguany, 2017/ Debates del 8M de este año 2017

Aquest any pel Dia Internacional de la Dona Treballadora vam organitzar activitats diverses. Dues d’elles van ser dos cinefòrums: el primer va ser un passi amb debat posterior de documental Cuidado resbala i el segon va ser el passi de la pel·lícula Pago Justo de la que hi va haver debat informal. Trobo interessant apuntar quatre coses dels debats i converses posteriors per saber en quin punt estem i què hem de treballar.

mujersuperwoman

Jo personalment i molt sincerament he d’agrair la sinceritat i les ganes de participar en el debat dels companys i companyes, de voler i saber posar el dit a la nafra sense generar drames. O sigui en resum, la voluntat de voler afrontar el debat des d’un lloc que no és a la defensiva i que vol reflexionar i avançar. I tela marinera les coses que van sortir, sobretot a la primera sessió (segur que oblido moltes però vosaltres ja les recordareu, ja).

No vull fer una sinopsi del documental Cuidado resbala perquè l’ideal seria que el veiéssiu, el que sí que diré, per a que entengueu el context del debat, és que parla del treball de la llar, tant del remunerat (i les dones treballadores de la llar organitzades) com del no remunerat. Coses que van sortir després de veure el documental (que jo pensava que seria menys traumàtic que el passi del monòleg No solo duelen los golpes, i resulta que no):

1. Crida l’atenció la Cadena Global de Cures. Perquè? Doncs perquè com les tasques de la llar i de cures no es consideren treball i no entren en els factors a tenir en compte per a explicar l’economia, el funcionament de famílies i parelles i les relacions de poder, mai s’havia pensat en que les conseqüències de que ni els homes, ni les empreses ni els estats es responsabilitzin de les tasques de llar quan les dones sí que entren al mercat laboral són que altres dones d’altres indrets són les que fan aquestes tasques. En els països occidentals, per exemple, o bé les dones tenen una jornada inacabable ja que a part de treballar fora de casa són les que encara assumeixen el treball de casa i de cures, o bé si hi ha prou diners es contracta una altra dona generalment d’un altre país que al seu torn està deixant les “seves” tasques de la llar (no remunerades) que seran realitzades generalment per una altra dona (àvia, tieta). Es miri com es miri és una tasca de dones.

2. A partir d’aquí el debat va força sol. Les tasques de la llar les fem en major part les dones. En un moment del documental diu molt encertadament que aquestes tasques no es poden deixar de fer i que són les que ens mantenen. Menjar, la higiene, la organització de la vida, l’educar, l’escoltar, l’afecte etc són en resum les tasques de cura i a la majoria de les cases són unidireccionals, les fem les dones. I la cosa és que no es poden deixar de fer, són supervivència. Però no són importants (tindrà alguna cosa a veure això amb el fet que deia el documental que tradicionalment les tasques de llar estaven relacionades amb esclavitud i presos de guerra fins que a l’edat de la “raó” s’oficialitza que és tasca de dones exclusivament?). Deia que són tasques no considerades importants si no, no seriem on som. 

3. Tot el que fan els homes és l’important, o sigui el que es fa fora de la llar és l’important i és el que es paga i és el que compta. Això es tradueix en que a les cases/relacions/llars/famílies només és important el treball i el sou de l’home. Però el tema és molt més profund: només és important que ell descansi, que ell tingui temps d’oci, que ell tingui temps per a desenvolupar-se com a persona, que ell no hagi de ser atabalat, que ell tingui temps de militar etc. Els homes estan al centre i només importen ells, i mentre ells no fan esforços per a assumir les tasques del espais on viuen és la persona que tenen al costat qui ho ha de fer. Per molt que no ho faci sempre amb plena dedicació, al final ho ha de fer ella perquè cal menjar, estar netes etc. Com que al final ho acaba fent ella, és ella la qui acaba tenint menys descans, menys temps, menys relax i menys de tot perquè ell no ho fa. I a sobre si se li reclama a ell que ho faci, el més normal és que s’enfadi, s’agobii, i utilitzi mecanismes com el xantatge emocional per a no fer-ho o fer notar que no ho vol fer. No ho vol fer perquè creu que no li correspon.

4. Creu que la persona que té al costat hi és simplement per a fer-li de puntal per a que ell pugui fer les seves coses. I això tal com es va dir al debat és comportar-se com un patró. També dins els ambients militants. “No te’n refiïs d’un super militant perquè darrera d’ell el més probable és que hi hagi una dona explotada”.  Abans de continuar vull aclarir que la major part del que estic escrivint i el que escriuré va ser explicat per homes militants. Aquesta frase i els exemples que vindran ara també. He demanat permís per a plasmar-ho. I suposem que tot això servirà d’alguna cosa.

5. Surten a la llum experiències concretes i és quelcom que anima al debat perquè el treu de la generalització i de la concepció errònia de que “jo com que milito no sóc masclista i si no faig les feines de casa no és per masclista sinó per falta de temps”. Els companys militants ens expliquen que ells mateixos en etapes super militants no feien absolutament a casa i que era quelcom que ho feien les seves parelles dones. Afirmen que consideraven que tant la seva feina, com el seu temps com la seva militància era l’important i que ni se’ls passava pel cap que havien de fer la feina. Ni tant sols ho consideraven. I que si se’ls reclamava se sentien malament. Expliquen també que eren incapaços de pensar en cuidar amb coses bàsiques a qui els cuidava cada dia. O sigui que ni pensaven en fer-li un sopar decent si és que ells arribaven abans. Per a ells en el seu espai de convivència les tasques no eren importants. Els resulta ridícul vist amb perspectiva com lluitaven molt dins el lloc de treball, per exemple, però eren incapaços de netejar la seva pròpia porqueria i li carregaven tot a les companyes sense ni tant sols pensar.

6. Surt com van der educats: no els van ensenyar a fer les coses però a les seves germanes sí. Mentre les germanes (i mares) feien les tasques ells sortien amb els amics. Però tots i totes destaquem que és una explicació però no ha de servir d’excusa ja que a militar, per exemple, normalment tampoc te n’ensenyen a casa i bé que es fa. Però encara més enllà, van viure com els grans lluitadors i sindicalistes on treballaven lluitaven molt a la feina però no movien un dit a casa, per tant es servien del treball diari de les seves companyes per a poder militar, i després “les treien” els diumenges. Aquests és una altra: quants militants volen compensar el no fer res a casa i el no ser-hi mai regalant un detall o “traient” la dona a passejar els caps de setmana? Quants se senten molestos quan la companya és militant o és “peleona” a casa? I quants li tanquen la porta a la dona al fet de conèixer l’anarcosindicalisme perquè ja els va bé que la dona no hi sigui? El model “normal” de militant és el que no es dedica a la casa i a les cures, l’afecte i el respecte a la parella perquè no ho considera ni important ni cosa seva. Apareix la mamitis o la figura de l’home-nen mimat que busca que la seva parella sigui la seva mare/infermera/cuinera/netejadora etc i que només veu l’explotació i sobreesforç que fa la seva mare però no veu el que passa a casa seva perquè simplement reprodueix comportaments. 

7. Els companys comenten que quan han estat solters i havent estat vivint prèviament amb dones (mare, germana, parella) que eren les que feien les tasques  han hagut de passar per estar “coberts de merda” per a aprendre a fer les coses (“almenys no vam trucar a la mama”) i per adonar-se de com s’havien estat comportant. D’altres comenten que estan aprenent a fer certes tasques ara que viuen en parella. I també comenten que encara en alguns moments depèn de amb qui estiguin no diuen que dediquen el dissabte a fregar en comptes de a repartir pamflets a la fàbrica perquè es riurien d’ells, cosa que resulta dramàtica.
Què ens fa pensar tot això? Quants us sentiu identificats amb el que es va dir?

A quants us remou i us fa enfadar llegir això? Perquè?

Repartiment  del treball i de la riquesa? Quin treball i quina riquesa? 

Exercir el poder corromp? Quin poder?

…………………………

Este año por el Día Internacional de las Mujeres Trabajadoras organizamos diversos actos. Dos de ellos fueron dos cinefórum: el primero fue un pase con debate posterior sobre el documental Cuidado resbala y el segundo fue el pase de la película Pago Justo de la cual hubo debate informal. Creo que es interesante apuntar cuatro cosillas de los debates y conversaciones posteriores para saber en qué punto estamos y qué debemos trabajar.

mujersuperwoman

Yo personalmente y muy sinceramente tengo que agradecer la sinceridad y las ganas de participar en el debate de los compañeros y compañeras, y de querer y saber meter el dedo en la llaga sin generar dramas. O sea, en resumen, la voluntad de querer afrontar el debate desde un lugar que no es el de ponerse a la defensiva y que quiere reflexionar y avanzar. Y tela marinera con las cosas que salieron, sobretodo en la primera sesión (seguro que me olvido de muchas).

No quiero hacer una sinopsis del documental Cuidado resbala porque lo ideal sería que lo vieseis, lo que sí que diré, para que entendáis el contexto del debate, es que habla del trabajo del hogar, el remunerado (y de las mujeres organizadas) y el no remunerado.

Cosas que salieron después de ver el documental (que yo pensaba que sería menos traumático que el pase de No solo duelen los golpes y resulta que fue igual de traumático):

1.- Llamó la atención la Cadena Global de Cuidados. ¿Por qué? Pues porque con que las tareas del hogar no son consideradas trabajo y no entran en los factores a tener en cuenta a explicar en economía, el funcionamiento de las unidades familiares, el de las parejas y el de las relaciones de poder, nunca se había pensado en lo siguiente:  las consecuencias de que ni los hombres, ni las empresas, ni los estados se responsabilicen de las tareas de cuidados cuando las mujeres de occidente entran en el mercado laboral son que las mujeres de otras latitudes (colonizadas) son las que asumen estas tareas. En los países occidentales, por ejemplo, o bien las mujeres tienen una jornada inacabable de trabajo y que realizan las tareas de cuidados además de trabajar fuera de casa, o bien se paga a otra mujer, generalmente procedente de otros lugares, que a su vez está dejando las tareas de cuidados que ella realizaba en manos, generalmente de otra mujer (abuela, tía, hermana…). Se mire como se mire, las tareas de cuidados y del hogar son tareas asignadas a mujeres.

2.- A partir de aquí el debate va solo. Las tareas del hogar las hacemos mayoritariamente las mujeres. En un momento del documental dicen, muy acertadamente, que son tareas que no se pueden dejar de hacer y que son las que nos mantienen. Comer, beber, la higiene, la organización de la vida, educar, escuchar, el afecto, etc. Son tareas de cuidados y en la mayoría de las casas son unidireccionales, las hacemos las mujeres. Y la cosa es que no las podemos dejar de hacer, son supervivencia. Pero no resultan importantes ( ¿tendrá que ver con el hecho, que decía el documental, que tradicionalmente las tareas del hogar las realizaban esclavos y presos de guerra hasta que en la edad de la razón se asignan a las mujeres de manera exclusiva?). Decía que son tareas no consideradas importantes, sino no estaríamos en el punto en el que estamos.

3.-Todo lo que hacen los hombres es importante, o sea que lo que se hace fuera del hogar es importante y es lo que se paga y lo que cuenta. Esto se traduce en que en las casas/relaciones/hogares/familias solo importa el trabajo y el sueldo del hombre. Pero el tema es mucho más profundo: solo es importante que él descanse, que él tenga tiempo de ocio, que él tenga tiempo para desarrollarse como persona, que él no tenga que ser molestado, que él tenga tiempo de militar, etc. Los hombres están ene l centro y solamente importan ellos, y mientras ellos no hacen esfuerzos para asumir las tareas de los espacios que habitan le toca hacerlas a la persona que tiene al lado. Por mucho que ella no lo haga con plena dedicación, da igual, a l final tiene que ser ella la que lo haga porque hay de comer y hay que estar mínimamente limpias. Con que al final lo hace ella, ella es la que acaba teniendo menos descanso, menos tiempo, menos relax y menos todo porque él no lo hace. Y encima si se le reclama al señor que lo haga resulta habitual que se enfade, se agobie y utilice mecanismos como el chantaje emocional para no hacer nada o para hacer notar que no lo quiere hacer. Y no lo quiere hacer porque cree que no le corresponde hacerlo.

4.- Cree que la persona que tiene al lado está simplemente para hacerle de puntal, para que él pueda hacer sus cosas. Y esto tal y como se dijo en el debate es comportarse como un patrón. También dentro de los ambientes militantes. “No te fíes de un super militante porque tras él lo más probable es que haya una mujer explotada”. Antes de continuar quiero aclarar que la mayor parte de lo que estoy escribiendo y de lo que escribiré fue explicado por hombres militantes. Esta frase y otros ejemplos también. He pedido permiso para plasmarlo y suponemos que esto servirá de algo.

5.- Salen a la luz experiencias concretas y es algo que anima el debate porque nos saca de la generalización y de la concepción errónea de que “yo con que milito no soy machista y si no hago las tareas de casa no es por machismo sino por falta de tiempo”. Los compañeros militantes nos cuentanb que ellos mismos en etapas super militantes no hacían absolutamente nada en casa y que lo cargaban a sus compañeras mujeres. Afirman que consideraban que tanto su trabajo como su tiempo de militancia eran lo importante y que ni se les pasaba por la cabeza que tenían que hacer tareas de casa. Ni lo consideraban. Y que si se les reclamaba se sentían mal. Explican también que eran incapaces de pensar en cuidar con cosas básicas a quien les cuidaba cada día. O sea que ni pensaban en hacerles una cena decente si ellos llegaban antes. Para ellos en su espacio de convivencia las tareas no eran importantes. Les resulta ridículo visto en perspectiva como luchaban tanto en sus puestos de trabajo por ejemplo, pero lo incapaces que eran de limpiar su propia porquería. Y como se lo cargaban a sus compañeras sin siquiera pensar.

6.- Sale a la luz la educación: no les enseñaron a hacer las cosas pero a sus hermanas sí. Mientras las hermanas (y  madres) hacían las tareas ellos salían con os amigos. Pero todas y todos destacamos que eso es una explicación per no debe servir de excusa ya que a militar normalmente tampoco te enseñan en casa y bien que lo hacen. Pero vamos más allá, explican cómo vivieron que los grandes luchadores sindicalistas luchaban mucho en el trabajo pero no movían un dedo en casa, por lo tanto se servían del trabajo de sus compañeras para poder militar a gusto. Y después las “sacaban” los domingos. Este tema también sale: ¡cuántos militantes quieren compensar el hecho de no hacer nada en casa y el no estar ahí regalando un detalle o sacando la mujer a pasear! ¡Cuantos se sienten molestos cuando la compañera es  muy militante o es “peleona” en casa! ¡Cuántos cierran la puerta a que la compañera conozca el anarquismo porque ya les va bien que no lo sepa! El modelo “normal” de super militante es el que no se dedica a las tareas de cuidados, al afecto y el respeto a la pareja porque no lo considera ni importante ni cosa suya. Aparece la “mamitis” o la figura del hombre-niño mimado que busca en su pareja su madre/enfermera/cocinera/limpiadora etc. Y que solo ve explotación y sobreesfuerzo en su madre pero no ve lo que pasa en su propia casa porque simplemente reproduce comportamientos.

7.- Los compañeros comentan que cuando han estado solteros, y previamente han estado viviendo con mujeres (madre, hermana, pareja) que eran las que hacían las tareas del hogar, han tenido que estar cubiertos de mierda (textual) para aprender a hacer las cosas (“al menos no llamaron a la mami”) y para darse cuento de cómo se habían estado comportando. Otros comentan que están aprendiendo a hacer las tareas ahora que viven en pareja. Y también cuentan que aun ahora, depende de con quien están, no dicen que dedican el sábado a fregar en vez de salir a repartir panfletos por la fábrica porque se reirían de ellos, cosa que resulta dramática.

¿Qué nos hace pensar todo esto? ¿Cuántos os sentís identificados con esto que se dijo?

¿A cuántos os remueve y os enfada leer esto? ¿Por qué?

¿Reparto del trabajo y de la riqueza? ¿Qué trabajo y que riqueza?

¿Ejercer el poder corrompe? ¿Qué poder?

I will survive (también castellano)

molles

No us ha passat mai que després d’estar molt de temps en estat de supervivència ja només us queda un fil d’energia?

No us ha passat mai que ni tant sols sabeu que fer-ne amb aquest fil per a no gastar-lo, per a no trencar-lo?

Al final no m’és gens afable aquesta èpica de la que es nodreix el mon (també el mon militant) en la que tot és resistir i aguantar. De vegades en aquest resistir en la vida, en amar, en lluitar, hi ha una simple perpetuació de l’estat de les coses. De vegades en aquest aguantar se’t van trencant les fibres de la pell.

La supervivència, l’anar tirant per no parar, l’anar fent estoicament fins arribar al cim no sempre comporta victòria. De vegades hi arribes estellada.

I com baixo estellada? El com. El com es sobreviu marca la fita i marca el repòs.

Si no fos tan tossuda potser ja seria sota l’aigua, però la més cabuda de totes necessita treves, i calma, i les roses que acompanyen un pa que no sempre t’ajuda a empassar-te la vida ni t’omple la panxa de somriures. Les molles en la vida, en tot els camps no alimenten, no són prou.

El coratge no és tirar. No. No us enganyeu. El coratge té a veure amb estimar i no amb èpiques barates. Amb pensar que construeix i cuidar-ho. El coratge són les roses. I les roses no són supervivència rasa, són vivència, són aquí i són ara. Quan hi són.

Mireia Redondo Prat

…………………………

molles

¿No os ha pasado nunca que después de estar mucho tiempo en estado de supervivencia ya solo os queda un hilo de energía?

¿No os ha pasado nunca que ni siquiera sabéis que hacer con este hilo para no gastarlo, para no romperlo?

Al final no mo es afable esta épica de la que se nutre el mundo (también el mundo  militante) en la que todo es resistir y aguantar. A veces en este resistir en la vida, en amar, en luchar, hay una simple perpetuación del estado de las cosas. A veces en este aguantar se te van rompiendo las fibras de la piel.

La supervivencia, el ir tirando para no parar, el ir haciendo estoicamente hasta llegar a la cima no siempre comporta la victoria. A veces llegas rota.

Y ¿cómo bajo rota? El cómo. El cómo se sobrevive marca la meta y marca el reposo.

Si no fuera tan tozuda quizás ya estaría debajo del agua, pero hasta la más cabezona necesita treguas, y calma, y las rosas que acompañan a un pan que no siempre ayuda a tragarte la vida ni te llena la barriga de sonrisas. Las migas en la vida, en todos los campos, no alimentas, no bastan.

El coraje no es tirar. No. No os engañéis. El coraje tiene que ver con amar y no con épicas baratas. Con pensar que construir y cuidarlo. El coraje son las rosas. Y las rosas no son supervivencia rasa, son vivencia, son aquí y son ahora. Cuando están.

Mireia Redondo Prat

Guia d’Autodefensa Feminista/ Guia de Autodefensa Feminista

Document en PDF (Guia d’Autodefensa Feminista)

a través de Guia d’Autodefensa Feminista — Federació Comarcal CGT Baix Penedès

 

noia y gat

 

A la Federació Comarcal hem realitzat aquesta guia d’autodefensa!

……………………….

En la Federación Comarcal hemos hecho esta guia de autodefensa, la tenemos solo en catalán, cuando hagamos una traducción la colgaremos también!

 

Documents per al debat, masclismes/ Documentos para el debate, machismos

Document en PDF (“Masculinitats, Masclismes i Micromasclismes”)

a través de “Masculinitats, Masclismes i Micromasclismes” — Federació Comarcal CGT Baix Penedès

 

joder

 

A la  Federació Comarcal hem fet un recull de documents per a debatre!

…………………

En la Federación Comarcal hemos hecho una recopilación de textos para el debate! En la compilación hay muchos en castellano, cuando podamos traducimos y los colgamos todos en castellano!

 

Tot el que cal tenir en compte. Article a l’Espineta/ Todo lo que hay que tener en cuenta. Artículo en Espineta

Bon dia!

Us poso l’enllaç a l’últim número de l’Espineta amb Caragolins. Llegiu-lo tot eh! Però sapigueu que a les pàgines 5 i 6 hi ha una coseta que he escrit!

És una revista super reconamable! Formació, informació, debat!!!
https://issuu.com/espineta/docs/espineta_num33_catal___web

I aquí us el copio primer en català y després en castellà:

Tot el que cal tenir en compte

Fer un exercici de memòria històrica i social sempre resulta útil per diversos motius: per a recordar on ens hem deixat allò que hem perdut, per a rememorar el lloc d’on venim, per a saber si estem molt lluny d’aquest lloc, per a saber que no som excepcionals sinó que simplement seguim… I potser podríem seguir. Però anem poc a poc i parem, a veure si podem respondre els enigmes plantejats ara que s’acosta el 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Mujeres mineras

On ens hem deixat allò que hem perdut?

A totes ens passa que perdem coses, perdem el nord, perdem la perspectiva o perdem de vista. Potser no totes pensem que hem perdut quelcom, diguem que jo sí que sento que alguna cosa se’ns ha caigut pel camí i he decidit quedar-me una mica als marges per a veure si ho trobo: on és aquella potència que movia centenars de milers de dones treballadores ( fabrils, domèstiques, mestresses de casa, cosidores, mineres…)? Quan parlem de les dones treballadores, parlem d’elles, amb elles o sobre elles? On ens hem deixat la senzillesa del ser carrer?

I és que hi ha una diferència entre sortir al carrer i ser carrer. Entre teoritzar o debatre sobre dones treballadores i ser-ho. Entre voler mobilitzar-les o ser-hi. Són punts de partida molt diferents. Quan hi ha manifestacions feministes o de dones als carrers, quantes som? Quines som?

Podria dir que ens perdem en discursos amb paraules estratosfèriques, o en debats interessants però de consum propi. Potser pensem que tenim molt a dir i molt poc a escoltar. Potser la nebulosa del terme classe mitjana i els seus costums ens han amarat també a nosaltres. Però també podria dir que el perill de donar per suposat que el feminisme és i ha de ser transversal és precisament diluir els principis del feminisme de classe, descafeïnar la lluita diària de les dones treballadores, usurpar l’espai d’aquestes i centrar forces en qüestions que se’ns venen com a primordials i potser no ho són tant.

Rememorem d’on venim…

Afirmar que el feminisme és i ha estat transversal és anhistòric i de fet una mirada acurada als moviments de dones dels segles XIX i XX ens deixarà ben clar que les dones treballadores ( incloses les mestresses de casa) anaven per  una banda i les dones de la mitja i alta burgesia i de classes altes per una altra. Sí que podem afirmar que dins d’aquesta separació d’espais polítics hi havia diverses maneres de relacionar-se. Si prenem l’exemple de les socialistes alemanyes o americanes podem veure una relació tàctica amb les dones sufragistes per a aconseguir la consecució de certs drets per a les dones, com el vot. La diferència entre socialistes i sufragistes és que les primeres veien el dret al vot o al divorci com uns drets més, com a vies per a viure en més igualtat sense perdre de vista la lluita de classes i la transformació social, i les sufragistes veien aquests drets com a objectius. No hi havia una gran proposta de canvi del sistema en el segon cas, sí que podien identificar problemes a solucionar, però mai es proposava per part seva un canvi estructural. Les dones anarquistes, per exemple, no van fer campanya pel dret al vot, de fet la feien per l’abstenció, i proposaven altres canvis. Si bé és cert que van col·laborar en alguns espais antifeixistes amb dones i organitzacions republicanes, el cert és que l’enfrontament de classe era evident entre les dones llibertàries i les dones burgeses.

No és fins als anys quaranta que es comença a parlar, amb les dictadures feixistes encara sobre la taula, a les esferes polítiques europees de les dones com a agent conservador de la pau social. D’aquesta manera el discurs que les dones de grups catòlics, de partits de dretes, d’organitzacions de classe burgesa, havien estat repetint als anys vint i trenta per a treure les dones obreres dels carrers quedava legitimat per les Nacions Unides. Es posava fre a dècades de moviments de dones organitzant vagues, soviets, ateneus, vagues rereguardes, sindicats de dones etc. I així començava a calar, sota el discurs de la por al retorn a la guerra i a la precarietat, això de que totes les dones hem de vetllar per la pau social, i de que totes patim el mateix, que totes som iguals, això de que parlar de classe és tòxic, és tabú, i és egoista.

Estem molt lluny d’aquest lloc?

Estem més a prop de seguir la corda a això de que el feminisme de classe és vell i egoista, és tòxic i agressiu, que no pas de la lluminosa potència de canvi que tenien les nostres avantpassades treballadores. Estem més a prop de vegades del paternalisme i del saló que del colze a colze i la senzillesa honesta.  Tenim eines per a oferir, per a acompanyar, per a encendre la guspira? Segur que sí, en tenim, tenim la capacitat per a afrontar l’assetjament sexual als centres de treball, crear maneres d’actuar cada cop més efectives i respondre cada cop millor. Tenim la capacitat per a capgirar el concepte de treball i parlar no només de l’escletxa salarial sinó de com ha de canviar la forma de treballar dins i fora de casa per a transformar la vida. Tenim la capacitat per a crear aquest acompanyament i aquesta resposta en casos d’agressions, en casos de desallotjaments, en casos d’acomiadaments. Però, ens falten potser dues passes per a apropar-nos al lloc on érem:

1.- Escollir bé les eines que volem utilitzar. Volem gastar energies en eines institucionals, fent del feminisme de classe un feminisme institucional, més de gestió i postura que de transformació real? O volem retornar a la recepta de tota la vida de les nostres àvies: l’acció directa, la de crear i afrontar? Escollir una o altra ens portarà de manera indefectible a teixir aliances ben diferents, i cada aliança portarà a llocs ben diferents, un d’ells ben ple de trampes. Jo apostaria per la segona, la de fer, aquesta tant perillosa.

2.- Tenir al cap que les eines que podem aportar són per a totes les dones treballadores, no són pas només per a nosaltres. Tenir clar que aportem i ens aporten. Partir d’altres postures comporta partir de la verticalitat i així parlem de dones treballadores en abstracte sense fer res pràctic. Hi ha un abisme entre pensar que tenim eines de curt termini i prou o pensar que aquestes tenen un potencial organitzatiu i revolucionari enorme. Organitzar-nos les dones treballadores, dependrà, en gran part, de la nostra predisposició de ser-hi i de les nostres ganes de qüestionar frases grandiloqüents i que bloquegen el moviment com la que diu que totes som iguals.

No som excepcionals…

Som nenes a espatlles de gegantes que de vegades confonem la nostra capacitat transformadora amb una mica d’aquella arrogància de renegar d’allò de les àvies que no és res més que la lluita de les dones de la classe treballadora. Busquem termes excepcionals pel que elles ja van fer i potser se’ns ha caigut de les butxaques. Què és tot el que hem de tenir en compte ara que es parla tant de feminismes? Una cosa: no descafeïnar la memòria i la lluita de classe de totes les que ens han precedit i les que vindran.

Mireia Redondo Prat, Federació Comarcal CGT del Baix Penedès

……………………….

Buenos días!

Os pongo el enlace al último número de Espineta amb Caragolins, Leedla toda eh! Pero que sepáis que en las páginas 5 y 6 hay algo que he escrito! Aquí os lo copio en castellano.

Es una revista super recomendable! Formación, información, debate!!

Todo lo que hay que tener en cuenta

Hacer un ejercicio de memoria histórica y social resulta útil por diversos motivos: para recordar donde nos hemos dejado aquello que hemos perdido, para rememorar el lugar del cual venimos, para saber si estamos muy lejos de ese lugar, para saber que no somos excepcionales sino que simplemente seguimos…Y a lo mejor podríamos continuar. Pero iremos poco a poco, paremos, a ver si podemos responder los enigmas planteados ahora que se acerca el 8 de marzo, Día Internacional de las Mujeres Trabajadoras.

 

Mujeres mineras

 

¿Dónde nos hemos dejado aquello que hemos perdido?

A todas nos pasa que perdemos cosas, perdemos el norte, perdemos la perspectiva o perdemos de vista. Pero no todas pensamos que hemos perdido algo, digamos que yo sí que siento que algo se nos ha caído por el camino y he decidido quedarme un poco en los márgenes para ver si lo encuentro: ¿dónde está aquella potencia que movía centenares de miles de mujeres trabajadoras (fabriles, domésticas, amas de casa, costureras, mineras…)? Cuando hablamos de las mujeres trabajadoras, ¿hablamos de ellas, con ellas o sobre ellas? ¿Dónde hemos dejado la sencillez de ser la calle?

Y es que hay una diferencia entre salir a la calle y ser calle. Entre teorizar o debatir sobre mujeres trabajadoras y serlo. Entre querer movilizarlas o estar ahí. Son puntos de partida muy distintos. Cuando hay manifestaciones feministas o de mujeres en las calles, ¿cuantas somos?  ¿Cuáles somos?

Podría decir que nos perdemos en discursos con palabras estratosféricas, o en debates interesantes pero de consumo propio.  Al o mejor pensamos que tenemos mucho que decir y muy poco que escuchar. A lo mejor la nebulosa del término clase media y sus costumbres nos han empapado también a nosotras. Pero también podría decir que el peligro de dar por supuesto que el feminismo es y debe ser transversal es precisamente diluir los principios del feminismo de clase, descafeinar la lucha diaria de las mujeres trabajadoras, usurpar el espacio de éstas y centrar fuerzas en cuestiones que se nos venden como primordiales y que quizás no lo sean.

Rememoremos de dónde  venimos…

Afirmar que el feminismo es y ha sido transversal es ahistórico y de hecho una mirada cuidadosa a los movimientos de  mujeres de los siglos XIX y XX nos dejará bien claro que las mujeres trabajadoras (incluidas las amas de casa) iban por un lado, y que las mujeres de la clase media y la alta burguesía y las clases poderosas por el otro. Sí que podemos afirmar que dentro de esta separación de espacios políticos había diversas maneras de relacionarse. Si tomamos el ejemplo de las socialistas alemanas o americanas podemos ver una relación táctica con las mujeres sufragistas para conseguir la consecución de ciertos derechos para las mujeres, por ejemplo el voto. La diferencia entre socialistas y sufragistas es que las primeras veían el derecho al voto o al divorcio como unos derechos más, como vías para vivir en más igualdad sin perder de vista la lucha de clases y por la transformación social, y las socialistas veían estos derechos como objetivos. No había una gran propuesta de cambio de sistema en el segundo caso, sí que podían identificar problemas a solucionar, pero nunca se proponía por su parte un cambio estructural. Las mujeres anarquistas, por ejemplo, no hicieron campaña por el derecho al voto, de hecho la hacían por la abstención, y proponían otros cambios. Si bien es cierto que colaboraron en algunos espacios antifascistas con mujeres y organizaciones republicanas, lo cierto es que el enfrentamiento de clase era evidente entre las mujeres libertarias y las burguesas.

No es hasta los años cuarenta que se empieza a hablar, con las dictaduras fascistas aun sobre la mesa, en las esferas políticas europeas de las mujeres como agente conservador de la paz social. De esta manera el discurso que las mujeres de grupos católicos, de partidos de derechas, de organizaciones de carácter burgués, habían estado repitiendo durante los años veinte y treinta para sacar a las mujeres obreras de las calles, quedaba legitimado por las Naciones Unidas. Se ponía freno a décadas de movimientos de mujeres organizando huelgas, soviets, ateneos, retaguardias, sindicatos de mujeres, etc. Y así empezaba a calar, bajo el discurso del miedo al retorno a la guerra y a la miseria, esto de que las mujeres debemos velar por la paz social, y de que todas sufrimos lo mismo porque todas somos iguales, y que eso de hablar de clase es tóxico, es tabú y es egoísta.

¿Estamos muy lejos de ese lugar?

Estamos más cerca de seguirle la corriente a esto de que el feminismo de clase es viejo y egoísta, tóxico y agresivo, que no de la luminosa potencia de cambio que tenían nuestras tatarabuelas trabajadoras. Estamos más cerca a veces del paternalismo y del salón que del codo a codo y la sencillez honesta. ¿Tenemos herramientas para ofrecer, para acompañar, para encender la mecha? Seguro que sí, tenemos, tenemos la capacidad de afrontar el acoso sexual en el trabajo, para crear nuevas maneras de actuar cada vez más efectivas y para responder mejor. Tenemos la capacidad de darle la vuelta al concepto del trabajo dentro y fuera de casa para transformar la vida. Tenemos la capacidad de crear este acompañar y esta respuesta en casos de agresiones, de desalojos, de despidos. Pero nos faltan quizás dos pasos para acercarnos al lugar que fuimos:

1.- Escoger bien las herramientas que queremos utilizar. ¿Queremos gastar energías en herramientas institucionales, haciendo del feminismo de clase un feminismo institucional, de gestión y de postura más que de transformación real? ¿O queremos volver a la receta de toda la vida de nuestras abuelas: la acción directa, la de crear y afrontar? Escoger una u otra nos llevará de manera indefectible a tejer alianzas distintas, y cada alianza llevará a lugares diferentes, uno de ellos lleno de trampas. Yo apostaría por la segunda, esa tan peligrosa.

2.- Tener en mente que las herramientas que podemos aportar son para todas las mujeres trabajadoras, no solo para nosotras. Tener claro que aportamos y nos aportan. Partir de otras posturas significa partir de la verticalidad y así hablamos de mujeres trabajadoras en abstracto sin hacer nada práctico. Hay un abismo entre pensar que tenemos herramientas de corto plazo y ya está o pensar que éstas tienen un potencial organizativo y revolucionario enorme. Organizarnos las mujeres trabajadoras dependerá, en gran parte, de nuestra predisposición de estar ahí y de nuestras ganas de cuestionar las frases grandilocuentes que bloquean el movimiento, como esa que dice que todas somos iguales.

No somos excepcionales…

Somos niñas a espaldas de gigantas que a veces confundimos nuestra capacidad transformadora con un poco de aquella arrogancia de renegar de lo de nuestras abuelas: la lucha de las mujeres de la clase trabajadora. Buscamos términos excepcionales para lo que ellas ya hicieron y que a lo mejor se nos ha caído de los bolsillos. ¿Qué es todo lo que tenemos que tener en cuenta ahora que se habla tanto de feminismos? Una sola cosa: no descafeinar la memoria y la lucha de clase de todas las que nos han precedido y de las que vendrán.

Mireia Redondo Prat, Federació Comarcal CGT del Baix Penedès

Actes 25 de novembre al Baix Penedès — Federació Comarcal CGT Baix Penedès/ Actos 25 de Noviembre en el Baix Penedès

Actes 25 de novembre al Baix Penedès De cara al 25 de Novembre, Dia Internacional contra les Violències de Gènere, diversos col.lectiu vendrellencs hem organitzat una concentració el divendres 25 a les 19:30 a la Plaça Vella del Vendrell per a rebutjar i respondre entre totes al masclisme. En acabar, a les 20:00 […]

a través de Actes 25 de novembre al Baix Penedès — Federació Comarcal CGT Baix Penedès