Un cop passada la Candelera, em ve de gust endinsar-me en el món de les dones d’aigua. Crec que hi encaixa a la perfecció, ja que el concepte de deessa donzella i blanca que representa la festivitat de la Candelera, Imbolc o festa de la llum, em porta a imaginar aquestes dones de fum, llum o aigua, passejant a la vora dels estanys, rius o coves les nits de primavera. L’imaginari llegendari fa que pensem en aquestes dones com a joves, belles, blanques, de llargs cabells, sovint rossos, i pentinant-se o seduint a pobres passejants. Però, què hi ha més enllà d’aquest estereotip?
Nimfa d’aigua de rika-ono, imatge trobada a DeviantArt.
Parlo de món de les dones d’aigua perquè aquests éssers tenen diferents maneres d’anomenar-se. I de vegades no són exactament el mateix tipus de personatges, però sí que s’engloben dins d’una mateixa família de personatges femenins, tot i que també n’existeixen de masculins. No trobem homes d’aigua, però sí que trobem encantats. Així que, per començar, direm de quines maneres més podem anomenar les dones d’aigua: dona de fum (o llufa), dona de fum i aigua, paitida, aloja, goja, encantada, fada, dríada, nimfa, lamia, xana, anjana, jana, moura… Sí, tot aquest conjunt de noms i denominacions ens el trobem designant éssers si no d’iguals característiques, bastant similars. Què és el que tenen en comú totes elles?
Per començar, viuen als voltants de llocs amb aigua: fonts, torrents, gorgs, estanys, rius, basses. O bé en coves, grutes o balmes on hi ha humitat. De vegades, en les històries sobre elles, es combinen tots dos elements. Com que ens trobem davant d’un mite que precedeix l’època romana, ha anat variant molt, però segurament deriva dels mites dels esperits de les aigües que trobem arreu del món i, de fet, en alguns indrets en els quals trobem una llegenda d’una dona d’aigua, també hi trobem troballes relacionades amb cultes a alguna deessa mare.
Cal dir que les coves han estat, des de temps ancestrals, molt relacionades tant amb la mort com amb el naixement, essent la gruta tant l’entrada a l’Inframon com també la sortida del ventre càlid i generador de la gran mare. Les coves són, per tant, el lloc ideal tant per parlar de naixements i mort, com per ser la casa dels éssers mitològics, les divinitats, les heroïnes i herois, indrets on s’esdevenen rituals de catarsi…
Podrem trobar un tipus de llegendes molt similars al seu voltant, tot i la gran quantitat de relats i llocs en els quals ens trobem aquestes dones misterioses i etèries:
O bé una Dona d’aigua i un humà s’enamoren i conviuen uns anys fins que ella, davant d’una promesa trencada o una ofensa marxa.
O bé una encantada fetilla a una noia que esdevé una encantada.
En aquestes llegendes hi ha elements que es repeteixen. Les encantades acostumen a ser vistes de nit, en nit de lluna plena de vegades, i estan pentinant-se els cabells o bé netejant les seves túniques blanques. La lluna és un dels símbols femenins per excel·lència, però també és interessant veure que en les llegendes de dones d’aigua, hi apareixen miralls o utilitzen l’aigua com a mirall. El mirall és sovint una de les formes metafòriques o simbòliques de la lluna, i també és un estri oracular, que veu altres temps, o que ajuda a entrar en altres dimensions. Així, el fet d’emmirallar-se té més a veure amb aquest vessant oracular o interdimensional que amb la vanitat i frivolitat que de vegades s’atribueix a aquestes figures. Podria ben ser que la deessa mare venerada en aquell indret del qual prové la llegenda que ens estan explicant fos lunar, i que habités l’Inframon i, per tant, tingués les seves maneres d’entrar o fer entrar les ànimes, al seu món de mortis.
Fada blava lunar, imatge trobada a xarxes.
El fet que la imatge típica de la dona d’aigua, com també, per exemple, de la sirena, sigui la de la jove pentinant-se a la vora de l’aigua, tampoc té a veure amb la frivolitat o vanitat que aparenta d’entrada. La pinta, que sovint és daurada, és un element habitual dels personatges mitològics femenins, sobretots els aquàtics, i la pinta és un element de foc que simbolitzava puresa. Així, més que trobar-nos una jove empolainant-se, trobem una dona purificant-se amb l’element del foc.
Tant els objectes que les envolten i els castells de vidre o aigua en els que viuen (castells ubicats en les profunditats dels llacs i gorgs o al fons de les coves i grutes) són sinònim d’abundància. I quan es casen amb un humà, la vida d’aquest esdevé, també, una vida pròspera en tots els sentits.
També hi ha diverses històries que les relacionen amb parts, embarassos, naixements i alletament. Ja sigui perquè elles ajuden a humanes en parts o criances o perquè són elles les que els hi demanen ajuda. El color blanc, relacionat amb els atributs de la deessa blanca, el blanc de la lluna, del fum, de les túniques, de la seva pell, de la llet, és molt habitual en les seves representacions o descripcions. I la seva relació amb els nadons, les primeres noces, la transparència de les aigües i del cristall dels seus castells, inclús dels miralls en els quals es miren, no deixa de remetre a aquesta gran deessa blanca que és a la vegada puresa, fertilitat, abundància, joventut, màgia, amor o inspiració. D’aquesta inspiració i de la recerca dels i les poetes d’aquesta deessa blanca, personalitzada o no en alguna dama bella i jove, objecte d’un amor de vegades impossible, en parla molt Robert Graves en La Diosa Blanca, i acaba anant a parar a aquestes llegendes i mitologies que provenen de deesses mare molt antigues i estimades.
No és gens estrany trobar elements tèxtils al seu voltant. Potser renten la seva roba, potser per ser rica has de robar una peça de roba d’una dona d’aigua, potser la roba es desfila, potser elles teixeixen, potser són filadores. En tot el ventall d’aloges, ondines i dones d’aigua, filar i desfilar és habitual i això ens ha de fer relacionar-les amb les Parques i, per tant, amb les tríades de deesses o triples deesses, altre cop.
Aquestes dones d’aigua tenen un caràcter dual, és a dir, que poden ser tant benèvoles com terribles. Això, d’una banda, es deu a tot el procés de demonització pel qual el cristianisme va passar tot el fet animista anterior. Però també es deu al fet que abans, precisament, del cristianisme, les divinitats no eren mai ni completament bones ni completament malèvoles i, per tant, els personatges que deriven, o en els quals es van transformant les deïtats antigues, tenen aquest ventall de reaccions i de caràcters. O bé es podria dir que s’acosten més al fet terrenal del que s’hi acosten els grans deus omnipotents i lliures de pecat. Lligat amb el seu caràcter dual i les seves reaccions, trobem un element de respecte als pactes al voltant de les dones d’aigua que s’emparellen amb humans. L’única cosa que elles demanen als homes és que no reneguin del que elles són i que no ho facin públic. I habitualment, tard o d’hora, acaba succeint que la seva parella o bé renega del fet que siguin dones d’aigua o bé revela que ho són. En aquest punt elles abandonen la casa i tornen al seu lloc d’origen (al llac, cova, gorg…), deixant sola la parella i retornant només a les nits i d’amagat a veure les seves criatures, si és que n’ha tingut.
Són implacables si es trenca la seva confiança i el seu límit, castiguen la mentida, la trampa i el traspàs de límits també amb la natura. De fet, són personatges que transmeten uns valors que, ens semblin massa rígids o no, tenen a veure amb el respecte (a la paraula, a la natura, als acords…). I, anat una mica més enllà, el seu caràcter dual, tant benèvol com terrible, està en consonància profunda amb l’element de la natura al que estan lligades: l’aigua. Aquesta, pot ser tant nodridora com devastadora, té el seu ritme, i la seva pròpia condició, et pot acompanyar o et pot enfonsar. Per tant, no respectar una goja pot ser l’equivalent a no respectar les forces de la natura, voler domesticar una dona d’aigua pot ser l’equivalent a voler dominar la natura. Per això el significat profund de les dones d’aigua és tan poderós.
Finalment, cal destacar que les aparicions de les goges se situen habitualment en nits especials: el solstici d’estiu, l’equinocci de primavera, nits de lluna plena o nits de superlluna. O bé en moments de canvi del dia: l’albada, el crepuscle, la mitjanit… Moments que, com ja sabem, dilueixen el vel que separa els diversos mons. És realment destacable la noció de diversos mons o altres dimensions que es toquen, creuen i conviuen, noció poc explorada i que em fa pensar en el món de les fades, però també amb Mirmanda, el país d’Iràs i no Tornaràs o la mateixa Avalon.
Les figures femenines llegendàries lligades a la protecció de les aigües són universals i prenen una dimensió col·lectiva i potent que perviu en el temps segles i segles, però no ho fan com a figures mitològiques que tinguin una superioritat respecte dels éssers humans, sinó que ho fan des dels seus mons amagats, les seves pròpies dimensions, i la seva diferència. Formen part d’un sistema de creences molt arrelat, d’un mitopaisatge que no és tant una gran invenció sinó un esforç creatiu sobre un fons real. I el fons real és la seva connexió amb el culte a les deesses mare aquàtiques. Els primers vestigis del culte, en les nostres contrades, el trobem en els segles VI a.C-I a.C en les societats iberes. El culte a les aigües era habitual, fos dolça, salada o medicinal, i es relacionava amb la protecció, la fertilitat i les capacitats oraculars. Era un culte molt estès fins al punt de poder traçar una continuïtat cultural en certes fonts i brolladors que venen des dels temps neolítics i perviuen al llarg dels segles. De fet, no és gens estrany trobar santuaris ibers de culte a les aigües.
L’aigua, doncs, tenia el factor sanador, el protector, el nodridor, el terapèutic i el màgic, i es podria entendre que les aigües eren els habitatges d’algunes divinitats.
Si avancem una mica en el temps, ens trobem amb les nimfes romanes, que eren personificacions dels elements naturals i a les quals, sovint, se’ls atribuïa un llinatge diví o eren un cor de servidores d’una divinitat concreta. No eren una figura mitològica com les olímpiques, sinó figures locals a les quals es retia culte i a les quals se’ls atribuïen certs poders. Es podria dir, doncs, que eren semidivinitats o divinitats menors i, sobretot, col·lectives. Com les dones d’aigua dels contes i llegendes, se les descrivia com a dones joves i belles, profundament relacionades amb la natura. De fet, hi havia nimfes relacionades amb múltiples elements naturals, no només aigua, però en les aquàtiques hi podem trobar nimfes de fonts, de pantà, de gorg, de llac, de riu… El culte a les nimfes d’aigua es retia als nimfeus, unes construccions circulars o semicirculars ubicades en fonts, brolladors o en grutes i que de vegades culminaven en inicis d’aqüeductes. Els nimfeus no eren només santuaris o dipòsits d’aigua, eren llocs de trobada on fins i tot es podien celebrar matrimonis. M’agradaria destacar les nimfes Camenes de les fonts només pel fet que eren molt estimades i invocades per les dones treballadores, informació que trobo tant sorprenent com bellíssima.
Les nimfes romanes, hereves del món hel·lenístic, eren també font d’inspiració poètica, cosa que em connecta amb el motiu inicial del llibre de Graves, la Diosa Blanca: la recerca de la inspiració del o la poeta que prové de la visió de la deessa blanca, tant benèvola com terrible.
Com sempre, hem de parlar també de les influències de més enllà dels Pirineus, com passa en tots els personatges que ens trobem. Si ens n’anem cap a terres germàniques i nòrdiques podrem trobar deesses com Holla o Holle que, si bé no són exactament aquàtiques, sí que són, per exemple, deesses de les alçades o relacionades amb àmbits celestials i nivis. Són deesses que viuen en espais de natura als quals no és senzill accedir i tenen el mateix sentit i caràcter que el de les deesses aquàtiques iberes, per exemple. A més, se les pot ubicar tant al cel com en un pou profund com en un cim. Huda, Holle i Holla era una deessa amb tres facetes: la que governa el sol, la que governa la neu i la que governa la pluja; a més custodiava el cercle de vida de les persones des del naixement fins a la mort. Representa la fertilitat i és una guardiana dels boscos i els seus éssers vius. Se la descrivia com la més estimada per les donzelles, amant de les tasques domèstiques, en especial les de filar i cosir, amant del treball i tan bon punt es personificava com una jove donzella de pell blanca i cabells daurats com apareixia com una anciana. S’estima que podria ser una deessa paleolítica, i tal com la trobem descrita té elements molt similars als de les dones d’aigua.
Però també hi trobem uns personatges que no trobem en les nostres contrades, però que ens recorden als i les encantades: els elfs i elfes. Deixant a part les lectures modernes (i meravelloses) del món èlfic, el que trobo interessant i molt relacionat amb tot aquest món de dones d’aigua, encantades i encantats, és que són figures que viuen en els seus mons i comunitats, en mons i dimensions diferents, però es relacionen amb els i les humanes. També tenen el caràcter dual, un sistema de valors ferri, i una connexió tant amb la protecció de l’ètica i com amb la de la natura. No són exactament divinitats ni éssers superiors, sí que són diferents en tant que són genis, esperits elementals o personatges d’altres mons. Per exemple, són més longeves i longeus, i als seus mons no transcorre el temps, com ocorre en el món de les fades. Són mons d’una abundància benèvola i lligada amb el respecte a la natura. Viuen a la natura, tenen una bellesa i esveltesa característica… En fi, que no són figures tan diferents. De fet, la dualitat èlfica es tradueix en l’existència de dos clans molt diferenciats en la mitologia nòrdica: elfs de llum i elfs obscurs. Com ja hem dit en diverses ocasions, pertànyer a l’obscuritat no té per què significar ser el mal absolut, de fet tenen un paper important en la història mitològica.
Empress Holda, Losenko, imatge trobada a deviantart.
Si anem a terres celtes, ens trobem amb una variada cultura de fades. Les Dames Blanques, les Banshees i la resta de fades, tenen una gran influència en l’imaginari popular. De fet, la paraula fada en llatí té a veure amb el concepte de destí, i és precisament en el món romà que trobem la deessa Fata, una divinitat menor del destí relacionada amb les nimfes i la capacitat d’endevinació i predicció. És a dir, era una divinitat oracular. De fades aquí en trobem diverses, les Fades o Dames Verdes, les Fades o Dames Blanques, les Dames Velles (de vegades negres) i les Petites Dames. De vegades es representen alades, de vegades simplement són etèries. Sovint se les relaciona amb la dansa, la música o la inspiració, viuen a la natura i tenen les mateixes característiques que les dones d’aigua (viuen en altres mons, es relacionen amb les persones, tenen capacitats especials…).
Es parla, també, de Bones Dones o Dames de la Nit. Foren unes figures molt esteses per tota Europa durant l’Edat Mitjana i se les relacionava amb la família de les fades o dones d’aigua. Habitaven els boscos o les coves, a prop de llocs humits, i feien processons de nit en les quals retien culte a les deesses paganes antigues. Amb el procés de cristianització les Bones Dones van acabar essent espectres o bruixes que vagaven pels boscos durant la nit i que resultaven un perill social. De nou, ens trobem amb dues vies per a parar el culte a les deesses mare o personatges elementals durant tot el procés de cristianització. En primer lloc, la ja clàssica demonització: les dones d’aigua i fades acaben essent o bé petites dones alades de contes infantils o bé dones terribles, relacionades amb la bruixeria i el satanisme. I, en segon lloc, la santificació. Les ondines i dones d’aigua que no podien demonitzar o eliminar a causa del suport popular que tenien, varen passar a ser Verges Blaves, de fet la verge de Lourdes o santa Meritxell d’Andorra en són l’exemple més paradigmàtic.
El ritual del bateig no és res més que una adaptació de molts dels rituals relacionats amb les divinitats aquàtiques, pensem sinó en les típiques recomanacions populars de Sant Joan: submergir-se en llacs o platges. Qui diu Sant Joan diu altres ocasions. El bateig és la benedicció i protecció de la deessa mare de l’aigua, o els elementals aquàtics.
Per posar el colofó a l’entrada em ve a la memòria la Cova de les Bones Dones de Cabrera. Qui no diu cova de les Bones Dones diu Cova de les Bruixes o de l’Infern, així que ja podem fer funcionar el cap. A més, si sabem que va ser un santuari iber encara ens ajuda molt més a lligar gran part del que hem anat llegint al llarg d’aquesta entrada. Però quan coneixem que ben a prop d’aquesta cova s’hi troba la cova de les Formigues, que era un possible lloc d’enterrament (amb decoracions vermelles) i la Cova dels Tres Cercles ja tot lliga. Al costat dels tres cercles concèntrics que hi trobem a l’entrada d’aquesta cova hi ha també un triangle, símbols inequívocs de la noció de triple deessa. Ben a prop i en segles posteriors s’hi va gravar un Vade retro Satanna. Aquesta cova està curulla de relats i històries d’encantades que han sobreviscut a aquest intent d’exorcisme, i els vestigis que hi trobem ens expliquen que no només parlem de rondalles si no que estem davant d’un culte de protecció que tingué prou força com per a continuar viu entre nosaltres, ni que fos a través de mites, fins als nostres dies.
Boca superior de la Cova de les Bones Dones (imatge de la vikipèdia)
Detall d’entrada de la Cova dels Tres Cercles (imatge de la viqupèdia)
Moltes gràcies a Júlia Rocas Sumoy i el seu “Orígens i influències culturals de la figura de la Dona d’aigua”, al Terraxaman, a la Diosa Blanca de Robert Graves i a Llegendàrium.
Mireia Redondo Prat
Corbs i espirals 