DRACS, cultes serpentins, dones serp i mentides divines

I digué Jahvé a Eva:

“Multiplicaré els teus treballs i les teves penes. Pariràs amb dolor als teus fills i buscaràs ardentment al teu marit, i ell et dominarà.”

I llavors, digué Jahvé a la serp:

“Faré que tu i la dona sigueu enemigues, i el mateix passarà entre la teva descendència i la seva descendència. El seu descendent t’aixafarà el cap i tu només li podràs mossegar el taló.”

Retaule del segle XII, Adam i Eva sucumbint a la temptació de la serp. Museu Diocesà, Solsona.

Començo l’entrada d’aquesta forma tan dramàtica perquè d’aquesta manera m’ajuda a exposar de manera més clara el significat i rerefons del drac. Aquesta criatura mitològica és de les que ha despertat més fascinació i de les que ha aconseguit sobreviure de tal manera que pobla els llibres, relats i pel·lícules des de sempre, i sembla que ho farà de manera inesgotable. Però ens trobem davant d’una bèstia que en les terres europees i del que s’anomena com Pròxim Orient, ha estat el dolent de les pel·lícules, i encara ho continua essent (de manera majoritària).

Com ja és habitual, per a explicar el tarannà malvat i destructiu, així com agressiu, dels dracs, ens hem de remetre a la cultura judeocristiana amb la qual hem crescut aquí des de fa segles. Segons les escriptures cristianes Satanàs és el gran drac o bé la serp antiga, una serp que és també aquesta serp que apareix al retaule de més amunt, la que tempta a Eva que, al seu torn fa caure Adam. Però per comprendre què té a veure això amb els dracs ens hi hem d’aturar una mica.

Adam i Eva estaven al Paradís, a l’Edèn, i en aquest gran jardí hi havia tota mena d’animals, plantes i arbres. Adam i Eva podien prendre fruits de tots els arbres excepte de dos: l’Arbre de la Vida i l’Arbre del coneixement del Bé i del Mal. Sí, ja sé que sovint ens ha arribat la història d’un únic arbre, però en el mateix relat bíblic del qual parlem, el Gènesi, es parla d’aquests dos arbres. Doncs bé, Déu li diu a Eva que no prengui els fruits de l’Arbre del coneixement, ja que podrien morir. Un bon dia, Eva troba la famosa serp a l’Arbre del coneixement del Bé i del Mal, i allà la serp li diu a Eva si vol provar un dels fruits de l’arbre. Ella li respon que no pot, que Déu li ha dit que si el pren morirà, però la serp li contesta que això és mentida, que el provi i veurà com no morirà, també li va dir que Déu sabia que si menjaven del fruit, adquiririen els coneixements del bé i el mal. Així, Eva en provà un fruit, comprovà que efectivament no moria, i que, a més, havia adquirit una sèrie de coneixements que abans no tenia. En va donar a Adam, que en va menjar amb ella.

Eva no és enganyada per la serp, sinó que és Déu qui enganya. La serp revela uns secrets a la dona d’uns coneixements que la porten a un estadi més elevat, Eva és més sàvia després de parlar amb la serp. Però, a més, cal dir que segons el Gènesi, Déu quan s’adona que Adam i Eva han menjat aquest fruit exclama que els dos humans ja “tenen els mateixos coneixements que els déus” són com un de nosaltres” i que si mengen el fruit de l’Arbre de la Vida, seran immortals. És llavors quan els expulsa. Llavors, no són expulsats del Paradís pel fet d’haver robat cap fruit ni haver sucumbit a cap mentida o temptació de la serp, són expulsats perquè un cop han menjat el fruit de l’Arbre del coneixement, si mengen el fruit de l’Arbre de la Vida, esdevindran immortals i no seran diferents de Déu.

En la tradició gnòstica és Elohim el senyor i pare de totes les coses. Aquest s’enamora d’Edèn, la dona serp representant dels poders de la terra. Així, es transforma en una forma terrenal per unir-se a ella i d’aquesta unió en naixeran els dotze àngels celestes. Un d’ells és Baruch, anomenat Arbre de la Vida, l’altre és Naas, anomenat Arbre del coneixement del bé i del mal. També en neixen els éssers humans, amb la qual cosa Edèn és la deessa mare de tota la humanitat. A partir d’aquí el relat torna a representar un personatge femení serpentí agressiu. Elohim decideix ascendir al cel i deixar i Edèn, que irada, decideix descarregar la seva còlera contra els éssers humans. Elohim envia Baruch dues vegades a ajudar els éssers humans, però Naas impedeix que Baruch converteixi al poble jueu. Llavors envia Heracles que realitza amb èxit els seus dotze treballs, enfrontant-se als àngels que són fidels a Edèn: l’hidra, el brau, el lleó. Heracles finalment sucumbeix, però Baruch aconsegueix adoctrinar Jesús de Natzaret i convertir la humanitat, derrotant Naas i ajudant Elohim a guanyar contra Edèn. En aquest relat queda ben clar que la serp o dona serp és una antiga deessa mare.

La serp és una representació de religions antigues anteriors al cristianisme, i, en aquest relat, la serp és un personatge que lluita perquè Eva no sucumbeixi i no se sotmeti a aquesta nova divinitat cristiana. Se’n fa còmplice i l’eleva a dona sàvia, li proporciona coneixements. La serp antiga, o sigui la religió antiga, o sigui Satanàs, és aquesta serp del Gènesi, d’un dels capítols més coneguts. I és a través de les cultures judeocristianes que les serps esdevenen animals maleïts, demonitzats i símbols de perversió, mal i desastres. I no és perquè sí. La serp del Gènesi, la serp antiga, les serpents i els dracs, provenen de cultes a les serps com a animal que significa regeneració, sanació o fertilitat. Per tant, aquest relat del Gènesi, com passa en la gran majoria de relats en els quals un heroi o sant mata un drac o serpent, el que ens expliquen és:

Les serps, serpents i dracs, com a símbols de cultes anteriors a la fe cristiana, són enemics del cristianisme.

Com a tals només poden ser vençuts per acció divina, ja sigui a través d’un heroi/sant o una espasa/arma de virtut que se li proporciona.

S’esdevé una cruenta lluita del cristianisme per esborrar les anteriors creences i cosmogonies.

Per a fer-ho no només cal matar el monstre, també cal convertir el seu significat.

Els cultes serpentins o bé eren adoracions a deesses mare o bé als seus paredres solars fecundadors masculins. Per tant, és important enemistar Eva amb la serp i els coneixements que li pot donar. I per això, cobra importància el sotmetiment d’Eva i, en conseqüència, de la resta de dones de la humanitat.

Quin era el significat del drac? Aquí la cosa s’embolica una mica més, però partirem del que significa quan ja són plenament malèvols, agressius i portadors de desastres. Els dracs esdevenen causants d’eclipsis, que porten mals auguris, i esdevenen els antagonistes d’un conflicte que l’energia solar comença i té amb l’energia lunar. O sigui, que el drac, que tot i ser predominantment solar té també energia lunar, acaba simbolitzant l’energia femenina, el caos de la natura descontrolat, tot fet climàtic o natural que no té fre, les plagues, però també els canvis, els secrets, l’aigua, allò no acabat, un verd salvatge, les forces ígnies… La noció de caos descontrolat prové sens dubte del caràcter de caos natural i creador, fèrtil, de deesses primigènies serpentines com per exemple Tiamat. I són els déus o herois solars els que, en un moment del relat acaben assassinant la bèstia serpentina o draconiana femenina, o lunar, molt sovint aquàtica i primigènia. Aquest moment del relat que ens relata el matricidi original es repeteix en diverses cultures i ajuda a assentar aquest patriarcat que entra com una nova manera d’organitzar la societat i que com apunta Robert Graves no va ser pas un procés ràpid, ni pacífic, ni sense resistències.

Marduk matant a Tiamat, Gustave Doré. Imatge trobada a xarxes.

Si anem una mica més enrere, podrem trobar altres significats al voltant dels dracs i grans serpents que si bé tenen relació amb aquest caos, no són exactament característiques destructives. Els dracs i serpents simbolitzen tant portes a altres mons com el preludi d’una renovació o regeneració de l’univers, d’aquí la seva relació creativa amb el caos. Així, són guardians de portes, temples, secrets, mons o indrets, inclús de nous ordres. D’aquesta noció d’animal o bèstia guardiana en prové aquesta mena d’ambivalència que sovint trobem en els relats respecte dels dracs. També són reconeguts com a savis, protectors de portes, guardians de tresors, fins i tot tenen propietats màgiques com la predicció. Aquesta ambivalència també la trobem amb personatges com els grifs, que tenen el mateix sentit d’animal caòtic i agressiu a qui adversar, caos natural, portador de malvestats o enemic primordial que després heretarà el diable, però, a la vegada, també se’l reconeix en alguns relats, com a savi i protector o guardià.

Podria ben ser que tant els grifs com els dracs provinguin de divinitats sintètiques. Aquestes eren divinitats que recollien parts de diversos animals o éssers vius en el seu cos. Eren divinitats paleolítiques que tenien un cos antropomorf, però tenien cames de cavall o ossos, banyes i altres combinacions. Amb aquestes representacions es buscava beneir i protegir totes les espècies que s’hi representaven, inclosos els éssers humans, i això era així perquè en aquells temps es creia en un més enllà que no només era pels éssers humans, també per la resta d’animals. No existia la concepció d’un ésser humà que domina la resta de les espècies.

Potser ara aquesta idea de bèsties serpentines amb parts d’altres animals, sembla absurda pels dracs, però no era gens estrany antigament veure representacions de dracs o bèsties serpentines amb banyes, ales d’àliga o fins i tot caps de dones. Encara més, com veurem més tard, de criatures serpentines no només tenim els dracs, i algunes d’aquestes tenen característiques que no tenen res a veure amb els rèptils. Tornant al relat de la tradició gnòstica, el dels dotze treballs d’Hèracles, podem veure com aquest acaba amb un monstre serpentí (l’hidra) de molts caps, però també amb un brau i un lleó. És important tenir en compte que en la majoria dels relats que tenen més rellevància, hi apareixen: una serp/drac, un lleó, un brau, un cavall. O tots, o algun d’ells. Dos d’aquests animals, el brau i el cavall, han acabat domesticats i fins i tot essent animals de sacrifici. El lleó i la serp, van acabar essent tant símbols de barbàrie i agressivitat com símbols de poder. Però tots actuen com a enemics de tota aquesta generació d’herois solars que tenen com a principal missió enfrontar-se al fet lunar.

Una de les característiques que s’associa als dracs i serpents és la mirada fixa. De fet, la paraula drac prové del grec, i tot i que significa escurçó, prové del verb que significa mirar fixament. La mirada fixa i hipnòtica del drac és la mirada hipnòtica de les serps, propietat que també se li dona als grans guerrers i a les àligues (un dels animals amb qui es sincretitzen bèsties serpentines o altres, com pels grifs). Però la mirada fixa, hipnòtica i màgica, sovint paralitzant, és també pròpia d’altres criatures serpentines com per exemple les Gòrgones o la Làmia.

Les tres G+orgones, imatge trobada a xarxes.

Qui no coneix Medusa? Aquella dona monstruosa que esdevé una Gòrgona, l’única mortal, amb el cap ple de serps i mirada paralitzant? Doncs Esteno i Euríale, les altres dues Gòrgones, són les seves germanes, però immortals. Totes tres poden paralitzar amb la mirada i Medusa pot convertir en pedra a qui mira. Esteno és la més forta i pot moure energies amb la mirada, en canvi, Euríale, de la que sembla que se’n parla menys, pot paralitzar i se la coneix pels seus crits horribles. Les tres Gòrgones són un vestigi d’aquestes creences que adoraven les serps i que acaben formant part d’un univers contradictori respecte de les serps, com passa amb els dracs. Les serps, un dels animals que simbolitzava la regeneració del temps i la vida, fertilitat, moviment intern, tenien relació amb el fèrtil món aquàtic, estaven íntimament lligades a les dones, i també a la sanació. Si ens fixem, en els panteons en els quals ja s’hi han defenestrat les deesses mare, quan els dracs o serps es relacionen amb els personatges femenins acostumen a ser relacions amb l’inframon o la bruixeria i en clau negativa. En canvi, quan es relacionen amb divinitats masculines com Asclepion, tenen un sentit benèvol. Fins i tot hi ha canvis de relats significatius: Demèter conduïa un carro tirat per dos dracs que acaba esdevenint un carro alat, esborrant així l’element draconià de la representació de la deessa.

Aquesta noció de salut i sanació vinculada a les serps es veu de resquitllada en la capacitat sanadora que té part de la sang de Medusa. De la sang de Medusa un cop assassinada en neixen criatures significatives com el cavall alat Pegàs, símbol de la inspiració i la llibertat o Amphisbaena, una serp amb un cap a cada extrem del cos, la representació de la qual portaven les dones embarassades en forma de collaret, o bé es portava en forma de braçalet per curar diverses afeccions.

A Làmia, una reina que esdevé una criatura mig dona mig serp, li ocorre quelcom semblant que a Medusa i acaba essent devoradora de criatures. També trobem les equidnes, nimfes serpentines terribles. Són personatges femenins que segurament representen creences anteriors i que acaben essent representants de grans mals, tenint una elevada agressivitat i essent sembradores de caos.

Abans de continuar voldria fer una parada aquí. Les tres Gòrgones tenen tres germanes, les Greas o Greies. Aquestes són tres ancianes, oracles que tenen un sol ull i una sola dent que comparteixen i van sempre vestides negres. Al mateix temps tenim una altra combinació de tres, les tres Càrites o tres Gràcies, que es refereixen com a donzelles joves amb elements com la fertilitat o la inspiració, bastant similars a les referències que podem trobar de les deesses mare blanques que formarien part d’aquestes tríades de deesses triples: la blanca o jove, la vermella o madura, l’anciana i negra. Tenint en compte que he trobat alguna referència a Esteno com la vermella, i moltes referències a l’ús de la sang de les Gòrgones, em fa pensar que aquestes nou formen part del que Graves en diu les nou que són tres que són una: la blanca, la vermella i la negra. Aquí s’obre la porta a una altra tríada: les Moires. Les filadores i talladores dels fils de la vida, sovint representades per una jove, una madura i una anciana. I per què no parlar de les Hespèrides, que tan bé encaixen en aquesta entrada? Aquestes tres nimfes guardaven el jardí de les Hespèrides, el de les pomeres daurades de la immortalitat i es deien Egle (resplendor), Eritia (terra roja), Héspere (vespre). Aquest jardí estava custodiat pel drac Ladón. Aquestes nimfes, que tornen a ser una blanca, una vermella i una negra, tenen relació directa amb Hespero, llum del vespre, que no és res més que l’altra cara de la nostra ja coneguda com a llum de l’alba o Llucifer. Tots dos serien el planeta Venus vist en diferents moments del dia.

Un cop fet aquest apunt, segueixo el fil sinuós serpentí que ens ocupa, que no és senzill. Continuant amb el significat dels dracs, aquests representen, com a criatures originals que són, els processos cíclics, també del temps. De fet, qui no coneix el famós Ouroboro, aquell braçalet i amulet que és una serp que es mossega la cua? En aquest sentit, també simbolitzen la vida rítmica, el ritme universal. I per això encaixa bé amb els cicles de l’any, els lunars, els femenins…

La seva relació amb els fenòmens del temps, del clima, de la natura i del cosmos prové del seu paper d’intermediadors de les potències còsmiques, de relació entre les aigües inferiors i les superiors, essent principis de caos i de dissolució: el drac universal és el camí a través de totes les coses.

Cosmic dragon, BenJ, ImaginaryStarscapes, reddit.

Per a començar a baixar una mica de tot aquest caos primigeni i essència universal, podem començar a aterrar dient que hi ha dues tradicions diferenciades pel que fa al caràcter dels dracs. En cultures orientals, africanes i americanes, és habitual trobar dracs i figures serpentines benèvoles i civilitzadores, amb un element solar que no confronta el lunar o bé que contenen els dos elements. De fet, trobarem que en moltes cultures són animals venerats. En general, en terres europees, els dracs són més aviat agressius i malèvols. Però, com sempre hi ha excepcions. En el cas de la cultura celta, més que valorar-los com a benèvols o malèvols, podien ser divinitats boscanes que podien ser utilitzades pels mags. De fet, a Cernunnos, el déu banyut, se’l podia representar com una serp amb banyes. I en el cas de la cultura de la Bretanya eren símbol de sobirania i llibertat. En el cas de la mitologia eslava podem trobar el deu Veles, relacionat amb la fertilitat, el ramat, les serps, els llops entre d’altres, senyor de l’Inframon (un bell Inframon) i associat als dracs. Tot i la seva pugna amb el déu solar no estava demonitzat fins que no va arribar el cristianisme, llavors va ser identificat com el diable o bé convertit en sants locals.

El fet és que aquests dracs passen de ser enemics d’herois i déus solars disposats a implantar un nou ordre, a ser devoradors de donzelles i pobles sencers.

Sant Jordi matant al drac, anònim, imatge extreta de la web del Museu de Belles Arts de Cuba.

Els dracs a capturar i matar per cavallers, sants i herois, habiten pantans, fonts, rius, estanys o gorgs, per tant, encara estan connectats al medi aquàtic. Provoquen plagues, gana, devoren el bestiar, exigeixen el sacrifici de donzelles, amenacen a la població. Són agressius, enemics de la fe cristiana, tenen altes, quatre potes, escates i tenen un alè metzinós, a part de treure foc per la boca. Però, en canvi, trobem una criatura de la mateixa família dels dracs que a les nostres contrades se’n distingeix i que conserva un tarannà més serè: les serpents. Són de caràcter més benèvol, de fet només responen amb agressivitat si els vols robar el diamant que guarden sota les seves crineres i que els conserva la vida. Són banyudes, tenen cabellera o crinera i poden volar encara que no tinguin ales. Aquesta pedra preciosa que duen és tan solar com les boles de drac dels dracs xinesos, així que les serpents podrien ser ben bé el company aquàtic, fèrtil, solar i benèvol d’una deessa mare fèrtil i boscana, per exemple la nostra Molsosa.

Aquesta distinció entre dracs i serpents no es fa en altres indrets. En les tradicions sumèria, babilònica o fins i tot americana les serpents i dracs són el mateix. Així que, en realitat, sembla que la nostra serpent es va quedar amb les característiques més benèvoles de les antigues criatures i deesses o deus serpentins, i els nostres dracs van quedar-se amb la pitjor part, escenificant un cop i un altre el matricidi original, la derrota del paganisme o l’infidel i la victòria de la fe i el seu ordre social.

Si busquem relats sobre dracs, serpents i bèsties similars a les nostres contrades, trobarem una llarga llista de criatures i rondalles. La majoria acaben amb la mort de la bèstia. Els relats èpics, en certa manera fundacionals, aquest matar al drac, aquest matricidi original, es repeteix, i l’aprenem com si res, com qui no vol la cosa. Sembla que el missatge diví del descendent que aixafa el cap de la serp es fa realitat un cop darrere l’altre. Així, doncs, toca pensar si el foc que escup el drac és un cúmul de greuges i si l’espasa del guerrer no és precisament de virtut.

Gràcies a Dani Rangil, Robert Graves, Esther Borrell, Frazer, Història dels dracs.

Mireia Redondo Prat