Normalment, quan acaben les festes de Nadal mirem quan falta pel proper període de vacances llarg que ens permeti fer una bona aturada de la nostra feina. En aquest món governat pel cicle de producció del mateix sistema econòmic i social, les festivitats ja no són tant esdeveniments grans (sobretot vist des del punt de vista de les persones adultes), sinó aquelles parades entre mesos de feina. Així que segurament no les vivim amb l’alegria o la plenitud del seu significat, sinó que més aviat volem escapar del ritme i el temps sistèmics. I llavors, quan mirem el calendari des de principis de gener fins al març o l’abril, depenent de l’any, veiem que no hi ha festivitats d’hivern a la vista, fins a l’anomenada Setmana Santa. Sí que hi ha Carnestoltes que, tot i no ser un dia de festa com a tal, ens anima l’hivern, en cas que ens agradin les disfresses. Però sembla que hi ha un desert de festes hivernals des del dia 6 de gener fins a l’inici de la primavera. Potser la baixada d’energia i ànims del famós Blue Monday té a veure amb la sensació de desolació de quan mires el calendari de ponts i festivitats de l’any i del trimestre.
Deixant a part la presa de pèl que va significar en el seu moment la salarització de les nostres vides, procés que va iniciar durant l’edat mitjana, i que mereix un article a part, el cert és que després de les festivitats de Nadal o del solstici d’hivern, com li vulgueu dir, sí que hi ha una sèrie de celebracions plenament hivernals que s’han anat esborrant de les festivitats laborals dels calendaris. Per exemple, la setmana dels Barbuts o les festes dels Tres Tombs en són mostres que encara ens ressonen i se celebren, encara que no sigui un dia de festa laboral. Una de les que és i va ser una de les més importants celebracions hivernals és la Candelera.
Imatge trobada a les xarxes
Com no podia ser d’una altra manera, la Candelera forma part d’aquelles festivitats que tenen un origen anterior al cristianisme, i fins i tot anterior a l’imperi romà (que per motius que no comparteixo i no entenc sempre s’agafa com a referència), i que el calendari cristià va acabar assumint com a pròpia, transformada. Però només donant un cop d’ull als elements de la celebració d’aquesta diada, com per exemple, les candeles, no ens és difícil pensar en Santa Llúcia, el solstici i la llum. Però, anem a pams.
Segons el calendari de festivitats cristià, el dia 2 de febrer se celebra la Candelera, i aquesta festa té lloc quaranta dies després de Nadal, és a dir, del naixement de Jesús o el nen solar. I justament, aquesta festa commemoraria la presentació del nen davant les autoritats hebrees per part de Maria. Segons les creences jueves les mares havien (o han, desconec si encara s’ha de fer així) d’esperar quaranta dies després del part per a portar la criatura a la sinagoga i presentar-la. Aquests quaranta dies d’espera eren per a purificar-se. En algunes versions, es diu que en aquell moment, es feia una ofrena d’espelmes al temple, però això no s’afirma en totes les versions del significat cristià de la festa de la Candelera. L’afegit de les espelmes, tant si era una ofrena antiga a la sinagoga com si és un afegit posterior, s’afirma que és un element clarament animista i anterior tant al cristianisme com a les celebracions romanes del mes de febrer. En tot cas, aquest ritual hebreu era una manera d’introduir l’infant a la comunitat i purificar a la mare.
En el cas de la celebració cristiana de la Candelera relacionada amb aquesta presentació de l’infant solar al temple jueu, la festa estava reservada per les dones que havien estat mares durant el darrer any, les vídues, les dones que havien avortat i les que estaven embarassades. Totes elles feien desfilades amb grans espelmes de cera enceses. Aquesta manera de celebrar la festivitat de la Candelera o la Mare de Déu de la Candela, s’assembla moltíssim a una de les festivitats romanes que tenien lloc durant el febrer: la festa de les llums o de les torxes. En aquesta, les dones durant la nit anterior, avançaven en processó amb torxes enceses per a acompanyar de manera simbòlica a Demèter, a la recerca de la seva filla Persèfone a l’Inframon. Que en algunes versions del mite és raptada i en altres ella descendeix per pròpia voluntat.
Imatge trobada a xarxes
La relació entre la Candelera i altres festivitats romanes, segons sembla, no s’acaba aquí. Durant el febrer, un mes que tenia un caràcter purificador, tenien lloc les Parentàlies, unes festivitats de caràcter domèstic en les quals es visitaven les tombes de les persones mortes, es feien grans àpats i ofrenes a les tombes. Les espelmes tenien un protagonisme destacat, i aquestes celebracions, que s’allargaven fins al dia 21 de febrer, acabaven en les festes Feràlies, un autèntic dia de lis mortis. Els rituals de les Feràlies s’oferien a la deessa Tàcita, senyora de la mort, i provava d’aplacar els esperits de les persones mortes. Durant el febrer també se celebraven les Lupercals, ja explicades en l’entrada sobre el Pare Llop, aquelles festes ramaderes i antigues que posaven fi a l’hivern i parlaven de fecunditat. Segons algunes fonts, la celebració de la Candelera o de la purificació de la Mare, havia de substituir les Lupercals. En tot cas, sembla que la Candelera té més relació amb la festa de les llums o les torxes que amb les Parentàlies (ja que les oficiava el pàter familias), les Feràlies o les Lupercals.
La festa de la Candelera cristiana ens parla de la Mare de Déu de la Candela, una de les advocacions de Maria que tenen més antiguitat i que ens remet a festivitats de llum i de guia, de manera semblant a com ho fa Santa Llúcia abans del solstici d’hivern. És una de les personificacions més antigues de Maria perquè la celebració de tal festivitat és antiga també, de fet, a la regió de Palestina se celebrava ja abans del segle IV. I fou el papa Gelasi, l’any 496, qui la va introduir a la litúrgia cristiana. Segurament formava part d’aquelles festivitats animistes tan potents que era impossible de ser eliminada pel cristianisme, com passa repetidament al llarg del procés de l’establiment d’aquesta doctrina. En tot cas, des de temps ben antics, aquesta festa es coneix com la Festa de la Llum o de les Candeles.
Curiosament, tot i que no sorprèn, la celebració de la Candelera coincideix amb la celebració celta d’Imbolc, que se centra en la vinguda de la primera primavera, aquella que encara està oculta als nostres ulls, llevat que sapiguem mirar. Les primeres tiges d’herba entre la neu, les primeres flors que floreixen a finals de l’hivern, com les campanetes, alguna espècie d’ocell que arriba quan encara fa fred, però ja ha passat el solstici i els dies tenen més llum… És una celebració que parla de fertilitat i de recomençar la vida i és una de les quatre principals festes lunars del calendari celta. Les espelmes hi tenien molta importància, ja que s’encenien per a acompanyar el sol a escalfar la terra, la Mare Terra que començava a despertar i que guardava llavors i vida en el seu si. La deessa, després santa, Brigit era la personificació o focus de la celebració de la incipient primavera, i s’entenia com a l’arquetip de la donzella.
Imatge il·lustrada trobada a la pàgina deviantart.com
Brigit era la deessa sanadora del foc com a símbol de la càlida fertilitat però també de la força i el poder, del foc maternal i del foc de la metal·lúrgia. El moment de la veneració a Brigit era el moment ideal per consagrar les llavors, les terres i les eines utilitzades per a treballar la terra, però també és una celebració que fa referència a la llet i la lactància, al flux de llet reflectit, en primer lloc, en les primeres cries d’ovelles i cabres. Per aquest motiu, la llet i els productes làctics tenen molta rellevància en aquestes celebracions a part de les espelmes. I, de fet, en les celebracions de la Candelera apareixen imatges de verges lactants, no en va, les mares de deus de la llet són una advocació de Maria que són producte del sincretisme amb les deesses mare, en particular Isis alletant Horus. Brigit, doncs, és patrona de l’agricultura, del ramat, de la primavera, dels nous començaments, la maternitat i, també, dels pous. Si mirem algunes representacions de les decoracions i vestides de pous en honor a Brigit segurament ens recorda a algun dels nostres balls populars:
Imatge de vestida del pou de Brigit feta amb pètals, trobada a xarxes
Tant la Candelera com Brigit són inspiració i recomençar, llum i relació directa amb el flux de llet nodridora o la maternitat. I és molt més que probable que la Candelera fos un Imbolc el nom del qual s’ha perdut en la memòria. Però, encara podem aprofundir molt més, tant, que fins i tot arribarem al sentit del Dia de la Marmota.
Brigit, deessa solar celta, es considera també una representació de la Triple Deessa, guardiana del foc i el coneixement, i es pot representar envoltada de criatures, portant una torxa o amb diversos animals salvatges (com el llop), ramat i blat.
La Candelera té lloc 44 dies després del Solstici d’hivern i 55 dies abans de l’Equinocci de primavera. Des de ben antic ha estat considerada una molt bona data per a fer prediccions del temps, especialment dels dies de fred que queden per passar, quin sentit té, si no, la dita “Si la Candelera plora, l’hivern es fora, si la Candelera riu, l’hivern és viu”. En alguns indrets per la Candelera es fan servir altres mètodes de predicció del temps de la resta de l’hivern i l’inici de la primavera, per exemple, el famós Dia de la Marmota als EEUU. Però, com sempre, no podem pensar que aquesta és una tradició única d’aquelles contrades, simplement és l’única que ha transcendit més. Si aquell dia la marmota surt del cau i torna a entrar, perquè és un dia assolellat i veu la seva pròpia ombra, vol dir que l’hivern s’allarga. Si no torna al cau, perquè el dia està núvol, s’acaba l’hivern. Però això, ja es feia amb els ossos durant l’època romana, i probablement era una tradició copiada de tradicions animistes més antigues. El dia 2 de febrer es creia que els ossos sortien del cau i si hi havia lluna plena, tornaven a entrar, i això significava que l’hivern continuava unes setmanes més.
Aquesta predicció meteorològica relacionada amb els ossos coincideix amb les celebracions de les festes de l’os en algunes contrades pirinenques (però també a molts altres indrets del món) relacionades amb el culte de l’os. Són festivitats i cultes que provenen del paleolític i que pobles com els ibers van coninuar practicant, i segurament els romans les van heretar. En les festes de l’os del Pirineu, el sentit que s’hi amaga darrere és també el renaixement de la natura.
Imatge de la Festa de l’ós trobada a la pàgina pirineudigital.cat
La llum de la Candelera i d’Imbolc o Brigit, tenen el mateix sentit d’incubació i renovació de la vida que tenen les festivitats dels ossos i les marmotes. Com sempre, arribem al mateix punt de partida, de tota la desconnexió amb els cicles i l’entorn, el que se celebra i el perquè es fa, al qual arribem en cada una de les entrades.
Podem imaginar que la Candelera és el nostre Imbolc i que comencem molt abans que arribessin grecs i romans? Té el Dia de la Marmota el seu origen en les festes dels ossos? Seríem capaços de moure la nostra vida al voltant d’aquestes celebracions cícliques en un món fet de pantalles i llum artificial? Per què la celebració de la primavera latent, d’estar dins el ventre (imbolc, em-bowlk, in the belly) o de la llet (ewe’s milk, imbolc) i la llum, ha quedat tan relegada?
Per a pensar més al voltant d’això necessitem pensar en aquestes referències constants a la Triple deessa, però això serà més endavant…
Mireia Redondo Prat
Corbs i espirals 