Hi ha dues entrades anteriors, la dels dracs i la de les festivitats de l’equinocci de primavera, que em serveixen per enllaçar amb aquesta. Inicialment, havia pensat eliminar les dues entrades antigues que hi ha al bloc en les quals parlo de Sant Jordi i unificar-les en aquesta, però finalment he decidit que les deixaré tal com estan, simplement per allò de veure el progrés i evolució d’una mateixa. Així que, al final, podríem dir que en aquesta entrada hi han col·laborat i enllaçat quatre entrades anteriors.
Imatge trobada a xarxes
Potser pensareu… “I quina mania li tens al pobre cavaller, no?”
Doncs sí, efectivament. Però no és res personal cap a ell, sinó vers el que aquest personatge-cavaller representa, perquè el que ell fa quan mata el drac és perpetrar un matricidi original, amb la qual cosa, des del moment que en vaig ser conscient, no és que tingui molta estima per ell, naturalment. Així i tot, no em desperta més esperit crític del que em desperta la llegenda de les quatre barres de sang de guerra de Guifré o l’esclavisme de Jaume I. Ni tampoc em genera més oposició que per exemple Marduk, que ens és llunyà i aliè i juga el mateix paper. Així que no cal que corri el pànic! O sí, perquè estem envoltadis de símbols nacionals i mites fundacionals bastant cruels i misògins (allò que deia la Marçal de ser estrangera dins de casa). Pensem, què passaria si en comptes de fer les quatre barres amb sang d’una guerra contra una religió per a oficialitzar-ne una altra (per cert, una religió enemiga dels cultes serpentins i draconians), la bandera insígnia s’hagués fet amb sang menstrual o d’un part? Oi que seria molt més creativa que destructiva, més de vida que de mort? Però té menys component èpic i tràgic, a més, resulta divertit desmuntar aquests símbols que tenen tant de pes.
D’ençà que som canalla se’ns ensenya a viure l’assassinat del drac amb alegria, i això pensat a foc lent i amb perspectiva és molt greu. Aquest assassinat té al seu voltant una sèrie de rols molt específics i gens innocents, amb els quals hem anat creixent. El primer, i més escandalós, és el de la princesa: no té nom, no té opinió i, en definitiva, no té (és una mena de desposseïda de tot excepte d’un títol reial que se li atorga per part de pare). El segon és el del rei: és posseïdor de tot un regne i és el que dona la filla (i en la majoria dels relats també el regne) al guerrer vencedor. O sigui gestiona la vida de la princesa a part de les de la totalitat de lis súbdits. El tercer és el guerrer: és l’heroi que mata al drac i rep la princesa i el regne. És molt senzill de veure, és el relat de la patrilinealitat i és molt senzill de veure qui té nom i qui no, qui té paraula i opinió i qui no. El quart és el drac: és el rufià, el malvat, el menja donzelles (si són verges millor), el mal. Com a llegenda simbòlica o identitària nacional, si és que la volem veure així, té molt per qüestionar. Però no ens ha d’estranyar, ja que és un relat que parla també de la fe cristiana, de vèncer la serpent, el diable, purificar un indret i reforçar-hi la fe cristiana.
Com hem vist en l’entrada sobre dracs i cultes serpentins animistes anteriors al cristianisme els dracs són sovint aquella serp antiga que és ni més ni menys que satanàs, per tant, la llegenda de sant Jordi és exactament això: matar el dimoni. I aquest diable amb qui s’ha d’acabar conté tots els elements animistes (pagans) que s’han d’eliminar de l’imaginari simbòlic social, de les pràctiques, dels pensaments, etc. El simbolisme animista és molt diferent del cristià. Pel que fa a les divinitats hi ha un elevat nombre de deesses mare relacionades amb indrets, elements o animals diversos, com hem anat veient (amb l’aigua dolça, l’aigua salada, la lluna, l’hivern, la primavera, els conills, els cignes, les serps, la llet…) i van ser divinitats molt estimades i difícils d’eliminar. Però es va maldar per a esborrar-les i no va ser una qüestió de simbologia i pràctica religiosa, va ser un procés llarg, violent i difícil per a fer un canvi de paradigma molt ben resumit en el que Jahvè li diu a Eva i a la serp:
I digué Jahvè a Eva:
“Multiplicaré els teus treballs i les teves penes. Pariràs amb dolor als teus fills i buscaràs ardentment al teu marit, i ell et dominarà.”
I llavors, digué Jahvè a la serp:
“Faré que tu i la dona sigueu enemigues, i el mateix passarà entre la teva descendència i la seva descendència. El seu descendent t’aixafarà el cap i tu només li podràs mossegar el taló.”
(Recomano llegir l’entrada sobre dracs per ampliar el significat d’aquestes frases: https://tanitalga.wordpress.com/2024/03/19/dracs-cultes-serpentins-dones-serp-i-mentides-divines/)
Les serps i dracs còsmics i del coneixement van anar passant a ser serps i dracs del mal, més concretament el diable, l’enemic, com també va passar amb els déus banyuts, les deesses hivernals dels corbs i el dol de la terra, i una llarga llista de transformacions diverses que van des de demonitzar, fins a assexualitzar o substituir (les lleones de Cybele per lleons, la coloma blanca de la deessa de la fertilitat per un déu en trinitat masculina amb el seu fill i un colom blanc que anuncia parts sense sexe…).
Deesses serps i deesses dragues n’hi ha diverses, i ens en queda encara la petjada en la mitologia i el folklore, sigui en forma de làmia o de Gòrgona, i és en la lectura de la mitologia que hi trobem aquests moments en els quals un heroi assassina una deessa serp/drac (com Tiamat) o un personatge serpentí (com Medusa). Matar la deessa drac, la dona serp, la gran serp, el drac, així com matar o domesticar un monstre com un brau gegant o altres bèsties que estaven relacionades amb deesses mare, ens explica el pas d’un món a un altre, la victòria d’un paradigma concret en el qual encara estem immerses.
La llegenda de sant Jordi té molts elements comuns amb la resta de llegendes de dracs assassinats per un guerrer (de vegades és una santa, poques vegades). El primer és que el drac sovint està taponant una deu o una font, i quan és assassinat l’aigua torna a brollar. O bé emmetzina l’aigua amb la seva presència en aquesta deu o font i l’assassinat purifica l’aigua, com la pila de creus plantades sobre tossals, turons, cims, dòlmens i menhirs per a purificar-los de paganisme. La relació de dracs i serps amb el món aquàtic és ancestral i marcat, donat el caràcter sanador, d’immensitat universal i/o femení que tenien aquests animals en cultes antics. L’altre element recurrent és que se li fan sacrificis de donzelles. Jo no sé si es tracta d’una mena de fília o fòbia que caldria analitzar, o si, per contra, es tracta més aviat del fet que el que contenen la serp o el drac atrau a les dones del poble, les desvia i treu puresa, i això és vist com a nefast (una mica com el que li passa a Eva). El fet personatge de la princesa podria ben ser que simplement fos una reminiscència de les sacerdotesses dels cultes serpentins, i el fet del rescat bé podria ser la resta que queda d’aquell relat en el qual l’heroi solar treu de les penombres de l’hivern a la deessa. Sincerament, no descarto res. Un altre element recurrent i comú: el cavall blanc. Aquest esdevé símbol de l’esperit sant com ho és el colom blanc, un símbol de la fe cristiana que guia i condueix el guerrer. Un malaurat guerrer solar que passa de ser el paredre (fill, amant…) de la deessa a ser-ne l’assassí. I encara estem atrapadis en un món de feminicidis.
I de tota aquesta carnisseria se’n treu una rosa de sang que se suposa que és símbol d’amor. De debò, pensem-hi un moment, a poc a poc: quin amor hi ha aquí i quin nivell de toxicitat té que l’obsequi d’amor sigui una flor q brota de sang d’assassinat?
Iconografia de Sant Jordi al monestir de Sant Barnabas. Imatge trobada a xarxes.
Bé, podria allargar molt més l’anàlisi de la llegenda, però seria repetir coses ja dites anteriorment. Sí, certament avui ja tenim diverses versions de la llegenda. Hi ha qui li ha posat nom a la princesa (no li digueu a ningú, però no m’agrada gens que li diguin Jordina, com si hagués de ser una còpia de Sant Jordi). Hi ha qui fa que el guerrer no mati el drac o que la princesa marxi amb el drac i deixi plantat el noi amb la rosa i l’espasa. Si fos per mi, diria que drac i princesa són el mateix i faria un relat en el qual ni tan sols fes falta que vingués cap guerrer a desfer cap embolic perquè no existiria cap embolic ni prejudici ni res per l’estil. O millor, festejaria el drac.
Però, vaja, més enllà d’això, Sant Jordi és una festivitat de primavera, una de les que té lloc després de l’equinocci, relacionada amb les flors. Aquesta celebració em serveix per fer de pont temporal entre l’entrada de les festes equinoccials i les festes de maig, així que no m’allargaré massa i esperaré a explicar les festes de primavera, de les flors, les enramades i altres celebracions similars en la pròxima entrada. El que sí que comentaré és que març, abril i maig són mesos de moltes celebracions relacionades tant amb flors com amb el foc (recordem la feria de abril o les falles, com a més espectaculars). I aquestes són festivitats novament profundament arrelades i antigues que donen la benvinguda a les primeres flors (les primeres flors de l’ametller, les primeres poncelles…) com de tota l’explosió de flors dels dies centrals de la primavera. Són celebracions en les quals es fan ofrenes, obsequis i decoracions amb flors, i com sempre en trobem un referent anterior al cristianisme: les festes consagrades a la deessa Flora (romana), que eren un himne a la vida i a la renovació. Però aquestes festes, les floràlies, com les festes a Afrodita del maig en les quals les flors tenien un gran protagonisme, tenien el seu origen en celebracions primaverals anteriors i animistes.
Si explorem més, en diversos indrets europeus, hi ha una versió pagana de la celebració de Sant Jordi en la qual, sobretot les persones romanís, van a cercar flors i branques i decoren els balcons i les cases. També hi ha qui prepara banys de flors, elabora corones de lliris per decorar les portes (o els xais!) o fa cadenes de flors i les regala. Algunes d’aquestes festes se celebren a l’abril, el dia de Sant Jordi (en alguns llocs conegut com a Sant Jordi florit) o al maig. I aquí ja arribem a enramades, festes de la creu de maig, festes dels arbres de maig i altres, que ja relataré. Només acabar comentant que aquesta varietat de festes de les flors, de primavera i sant Jordi, tenen un component de bons desitjos i bones perspectives, d’alegria, de colors, d’inicis, de sembra, de llum i esperances. Talment com si fos encara l’inici de l’any i tenint un significat molt antic de protector dels camps, Sant Jordi esdevindria una benedicció dels camps i de la pròxima collita. Sí, sembla mentida, però el gran guerrer fou anteriorment un protector de la terra, segurament amb un contingut tel·lúric important. Llàstima que al final acomplí la profecia de Jahvè en la qual deia que el descendent d’Eva aixafaria el cap a la serp.
Així que sí, ens toca deixar-nos estar de guerrers matant animals, i posem-nos a celebrar la serp i el drac, els nous inicis, els propòsits, la caloreta del sol, la terra, la sembra, les flors, la imminent collita, a decorar els balcons amb vegetals, a posar-nos corones de flors i a ballar!
Per a ampliar reflexions sobre la llegenda de Sant Jordi enllaço les dues entrades que tinc redactades ja sobre el tema:
https://tanitalga.wordpress.com/2014/05/06/sant-jordi-i-els-simbols/
Gràcies a Marija Gimbutas, Esther Borrell, Robert Graves i al Terraxaman.
Mireia Redondo Prat
Corbs i espirals 