Encara no hem acabat amb les celebracions primaverals, i és que la primavera, ja se sap, és trompetera! Un cop passades les celebracions que tenen més a veure amb els ventres i les terres plenes de vida que just comença a brotar, ens topem amb les festes que es consagren a l’esclat de la vida, a l’explosió dels ventres plens, dels ous oberts, de les flors, de les fulles i de la vida en plena excitació. Tot succeeix a l’exterior i és la sortida definitiva de tot i tothom cap enfora després del fred, la foscor i l’hivern. Són festes de llum, de sol, de color, en alguns indrets són festes de foc, i sobretot, de vegetals, balls, pícnics, romeries, noces (o vincles) i fertilitat.
Imatge d’un May Pole trobada a xarxes. Notem que és igual que els pals dels balls de cintes.
Comencem pel primer element que se celebra en aquestes dates, que, per cert, sovint s’allarguen des de finals d’abril fins ben entrat maig: els arbres. Donant un cop d’ull a la fotografia de més amunt, veurem una imatge que a moltis ens sonarà i és que les festes als arbres de maig són festes universals. Aquí trobem diversos pobles en els quals es fan plantades de l’arbre de maig com per exemple a Dosrius, Folgueroles, Balaguer, la Vall d’Albaida o a la Segarra. Una de les plantades més interessants és la de Cornellà de Terri, en la qual la romeria i el ball que s’hi fan inclouen un personatge, el Cornut, que ens recorda a un faune o, millor encara, a un dels déus banyuts animistes dels quals hem parlat en entrades anteriors. Les plantades dels arbres acostumen a incloure dos elements característics: un ball al seu voltant (sovint acompanyat de cintes de colors que es trenen al tronc a mesura que es desenvolupa el ball) i una colla de mossos que proven de pujar fins al capdamunt de l’arbre per emportar-se la corona de flors. Aquest altre element, les flors, i els colors vius decoren tant l’arbre plantat com els vestits i indumentàries.
Potser no cal dir-ho, però ho direm. L’arbre plantat és un element fàl·lic, i la corona de flors que s’hi encaixa dalt de tot, així com les cintes que l’embolcallen un cop fet el ball de cintes, crec que ens podem imaginar què poden simbolitzar. I és que les festes dels arbres i de la primavera avançada són, també, la celebració de la unió apassionada entre la deessa i el deu, però això ho reprendrem d’aquí una estona, ara continuem amb els arbres.
El fet d’escollir un arbre no és casualitat, de fet es podria haver escollit algun altre element com a símbol fàl·lic com per exemple un menhir o un carall trempat, però no. Els arbres tenen un lligam obvi amb les festes de la primavera, ja que exploten de fulles i flors un cop han passat mig adormits l’hivern. Però hi ha raons menys òbvies darrere d’això. Els arbres, en cultes animistes, digueu-n’hi pagans si preferiu, eren més que importants. És bastant coneguda la veneració als arbres i als vegetals que la cultura celta proferia, essent la cultura druídica un exponent al respecte. Però això no vol dir que en altres cultures no tinguessin importància o no fossin objectes de culte. Si parem una mica d’atenció, veurem com en molts indrets al costat d’un lloc de reunió com una plaça, una església, una ermita o un centre de decisió comunitària, hi ha un arbre important. En algunes cultures, les reunions rellevants de la comunitat es fan o es feien sota un gran arbre. O bé, podem observar la importància, antiga en el temps, de tenir arbres en llocs com els cementiris. Sempre hi ha un arbre centenari, un arbre simbòlic, un arbre monumental, tots amb significat. Bé, el fet és que si fem un repàs a mitologies diverses, els arbres de la vida, els arbres de la mort o els arbres del coneixement són força abundants.
Ja sigui en relats celtes, vikings, sumeris, eslaus, maies o el gènesi cristià, allà hi són: mons arbre, deesses arbre, arbres del coneixement del bé i el mal, de la vida, la mort. Alguns són teixos, altres són freixes, o pomeres, o figueres, però el significat tel·lúric, atàvic, poderós i universal que enllaça “el que està a dalt i el que està a baix”, els mons i els inframons, la terra baixa amb el cosmos, queda contingut en les arrels, els troncs i les branques dels arbres. Són com eixos que es comuniquen amb diversos indrets còsmics i, a més, tenen un inici, un desenvolupament i un final, una noció cíclica que, a més, connecta de manera molt visible amb la noció de fertilitat que se celebrava en temps reculats. Val a dir que sovint tenim una visió actual de la fertilitat destinada únicament a la sexualitat, però en el seu moment era un concepte més ampli i relacionat amb l’abundància i la vida en general. Això sí, les festes de la primavera florida connecten, naturalment, amb el pic d’energia sexual i fertilitzadora que corre suspesa en l’ambient en aquesta època de l’any.
Il·lustració de l’arbre de la vida i la mort trobada a xarxes.
Així doncs, convenim que els elements vegetals són essencials a les festes de primavera, festes de regeneració i plena de rituals de vegetació com per exemple la Patum de Berga. Durant els Plens una sèrie de personatges diabòlics vestits amb herba fresca i una màscara dansen o representen frenesís infernals al més pur estil dels homes de la molsa de Béjar o de les representacions del Green Man de les celebracions de Beltane (festa pagana de la primavera, posterior a Ostara). Respecte de Beltane, si bé hi ha força gent que defensa que és una festa neopagana, això no correspon a la realitat, ja que en la majoria dels llocs on encara se celebra, en la forma actual naturalment, fa segles que es fa.
Abans de marxar lluny, podem retornar i donar una ullada als elements vegetals que trobem en les festes primaverals de les nostres contrades. Ja hem apuntat tant les festes de plantada d’arbres de maig, així com els balls circulars que s’hi fan al voltant, així com el vestigi del déu cornut i senyor dels boscos que trobem a la Patum i hi podríem afegir les festes dels pins. Però encara ens queda parlar d’un altre element vegetal: les flors. Les festes d’enramades i de les vil·les florides no només omplen pobles i ciutats de catifes acolorides i perfumades, sinó que també engalanen els balcons i els carrers de flors i vegetals. En alguns llocs, com a Calaf, fa molt de temps, no només es decorava la vila amb flors, també amb branques de roure, om i boix d’on es penjaven fanalets i serrellets de paper (he de dir que m’ha fascinat la idea). Aquest tipus de decoracions ens recorda a aquests arbres decorats amb cintes de colors, mòbils de vent, cintes de flors, fanalets i llepolies que es poden veure en indrets on la festa de primavera, Beltane, May Day o les festes del foc de Bel encara se celebren o no s’han acabat de perdre.
Imatge d’un arbre de maig decorat anglosaxó trobada a xarxes.
Així que, com sempre, no estem tant allunyadis. De fet, és comú, en alguns indrets de Gales, Anglaterra o Irlanda, decorar finestres i balcons amb branques de serval, collir arç durant la matinada del May Eve (nit del 30 d’abril) i decorar les cases i els carrers amb les seves flors durant el May Day o primer de maig. Els balls rodons al voltant dels arbres, sigui amb cintes de colors o sense, ens fan pensar en els nostrats balls de gitanes i es fan iguals arreu d’Europa durant aquestes festes. Amb els mateixos colors vius a les cintes i els vestits, amb flors al capdamunt dels pals i decorant solapes o trenes. Els balls de cèrcols, amb els cèrcols decorats amb cintes de colors i flors, apareixen a diversos indrets europeus acompanyant la romeria de les festes de maig i la reina de maig (que s’anirà a trobar amb el Green Man o el senyor dels boscos cornut que sigui). Així que els balls de cintes, els rodons, els de cèrcols, etc, no només són de les festes majors, sinó que serien els grans protagonistes de les festes de finals d’abril i principis de maig. Podrien ser, les viles florides, llocs on fa una pila d’anys es feia una especial veneració del deu solar i senyor dels boscos? Podria ser o potser simplement hi han sobreviscut més aquestes festes que en altres pobles o ciutats.
I doncs, per què són tan importants aquestes festes de primavera florida? Com he apuntat tota l’estona, són la celebració de la unió entre la deessa i el deu, entre el cel i la terra, una unió que és cíclica, i és en aquest moment en el qual s’esdevé la passió, l’explosió, la fertilització. Per això mateix en diverses cultures és bo casar-se durant els mesos de maig i juny (aquí tradicionalment es deia que abril, maig i juny són mesos de bodes i comunions, oi?). El cas és que és el pic de la unió carnal, la celebració de l’amor en plenitud i el desig, cosa que, naturalment va ser més que condemnada pel cristianisme, novament. Però, també de nou, les festes primaverals tenien tanta força que no es van poder eliminar sinó que se’n van canviar alguns elements, es van eliminar altres i, no cal dir-ho, alguns es van demonitzar. Com per exemple el culte i el protagonisme del senyor dels boscos o deu cornut. El sol esdevé crucial en aquestes celebracions i, de fet, les decoracions florals, els balls rodons, les ascensions en camins espirals fins a cims on veure sortir el sol el primer dia de maig, són espectacles que se li fan al sol, a la calidesa fertilitzadora. Les formes rodones, les espirals, el moviment en aquests sentits, cerquen imitar la seva energia i la seva ascensió o sortida a l’exterior (sortida de l’inframon). Aquestes festes van tenir tanta importància que van passar a ser sabats, grans celebracions de bruixes i populars. Les festes florides són l’altra cara de la moneda de les festes de la castanyada o difuntis. Així, el vel entre els diferents mons està dissipat, són moments ideals per fer trobades de bruixes, per ballar en cercle, per trobar-se amb lis avantpassadis, i per consagrar-se a déus antics, en aquest cas el cornut. La nit del 30 d’abril es feien molts preparatius de les festes de maig, s’encenien fogueres, s’escollia l’arbre de maig, s’engalanaves les cases… Però d’ençà que l’església va decidir que aquell dia seria l’aniversari del diable la cosa va anar canviant. Per tot el que ja sabem, el diable no és res més que el déu cornut o senyor solar dels boscos, el company de la deessa, així que fent equivaldre tots els cornuts i green mans al diable es va acabar perdent la celebració nocturna en molts indrets, no a tots.
Així que, nois, comencem a tenir prou informació per saber que el nivell d’anorreació dels referents masculins o solars animistes va ser molt elevat a causa de la resistència a canviar cap al model social proposat per la fe que els demonitzava. Com a moralina: més insubmissió i menys complicitat (vejam si m’heu entès).
Imatge trobada a xarxes.
Aquí m’aturaré a parlar una mica més del déu banyut. Una de les representacions més habituals del déu banyut és una mitja lluna boca amunt sobre d’un cercle, forma que ens recorda molt al cap astat d’un brau. La mitja lluna representa, naturalment, les seves banyes que, al seu torn, són símbol de la seva virilitat, per això animals com el cérvol, el brau, el boc o d’altres, eren venerats. Però també representen la lluna creixent, aquella que és una recàrrega i renaixement de l’energia després del període de lluna nova. És solar. Entre ells també s’hi situen divinitats banyudes caçadores, protectores de boscos, llauradores i green mans. Poden ser guardians dels cicles reproductors, màgia solar, de les bèsties i la seva reproducció, del foc i la llum, com per exemple Belenos, Cernunnos, el Déu Roure, Pan o Vestio. En les festes primaverals, el déu banyut o verd, es representa en el seu vessant de jove que just ha despertat la seva virilitat, i s’emparella amb la donzella que just desperta el seu desig. Sovint es representava amb la meitat del cos en forma humana i la meitat del cos en forma animal, cosa que va servir d’excusa perfecta per la fe judeocristiana per a elaborar una fotografia del diable, mig boc o mig brau, banyut, lasciu i vinculat a la màgia i, naturalment, a les bruixes que el venerarien.
I aquí tornem a trobar-nos amb les nostres estimades i meravelloses bruixes. La nit del 30 d’abril, la del naixement del diable, va ser considerada la nit en la qual les bruixes fan un gran sabat i surten volant amb les seves escombres (escombres que, per cert, han realitzat en motiu de la festa de la primavera florida). Elles, i en alguns indrets la Cacera Salvatge de la qual ja hem parlat, sortien a fer de les seves. Feien vols en espiral fins als cims dels turons i allà ballaven en cercle tota la nit al voltant d’una bona foguera. Es posaven corones de flors i fulles al cap, o s’hi trenaven els cabells, ben enramats. Consagraven les seves escombres i es trobaven amb els esperits. Congriaven les fades i follets i s’hi estaven fins que sortia el sol, amb el diable, naturalment. Naturalment, allò més que trobades salvatges de bruixes malvades eren celebracions paganes de la primavera, amb les flors, les fulles, els balls rodons, el culte a lis ancestris i el foc. Un dels exemples actuals d’això és la Nit de Walpurgis. Walpurga era la deessa germànica, i de fet europea però amb altres noms, de la primavera i les festes de maig. Era també una deessa vident, una de les deesses blanques coronada amb foc. Es diu que les bruixes que continuaven celebrant les festes a la deessa Walpurga, feien fogueres als turons per fer rituals de fertilitat i endevinar el futur, cosa que ha evolucionat en els focs de maig.
Imatge de la nit de Walpurgis trobada a xarxes.
I ja ens hem trobat amb l’element del foc. A part de ser protagonista de la nit abans del primer de maig, cal dir que el foc servia per a fer-hi passar el bestiar pel bell mig. D’aquesta manera es beneïa els animals però també se’ls sahumava amb algunes herbes per fer-los passar algunes plagues com puces o paparres. Aquest no era l’únic moviment de bestiar, de fet era habitual que fos en aquestes dates que es mogués el bestiar a altres indrets per a fer la pastura estival.
Per si en teniu curiositat, la deessa de la primavera a la qual els romans rendien culte durant el mes de maig era Maia Maiestas o Bona Dea, que li dona nom al mes. Fou una divinitat de la fertilitat i la salut que, segons algunes versions, estaria emparentada amb Faune. Es deia, també, que en aquestes dates, lis ancestris (maioris) tornaven a aquest món i sembraven el desconcert, i per això també se’ls rendia culte. Era venerada per tothom, també esclavis, i hi havia rituals que estaven reservats només per dones. Als seus temples, hi abundaven els serps com a animal propi de la Bona Dea, essent símbol tant de la curació com del moviment circular o espiral. El seu culte era especialment antic, així que era, naturalment, preromà.
Per acabar, hi ha quelcom que és molt habitual durant els mesos d’abril, maig i juny que són les fires, tant els productes alimentaris com les de flors. I n’hi ha dues que són especialment significatives: la Feria de Abril i la de San Isidro. No cal dir que les flors són elements importants en la indumentària i en la decoració d’aquestes fires, així com els pícnics i els balls. Ambdues tenen, també, un tret característic i és que les faldilles del vestit típic de les dones, tenen “lunares”. Ja d’entrada, el mot “lunares” ens diu molt, però més enllà d’això, em fan pensar en el relat que vaig llegir un cop sobre les celebracions de la fertilitat d’algunes comunitats iberes, en les quals les dones iberes es vestien amb peces de roba blanca a les quals es cosien floretes vermelles, que sembrarien el vestit de cercolets vermells. El blanc, era el color de la forma de donzella de la triple deessa, i el vermell era el color de la seva forma madura. Així com la dona jove de les festes de maig, les reines de maig o deesses de maig, són la donzella blanca que ja passa a ser vermella, no costa gaire pensar que aquests vestits blancs esquitxats de vermell simbolitzaven el mateix.
Novament, ens trobem amb bruixes malèvoles i banyuts demonitzats, la triple deessa i el deu solar, la llum, el foc i el culte al món de l’entorn, en aquest cas, el món vegetal. Hem passat dels mesos del vessant negre de la triple deessa (des de la nit de difuntis), als mesos dl vessant blanc, i ara ja entrem als mesos del vessant vermell. Cada època té una energia diferent, unes celebracions diferents i unes malediccions cristianes similars. Així que, amb tot aquest cicle anual a la motxilla, fem pícnics, fems balls rodons, creem espirals, deixem-nos regar per la llum i la calidesa del sol, pugem als arbres, omplim de branques i flors els nostres entorns, i comencem el camí que porta als mesos de la tòrrida calor i els dies llargs.
Mireia Redondo Prat
Gràcies al Terraxaman, la casa de les bruixes, Robert Graves, Esther Borrell
Corbs i espirals 